ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 59

1 Si mai algun noble ofereix el seu fill a Déu en el monestir, i el noi encara és petit, que els seus pares escriguin la cèdula de petició que hem dit abans, 2 i juntament amb l’oblació eucarística embolcallin la cèdula i la mà del noi amb les tovalles de l’altar, i així l’oferiran. 3 Pel que fa als seus béns, que a la cèdula que presenten prometin amb jurament que mai, ni per ells mateixos, ni per un procurador, ni per qualsevol mitjà, no li donaran res ni li facilitaran l’ocasió de posseir; 4 o bé, si no volen fer-ho així i volen oferir alguna cosa com a almoina per compensar el monestir, 5 que facin una donació dels béns que volen donar al monestir, reservant se’n, si ho preferien, l’usdefruit. 6 I així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l —Déu no ho vulgui—, cosa que sabem per experiència. 7 Igual ho faran els de condició modesta. 8 Aquells, però, que no tenen absolutament res, que escriguin simplement la cèdula i ofereixin el seu fill amb l’oblació davant de testimonis.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Actualment segons les constitucions no podem admetre un noi de menys de 18 anys, i per la professió encara n’ha de tenir uns quants més.

Però, d’aquest capítol encara podem treure alguna cosa de profit. La primera cosa que destacaria és que la cèdula de professió va juntament amb l’oblació eucarística.

L’oferiment del qui vol viure com a monjo ha d’anar sempre lligat amb l’acció de gràcies de l’eucaristia. Entre els dons cada monjo també és un do que s’ofereix el dia de la seva professió. Un do, som un do que cada dia renovem la nostra professió des de matines a completes en el cor, des de cada racó del monestir en el treball, des de la nostra cel·la en la lectio divina i la pregària silenciosa, des del refectori en l’escolta de la lectura i els àpats, des de la recreació o el passeig, la professió l’anem renovant i l’anem renovant dia a dia quan rebem el cos de Crist com aliment per donar-nos força.

Una altra cosa que podem extraure d’aquest capítol és el tema tan cabdal de la Regla, com és la possessió de les coses materials.

Per cap mitjà hem de posseir res de res. Al fer la professió renunciem a tot el que teníem. De vegades sembla que està molt bé renunciar a tot, però hem de fer memòria, que el desig nostre ha de ser per Déu i no per les possessions supèrflues d’aquest món.

Podem reflexionar si de vegades no volem coses supèrflues, o bé coses i coses per omplir l’espai que deuria estar ocupat per Déu.

No ens aferrem als bens d’aquets món. Vivim la llibertat de ser fills de Déu, fills en el Fill, qui realment és el nostre do i la nostra possessió més preuada.

Movem els nostres cors perquè l’Esperit Sant habiti en nosaltres, puguem esdevenir temples oberts a l’amor ofert a Déu i als altres.

L’ORATORI DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 52

1 L’oratori ha de ser allò que diu el seu nom, i no s’hi ha de fer ni de guardar cap altra cosa. 2 En acabat de l’ofici diví, que surtin tots amb el màxim silenci i guardin la reverència deguda a Déu, 3 perquè el germà que potser vulgui pregar ell tot sol no es vegi destorbat per la importunitat d’un altre. 4 I si, algú, una altra estona, volia pregar amb més recolliment, que entri senzillament i que pregui, no amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes i amb efusió del cor. 5 Per això, al qui no hi faci res de semblant, que no se li permeti de quedar-se a l’oratori acabat l’ofici diví, tal com hem dit, a fi que un altre no es vegi destorbat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

L’oratori és el lloc on la comunitat es reuneix en assemblea. Cada monjo es reuneix amb tota la comunitat a la presència del Senyor. L’oratori és el nostre lloc de treball, on cada dia anem trenant la nostra relació amb Déu.

I si és el lloc per excel·lència on dediquem el nostre ofici, on escoltem la Paraula, on cantem les lloances del nostre Déu, on contemplem el misteri de Déu, ha de ser un lloc de culte agradable a Déu.

Hem de preservar entre tots que sigui un lloc de pregària, dintre de les nostres possibilitats. Perquè, evidentment hi ha unes hores de visita turística i no se’ls pot demanar que passen amb un silenci absolut. Però, si que cal mesura en la veu i fer que si està al nostre abast, perquè estem amb una visita, que també els visitants s’adonin que l’església del monestir és un lloc de culte, de pregària i de silenci.

De part meva intentaré que exceptuant els concerts d’orgue, els orgues de Poblet estan on estant i no podem traslladar-los, llevat dels concerts d’orgue, si em demanen fer algun altre tipus de concert declinaré el lloc més aviat cap al cubar com ahir vam fer.

Però, sempre podem tenir alguna situació excepcional. De tota manera el que ens interessa és que els monjos tinguem molta cura amb el nostre oratori, perquè és el lloc de la relació personal i comunitària amb nostre Senyor i això cada dia, cada hora de la nostra vida monàstica.

Intentem entre tots que almenys quan no hi hagi turisme, nosaltres siguem conseqüents en la cura que hem de fer per mantenir el nostre lloc en silenci perquè si un monjo resta al cor assegut esperant que toqui la campana pugui estar en pregària sense ser molestat per cap esclat de veu o sorolls molestos.

Recordem que l’oratori és per la pregària, per descobrir la voluntat de Déu, per discernir davant de Déu si estem fent el bé o deixant-lo de fer en la nostra quotidianitat de vida comunitària, si estem pel que hem d’estar o si fugim de la nostra servitud.

EL SENYAL QUE S’HA DE FER PER A L’HORA DE L’OFICI DIVÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 47

1 Que estigui a càrrec de l’abat, tant de dia com de nit, de fer el senyal per a l’hora de l’ofici diví, de fer-lo ell mateix o que encomani aquesta missió a un germà prou zelós perquè tot es faci a les hores corresponents. 2 Els salms i les antífones, que els recitin després de l’abat, per ordre aquells que en tinguin l’encàrrec. 3 Però a cantar i a llegir, que no s’hi atreveixi sinó aquell que pot complir aquest ofici de manera que s’edifiquin els oients. 4 I s’ha de fer amb humilitat, amb gravetat i amb respecte, i aquell a qui ho encarregui l’abat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El senyal de les campanes ens convoca a llevar-nos, ens convoca a Matines, a Laudes, a Missa, a Tèrcia, a Sexta, a Nona, a Vespres, a Completes, i la darrera campana després de Completes ens convida al descans.

Aquest senyal de l’ofici està programat, és l’horari de la comunitat. Però, també en el moment de l’inici de la pregària l’abat fa el senyal per començar. Fa un temps que en la comissió litúrgica vam decidir d’esperar tot el toc de les campanes, abans de fer el senyal.

Aquest moment ens ha de servir per posar-nos a to, relaxats per començar l’ofici. Per tant, no ens entretinguem, ni pensem que ara hi ha més temps per arribar, no. Estiguem a punt en el suficient temps per poder gaudir de la presència de Déu i amb serenor començar la litúrgia.

Jo ja sabeu, i m’acuso que de vegades no he arribat a temps. Perdoneu, però cadascú hem de fer l’esforç d’anar en temps.

També, hem de tenir molta cura en els oficis que tenim assignats, de lector primer, de lector segon, de lector del tercer nocturn. No ens em d’esmunyir-nos quan tenim el compromís d’un d’aquests oficis, perquè això percudeix en tot el conjunt de la comunitat, el qui hom no fa, ho ha de fer un altre.

Hem d’estar disposats al servei diví les venti-quatre hores del dia, que per això som monjos. Hem de preparar les lectures perquè des de la nostra petitesa hem d’edificar els oients.

I com no, tot s’ha de fer amb humilitat, gravetat i respecte, perquè estem transmeten amb la nostra veu a tothom qui ens escolta, la Paraula de Déu amb les lectures, la pregària de la comunitat i el prec de tota la humanitat.

Per això, ens cal molt de respecte, gravetat i sobretot humilitat davant de Déu que ens escolta i escolta la nostra súplica, els nostres desigs, la nostra acció de gràcies, el nostre amor donat a ell i als altres.

LA MESURA DE LA BEGUDA

De la Regla de sant Benet
Capítol 40

1 «Cadascú té un do particular de Déu, l’un d’una manera, l’altre d’una altra». 2 Per això ens fa un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment dels altres. 3 Amb tot, tenint en consideració la flaquesa dels febles, creiem que és suficient per a cadascú una hèmina de vi al dia. 4 Aquells, tanmateix, a qui Déu dóna de poder-se’n estar, sàpiguen que tindran una recompensa especial. 5 Però, si les condicions del lloc, o el treball, o la calor de l’estiu, fan que en calgui més, que estigui al judici del superior, mentre vigili que mai no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. 6 Encara que llegim que el vi no és gens propi de monjos, amb tot, com que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre, almenys convinguem a no beure fins a la sacietat, sinó amb moderació, 7 perquè «el vi fa claudicar fins i tot els savis». 8 Però, si les condicions del lloc fan que no es pugui trobar ni la quantitat esmentada, sinó molt menys, o no gens que beneeixin Déu els qui viuen allà, i que no murmurin. 9 Sobretot advertim això: que evitin les murmuracions.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Mesura, moderació i sobretot que no murmuren; tres aspectes que hem de tenir presents en la vida monàstica.

En tot, en la nostra vida hi ha d’haver una mesura. És veritat que cadascú ha rebut el propi do de part de Déu. I establir la mesura dels aliments dels altres sembla que pot ser atemptar contra la llibertat dels fills de Déu.

Però, la Regla de sant Benet és la mesura clau per a la nostra vida monàstica. Per això, ens trobem sempre en el judici del superior, que sempre ha de vigilar perquè tot es faci amb mesura, moderació i sense murmurar.

La mesura ens pot anar molt bé a tots, per viure una vida sòbria, que és la vida que hem elegit voluntàriament al entrar al monestir. Hem de recordar també, com diu la Regla que tot el superflu s’ha de suprimir.

Ara bé, sant Benet en aquest capítol ens posa al davant la mesura del vi, una hèmina per a cadascú. Però, tot i donar-nos una mesura, també ho deixa a judici del superior, la quantitat, si per cas en calgui més.

Ara bé, la mesura ha de permetre que no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. Ja sabem que el vi esgarria fins i tot els homes intel·ligents. Per això, ens cal moderació, molta moderació en la beguda i per extensió en el menjar i en tot el que pugui ser un excés, gens propi del monjo.

Cal assenyalar també en aquest capítol la recompensa especial per als qui Déu dona de poder-se’n estar. Perquè no és cap obligació beure vi, fins i tot en l’època de sant Benet podria ser més habitual que actualment.

Actualment hauríem d’afegir en problema de salut que pot tenir una persona si es medica i a més beu vi. S’ha d’anar en compte, en molta mesura i ser moderat en el vi.

Si pel que sigui en la comunitat, no hi ha la quantitat esmentada, si sols en algunes ocasions especials hi ha vi, si manca la beguda establerta, però també el menjar, o altres mancances que hi poden haver en una comunitat, el que ens cal és no murmurar, evitar la murmuració que és la pitjor beguda que podem beure en la vida monàstica, i en qualsevol vida.

La murmuració no ens fa profit a ningú, perquè sols és una beguda destructora i desintegradora. Per tant mesurem la nostra vida i moderem-nos en la beguda i en el menjar, però sobretot evitem caure en la greu falta de la murmuració.

ELS QUI SENSE PERMÍS S’AJUNTEN ALS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 26

1 Si algun germà, sense ordre de l’abat, s’atreveix a ajuntar-se, de la manera que sigui, a un germà excomunicat, o a parlar amb ell, o a passar-li algun encàrrec, 2 que el castiguin amb una excomunió semblant.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

La primera paraula de la regla ens hauria de servir com a guia de la nostra vida monàstica. Sant Benet ens ha deixat la seva Regla com a herència que hem de fer fructificar. És a dir, com uns talents que ha de donar el seu guany.

Si volem començar almenys un principi de vida monàstica en aquest món, la primera lliçó que hem d’aprendre és la importància cap dalt de saber escoltar.

Com deia el Papa Francesc una cosa és sentir i una altra escoltar. Podem sentir moltes noticies, moltes informacions. Però, el que ens convé és escoltar, escoltar té un sentit molt mes profund que simplement sentir. Escoltar ens pot ajudar a viure amb serenor la nostra vida monàstica.

L’Escolta va molt unit a saber complir el que s’ha escoltat. Per això, escoltar i obeir, aquestes dues accions sempre aniran interrelacionades.

La Regla ens diu avui l’existència del excomunicats. Monjos que pel que sigui han comés una falta greu, que la Regla contempla i l’abat els ha excomunicat durant un temps.

Aquest monjo hauria d’aprendre del seu error i no negligir encara més en la situació que es troba.

Per això, la Regla insisteix en què ningun altre monjo s’hi ajunti a la persona excomunicada, que està complint el seu càstig. Per tant no fa gens bé el que si li ajunta a aquest germà excomunicat.

Així, el qui no escolta, el qui no obeeix acabarà en la mateixa pena que l’excomunicat.

És molt fonamental per a la vida comunitària el saber escoltar, el saber obeir i el saber estimar.

L’ACTITUD EN LA SALMÒDIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 19

1 Creiem que Déu és present a tot arreu i que «els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents»; 2 però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví. 3 Per tant, recordem-nos sempre d’allò que diu el profeta: «Serviu el Senyor amb temor»; 4 i encara: «Salmegeu amb gust»; 5 i: «En presència dels àngels us cantaré salms». 6 Així, doncs, considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, 7 i mantinguem-nos de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Vivim a la presència de Déu. Encara que de vegades ens oblidem la nostra vida està lliurada a la presència de Déu. Per això, hauríem de tenir molt clar com vivim la nostra resposta a aquesta presència de Senyor sobre les nostres vides.

La mirada del Senyor no defuig la nostra mirada. Perquè el seu amor dura per sempre i ens ressegueix cada moment, en el nostre quefer diari.

Per això, nosaltres ens hem de comportar bé, conscients que estem sota la supervisió del Senyor.

Ara bé, hi ha moments especials durant el dia, que tot el nostre cos, tota la nostra ànima s’aboca a la pregària del cor. Des del cor alcem les nostres veus suplicants, les nostres llàgrimes de perdó, la nostra joia espiritual agraint el do de la bondat que en té el Senyor.

Per això, no hem d’oblidar de servir el Senyor amb amor. És a dir l’amor ha de surar en la nostra ànima perquè la nostra pregària pugui arribar com l’encens al cel.

L’amor és clau per a viure la nostra vida de pregària, l’amor és clau per poder atansar-nos a Déu. Per això, l’amor és la base per poder salmejar amb gust, amb gust espiritual.

De vegades necessitem recuperar el gust per salmejar, per això, és bo repassar els llibres, preparar-se’ls en temps i veure que va darrera de què, sobretot en els temps forts com ara a Pasqua.

Els llibres els hem de cuidar, però els hem d’usar com una eina, com un instrument que hem rebut per cantar a la presència dels àngels. Tenim cada dia el perill de deixar-nos portar pel cansament i tancar els ulls mentre ja canten els altres per mi. Això, no val, cantem i lloem tota la comunitat de monjos, cada monjo amb la seva veu, ordenadament, seguint un mateix ritme, perquè la direcció del cant litúrgic sempre és una la que llença la pregària com una fletxa cap a Déu.

Per això, ens cal estar ben atents perquè realment el nostre cor estigui on ha d’estar, el nostre pensament estigui d’acord amb la veu i tot el nostre ésser com a persona s’elevi cap a Déu.

COM S’HAN DE CELEBRAR LES LAUDES ELS DIES D’ENTRE SETMANA

De la Regla de sant Benet
Capítol 13

1 Els dies d’entre setmana, en canvi, l’ofici de laudes se celebrarà així: 2 Que es digui el salm seixanta-sis, sense antífona, una mica lent com el diumenge, a fi que tots hi siguin per al cinquanta, que s’ha de dir amb antífona. 3 Després d’aquest, es diran dos altres salms segons costum, això és: 4 el dilluns, el cinquè i el trenta-cinc; 5 el dimarts, el quaranta-dos i el cinquanta-sis; 6 el dimecres, el seixanta-tres i el seixanta-quatre; 7 el dijous, el vuitanta-set i el vuitanta-nou; 8 el divendres, el setanta-cinc i el noranta-u; 9 i el dissabte, el cent quaranta-dos i el càntic del Deuteronomi, dividit en dos glòries. 10 Els altres dies s’ha de dir un càntic tret dels Profetes, cada dia el seu, segons l’ús de l’Església romana. 11 Després d’això, seguiran els Laudate; en acabat, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de recitar de memòria, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i així s’acaba. 12 Que la celebració de les laudes i de les vespres mai no s’acabi sense que al final el superior digui segons costum l’oració dominical, escoltant-la tots, a causa de les espines de les desavinences que solen néixer, 13 a fi que, invitats pel compromís de la mateixa Oració, per la qual diuen: «perdoneu-nos així com nosaltres perdonem», es purifiquin de semblant defecte. 14 A les altres celebracions, en canvi, que es digui només l’última part de l’Oració de manera que tots responguin: «Ans deslliureu-nos del mal».

Comentari de l'Abat Rafel Barruè

Ens proposa sant Benet uns salms, el seixanta-sis i el cinquanta que s’han de dir cada dia, a l’hora de Laudes i, uns altres que cada dia tindrà els seus. A més un càntic del Deuteronomi, dels Profetes, segons l’Església romana. Podem dir que tot i que la litúrgia monàstica té les seves particularitats també s’interrelaciona amb la litúrgia romana.

Avui tenim un ordre diferent, en la celebració dels oficis. L’Himne sempre el posem a l’inici, encara que els diumenge sempre tenim un salm al davant, el tercer a Matines i el seixanta-sis a Laudes. Però, tant els monestirs com la litúrgia romana l’himne és al principi.

També, les lliçons de l’Apòstol recitades de memòria ens seria un mica difícil, no estem avesats.

Ara bé, malgrat les diferencies que hi pugui haver-hi. El fonamental és que s’ha d’acabar amb l’oració del Senyor. L’oració del Senyor, recitada pel superior, escoltant-la tots.

L’oració, la cantem amb diverses músiques. Però, ens cal escoltar el que cantem, ens cal aprofundir el que diem: perdoneu-nos així com nosaltres perdonem. El perdó i la reconciliació ens farà començar el dia amb un esperit rejovenit.

Per això, si hi ha espines de les desavinences entre els germans l’oració del Senyor ens purificarà d’aquest defecte. Necessitem el perdó de Déu de bon matí, necessitem els perdó de Déu tot el dia. Per això, abans d’acabar la pregària se’ns invita, sens proposa, ordenar el nostre esperit.

Ens cal aprendre a perdonar per ser perdonats, per rebre la gràcia de Déu cada dia de la nostra vida.

LA HUMILITAT: EL DESÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,59

59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

La preciosa escala que ens proposa sant Benet, en aquests darrers esglaons de la humilitat vol ajudar-nos en el nostre quefer diari, en el nostre comportament, en la nostra manera de ser.

Vol ajudar-nos, perquè cada persona, cada monjo ha estat tallat amb un patró diferent.

Algú pot ser més callat, més seriós, més tímid. Algú pot ser més rialler, més xerraire, més extravertit.

Però, encara que cadascú som d’una manera, sant Benet ens vol ajudar a comportar-nos amb discreció i sobrietat. Per això, trobem com el monjo ha de parlar, o bé en el cas del desè graó que avui ens toca el tema del riure.

Perquè evidentment el que riu de seguida per qualsevol cosa i aixecant la veu és neci. Tal vegada seria millor que practiqués la humilitat de ser en qualsevol cas més discret.

Perquè una cosa és riure aixecant la veu i amb uns esclats que tothom se n’adona que riu; però altra cosa serà amb discreció viure amb un somriure a la cara.

Ens cal somriure davant de Déu, davant de la nostra relació amb Déu. Déu no ens vol amb cares amargues.

Per suposat també és molt saludable somriure als nostres germans, als qui treballen al monestir, als qui venen al monestir per qualsevol motiu a trobar-nos, a parlar amb nosaltres, cal rebre’ls amb un discret somriure.

Perquè el somriure indica que hi ha felicitat en l’interior de la persona. Si vivim una vida monàstica interior amb la pau de Déu, el somriure sortirà sense cap esforç, i mai per mai serà un riure desbocat, sinó un somriure de felicitat. Un somriure ens diu molt més que mil paraules.

LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34

34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: «Es feu obedient fins a la mort».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

La preciosa escala de la humilitat que ens proposa sant Benet no està construïda perquè quedi com un ornament de la seva Regla, com una decoració que dona goig de veure, sinó més bé com una norma a tenir en compte, com un codi de circulació, on sempre és greu i perillós saltar-se les directrius.

En aquest tercer graó de la humilitat ens trobem amb la perla de l’obediència. Una perla preciosa que el monjo ha de fer seva. És a dir, ha de tenir clar que l’obediència és fonamental en la seva vida, i fonament de l’existència com a persona consagrada a Déu.

El monjo imita el Crist. El Crist es feu obedient fins a la mort. El monjo ha de seguir les mateixes petjades del Crist.

Per això, l’obediència, o si vols dir-ho amb altres paraules, l’escolta, el saber escoltar, el saber escoltar bé el que ens diuen i posar en pràctica el que hem escoltat, sempre serà la millor manera d’obeir, és a dir, una bona imitació de Crist.

Perquè al superior es fa per amor, per amor a Déu. Crec que tot el que una persona cristiana fa, ho hauria de fer per amor a Déu. Aleshores el monjo encara més, s’hauria de sentir encoratjat a viure per amor a Déu, a escoltar per amor a Déu, a obeir per amor a Déu, tot per amor a Déu.

Com no és de joiosa la vida, quan tot es fa per amor a Déu?

De fet la humilitat, la pràctica de la humilitat sols pot conduir-nos a Déu.

COM S’HA DE CONVOCAR ELS GERMANS A CONSELL

De la Regla de sant Benet
Capítol 3

1 Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l’abat convoqui tota la comunitat i exposi personalment de què es tracta. 2 I, després d’escoltar el consell dels germans, que s’ho pensi i faci el que cregui més convenient. 3 Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. 4 I que els germans donin el consell amb una submissió ben humil, i que no gosin defensar amb arrogància el seu propi parer, 5 sinó que tot ha de quedar a la decisió de l’abat, i tots l’obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. 6 Però, així com correspon als deixebles d’obeir el mestre, també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia. 7 Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n. 8 Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor, 9 ni s’atreveixi a disputar amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. 10 I si s’hi atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. 11 Però també l’abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions. 12 Si es tracta d’afers de menys importància en els interessos del monestir, que demani el consell només dels ancians, 13 tal com està escrit: «Fes ho tot amb consell, i, un cop fet, no te’n penediràs».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n temeràriament. Aquest verset setè és el centre de tot el capítol. La Regla és la mestra de vida en la nostra vida monàstica.

La Regla després de parlar-nos de l’Abat avui ens aconsella com l’abat ha de convocar els germans, bé per alguns assumptes tots els germans, o bé per a d’altres assumptes sols els ancians.

Per una banda l’abat a de consultar tot el que fa o s’ha de fer en el monestir, per altra banda els germans sempre poder suggerir o aportar quelcom de nou en els afers de la comunitat. Per això cal rebre consell i cal donar-ne.

El consell però, sant Benet ens diu que s’ha de donar amb humilitat i submissió, sense defensar amb arrogància el propi parer. Tot una joia de modals fins al darrer extrem, perquè pertoca obeir el mestre.

Però, també pertoca a l’abat disposar-ho tot amb seny i justícia, seguint la Regla, sabent que haurà de retre compte a Déu. L’abat sempre està al límit, sempre a la vora del judici de Déu. Perquè a ell se l’imputarà la mancança del ramat.

Bé, un aspecte final, i de destacar en aquest capítol el trobem al verset vuitè: Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor. Hem de saber que hem vingut al monestir lliurement a fer la voluntat de Déu, mai la nostra.

No sé exactament com podríem gravar el verset en el nostre cor, en el nostre cap, en les nostres mans. Crist no va venir al món a fer la seva voluntat, sinó la d’aquell que el va enviar, el Pare.

Així, el monjo no ha de fer la seva voluntat, sinó de la voluntat de Déu. I la voluntat de Déu, s’acompleix en l’obediència al mestre, és a dir l’escolta ben atenta i l posada en pràctica de l’escoltat, sense retard ni murmuració.

PRÒLEG: EL GUIATGE DE L’EVANGELI

De la Regla de sant Benet
Pròleg 21-38

21 Cenyits, doncs, els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne. 22 Si volem habitar en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres. 23 Però, preguntem al Senyor amb el profeta: «Senyor, ¿qui podrà habitar al vostre temple, o qui reposarà a la vostra muntanya santa?» 24 Després d’aquesta pregunta, germans, escoltem el Senyor que ens contesta i ens mostra el camí d’aquest temple, 25 dient: «Aquell que camina sense culpa i practica la justícia, 26 que diu la veritat al fons del cor i no enganya amb la llengua, 27 que no fa mal al proïsme ni admet cap ultratge contra ell». 28 Aquell que, rebutjant del cor el maligne, el diable, que li suggeria alguna cosa, juntament amb la seva suggestió, el reduí a no res i prengué els seus pensaments, tot just nascuts, i els esclafà contra el Crist. 29 Els qui amb el temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor 30 que actua en ells, tot dient amb el profeta: «No ens doneu la glòria a nosaltres, Senyor; no a nosaltres, sinó al vostre nom». 31 Igual com l’apòstol Pau tampoc no s’atribuí res de la seva predicació, quan deia: «Per la gràcia de Déu sóc el que sóc». 32 I torna a dir ell mateix: «El qui es gloria, que es gloriï en el Senyor». 33 Per on, també el Senyor diu a l’Evangeli: «El qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, el compararé a un home assenyat que edifica la seva casa sobre pedra; 34 vingueren riuades, bufaren els vents i envestiren la casa, i no caigué perquè estava fonamentada sobre pedra». 35 En acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets a aquestes seves santes exhortacions. 36 Per això ens són oferts de treva els dies d’aquesta vida, per a esmena de les nostres maleses, 37 tal com diu l’Apòstol: «Que no saps que la paciència de Déu t’empeny al penediment?» 38 De fet, el Senyor, sempre bo, diu: «No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

La fe, la fe i l’observança de les bones obres és cabdal per a viure en una comunitat monàstica. Per això, aquest temps de Quaresma ens va bé meditar la nostra fe.

I la fe tota sola és morta, cal viure la fe amb obres, amb les bones obres que mai per mai facin mal al proïsme. I el proïsme és molt a prop nostre, és entre nosaltres, l’altre germà és el teu proïsme. Sempre l’altre que tens al davant és el teu proïsme a qui has de fer el bé.

Perquè de pensaments suggerits pel diable sempre ens poden venir al cap, però hem d’estar molt alerta per saber rebutjar-los i fins i tot esclafar-los contra el Crist.
Crec que tenim un salvador molt a prop nostre, Crist ens porta la salvació a cada moment escoltem-lo i rebutgem qualsevol mal pensament o mala acció que ens indueixin a fer mal.

Ara bé, el bé que fem l’hem d’atribuir a Déu. Com sant Pau: Si algú es gloria, que es gloriï en el Senyor.

Cal escoltar molt, cal tenir l’oïda molt fina i atenta per esbrinar la voluntat de Déu, així fonamentar la nostra vida monàstica, la nostra vida en que ens movem i som sobre la roca que és Crist.

Perquè aquest dies de la nostra vida són els dies de treva que ens han estat donats per convertir la nostra vida de pecat en vida de santedat. Recordem que el Senyor, sempre bo, diu: No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui.

QUE AL MONESTIR NINGÚ NO ES PRENGUI LA LLIBERTAT DE DEFENSAR-NE UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 69

1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo.

Sant Benet ho diu ben clar. Més clar no pot dir-ho. Perquè hi ha el perill dels qui volen defensar a un, o bé tenir un tracte protector amb un, però amb l’altre fan el contrari. Així, mentre defensen a un a l’altre el menystenen.

Això, no va amb la vida comunitària. Cal estimar tothom, no tenir preferències amb uns o amb altres.

Perquè la unitat de la comunitat es fraccionaria en defensors d’uns i d’altres i això no ho vol sant Benet.

Els monjos som diferents els uns dels altres i la diferencia és molt positiva. Cadascú és com és, però estem sota el mateix sostre perquè som fills del mateix Pare, per tant germans.

Els germans poden discutir-se, però com que hem vingut al monestir a servir, el servei de la reconciliació i la comunió és el primer que ens toca practicar per poder tocar la presència de Déu entre nosaltres.

L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítols 49 i 48,14-25

49, 1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat “amb goig de l’Esperit Sant”; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat. 48, 14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

L’inici de la Quaresma ens convoca avui a la lectura. Hem de llegir per ordre i tot sencer, aquest volum que se’ns dona. Perquè és fonamental endinsar-nos en aquest temps en la lectura que ens apropa a conèixer Déu.

I ja sabem per experiència que tota paraula que ens parla de Déu ens fa créixer en l’amor, perquè Déu és amor (1 Jn 4,8).

La Quaresma l’hem d’observar vivint-la en el dia a dia, en la lectura, en la lectio divina, en el treball, en cada petita cosa que fem. La litúrgia ens ajuda i ens acompanya en aquests dies perquè anem descobrint la necessitat de salvació que tenim.

Per això, ens és vital guardar aquests dies la puresa de la vida senzilla, de la vida lliurada a la voluntat de Déu. Per això, cal un abandó a les seves mans.

La Quaresma ens alerta que el temps de la nostra vida no és etern, és limitat. Per això, aquests dies són especialment dedicats a fer una conversió del cor, a canviar hàbits, a espolsar adherències supèrflues que no ens deixen caminar cap al Crist que ens espera.

Per això, en aquest temps fem dejuni, per alliberar-nos de la pesantor de la sacietat. Si ens retraiem del menjar i beure, ens veurem més lliures per elevar-nos cap a Déu. Això sí, tot el que ens proposem fer, cal el consentiment de l’abat, per no caure en la vanaglòria, que de vegades ens surt a l’encontre molt fàcilment.

Ara bé, tot aquest temps de Quaresma s’ha de viure amb llibertat d’esperit, amb goig i alegria, perquè estem fent el camí que ens porta a la llum pasqual.

Tot ho hem de fer per pròpia voluntat amb goig de l’Esperit Sant, i així anirem creixent en la fe, en l’esperança que no defrauda i que ens anima a viure la caritat. Caritat vessada als germans de comunitat i a tothom que se’ns atansi amb ganes de descobrir el do de Déu, la seva gràcia santificant que ens ha estat vessada a desdir.

EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS

De la Regla de sant Benet
Capítol 55

1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 -la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu-, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que “es donava a cadascú segons el que li calia”. 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El clima del lloc on viuen, condicionarà els vestits i el calçat dels germans. Una cogulla, una túnica, la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu, un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies.

Sant Benet ens està dient que cal un vestit i un calçat per a cada germà, però cal sobrietat.

Per això, no s’ha de fer un problema del color i de la tosquedat, sobretot que s’han d’acontentat en allò que troben.

L’abat ha de vetllar perquè siguin de la mida dels qui el porten.

Per a tot cal una justa mesura, i en els vestits i en els calçat també. No podrem portar un calçat que no ens entri el peu. Tot ha de ser en la mesura adequada.

La sobrietat que ens demana sant Benet fa que no acumulem roba per acumular. En rebre els vestits nous, han de retornar al mateix temps els vells.

La sobrietat en la quantitat de roba i calçat ens ajuda a centrar-nos en l’essencial de la nostra vida, Crist. Així el verset 11, l’hem de tenir en compte cada dia de la nostra vida: “El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir”. Per què de vegades ens preocupem de tenir més roba, més sabates del que necessitem?

La sobrietat és fonamental i va lligada amb la cura i la decència, per això, per sant Benet cal tenir túniques i cogulles millors per sortir de viatge.

Això, ens ha de fer reflexionar en com tenim la nostra roba, com tenim les nostres túniques si hem de sortir del monestir, encara que sigui a l’Espluga.

La sobrietat no està renyida amb la decència, fins i tot pot ser un punt de treball i d’ascetisme per al monjo, vull dir el ser curós amb la roba, amb el calçat, però també amb qualsevol eina del monestir.

També sant Benet ens adverteix en aquest capítol del vici tan nociu de la propietat, vol que sigui extirpat de soca rel.

De fet el tenir coses com a pròpies ens impedeix poder volar més alt. Les propietats aferren a la persona a terra i el deixen enlluernat per les coses materials. Això, sols pot portar a la mort espiritual.

Meditem sovint la Regla, que hem professat i ens adonarem de la gran força espiritual que ens pot donar per elevar-nos en el coneixem de Crist.