LA MESURA DE LA BEGUDA

De la Regla de sant Benet
Capítol 40

1 «Cadascú té un do particular de Déu, l’un d’una manera, l’altre d’una altra». 2 Per això ens fa un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment dels altres. 3 Amb tot, tenint en consideració la flaquesa dels febles, creiem que és suficient per a cadascú una hèmina de vi al dia. 4 Aquells, tanmateix, a qui Déu dóna de poder-se’n estar, sàpiguen que tindran una recompensa especial. 5 Però, si les condicions del lloc, o el treball, o la calor de l’estiu, fan que en calgui més, que estigui al judici del superior, mentre vigili que mai no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. 6 Encara que llegim que el vi no és gens propi de monjos, amb tot, com que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre, almenys convinguem a no beure fins a la sacietat, sinó amb moderació, 7 perquè «el vi fa claudicar fins i tot els savis». 8 Però, si les condicions del lloc fan que no es pugui trobar ni la quantitat esmentada, sinó molt menys, o no gens que beneeixin Déu els qui viuen allà, i que no murmurin. 9 Sobretot advertim això: que evitin les murmuracions.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Mesura, moderació i sobretot que no murmuren; tres aspectes que hem de tenir presents en la vida monàstica.

En tot, en la nostra vida hi ha d’haver una mesura. És veritat que cadascú ha rebut el propi do de part de Déu. I establir la mesura dels aliments dels altres sembla que pot ser atemptar contra la llibertat dels fills de Déu.

Però, la Regla de sant Benet és la mesura clau per a la nostra vida monàstica. Per això, ens trobem sempre en el judici del superior, que sempre ha de vigilar perquè tot es faci amb mesura, moderació i sense murmurar.

La mesura ens pot anar molt bé a tots, per viure una vida sòbria, que és la vida que hem elegit voluntàriament al entrar al monestir. Hem de recordar també, com diu la Regla que tot el superflu s’ha de suprimir.

Ara bé, sant Benet en aquest capítol ens posa al davant la mesura del vi, una hèmina per a cadascú. Però, tot i donar-nos una mesura, també ho deixa a judici del superior, la quantitat, si per cas en calgui més.

Ara bé, la mesura ha de permetre que no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. Ja sabem que el vi esgarria fins i tot els homes intel·ligents. Per això, ens cal moderació, molta moderació en la beguda i per extensió en el menjar i en tot el que pugui ser un excés, gens propi del monjo.

Cal assenyalar també en aquest capítol la recompensa especial per als qui Déu dona de poder-se’n estar. Perquè no és cap obligació beure vi, fins i tot en l’època de sant Benet podria ser més habitual que actualment.

Actualment hauríem d’afegir en problema de salut que pot tenir una persona si es medica i a més beu vi. S’ha d’anar en compte, en molta mesura i ser moderat en el vi.

Si pel que sigui en la comunitat, no hi ha la quantitat esmentada, si sols en algunes ocasions especials hi ha vi, si manca la beguda establerta, però també el menjar, o altres mancances que hi poden haver en una comunitat, el que ens cal és no murmurar, evitar la murmuració que és la pitjor beguda que podem beure en la vida monàstica, i en qualsevol vida.

La murmuració no ens fa profit a ningú, perquè sols és una beguda destructora i desintegradora. Per tant mesurem la nostra vida i moderem-nos en la beguda i en el menjar, però sobretot evitem caure en la greu falta de la murmuració.