COM S’HA DE CONVOCAR ELS GERMANS A CONSELL

De la Regla de sant Benet
Capítol 3

1 Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l’abat convoqui tota la comunitat i exposi personalment de què es tracta. 2 I, després d’escoltar el consell dels germans, que s’ho pensi i faci el que cregui més convenient. 3 Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. 4 I que els germans donin el consell amb una submissió ben humil, i que no gosin defensar amb arrogància el seu propi parer, 5 sinó que tot ha de quedar a la decisió de l’abat, i tots l’obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. 6 Però, així com correspon als deixebles d’obeir el mestre, també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia. 7 Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n. 8 Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor, 9 ni s’atreveixi a disputar amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. 10 I si s’hi atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. 11 Però també l’abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions. 12 Si es tracta d’afers de menys importància en els interessos del monestir, que demani el consell només dels ancians, 13 tal com està escrit: «Fes ho tot amb consell, i, un cop fet, no te’n penediràs».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n temeràriament. Aquest verset setè és el centre de tot el capítol. La Regla és la mestra de vida en la nostra vida monàstica.

La Regla després de parlar-nos de l’Abat avui ens aconsella com l’abat ha de convocar els germans, bé per alguns assumptes tots els germans, o bé per a d’altres assumptes sols els ancians.

Per una banda l’abat a de consultar tot el que fa o s’ha de fer en el monestir, per altra banda els germans sempre poder suggerir o aportar quelcom de nou en els afers de la comunitat. Per això cal rebre consell i cal donar-ne.

El consell però, sant Benet ens diu que s’ha de donar amb humilitat i submissió, sense defensar amb arrogància el propi parer. Tot una joia de modals fins al darrer extrem, perquè pertoca obeir el mestre.

Però, també pertoca a l’abat disposar-ho tot amb seny i justícia, seguint la Regla, sabent que haurà de retre compte a Déu. L’abat sempre està al límit, sempre a la vora del judici de Déu. Perquè a ell se l’imputarà la mancança del ramat.

Bé, un aspecte final, i de destacar en aquest capítol el trobem al verset vuitè: Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor. Hem de saber que hem vingut al monestir lliurement a fer la voluntat de Déu, mai la nostra.

No sé exactament com podríem gravar el verset en el nostre cor, en el nostre cap, en les nostres mans. Crist no va venir al món a fer la seva voluntat, sinó la d’aquell que el va enviar, el Pare.

Així, el monjo no ha de fer la seva voluntat, sinó de la voluntat de Déu. I la voluntat de Déu, s’acompleix en l’obediència al mestre, és a dir l’escolta ben atenta i l posada en pràctica de l’escoltat, sense retard ni murmuració.

PRÒLEG: EL GUIATGE DE L’EVANGELI

De la Regla de sant Benet
Pròleg 21-38

21 Cenyits, doncs, els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne. 22 Si volem habitar en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres. 23 Però, preguntem al Senyor amb el profeta: «Senyor, ¿qui podrà habitar al vostre temple, o qui reposarà a la vostra muntanya santa?» 24 Després d’aquesta pregunta, germans, escoltem el Senyor que ens contesta i ens mostra el camí d’aquest temple, 25 dient: «Aquell que camina sense culpa i practica la justícia, 26 que diu la veritat al fons del cor i no enganya amb la llengua, 27 que no fa mal al proïsme ni admet cap ultratge contra ell». 28 Aquell que, rebutjant del cor el maligne, el diable, que li suggeria alguna cosa, juntament amb la seva suggestió, el reduí a no res i prengué els seus pensaments, tot just nascuts, i els esclafà contra el Crist. 29 Els qui amb el temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor 30 que actua en ells, tot dient amb el profeta: «No ens doneu la glòria a nosaltres, Senyor; no a nosaltres, sinó al vostre nom». 31 Igual com l’apòstol Pau tampoc no s’atribuí res de la seva predicació, quan deia: «Per la gràcia de Déu sóc el que sóc». 32 I torna a dir ell mateix: «El qui es gloria, que es gloriï en el Senyor». 33 Per on, també el Senyor diu a l’Evangeli: «El qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, el compararé a un home assenyat que edifica la seva casa sobre pedra; 34 vingueren riuades, bufaren els vents i envestiren la casa, i no caigué perquè estava fonamentada sobre pedra». 35 En acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets a aquestes seves santes exhortacions. 36 Per això ens són oferts de treva els dies d’aquesta vida, per a esmena de les nostres maleses, 37 tal com diu l’Apòstol: «Que no saps que la paciència de Déu t’empeny al penediment?» 38 De fet, el Senyor, sempre bo, diu: «No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

La fe, la fe i l’observança de les bones obres és cabdal per a viure en una comunitat monàstica. Per això, aquest temps de Quaresma ens va bé meditar la nostra fe.

I la fe tota sola és morta, cal viure la fe amb obres, amb les bones obres que mai per mai facin mal al proïsme. I el proïsme és molt a prop nostre, és entre nosaltres, l’altre germà és el teu proïsme. Sempre l’altre que tens al davant és el teu proïsme a qui has de fer el bé.

Perquè de pensaments suggerits pel diable sempre ens poden venir al cap, però hem d’estar molt alerta per saber rebutjar-los i fins i tot esclafar-los contra el Crist.
Crec que tenim un salvador molt a prop nostre, Crist ens porta la salvació a cada moment escoltem-lo i rebutgem qualsevol mal pensament o mala acció que ens indueixin a fer mal.

Ara bé, el bé que fem l’hem d’atribuir a Déu. Com sant Pau: Si algú es gloria, que es gloriï en el Senyor.

Cal escoltar molt, cal tenir l’oïda molt fina i atenta per esbrinar la voluntat de Déu, així fonamentar la nostra vida monàstica, la nostra vida en que ens movem i som sobre la roca que és Crist.

Perquè aquest dies de la nostra vida són els dies de treva que ens han estat donats per convertir la nostra vida de pecat en vida de santedat. Recordem que el Senyor, sempre bo, diu: No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui.

QUE AL MONESTIR NINGÚ NO ES PRENGUI LA LLIBERTAT DE DEFENSAR-NE UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 69

1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo.

Sant Benet ho diu ben clar. Més clar no pot dir-ho. Perquè hi ha el perill dels qui volen defensar a un, o bé tenir un tracte protector amb un, però amb l’altre fan el contrari. Així, mentre defensen a un a l’altre el menystenen.

Això, no va amb la vida comunitària. Cal estimar tothom, no tenir preferències amb uns o amb altres.

Perquè la unitat de la comunitat es fraccionaria en defensors d’uns i d’altres i això no ho vol sant Benet.

Els monjos som diferents els uns dels altres i la diferencia és molt positiva. Cadascú és com és, però estem sota el mateix sostre perquè som fills del mateix Pare, per tant germans.

Els germans poden discutir-se, però com que hem vingut al monestir a servir, el servei de la reconciliació i la comunió és el primer que ens toca practicar per poder tocar la presència de Déu entre nosaltres.

L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítols 49 i 48,14-25

49, 1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat “amb goig de l’Esperit Sant”; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat. 48, 14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

L’inici de la Quaresma ens convoca avui a la lectura. Hem de llegir per ordre i tot sencer, aquest volum que se’ns dona. Perquè és fonamental endinsar-nos en aquest temps en la lectura que ens apropa a conèixer Déu.

I ja sabem per experiència que tota paraula que ens parla de Déu ens fa créixer en l’amor, perquè Déu és amor (1 Jn 4,8).

La Quaresma l’hem d’observar vivint-la en el dia a dia, en la lectura, en la lectio divina, en el treball, en cada petita cosa que fem. La litúrgia ens ajuda i ens acompanya en aquests dies perquè anem descobrint la necessitat de salvació que tenim.

Per això, ens és vital guardar aquests dies la puresa de la vida senzilla, de la vida lliurada a la voluntat de Déu. Per això, cal un abandó a les seves mans.

La Quaresma ens alerta que el temps de la nostra vida no és etern, és limitat. Per això, aquests dies són especialment dedicats a fer una conversió del cor, a canviar hàbits, a espolsar adherències supèrflues que no ens deixen caminar cap al Crist que ens espera.

Per això, en aquest temps fem dejuni, per alliberar-nos de la pesantor de la sacietat. Si ens retraiem del menjar i beure, ens veurem més lliures per elevar-nos cap a Déu. Això sí, tot el que ens proposem fer, cal el consentiment de l’abat, per no caure en la vanaglòria, que de vegades ens surt a l’encontre molt fàcilment.

Ara bé, tot aquest temps de Quaresma s’ha de viure amb llibertat d’esperit, amb goig i alegria, perquè estem fent el camí que ens porta a la llum pasqual.

Tot ho hem de fer per pròpia voluntat amb goig de l’Esperit Sant, i així anirem creixent en la fe, en l’esperança que no defrauda i que ens anima a viure la caritat. Caritat vessada als germans de comunitat i a tothom que se’ns atansi amb ganes de descobrir el do de Déu, la seva gràcia santificant que ens ha estat vessada a desdir.

EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS

De la Regla de sant Benet
Capítol 55

1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 -la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu-, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que “es donava a cadascú segons el que li calia”. 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El clima del lloc on viuen, condicionarà els vestits i el calçat dels germans. Una cogulla, una túnica, la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu, un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies.

Sant Benet ens està dient que cal un vestit i un calçat per a cada germà, però cal sobrietat.

Per això, no s’ha de fer un problema del color i de la tosquedat, sobretot que s’han d’acontentat en allò que troben.

L’abat ha de vetllar perquè siguin de la mida dels qui el porten.

Per a tot cal una justa mesura, i en els vestits i en els calçat també. No podrem portar un calçat que no ens entri el peu. Tot ha de ser en la mesura adequada.

La sobrietat que ens demana sant Benet fa que no acumulem roba per acumular. En rebre els vestits nous, han de retornar al mateix temps els vells.

La sobrietat en la quantitat de roba i calçat ens ajuda a centrar-nos en l’essencial de la nostra vida, Crist. Així el verset 11, l’hem de tenir en compte cada dia de la nostra vida: “El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir”. Per què de vegades ens preocupem de tenir més roba, més sabates del que necessitem?

La sobrietat és fonamental i va lligada amb la cura i la decència, per això, per sant Benet cal tenir túniques i cogulles millors per sortir de viatge.

Això, ens ha de fer reflexionar en com tenim la nostra roba, com tenim les nostres túniques si hem de sortir del monestir, encara que sigui a l’Espluga.

La sobrietat no està renyida amb la decència, fins i tot pot ser un punt de treball i d’ascetisme per al monjo, vull dir el ser curós amb la roba, amb el calçat, però també amb qualsevol eina del monestir.

També sant Benet ens adverteix en aquest capítol del vici tan nociu de la propietat, vol que sigui extirpat de soca rel.

De fet el tenir coses com a pròpies ens impedeix poder volar més alt. Les propietats aferren a la persona a terra i el deixen enlluernat per les coses materials. Això, sols pot portar a la mort espiritual.

Meditem sovint la Regla, que hem professat i ens adonarem de la gran força espiritual que ens pot donar per elevar-nos en el coneixem de Crist.

ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA

De la Regla de sant Benet
Capítol 43

1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Que no s’anteposi res a l’ofici diví. Clar que no, perquè per això hem vingut al monestir per viure de la pregària, en la pregària i amb la pregària.

Per això, ens cal ser diligents en arribar a temps per començar amb tota la comunitat la nostra lloança a Déu Pare omnipotent. I sant Benet ens pauta el que s’ha de fer amb els negligents.

Perquè de vegades podem caure en la negligència d’acudir amb mala gana i amb retard a la pregària comuna. I els negligents per sant Benet han de ser assenyalats, en un lloc que tothom els vegi. No per burlar-se’n sinó perquè tots els altres monjos també se n’adonen de la falta comesa arribant tard a l’ofici, o bé a la taula.

Per a tals negligents se’ls demana que faci penitència, però, més encara, que aquesta penitència sigui pública per això, poder-se adonar que allò que ha fet, allò que ha negligit no està bé. Cal penediment i fer penitència per poder seguir la vida monàstica. Perquè per allò que has negligit t’has apartat de la comunitat. En certa manera la falta comesa ha percudit en el conjunt dels monjos, per això la satisfacció ha de ser pública.

Tot va dirigit per a que el culpable s’esmeni. Perquè tots podem faltar i tots necessitem d’esmenar-nos de les nostres faltes.

En el cap dels àpats en el menjador ens trobem aquet verset: Que ningú no gosi prendre res de menjar fora de l’hora establerta. Cal veure que tenim hores en el dia, en aquestes hores hi ha algun temps que el tenint assenyalat per a la col·lació, el dinar o el sopar. Si fem aquests àpats no tenim necessitat de menjar entre d’hores. És bo tenir un orde en el menjar perquè quan un monjo menja sense horari tal vegada a part de transgredir la Regla es fa molt de mal a ell mateix i pot ser fins i tot un problema de salut corporal, mental i espiritual.

No caiguem en la negligència i esmenem-nos de les nostres faltes que sempre en tenim per ací i per allà. Tot ha de ser per lloar més i donar glòria al Senyor pels segles dels segles.

ELS GERMANS MALALTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 36

1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El Crist el tenim al davant cada dia, però sobretot se’ns fa present en els malalts.

Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts. Els malalts són el Crist: Estava malalt i em vau visitar, i: Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu.

Així és com hem de veure els malalts. Hem de veure el Crist en cada malalt. És cert que de vegades el malalt pot contristar el qui el serveix, amb les seves exigències, per això cal paciència, molta paciència per saber servir el Crist en cada malalt.

Cada persona és un món, diuen i és cert que cadascú som diferents, però el Crist el tens al davant en cada malalt.

L’abat és el responsable de no negligir res de res amb els malalts. Els malalts han de ser atesos en la seva malaltia, en la seva ajuda a acceptar, perquè de vegades no es vol acceptar la malaltia. I és molt important que el malalt accepti la seva malaltia per poder donar-li el tractament necessari.

Tota la comunitat és la que ha de viure tenint cura de no negligir els germans malalts. Perquè cada membre de la comunitat ha de ser responsable vers els germans malalts i des de la seva tasca, des del seu treball sempre podrà fer quelcom pel germà malalt, perquè cada ofici del monestir sempre està interrelacionat amb els altres.

Sant Benet també ens proposa tres coses per als malalts, que ara pot ser que no els hi donem importància:

Habitació a part
Ús dels banys
Menjar carn

Podem dir que ara cada membre de la comunitat ja ho té tot això. Però, en l’època de sant Benet això era un detall molt concret per als malalts. Tot ha de ser disposat per a superar la malaltia.

SI S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 29

1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Sant Benet dona l’opció de poder readmetre un germà que ha marxar del monestir. Ara bé, aquest germà ha de penedir-se i esmenar-se de la causa que el va provocar sortir.

Perquè cal en tot un penediment i una reinserció autèntica. El monjo ha de tenir clar el seu compromís en la vida monàstica. Perquè la vida sigui més viscuda en els camins de l’evangeli. Clar que som lliures i pot ser que el monjo marxi perquè creu que no és el que volia trobar en el monestir.

Pot ser que després canviï de parer i vulgui tornar. Sant Benet el deixa que esbrini el seu compromís i la seva fidelitat, per això deixa el marge de poder entrar en la comunitat fins i tot a la tercera vegada que ho sol·licita.

Ara bé també ho deixa molt clar, que després d’haver-s’ho pensat tres vegades ja n’hi ha prou. Ens podem equivocar però tot té un límit i no cal romandre tota la vida entrant i sortint del monestir dia sí, dia també.

Per això, cal molt de discerniment per veure si Déu ens està cridant a aquesta vida santa o és un caprici particular el viure en un monestir.

Ho dic perquè en els anys de mestre de novicis aquest punt de la Regla, l’admissió i la readmissió en alguns casos costava de discernir si era voluntat de Déu o voluntat de la persona. I la voluntat de la persona de vegades és molt forçada portada per falses il·lusions sense fonament.

Per això, sant Benet segueix insistint en provar al candidat, o bé al monjo que vol tornar a entrar, cal provar la seva humilitat. La humilitat és la mesura de la vocació, cada dia de la nostra vida.

COM HAN DE DORMIR ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 22

1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Dormir és la font de la vida. És necessari dormir per poder viure. Per això, sant Benet estipula com han de dormir els monjos. I ho descriu detalladament: Que tingui cadascú el seu llit. En aquella època no en totes les cases hi havia llits per a tots.

Sant Benet ens posa un llit per a cadascú, per poder dormir i descansar de tot el treball de la jornada.

El parament dels llits haurà de ser d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició de l’abat. Les regions més càlides menys flassades i les fredes més. En tot hi ha la mesura.

El lloc, sant Benet ho estableix en un mateix lloc, sols cal veure el nostre dormitori. Ara en els nostres temps seria impensable, a no ser per algun motiu concret. Alguns monjos van dormir en el camí de sant Jaume tots en un mateix poliesportiu i alguns dies en espais més petis, de deu en deu o de vint en vint. Però, en el monestir l norma actual és que cada monjo té la seva cel·la. La cel·la amb el llit, els llençols, i la flassada que faci falta. Hem que viure agraïts, per tenir un llit on reposar. No cal anar molt lluny per veure les persones que no tenen llit, ni sostre on descansar. Cada dia els tenim al davant dels nostres ulls i ens interpel·len.

Per això, hauríem de viure agraïts. Agraïts per poder tenir un espai per a nosaltres i descansar. Hem de descansar i molt. Per què?

Perquè hem d’estar sempre a punt i, un cop fet el senyal, ens hem d’afanyar per a l’ofici diví. Som monjos, sempre a punt, ens hem d’anticipar els uns al altres per a l’ofici diví. Què bonic dormir, descansar, per estar a punt, per desvetllar el nostre cor per a l’ofici diví.

Obriu-me els llavis Senyor. I proclamaré la vostra lloança. La lloança és l’alè que respirem, la lloança és el goig del cor que vivim, la lloança és la glòria que ens espera cada dia fins a la vida eterna.

Ara fa un any que se’n va anar, un gran enamorat. També tenia la seva cel·la i el seu llit, dormia i descansava, però sempre estava a punt per a l’ofici diví. Un exemple de monjo.

LA HUMILITAT: EL NOVÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,56-58

56 El novè graó de la humilitat és quan el monjo reprimeix la llengua de parlar i, guardant silenci, no parla fins que és preguntat, 57 ja que l’Escriptura ensenya que «qui parla molt, no evita el pecat», 58 i que «l’home enraonador no encertarà el camí sobre la terra».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Com tenim la llengua? El monjo reprimeix la llengua de parlar. Què important i fontal és això en la vida del monjo. Fontal perquè és la font de la vida que la persona ha elegit, és a dir: viure com a monjo.

Perquè els graons de la humilitat són fontals en la vida monàstica. I són font de vida, de vida a desdir. Vida que ens porta cap a Déu. Oblidar els graons de la humilitat en la nostra vida seria com allunyar-nos de Crist, cada vegada més lluny.

Per això avui hem de vigilar la llengua, i hem de saber guardar silenci, i també no parlar de coses que poden fer mal a les persones, i ací també entraria la murmuració i la critica fàcil. Tot això són impediments per anar cap a Déu.

Per això, la mateixa escriptura ja ens ensenya que qui parla molt no evita el pecat.

Per què un monjo ha de trucar per enraonar amb una persona de fora i contar-li qualsevol incident de la nostra vida? Quina mena de monjo és? O sols és monjo amb l’hàbit extern i prou?

A part de l’embolcall de l’hàbit exterior i superficial tenim un cap i un cor. Amb aquest cap s’ha de pensar per actuar de manera discreta. Amb el cor s’ha de mesurar molt bé els sentiments. Voler fer de clarinet que propaga noticies siguin certes o falses a tothom qui despenja el telèfon no és ni de monjo ni de persona sana.

La lepra de la murmuració no és saludable per a ningú. Per això la humilitat en el parlar, la humilitat en la llengua ens ha d’esperonar a ser conscients de les paraules que han de sortir per la meva boca.

El que ens interessa és encertar el camí sobre la terra. Crec que això ens ajudarà a tots.

LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,31-33

31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants. Ens elegí en Crist perquè seguint les seves petjades esdevinguem sants. El monjo és el qui desitja esdevenir sant.

En aquest segon graó de la humilitat ens trobem amb un treball de discerniment, de discerniment entre la meva voluntat, la voluntat pròpia i la voluntat de l’altre, del qui ens mana.

La persona pot viure una vida centrada en ella mateixa. On sovint el centre del món pot creure’s que és ell mateix. Aquesta persona viurà enfocada i abocada a satisfer qualsevol desig que li passi pel cap. Recordem als sarabaïtes com tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, ja que tot allò que pensen o escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit (RB I, 8-9).

Però, d’aquesta pèssima mena de monjos més val no parlar-ne. Aleshores el que ens convé és discernir.

Com estic vivint la meva vida de monjo? Perquè hem d’estar molt atents a no cauré en els meus desitjos i fer que tots els altres facin el que facin acompleixin els meus desitjos.

Per això, com a seguidors de Jesús, ens hem d’apropiar de les seves mateixes paraules en l’evangeli de sant Joan: No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat (Jn 6,38).

Com Jesús hem de seguir fent la voluntat del Pare. Per això, necessitem discernir.
Quina és la vostre voluntat, Senyor?

La pregària ens clarifica la voluntat de Déu, ens posa en camí i ens aplana la seva voluntat. És fer l’experiència de la màxima llibertat de fill de Déu, viure lliure seguint la seva voluntat.

Perquè el fer la pròpia voluntat tard o d’hora portarà a la pena. Mentre el saber-se lliure per respondre a la voluntat de Déu, l’obligació que tenim de complir l’ordre donada pel superior, això, tard o d’hora sempre ens portarà del bé cap al millor. I així, arribarem amb humilitat fins a la corona de la vida eterna amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,30-40

30 S’ha de recordar sempre l’abat del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, i ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix. 31 Que sàpiga també quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta, de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; 32 i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat. 33 Per damunt de tot, que, desatenent o tenint en poc la salvació de les ànimes que li són encomanades, no posi més afany en les coses transitòries, terrenals i caduques, 34 sinó que pensi sempre que ha acceptat de governar ànimes, de les quals haurà de donar compte. 35 I perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi’s que està escrit: «Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això us serà donat d’escreix»; 36 i encara: «Res no falta als qui el temen». 37 Que sàpiga que el qui accepta de governar ànimes s’ha de preparar a donar-ne compte. 38 I tal com sigui el nombre de germans que sap que té sota la seva cura, tingui per cert que de totes aquestes mateixes ànimes haurà de donar compte al Senyor el dia del judici, a més, sens dubte, del de la seva ànima. 39 I així, tement sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li té encomanades, mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, 40 i, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants. Ens elegí en Crist perquè seguint les seves petjades esdevinguem sants. El monjo és el qui vol seguir les petjades de Crist. El monjo és el qui vol ser sant. Perquè la vocació del cristià és la santedat, de fet no hi ha altra vocació per al cristià.

El monestir està establert per seguir aquestes petjades del Crist que ens atansen a la santedat. A exemple de la comunitat apostòlica tenim un cap en l’abat, que pren l’ofici de pare, mestre i pastor d’ànimes.

S’ha de recordar del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, ens diu sant Benet al descriure com ha de ser l’abat que regeix una comunitat.

D’aquesta lectura de la Regla d’avui destacaria el verb adaptar-se. Perquè l’abat ha d’adaptar-se a cada monjo, a cada persona que se li presenta al davant. Però aquest adaptar-se té un camí, una direcció cap a Déu. Perquè tot ha de dirigir-se, tot ha d’orientar-se, en l’avançar en buscar el Regne de Déu.

L’abat ha de mostrar el camí cap a Déu, viure per Déu, en Déu, amb Déu. Perquè Déu es troba entre nosaltres, que estem reunits en comunitat. Cal adonar-nos-en.

L’abat té una tasca més complicada actualment que en l’època de sant Benet. Perquè els qui volen ser monjos, o bé els mateixos monjos qüestionen molts aspectes de la vida comunitària que en èpoques passades no hi havia motiu de discussió.

La tasca principal de l’abat és que les ànimes encomanades vagin directes al Regne del cel. Perquè l’abat és el responsable de l’ànima de cada monjo.

Però el monjo també hauria de dialogar en l’abat per discernir el camí més ràpid.
Aquest diàleg ajudaria a avançar en la vida monàstica i en la fe.

No hi ha dubte per sant Benet com n’és d’àrdua la tasca de l’abat. Però també és veritat que: Mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena dels altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.

La vida monàstica és un camí d’aprenentatge, dels uns amb els altres i l’abat també és un entre els altres. Encara que fa les vegades de Crist en el monestir, l’abat va aprenent en el dia a dia, conscienciant-se de com l’anomenen. No és fàcil.

Cal fe i deixar-se modelar, obrir el cor a la voluntat de Déu, lliurar-se completament a Déu. Déu fa i desfà.