PRÒLEG: ESCOLTA FILL

De la Regla de sant Benet
Pròleg 1-7

1 Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, 2 a fi que pel treball de l’obediència retornis a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència. 3 A tu, doncs, s’adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. 4 Primer de tot, en qualsevol cosa bona que comences a fer, demana-li amb pregària ben insistent que ell la dugui a terme, 5 perquè qui ja s’ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills mai no s’ha de veure contristat per les nostres males obres: 6 Així, cal que estiguem sempre a punt per a obeir-lo amb els dons que ha posat en nosaltres, a fi que, no solament com un pare indignat no deshereti els seus fills, 7 sinó que, ni com un senyor temible, irritat per les nostres maleses, no lliuri a la pena eterna, com a servents malvats, els qui no l’hagin volgut seguir a la glòria.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Renunciant als propis volers cada monjo anirà escoltant, anirà treballant l’obediència, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable.

Cal renunciar els nostres volers per els volers de Crist. De fet la felicitat sols l’aconseguirem si ens deixem portar per Crist, deixant de banda els nostres propis volers.

Per això, ens cal sempre i en tot moment la pregària ben insistent. La pregària, no ja la que considerem litúrgica, tampoc la pregària personal, sinó la pregària del cor que contínuament hem de tenir present mentre ens movem, mentre treballem, mentre atenem a una altra persona.

És a dir, ens cal viure en pregària perquè puguem atansar-nos a la voluntat de Crist. Perquè ell sempre és l’exemple, no va fer la pròpia voluntat sinó la del Pare.

La pregària ens ajudarà a fer les coses bé. Crec que fins i tot en podem fer experiència moltes vegades, com la pregària ens ha ajudat a poder fer el treball més bé del que esperàvem.

La pregària és escolta. La pregària és acollir de bon grat l’exhortació del pare amorós i saber portar-la a la pràctica. De fet, Déu ens ha donat uns talents, ha posat en nosaltres uns dons, perquè els fem fructificar, perquè el seguim a la glòria.

Tenim el perill de distraure’ns en els nostres propis volers. Això porta a la pena eterna, com a servents malvats, que no l’hem volgut seguir.

Per això, ens cal escoltar, ens cal viure atents a la pregària, a l’obediència de la voluntat de Déu. La Regla ens ajuda cada dia en les seves exhortacions.

ELS GERMANS ENVIATS DE VIATGE

De la Regla de sant Benet
Capítol 67

1 Els germans que han de sortir de viatge s’encomanaran a la pregària de tots els germans i de l’abat, 2 i a l’oració final de l’ofici diví es farà sempre memòria de tots els absents. 3 Els germans que tornen de viatge, el mateix dia de la seva arribada, a totes les hores canòniques, quan s’acaba l’ofici diví, que es prostrin a terra a l’oratori, 4 i demanin la pregària de tots per les faltes que se’ls hagin pogut escapar durant el viatge, veient o escoltant alguna cosa dolenta o alguna paraula ociosa. 5 I que ningú no s’atreveixi a contar a un altre res del que haurà vist o haurà sentit fora del monestir, perquè això fa molts desastres. 6 Si algú s’hi atrevia, que el sotmetin al càstig de regla. 7 Igualment, el qui s’atreveixi a sortir del clos del monestir i anar a qualsevol lloc o fer qualsevol cosa, per petita que sigui, sense ordre de l’abat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Que els socors de Déu sigui sempre amb nosaltres i amb els nostres germans absents. Sempre hem de pregar pels nostres germans absents. Perquè formen part de la comunitat i no son presents en la pregària.

Encara recordo que fèiem un pregària abans de marxar de viatge i una altra al tornar. Recordo perfectament quan vaig marxar a fer el recés abans de la Professió Solemne, davant l’altar i els monjos pregaven pel teu viatge i al tronar també agenollat amb la pregària al final de l’hora canònica que tocava.

No sé com, o perquè es va deixar de fer.  Crec que era molt adien per motiu de saber que com a membre de la comunitat tens uns germans que t’acullen en la pregària en el teu viatge.

Sant Benet ens insisteix que ningú no s’atreveix a contar res del que ha vist o sentit fora del monestir. Perquè ell sabia els desastres que podia provocar. Perquè el monjo que no ha vist ni sentit el que li content pot fer volar la imaginació més encara de la realitat del conte.

I no és que sigui estrany que, al cap i a la fi, a fora es viu millor, a l’altre monestir si que son observants, la litúrgia si que és veritable litúrgia, els monjos tots son sants. Així, es pot afegir el que vulguis, arrastrant al monjo que no surt mai a un neguit innecessari. La discreció sempre serà un bon instrument per a la vida monàstica.

Sant Benet pauta una vida monàstica ben assenyada i ben clara. El problema és quan no ens recordem del fonament de la nostra vida. Crist és la font de la nostra vida. Si anem amb ell, no errarem, si ens oblidem d’ell no encertarem res.

Per això, també la sortida del monestir ha d’estar acordada amb l’abat, qui és el que fa les vegades de Crist al monestir.

Aquest capítol, em fa reflexionar sobre les sortides virtuals que podem fer, que després podem comentar i que també poden fer molts desastres, incitant a sortir virtualment del monestir cada vegada més, fins que al final no pots viure amb pau en la vida que havies professat en el seguiment de Crist.

Crist, l’hem de tenir en compte sempre i en tot el que fem cada moment del nostre dia a dia. Si anem amb ell, no errarem, si ens oblidem d’ell no encertarem res.

Crist ens parla escoltem-lo. Para-hi l’orella del cor i posa en pràctica el que has sentit de la seva veu.

ELS SACERDOTS QUE VULGUIN VIURE AL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 60

1 Si algú de l’orde sacerdotal demanava de ser admès al monestir, no s’ha de ser gens fàcil a accedir al seu desig. 2 Amb tot, si mantenia amb insistència la seva demanda, que sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla 3 i que no se li’n mitigarà res, perquè valgui allò que està escrit: «Amic, ¿què has vingut a fer?» 4 Això no obstant, se li concedirà d’estar després de l’abat i de beneir o de dir les pregàries de conclusió, si és que l’abat li ho permetia; 5 si no, que no s’atreveixi de cap manera a res, sabent que està sotmès a l’observança regular, i doni a tothom exemples de més humilitat. 6 I si de cas es tractava al monestir de fer un nomenament, o de resoldre alguna cosa, 7 que ocupi el lloc que li toca de quan va entrar al monestir, no pas aquell que li han concedit per respecte al sacerdoci. 8 Si un clergue es volia incorporar al monestir amb el mateix desig, que se’ls col·loqui en un lloc mitjà; a condició, però, que també ells prometin d’observar la Regla i de lligar-se a la comunitat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Hem d’acollir més el Crist. I una manera molt sana d’acollir-lo és observant totes les prescripcions de la Regla. Aquest capítol tracta de l’acolliment dels sacerdots que volen ser admesos al monestir. La vida sacerdotal amb el seu caire apostòlic pastoral és prou diferent a la vida discreta d’un monjo en un monestir. Tots seguim les petjades del Crist però amb perspectives diferenciades notablement.
Per això, sant Benet ens diu que no ha de ser gents fàcil accedir al desig del sacerdot que vol ser monjo.

Què has vingut a fer? És la pregunta que cada dia ens hem de fer nosaltres també. Però per al sacerdot que vol ser admès a la vida monàstica li cal tenir-ho present abans de donar un pas cap a l’entrada al monestir.

Perquè en la vida monàstica primer és el monjo, després pot ser que algun monjo sigui ordenat sacerdot en bé del servei de la comunitat. Ara bé, si el qui entra al monestir ja és sacerdot, ha d’acceptar les prescripcions de la Regla per als monjos, sense mitigar res.

La Regla és l’observança del seguiment de Crist en el monestir. El sacerdot si vol entrar a la vida monàstica ha d’acceptar la Regla amb totes les prescripcions. S’ha de considerar un monjo com els altres sense cap privilegi per ser sacerdot.

El sacerdot està sotmès a l’observança regular i per tant, ja que té un recorregut eclesial com a sacerdot ara si vol ser monjo i lligar-se a la comunitat, més bé ara ha de donar exemple de més humilitat.

Exemple d’humilitat que ningú hem de perdre en la vida que portem lligada a l’experiència de Déu dintre de la comunitat.

COM S’HA D’ACOLLIR ELS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 53

1 Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: «Era foraster i em vau acollir». 2 I que a tothom es tributi l’honor convenient, «sobretot als germans en la fe» i als pelegrins. 3 Tan bon punt, doncs, s’avisi que hi ha un foraster, el superior i els germans el sortiran a rebre amb tota l’atenció de la caritat. 4 Primerament que preguin tots junts, i llavors que s’agermanin amb la pau. 5 Que aquest bes de pau no es doni sinó després d’haver pregat, per evitar els enganys diabòlics. 6 En fer la salutació han de mostrar tota la humilitat a tots els hostes que arriben o que se’n van: 7 amb el cap inclinat o amb tot el cos prostrat a terra, que adorin en ells el Crist, que és el qui reben. 8 Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells. 9 Que es llegeixi davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i després d’això, que el tractin amb tota humanitat. 10 El superior ha de trencar el dejuni en atenció a l’hoste, si no s’escau de ser un dia de dejuni principal que no es pugui violar; 11 però els germans continuaran els dejunis de consuetud. 12 L’abat donarà aiguamans als hostes, 13 i tant l’abat com tota la comunitat els rentaran els peus a tots. 14 Un cop rentats, que diguin aquest verset: «Hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple». 15 Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix. 16 La cuina de l’abat i dels hostes, que sigui a part, a fi que els forasters, que mai no manquen al monestir, en presentar-se a hores imprevistes no destorbin els germans. 17 Es destinaran per tot l’any a aquesta cuina dos germans que compleixin bé l’ofici. 18 Si ho necessiten, se’ls ha de procurar ajudants, perquè serveixin sense murmurar, i, en canvi, quan tinguin poca feina, que vagin a treballar allà on se’ls mani. 19 I no sols en aquest, sinó també en tots els altres serveis del monestir s’ha d’observar aquesta norma: 20 que quan ho necessitin se’ls proporcioni ajudants, i, en canvi, quan estan lliures, obeeixin en allò que se’ls mani. 21 Semblantment, que es confiï l’hostatgeria a un germà que tingui l’ànima plena del temor de Déu. 22 Que hi hagi llits parats en nombre suficient. I que la casa de Déu sigui administrada per homes de seny i assenyadament. 23 Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; 24 però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist.

L’acolliment s’ha de fer amb qualsevol persona que arribi al monestir, sigui qui sigui; però, els pobres tenen preferència perquè ells no tenen res per donar-nos a canvi de l’acollida.

Tots s’han d’acollir com el Crist, en ells hem d’adorar el Crist que sempre és el qui rebem. Hem de mostrar-los tota la humilitat, tractant-los amb tota humanitat.

Actualment disposem de dutxes a l’hostatgeria i no hem de anar rentant els peus a cada hoste que ve.

Però, hem de pensar que Jesús es va cenyir la tovallola i va començar a rentar els peus dels deixebles. Després va dir que ho posaren en pràctica.

Té tota una forta simbologia el rentar els peus. És el servei que fa el servent.

Nosaltres som servents en la casa de Poblet, som servent en l’escola del servei diví. Així, hem de tenir en compte el nostre servei sigui en els hostes o en qui truca a la porta del monestir pel que sigui.

Si l’hoste és el Crist que truca a la porta cada vegada, cada vegada hem de tenir en compte que a qui servim és el mateix Crist.

Un altre aspecte a tenir en compte en aquest capítol és la pregària, la pregària que s’ha de fer amb els hostes. Els hostes han d’estar assabentats que han arribar a un monestir, el fonament del qual, no son les pedres tallades, sinó la pregària de la comunitat, una pregària que per a ells és fonamental compartir-la perquè sempre és un regal poder participar de la pregària litúrgica d’un monestir, sempre es poden edificar.

Davant dels hostes, s’ha de trencar el dejuni a no ser un dia de dejuni principal. Crec que el que interessa és que puguin alimentar-se bé. Si cal, sempre s’ha trencat el dejuni amb els transeünts afegint alguna cosa més per endur-se.

La qüestió és tenir clar que els forasters són Crist. I a partir d’ací saber respondre al mateix Crist.

EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48,1-9

1 L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina. 2 Així, creiem que ambdues ocupacions poden ser regulades d’aquesta manera: 3 De Pasqua fins al primer d’octubre, al matí, en sortir de prima, han de treballar en allò que calgui, fins a prop de l’hora quarta. 4 Des de l’hora quarta fins a l’hora de celebrar la sexta, que es dediquin a la lectura. 5 Després de sexta, en aixecar-se de taula, que reposin als seus llits amb un silenci absolut, o bé, si algú per ventura vol llegir, que llegeixi per a ell sol de manera que no molesti ningú. 6 S’ha de celebrar la nona més aviat, cap a la mitja hora vuitena, i que tornin a treballar en el que calgui fins a vespres. 7 Si les condicions del lloc o la pobresa exigien que ells mateixos es fessin les collites, que no s’entristeixin, 8 perquè és aleshores que són monjos de debò, quan viuen del treball de les seves mans, com els nostres Pares i els apòstols. 9 Que totes les coses, però, es facin amb moderació pensant en els més febles.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Les necessitats bàsiques s’han de cobrir. El menjar és important per viure amb pau; però cal treballar. Ora et labora, un temps per a cada cosa i cada cosa al seu temps.

L’enemiga més fatal per a l’ànima és l’ociositat. I podem caure, i tant, si per qualsevol cosa ens distraiem i no vivim centrats en el que veritablement hem vingut a viure al monestir.

A part de l’horari de la litúrgia, en el dia tenim un matí i una tarda per treballar.

Per combatre l’ociositat que ens és tan perjudicial, sant Benet ens assigna un temps per al treball manual i un temps per a la lectura divina. Podem dir que una cosa i l’altra es compaginen en el nostre quefer diari. No ens convé deixar una per acabar l’altra, per això la regulació de l’horari és fonamental.  Cada cosa al seu temps i així lloem Déu en tot moment.

També sant Benet pensa en la fatiga del treball i recomana reposar després de dinar. Així, podem seguir la nostra tasca a la tarda després de Nona fins a l’altre moment que dediquem a la lectura divina abans de Vespres.

Evidentment les condicions del lloc condicionaran el treball. Però, sant Benet ens diu que no ens podem entristir pel treball: «perquè és aleshores que son veritables monjos, quan viuen del treball de les seves mans». El treball manual és fonamental.

Per acabar el capítol sant Benet ens parla de la moderació. Per què? Totes les coses s’han de fer amb moderació, pensant en els més febles. Perquè els més febles no es quedin fora, exclosos del conjunt dels monjos.

A QUINES HORES S’HA DE MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 41

1 Des de la santa Pasqua fins a la Pentecosta, que dinin els germans a l’hora sisena i que sopin al vespre. 2 A partir de la Pentecosta, durant tot l’estiu, si els monjos no tenen feina al camp o l’excés de calor no és un destorb, han de dejunar el dimecres i el divendres fins a l’hora novena. 3 Els altres dies, que dinin a la sisena. 4 Aquest dinar a l’hora sisena s’haurà de continuar fent si tenen feines al camp o la calor de l’estiu és massa forta, i que estigui a la providència de l’abat. 5 I que ell ho reguli i ho disposi tot de manera que les ànimes se salvin i que, allò que fan els germans, ho facin sense murmuració justificada. 6 Des del tretze de setembre fins al començament de la quaresma han de menjar sempre a l’hora novena. 7 Però durant la quaresma, fins a Pasqua, que mengin al vespre. 8 Les vespres, tanmateix, s’han de celebrar de manera que per a menjar no necessitin d’encendre les llànties, sinó que tot s’acabi encara amb claror de dia. 9 I fins en tot temps cal regular tant el sopar com l’hora de l’únic àpat de manera que tot es faci amb claror.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Les necessitats bàsiques s’han de cobrir. El menjar és important per viure amb pau i poder treballar per al bé de la comunitat.

La Regla ens posa la mesura com a clau per discernir tot. Tenim una moments per refer-les forces amb el menjar. El moment apropiat de l’àpat pot canviar segons el temps, segons la llum de l’estiu o la foscor dels dies curts de l’hivern.

Ara tal volta no és tant necessari aquests canvis, perquè tenim llum artificial. Però, en el temps de sant Benet la llum del dia marcava les pautes de tota la jornada.

El dimecres i el divendres son dies de dejuni. Nosaltres conservem l’abstinència de menjar carn aquests dos dies. Si que és veritat que no dejunem fins a l’hora de nona mai. Els dejunis els hem col·locat en el temps de Quaresma i prou. Tot i que si no m’equivoco, ho dit de memòria les Constitucions diuen de fer un cert dejuni les vespres de les Solemnitats de l’Assumpció i sant Bernat, crec perquè no ho he mirat quan ho escrivia. Tal vegada es podria comentar en capítol els dejunis que fem.

Bé, com a tres aspectes destacables del capítol 41, destacaria l’autoritat de l’abat, el tema de la murmuració i el temps apropiat del sopar.

Està a la disposició de l’abat, la mesura, l’ordre, el temps de la distribució dels àpats.

La murmuració és un tema recurrent en el menjar, si no ens agrada, si està cru, si està massa fet i així amb el menjar podem desfogar-nos murmurant. Sant Benet lluita sempre contra la murmuració. Cadascú de nosaltres començant per mi hauríem d’adonar-nos del mal que fa la murmuració perquè és molt fàcil caure en aquest mal.

El temps apropiat per al sopar és que tot es faci amb claror, sense necessitat d’encendre les llànties. Això, és menjar amb Claror. És a dir viure la jornada a la llum del sol. El temps de la llum solar ho regula tot.

Tot ha de tenir la justa mesura. El temps per a cada cosa. I viure la pau en tot el que es fa, fins i tot afegiria que nosaltres som uns privilegiats que tenim el dinar i el sopar a taula, hi ha molts que no en tenen, per això hem de ser molt respectuosos en el menjar en els aliments. Fent-ho tot sense murmurar.

SI HAN DE REBRE TOTS IGUAL LES COSES NECESSÀRIES

De la Regla de sant Benet
Capítol 34

1 Tal com està escrit: «Es distribuïa a cadascú segons el que necessitava». 2 No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses. 3 Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, 4 i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; 5 i així tots els membres viuran en pau. 6 Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. 7 Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Les necessitats de cadascú son diverses, perquè cadascú tenim unes virtuts que ens fa ser diferents. Ningú és igual a ningú, perquè com a fills de Déu cadascú tenim els nostres dons, els nostres talents, la nostra manera de relacionar-nos amb Déu i amb els homes.

Les necessitats que podem tenir en la nostra vida de monjos no ens son moltes, diria que les necessitats bàsiques les tenim a l’hora convenient. Tenim cadascú un llit i flassada, una estança per cadascú, el menjar al refectori a taula, i clar l’horari de la litúrgia al seu temps.

Ara bé, sempre hi haurà qui necessiti alguna cosa més clar. Sense fer accepció de persones, s’ha de tenir en consideració les febleses.

Però, cal veure com sant Benet ens indica el comportament que com a persona hem de tenir: El qui no necessiti tant que doni gràcies a Déu i no es posi trist; el qui necessita més que senti humiliació de l seva feblesa i mai per mai s’enorgulleixi de la comprensió que li tenen, perquè el que ens cal a uns que no en necessiten tant i a d’altres que en necessiten més, sempre cal la pau.

Els monjos han de viure en pau, pacificats i donats a donar la pau. Una pau que brolli del cor perquè s’expandeixi a els altres membres de la comunitat i a qualsevol que ens podem trobar en el dia a dia.

La pau és necessària per trobar Déu i els homes. Perquè sense pau es pot manifestar el mal de la murmuració. I aquest mal de la murmuració és com un corc que pot destruir qualsevol relació entre persones i com no entre els membres d’una comunitat.

Per sant Benet la murmuració és un mal que s’ha de sotmetre a un càstig ben rigorós. I de vegades hi caiem amb molta facilitat en aquest mal. No sé si seria qüestió de tallar la llengua, les mans o els peus perquè la lepra de la murmuració no s’expandeixi tant.

Ens cal practicar la pau, no tenir enveja perquè l’altre tingui coses que tu no tens, no cal posar en el nostre cor el vici de l’enveja ni deixar lliure la llengua al mal de la murmuració. Pau, pau, pau, és la única cosa que ens pot fer avançar en la vida monàstica cap a l’encontre definitiu amb Déu, que és Pare que ens espera, Fill que ens acompanya, Esperit Sant que ens defensa.

LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 27

1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.

Comentari del P. Abat Rafel Barruè
Poblet, 9 de novembre 2025

La Regla és mestra per als monjos. L’altre dia reflectia algú de vosaltres en el col·loqui que la Regla i l’abat son els eixos de la vida comunitària. És veritat que tota la Regla va deixant clar la clau de l’Abat en la comunitat: Que no es faci res sense l’ordre de l’Abat, que l’Abat tingui cura dels malalts, que l’Abat vigili, que estigui al judici de l’Abat i així tota la Regla va fent referència a l’ofici, al servei de l’Abat.

Fins i tot l’Abat tindrà un judici més server per la negligència que hagi pogut cometre en les seves prescripcions. L’Abat és el qui fa les vegades de Crist en el monestir, s’ha d’ocupar de tot i avui especialment els germans culpables.

L’Abat ha de fer de metge, de bon metge sigui per ell, o enviant altres germans que sàpiguen guarir, que sàpiguen rentar les ferides i amorosir-les perquè entengui el germà que ha comés la culpa l’amor que li professen l’Abat i la comunitat sencera.

Ha de vetllar l’Abat per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. Però, l’Abat és una persona humana i no pot obligar a un monjo que un dia va fer la professió solemne per sempre davant del poble cristià, no pot obligar-lo a restar en la clausura del monestir quan tot indica que la seva vida no és la monàstica.

Cal molt de discerniment, perquè Déu ens ha donat l’esperit perquè sapiguem discernir i amb l’ajuda de l’Esperit Sant puguem ajudar a discernir la vocació d’una persona.

És veritat que tots, començant per l’Abat podem cometre faltes, però també podem veure com hi ha que incorre moltes vegades en la mateixa falta. Algunes faltes poden ser petites, altres grosses.

Hem tingut casos que han arribat a ser pena civil i canònica. Evidentment s’ha de tenir una paciència generosa, perquè de vegades el monjo actua sense saber realment el que fa. Altres vegades el monjo saps massa bé el que fa, el que vol aconseguir i persegueix amb una insistència lluitadora el que vol aconseguir per al seu propi bé.

Hem vingut al monestir per a servir, per a ser servidors i de vegades he vist que algú no ho entén i el seu comportament sempre gira en profit seu.

L’Abat pot caure en el pecat gravíssim: El què vèieu gras ho prenien, i el que era flac ho rebutjàveu. Si l’Abat pot arribar ha prendre només les ovelles dòcils i grasses, sols els sants; i així rebutjar els rebels sense causa, o amb causa.

La qüestió és no perdre la Regla de vista en el discerniment i tenir a l’Abat com a persona per confiar-li els seus neguits. Cada monjo té unes virtuts i el que ens cal és promocionar les virtuts i rebutjar i no decantar-se a aconseguir la voluntat pròpia.

Crec que el voler aconseguir la voluntat pròpia ens empetiteix com a persones i com a monjos, el donar, el lliurar la nostra voluntat a Déu ens fa sants.

LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 20

1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.

Comentari del P. Abat Rafel Barruè
Poblet, 2 de novembre de 2025

La Regla és mestra per als monjos. És mestra en el dia a dia, en cada cosa que fem. La Regla ens ajuda amb les actituds que prenem per fer una cosa diferent a un altra.

Ara en la pregària, davant de Déu: la meva ànima magnifica el Senyor dirà Santa Maria. Però nosaltres, com ens posem davant de Déu?

Humilitat i donació ben pura, son les actituds que hem de tenir en compte sempre. El monjo és el que està sol davant de Déu, viu en comunitat, però davant de la pregària ens trobem en la nostra petitesa i la nostra grandesa de ser fills en el Fill, però tot ens porta a adonar-nos de la petita espurna que som.

És veritat que moltes vegades parlem molt i pesem que parlant molt ens escoltaran més. Déu ja saps el que necessitem i no calen moltes paraules quan ens dirigim en la pregària.

El que ens cal és viure la humilitat en tot moment, perquè així la viurem en la pregària, ja que a la pregària portem el bagatge del que som. No podem enganyar a Déu, la hipocresia cau avall davant de Déu.

Per això, el cor pur pot tocar Déu. Les llàgrimes de compunció pels pecats comesos crida a la porta del la misericòrdia de Déu.

Humilitat, puresa de cor i llàgrimes de compunció, actituds a tenir en compte davant de la pregària. Davant de la pregària particular i davant de la pregària comunitària.

I sant Benet encara ens conclou el capítol al referir-se a la pregària en comú. Com a de ser aquesta pregària, aquest silencis de pregària que fem en comú, dos paraules: la pregària feta en comú ha de ser breu i pura.

Segueix insistint en la puresa sant Benet perquè no perdem mai a que se’ns ha cridat amb la vocació monàstica. El monestir és l’impàs al cel i si som nets de cor veurem Déu.

COM S’HAN DE CELEBRAR LES LAUDES ELS DIES D’ENTRE SETMANA

De la Regla de sant Benet
Capítol 13

1 Els dies d’entre setmana, en canvi, l’ofici de laudes se celebrarà així: 2 Que es digui el salm seixanta-sis, sense antífona, una mica lent com el diumenge, a fi que tots hi siguin per al cinquanta, que s’ha de dir amb antífona. 3 Després d’aquest, es diran dos altres salms segons costum, això és: 4 el dilluns, el cinquè i el trenta-cinc; 5 el dimarts, el quaranta-dos i el cinquanta-sis; 6 el dimecres, el seixanta-tres i el seixanta-quatre; 7 el dijous, el vuitanta-set i el vuitanta-nou; 8 el divendres, el setanta-cinc i el noranta-u; 9 i el dissabte, el cent quaranta-dos i el càntic del Deuteronomi, dividit en dos glòries. 10 Els altres dies s’ha de dir un càntic tret dels Profetes, cada dia el seu, segons l’ús de l’Església romana. 11 Després d’això, seguiran els Laudate; en acabat, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de recitar de memòria, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i així s’acaba. 12 Que la celebració de les laudes i de les vespres mai no s’acabi sense que al final el superior digui segons costum l’oració dominical, escoltant-la tots, a causa de les espines de les desavinences que solen néixer, 13 a fi que, invitats pel compromís de la mateixa Oració, per la qual diuen: «perdoneu-nos així com nosaltres perdonem», es purifiquin de semblant defecte. 14 A les altres celebracions, en canvi, que es digui només l’última part de l’Oració de manera que tots responguin: «Ans deslliureu-nos del mal».

Comentari de l'Abat Rafel Barruè
Poblet, 26 d’octubre de 2025

L’esquema de la celebració de les laudes que trobem en la Regla és diferent al que nosaltres fem a Poblet. L’himne nosaltres el col·loquem a l’inici. Però, el que compta és que hem de tenir estructurat cada dia. Cada dia, amb els seus salms, les lliçons, i les antífones corresponents.

L’estructuració de cada dia ens ajuda a pregar, a assaborir els salms, a posar-nos en la ment dintre dels salms de vegades, per adonar-nos del consol, de la súplica, de la joia que amb la nostra pregària davant Déu la nostra ànima es mou, batega el cor amb el cor dels monjos, elevant-la.

Però, també som humans i de vegades tot el fervor de la llum de la pregària pot enfosquir-se.

Per això, sant Benet ens col·loca al final de les laudes i de les vespres l’oració del Senyor. Sigui el superior, sigui la comunitat qui canta el Parenostre, la qüestió és col·locar les paraules de l’oració del Senyor en el nostre fur intern.

Perquè, hem d’adonar-nos de les espines que ens han sortit aquell dia, com el jull que pot sortir en el camp de blat.

La mateixa Oració ens invita: perdoneu-nos així com nosaltres perdonem. L’Oració ens invita a purificar, purificar les espines de les desavinences que solen néixer. La vida del monjo és una vida senzilla, en la que cada dia anem purificant la nostra ànima, per això la nostra suplica al final de la pregària ha de clamar l’alliberació del mal.

De fet el nostre camí en aquesta vida passa per la purificació del mal i fer el bé, per anar assemblant-nos a Crist. Les laudes a l’inici del dia ens ajuden a pacificar-nos per oferir el dia al treball ben fet i a la voluntat de Déu.

LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43

35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

Comentari del P. Abat Rafel Barruè
Poblet, 12 d’octubre de 2025

La paciència és una gran mestra. De fet la paciència ens ajuda i molt a viure i, com no, a conviure. Perquè de dificultats ens en trobem cada dia i si volem viure la humilitat que ens demana la Regla de sant Benet ens convé abraçar-nos a la paciència.

La paciència ens farà mantenir-nos-en drets davant del defalliment que ens pot sobrevenir. És la nostra meta el Senyor i el mateix Senyor Jesucrist ens ensenya a viure la paciència.

El quart graó de l’escala de la humilitat ens fa adonar-nos-en que per viure una vida comunitària amb humilitat, necessitem paciència, cada dia hem d’anar fent el nostre camí cap a la casa del Pare, practicant la paciència.

Perquè aquest món passa aviat. Però la nostra esperança l’hem de posar en la recompensa divina. Per això, cada mal que ens sobrevé l’hem d’acceptar des de la humilitat amb paciència.

La nostra vida monàstica és aquest temps preciós que tenim per anar purificant-nos. A tots ens va bé purificar-nos, i la purificació ens vindrà per l’obediència, per les humiliacions, per la paciència, per el servei sempre desinteressat que podem fer a un germà, a la comunitat, a Déu.

L’escola del servei diví que és el monestir, és l’escola on hem d’anar aprenent a tapar forats. Per això, de vegades estem fent coses que ni sabíem que teníem les qualitats per poder exercir aquest o aquell altre ofici concret. Aprens el que no sabies que tenies a dintre, en els anys vas desenvolupant les aptituds que tens, els talents els fas fructificar. Els talents ens han estat donats per Déu i ara és l’hora de posar-los al servei dels altres, de la comunitat.

Crec, de fa ja molts anys, que la vocació monàstica és molt completa en quan a que fas una mica de tot: infermer, lector, bugader, servidor de taula, servidor d’església, arxiver, bibliotecari, administrador, cuiner, porter, enquadernador, ceramista, liturgista, traductor, informàtic, conductor, hortolà, escombraire, alumne, mestre, pare i així tots els oficis que vulguis afegir, perquè evidentment hi ha molts més.

Cada cosa que hem de fer en el monestir ens convé fer-la amb humilitat, amb paciència, amb fortalesa i amb la joia de la recompensa divina.

Una joia i un goig que ens obriran el ulls per veure la gràcia de Déu entre nosaltres, la gràcia vessada per Déu en la comunitat.

Per això, crec que el signe que ens ha de diferenciar com a monjos cristians ha de ser el saber donar-nos als altres fills de Déu i beneir a tothom, beneir els qui ens beneeixen, beneir els qui ens maleeixen, viure la benedicció que rebem de Déu transmetent-la als qui ens envolten.

La humilitat és molt bon mestra per seguir les petjades del Crist.

QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 70

1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari del P. Abat Rafel Barruè
Poblet, 21 de setembre de 2025

“El qui no vulguis per a tu, no ho facis a ningú”.

Crec que és un bon resum de la manera en que hem de viure. Crec que hem d’adonar-nos que no podem permetre’ns d’excedir-nos ni de paraula, amb paraules que poden ofendre, ni amb accions que poden fer mal a un altre. De fet, la comunitat, si és un cos, el mal d’un monjo és el mal de la comunitat sencera. Tal vegada ens falta entendre-ho.

Evidentment que de vegades cal una correcció, però hem d’aprendre a saber dir les coses amb mesura i ponderació, no perquè siguem infants, sinó perquè hem de saber respectar l’altre. L’altre és el teu germà, que no encerta a fer les coses bé, que s’oblida de tot, que s’equivoca sempre en la mateixa cosa. Hem de viure la paciència i saber dir les coses amb pau, pacificats.

Segur que ningú de nosaltres ens agrada que ens tractin amb menys preu. Tot i que el camí de la humiliació, és un camí segur per configurar-nos al Crist. Quan sofrim un menys preu, quan ens criden pel que sigui, cal respondre sempre des de l’amor, des de la proximitat a Crist, això és difícil, però no és impossible.

L’escola del Servei Diví és precisament aquest aprenentatge de viure tant pacificat que res pot alterar la pau. I la pau crea pau.

Com volem que ens tractin? Com tractem als altres germans? Com tractem al Crist?

“Els qui es mantinguin en pecat, reprèn-los davant de tothom, perquè també els altres en tinguin un escarment”.

El pecat no potser mai bo, s’ha d’erradicar, tota la nostra vida va dirigida a la virtut, per això el pecat s’ha d’extirpar. Però, la misericòrdia s’ha de fer present vers el pecador.

Ara bé, la reprensió pot ajudar als altres a adonar-se del mal de la falta a escarrassar-se per no caure en la mateixa falta. La vida és molt mestra, ens ensenya cada dia alguna petita cosa que no ens havíem adonat abans.

Sempre hem d’aprendre dels errors, de les faltes, dels pecats, per convertir-nos cap a Déu, per viure com a monjo en el camí de la recerca de la virtut que ens atansa al Crist que tant ens estima.

Així doncs, sempre ens convé tenir present la Regla d’or de l’evangeli de sant Mateu: “Tot allò, doncs, que voleu que els altres us facin a vosaltres, feu-ho també vosaltres a ells; que en això consisteixen la Llei i els Profetes”.

L’ORDRE DE LA COMUNITAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 63

1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat. 2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els altres es col·locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans donaran als més joves el nom de “germans”, i els joves als seus ancians, el de “nonnus”, que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu que fa les vegades del Crist, l’anomenaran “senyor” i “abat”, no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu, 17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula, mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat del seny.

Comentari del P. Abat Rafel Barruè
Poblet, 14 de setembre de 2025

“Una cosa he demanat al Senyor, i la desitjo amb tota l’ànima: poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida” (Salm 26).

I per viure al monestir, a la casa del Senyor cal viure en pau. I la pau comença per un mateixa, cadascú hem de ser instruments de pau.

Tenim moltes oportunitats per exercir aquest ofici de ser instruments de pau. De vegades, l’ordre de la comunitat ha sigut motiu de neguit. Això, em fa pensar també, quan en l’evangeli ens mostra Jesús que no hem de buscar els primers lloc.

Sant Benet li dona molta importància a l’ordre, perquè es monjos no vagin amunt i avall sense un ordre concret. Aquest ordre, sigui segons el dia que hi van arribar, sigui segons el mèrit de vida que els distingeix, o segons la decisió de l’abat, per raons serioses, com podria ser pel cant, però tenint en compte, que l’abat no pertorbi el ramat.

L’ordre de la comunitat, ha de servir per col·locar-se al cor, al refetor, a la sala capitular, per donar-se la pau, rebre la comunió, i entonar salms, o fer d’hebdomadari, etc...

Sant Benet també ens sorprèn en la relació entre els monjos. És una relació de molt de respecte, els joves que honorin els més antics, que els joves, reverencien als grans. O bé, l’abat que fa les vegades del Crist, que es faci digne d’aquest honor.

Tot, ho podem resumir amb que sant Benet vol que la comunitat tingui una disciplina, estigui subjecta a una vigilància perquè la vida monàstica es pugui desenvolupar amb pau i sense neguit.

Podríem quedar-nos amb el verset 17: Perquè es compleixi el que està escrit: Avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres.

ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
7 de setembre de 2025

Una taula, la taula de l’abat, un àpat, compartir allò que tenim per menjar amb els hostes i els pelegrins, els transeünts i aquells que tenen necessitat.

Podem entendre la taula de l’abat d’una manera ampla, és a dir, a l’àpat que fem al refetor, el refetor amb moltes taules, on hi ha taules pels hostes, pels transeünts, pels monjos i entre les taules una disposada a un lloc més visible entre totes on seu l’abat, el Prior i els convidats més especials, des de bisbes, superiors d’altres monestirs que estan de visita, a d’altres persones destacades en el món polític i social.

Cada monjo el dia de la seva professió solemne es cridat a dinar a la taula de l’abat, és un dia especial per al germà que acaba de fer els seus vots i que ha estat admès en el sí de la comunitat amb tots els drets i deures de monjo.

El que hem de destacar en el capítol és que sant Benet ens diu que a la taula de l’abat hi haurà els qui han arribat de fora del monestir, hostes i peregrins. Sons aquest els qui en algun altre capítol hem de tractar com al Crist.

Crec que es bo tenir al mateix lloc dinant els hostes, els monjos, els convidats pel que sigui, els transeünts. Perquè ens ajuda a veure al Crist en l’altre, especialment en el més necessitat i això no ho hem de perdre mai.

L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49

1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat “amb goig de l’Esperit Sant”; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
31 d’agost de 2025

L’observança de la Regla ens convida a reflexionar sobre el temps de Quaresma. Un temps fort d’observança religiosa que ens estreny cap a Crist el nostre redemptor.

Se’ns pregunta indirectament com vivim la vida monàstica. Se’ns interroga sobre els propòsits de millorar la nostra vida, és a dir, la nostra relació amb Déu. La vida dels monjo és una vida de relació amb Déu, sigui atansant-se en les virtuts o allunyant-se pel pecat.

Cal discernir les nostres negligències, cal canviar els vicis en pregària, en oració de compunció del cor.

No estem en Quaresma, però vivim en un monestir, on l’observança quaresmal ha d’estar present. El temps de Quaresma ens prepara la Pasqua, mentre l’espai del monestir ens prepara la Pasqua eterna.

Són pocs els qui tenim la fortalesa de viure l’observança quaresmal. Demanem a l’Esperit Sant que ens doni fortalesa per viure amb coherència la vida monàstica, la vida que hem elegit per pròpia voluntat.

És bo avui tenir present aquestes tres paraules: Fortalesa, voluntat i vanaglòria.

Fortalesa per portar una vida de virtut, una vida santa, que és el que hem de testimoniar. Perquè som testimonis d’una vida d’unió amb el Senyor Jesús. I aquesta fortalesa en l’observança no l’hem de perdre mai, sigui Quaresma o sigui Nadal.

Voluntat per viure amb el goig de l’Esperit Sant la nostra observança monàstica, voluntat que necessita fortalesa per no caure en una apatia que sembla que no diferencia el bo del dolent, el dia de la nit, la joia de la tristesa. Per pròpia voluntat vam fer la Professió, per pròpia voluntat li hem d’oferir la petitesa de la nostra vida diària, que Déu ens acollirà amb els seus dons.

Vanaglòria, quantes vegades podem caure en aquest pecat, en la presumpció de pensar que som els més observants, els que preguem més hores, els qui preguem millor, els qui treballem millor, els qui som imprescindibles... etc...

Vana és la glòria que ens volem atorgar en aquest món. Millor serà esperar la Pasqua santa i definitiva en el Senyor i els seus Sants, vivint ara una vida amarada per aquest deler espiritual. I com no, parlar amb franquesa amb l’abat, si algú vol oferir alguna cosa de més en l’observança monàstica.

Quedem-nos amb aquestes tres paraules i fem-les nostres per discernir la vida que vivim i de la qual donem el nostre testimoni: Fortalesa, voluntat i vanaglòria, no les oblidem.

COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 44

1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6 mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa, si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins que els beneeixi i digui “prou”.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 24 d’agost de 2025

Jaure prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, prosternat als peus dels altres monjos que surten de l’oratori. I continuarà així fins que l’abat cregui que ja ha satisfet.

Aquesta prescripció sembla actualment humiliant, una cosa impensable fins i tot això de prostrar-se. Però, el que sant Benet ens està dient és una cosa molt més gran, és el saber demanar perdó, és el reconèixer la falta, la culpa comesa contra Déu, contra la comunitat de germans, contra la professió que un dia va fer per viure com a monjo.

En aquest món en que ens movem per la imatge, la imatge de veure al monjo prostrat sembla com que no quadra, amb la mentalitat d’una societat on l’home és el centre de la seva realització vital.

Mai un monjo ha de creure’s el centre de res. El centre sempre és Crist, i si el centre és Crist comprendrem com n’és d’important el saber demanar perdó, com n’és de bo lliurar-se a humiliar-se davant de tota la comunitat. El qui no s’humilia no podrà arribar mai a l’alçada del Crist. Crist que es va fer no res, que va morir per nosaltres, a la creu, a la creu per cadascú de nosaltres.

Crec que és qüestió de salut espiritual, salut mental fins i tot, el reconèixer les faltes, el saber demanar perdó.

Quan vaig entrar al monestir en divendres hi havia el capítol de faltes. Poc a poc va anar esvaint-se. L’altre dia amb la comunitat de Lerins al veure com s’agenollaven i s’acusaven, em vaig sorprendre. Aquesta actitud fins i tot davant d’un altre abat, o un altre monjo de fora de la comunitat pot adonar-nos que les equivocacions son una cosa molt humana, però és una gràcia saber mostrar la misèria de la persona davant dels altres per adquirir la compassió de la comunitat i de l’abat que fa les vegades de Crist.

Aquest tema del capítol de culpes, fa temps que s’ha parlat de revisar-lo, de com ho podem fer. Crec que és una cosa que tots necessitem perquè la comunitat i la relació amb Déu vagi més bé.

ELS VELLS I ELS INFANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 17 d’agost de 2025

Compassió pels vells i els infants. Compassió que ens mou la mateixa natura humana. I és així, que ens hem de moure a la compassió en cada persona que ha perdut el seu vigor en començar la seva etapa final de la vida. O bé, encara no ha arribat ha saber discernir, com els infants.

Per naturalesa hem de ser compassius. Ara bé, això no vol dir que l’autoritat de la Regla també ha de vetllar per aquests monjos ancians. Aquests monjos fa anys van fer la professió amb la Regla i sant Benet procura per cadascú dels monjos.

El rigor de la Regla en qüestions com el menjar, el dormir, i tants d’altres s’ha de tenir en compte sigui per l’edat avançada, sigui per l’afebliment de la malaltia.

El menjar és important per refer-se, recobrar forces, superar una malaltia, també el descansar del treball quan les forces han minvat per l’edat.

S’ha de ser condescendent, més encara, en qüestió de menjar ens diu el capítol que tindran envers ells una bondadosa condescendència.

Cal ajudar a afrontar tots aquestes qüestions que ens sobrevenen quan l’edat del monjo és avançada.

Però, també és molt important fixar-se en les darreres paraules d’aquest capítol. Estem parlant dels vells i la condescendència que hem de tenir vers ells. Però, és clar que a les hores regulars s’han d’anticipar.

Cal tindre-ho present. Les hores regulars és la base de la vida del monjo, és l’aliment espiritual que no pot faltar cap dia.

Estic segur que molts de vosaltres ja teniu al cap, aquell monjo, o aquell altre, que amb fred i amb calor, plovent o nevant, mai faltava mai a la litúrgia de les hores al cor, fins a la mort.

Aquests monjos ens van ser un exemple de fidelitat, de perseverança i e pregària fins al darrer moment, fins arribar a tocar la porta del cel.

Ara som nosaltres els qui portem el relleu, poc a poc les nostres forces ens aniran mancant, però les hores regulars mai les podem oblidar. Ens hem d’anticipar els uns als altres per ser-hi amb el Crist.

COM S’HA DE CORREGIR ELS INFANTS DE MENOR EDAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 30

1 Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat. 2 I doncs, sempre que els infants i els més joves, o aquells que no arriben a comprendre com és de greu el càstig de l’excomunió, cometin algun mancament, 3 tots aquests han de ser mortificats amb dejunis rigorosos, o castigats amb aspres assots, a fi que canviïn.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 10 d’agost de 2025

En el nostre monestir no tenim infants, però si que és veritat que de vegades el monjo es pot comportar com un infant. Un infant delerós desitja qualsevol cosa per satisfer el seu propi jo.

Per això, ens convé tenir uns visió de la vida monàstica molt més ampla, molt més lliurada a l’Esperit, perquè les coses d’aquest món ultramaterialista passen, s’arnen, es fan malbé, però sobretot ens poden ofegar.

Si l’objectiu del monjo és la unió amb Déu, totes les coses fugisseres ens haurien de fer nosa. Però, moltes vegades caiem en el pecat de la necessitat, del per si de cas, i encara que volen viure una vida austera ens endinsem en una pesada vida d’acumulació de bens materials.

I així, ens podem semblar als infants que tot ho desitgen, perquè tot és novetat per al seu coneixement. Nosaltres ja hem passat l’etapa de créixer, en aquest aspecte material, ara ens toca créixer en l’aspecte espiritual cada dia amb més il·lusió i amb més ganes. El nostre desig és el tenir coneixement de Déu, estimar-lo i estimant-lo, lliurar la nostra vida pels altres germans. És a dir, passar de tenir el centre en el jo, a tenir-lo en els altres.

Per això, ens hem de corregir de tots els mancaments que moltes vegades sense adonar-nos cometem quan ens comportem com joves en la vida monàstica i no ancians. Qui més i qui menys ja portem alguns anys en el monestir i no ens convé abaixar la guarda dels nostres delers.

Com ancians posem tot el nostre deler en el Crist perquè cada dia més i més visquem amb humilitat, servei i autenticitat la nostra professió monàstica, per anar pas a pas, dia rere dia cap a l’encontre definitiu amb Déu.

L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES

De la Regla de sant Benet
Capítol 23

1 Si algun germà es demostra contumaç, o desobedient, o orgullós, o murmurador, o contrari en alguna cosa a la santa Regla i menyspreador dels manaments dels seus ancians, 2 aquest, segons el precepte de Nostre Senyor, ha de ser amonestat secretament pels seus ancians per primera i segona vegada. 3 Si no s’esmena, que el renyin públicament, davant de tothom. 4 I si ni així no es corregia, incorri en excomunió, si comprèn la gravetat de la pena. 5 Però, si és un obstinat, que el sotmetin al càstig corporal.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Sant Benet ens presenta el codi penal que han de fer servir els monjos per als germans que falten a la Regla.

Però, què vol dir faltar a la Regla?

La primera cosa que hem de tenir clar és que cadascú de nosaltres, monjos, hem fet un dia la professió monàstica segons la Regla de Sant Benet.

Això, vol dir que ens hem compromès i molt a seguir cada cosa, cada prescripció que Sant Benet ens marca en la manera de començar la vida monàstica.

Però, de tot hi ha a la vinya del Senyor, i de vegades un germà pot tornar-se orgullós, contumaç i desobedient dia rere dia. Fins i tot pot arribar a burlar-se dels manaments que un dia va prometre que seguiria. Aquest que comença per poc, acaba amb declarar-se obertament menyspreador de la Regla, i de vegades fins i tot viu inflat d’un orgull que l’allunya de Déu i de la comunitat de germans en la que un dia va fer la professió.

Aquest monjo ha des ser amonestat, una, dues, tres i les vegades que faci falta.

Si no s’esmena, que el renyin públicament. I si ni així no es corregia, incorri en excomunió. Però, tal vegada no compren aquest monjo la gravetat de la pena, de la pena d’excomunió.

Perquè el qui l’obediència la compleix segons els seu voler i no el del superior, el de la Regla en definitiva, aquest difícilment arribarà a comprendre aquesta excomunió, aquesta separació de la comunitat. Fins i tot, encara li semblarà un guany romandre excomunicat dels altres germans.

També, hi ha qui s’excomunica ell mateix amb molta facilitat, un dia a matines, altre dia a laudes, altre dia a l’assaig, l’altre a la recreació, l’altre a Completes i així, i així, va creixent la separació de la comunitat, de l’obediència i ja no és que menysprea la Regla sinó que la treta del seu cor i de la seva ment.

Cadascú, som com som, però si hem fet la professió en aquest monestir concret sota la Regla de Sant Benet, no cal negligir allò que voluntàriament van prometre de per vida.

COM S’HAN DE CELEBRAR ELS OFICIS DIVINS DURANT EL DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 16

1 Com diu el profeta: «Us he lloat set vegades al dia». 2 Acomplirem aquest sagrat nombre de set, si complim les obligacions de la nostra servitud a hora de laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, 3 ja que és d’aquestes hores diürnes que digué: «Us he lloat set vegades al dia». 4 Perquè, de les vigílies nocturnes el mateix profeta diu: «A mitjanit em llevava a lloar-vos». 5 Tributem, doncs, lloances al nostre Creador en aquestes hores «per les decisions de la seva justícia», això és, a laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, i llevem-nos de nit a lloar-lo. «Us lloo set vegades cada dia, perquè són justes les vostres decisions» (Sl 119,164).

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Set vegades al dia us dono lloança. És el nostre treball quotidià. Actualment després del Concili Vaticà II, es va suprimir prima, però tenim l’Eucaristia cada dia, i així anem pregant i lloant el nostre Creador.

Demanem en començar la lloança que el Senyor sigui amb nosaltres. Demanem que el Senyor vingui a ajudar-nos. Perquè veritablement necessitem la seva ajuda per poder lloar Déu que és el nostre Pare.

Cal viure agraïts que Déu sigui el nostre pare. I què espera un pare dels fills? Espera que li facin cas, que el segueixin en tot el que ensenya i ens diu al cor.

Per això, la distribució del dia en la vida monàstica ha d’estar pautada per la litúrgia de les hores. Nosaltres podem estar treballant o fent una cosa realment important, però l’hora de la pregària sempre està per sobre de tot. Cap cosa pot suplir-la.

Per això, durant el dia ens hem d’esforçar a no perdre el fil conductor que ens uneix amb el Fill. Jesucrist és el mestre en cada moment de la nostra vida, ell amb els salms en apropa al Pare, perquè ell prega amb nosaltres.

Per això, no hem de perdre el fil de la pregària, les obligacions de la nostra servitud a laudes, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, i llevem-nos de nit encara, a les vigílies nocturnes a lloar-lo.

I encara afegim avui, la litúrgia de l’Eucaristia, que com diu Sacrosanctum Concilium 10: és la cimera a la qual tendeix l’activitat de l’Església i alhora la font d’on raja tota la seva força. Doncs els treballs apostòlics s’ordenen que, un cop fets fills de Déu per la fe i el baptisme, tots es reuneixin per lloar Déu enmig de l’Església, participin en el sacrifici i mengin el sopar del Senyor.

Set vegades hem de complir el nostre treball, la nostra tasca més monàstica, la relació amb Déu que ens interpel·la i ens dona fill per seguir estimant-lo i donant-nos amb fe, esperança i caritat als altres.