SI HAN DE REBRE TOTS IGUAL LES COSES NECESSÀRIES

De la Regla de sant Benet
Capítol 34

1 Tal com està escrit: «Es distribuïa a cadascú segons el que necessitava». 2 No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses. 3 Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, 4 i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; 5 i així tots els membres viuran en pau. 6 Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. 7 Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Les necessitats de cadascú son diverses, perquè cadascú tenim unes virtuts que ens fa ser diferents. Ningú és igual a ningú, perquè com a fills de Déu cadascú tenim els nostres dons, els nostres talents, la nostra manera de relacionar-nos amb Déu i amb els homes.

Les necessitats que podem tenir en la nostra vida de monjos no ens son moltes, diria que les necessitats bàsiques les tenim a l’hora convenient. Tenim cadascú un llit i flassada, una estança per cadascú, el menjar al refectori a taula, i clar l’horari de la litúrgia al seu temps.

Ara bé, sempre hi haurà qui necessiti alguna cosa més clar. Sense fer accepció de persones, s’ha de tenir en consideració les febleses.

Però, cal veure com sant Benet ens indica el comportament que com a persona hem de tenir: El qui no necessiti tant que doni gràcies a Déu i no es posi trist; el qui necessita més que senti humiliació de l seva feblesa i mai per mai s’enorgulleixi de la comprensió que li tenen, perquè el que ens cal a uns que no en necessiten tant i a d’altres que en necessiten més, sempre cal la pau.

Els monjos han de viure en pau, pacificats i donats a donar la pau. Una pau que brolli del cor perquè s’expandeixi a els altres membres de la comunitat i a qualsevol que ens podem trobar en el dia a dia.

La pau és necessària per trobar Déu i els homes. Perquè sense pau es pot manifestar el mal de la murmuració. I aquest mal de la murmuració és com un corc que pot destruir qualsevol relació entre persones i com no entre els membres d’una comunitat.

Per sant Benet la murmuració és un mal que s’ha de sotmetre a un càstig ben rigorós. I de vegades hi caiem amb molta facilitat en aquest mal. No sé si seria qüestió de tallar la llengua, les mans o els peus perquè la lepra de la murmuració no s’expandeixi tant.

Ens cal practicar la pau, no tenir enveja perquè l’altre tingui coses que tu no tens, no cal posar en el nostre cor el vici de l’enveja ni deixar lliure la llengua al mal de la murmuració. Pau, pau, pau, és la única cosa que ens pot fer avançar en la vida monàstica cap a l’encontre definitiu amb Déu, que és Pare que ens espera, Fill que ens acompanya, Esperit Sant que ens defensa.

LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 27

1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.

Comentari del P. Abat Rafel Barruè
Poblet, 9 de novembre 2025

La Regla és mestra per als monjos. L’altre dia reflectia algú de vosaltres en el col·loqui que la Regla i l’abat son els eixos de la vida comunitària. És veritat que tota la Regla va deixant clar la clau de l’Abat en la comunitat: Que no es faci res sense l’ordre de l’Abat, que l’Abat tingui cura dels malalts, que l’Abat vigili, que estigui al judici de l’Abat i així tota la Regla va fent referència a l’ofici, al servei de l’Abat.

Fins i tot l’Abat tindrà un judici més server per la negligència que hagi pogut cometre en les seves prescripcions. L’Abat és el qui fa les vegades de Crist en el monestir, s’ha d’ocupar de tot i avui especialment els germans culpables.

L’Abat ha de fer de metge, de bon metge sigui per ell, o enviant altres germans que sàpiguen guarir, que sàpiguen rentar les ferides i amorosir-les perquè entengui el germà que ha comés la culpa l’amor que li professen l’Abat i la comunitat sencera.

Ha de vetllar l’Abat per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. Però, l’Abat és una persona humana i no pot obligar a un monjo que un dia va fer la professió solemne per sempre davant del poble cristià, no pot obligar-lo a restar en la clausura del monestir quan tot indica que la seva vida no és la monàstica.

Cal molt de discerniment, perquè Déu ens ha donat l’esperit perquè sapiguem discernir i amb l’ajuda de l’Esperit Sant puguem ajudar a discernir la vocació d’una persona.

És veritat que tots, començant per l’Abat podem cometre faltes, però també podem veure com hi ha que incorre moltes vegades en la mateixa falta. Algunes faltes poden ser petites, altres grosses.

Hem tingut casos que han arribat a ser pena civil i canònica. Evidentment s’ha de tenir una paciència generosa, perquè de vegades el monjo actua sense saber realment el que fa. Altres vegades el monjo saps massa bé el que fa, el que vol aconseguir i persegueix amb una insistència lluitadora el que vol aconseguir per al seu propi bé.

Hem vingut al monestir per a servir, per a ser servidors i de vegades he vist que algú no ho entén i el seu comportament sempre gira en profit seu.

L’Abat pot caure en el pecat gravíssim: El què vèieu gras ho prenien, i el que era flac ho rebutjàveu. Si l’Abat pot arribar ha prendre només les ovelles dòcils i grasses, sols els sants; i així rebutjar els rebels sense causa, o amb causa.

La qüestió és no perdre la Regla de vista en el discerniment i tenir a l’Abat com a persona per confiar-li els seus neguits. Cada monjo té unes virtuts i el que ens cal és promocionar les virtuts i rebutjar i no decantar-se a aconseguir la voluntat pròpia.

Crec que el voler aconseguir la voluntat pròpia ens empetiteix com a persones i com a monjos, el donar, el lliurar la nostra voluntat a Déu ens fa sants.

LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 20

1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.

Comentari del P. Abat Rafel Barruè
Poblet, 2 de novembre de 2025

La Regla és mestra per als monjos. És mestra en el dia a dia, en cada cosa que fem. La Regla ens ajuda amb les actituds que prenem per fer una cosa diferent a un altra.

Ara en la pregària, davant de Déu: la meva ànima magnifica el Senyor dirà Santa Maria. Però nosaltres, com ens posem davant de Déu?

Humilitat i donació ben pura, son les actituds que hem de tenir en compte sempre. El monjo és el que està sol davant de Déu, viu en comunitat, però davant de la pregària ens trobem en la nostra petitesa i la nostra grandesa de ser fills en el Fill, però tot ens porta a adonar-nos de la petita espurna que som.

És veritat que moltes vegades parlem molt i pesem que parlant molt ens escoltaran més. Déu ja saps el que necessitem i no calen moltes paraules quan ens dirigim en la pregària.

El que ens cal és viure la humilitat en tot moment, perquè així la viurem en la pregària, ja que a la pregària portem el bagatge del que som. No podem enganyar a Déu, la hipocresia cau avall davant de Déu.

Per això, el cor pur pot tocar Déu. Les llàgrimes de compunció pels pecats comesos crida a la porta del la misericòrdia de Déu.

Humilitat, puresa de cor i llàgrimes de compunció, actituds a tenir en compte davant de la pregària. Davant de la pregària particular i davant de la pregària comunitària.

I sant Benet encara ens conclou el capítol al referir-se a la pregària en comú. Com a de ser aquesta pregària, aquest silencis de pregària que fem en comú, dos paraules: la pregària feta en comú ha de ser breu i pura.

Segueix insistint en la puresa sant Benet perquè no perdem mai a que se’ns ha cridat amb la vocació monàstica. El monestir és l’impàs al cel i si som nets de cor veurem Déu.

COM S’HAN DE CELEBRAR LES LAUDES ELS DIES D’ENTRE SETMANA

De la Regla de sant Benet
Capítol 13

1 Els dies d’entre setmana, en canvi, l’ofici de laudes se celebrarà així: 2 Que es digui el salm seixanta-sis, sense antífona, una mica lent com el diumenge, a fi que tots hi siguin per al cinquanta, que s’ha de dir amb antífona. 3 Després d’aquest, es diran dos altres salms segons costum, això és: 4 el dilluns, el cinquè i el trenta-cinc; 5 el dimarts, el quaranta-dos i el cinquanta-sis; 6 el dimecres, el seixanta-tres i el seixanta-quatre; 7 el dijous, el vuitanta-set i el vuitanta-nou; 8 el divendres, el setanta-cinc i el noranta-u; 9 i el dissabte, el cent quaranta-dos i el càntic del Deuteronomi, dividit en dos glòries. 10 Els altres dies s’ha de dir un càntic tret dels Profetes, cada dia el seu, segons l’ús de l’Església romana. 11 Després d’això, seguiran els Laudate; en acabat, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de recitar de memòria, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i així s’acaba. 12 Que la celebració de les laudes i de les vespres mai no s’acabi sense que al final el superior digui segons costum l’oració dominical, escoltant-la tots, a causa de les espines de les desavinences que solen néixer, 13 a fi que, invitats pel compromís de la mateixa Oració, per la qual diuen: «perdoneu-nos així com nosaltres perdonem», es purifiquin de semblant defecte. 14 A les altres celebracions, en canvi, que es digui només l’última part de l’Oració de manera que tots responguin: «Ans deslliureu-nos del mal».

Comentari de l'Abat Rafel Barruè
Poblet, 26 d’octubre de 2025

L’esquema de la celebració de les laudes que trobem en la Regla és diferent al que nosaltres fem a Poblet. L’himne nosaltres el col·loquem a l’inici. Però, el que compta és que hem de tenir estructurat cada dia. Cada dia, amb els seus salms, les lliçons, i les antífones corresponents.

L’estructuració de cada dia ens ajuda a pregar, a assaborir els salms, a posar-nos en la ment dintre dels salms de vegades, per adonar-nos del consol, de la súplica, de la joia que amb la nostra pregària davant Déu la nostra ànima es mou, batega el cor amb el cor dels monjos, elevant-la.

Però, també som humans i de vegades tot el fervor de la llum de la pregària pot enfosquir-se.

Per això, sant Benet ens col·loca al final de les laudes i de les vespres l’oració del Senyor. Sigui el superior, sigui la comunitat qui canta el Parenostre, la qüestió és col·locar les paraules de l’oració del Senyor en el nostre fur intern.

Perquè, hem d’adonar-nos de les espines que ens han sortit aquell dia, com el jull que pot sortir en el camp de blat.

La mateixa Oració ens invita: perdoneu-nos així com nosaltres perdonem. L’Oració ens invita a purificar, purificar les espines de les desavinences que solen néixer. La vida del monjo és una vida senzilla, en la que cada dia anem purificant la nostra ànima, per això la nostra suplica al final de la pregària ha de clamar l’alliberació del mal.

De fet el nostre camí en aquesta vida passa per la purificació del mal i fer el bé, per anar assemblant-nos a Crist. Les laudes a l’inici del dia ens ajuden a pacificar-nos per oferir el dia al treball ben fet i a la voluntat de Déu.

LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43

35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

Comentari del P. Abat Rafel Barruè
Poblet, 12 d’octubre de 2025

La paciència és una gran mestra. De fet la paciència ens ajuda i molt a viure i, com no, a conviure. Perquè de dificultats ens en trobem cada dia i si volem viure la humilitat que ens demana la Regla de sant Benet ens convé abraçar-nos a la paciència.

La paciència ens farà mantenir-nos-en drets davant del defalliment que ens pot sobrevenir. És la nostra meta el Senyor i el mateix Senyor Jesucrist ens ensenya a viure la paciència.

El quart graó de l’escala de la humilitat ens fa adonar-nos-en que per viure una vida comunitària amb humilitat, necessitem paciència, cada dia hem d’anar fent el nostre camí cap a la casa del Pare, practicant la paciència.

Perquè aquest món passa aviat. Però la nostra esperança l’hem de posar en la recompensa divina. Per això, cada mal que ens sobrevé l’hem d’acceptar des de la humilitat amb paciència.

La nostra vida monàstica és aquest temps preciós que tenim per anar purificant-nos. A tots ens va bé purificar-nos, i la purificació ens vindrà per l’obediència, per les humiliacions, per la paciència, per el servei sempre desinteressat que podem fer a un germà, a la comunitat, a Déu.

L’escola del servei diví que és el monestir, és l’escola on hem d’anar aprenent a tapar forats. Per això, de vegades estem fent coses que ni sabíem que teníem les qualitats per poder exercir aquest o aquell altre ofici concret. Aprens el que no sabies que tenies a dintre, en els anys vas desenvolupant les aptituds que tens, els talents els fas fructificar. Els talents ens han estat donats per Déu i ara és l’hora de posar-los al servei dels altres, de la comunitat.

Crec, de fa ja molts anys, que la vocació monàstica és molt completa en quan a que fas una mica de tot: infermer, lector, bugader, servidor de taula, servidor d’església, arxiver, bibliotecari, administrador, cuiner, porter, enquadernador, ceramista, liturgista, traductor, informàtic, conductor, hortolà, escombraire, alumne, mestre, pare i així tots els oficis que vulguis afegir, perquè evidentment hi ha molts més.

Cada cosa que hem de fer en el monestir ens convé fer-la amb humilitat, amb paciència, amb fortalesa i amb la joia de la recompensa divina.

Una joia i un goig que ens obriran el ulls per veure la gràcia de Déu entre nosaltres, la gràcia vessada per Déu en la comunitat.

Per això, crec que el signe que ens ha de diferenciar com a monjos cristians ha de ser el saber donar-nos als altres fills de Déu i beneir a tothom, beneir els qui ens beneeixen, beneir els qui ens maleeixen, viure la benedicció que rebem de Déu transmetent-la als qui ens envolten.

La humilitat és molt bon mestra per seguir les petjades del Crist.

QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 70

1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari del P. Abat Rafel Barruè
Poblet, 21 de setembre de 2025

“El qui no vulguis per a tu, no ho facis a ningú”.

Crec que és un bon resum de la manera en que hem de viure. Crec que hem d’adonar-nos que no podem permetre’ns d’excedir-nos ni de paraula, amb paraules que poden ofendre, ni amb accions que poden fer mal a un altre. De fet, la comunitat, si és un cos, el mal d’un monjo és el mal de la comunitat sencera. Tal vegada ens falta entendre-ho.

Evidentment que de vegades cal una correcció, però hem d’aprendre a saber dir les coses amb mesura i ponderació, no perquè siguem infants, sinó perquè hem de saber respectar l’altre. L’altre és el teu germà, que no encerta a fer les coses bé, que s’oblida de tot, que s’equivoca sempre en la mateixa cosa. Hem de viure la paciència i saber dir les coses amb pau, pacificats.

Segur que ningú de nosaltres ens agrada que ens tractin amb menys preu. Tot i que el camí de la humiliació, és un camí segur per configurar-nos al Crist. Quan sofrim un menys preu, quan ens criden pel que sigui, cal respondre sempre des de l’amor, des de la proximitat a Crist, això és difícil, però no és impossible.

L’escola del Servei Diví és precisament aquest aprenentatge de viure tant pacificat que res pot alterar la pau. I la pau crea pau.

Com volem que ens tractin? Com tractem als altres germans? Com tractem al Crist?

“Els qui es mantinguin en pecat, reprèn-los davant de tothom, perquè també els altres en tinguin un escarment”.

El pecat no potser mai bo, s’ha d’erradicar, tota la nostra vida va dirigida a la virtut, per això el pecat s’ha d’extirpar. Però, la misericòrdia s’ha de fer present vers el pecador.

Ara bé, la reprensió pot ajudar als altres a adonar-se del mal de la falta a escarrassar-se per no caure en la mateixa falta. La vida és molt mestra, ens ensenya cada dia alguna petita cosa que no ens havíem adonat abans.

Sempre hem d’aprendre dels errors, de les faltes, dels pecats, per convertir-nos cap a Déu, per viure com a monjo en el camí de la recerca de la virtut que ens atansa al Crist que tant ens estima.

Així doncs, sempre ens convé tenir present la Regla d’or de l’evangeli de sant Mateu: “Tot allò, doncs, que voleu que els altres us facin a vosaltres, feu-ho també vosaltres a ells; que en això consisteixen la Llei i els Profetes”.

L’ORDRE DE LA COMUNITAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 63

1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat. 2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els altres es col·locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans donaran als més joves el nom de “germans”, i els joves als seus ancians, el de “nonnus”, que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu que fa les vegades del Crist, l’anomenaran “senyor” i “abat”, no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu, 17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula, mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat del seny.

Comentari del P. Abat Rafel Barruè
Poblet, 14 de setembre de 2025

“Una cosa he demanat al Senyor, i la desitjo amb tota l’ànima: poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida” (Salm 26).

I per viure al monestir, a la casa del Senyor cal viure en pau. I la pau comença per un mateixa, cadascú hem de ser instruments de pau.

Tenim moltes oportunitats per exercir aquest ofici de ser instruments de pau. De vegades, l’ordre de la comunitat ha sigut motiu de neguit. Això, em fa pensar també, quan en l’evangeli ens mostra Jesús que no hem de buscar els primers lloc.

Sant Benet li dona molta importància a l’ordre, perquè es monjos no vagin amunt i avall sense un ordre concret. Aquest ordre, sigui segons el dia que hi van arribar, sigui segons el mèrit de vida que els distingeix, o segons la decisió de l’abat, per raons serioses, com podria ser pel cant, però tenint en compte, que l’abat no pertorbi el ramat.

L’ordre de la comunitat, ha de servir per col·locar-se al cor, al refetor, a la sala capitular, per donar-se la pau, rebre la comunió, i entonar salms, o fer d’hebdomadari, etc...

Sant Benet també ens sorprèn en la relació entre els monjos. És una relació de molt de respecte, els joves que honorin els més antics, que els joves, reverencien als grans. O bé, l’abat que fa les vegades del Crist, que es faci digne d’aquest honor.

Tot, ho podem resumir amb que sant Benet vol que la comunitat tingui una disciplina, estigui subjecta a una vigilància perquè la vida monàstica es pugui desenvolupar amb pau i sense neguit.

Podríem quedar-nos amb el verset 17: Perquè es compleixi el que està escrit: Avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres.

ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
7 de setembre de 2025

Una taula, la taula de l’abat, un àpat, compartir allò que tenim per menjar amb els hostes i els pelegrins, els transeünts i aquells que tenen necessitat.

Podem entendre la taula de l’abat d’una manera ampla, és a dir, a l’àpat que fem al refetor, el refetor amb moltes taules, on hi ha taules pels hostes, pels transeünts, pels monjos i entre les taules una disposada a un lloc més visible entre totes on seu l’abat, el Prior i els convidats més especials, des de bisbes, superiors d’altres monestirs que estan de visita, a d’altres persones destacades en el món polític i social.

Cada monjo el dia de la seva professió solemne es cridat a dinar a la taula de l’abat, és un dia especial per al germà que acaba de fer els seus vots i que ha estat admès en el sí de la comunitat amb tots els drets i deures de monjo.

El que hem de destacar en el capítol és que sant Benet ens diu que a la taula de l’abat hi haurà els qui han arribat de fora del monestir, hostes i peregrins. Sons aquest els qui en algun altre capítol hem de tractar com al Crist.

Crec que es bo tenir al mateix lloc dinant els hostes, els monjos, els convidats pel que sigui, els transeünts. Perquè ens ajuda a veure al Crist en l’altre, especialment en el més necessitat i això no ho hem de perdre mai.

L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49

1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat “amb goig de l’Esperit Sant”; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
31 d’agost de 2025

L’observança de la Regla ens convida a reflexionar sobre el temps de Quaresma. Un temps fort d’observança religiosa que ens estreny cap a Crist el nostre redemptor.

Se’ns pregunta indirectament com vivim la vida monàstica. Se’ns interroga sobre els propòsits de millorar la nostra vida, és a dir, la nostra relació amb Déu. La vida dels monjo és una vida de relació amb Déu, sigui atansant-se en les virtuts o allunyant-se pel pecat.

Cal discernir les nostres negligències, cal canviar els vicis en pregària, en oració de compunció del cor.

No estem en Quaresma, però vivim en un monestir, on l’observança quaresmal ha d’estar present. El temps de Quaresma ens prepara la Pasqua, mentre l’espai del monestir ens prepara la Pasqua eterna.

Són pocs els qui tenim la fortalesa de viure l’observança quaresmal. Demanem a l’Esperit Sant que ens doni fortalesa per viure amb coherència la vida monàstica, la vida que hem elegit per pròpia voluntat.

És bo avui tenir present aquestes tres paraules: Fortalesa, voluntat i vanaglòria.

Fortalesa per portar una vida de virtut, una vida santa, que és el que hem de testimoniar. Perquè som testimonis d’una vida d’unió amb el Senyor Jesús. I aquesta fortalesa en l’observança no l’hem de perdre mai, sigui Quaresma o sigui Nadal.

Voluntat per viure amb el goig de l’Esperit Sant la nostra observança monàstica, voluntat que necessita fortalesa per no caure en una apatia que sembla que no diferencia el bo del dolent, el dia de la nit, la joia de la tristesa. Per pròpia voluntat vam fer la Professió, per pròpia voluntat li hem d’oferir la petitesa de la nostra vida diària, que Déu ens acollirà amb els seus dons.

Vanaglòria, quantes vegades podem caure en aquest pecat, en la presumpció de pensar que som els més observants, els que preguem més hores, els qui preguem millor, els qui treballem millor, els qui som imprescindibles... etc...

Vana és la glòria que ens volem atorgar en aquest món. Millor serà esperar la Pasqua santa i definitiva en el Senyor i els seus Sants, vivint ara una vida amarada per aquest deler espiritual. I com no, parlar amb franquesa amb l’abat, si algú vol oferir alguna cosa de més en l’observança monàstica.

Quedem-nos amb aquestes tres paraules i fem-les nostres per discernir la vida que vivim i de la qual donem el nostre testimoni: Fortalesa, voluntat i vanaglòria, no les oblidem.

COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 44

1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6 mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa, si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins que els beneeixi i digui “prou”.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 24 d’agost de 2025

Jaure prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, prosternat als peus dels altres monjos que surten de l’oratori. I continuarà així fins que l’abat cregui que ja ha satisfet.

Aquesta prescripció sembla actualment humiliant, una cosa impensable fins i tot això de prostrar-se. Però, el que sant Benet ens està dient és una cosa molt més gran, és el saber demanar perdó, és el reconèixer la falta, la culpa comesa contra Déu, contra la comunitat de germans, contra la professió que un dia va fer per viure com a monjo.

En aquest món en que ens movem per la imatge, la imatge de veure al monjo prostrat sembla com que no quadra, amb la mentalitat d’una societat on l’home és el centre de la seva realització vital.

Mai un monjo ha de creure’s el centre de res. El centre sempre és Crist, i si el centre és Crist comprendrem com n’és d’important el saber demanar perdó, com n’és de bo lliurar-se a humiliar-se davant de tota la comunitat. El qui no s’humilia no podrà arribar mai a l’alçada del Crist. Crist que es va fer no res, que va morir per nosaltres, a la creu, a la creu per cadascú de nosaltres.

Crec que és qüestió de salut espiritual, salut mental fins i tot, el reconèixer les faltes, el saber demanar perdó.

Quan vaig entrar al monestir en divendres hi havia el capítol de faltes. Poc a poc va anar esvaint-se. L’altre dia amb la comunitat de Lerins al veure com s’agenollaven i s’acusaven, em vaig sorprendre. Aquesta actitud fins i tot davant d’un altre abat, o un altre monjo de fora de la comunitat pot adonar-nos que les equivocacions son una cosa molt humana, però és una gràcia saber mostrar la misèria de la persona davant dels altres per adquirir la compassió de la comunitat i de l’abat que fa les vegades de Crist.

Aquest tema del capítol de culpes, fa temps que s’ha parlat de revisar-lo, de com ho podem fer. Crec que és una cosa que tots necessitem perquè la comunitat i la relació amb Déu vagi més bé.

ELS VELLS I ELS INFANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 17 d’agost de 2025

Compassió pels vells i els infants. Compassió que ens mou la mateixa natura humana. I és així, que ens hem de moure a la compassió en cada persona que ha perdut el seu vigor en començar la seva etapa final de la vida. O bé, encara no ha arribat ha saber discernir, com els infants.

Per naturalesa hem de ser compassius. Ara bé, això no vol dir que l’autoritat de la Regla també ha de vetllar per aquests monjos ancians. Aquests monjos fa anys van fer la professió amb la Regla i sant Benet procura per cadascú dels monjos.

El rigor de la Regla en qüestions com el menjar, el dormir, i tants d’altres s’ha de tenir en compte sigui per l’edat avançada, sigui per l’afebliment de la malaltia.

El menjar és important per refer-se, recobrar forces, superar una malaltia, també el descansar del treball quan les forces han minvat per l’edat.

S’ha de ser condescendent, més encara, en qüestió de menjar ens diu el capítol que tindran envers ells una bondadosa condescendència.

Cal ajudar a afrontar tots aquestes qüestions que ens sobrevenen quan l’edat del monjo és avançada.

Però, també és molt important fixar-se en les darreres paraules d’aquest capítol. Estem parlant dels vells i la condescendència que hem de tenir vers ells. Però, és clar que a les hores regulars s’han d’anticipar.

Cal tindre-ho present. Les hores regulars és la base de la vida del monjo, és l’aliment espiritual que no pot faltar cap dia.

Estic segur que molts de vosaltres ja teniu al cap, aquell monjo, o aquell altre, que amb fred i amb calor, plovent o nevant, mai faltava mai a la litúrgia de les hores al cor, fins a la mort.

Aquests monjos ens van ser un exemple de fidelitat, de perseverança i e pregària fins al darrer moment, fins arribar a tocar la porta del cel.

Ara som nosaltres els qui portem el relleu, poc a poc les nostres forces ens aniran mancant, però les hores regulars mai les podem oblidar. Ens hem d’anticipar els uns als altres per ser-hi amb el Crist.

COM S’HA DE CORREGIR ELS INFANTS DE MENOR EDAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 30

1 Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat. 2 I doncs, sempre que els infants i els més joves, o aquells que no arriben a comprendre com és de greu el càstig de l’excomunió, cometin algun mancament, 3 tots aquests han de ser mortificats amb dejunis rigorosos, o castigats amb aspres assots, a fi que canviïn.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 10 d’agost de 2025

En el nostre monestir no tenim infants, però si que és veritat que de vegades el monjo es pot comportar com un infant. Un infant delerós desitja qualsevol cosa per satisfer el seu propi jo.

Per això, ens convé tenir uns visió de la vida monàstica molt més ampla, molt més lliurada a l’Esperit, perquè les coses d’aquest món ultramaterialista passen, s’arnen, es fan malbé, però sobretot ens poden ofegar.

Si l’objectiu del monjo és la unió amb Déu, totes les coses fugisseres ens haurien de fer nosa. Però, moltes vegades caiem en el pecat de la necessitat, del per si de cas, i encara que volen viure una vida austera ens endinsem en una pesada vida d’acumulació de bens materials.

I així, ens podem semblar als infants que tot ho desitgen, perquè tot és novetat per al seu coneixement. Nosaltres ja hem passat l’etapa de créixer, en aquest aspecte material, ara ens toca créixer en l’aspecte espiritual cada dia amb més il·lusió i amb més ganes. El nostre desig és el tenir coneixement de Déu, estimar-lo i estimant-lo, lliurar la nostra vida pels altres germans. És a dir, passar de tenir el centre en el jo, a tenir-lo en els altres.

Per això, ens hem de corregir de tots els mancaments que moltes vegades sense adonar-nos cometem quan ens comportem com joves en la vida monàstica i no ancians. Qui més i qui menys ja portem alguns anys en el monestir i no ens convé abaixar la guarda dels nostres delers.

Com ancians posem tot el nostre deler en el Crist perquè cada dia més i més visquem amb humilitat, servei i autenticitat la nostra professió monàstica, per anar pas a pas, dia rere dia cap a l’encontre definitiu amb Déu.

L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES

De la Regla de sant Benet
Capítol 23

1 Si algun germà es demostra contumaç, o desobedient, o orgullós, o murmurador, o contrari en alguna cosa a la santa Regla i menyspreador dels manaments dels seus ancians, 2 aquest, segons el precepte de Nostre Senyor, ha de ser amonestat secretament pels seus ancians per primera i segona vegada. 3 Si no s’esmena, que el renyin públicament, davant de tothom. 4 I si ni així no es corregia, incorri en excomunió, si comprèn la gravetat de la pena. 5 Però, si és un obstinat, que el sotmetin al càstig corporal.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Sant Benet ens presenta el codi penal que han de fer servir els monjos per als germans que falten a la Regla.

Però, què vol dir faltar a la Regla?

La primera cosa que hem de tenir clar és que cadascú de nosaltres, monjos, hem fet un dia la professió monàstica segons la Regla de Sant Benet.

Això, vol dir que ens hem compromès i molt a seguir cada cosa, cada prescripció que Sant Benet ens marca en la manera de començar la vida monàstica.

Però, de tot hi ha a la vinya del Senyor, i de vegades un germà pot tornar-se orgullós, contumaç i desobedient dia rere dia. Fins i tot pot arribar a burlar-se dels manaments que un dia va prometre que seguiria. Aquest que comença per poc, acaba amb declarar-se obertament menyspreador de la Regla, i de vegades fins i tot viu inflat d’un orgull que l’allunya de Déu i de la comunitat de germans en la que un dia va fer la professió.

Aquest monjo ha des ser amonestat, una, dues, tres i les vegades que faci falta.

Si no s’esmena, que el renyin públicament. I si ni així no es corregia, incorri en excomunió. Però, tal vegada no compren aquest monjo la gravetat de la pena, de la pena d’excomunió.

Perquè el qui l’obediència la compleix segons els seu voler i no el del superior, el de la Regla en definitiva, aquest difícilment arribarà a comprendre aquesta excomunió, aquesta separació de la comunitat. Fins i tot, encara li semblarà un guany romandre excomunicat dels altres germans.

També, hi ha qui s’excomunica ell mateix amb molta facilitat, un dia a matines, altre dia a laudes, altre dia a l’assaig, l’altre a la recreació, l’altre a Completes i així, i així, va creixent la separació de la comunitat, de l’obediència i ja no és que menysprea la Regla sinó que la treta del seu cor i de la seva ment.

Cadascú, som com som, però si hem fet la professió en aquest monestir concret sota la Regla de Sant Benet, no cal negligir allò que voluntàriament van prometre de per vida.

COM S’HAN DE CELEBRAR ELS OFICIS DIVINS DURANT EL DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 16

1 Com diu el profeta: «Us he lloat set vegades al dia». 2 Acomplirem aquest sagrat nombre de set, si complim les obligacions de la nostra servitud a hora de laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, 3 ja que és d’aquestes hores diürnes que digué: «Us he lloat set vegades al dia». 4 Perquè, de les vigílies nocturnes el mateix profeta diu: «A mitjanit em llevava a lloar-vos». 5 Tributem, doncs, lloances al nostre Creador en aquestes hores «per les decisions de la seva justícia», això és, a laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, i llevem-nos de nit a lloar-lo. «Us lloo set vegades cada dia, perquè són justes les vostres decisions» (Sl 119,164).

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Set vegades al dia us dono lloança. És el nostre treball quotidià. Actualment després del Concili Vaticà II, es va suprimir prima, però tenim l’Eucaristia cada dia, i així anem pregant i lloant el nostre Creador.

Demanem en començar la lloança que el Senyor sigui amb nosaltres. Demanem que el Senyor vingui a ajudar-nos. Perquè veritablement necessitem la seva ajuda per poder lloar Déu que és el nostre Pare.

Cal viure agraïts que Déu sigui el nostre pare. I què espera un pare dels fills? Espera que li facin cas, que el segueixin en tot el que ensenya i ens diu al cor.

Per això, la distribució del dia en la vida monàstica ha d’estar pautada per la litúrgia de les hores. Nosaltres podem estar treballant o fent una cosa realment important, però l’hora de la pregària sempre està per sobre de tot. Cap cosa pot suplir-la.

Per això, durant el dia ens hem d’esforçar a no perdre el fil conductor que ens uneix amb el Fill. Jesucrist és el mestre en cada moment de la nostra vida, ell amb els salms en apropa al Pare, perquè ell prega amb nosaltres.

Per això, no hem de perdre el fil de la pregària, les obligacions de la nostra servitud a laudes, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, i llevem-nos de nit encara, a les vigílies nocturnes a lloar-lo.

I encara afegim avui, la litúrgia de l’Eucaristia, que com diu Sacrosanctum Concilium 10: és la cimera a la qual tendeix l’activitat de l’Església i alhora la font d’on raja tota la seva força. Doncs els treballs apostòlics s’ordenen que, un cop fets fills de Déu per la fe i el baptisme, tots es reuneixin per lloar Déu enmig de l’Església, participin en el sacrifici i mengin el sopar del Senyor.

Set vegades hem de complir el nostre treball, la nostra tasca més monàstica, la relació amb Déu que ens interpel·la i ens dona fill per seguir estimant-lo i donant-nos amb fe, esperança i caritat als altres.

QUANTS SALMS S’HAN DE DIR A LA NIT

De la Regla de sant Benet
Capítol 9

1 A l’esmentat temps d’hivern diran en primer lloc tres vegades el verset: «Obriu-me, els llavis Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança», 2 al qual afegiran el salm tercer amb el glòria. 3 Després d’aquest, el salm noranta-quatre amb antífona o almenys cantat directament. 4 Seguirà després l’himne ambrosià i, tot seguit, sis salms amb antífones. 5 Acabats els salms i un cop dit el verset, que l’abat doni la benedicció, i, asseient-se tots als escons, els germans llegiran per torn tres lliçons al volum de damunt el faristol, entre les quals es cantaran tres responsoris. 6 Dos responsoris es diran sense el glòria, i després del de la tercera lliçó el qui canta dirà el glòria, 7 i, així que el cantor comenci a dir-lo, que a l’instant tots s’aixequin dels seus seients en honor i reverència de la santa Trinitat. 8 A les vigílies es llegiran els volums d’inspiració divina, tant de l’Antic Testament com del Nou, i també els comentaris que n’han fet els Pares catòlics reconeguts i de doctrina segura. 9 Després d’aquestes tres lliçons amb els seus responsoris, seguiran els altres sis salms, que s’han de cantar amb al·leluia. 10 Després d’aquests, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de dir de memòria, el verset, la pregària de la lletania, o sigui, el Kyrie eleison, 11 i que així s’acabin les vigílies de la nit.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Obriu-me el llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança. Amb aquest verset ja podem fer-nos la idea d’on estem situats en el món. Tenim moltes coses, però entre tantes, tenim una veu, una boca, uns llavis, on podem dir, d’on poden sortir el bo i millor de la persona.

Sant Benet és molt clar en el seu ensenyament, per això, el monjo ha d’entendre que la primera cosa després de llevar-se, de bon de matí, encara fosc, és posar-se al davant de la pregària, posar-se al davant de Déu, posar la seva petitesa, al davant de la grandesa de Déu.

I des de la seva petitesa, el monjo demana que el Senyor i sols ell, pugui ser qui obri els meus llavis per lloar-lo tot el dia que tenim al davant.

La distribució dels salms de sant Benet encara s’assembla a la nostra distribució dels diumenges. Salm tercer, salm noranta-quatre , l’himne. La quantitat dels salms actualment és menor. Les lliçons del volum de damunt del faristol, els responsoris cantats a les solemnitats, tot fonamenta l’aliment de la nostra vida de pregària. Per això, ens interessa no despistar-nos i estar pel que hem vingut a fer al monestir.

La base de la litúrgia de Matines, és doncs la mateixa que sant Benet ens proposa, acabem amb la pregària de la lletania, el Kyrie eleison.

Podem dir que, encara a la nit, quan encara no ha començat a clarejar el dia, demanem la pietat del Senyor per aquesta nova jornada que ens ha estat oferta.

Déu ens dona una nova oportunitat per lloar-lo, i lloant-lo visquem en pau.

LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54

51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble; 53 m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

La humilitat sempre ens ajuda a apropar-nos més i més a Déu. Hauríem de descobrir la consciència de cuc. En la immensitat de l’univers creat som molt poca cosa, encara que ens pensem ser qui sap qui.

L’única realitat és que som fills de Déu. Això és la cosa més sublim de la nostra existència: Fills de Déu. La grandesa de ser fills en el seu Fill, Jesucrist, ens hauria de fer reflexionar la vida que portem.

La vida de monjo és una vida d’imitació real de Crist. La nostra personalitat lluita de vegades per enorgullir-se de qui sap què. Hem de girar la nostra mirada a Crist, el Crist humiliat, a la Creu, les seves ferides, ens guarien.

Per això, ens convé una veritable conversió del cor, per això ens convé descobrir la consciència de cuc.

Hem de deixar l’orgull de banda, abandonar tota mena d’orgull, que sempre ens allunya del Crist.

Ens cal obrir els ulls del cor per descobrir els manaments del Senyor. Ens hem de donar compte que si no ens posem els últims no podrem tocar el qui sa fet l’últim de tots per portar-nos a tots a la glòria.

Ens convé la humiliació, per adonar-nos d’on som i cap on hem de orientar la nostra vida monàstica.

La humilitat no és un capítol qualsevol de la Regla de sant Benet, el capítol de la humilitat recull l’essència de la vida, de la nostra vida monàstica, de la vida per ell, amb ell i en ell, el Crist que ens portarà a la glòria del Pare.

Ens hem d’alegrar quan ens humilien perquè això ens farà adonar-nos que realment som molt posa cosa, però que Déu és el tot.

LA HUMILITAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Sant Benet ens presenta en la seva Regla l’escala de la humilitat. I amb la humilitat ens presenta la nostra relació amb Déu i al mateix temps la nostra relació amb els altres.

«Tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull». L’orgull sovint ens fa caure en l’abisme del mal. I l’orgull mai pot conduir al camí de la virtut, el camí cap a Déu mateix.

Per això, el monjo per sant Benet ha de tenir clar l’escala que ha de pujar. És per la humilitat que és va cap a Déu, i és per la humilitat que et dones als altres. El Crist es va fer no res, perquè nosaltres poguéssim esdevenir fills de Déu, per gràcia i de veritat.

Per això, mai ens ha de donar por el camí de la humilitat, mai ens ha de donar por pujar l’escala dreçada al cel que aparegué en somnis a Jacob, per on veia els àngels amunt i avall.

Encara no som àngels, però estem en el camí de la virtut per poder esdevenir membres de la casa celestial. Aquests dies de treva que tenim, els hem d’escarrassar amb la humilitat. Comencem des del nostre cor. Si comencem des del cor anirem eixamplant tot el nostre ésser per poder viure la joia d’estat, o bé, podem dir: d’estar en Crist, de viure amb Crist.

La nostra vida s’entrellaça amb la de la voluntat de Déu. Si tot ho fem des de la humilitat sempre guanyarem i la presència de Déu enmig nostre serà veritable.

El que esperen les persones dels monjos és que preguem per elles, per les seves necessitats. Cal humilitat, molta humilitat per viure de la pregària, per presentar davant Déu totes les peticions que ens arriben.

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,11-22

11 Quan algú, doncs, accepta el nom d’abat, ha d’anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, 12 és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres. 13 Per contra, tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer, no fos cas que, predicant als altres, ell fos trobat reprovable, 14 i un dia li digués Déu veient-lo en falta: «¿Com goses predicar els meus preceptes i tenir sempre als llavis la meva aliança, tu que has avorrit la correcció i has llençat rere teu les meves paraules?» 15 I «tu que veies la brossa a l’ull del teu germà no has vist la biga al teu». 16 Que no faci accepció de persones al monestir. 17 Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència. 18 Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure, si no hi ha una altra causa raonable. 19 Però si, per un motiu de justícia, així li ho semblava a l’abat, que ho faci, de qualsevol estament que sigui; si no, que cadascú conservi el seu lloc, 20 perquè tots, «tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa» i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que «Déu no fa pas accepció de persones». 21 L’única cosa que en això ens distingeix davant d’ell és que ens trobi millors que els altres en les bones obres i humils. 22 Que tingui, doncs, l’abat una mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots una mateixa norma segons els mèrits de cadascú.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Aquest capítol ens ajuda a veure com sant Benet ens presenta en la seva Regla uns trets que ha de tenir l’abat. Però, aquests trets els hem de fer nostres cada monjo. Som monjos i totes les coses bones i santes les hem de mostrar més amb fets que no amb paraules.

Les paraules sense els fets no ens diuen res avui en dia. La nostra societat està abocada a la imatge, una imatge val més que qualsevol paraula. Clar que es poden dir moltes paraules, però la imatge ajudarà sempre al contingut de les paraules.

És tasca de l’Abat, però també de cada monjo. Cadascú en el seu lloc ha de saber donar testimoni del que és. Som monjos, els qui ens hem reunit ara en la sala capitular. Cada paraula de la Regla ens interpel·la, encara que avui el capítol vagi adreçat a l’Abat; també ens podem fer preguntes: Realment vivim el que parlem? Som bon exemple de vida monàstica? Parlem molt de tot i la nostra actuació no hi és d’acord amb la nostra veu?

Cadascú de nosaltres tenim uns ulls, uns ulls de la fe que ens fan veure els altres i com son els altres fins i tot a nivell espiritual. Però, també hem de discernir i purificar la nostra mirada per si de cas se’ns ha incrustat una biga que ens impedeix veure amb ulls de misericòrdia.

L’abat no ha de fer accepció de persones, perquè Déu no fa accepció de persones. Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell que trobi millor en les bones obres i en l’obediència. Sembla que es contradiu, però el que és clar que el monjo ha de fer bones obres i ha de ser obedient.

No sols serà l’abat qui estimarà més el monjo obedient i que fa millor les bones obres, sinó serà tota la comunitat qui l’estimarà més.

Ara bé, el que no ha de perdre mai de vista l’abat, és com l’anomenen i les funcions que fa en la comunitat, com a vicari de Crist, per això, la caritat vers cada monjo és el que més ha d’aplicar l’abat davant de les maneres de ser de cadascú.

QUE AQUESTA REGLA NO ESTABLEIX TOTA LA PRÀCTICA DE LA PERFECCIÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 73

1 Hem redactat aquesta Regla perquè, observant-la als monestirs, mostrem que tenim, si més no, una honestedat de costums o un començ de vida monàstica. 2 D’altra banda, per a qui s’afanya per arribar a la perfecció de la vida monàstica hi ha els ensenyaments dels sants Pares, l’observança dels quals porta l’home fins al cim de la perfecció. 3 Perquè, ¿quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? 4 O bé, ¿quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador? 5 I, encara, les Col·lacions dels Pares i les Institucions i les seves Vides, i la Regla del nostre pare sant Basili, 6 ¿què són sinó instruments de virtut per a monjos de vida santa i obedients? 7 Encara que, per a nosaltres, peresosos, que vivim malament, i negligents, són motiu de vergonya i de confusió. 8 Tu, doncs, siguis qui siguis, que t’afanyes per arribar a la pàtria celestial, compleix bé amb l’ajut del Crist aquesta mínima Regla que hem redactat com un començament, 9 i aleshores arribaràs, amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts que ara recordàvem. Amén.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El darrer capítol ens ensenya, que som en un començ de vida monàstica. Però la tendència del monjo ha de ser clarament avançar cap a la perfecció. La perfecció com a bé, bé suprem. Per això, la nostra vida ha d’estar dirigida a fer el bé. Sigueu bons, com el Pare del cel és bo, ens diu Jesús en l’evangeli.

Aleshores, ens cal tenir una bona escombra per escombrar i netejar de la nostra vida tot allò que ens fa mal, que ens provoca mal i que ens duu al mal.

Amb la Regla i amb tota pàgina dels llibres de l’Antic i Nou Testament, amb es ensenyaments dels sants Pares, Col·lacions, Institucions i les seves vides, tot ens poc ajudar a discernir el camí cap a Déu.

Aquesta Regla de sant Benet ens la van donar impressa el dia de la nostra professió, no per tenir un llibre en la nostra biblioteca particular, sinó per assaborir cada paraula que sant Benet vol exhortar-nos en el camí de la vida monàstica.

L’itinerari és clar. La nostra meta és la pàtria celestial. Aleshores tot el restant és superflu.

Cal complir la Regla, amb l’ajuda de Crist ho podrem fer amb il·lusió i alegria. No podem mai anar sols, per això tenim la comunitat, per això, tenim l’abat, perquè entre uns i altres puguem arribar amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts que hem recordat en la lectura de la Regla.

Posem en pràctica la Regla i el cor se’ns obrirà sense adonar-nos i gaudirem del bo i millor de la vida monàstica que ens adreça amb velocitat cap a l’encontre amb el Senyor de la glòria.