QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 70

1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari del P. Abat Rafel Barruè
Poblet, 21 de setembre de 2025

“El qui no vulguis per a tu, no ho facis a ningú”.

Crec que és un bon resum de la manera en que hem de viure. Crec que hem d’adonar-nos que no podem permetre’ns d’excedir-nos ni de paraula, amb paraules que poden ofendre, ni amb accions que poden fer mal a un altre. De fet, la comunitat, si és un cos, el mal d’un monjo és el mal de la comunitat sencera. Tal vegada ens falta entendre-ho.

Evidentment que de vegades cal una correcció, però hem d’aprendre a saber dir les coses amb mesura i ponderació, no perquè siguem infants, sinó perquè hem de saber respectar l’altre. L’altre és el teu germà, que no encerta a fer les coses bé, que s’oblida de tot, que s’equivoca sempre en la mateixa cosa. Hem de viure la paciència i saber dir les coses amb pau, pacificats.

Segur que ningú de nosaltres ens agrada que ens tractin amb menys preu. Tot i que el camí de la humiliació, és un camí segur per configurar-nos al Crist. Quan sofrim un menys preu, quan ens criden pel que sigui, cal respondre sempre des de l’amor, des de la proximitat a Crist, això és difícil, però no és impossible.

L’escola del Servei Diví és precisament aquest aprenentatge de viure tant pacificat que res pot alterar la pau. I la pau crea pau.

Com volem que ens tractin? Com tractem als altres germans? Com tractem al Crist?

“Els qui es mantinguin en pecat, reprèn-los davant de tothom, perquè també els altres en tinguin un escarment”.

El pecat no potser mai bo, s’ha d’erradicar, tota la nostra vida va dirigida a la virtut, per això el pecat s’ha d’extirpar. Però, la misericòrdia s’ha de fer present vers el pecador.

Ara bé, la reprensió pot ajudar als altres a adonar-se del mal de la falta a escarrassar-se per no caure en la mateixa falta. La vida és molt mestra, ens ensenya cada dia alguna petita cosa que no ens havíem adonat abans.

Sempre hem d’aprendre dels errors, de les faltes, dels pecats, per convertir-nos cap a Déu, per viure com a monjo en el camí de la recerca de la virtut que ens atansa al Crist que tant ens estima.

Així doncs, sempre ens convé tenir present la Regla d’or de l’evangeli de sant Mateu: “Tot allò, doncs, que voleu que els altres us facin a vosaltres, feu-ho també vosaltres a ells; que en això consisteixen la Llei i els Profetes”.

L’ORDRE DE LA COMUNITAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 63

1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat. 2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els altres es col·locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans donaran als més joves el nom de “germans”, i els joves als seus ancians, el de “nonnus”, que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu que fa les vegades del Crist, l’anomenaran “senyor” i “abat”, no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu, 17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula, mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat del seny.

Comentari del P. Abat Rafel Barruè
Poblet, 14 de setembre de 2025

“Una cosa he demanat al Senyor, i la desitjo amb tota l’ànima: poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida” (Salm 26).

I per viure al monestir, a la casa del Senyor cal viure en pau. I la pau comença per un mateixa, cadascú hem de ser instruments de pau.

Tenim moltes oportunitats per exercir aquest ofici de ser instruments de pau. De vegades, l’ordre de la comunitat ha sigut motiu de neguit. Això, em fa pensar també, quan en l’evangeli ens mostra Jesús que no hem de buscar els primers lloc.

Sant Benet li dona molta importància a l’ordre, perquè es monjos no vagin amunt i avall sense un ordre concret. Aquest ordre, sigui segons el dia que hi van arribar, sigui segons el mèrit de vida que els distingeix, o segons la decisió de l’abat, per raons serioses, com podria ser pel cant, però tenint en compte, que l’abat no pertorbi el ramat.

L’ordre de la comunitat, ha de servir per col·locar-se al cor, al refetor, a la sala capitular, per donar-se la pau, rebre la comunió, i entonar salms, o fer d’hebdomadari, etc...

Sant Benet també ens sorprèn en la relació entre els monjos. És una relació de molt de respecte, els joves que honorin els més antics, que els joves, reverencien als grans. O bé, l’abat que fa les vegades del Crist, que es faci digne d’aquest honor.

Tot, ho podem resumir amb que sant Benet vol que la comunitat tingui una disciplina, estigui subjecta a una vigilància perquè la vida monàstica es pugui desenvolupar amb pau i sense neguit.

Podríem quedar-nos amb el verset 17: Perquè es compleixi el que està escrit: Avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres.

ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
7 de setembre de 2025

Una taula, la taula de l’abat, un àpat, compartir allò que tenim per menjar amb els hostes i els pelegrins, els transeünts i aquells que tenen necessitat.

Podem entendre la taula de l’abat d’una manera ampla, és a dir, a l’àpat que fem al refetor, el refetor amb moltes taules, on hi ha taules pels hostes, pels transeünts, pels monjos i entre les taules una disposada a un lloc més visible entre totes on seu l’abat, el Prior i els convidats més especials, des de bisbes, superiors d’altres monestirs que estan de visita, a d’altres persones destacades en el món polític i social.

Cada monjo el dia de la seva professió solemne es cridat a dinar a la taula de l’abat, és un dia especial per al germà que acaba de fer els seus vots i que ha estat admès en el sí de la comunitat amb tots els drets i deures de monjo.

El que hem de destacar en el capítol és que sant Benet ens diu que a la taula de l’abat hi haurà els qui han arribat de fora del monestir, hostes i peregrins. Sons aquest els qui en algun altre capítol hem de tractar com al Crist.

Crec que es bo tenir al mateix lloc dinant els hostes, els monjos, els convidats pel que sigui, els transeünts. Perquè ens ajuda a veure al Crist en l’altre, especialment en el més necessitat i això no ho hem de perdre mai.

L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49

1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat “amb goig de l’Esperit Sant”; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
31 d’agost de 2025

L’observança de la Regla ens convida a reflexionar sobre el temps de Quaresma. Un temps fort d’observança religiosa que ens estreny cap a Crist el nostre redemptor.

Se’ns pregunta indirectament com vivim la vida monàstica. Se’ns interroga sobre els propòsits de millorar la nostra vida, és a dir, la nostra relació amb Déu. La vida dels monjo és una vida de relació amb Déu, sigui atansant-se en les virtuts o allunyant-se pel pecat.

Cal discernir les nostres negligències, cal canviar els vicis en pregària, en oració de compunció del cor.

No estem en Quaresma, però vivim en un monestir, on l’observança quaresmal ha d’estar present. El temps de Quaresma ens prepara la Pasqua, mentre l’espai del monestir ens prepara la Pasqua eterna.

Són pocs els qui tenim la fortalesa de viure l’observança quaresmal. Demanem a l’Esperit Sant que ens doni fortalesa per viure amb coherència la vida monàstica, la vida que hem elegit per pròpia voluntat.

És bo avui tenir present aquestes tres paraules: Fortalesa, voluntat i vanaglòria.

Fortalesa per portar una vida de virtut, una vida santa, que és el que hem de testimoniar. Perquè som testimonis d’una vida d’unió amb el Senyor Jesús. I aquesta fortalesa en l’observança no l’hem de perdre mai, sigui Quaresma o sigui Nadal.

Voluntat per viure amb el goig de l’Esperit Sant la nostra observança monàstica, voluntat que necessita fortalesa per no caure en una apatia que sembla que no diferencia el bo del dolent, el dia de la nit, la joia de la tristesa. Per pròpia voluntat vam fer la Professió, per pròpia voluntat li hem d’oferir la petitesa de la nostra vida diària, que Déu ens acollirà amb els seus dons.

Vanaglòria, quantes vegades podem caure en aquest pecat, en la presumpció de pensar que som els més observants, els que preguem més hores, els qui preguem millor, els qui treballem millor, els qui som imprescindibles... etc...

Vana és la glòria que ens volem atorgar en aquest món. Millor serà esperar la Pasqua santa i definitiva en el Senyor i els seus Sants, vivint ara una vida amarada per aquest deler espiritual. I com no, parlar amb franquesa amb l’abat, si algú vol oferir alguna cosa de més en l’observança monàstica.

Quedem-nos amb aquestes tres paraules i fem-les nostres per discernir la vida que vivim i de la qual donem el nostre testimoni: Fortalesa, voluntat i vanaglòria, no les oblidem.

COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 44

1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6 mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa, si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins que els beneeixi i digui “prou”.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 24 d’agost de 2025

Jaure prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, prosternat als peus dels altres monjos que surten de l’oratori. I continuarà així fins que l’abat cregui que ja ha satisfet.

Aquesta prescripció sembla actualment humiliant, una cosa impensable fins i tot això de prostrar-se. Però, el que sant Benet ens està dient és una cosa molt més gran, és el saber demanar perdó, és el reconèixer la falta, la culpa comesa contra Déu, contra la comunitat de germans, contra la professió que un dia va fer per viure com a monjo.

En aquest món en que ens movem per la imatge, la imatge de veure al monjo prostrat sembla com que no quadra, amb la mentalitat d’una societat on l’home és el centre de la seva realització vital.

Mai un monjo ha de creure’s el centre de res. El centre sempre és Crist, i si el centre és Crist comprendrem com n’és d’important el saber demanar perdó, com n’és de bo lliurar-se a humiliar-se davant de tota la comunitat. El qui no s’humilia no podrà arribar mai a l’alçada del Crist. Crist que es va fer no res, que va morir per nosaltres, a la creu, a la creu per cadascú de nosaltres.

Crec que és qüestió de salut espiritual, salut mental fins i tot, el reconèixer les faltes, el saber demanar perdó.

Quan vaig entrar al monestir en divendres hi havia el capítol de faltes. Poc a poc va anar esvaint-se. L’altre dia amb la comunitat de Lerins al veure com s’agenollaven i s’acusaven, em vaig sorprendre. Aquesta actitud fins i tot davant d’un altre abat, o un altre monjo de fora de la comunitat pot adonar-nos que les equivocacions son una cosa molt humana, però és una gràcia saber mostrar la misèria de la persona davant dels altres per adquirir la compassió de la comunitat i de l’abat que fa les vegades de Crist.

Aquest tema del capítol de culpes, fa temps que s’ha parlat de revisar-lo, de com ho podem fer. Crec que és una cosa que tots necessitem perquè la comunitat i la relació amb Déu vagi més bé.

ELS VELLS I ELS INFANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 17 d’agost de 2025

Compassió pels vells i els infants. Compassió que ens mou la mateixa natura humana. I és així, que ens hem de moure a la compassió en cada persona que ha perdut el seu vigor en començar la seva etapa final de la vida. O bé, encara no ha arribat ha saber discernir, com els infants.

Per naturalesa hem de ser compassius. Ara bé, això no vol dir que l’autoritat de la Regla també ha de vetllar per aquests monjos ancians. Aquests monjos fa anys van fer la professió amb la Regla i sant Benet procura per cadascú dels monjos.

El rigor de la Regla en qüestions com el menjar, el dormir, i tants d’altres s’ha de tenir en compte sigui per l’edat avançada, sigui per l’afebliment de la malaltia.

El menjar és important per refer-se, recobrar forces, superar una malaltia, també el descansar del treball quan les forces han minvat per l’edat.

S’ha de ser condescendent, més encara, en qüestió de menjar ens diu el capítol que tindran envers ells una bondadosa condescendència.

Cal ajudar a afrontar tots aquestes qüestions que ens sobrevenen quan l’edat del monjo és avançada.

Però, també és molt important fixar-se en les darreres paraules d’aquest capítol. Estem parlant dels vells i la condescendència que hem de tenir vers ells. Però, és clar que a les hores regulars s’han d’anticipar.

Cal tindre-ho present. Les hores regulars és la base de la vida del monjo, és l’aliment espiritual que no pot faltar cap dia.

Estic segur que molts de vosaltres ja teniu al cap, aquell monjo, o aquell altre, que amb fred i amb calor, plovent o nevant, mai faltava mai a la litúrgia de les hores al cor, fins a la mort.

Aquests monjos ens van ser un exemple de fidelitat, de perseverança i e pregària fins al darrer moment, fins arribar a tocar la porta del cel.

Ara som nosaltres els qui portem el relleu, poc a poc les nostres forces ens aniran mancant, però les hores regulars mai les podem oblidar. Ens hem d’anticipar els uns als altres per ser-hi amb el Crist.