diumenge, 17 d’agost del 2025

ELS VELLS I ELS INFANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 17 d’agost de 2025

Compassió pels vells i els infants. Compassió que ens mou la mateixa natura humana. I és així, que ens hem de moure a la compassió en cada persona que ha perdut el seu vigor en començar la seva etapa final de la vida. O bé, encara no ha arribat ha saber discernir, com els infants.

Per naturalesa hem de ser compassius. Ara bé, això no vol dir que l’autoritat de la Regla també ha de vetllar per aquests monjos ancians. Aquests monjos fa anys van fer la professió amb la Regla i sant Benet procura per cadascú dels monjos.

El rigor de la Regla en qüestions com el menjar, el dormir, i tants d’altres s’ha de tenir en compte sigui per l’edat avançada, sigui per l’afebliment de la malaltia.

El menjar és important per refer-se, recobrar forces, superar una malaltia, també el descansar del treball quan les forces han minvat per l’edat.

S’ha de ser condescendent, més encara, en qüestió de menjar ens diu el capítol que tindran envers ells una bondadosa condescendència.

Cal ajudar a afrontar tots aquestes qüestions que ens sobrevenen quan l’edat del monjo és avançada.

Però, també és molt important fixar-se en les darreres paraules d’aquest capítol. Estem parlant dels vells i la condescendència que hem de tenir vers ells. Però, és clar que a les hores regulars s’han d’anticipar.

Cal tindre-ho present. Les hores regulars és la base de la vida del monjo, és l’aliment espiritual que no pot faltar cap dia.

Estic segur que molts de vosaltres ja teniu al cap, aquell monjo, o aquell altre, que amb fred i amb calor, plovent o nevant, mai faltava mai a la litúrgia de les hores al cor, fins a la mort.

Aquests monjos ens van ser un exemple de fidelitat, de perseverança i e pregària fins al darrer moment, fins arribar a tocar la porta del cel.

Ara som nosaltres els qui portem el relleu, poc a poc les nostres forces ens aniran mancant, però les hores regulars mai les podem oblidar. Ens hem d’anticipar els uns als altres per ser-hi amb el Crist.

diumenge, 10 d’agost del 2025

COM S’HA DE CORREGIR ELS INFANTS DE MENOR EDAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 30

1 Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat. 2 I doncs, sempre que els infants i els més joves, o aquells que no arriben a comprendre com és de greu el càstig de l’excomunió, cometin algun mancament, 3 tots aquests han de ser mortificats amb dejunis rigorosos, o castigats amb aspres assots, a fi que canviïn.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 10 d’agost de 2025

En el nostre monestir no tenim infants, però si que és veritat que de vegades el monjo es pot comportar com un infant. Un infant delerós desitja qualsevol cosa per satisfer el seu propi jo.

Per això, ens convé tenir uns visió de la vida monàstica molt més ampla, molt més lliurada a l’Esperit, perquè les coses d’aquest món ultramaterialista passen, s’arnen, es fan malbé, però sobretot ens poden ofegar.

Si l’objectiu del monjo és la unió amb Déu, totes les coses fugisseres ens haurien de fer nosa. Però, moltes vegades caiem en el pecat de la necessitat, del per si de cas, i encara que volen viure una vida austera ens endinsem en una pesada vida d’acumulació de bens materials.

I així, ens podem semblar als infants que tot ho desitgen, perquè tot és novetat per al seu coneixement. Nosaltres ja hem passat l’etapa de créixer, en aquest aspecte material, ara ens toca créixer en l’aspecte espiritual cada dia amb més il·lusió i amb més ganes. El nostre desig és el tenir coneixement de Déu, estimar-lo i estimant-lo, lliurar la nostra vida pels altres germans. És a dir, passar de tenir el centre en el jo, a tenir-lo en els altres.

Per això, ens hem de corregir de tots els mancaments que moltes vegades sense adonar-nos cometem quan ens comportem com joves en la vida monàstica i no ancians. Qui més i qui menys ja portem alguns anys en el monestir i no ens convé abaixar la guarda dels nostres delers.

Com ancians posem tot el nostre deler en el Crist perquè cada dia més i més visquem amb humilitat, servei i autenticitat la nostra professió monàstica, per anar pas a pas, dia rere dia cap a l’encontre definitiu amb Déu.



diumenge, 3 d’agost del 2025

L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES

De la Regla de sant Benet
Capítol 23

1 Si algun germà es demostra contumaç, o desobedient, o orgullós, o murmurador, o contrari en alguna cosa a la santa Regla i menyspreador dels manaments dels seus ancians, 2 aquest, segons el precepte de Nostre Senyor, ha de ser amonestat secretament pels seus ancians per primera i segona vegada. 3 Si no s’esmena, que el renyin públicament, davant de tothom. 4 I si ni així no es corregia, incorri en excomunió, si comprèn la gravetat de la pena. 5 Però, si és un obstinat, que el sotmetin al càstig corporal.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Sant Benet ens presenta el codi penal que han de fer servir els monjos per als germans que falten a la Regla.

Però, què vol dir faltar a la Regla?

La primera cosa que hem de tenir clar és que cadascú de nosaltres, monjos, hem fet un dia la professió monàstica segons la Regla de Sant Benet.

Això, vol dir que ens hem compromès i molt a seguir cada cosa, cada prescripció que Sant Benet ens marca en la manera de començar la vida monàstica.

Però, de tot hi ha a la vinya del Senyor, i de vegades un germà pot tornar-se orgullós, contumaç i desobedient dia rere dia. Fins i tot pot arribar a burlar-se dels manaments que un dia va prometre que seguiria. Aquest que comença per poc, acaba amb declarar-se obertament menyspreador de la Regla, i de vegades fins i tot viu inflat d’un orgull que l’allunya de Déu i de la comunitat de germans en la que un dia va fer la professió.

Aquest monjo ha des ser amonestat, una, dues, tres i les vegades que faci falta.

Si no s’esmena, que el renyin públicament. I si ni així no es corregia, incorri en excomunió. Però, tal vegada no compren aquest monjo la gravetat de la pena, de la pena d’excomunió.

Perquè el qui l’obediència la compleix segons els seu voler i no el del superior, el de la Regla en definitiva, aquest difícilment arribarà a comprendre aquesta excomunió, aquesta separació de la comunitat. Fins i tot, encara li semblarà un guany romandre excomunicat dels altres germans.

També, hi ha qui s’excomunica ell mateix amb molta facilitat, un dia a matines, altre dia a laudes, altre dia a l’assaig, l’altre a la recreació, l’altre a Completes i així, i així, va creixent la separació de la comunitat, de l’obediència i ja no és que menysprea la Regla sinó que la treta del seu cor i de la seva ment.

Cadascú, som com som, però si hem fet la professió en aquest monestir concret sota la Regla de Sant Benet, no cal negligir allò que voluntàriament van prometre de per vida.

diumenge, 27 de juliol del 2025

COM S’HAN DE CELEBRAR ELS OFICIS DIVINS DURANT EL DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 16

1 Com diu el profeta: «Us he lloat set vegades al dia». 2 Acomplirem aquest sagrat nombre de set, si complim les obligacions de la nostra servitud a hora de laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, 3 ja que és d’aquestes hores diürnes que digué: «Us he lloat set vegades al dia». 4 Perquè, de les vigílies nocturnes el mateix profeta diu: «A mitjanit em llevava a lloar-vos». 5 Tributem, doncs, lloances al nostre Creador en aquestes hores «per les decisions de la seva justícia», això és, a laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, i llevem-nos de nit a lloar-lo. «Us lloo set vegades cada dia, perquè són justes les vostres decisions» (Sl 119,164).

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Set vegades al dia us dono lloança. És el nostre treball quotidià. Actualment després del Concili Vaticà II, es va suprimir prima, però tenim l’Eucaristia cada dia, i així anem pregant i lloant el nostre Creador.

Demanem en començar la lloança que el Senyor sigui amb nosaltres. Demanem que el Senyor vingui a ajudar-nos. Perquè veritablement necessitem la seva ajuda per poder lloar Déu que és el nostre Pare.

Cal viure agraïts que Déu sigui el nostre pare. I què espera un pare dels fills? Espera que li facin cas, que el segueixin en tot el que ensenya i ens diu al cor.

Per això, la distribució del dia en la vida monàstica ha d’estar pautada per la litúrgia de les hores. Nosaltres podem estar treballant o fent una cosa realment important, però l’hora de la pregària sempre està per sobre de tot. Cap cosa pot suplir-la.

Per això, durant el dia ens hem d’esforçar a no perdre el fil conductor que ens uneix amb el Fill. Jesucrist és el mestre en cada moment de la nostra vida, ell amb els salms en apropa al Pare, perquè ell prega amb nosaltres.

Per això, no hem de perdre el fil de la pregària, les obligacions de la nostra servitud a laudes, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, i llevem-nos de nit encara, a les vigílies nocturnes a lloar-lo.

I encara afegim avui, la litúrgia de l’Eucaristia, que com diu Sacrosanctum Concilium 10: és la cimera a la qual tendeix l’activitat de l’Església i alhora la font d’on raja tota la seva força. Doncs els treballs apostòlics s’ordenen que, un cop fets fills de Déu per la fe i el baptisme, tots es reuneixin per lloar Déu enmig de l’Església, participin en el sacrifici i mengin el sopar del Senyor.

Set vegades hem de complir el nostre treball, la nostra tasca més monàstica, la relació amb Déu que ens interpel·la i ens dona fill per seguir estimant-lo i donant-nos amb fe, esperança i caritat als altres.

diumenge, 20 de juliol del 2025

QUANTS SALMS S’HAN DE DIR A LA NIT

De la Regla de sant Benet
Capítol 9

1 A l’esmentat temps d’hivern diran en primer lloc tres vegades el verset: «Obriu-me, els llavis Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança», 2 al qual afegiran el salm tercer amb el glòria. 3 Després d’aquest, el salm noranta-quatre amb antífona o almenys cantat directament. 4 Seguirà després l’himne ambrosià i, tot seguit, sis salms amb antífones. 5 Acabats els salms i un cop dit el verset, que l’abat doni la benedicció, i, asseient-se tots als escons, els germans llegiran per torn tres lliçons al volum de damunt el faristol, entre les quals es cantaran tres responsoris. 6 Dos responsoris es diran sense el glòria, i després del de la tercera lliçó el qui canta dirà el glòria, 7 i, així que el cantor comenci a dir-lo, que a l’instant tots s’aixequin dels seus seients en honor i reverència de la santa Trinitat. 8 A les vigílies es llegiran els volums d’inspiració divina, tant de l’Antic Testament com del Nou, i també els comentaris que n’han fet els Pares catòlics reconeguts i de doctrina segura. 9 Després d’aquestes tres lliçons amb els seus responsoris, seguiran els altres sis salms, que s’han de cantar amb al·leluia. 10 Després d’aquests, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de dir de memòria, el verset, la pregària de la lletania, o sigui, el Kyrie eleison, 11 i que així s’acabin les vigílies de la nit.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Obriu-me el llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança. Amb aquest verset ja podem fer-nos la idea d’on estem situats en el món. Tenim moltes coses, però entre tantes, tenim una veu, una boca, uns llavis, on podem dir, d’on poden sortir el bo i millor de la persona.

Sant Benet és molt clar en el seu ensenyament, per això, el monjo ha d’entendre que la primera cosa després de llevar-se, de bon de matí, encara fosc, és posar-se al davant de la pregària, posar-se al davant de Déu, posar la seva petitesa, al davant de la grandesa de Déu.

I des de la seva petitesa, el monjo demana que el Senyor i sols ell, pugui ser qui obri els meus llavis per lloar-lo tot el dia que tenim al davant.

La distribució dels salms de sant Benet encara s’assembla a la nostra distribució dels diumenges. Salm tercer, salm noranta-quatre , l’himne. La quantitat dels salms actualment és menor. Les lliçons del volum de damunt del faristol, els responsoris cantats a les solemnitats, tot fonamenta l’aliment de la nostra vida de pregària. Per això, ens interessa no despistar-nos i estar pel que hem vingut a fer al monestir.

La base de la litúrgia de Matines, és doncs la mateixa que sant Benet ens proposa, acabem amb la pregària de la lletania, el Kyrie eleison.

Podem dir que, encara a la nit, quan encara no ha començat a clarejar el dia, demanem la pietat del Senyor per aquesta nova jornada que ens ha estat oferta.

Déu ens dona una nova oportunitat per lloar-lo, i lloant-lo visquem en pau.

diumenge, 13 de juliol del 2025

LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54

51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble; 53 m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

La humilitat sempre ens ajuda a apropar-nos més i més a Déu. Hauríem de descobrir la consciència de cuc. En la immensitat de l’univers creat som molt poca cosa, encara que ens pensem ser qui sap qui.

L’única realitat és que som fills de Déu. Això és la cosa més sublim de la nostra existència: Fills de Déu. La grandesa de ser fills en el seu Fill, Jesucrist, ens hauria de fer reflexionar la vida que portem.

La vida de monjo és una vida d’imitació real de Crist. La nostra personalitat lluita de vegades per enorgullir-se de qui sap què. Hem de girar la nostra mirada a Crist, el Crist humiliat, a la Creu, les seves ferides, ens guarien.

Per això, ens convé una veritable conversió del cor, per això ens convé descobrir la consciència de cuc.

Hem de deixar l’orgull de banda, abandonar tota mena d’orgull, que sempre ens allunya del Crist.

Ens cal obrir els ulls del cor per descobrir els manaments del Senyor. Ens hem de donar compte que si no ens posem els últims no podrem tocar el qui sa fet l’últim de tots per portar-nos a tots a la glòria.

Ens convé la humiliació, per adonar-nos d’on som i cap on hem de orientar la nostra vida monàstica.

La humilitat no és un capítol qualsevol de la Regla de sant Benet, el capítol de la humilitat recull l’essència de la vida, de la nostra vida monàstica, de la vida per ell, amb ell i en ell, el Crist que ens portarà a la glòria del Pare.

Ens hem d’alegrar quan ens humilien perquè això ens farà adonar-nos que realment som molt posa cosa, però que Déu és el tot.