ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 59

1 Si mai algun noble ofereix el seu fill a Déu en el monestir, i el noi encara és petit, que els seus pares escriguin la cèdula de petició que hem dit abans, 2 i juntament amb l’oblació eucarística embolcallin la cèdula i la mà del noi amb les tovalles de l’altar, i així l’oferiran. 3 Pel que fa als seus béns, que a la cèdula que presenten prometin amb jurament que mai, ni per ells mateixos, ni per un procurador, ni per qualsevol mitjà, no li donaran res ni li facilitaran l’ocasió de posseir; 4 o bé, si no volen fer-ho així i volen oferir alguna cosa com a almoina per compensar el monestir, 5 que facin una donació dels béns que volen donar al monestir, reservant se’n, si ho preferien, l’usdefruit. 6 I així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l —Déu no ho vulgui—, cosa que sabem per experiència. 7 Igual ho faran els de condició modesta. 8 Aquells, però, que no tenen absolutament res, que escriguin simplement la cèdula i ofereixin el seu fill amb l’oblació davant de testimonis.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Actualment segons les constitucions no podem admetre un noi de menys de 18 anys, i per la professió encara n’ha de tenir uns quants més.

Però, d’aquest capítol encara podem treure alguna cosa de profit. La primera cosa que destacaria és que la cèdula de professió va juntament amb l’oblació eucarística.

L’oferiment del qui vol viure com a monjo ha d’anar sempre lligat amb l’acció de gràcies de l’eucaristia. Entre els dons cada monjo també és un do que s’ofereix el dia de la seva professió. Un do, som un do que cada dia renovem la nostra professió des de matines a completes en el cor, des de cada racó del monestir en el treball, des de la nostra cel·la en la lectio divina i la pregària silenciosa, des del refectori en l’escolta de la lectura i els àpats, des de la recreació o el passeig, la professió l’anem renovant i l’anem renovant dia a dia quan rebem el cos de Crist com aliment per donar-nos força.

Una altra cosa que podem extraure d’aquest capítol és el tema tan cabdal de la Regla, com és la possessió de les coses materials.

Per cap mitjà hem de posseir res de res. Al fer la professió renunciem a tot el que teníem. De vegades sembla que està molt bé renunciar a tot, però hem de fer memòria, que el desig nostre ha de ser per Déu i no per les possessions supèrflues d’aquest món.

Podem reflexionar si de vegades no volem coses supèrflues, o bé coses i coses per omplir l’espai que deuria estar ocupat per Déu.

No ens aferrem als bens d’aquets món. Vivim la llibertat de ser fills de Déu, fills en el Fill, qui realment és el nostre do i la nostra possessió més preuada.

Movem els nostres cors perquè l’Esperit Sant habiti en nosaltres, puguem esdevenir temples oberts a l’amor ofert a Déu i als altres.

L’ORATORI DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 52

1 L’oratori ha de ser allò que diu el seu nom, i no s’hi ha de fer ni de guardar cap altra cosa. 2 En acabat de l’ofici diví, que surtin tots amb el màxim silenci i guardin la reverència deguda a Déu, 3 perquè el germà que potser vulgui pregar ell tot sol no es vegi destorbat per la importunitat d’un altre. 4 I si, algú, una altra estona, volia pregar amb més recolliment, que entri senzillament i que pregui, no amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes i amb efusió del cor. 5 Per això, al qui no hi faci res de semblant, que no se li permeti de quedar-se a l’oratori acabat l’ofici diví, tal com hem dit, a fi que un altre no es vegi destorbat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

L’oratori és el lloc on la comunitat es reuneix en assemblea. Cada monjo es reuneix amb tota la comunitat a la presència del Senyor. L’oratori és el nostre lloc de treball, on cada dia anem trenant la nostra relació amb Déu.

I si és el lloc per excel·lència on dediquem el nostre ofici, on escoltem la Paraula, on cantem les lloances del nostre Déu, on contemplem el misteri de Déu, ha de ser un lloc de culte agradable a Déu.

Hem de preservar entre tots que sigui un lloc de pregària, dintre de les nostres possibilitats. Perquè, evidentment hi ha unes hores de visita turística i no se’ls pot demanar que passen amb un silenci absolut. Però, si que cal mesura en la veu i fer que si està al nostre abast, perquè estem amb una visita, que també els visitants s’adonin que l’església del monestir és un lloc de culte, de pregària i de silenci.

De part meva intentaré que exceptuant els concerts d’orgue, els orgues de Poblet estan on estant i no podem traslladar-los, llevat dels concerts d’orgue, si em demanen fer algun altre tipus de concert declinaré el lloc més aviat cap al cubar com ahir vam fer.

Però, sempre podem tenir alguna situació excepcional. De tota manera el que ens interessa és que els monjos tinguem molta cura amb el nostre oratori, perquè és el lloc de la relació personal i comunitària amb nostre Senyor i això cada dia, cada hora de la nostra vida monàstica.

Intentem entre tots que almenys quan no hi hagi turisme, nosaltres siguem conseqüents en la cura que hem de fer per mantenir el nostre lloc en silenci perquè si un monjo resta al cor assegut esperant que toqui la campana pugui estar en pregària sense ser molestat per cap esclat de veu o sorolls molestos.

Recordem que l’oratori és per la pregària, per descobrir la voluntat de Déu, per discernir davant de Déu si estem fent el bé o deixant-lo de fer en la nostra quotidianitat de vida comunitària, si estem pel que hem d’estar o si fugim de la nostra servitud.