COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,11-22

11 Quan algú, doncs, accepta el nom d’abat, ha d’anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, 12 és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres. 13 Per contra, tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer, no fos cas que, predicant als altres, ell fos trobat reprovable, 14 i un dia li digués Déu veient-lo en falta: «¿Com goses predicar els meus preceptes i tenir sempre als llavis la meva aliança, tu que has avorrit la correcció i has llençat rere teu les meves paraules?» 15 I «tu que veies la brossa a l’ull del teu germà no has vist la biga al teu». 16 Que no faci accepció de persones al monestir. 17 Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència. 18 Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure, si no hi ha una altra causa raonable. 19 Però si, per un motiu de justícia, així li ho semblava a l’abat, que ho faci, de qualsevol estament que sigui; si no, que cadascú conservi el seu lloc, 20 perquè tots, «tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa» i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que «Déu no fa pas accepció de persones». 21 L’única cosa que en això ens distingeix davant d’ell és que ens trobi millors que els altres en les bones obres i humils. 22 Que tingui, doncs, l’abat una mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots una mateixa norma segons els mèrits de cadascú.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Aquest capítol ens ajuda a veure com sant Benet ens presenta en la seva Regla uns trets que ha de tenir l’abat. Però, aquests trets els hem de fer nostres cada monjo. Som monjos i totes les coses bones i santes les hem de mostrar més amb fets que no amb paraules.

Les paraules sense els fets no ens diuen res avui en dia. La nostra societat està abocada a la imatge, una imatge val més que qualsevol paraula. Clar que es poden dir moltes paraules, però la imatge ajudarà sempre al contingut de les paraules.

És tasca de l’Abat, però també de cada monjo. Cadascú en el seu lloc ha de saber donar testimoni del que és. Som monjos, els qui ens hem reunit ara en la sala capitular. Cada paraula de la Regla ens interpel·la, encara que avui el capítol vagi adreçat a l’Abat; també ens podem fer preguntes: Realment vivim el que parlem? Som bon exemple de vida monàstica? Parlem molt de tot i la nostra actuació no hi és d’acord amb la nostra veu?

Cadascú de nosaltres tenim uns ulls, uns ulls de la fe que ens fan veure els altres i com son els altres fins i tot a nivell espiritual. Però, també hem de discernir i purificar la nostra mirada per si de cas se’ns ha incrustat una biga que ens impedeix veure amb ulls de misericòrdia.

L’abat no ha de fer accepció de persones, perquè Déu no fa accepció de persones. Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell que trobi millor en les bones obres i en l’obediència. Sembla que es contradiu, però el que és clar que el monjo ha de fer bones obres i ha de ser obedient.

No sols serà l’abat qui estimarà més el monjo obedient i que fa millor les bones obres, sinó serà tota la comunitat qui l’estimarà més.

Ara bé, el que no ha de perdre mai de vista l’abat, és com l’anomenen i les funcions que fa en la comunitat, com a vicari de Crist, per això, la caritat vers cada monjo és el que més ha d’aplicar l’abat davant de les maneres de ser de cadascú.

QUE AQUESTA REGLA NO ESTABLEIX TOTA LA PRÀCTICA DE LA PERFECCIÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 73

1 Hem redactat aquesta Regla perquè, observant-la als monestirs, mostrem que tenim, si més no, una honestedat de costums o un començ de vida monàstica. 2 D’altra banda, per a qui s’afanya per arribar a la perfecció de la vida monàstica hi ha els ensenyaments dels sants Pares, l’observança dels quals porta l’home fins al cim de la perfecció. 3 Perquè, ¿quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? 4 O bé, ¿quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador? 5 I, encara, les Col·lacions dels Pares i les Institucions i les seves Vides, i la Regla del nostre pare sant Basili, 6 ¿què són sinó instruments de virtut per a monjos de vida santa i obedients? 7 Encara que, per a nosaltres, peresosos, que vivim malament, i negligents, són motiu de vergonya i de confusió. 8 Tu, doncs, siguis qui siguis, que t’afanyes per arribar a la pàtria celestial, compleix bé amb l’ajut del Crist aquesta mínima Regla que hem redactat com un començament, 9 i aleshores arribaràs, amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts que ara recordàvem. Amén.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El darrer capítol ens ensenya, que som en un començ de vida monàstica. Però la tendència del monjo ha de ser clarament avançar cap a la perfecció. La perfecció com a bé, bé suprem. Per això, la nostra vida ha d’estar dirigida a fer el bé. Sigueu bons, com el Pare del cel és bo, ens diu Jesús en l’evangeli.

Aleshores, ens cal tenir una bona escombra per escombrar i netejar de la nostra vida tot allò que ens fa mal, que ens provoca mal i que ens duu al mal.

Amb la Regla i amb tota pàgina dels llibres de l’Antic i Nou Testament, amb es ensenyaments dels sants Pares, Col·lacions, Institucions i les seves vides, tot ens poc ajudar a discernir el camí cap a Déu.

Aquesta Regla de sant Benet ens la van donar impressa el dia de la nostra professió, no per tenir un llibre en la nostra biblioteca particular, sinó per assaborir cada paraula que sant Benet vol exhortar-nos en el camí de la vida monàstica.

L’itinerari és clar. La nostra meta és la pàtria celestial. Aleshores tot el restant és superflu.

Cal complir la Regla, amb l’ajuda de Crist ho podrem fer amb il·lusió i alegria. No podem mai anar sols, per això tenim la comunitat, per això, tenim l’abat, perquè entre uns i altres puguem arribar amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts que hem recordat en la lectura de la Regla.

Posem en pràctica la Regla i el cor se’ns obrirà sense adonar-nos i gaudirem del bo i millor de la vida monàstica que ens adreça amb velocitat cap a l’encontre amb el Senyor de la glòria.

ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Cada capítol de la Regla va ajudant-nos a meditar la nostra vida monàstica. La tasca, l’ofici de porter, no és una feina qualsevol. Pensem que el porter és el primer rostre que la persona troba al tocar a la porta del monestir.

Per tant el porter ha d’estar atent a respondre al qui truca a la porta, o actualment també al qui truca al telèfon. Sant Benet ens demana maduresa per exercir l’ofici de porter, però, per qualsevol ofici se’ns demana maduresa.

És important saber estar en l’ofici encomanat. No cal dir que neci seria un porter que en lloc d’estar atent al seu lloc anés rondant per la plaça o posant-se a xerrar en les turistes com si fos un bufó de la cort de Pere el Cerimoniós, fora de test.

És important saber estar, saber tractar els afers amb tota la dolcesa del temor de Déu, saber fer l’encàrrec que li encomanin. I això, ho tem de tenir en compte en qualsevol ofici que se’ns demana.

El fer bé l’ofici és una virtut, el negligir en l’ofici encomanat acaba sent un pecat.

Aquest capítol també ens demana una consciència neta i pura de saber que vivim en un lloc privilegiat de pau i de relació íntima amb el nostre Senyor. Per això, ens posa l’accent que els monjos no rondin d’un cantó a l’altre, no corrin per fora del monestir, perquè això, no ajuda a les nostres ànimes ha estar pacificades i orientades a la contemplació de Déu.

Als qui ens toca sortir del monestir, tal vegada ens n’adonem més de la riquesa del lloc de silenci i quietud. És fonamental per al monjo el saber viure en pau i estable en el seu lloc, és el saber viure a la presència de Déu en definitiva.

Per això, treballem amb amor en cada cosa que fem en el monestir, fent sempre el més bé possible el nostre treball, perquè així anirem atansant-nos més i més a Crist.

ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 59

1 Si mai algun noble ofereix el seu fill a Déu en el monestir, i el noi encara és petit, que els seus pares escriguin la cèdula de petició que hem dit abans, 2 i juntament amb l’oblació eucarística embolcallin la cèdula i la mà del noi amb les tovalles de l’altar, i així l’oferiran. 3 Pel que fa als seus béns, que a la cèdula que presenten prometin amb jurament que mai, ni per ells mateixos, ni per un procurador, ni per qualsevol mitjà, no li donaran res ni li facilitaran l’ocasió de posseir; 4 o bé, si no volen fer-ho així i volen oferir alguna cosa com a almoina per compensar el monestir, 5 que facin una donació dels béns que volen donar al monestir, reservant se’n, si ho preferien, l’usdefruit. 6 I així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l —Déu no ho vulgui—, cosa que sabem per experiència. 7 Igual ho faran els de condició modesta. 8 Aquells, però, que no tenen absolutament res, que escriguin simplement la cèdula i ofereixin el seu fill amb l’oblació davant de testimonis.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Actualment segons les constitucions no podem admetre un noi de menys de 18 anys, i per la professió encara n’ha de tenir uns quants més.

Però, d’aquest capítol encara podem treure alguna cosa de profit. La primera cosa que destacaria és que la cèdula de professió va juntament amb l’oblació eucarística.

L’oferiment del qui vol viure com a monjo ha d’anar sempre lligat amb l’acció de gràcies de l’eucaristia. Entre els dons cada monjo també és un do que s’ofereix el dia de la seva professió. Un do, som un do que cada dia renovem la nostra professió des de matines a completes en el cor, des de cada racó del monestir en el treball, des de la nostra cel·la en la lectio divina i la pregària silenciosa, des del refectori en l’escolta de la lectura i els àpats, des de la recreació o el passeig, la professió l’anem renovant i l’anem renovant dia a dia quan rebem el cos de Crist com aliment per donar-nos força.

Una altra cosa que podem extraure d’aquest capítol és el tema tan cabdal de la Regla, com és la possessió de les coses materials.

Per cap mitjà hem de posseir res de res. Al fer la professió renunciem a tot el que teníem. De vegades sembla que està molt bé renunciar a tot, però hem de fer memòria, que el desig nostre ha de ser per Déu i no per les possessions supèrflues d’aquest món.

Podem reflexionar si de vegades no volem coses supèrflues, o bé coses i coses per omplir l’espai que deuria estar ocupat per Déu.

No ens aferrem als bens d’aquets món. Vivim la llibertat de ser fills de Déu, fills en el Fill, qui realment és el nostre do i la nostra possessió més preuada.

Movem els nostres cors perquè l’Esperit Sant habiti en nosaltres, puguem esdevenir temples oberts a l’amor ofert a Déu i als altres.

L’ORATORI DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 52

1 L’oratori ha de ser allò que diu el seu nom, i no s’hi ha de fer ni de guardar cap altra cosa. 2 En acabat de l’ofici diví, que surtin tots amb el màxim silenci i guardin la reverència deguda a Déu, 3 perquè el germà que potser vulgui pregar ell tot sol no es vegi destorbat per la importunitat d’un altre. 4 I si, algú, una altra estona, volia pregar amb més recolliment, que entri senzillament i que pregui, no amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes i amb efusió del cor. 5 Per això, al qui no hi faci res de semblant, que no se li permeti de quedar-se a l’oratori acabat l’ofici diví, tal com hem dit, a fi que un altre no es vegi destorbat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

L’oratori és el lloc on la comunitat es reuneix en assemblea. Cada monjo es reuneix amb tota la comunitat a la presència del Senyor. L’oratori és el nostre lloc de treball, on cada dia anem trenant la nostra relació amb Déu.

I si és el lloc per excel·lència on dediquem el nostre ofici, on escoltem la Paraula, on cantem les lloances del nostre Déu, on contemplem el misteri de Déu, ha de ser un lloc de culte agradable a Déu.

Hem de preservar entre tots que sigui un lloc de pregària, dintre de les nostres possibilitats. Perquè, evidentment hi ha unes hores de visita turística i no se’ls pot demanar que passen amb un silenci absolut. Però, si que cal mesura en la veu i fer que si està al nostre abast, perquè estem amb una visita, que també els visitants s’adonin que l’església del monestir és un lloc de culte, de pregària i de silenci.

De part meva intentaré que exceptuant els concerts d’orgue, els orgues de Poblet estan on estant i no podem traslladar-los, llevat dels concerts d’orgue, si em demanen fer algun altre tipus de concert declinaré el lloc més aviat cap al cubar com ahir vam fer.

Però, sempre podem tenir alguna situació excepcional. De tota manera el que ens interessa és que els monjos tinguem molta cura amb el nostre oratori, perquè és el lloc de la relació personal i comunitària amb nostre Senyor i això cada dia, cada hora de la nostra vida monàstica.

Intentem entre tots que almenys quan no hi hagi turisme, nosaltres siguem conseqüents en la cura que hem de fer per mantenir el nostre lloc en silenci perquè si un monjo resta al cor assegut esperant que toqui la campana pugui estar en pregària sense ser molestat per cap esclat de veu o sorolls molestos.

Recordem que l’oratori és per la pregària, per descobrir la voluntat de Déu, per discernir davant de Déu si estem fent el bé o deixant-lo de fer en la nostra quotidianitat de vida comunitària, si estem pel que hem d’estar o si fugim de la nostra servitud.