De la Regla de sant Benet
Capítol 37
1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió
envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant,
que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en
compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor
de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa
condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 17 d’agost de 2025
Compassió pels vells i els infants. Compassió que ens mou la mateixa natura
humana. I és així, que ens hem de moure a la compassió en cada persona que ha
perdut el seu vigor en començar la seva etapa final de la vida. O bé, encara no
ha arribat ha saber discernir, com els infants.
Per naturalesa hem de ser compassius. Ara bé, això no vol dir que l’autoritat
de la Regla també ha de vetllar per aquests monjos ancians. Aquests monjos fa
anys van fer la professió amb la Regla i sant Benet procura per cadascú dels
monjos.
El rigor de la Regla en qüestions com el menjar, el dormir, i tants d’altres s’ha
de tenir en compte sigui per l’edat avançada, sigui per l’afebliment de la
malaltia.
El menjar és important per refer-se, recobrar forces, superar una malaltia,
també el descansar del treball quan les forces han minvat per l’edat.
S’ha de ser condescendent, més encara, en qüestió de menjar ens diu el capítol
que tindran envers ells una bondadosa condescendència.
Cal ajudar a afrontar tots aquestes qüestions que ens sobrevenen quan l’edat
del monjo és avançada.
Però, també és molt important fixar-se en les darreres paraules d’aquest
capítol. Estem parlant dels vells i la condescendència que hem de tenir vers
ells. Però, és clar que a les hores regulars s’han d’anticipar.
Cal tindre-ho present. Les hores regulars és la base de la vida del monjo, és l’aliment
espiritual que no pot faltar cap dia.
Estic segur que molts de vosaltres ja teniu al cap, aquell monjo, o aquell
altre, que amb fred i amb calor, plovent o nevant, mai faltava mai a la
litúrgia de les hores al cor, fins a la mort.
Aquests monjos ens van ser un exemple de fidelitat, de perseverança i e
pregària fins al darrer moment, fins arribar a tocar la porta del cel.
Ara som nosaltres els qui portem el relleu, poc a poc les nostres forces ens
aniran mancant, però les hores regulars mai les podem oblidar. Ens hem d’anticipar
els uns als altres per ser-hi amb el Crist.
diumenge, 17 d’agost del 2025
ELS VELLS I ELS INFANTS
diumenge, 10 d’agost del 2025
COM S’HA DE CORREGIR ELS INFANTS DE MENOR EDAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 30
1 Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat. 2 I doncs,
sempre que els infants i els més joves, o aquells que no arriben a comprendre
com és de greu el càstig de l’excomunió, cometin algun mancament, 3 tots
aquests han de ser mortificats amb dejunis rigorosos, o castigats amb aspres
assots, a fi que canviïn.
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 10 d’agost de 2025
En el nostre monestir no tenim infants, però si que és veritat que de vegades
el monjo es pot comportar com un infant. Un infant delerós desitja qualsevol
cosa per satisfer el seu propi jo.
Per això, ens convé tenir uns visió de la vida monàstica molt més ampla, molt
més lliurada a l’Esperit, perquè les coses d’aquest món ultramaterialista
passen, s’arnen, es fan malbé, però sobretot ens poden ofegar.
Si l’objectiu del monjo és la unió amb Déu, totes les coses fugisseres ens
haurien de fer nosa. Però, moltes vegades caiem en el pecat de la necessitat,
del per si de cas, i encara que volen viure una vida austera ens endinsem en
una pesada vida d’acumulació de bens materials.
I així, ens podem semblar als infants que tot ho desitgen, perquè tot és
novetat per al seu coneixement. Nosaltres ja hem passat l’etapa de créixer, en
aquest aspecte material, ara ens toca créixer en l’aspecte espiritual cada dia
amb més il·lusió i amb més ganes. El nostre desig és el tenir coneixement de
Déu, estimar-lo i estimant-lo, lliurar la nostra vida pels altres germans. És a
dir, passar de tenir el centre en el jo, a tenir-lo en els altres.
Per això, ens hem de corregir de tots els mancaments que moltes vegades sense
adonar-nos cometem quan ens comportem com joves en la vida monàstica i no
ancians. Qui més i qui menys ja portem alguns anys en el monestir i no ens
convé abaixar la guarda dels nostres delers.
Com ancians posem tot el nostre deler en el Crist perquè cada dia més i més
visquem amb humilitat, servei i autenticitat la nostra professió monàstica, per
anar pas a pas, dia rere dia cap a l’encontre definitiu amb Déu.
diumenge, 3 d’agost del 2025
L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES
De la Regla de sant Benet
Capítol 23
1 Si algun germà es demostra contumaç, o desobedient, o orgullós, o
murmurador, o contrari en alguna cosa a la santa Regla i menyspreador dels
manaments dels seus ancians, 2 aquest, segons el precepte de Nostre Senyor, ha
de ser amonestat secretament pels seus ancians per primera i segona vegada. 3
Si no s’esmena, que el renyin públicament, davant de tothom. 4 I si ni així no
es corregia, incorri en excomunió, si comprèn la gravetat de la pena. 5 Però, si
és un obstinat, que el sotmetin al càstig corporal.
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Sant Benet ens presenta el codi penal que han de fer servir els monjos per als
germans que falten a la Regla.
Però, què vol dir faltar a la Regla?
La primera cosa que hem de tenir clar és que cadascú de nosaltres, monjos, hem
fet un dia la professió monàstica segons la Regla de Sant Benet.
Això, vol dir que ens hem compromès i molt a seguir cada cosa, cada prescripció
que Sant Benet ens marca en la manera de començar la vida monàstica.
Però, de tot hi ha a la vinya del Senyor, i de vegades un germà pot tornar-se
orgullós, contumaç i desobedient dia rere dia. Fins i tot pot arribar a
burlar-se dels manaments que un dia va prometre que seguiria. Aquest que
comença per poc, acaba amb declarar-se obertament menyspreador de la Regla, i
de vegades fins i tot viu inflat d’un orgull que l’allunya de Déu i de la
comunitat de germans en la que un dia va fer la professió.
Aquest monjo ha des ser amonestat, una, dues, tres i les vegades que faci
falta.
Si no s’esmena, que el renyin públicament. I si ni així no es corregia, incorri
en excomunió. Però, tal vegada no compren aquest monjo la gravetat de la pena,
de la pena d’excomunió.
Perquè el qui l’obediència la compleix segons els seu voler i no el del
superior, el de la Regla en definitiva, aquest difícilment arribarà a
comprendre aquesta excomunió, aquesta separació de la comunitat. Fins i tot,
encara li semblarà un guany romandre excomunicat dels altres germans.
També, hi ha qui s’excomunica ell mateix amb molta facilitat, un dia a matines,
altre dia a laudes, altre dia a l’assaig, l’altre a la recreació, l’altre a
Completes i així, i així, va creixent la separació de la comunitat, de l’obediència
i ja no és que menysprea la Regla sinó que la treta del seu cor i de la seva
ment.
Cadascú, som com som, però si hem fet la professió en aquest monestir concret
sota la Regla de Sant Benet, no cal negligir allò que voluntàriament van
prometre de per vida.
diumenge, 27 de juliol del 2025
COM S’HAN DE CELEBRAR ELS OFICIS DIVINS DURANT EL DIA
De la Regla de sant Benet
Capítol 16
1 Com diu el profeta: «Us he lloat set vegades al dia». 2 Acomplirem aquest
sagrat nombre de set, si complim les obligacions de la nostra servitud a hora
de laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, 3 ja que és
d’aquestes hores diürnes que digué: «Us he lloat set vegades al dia». 4 Perquè,
de les vigílies nocturnes el mateix profeta diu: «A mitjanit em llevava a
lloar-vos». 5 Tributem, doncs, lloances al nostre Creador en aquestes hores
«per les decisions de la seva justícia», això és, a laudes, prima, tèrcia,
sexta, nona, vespres i completes, i llevem-nos de nit a lloar-lo. «Us lloo set
vegades cada dia, perquè són justes les vostres decisions» (Sl 119,164).
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Set vegades al dia us dono lloança. És el nostre treball quotidià. Actualment
després del Concili Vaticà II, es va suprimir prima, però tenim l’Eucaristia
cada dia, i així anem pregant i lloant el nostre Creador.
Demanem en començar la lloança que el Senyor sigui amb nosaltres. Demanem que
el Senyor vingui a ajudar-nos. Perquè veritablement necessitem la seva ajuda
per poder lloar Déu que és el nostre Pare.
Cal viure agraïts que Déu sigui el nostre pare. I què espera un pare dels
fills? Espera que li facin cas, que el segueixin en tot el que ensenya i ens
diu al cor.
Per això, la distribució del dia en la vida monàstica ha d’estar pautada per la
litúrgia de les hores. Nosaltres podem estar treballant o fent una cosa
realment important, però l’hora de la pregària sempre està per sobre de tot.
Cap cosa pot suplir-la.
Per això, durant el dia ens hem d’esforçar a no perdre el fil conductor que ens
uneix amb el Fill. Jesucrist és el mestre en cada moment de la nostra vida, ell
amb els salms en apropa al Pare, perquè ell prega amb nosaltres.
Per això, no hem de perdre el fil de la pregària, les obligacions de la nostra
servitud a laudes, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, i llevem-nos de
nit encara, a les vigílies nocturnes a lloar-lo.
I encara afegim avui, la litúrgia de l’Eucaristia, que com diu Sacrosanctum
Concilium 10: és la cimera a la qual tendeix l’activitat de l’Església i alhora
la font d’on raja tota la seva força. Doncs els treballs apostòlics s’ordenen
que, un cop fets fills de Déu per la fe i el baptisme, tots es reuneixin per
lloar Déu enmig de l’Església, participin en el sacrifici i mengin el sopar del
Senyor.
Set vegades hem de complir el nostre treball, la nostra tasca més monàstica, la
relació amb Déu que ens interpel·la i ens dona fill per seguir estimant-lo i
donant-nos amb fe, esperança i caritat als altres.
diumenge, 20 de juliol del 2025
QUANTS SALMS S’HAN DE DIR A LA NIT
De la Regla de sant Benet
Capítol 9
1 A l’esmentat temps d’hivern diran en primer lloc tres vegades el verset:
«Obriu-me, els llavis Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança», 2
al qual afegiran el salm tercer amb el glòria. 3 Després d’aquest, el salm
noranta-quatre amb antífona o almenys cantat directament. 4 Seguirà després l’himne
ambrosià i, tot seguit, sis salms amb antífones. 5 Acabats els salms i un cop
dit el verset, que l’abat doni la benedicció, i, asseient-se tots als escons,
els germans llegiran per torn tres lliçons al volum de damunt el faristol,
entre les quals es cantaran tres responsoris. 6 Dos responsoris es diran sense
el glòria, i després del de la tercera lliçó el qui canta dirà el glòria, 7 i,
així que el cantor comenci a dir-lo, que a l’instant tots s’aixequin dels seus
seients en honor i reverència de la santa Trinitat. 8 A les vigílies es
llegiran els volums d’inspiració divina, tant de l’Antic Testament com del Nou,
i també els comentaris que n’han fet els Pares catòlics reconeguts i de
doctrina segura. 9 Després d’aquestes tres lliçons amb els seus responsoris,
seguiran els altres sis salms, que s’han de cantar amb al·leluia. 10 Després d’aquests,
una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de dir de memòria, el verset, la pregària de
la lletania, o sigui, el Kyrie eleison, 11 i que així s’acabin les
vigílies de la nit.
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Obriu-me el llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança. Amb
aquest verset ja podem fer-nos la idea d’on estem situats en el món. Tenim
moltes coses, però entre tantes, tenim una veu, una boca, uns llavis, on podem
dir, d’on poden sortir el bo i millor de la persona.
Sant Benet és molt clar en el seu ensenyament, per això, el monjo ha d’entendre
que la primera cosa després de llevar-se, de bon de matí, encara fosc, és
posar-se al davant de la pregària, posar-se al davant de Déu, posar la seva
petitesa, al davant de la grandesa de Déu.
I des de la seva petitesa, el monjo demana que el Senyor i sols ell, pugui ser
qui obri els meus llavis per lloar-lo tot el dia que tenim al davant.
La distribució dels salms de sant Benet encara s’assembla a la nostra
distribució dels diumenges. Salm tercer, salm noranta-quatre , l’himne. La
quantitat dels salms actualment és menor. Les lliçons del volum de damunt del
faristol, els responsoris cantats a les solemnitats, tot fonamenta l’aliment de
la nostra vida de pregària. Per això, ens interessa no despistar-nos i estar
pel que hem vingut a fer al monestir.
La base de la litúrgia de Matines, és doncs la mateixa que sant Benet ens
proposa, acabem amb la pregària de la lletania, el Kyrie eleison.
Podem dir que, encara a la nit, quan encara no ha començat a clarejar el dia,
demanem la pietat del Senyor per aquesta nova jornada que ens ha estat oferta.
Déu ens dona una nova oportunitat per lloar-lo, i lloant-lo visquem en pau.
diumenge, 13 de juliol del 2025
LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54
51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és
l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor,
52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home,
l’oprobi dels homes i el rebuig del poble; 53 m’he exaltat a mi mateix i he
estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè
aprengui els vostres manaments».
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
La humilitat sempre ens ajuda a apropar-nos més i més a Déu. Hauríem de
descobrir la consciència de cuc. En la immensitat de l’univers creat som molt
poca cosa, encara que ens pensem ser qui sap qui.
L’única realitat és que som fills de Déu. Això és la cosa més sublim de la
nostra existència: Fills de Déu. La grandesa de ser fills en el seu Fill, Jesucrist,
ens hauria de fer reflexionar la vida que portem.
La vida de monjo és una vida d’imitació real de Crist. La nostra personalitat
lluita de vegades per enorgullir-se de qui sap què. Hem de girar la nostra
mirada a Crist, el Crist humiliat, a la Creu, les seves ferides, ens guarien.
Per això, ens convé una veritable conversió del cor, per això ens convé
descobrir la consciència de cuc.
Hem de deixar l’orgull de banda, abandonar tota mena d’orgull, que sempre ens
allunya del Crist.
Ens cal obrir els ulls del cor per descobrir els manaments del Senyor. Ens hem
de donar compte que si no ens posem els últims no podrem tocar el qui sa fet l’últim
de tots per portar-nos a tots a la glòria.
Ens convé la humiliació, per adonar-nos d’on som i cap on hem de orientar la
nostra vida monàstica.
La humilitat no és un capítol qualsevol de la Regla de sant Benet, el capítol
de la humilitat recull l’essència de la vida, de la nostra vida monàstica, de
la vida per ell, amb ell i en ell, el Crist que ens portarà a la glòria del
Pare.
Ens hem d’alegrar quan ens humilien perquè això ens farà adonar-nos que
realment som molt posa cosa, però que Déu és el tot.