COM HAN DE DORMIR ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 22

1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Dormir és la font de la vida. És necessari dormir per poder viure. Per això, sant Benet estipula com han de dormir els monjos. I ho descriu detalladament: Que tingui cadascú el seu llit. En aquella època no en totes les cases hi havia llits per a tots.

Sant Benet ens posa un llit per a cadascú, per poder dormir i descansar de tot el treball de la jornada.

El parament dels llits haurà de ser d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició de l’abat. Les regions més càlides menys flassades i les fredes més. En tot hi ha la mesura.

El lloc, sant Benet ho estableix en un mateix lloc, sols cal veure el nostre dormitori. Ara en els nostres temps seria impensable, a no ser per algun motiu concret. Alguns monjos van dormir en el camí de sant Jaume tots en un mateix poliesportiu i alguns dies en espais més petis, de deu en deu o de vint en vint. Però, en el monestir l norma actual és que cada monjo té la seva cel·la. La cel·la amb el llit, els llençols, i la flassada que faci falta. Hem que viure agraïts, per tenir un llit on reposar. No cal anar molt lluny per veure les persones que no tenen llit, ni sostre on descansar. Cada dia els tenim al davant dels nostres ulls i ens interpel·len.

Per això, hauríem de viure agraïts. Agraïts per poder tenir un espai per a nosaltres i descansar. Hem de descansar i molt. Per què?

Perquè hem d’estar sempre a punt i, un cop fet el senyal, ens hem d’afanyar per a l’ofici diví. Som monjos, sempre a punt, ens hem d’anticipar els uns al altres per a l’ofici diví. Què bonic dormir, descansar, per estar a punt, per desvetllar el nostre cor per a l’ofici diví.

Obriu-me els llavis Senyor. I proclamaré la vostra lloança. La lloança és l’alè que respirem, la lloança és el goig del cor que vivim, la lloança és la glòria que ens espera cada dia fins a la vida eterna.

Ara fa un any que se’n va anar, un gran enamorat. També tenia la seva cel·la i el seu llit, dormia i descansava, però sempre estava a punt per a l’ofici diví. Un exemple de monjo.

LA HUMILITAT: EL NOVÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,56-58

56 El novè graó de la humilitat és quan el monjo reprimeix la llengua de parlar i, guardant silenci, no parla fins que és preguntat, 57 ja que l’Escriptura ensenya que «qui parla molt, no evita el pecat», 58 i que «l’home enraonador no encertarà el camí sobre la terra».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Com tenim la llengua? El monjo reprimeix la llengua de parlar. Què important i fontal és això en la vida del monjo. Fontal perquè és la font de la vida que la persona ha elegit, és a dir: viure com a monjo.

Perquè els graons de la humilitat són fontals en la vida monàstica. I són font de vida, de vida a desdir. Vida que ens porta cap a Déu. Oblidar els graons de la humilitat en la nostra vida seria com allunyar-nos de Crist, cada vegada més lluny.

Per això avui hem de vigilar la llengua, i hem de saber guardar silenci, i també no parlar de coses que poden fer mal a les persones, i ací també entraria la murmuració i la critica fàcil. Tot això són impediments per anar cap a Déu.

Per això, la mateixa escriptura ja ens ensenya que qui parla molt no evita el pecat.

Per què un monjo ha de trucar per enraonar amb una persona de fora i contar-li qualsevol incident de la nostra vida? Quina mena de monjo és? O sols és monjo amb l’hàbit extern i prou?

A part de l’embolcall de l’hàbit exterior i superficial tenim un cap i un cor. Amb aquest cap s’ha de pensar per actuar de manera discreta. Amb el cor s’ha de mesurar molt bé els sentiments. Voler fer de clarinet que propaga noticies siguin certes o falses a tothom qui despenja el telèfon no és ni de monjo ni de persona sana.

La lepra de la murmuració no és saludable per a ningú. Per això la humilitat en el parlar, la humilitat en la llengua ens ha d’esperonar a ser conscients de les paraules que han de sortir per la meva boca.

El que ens interessa és encertar el camí sobre la terra. Crec que això ens ajudarà a tots.

LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,31-33

31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants. Ens elegí en Crist perquè seguint les seves petjades esdevinguem sants. El monjo és el qui desitja esdevenir sant.

En aquest segon graó de la humilitat ens trobem amb un treball de discerniment, de discerniment entre la meva voluntat, la voluntat pròpia i la voluntat de l’altre, del qui ens mana.

La persona pot viure una vida centrada en ella mateixa. On sovint el centre del món pot creure’s que és ell mateix. Aquesta persona viurà enfocada i abocada a satisfer qualsevol desig que li passi pel cap. Recordem als sarabaïtes com tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, ja que tot allò que pensen o escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit (RB I, 8-9).

Però, d’aquesta pèssima mena de monjos més val no parlar-ne. Aleshores el que ens convé és discernir.

Com estic vivint la meva vida de monjo? Perquè hem d’estar molt atents a no cauré en els meus desitjos i fer que tots els altres facin el que facin acompleixin els meus desitjos.

Per això, com a seguidors de Jesús, ens hem d’apropiar de les seves mateixes paraules en l’evangeli de sant Joan: No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat (Jn 6,38).

Com Jesús hem de seguir fent la voluntat del Pare. Per això, necessitem discernir.
Quina és la vostre voluntat, Senyor?

La pregària ens clarifica la voluntat de Déu, ens posa en camí i ens aplana la seva voluntat. És fer l’experiència de la màxima llibertat de fill de Déu, viure lliure seguint la seva voluntat.

Perquè el fer la pròpia voluntat tard o d’hora portarà a la pena. Mentre el saber-se lliure per respondre a la voluntat de Déu, l’obligació que tenim de complir l’ordre donada pel superior, això, tard o d’hora sempre ens portarà del bé cap al millor. I així, arribarem amb humilitat fins a la corona de la vida eterna amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,30-40

30 S’ha de recordar sempre l’abat del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, i ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix. 31 Que sàpiga també quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta, de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; 32 i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat. 33 Per damunt de tot, que, desatenent o tenint en poc la salvació de les ànimes que li són encomanades, no posi més afany en les coses transitòries, terrenals i caduques, 34 sinó que pensi sempre que ha acceptat de governar ànimes, de les quals haurà de donar compte. 35 I perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi’s que està escrit: «Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això us serà donat d’escreix»; 36 i encara: «Res no falta als qui el temen». 37 Que sàpiga que el qui accepta de governar ànimes s’ha de preparar a donar-ne compte. 38 I tal com sigui el nombre de germans que sap que té sota la seva cura, tingui per cert que de totes aquestes mateixes ànimes haurà de donar compte al Senyor el dia del judici, a més, sens dubte, del de la seva ànima. 39 I així, tement sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li té encomanades, mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, 40 i, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants. Ens elegí en Crist perquè seguint les seves petjades esdevinguem sants. El monjo és el qui vol seguir les petjades de Crist. El monjo és el qui vol ser sant. Perquè la vocació del cristià és la santedat, de fet no hi ha altra vocació per al cristià.

El monestir està establert per seguir aquestes petjades del Crist que ens atansen a la santedat. A exemple de la comunitat apostòlica tenim un cap en l’abat, que pren l’ofici de pare, mestre i pastor d’ànimes.

S’ha de recordar del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, ens diu sant Benet al descriure com ha de ser l’abat que regeix una comunitat.

D’aquesta lectura de la Regla d’avui destacaria el verb adaptar-se. Perquè l’abat ha d’adaptar-se a cada monjo, a cada persona que se li presenta al davant. Però aquest adaptar-se té un camí, una direcció cap a Déu. Perquè tot ha de dirigir-se, tot ha d’orientar-se, en l’avançar en buscar el Regne de Déu.

L’abat ha de mostrar el camí cap a Déu, viure per Déu, en Déu, amb Déu. Perquè Déu es troba entre nosaltres, que estem reunits en comunitat. Cal adonar-nos-en.

L’abat té una tasca més complicada actualment que en l’època de sant Benet. Perquè els qui volen ser monjos, o bé els mateixos monjos qüestionen molts aspectes de la vida comunitària que en èpoques passades no hi havia motiu de discussió.

La tasca principal de l’abat és que les ànimes encomanades vagin directes al Regne del cel. Perquè l’abat és el responsable de l’ànima de cada monjo.

Però el monjo també hauria de dialogar en l’abat per discernir el camí més ràpid.
Aquest diàleg ajudaria a avançar en la vida monàstica i en la fe.

No hi ha dubte per sant Benet com n’és d’àrdua la tasca de l’abat. Però també és veritat que: Mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena dels altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.

La vida monàstica és un camí d’aprenentatge, dels uns amb els altres i l’abat també és un entre els altres. Encara que fa les vegades de Crist en el monestir, l’abat va aprenent en el dia a dia, conscienciant-se de com l’anomenen. No és fàcil.

Cal fe i deixar-se modelar, obrir el cor a la voluntat de Déu, lliurar-se completament a Déu. Déu fa i desfà.