PRÒLEG: ESCOLTA FILL

De la Regla de sant Benet
Pròleg 1-7

1 Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, 2 a fi que pel treball de l’obediència retornis a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència. 3 A tu, doncs, s’adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. 4 Primer de tot, en qualsevol cosa bona que comences a fer, demana-li amb pregària ben insistent que ell la dugui a terme, 5 perquè qui ja s’ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills mai no s’ha de veure contristat per les nostres males obres: 6 Així, cal que estiguem sempre a punt per a obeir-lo amb els dons que ha posat en nosaltres, a fi que, no solament com un pare indignat no deshereti els seus fills, 7 sinó que, ni com un senyor temible, irritat per les nostres maleses, no lliuri a la pena eterna, com a servents malvats, els qui no l’hagin volgut seguir a la glòria.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Renunciant als propis volers cada monjo anirà escoltant, anirà treballant l’obediència, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable.

Cal renunciar els nostres volers per els volers de Crist. De fet la felicitat sols l’aconseguirem si ens deixem portar per Crist, deixant de banda els nostres propis volers.

Per això, ens cal sempre i en tot moment la pregària ben insistent. La pregària, no ja la que considerem litúrgica, tampoc la pregària personal, sinó la pregària del cor que contínuament hem de tenir present mentre ens movem, mentre treballem, mentre atenem a una altra persona.

És a dir, ens cal viure en pregària perquè puguem atansar-nos a la voluntat de Crist. Perquè ell sempre és l’exemple, no va fer la pròpia voluntat sinó la del Pare.

La pregària ens ajudarà a fer les coses bé. Crec que fins i tot en podem fer experiència moltes vegades, com la pregària ens ha ajudat a poder fer el treball més bé del que esperàvem.

La pregària és escolta. La pregària és acollir de bon grat l’exhortació del pare amorós i saber portar-la a la pràctica. De fet, Déu ens ha donat uns talents, ha posat en nosaltres uns dons, perquè els fem fructificar, perquè el seguim a la glòria.

Tenim el perill de distraure’ns en els nostres propis volers. Això porta a la pena eterna, com a servents malvats, que no l’hem volgut seguir.

Per això, ens cal escoltar, ens cal viure atents a la pregària, a l’obediència de la voluntat de Déu. La Regla ens ajuda cada dia en les seves exhortacions.

ELS GERMANS ENVIATS DE VIATGE

De la Regla de sant Benet
Capítol 67

1 Els germans que han de sortir de viatge s’encomanaran a la pregària de tots els germans i de l’abat, 2 i a l’oració final de l’ofici diví es farà sempre memòria de tots els absents. 3 Els germans que tornen de viatge, el mateix dia de la seva arribada, a totes les hores canòniques, quan s’acaba l’ofici diví, que es prostrin a terra a l’oratori, 4 i demanin la pregària de tots per les faltes que se’ls hagin pogut escapar durant el viatge, veient o escoltant alguna cosa dolenta o alguna paraula ociosa. 5 I que ningú no s’atreveixi a contar a un altre res del que haurà vist o haurà sentit fora del monestir, perquè això fa molts desastres. 6 Si algú s’hi atrevia, que el sotmetin al càstig de regla. 7 Igualment, el qui s’atreveixi a sortir del clos del monestir i anar a qualsevol lloc o fer qualsevol cosa, per petita que sigui, sense ordre de l’abat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Que els socors de Déu sigui sempre amb nosaltres i amb els nostres germans absents. Sempre hem de pregar pels nostres germans absents. Perquè formen part de la comunitat i no son presents en la pregària.

Encara recordo que fèiem un pregària abans de marxar de viatge i una altra al tornar. Recordo perfectament quan vaig marxar a fer el recés abans de la Professió Solemne, davant l’altar i els monjos pregaven pel teu viatge i al tronar també agenollat amb la pregària al final de l’hora canònica que tocava.

No sé com, o perquè es va deixar de fer.  Crec que era molt adien per motiu de saber que com a membre de la comunitat tens uns germans que t’acullen en la pregària en el teu viatge.

Sant Benet ens insisteix que ningú no s’atreveix a contar res del que ha vist o sentit fora del monestir. Perquè ell sabia els desastres que podia provocar. Perquè el monjo que no ha vist ni sentit el que li content pot fer volar la imaginació més encara de la realitat del conte.

I no és que sigui estrany que, al cap i a la fi, a fora es viu millor, a l’altre monestir si que son observants, la litúrgia si que és veritable litúrgia, els monjos tots son sants. Així, es pot afegir el que vulguis, arrastrant al monjo que no surt mai a un neguit innecessari. La discreció sempre serà un bon instrument per a la vida monàstica.

Sant Benet pauta una vida monàstica ben assenyada i ben clara. El problema és quan no ens recordem del fonament de la nostra vida. Crist és la font de la nostra vida. Si anem amb ell, no errarem, si ens oblidem d’ell no encertarem res.

Per això, també la sortida del monestir ha d’estar acordada amb l’abat, qui és el que fa les vegades de Crist al monestir.

Aquest capítol, em fa reflexionar sobre les sortides virtuals que podem fer, que després podem comentar i que també poden fer molts desastres, incitant a sortir virtualment del monestir cada vegada més, fins que al final no pots viure amb pau en la vida que havies professat en el seguiment de Crist.

Crist, l’hem de tenir en compte sempre i en tot el que fem cada moment del nostre dia a dia. Si anem amb ell, no errarem, si ens oblidem d’ell no encertarem res.

Crist ens parla escoltem-lo. Para-hi l’orella del cor i posa en pràctica el que has sentit de la seva veu.

ELS SACERDOTS QUE VULGUIN VIURE AL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 60

1 Si algú de l’orde sacerdotal demanava de ser admès al monestir, no s’ha de ser gens fàcil a accedir al seu desig. 2 Amb tot, si mantenia amb insistència la seva demanda, que sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla 3 i que no se li’n mitigarà res, perquè valgui allò que està escrit: «Amic, ¿què has vingut a fer?» 4 Això no obstant, se li concedirà d’estar després de l’abat i de beneir o de dir les pregàries de conclusió, si és que l’abat li ho permetia; 5 si no, que no s’atreveixi de cap manera a res, sabent que està sotmès a l’observança regular, i doni a tothom exemples de més humilitat. 6 I si de cas es tractava al monestir de fer un nomenament, o de resoldre alguna cosa, 7 que ocupi el lloc que li toca de quan va entrar al monestir, no pas aquell que li han concedit per respecte al sacerdoci. 8 Si un clergue es volia incorporar al monestir amb el mateix desig, que se’ls col·loqui en un lloc mitjà; a condició, però, que també ells prometin d’observar la Regla i de lligar-se a la comunitat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Hem d’acollir més el Crist. I una manera molt sana d’acollir-lo és observant totes les prescripcions de la Regla. Aquest capítol tracta de l’acolliment dels sacerdots que volen ser admesos al monestir. La vida sacerdotal amb el seu caire apostòlic pastoral és prou diferent a la vida discreta d’un monjo en un monestir. Tots seguim les petjades del Crist però amb perspectives diferenciades notablement.
Per això, sant Benet ens diu que no ha de ser gents fàcil accedir al desig del sacerdot que vol ser monjo.

Què has vingut a fer? És la pregunta que cada dia ens hem de fer nosaltres també. Però per al sacerdot que vol ser admès a la vida monàstica li cal tenir-ho present abans de donar un pas cap a l’entrada al monestir.

Perquè en la vida monàstica primer és el monjo, després pot ser que algun monjo sigui ordenat sacerdot en bé del servei de la comunitat. Ara bé, si el qui entra al monestir ja és sacerdot, ha d’acceptar les prescripcions de la Regla per als monjos, sense mitigar res.

La Regla és l’observança del seguiment de Crist en el monestir. El sacerdot si vol entrar a la vida monàstica ha d’acceptar la Regla amb totes les prescripcions. S’ha de considerar un monjo com els altres sense cap privilegi per ser sacerdot.

El sacerdot està sotmès a l’observança regular i per tant, ja que té un recorregut eclesial com a sacerdot ara si vol ser monjo i lligar-se a la comunitat, més bé ara ha de donar exemple de més humilitat.

Exemple d’humilitat que ningú hem de perdre en la vida que portem lligada a l’experiència de Déu dintre de la comunitat.

COM S’HA D’ACOLLIR ELS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 53

1 Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: «Era foraster i em vau acollir». 2 I que a tothom es tributi l’honor convenient, «sobretot als germans en la fe» i als pelegrins. 3 Tan bon punt, doncs, s’avisi que hi ha un foraster, el superior i els germans el sortiran a rebre amb tota l’atenció de la caritat. 4 Primerament que preguin tots junts, i llavors que s’agermanin amb la pau. 5 Que aquest bes de pau no es doni sinó després d’haver pregat, per evitar els enganys diabòlics. 6 En fer la salutació han de mostrar tota la humilitat a tots els hostes que arriben o que se’n van: 7 amb el cap inclinat o amb tot el cos prostrat a terra, que adorin en ells el Crist, que és el qui reben. 8 Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells. 9 Que es llegeixi davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i després d’això, que el tractin amb tota humanitat. 10 El superior ha de trencar el dejuni en atenció a l’hoste, si no s’escau de ser un dia de dejuni principal que no es pugui violar; 11 però els germans continuaran els dejunis de consuetud. 12 L’abat donarà aiguamans als hostes, 13 i tant l’abat com tota la comunitat els rentaran els peus a tots. 14 Un cop rentats, que diguin aquest verset: «Hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple». 15 Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix. 16 La cuina de l’abat i dels hostes, que sigui a part, a fi que els forasters, que mai no manquen al monestir, en presentar-se a hores imprevistes no destorbin els germans. 17 Es destinaran per tot l’any a aquesta cuina dos germans que compleixin bé l’ofici. 18 Si ho necessiten, se’ls ha de procurar ajudants, perquè serveixin sense murmurar, i, en canvi, quan tinguin poca feina, que vagin a treballar allà on se’ls mani. 19 I no sols en aquest, sinó també en tots els altres serveis del monestir s’ha d’observar aquesta norma: 20 que quan ho necessitin se’ls proporcioni ajudants, i, en canvi, quan estan lliures, obeeixin en allò que se’ls mani. 21 Semblantment, que es confiï l’hostatgeria a un germà que tingui l’ànima plena del temor de Déu. 22 Que hi hagi llits parats en nombre suficient. I que la casa de Déu sigui administrada per homes de seny i assenyadament. 23 Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; 24 però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist.

L’acolliment s’ha de fer amb qualsevol persona que arribi al monestir, sigui qui sigui; però, els pobres tenen preferència perquè ells no tenen res per donar-nos a canvi de l’acollida.

Tots s’han d’acollir com el Crist, en ells hem d’adorar el Crist que sempre és el qui rebem. Hem de mostrar-los tota la humilitat, tractant-los amb tota humanitat.

Actualment disposem de dutxes a l’hostatgeria i no hem de anar rentant els peus a cada hoste que ve.

Però, hem de pensar que Jesús es va cenyir la tovallola i va començar a rentar els peus dels deixebles. Després va dir que ho posaren en pràctica.

Té tota una forta simbologia el rentar els peus. És el servei que fa el servent.

Nosaltres som servents en la casa de Poblet, som servent en l’escola del servei diví. Així, hem de tenir en compte el nostre servei sigui en els hostes o en qui truca a la porta del monestir pel que sigui.

Si l’hoste és el Crist que truca a la porta cada vegada, cada vegada hem de tenir en compte que a qui servim és el mateix Crist.

Un altre aspecte a tenir en compte en aquest capítol és la pregària, la pregària que s’ha de fer amb els hostes. Els hostes han d’estar assabentats que han arribar a un monestir, el fonament del qual, no son les pedres tallades, sinó la pregària de la comunitat, una pregària que per a ells és fonamental compartir-la perquè sempre és un regal poder participar de la pregària litúrgica d’un monestir, sempre es poden edificar.

Davant dels hostes, s’ha de trencar el dejuni a no ser un dia de dejuni principal. Crec que el que interessa és que puguin alimentar-se bé. Si cal, sempre s’ha trencat el dejuni amb els transeünts afegint alguna cosa més per endur-se.

La qüestió és tenir clar que els forasters són Crist. I a partir d’ací saber respondre al mateix Crist.

EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48,1-9

1 L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina. 2 Així, creiem que ambdues ocupacions poden ser regulades d’aquesta manera: 3 De Pasqua fins al primer d’octubre, al matí, en sortir de prima, han de treballar en allò que calgui, fins a prop de l’hora quarta. 4 Des de l’hora quarta fins a l’hora de celebrar la sexta, que es dediquin a la lectura. 5 Després de sexta, en aixecar-se de taula, que reposin als seus llits amb un silenci absolut, o bé, si algú per ventura vol llegir, que llegeixi per a ell sol de manera que no molesti ningú. 6 S’ha de celebrar la nona més aviat, cap a la mitja hora vuitena, i que tornin a treballar en el que calgui fins a vespres. 7 Si les condicions del lloc o la pobresa exigien que ells mateixos es fessin les collites, que no s’entristeixin, 8 perquè és aleshores que són monjos de debò, quan viuen del treball de les seves mans, com els nostres Pares i els apòstols. 9 Que totes les coses, però, es facin amb moderació pensant en els més febles.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Les necessitats bàsiques s’han de cobrir. El menjar és important per viure amb pau; però cal treballar. Ora et labora, un temps per a cada cosa i cada cosa al seu temps.

L’enemiga més fatal per a l’ànima és l’ociositat. I podem caure, i tant, si per qualsevol cosa ens distraiem i no vivim centrats en el que veritablement hem vingut a viure al monestir.

A part de l’horari de la litúrgia, en el dia tenim un matí i una tarda per treballar.

Per combatre l’ociositat que ens és tan perjudicial, sant Benet ens assigna un temps per al treball manual i un temps per a la lectura divina. Podem dir que una cosa i l’altra es compaginen en el nostre quefer diari. No ens convé deixar una per acabar l’altra, per això la regulació de l’horari és fonamental.  Cada cosa al seu temps i així lloem Déu en tot moment.

També sant Benet pensa en la fatiga del treball i recomana reposar després de dinar. Així, podem seguir la nostra tasca a la tarda després de Nona fins a l’altre moment que dediquem a la lectura divina abans de Vespres.

Evidentment les condicions del lloc condicionaran el treball. Però, sant Benet ens diu que no ens podem entristir pel treball: «perquè és aleshores que son veritables monjos, quan viuen del treball de les seves mans». El treball manual és fonamental.

Per acabar el capítol sant Benet ens parla de la moderació. Per què? Totes les coses s’han de fer amb moderació, pensant en els més febles. Perquè els més febles no es quedin fora, exclosos del conjunt dels monjos.

A QUINES HORES S’HA DE MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 41

1 Des de la santa Pasqua fins a la Pentecosta, que dinin els germans a l’hora sisena i que sopin al vespre. 2 A partir de la Pentecosta, durant tot l’estiu, si els monjos no tenen feina al camp o l’excés de calor no és un destorb, han de dejunar el dimecres i el divendres fins a l’hora novena. 3 Els altres dies, que dinin a la sisena. 4 Aquest dinar a l’hora sisena s’haurà de continuar fent si tenen feines al camp o la calor de l’estiu és massa forta, i que estigui a la providència de l’abat. 5 I que ell ho reguli i ho disposi tot de manera que les ànimes se salvin i que, allò que fan els germans, ho facin sense murmuració justificada. 6 Des del tretze de setembre fins al començament de la quaresma han de menjar sempre a l’hora novena. 7 Però durant la quaresma, fins a Pasqua, que mengin al vespre. 8 Les vespres, tanmateix, s’han de celebrar de manera que per a menjar no necessitin d’encendre les llànties, sinó que tot s’acabi encara amb claror de dia. 9 I fins en tot temps cal regular tant el sopar com l’hora de l’únic àpat de manera que tot es faci amb claror.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Les necessitats bàsiques s’han de cobrir. El menjar és important per viure amb pau i poder treballar per al bé de la comunitat.

La Regla ens posa la mesura com a clau per discernir tot. Tenim una moments per refer-les forces amb el menjar. El moment apropiat de l’àpat pot canviar segons el temps, segons la llum de l’estiu o la foscor dels dies curts de l’hivern.

Ara tal volta no és tant necessari aquests canvis, perquè tenim llum artificial. Però, en el temps de sant Benet la llum del dia marcava les pautes de tota la jornada.

El dimecres i el divendres son dies de dejuni. Nosaltres conservem l’abstinència de menjar carn aquests dos dies. Si que és veritat que no dejunem fins a l’hora de nona mai. Els dejunis els hem col·locat en el temps de Quaresma i prou. Tot i que si no m’equivoco, ho dit de memòria les Constitucions diuen de fer un cert dejuni les vespres de les Solemnitats de l’Assumpció i sant Bernat, crec perquè no ho he mirat quan ho escrivia. Tal vegada es podria comentar en capítol els dejunis que fem.

Bé, com a tres aspectes destacables del capítol 41, destacaria l’autoritat de l’abat, el tema de la murmuració i el temps apropiat del sopar.

Està a la disposició de l’abat, la mesura, l’ordre, el temps de la distribució dels àpats.

La murmuració és un tema recurrent en el menjar, si no ens agrada, si està cru, si està massa fet i així amb el menjar podem desfogar-nos murmurant. Sant Benet lluita sempre contra la murmuració. Cadascú de nosaltres començant per mi hauríem d’adonar-nos del mal que fa la murmuració perquè és molt fàcil caure en aquest mal.

El temps apropiat per al sopar és que tot es faci amb claror, sense necessitat d’encendre les llànties. Això, és menjar amb Claror. És a dir viure la jornada a la llum del sol. El temps de la llum solar ho regula tot.

Tot ha de tenir la justa mesura. El temps per a cada cosa. I viure la pau en tot el que es fa, fins i tot afegiria que nosaltres som uns privilegiats que tenim el dinar i el sopar a taula, hi ha molts que no en tenen, per això hem de ser molt respectuosos en el menjar en els aliments. Fent-ho tot sense murmurar.