A QUINES HORES S’HA DE MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 41

1 Des de la santa Pasqua fins a la Pentecosta, que dinin els germans a l’hora sisena i que sopin al vespre. 2 A partir de la Pentecosta, durant tot l’estiu, si els monjos no tenen feina al camp o l’excés de calor no és un destorb, han de dejunar el dimecres i el divendres fins a l’hora novena. 3 Els altres dies, que dinin a la sisena. 4 Aquest dinar a l’hora sisena s’haurà de continuar fent si tenen feines al camp o la calor de l’estiu és massa forta, i que estigui a la providència de l’abat. 5 I que ell ho reguli i ho disposi tot de manera que les ànimes se salvin i que, allò que fan els germans, ho facin sense murmuració justificada. 6 Des del tretze de setembre fins al començament de la quaresma han de menjar sempre a l’hora novena. 7 Però durant la quaresma, fins a Pasqua, que mengin al vespre. 8 Les vespres, tanmateix, s’han de celebrar de manera que per a menjar no necessitin d’encendre les llànties, sinó que tot s’acabi encara amb claror de dia. 9 I fins en tot temps cal regular tant el sopar com l’hora de l’únic àpat de manera que tot es faci amb claror.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Les necessitats bàsiques s’han de cobrir. El menjar és important per viure amb pau i poder treballar per al bé de la comunitat.

La Regla ens posa la mesura com a clau per discernir tot. Tenim una moments per refer-les forces amb el menjar. El moment apropiat de l’àpat pot canviar segons el temps, segons la llum de l’estiu o la foscor dels dies curts de l’hivern.

Ara tal volta no és tant necessari aquests canvis, perquè tenim llum artificial. Però, en el temps de sant Benet la llum del dia marcava les pautes de tota la jornada.

El dimecres i el divendres son dies de dejuni. Nosaltres conservem l’abstinència de menjar carn aquests dos dies. Si que és veritat que no dejunem fins a l’hora de nona mai. Els dejunis els hem col·locat en el temps de Quaresma i prou. Tot i que si no m’equivoco, ho dit de memòria les Constitucions diuen de fer un cert dejuni les vespres de les Solemnitats de l’Assumpció i sant Bernat, crec perquè no ho he mirat quan ho escrivia. Tal vegada es podria comentar en capítol els dejunis que fem.

Bé, com a tres aspectes destacables del capítol 41, destacaria l’autoritat de l’abat, el tema de la murmuració i el temps apropiat del sopar.

Està a la disposició de l’abat, la mesura, l’ordre, el temps de la distribució dels àpats.

La murmuració és un tema recurrent en el menjar, si no ens agrada, si està cru, si està massa fet i així amb el menjar podem desfogar-nos murmurant. Sant Benet lluita sempre contra la murmuració. Cadascú de nosaltres començant per mi hauríem d’adonar-nos del mal que fa la murmuració perquè és molt fàcil caure en aquest mal.

El temps apropiat per al sopar és que tot es faci amb claror, sense necessitat d’encendre les llànties. Això, és menjar amb Claror. És a dir viure la jornada a la llum del sol. El temps de la llum solar ho regula tot.

Tot ha de tenir la justa mesura. El temps per a cada cosa. I viure la pau en tot el que es fa, fins i tot afegiria que nosaltres som uns privilegiats que tenim el dinar i el sopar a taula, hi ha molts que no en tenen, per això hem de ser molt respectuosos en el menjar en els aliments. Fent-ho tot sense murmurar.

SI HAN DE REBRE TOTS IGUAL LES COSES NECESSÀRIES

De la Regla de sant Benet
Capítol 34

1 Tal com està escrit: «Es distribuïa a cadascú segons el que necessitava». 2 No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses. 3 Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, 4 i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; 5 i així tots els membres viuran en pau. 6 Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. 7 Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Les necessitats de cadascú son diverses, perquè cadascú tenim unes virtuts que ens fa ser diferents. Ningú és igual a ningú, perquè com a fills de Déu cadascú tenim els nostres dons, els nostres talents, la nostra manera de relacionar-nos amb Déu i amb els homes.

Les necessitats que podem tenir en la nostra vida de monjos no ens son moltes, diria que les necessitats bàsiques les tenim a l’hora convenient. Tenim cadascú un llit i flassada, una estança per cadascú, el menjar al refectori a taula, i clar l’horari de la litúrgia al seu temps.

Ara bé, sempre hi haurà qui necessiti alguna cosa més clar. Sense fer accepció de persones, s’ha de tenir en consideració les febleses.

Però, cal veure com sant Benet ens indica el comportament que com a persona hem de tenir: El qui no necessiti tant que doni gràcies a Déu i no es posi trist; el qui necessita més que senti humiliació de l seva feblesa i mai per mai s’enorgulleixi de la comprensió que li tenen, perquè el que ens cal a uns que no en necessiten tant i a d’altres que en necessiten més, sempre cal la pau.

Els monjos han de viure en pau, pacificats i donats a donar la pau. Una pau que brolli del cor perquè s’expandeixi a els altres membres de la comunitat i a qualsevol que ens podem trobar en el dia a dia.

La pau és necessària per trobar Déu i els homes. Perquè sense pau es pot manifestar el mal de la murmuració. I aquest mal de la murmuració és com un corc que pot destruir qualsevol relació entre persones i com no entre els membres d’una comunitat.

Per sant Benet la murmuració és un mal que s’ha de sotmetre a un càstig ben rigorós. I de vegades hi caiem amb molta facilitat en aquest mal. No sé si seria qüestió de tallar la llengua, les mans o els peus perquè la lepra de la murmuració no s’expandeixi tant.

Ens cal practicar la pau, no tenir enveja perquè l’altre tingui coses que tu no tens, no cal posar en el nostre cor el vici de l’enveja ni deixar lliure la llengua al mal de la murmuració. Pau, pau, pau, és la única cosa que ens pot fer avançar en la vida monàstica cap a l’encontre definitiu amb Déu, que és Pare que ens espera, Fill que ens acompanya, Esperit Sant que ens defensa.

LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 27

1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.

Comentari del P. Abat Rafel Barruè
Poblet, 9 de novembre 2025

La Regla és mestra per als monjos. L’altre dia reflectia algú de vosaltres en el col·loqui que la Regla i l’abat son els eixos de la vida comunitària. És veritat que tota la Regla va deixant clar la clau de l’Abat en la comunitat: Que no es faci res sense l’ordre de l’Abat, que l’Abat tingui cura dels malalts, que l’Abat vigili, que estigui al judici de l’Abat i així tota la Regla va fent referència a l’ofici, al servei de l’Abat.

Fins i tot l’Abat tindrà un judici més server per la negligència que hagi pogut cometre en les seves prescripcions. L’Abat és el qui fa les vegades de Crist en el monestir, s’ha d’ocupar de tot i avui especialment els germans culpables.

L’Abat ha de fer de metge, de bon metge sigui per ell, o enviant altres germans que sàpiguen guarir, que sàpiguen rentar les ferides i amorosir-les perquè entengui el germà que ha comés la culpa l’amor que li professen l’Abat i la comunitat sencera.

Ha de vetllar l’Abat per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. Però, l’Abat és una persona humana i no pot obligar a un monjo que un dia va fer la professió solemne per sempre davant del poble cristià, no pot obligar-lo a restar en la clausura del monestir quan tot indica que la seva vida no és la monàstica.

Cal molt de discerniment, perquè Déu ens ha donat l’esperit perquè sapiguem discernir i amb l’ajuda de l’Esperit Sant puguem ajudar a discernir la vocació d’una persona.

És veritat que tots, començant per l’Abat podem cometre faltes, però també podem veure com hi ha que incorre moltes vegades en la mateixa falta. Algunes faltes poden ser petites, altres grosses.

Hem tingut casos que han arribat a ser pena civil i canònica. Evidentment s’ha de tenir una paciència generosa, perquè de vegades el monjo actua sense saber realment el que fa. Altres vegades el monjo saps massa bé el que fa, el que vol aconseguir i persegueix amb una insistència lluitadora el que vol aconseguir per al seu propi bé.

Hem vingut al monestir per a servir, per a ser servidors i de vegades he vist que algú no ho entén i el seu comportament sempre gira en profit seu.

L’Abat pot caure en el pecat gravíssim: El què vèieu gras ho prenien, i el que era flac ho rebutjàveu. Si l’Abat pot arribar ha prendre només les ovelles dòcils i grasses, sols els sants; i així rebutjar els rebels sense causa, o amb causa.

La qüestió és no perdre la Regla de vista en el discerniment i tenir a l’Abat com a persona per confiar-li els seus neguits. Cada monjo té unes virtuts i el que ens cal és promocionar les virtuts i rebutjar i no decantar-se a aconseguir la voluntat pròpia.

Crec que el voler aconseguir la voluntat pròpia ens empetiteix com a persones i com a monjos, el donar, el lliurar la nostra voluntat a Déu ens fa sants.

LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 20

1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.

Comentari del P. Abat Rafel Barruè
Poblet, 2 de novembre de 2025

La Regla és mestra per als monjos. És mestra en el dia a dia, en cada cosa que fem. La Regla ens ajuda amb les actituds que prenem per fer una cosa diferent a un altra.

Ara en la pregària, davant de Déu: la meva ànima magnifica el Senyor dirà Santa Maria. Però nosaltres, com ens posem davant de Déu?

Humilitat i donació ben pura, son les actituds que hem de tenir en compte sempre. El monjo és el que està sol davant de Déu, viu en comunitat, però davant de la pregària ens trobem en la nostra petitesa i la nostra grandesa de ser fills en el Fill, però tot ens porta a adonar-nos de la petita espurna que som.

És veritat que moltes vegades parlem molt i pesem que parlant molt ens escoltaran més. Déu ja saps el que necessitem i no calen moltes paraules quan ens dirigim en la pregària.

El que ens cal és viure la humilitat en tot moment, perquè així la viurem en la pregària, ja que a la pregària portem el bagatge del que som. No podem enganyar a Déu, la hipocresia cau avall davant de Déu.

Per això, el cor pur pot tocar Déu. Les llàgrimes de compunció pels pecats comesos crida a la porta del la misericòrdia de Déu.

Humilitat, puresa de cor i llàgrimes de compunció, actituds a tenir en compte davant de la pregària. Davant de la pregària particular i davant de la pregària comunitària.

I sant Benet encara ens conclou el capítol al referir-se a la pregària en comú. Com a de ser aquesta pregària, aquest silencis de pregària que fem en comú, dos paraules: la pregària feta en comú ha de ser breu i pura.

Segueix insistint en la puresa sant Benet perquè no perdem mai a que se’ns ha cridat amb la vocació monàstica. El monestir és l’impàs al cel i si som nets de cor veurem Déu.