ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA

De la Regla de sant Benet
Capítol 43

1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Que no s’anteposi res a l’ofici diví. Clar que no, perquè per això hem vingut al monestir per viure de la pregària, en la pregària i amb la pregària.

Per això, ens cal ser diligents en arribar a temps per començar amb tota la comunitat la nostra lloança a Déu Pare omnipotent. I sant Benet ens pauta el que s’ha de fer amb els negligents.

Perquè de vegades podem caure en la negligència d’acudir amb mala gana i amb retard a la pregària comuna. I els negligents per sant Benet han de ser assenyalats, en un lloc que tothom els vegi. No per burlar-se’n sinó perquè tots els altres monjos també se n’adonen de la falta comesa arribant tard a l’ofici, o bé a la taula.

Per a tals negligents se’ls demana que faci penitència, però, més encara, que aquesta penitència sigui pública per això, poder-se adonar que allò que ha fet, allò que ha negligit no està bé. Cal penediment i fer penitència per poder seguir la vida monàstica. Perquè per allò que has negligit t’has apartat de la comunitat. En certa manera la falta comesa ha percudit en el conjunt dels monjos, per això la satisfacció ha de ser pública.

Tot va dirigit per a que el culpable s’esmeni. Perquè tots podem faltar i tots necessitem d’esmenar-nos de les nostres faltes.

En el cap dels àpats en el menjador ens trobem aquet verset: Que ningú no gosi prendre res de menjar fora de l’hora establerta. Cal veure que tenim hores en el dia, en aquestes hores hi ha algun temps que el tenint assenyalat per a la col·lació, el dinar o el sopar. Si fem aquests àpats no tenim necessitat de menjar entre d’hores. És bo tenir un orde en el menjar perquè quan un monjo menja sense horari tal vegada a part de transgredir la Regla es fa molt de mal a ell mateix i pot ser fins i tot un problema de salut corporal, mental i espiritual.

No caiguem en la negligència i esmenem-nos de les nostres faltes que sempre en tenim per ací i per allà. Tot ha de ser per lloar més i donar glòria al Senyor pels segles dels segles.

ELS GERMANS MALALTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 36

1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El Crist el tenim al davant cada dia, però sobretot se’ns fa present en els malalts.

Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts. Els malalts són el Crist: Estava malalt i em vau visitar, i: Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu.

Així és com hem de veure els malalts. Hem de veure el Crist en cada malalt. És cert que de vegades el malalt pot contristar el qui el serveix, amb les seves exigències, per això cal paciència, molta paciència per saber servir el Crist en cada malalt.

Cada persona és un món, diuen i és cert que cadascú som diferents, però el Crist el tens al davant en cada malalt.

L’abat és el responsable de no negligir res de res amb els malalts. Els malalts han de ser atesos en la seva malaltia, en la seva ajuda a acceptar, perquè de vegades no es vol acceptar la malaltia. I és molt important que el malalt accepti la seva malaltia per poder donar-li el tractament necessari.

Tota la comunitat és la que ha de viure tenint cura de no negligir els germans malalts. Perquè cada membre de la comunitat ha de ser responsable vers els germans malalts i des de la seva tasca, des del seu treball sempre podrà fer quelcom pel germà malalt, perquè cada ofici del monestir sempre està interrelacionat amb els altres.

Sant Benet també ens proposa tres coses per als malalts, que ara pot ser que no els hi donem importància:

Habitació a part
Ús dels banys
Menjar carn

Podem dir que ara cada membre de la comunitat ja ho té tot això. Però, en l’època de sant Benet això era un detall molt concret per als malalts. Tot ha de ser disposat per a superar la malaltia.

SI S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 29

1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Sant Benet dona l’opció de poder readmetre un germà que ha marxar del monestir. Ara bé, aquest germà ha de penedir-se i esmenar-se de la causa que el va provocar sortir.

Perquè cal en tot un penediment i una reinserció autèntica. El monjo ha de tenir clar el seu compromís en la vida monàstica. Perquè la vida sigui més viscuda en els camins de l’evangeli. Clar que som lliures i pot ser que el monjo marxi perquè creu que no és el que volia trobar en el monestir.

Pot ser que després canviï de parer i vulgui tornar. Sant Benet el deixa que esbrini el seu compromís i la seva fidelitat, per això deixa el marge de poder entrar en la comunitat fins i tot a la tercera vegada que ho sol·licita.

Ara bé també ho deixa molt clar, que després d’haver-s’ho pensat tres vegades ja n’hi ha prou. Ens podem equivocar però tot té un límit i no cal romandre tota la vida entrant i sortint del monestir dia sí, dia també.

Per això, cal molt de discerniment per veure si Déu ens està cridant a aquesta vida santa o és un caprici particular el viure en un monestir.

Ho dic perquè en els anys de mestre de novicis aquest punt de la Regla, l’admissió i la readmissió en alguns casos costava de discernir si era voluntat de Déu o voluntat de la persona. I la voluntat de la persona de vegades és molt forçada portada per falses il·lusions sense fonament.

Per això, sant Benet segueix insistint en provar al candidat, o bé al monjo que vol tornar a entrar, cal provar la seva humilitat. La humilitat és la mesura de la vocació, cada dia de la nostra vida.