COM S’HAN DE CELEBRAR LES LAUDES ELS DIES D’ENTRE SETMANA

De la Regla de sant Benet
Capítol 13

1 Els dies d’entre setmana, en canvi, l’ofici de laudes se celebrarà així: 2 Que es digui el salm seixanta-sis, sense antífona, una mica lent com el diumenge, a fi que tots hi siguin per al cinquanta, que s’ha de dir amb antífona. 3 Després d’aquest, es diran dos altres salms segons costum, això és: 4 el dilluns, el cinquè i el trenta-cinc; 5 el dimarts, el quaranta-dos i el cinquanta-sis; 6 el dimecres, el seixanta-tres i el seixanta-quatre; 7 el dijous, el vuitanta-set i el vuitanta-nou; 8 el divendres, el setanta-cinc i el noranta-u; 9 i el dissabte, el cent quaranta-dos i el càntic del Deuteronomi, dividit en dos glòries. 10 Els altres dies s’ha de dir un càntic tret dels Profetes, cada dia el seu, segons l’ús de l’Església romana. 11 Després d’això, seguiran els Laudate; en acabat, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de recitar de memòria, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i així s’acaba. 12 Que la celebració de les laudes i de les vespres mai no s’acabi sense que al final el superior digui segons costum l’oració dominical, escoltant-la tots, a causa de les espines de les desavinences que solen néixer, 13 a fi que, invitats pel compromís de la mateixa Oració, per la qual diuen: «perdoneu-nos així com nosaltres perdonem», es purifiquin de semblant defecte. 14 A les altres celebracions, en canvi, que es digui només l’última part de l’Oració de manera que tots responguin: «Ans deslliureu-nos del mal».

Comentari de l'Abat Rafel Barruè
Poblet, 26 d’octubre de 2025

L’esquema de la celebració de les laudes que trobem en la Regla és diferent al que nosaltres fem a Poblet. L’himne nosaltres el col·loquem a l’inici. Però, el que compta és que hem de tenir estructurat cada dia. Cada dia, amb els seus salms, les lliçons, i les antífones corresponents.

L’estructuració de cada dia ens ajuda a pregar, a assaborir els salms, a posar-nos en la ment dintre dels salms de vegades, per adonar-nos del consol, de la súplica, de la joia que amb la nostra pregària davant Déu la nostra ànima es mou, batega el cor amb el cor dels monjos, elevant-la.

Però, també som humans i de vegades tot el fervor de la llum de la pregària pot enfosquir-se.

Per això, sant Benet ens col·loca al final de les laudes i de les vespres l’oració del Senyor. Sigui el superior, sigui la comunitat qui canta el Parenostre, la qüestió és col·locar les paraules de l’oració del Senyor en el nostre fur intern.

Perquè, hem d’adonar-nos de les espines que ens han sortit aquell dia, com el jull que pot sortir en el camp de blat.

La mateixa Oració ens invita: perdoneu-nos així com nosaltres perdonem. L’Oració ens invita a purificar, purificar les espines de les desavinences que solen néixer. La vida del monjo és una vida senzilla, en la que cada dia anem purificant la nostra ànima, per això la nostra suplica al final de la pregària ha de clamar l’alliberació del mal.

De fet el nostre camí en aquesta vida passa per la purificació del mal i fer el bé, per anar assemblant-nos a Crist. Les laudes a l’inici del dia ens ajuden a pacificar-nos per oferir el dia al treball ben fet i a la voluntat de Déu.

LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43

35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

Comentari del P. Abat Rafel Barruè
Poblet, 12 d’octubre de 2025

La paciència és una gran mestra. De fet la paciència ens ajuda i molt a viure i, com no, a conviure. Perquè de dificultats ens en trobem cada dia i si volem viure la humilitat que ens demana la Regla de sant Benet ens convé abraçar-nos a la paciència.

La paciència ens farà mantenir-nos-en drets davant del defalliment que ens pot sobrevenir. És la nostra meta el Senyor i el mateix Senyor Jesucrist ens ensenya a viure la paciència.

El quart graó de l’escala de la humilitat ens fa adonar-nos-en que per viure una vida comunitària amb humilitat, necessitem paciència, cada dia hem d’anar fent el nostre camí cap a la casa del Pare, practicant la paciència.

Perquè aquest món passa aviat. Però la nostra esperança l’hem de posar en la recompensa divina. Per això, cada mal que ens sobrevé l’hem d’acceptar des de la humilitat amb paciència.

La nostra vida monàstica és aquest temps preciós que tenim per anar purificant-nos. A tots ens va bé purificar-nos, i la purificació ens vindrà per l’obediència, per les humiliacions, per la paciència, per el servei sempre desinteressat que podem fer a un germà, a la comunitat, a Déu.

L’escola del servei diví que és el monestir, és l’escola on hem d’anar aprenent a tapar forats. Per això, de vegades estem fent coses que ni sabíem que teníem les qualitats per poder exercir aquest o aquell altre ofici concret. Aprens el que no sabies que tenies a dintre, en els anys vas desenvolupant les aptituds que tens, els talents els fas fructificar. Els talents ens han estat donats per Déu i ara és l’hora de posar-los al servei dels altres, de la comunitat.

Crec, de fa ja molts anys, que la vocació monàstica és molt completa en quan a que fas una mica de tot: infermer, lector, bugader, servidor de taula, servidor d’església, arxiver, bibliotecari, administrador, cuiner, porter, enquadernador, ceramista, liturgista, traductor, informàtic, conductor, hortolà, escombraire, alumne, mestre, pare i així tots els oficis que vulguis afegir, perquè evidentment hi ha molts més.

Cada cosa que hem de fer en el monestir ens convé fer-la amb humilitat, amb paciència, amb fortalesa i amb la joia de la recompensa divina.

Una joia i un goig que ens obriran el ulls per veure la gràcia de Déu entre nosaltres, la gràcia vessada per Déu en la comunitat.

Per això, crec que el signe que ens ha de diferenciar com a monjos cristians ha de ser el saber donar-nos als altres fills de Déu i beneir a tothom, beneir els qui ens beneeixen, beneir els qui ens maleeixen, viure la benedicció que rebem de Déu transmetent-la als qui ens envolten.

La humilitat és molt bon mestra per seguir les petjades del Crist.