PRÒLEG: EL CAMÍ DE LA VIDA

De la Regla de sant Benet
Pròleg 8-20

8 Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient: «Ja és hora de despertar-nos». 9 I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: 10 «Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; 11 i encara: «Qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies». 12 I doncs, què diu? «Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. 13 Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort». 14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: 15 «¿Qui és l’home que vol la vida i desitja veure dies feliços?» 16 I si tu, en sentir-ho, responies: «Jo», et diu Déu: 17 «Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal i que els teus llavis no parlin amb engany; decanta’t del mal i fes el bé, cerca la pau i segueix-la». 18 I, quan haureu fet això, els meus ulls seran fits damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i abans que m’invoqueu, us diré: «Aquí em teniu». 19 ¿Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? 20 Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Desvetllem-nos, aixequem-nos, no endurim els nostres cors, escoltem, caminem, mentre tenim la llum de la vida.

Per què tenim encara uns dies de treva per convertir-nos en seguidors de Crist. Ell ens pregunta si volem seguir-lo: qui és l’home que estima la vida i desitja veure dies feliços ?

De part nostra és la resposta. I si dius: Jo, sant Benet ens posa uns deures de part de Déu. Et diu Déu: Si vols la vida veritable i perpetua, guarda’t la llengua de mal i fes el bé, busca la pau i segueix-la.

Important viure una vida veritable. És a dir una vida autèntica. Si nosaltres hem fet la professió monàstica se espera de part nostra portar la nostra vida a una conversió continua, a eixamplar el nostre cor, escoltant la voluntat de Déu en el silenci de la pregària íntima. De fet sempre ens hem de desvetllar, ens hem d’aixecar i ens hem de posar a caminar cap on Déu ens crida.

Per això no ens hem de perdre i ens cal estar atents cada dia a les necessitats dels altres per viure una vida veritable, una vida que ens farà de pont amb la vida eterna. El monestir és la sala d’espera podríem dir.

Els instruments que tenim més a la mà, o a la boca millor dit és la llengua, de la qual ens hem de guardar prou del mal, i el mal de la murmuració pot corcar una comunitat. Per això ens hem de centrar en Crist i en el bé que podem fer sempre que actuem des de la nostra vida fonamentada i arrelada en la creu del Senyor.

Fer el bé contínuament ens portarà sens dubte a la pau. La vida d’una comunitat monàstica es fonamenta en la pau, l’aphatheia, que deien els antics. La vida en pau ens seguirà cap a la trobada en Jesús, ja que ell és la pau. Déu així se’ns farà present en cada pregària, en cada treball, en cada moment de la nostra vida. I nosaltres assaborirem la plenitud de l’Esperit.

Així, el monjo anirà fent el camí de la vida amb pau cap a la casa del Pare.

SI MANEN A UN GERMÀ COSES IMPOSSIBLES

De la Regla de sant Benet
Capítol 68

1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

En aquest món de coses feixugues i impossibles n’està ple. Però reconeixem que la persona humana ha rebut uns talents que la fan única. Els monjos som persones que com la llavor, com el gra de blat, si no cau a terra i mort no dona fruit.

No és precís que hom hagi d’anar per terra, però almenys a l’entrar al monestir, a l’entrar al noviciat, el qui vol ser monjo ha de morir a un estil de vida per néixer a un altre que no coneixia. Un estil de vida que pot resultar feixuc, per l’horari, pel treball, per tantes coses que abans no estaven en els teus plans de vida.

Cada dia és novetat, cada dia li seran encomanades coses que abans no tenia ni idea que existissin. Coses que seran més bé de portar i coses més feixugues de tractar.

Ara bé, davant d’una cosa impossible: Què hem de fer?

Som monjos i no podem actuar com farien els seglars, com parlarien, com es manifestarien, com protestarien.

Si hi ha algun problema sobre el que li s’ha manat que exposi els motius de la seva impossibilitat. Cal exposar la duresa del treball al superior amb paciència i oportunament. Paraules claus avui en la vida monàstica i també en la nostra societat de presses: paciència i oportunament. Cal discernir fins a quin nivell això manat és feixuc per a mi.

Perquè hem de rebre l’ordre del qui mana amb tota mansuetud i obediència. Ja que vam fer els vots de viure com a monjos, d’obediència i d’estabilitat.

Paciència i mansuetud son molt bones actituds a tenir en compte davant de l’obediència. I més encara si el superior continua pensant igual i manté l’orde donada. La caritat i la confiança en l’ajut de Déu mai ha de mancar davant de l’obediència.

La mansuetud, la paciència i l’obediència ens donen la clau i ens acompanyen cada dia per viure pel Crist, amb el Crist i en Crist en la comunitat monàstica.

Treballem doncs la nostra mansuetud, la nostra paciència i la nostra obediència per esdevenir testimonis del Crist i donar fruits de vida eterna.

COM S’HA D’ACOLLIR ELS MONJOS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 61

1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Els monjos forasters ens interpel·len. Cada monestir té uns costums, perquè cada comunitat té unes maneres de fer pròpies que tal vegada per a una altra comunitat no encaixarien bé.

L’horari d’una comunitat, la manera de celebrar la litúrgia, vull dir l’estructura de la salmòdia o bé el tipus de cant, el treball manual, fins i tot l’atenció als hostes pot haver-hi les seves diferències entre monestirs.

El monjo foraster si s’acontenta amb allò que troba i no pertorba el monestir no hi ha cap problema que resti per un temps amb la comunitat com a hoste.

El monjo foraster pot raonablement, amb una caritat humil, fer veure alguna cosa que no va bé, i l’abat ho ha de considerar amb prudència, perquè el Senyor tal vegada l’ha enviat per això.

És el Senyor qui ens envia aquest monjo, és el Senyor qui ens envia l’hoste, el transeünt i qualsevol que se’ns atansa la monestir, per qualsevol motiu, és el Senyor que ens interpel·la mitjançant els altres.

La comunitat també per la seva part pot conèixer bé la vida d’aquest monjo i discernir si arriba el cas, perquè ell ho demanava, l’admissió a la comunitat.

La comunitat és mestra i pot veure molt clarament si aquest és un bon monjo que pot ser exemple per al altres, o bé pel contrari trobar en ell una persona exigent, viciós que més bé pot perjudicar la convivència en la vida monàstica. En aquest cas se li dirà que se´n vagi, però amb delicadesa. Perquè pot ser no encaixi en aquest monestir i tal vegada encaixi en un altre, o bé en una altra forma de vida religiosa més activa per exemple.

Ara bé, si fos el cas d’admetre un monjo d’un altre monestir, o bé que ja ha estat en una altra Ordre religiosa, s’ha de procurar unes lletres de recomanació del lloc d’on ve. Perquè està escrit: El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú.

La informació sobre el qui vol entrar al monestir és fonamental, sigui ja clergue, vingui ja de la vida religiosa, o simplement sigui la primera vegada que s’atansa per començar la vida monàstica com a postulant.

Per això, cal un temps de coneixement d’aquesta persona i això sols es pot aconseguir quan el qui vol entrar va fent diverses estades en el monestir i va ajudant en diferents tasques a la comunitat.

La disponibilitat és fonamental. Si la persona està disponible a tota hora vol dir que no té cap problema en servir amb alegria a tothom i en qualsevol cosa que se li mani; si la persona busca excuses davant de qualsevol treball, ja es veu clarament que no està feta per a una escola del Servei Diví. La disponibilitat de la persona ho diu tot.

Però, a més de la disponibilitat cal veure el zel per l’ofici diví, la paciència davant les adversitats i l’alegria i la joia d’adonar-se que aquest lloc és el seu lloc en el món.

SI EL MONJO POT ACCEPTAR CARTES O ALGUNA ALTRA COSA

De la Regla de sant Benet
Capítol 54

1 Que de cap manera no sigui permès al monjo d’acceptar o donar, sense l’autorització de l’abat, cartes, eulògies o petits obsequis, ni de part dels seus familiars, ni de qualsevol persona que sigui, ni d’ells amb ells. 2 I fins si els seus familiars li enviaven alguna cosa, que no gosi acceptar-la sense abans fer-ho avinent a l’abat. 3 I si l’abat disposava que ho acceptés, estarà a la facultat de l’abat de passar-ho a qui ell disposi; 4 i que no es contristi el germà a qui hagi estat adreçat, per no donar ocasió al diable. 5 Si algú gosava fer altrament, que sigui sotmès a la correcció regular.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Els monjos poden acceptar o no poden acceptar de cap manera res de res?

Sant Benet ens pauta en la seva Regla les facultats de l’abat. L’abat és el pare de la comunitat. És l’abat qui té l’autoritat de disposar, de fer avinent i d’autoritzar que el monjo pugui acceptat cartes o alguna altra cosa.

Ens els nostres dies podríem fer-nos la pregunta: Vols dir que això cal?

A més a més d’aquest capítol ens trobem en molts d’altres capítols que podríem fer una pregunta semblant: Aquest control cal?

Però sant Benet ens pot fer una pregunta més profunda: Com és la teva relació amb l’abat?

La comunitat de sant Benet és una comunitat de germans amb un pare l’abat, qui ha de fer de Crist entre els germans. Aleshores ens podem preguntar quina relació tinc amb el Crist?

Perquè si som cristians ens agradaria tenir una relació ben unida al Crist. Sant Benet ens pregunta: Quina relació tinc amb l’abat? Puc confiar amb l’abat? Tinc la llibertat de comentar-li a l’abat si he rebut una cosa, m’han donat o he rebut un regal?

Perquè, ho vivim en la llibertat de fills de Déu, amb tot el despreniment de les coses, coses materials en definitiva que no ajuden a caminar cap al Crist, ho vivim empresonats en l’afany de posseir més i més coses que et fan caure en el parany del diable, en el cap de la divisió, de la separació, de la confusió, de l’autodestrucció com a persona de fe.

Som lliures, hem elegit lliurement viure la professió monàstica, hem acceptat viure atents a l’escolta de les prescripcions del mestre.

No ens contristem mai, alegrem-nos i donem gràcies de poder compartir amb tots els altres membres de la comunitat allò que he rebut o m’han donat. Sempre hi ha més alegria donat. La qüestió és viure amb alegria.

EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48,10-13

10 Des del primer d’octubre fins al començament de la quaresma, que es dediquin a la lectura fins a l’hora segona completa. 11 A l’hora segona, que se celebri tèrcia, i que fins a l’hora de nona tots treballin en la feina que se’ls encomani. 12 Fet el primer senyal de l’hora de nona, que plegui cadascú de la seva feina, i estiguin a punt per a quan soni el segon senyal. 13 Després de l’àpat es dedicaran a les seves lectures o als salms.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Els monjos han de treballar en la feina que se’ls encomani. I de fet l’horari està marcat i distribuït durant la jornada per uns senyals, per una campana que va indicant l’hora de llevar-se, l’hora de la pregària, l’hora dels àpats, l’hora del treball, l’hora del descans nocturn després de Completes.

I la distribució de les hores indica que ni hem d’estar sempre pregant, ni sempre treballant, sinó que hi ha d’haver un equilibri entre el treball, la pregària, el descans, i no oblidem l’esbarjo. Ja que per portar una vida equilibrada se necessita una mica de cada cosa, un temps per a cada cosa.

Per això, ens cal tenir present l’horari de la nostra comunitat, ja que en temps de sant Benet la distribució de les hores era d’una manera i actualment nosaltres ho tenim distribuït d’una altra.

Què hem de fer? Simplement viure el temps designat a cada cosa, l’hora per a cada cosa ens ajudarà a la pau.

De vegades podem tenir el pecat de viure desvagats, rondinant i no fent res de profit. Altres vegades al contrari treballar i treballar per voler acabar el que estàvem començant a fer. Però, la campana ens recorda l’hora que hem d’aturar una activitat per dedicar-nos a la vida de lloança.

I la vida de lloança no acaba mai, perquè quan tornem a treballar en la tasca que ens ha estat assignada seguirem lloant Déu en la mesura que fem el nostre treball amb dedicació i amor.

Cada dia tenim treball, cada setmana a més a més tenim uns oficis assignats, de vegades ens podem oblidar. Però, crec que és important dedicar la nostra vida al bé comú. I cada cosa que fem treballant sempre percudirà al bé dels altres. I si percudeix amb bé dels altres també ens ajudarà a apropar-nos més a la lloança de Déu. Perquè tot el que fem a un d’aquests altres, ho fem al mateix Jesús.

Salmegem amb ganes i treballem amb decisió perquè tot això ens va atansant-nos a Déu.

QUE NINGÚ NO PARLI DESPRÉS DE COMPLETES

De la Regla de sant Benet
Capítol 42

1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 —si és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Els monjos han de cultivar sempre el silenci. La veritat és que amb aquest verset ja podríem estar satisfets, si romanem en l’escola del servei diví.

Ens interessa pel bé de tots, cultivar el silenci. I ja sabem que per cultivar una cosa, sigui el que sigui se necessita dedicació, empeny i enginy, si el que volem és aconseguir fruit.

Fa molts anys, molts que després d’una pregària organitzada a Barcelona, quan vaig sortir vaig anotar: el silenci fa créixer a les persones.

Encara ho crec que el silenci fa créixer a les persones i evidentment als monjos.

Ens cal silenci per poder escoltar la veu del qui parla i el silenci et comunica amb la novetat de Déu, perquè Déu sempre ens prepara novetats.

Després de Completes, ha cessat el treball, ha cessat la litúrgia, tot descansa en una pau tranquil·la.

Ens sentim molt afortunats de poder descansar en un llit, en una habitació, amb un abrigall i tot el que sigui menester per no patir fred.

Jo penso que som uns privilegiats, perquè dormim protegits per un edifici d’allò més bonic. Som uns privilegiats perquè son molts d’arreu del món que no tenen on poder descansar en pau, no tenen on reposar el cap.

Si podem reposar el cap amb un coixí donem gràcies, gràcies a Déu.

Però, el tema d’avui és el silenci nocturn. I a les hores de la nit el silenci ens farà créixer en el coneixement de Déu.

Però, si no hi ha altre remei que fer alguna cosa després de Completes, en el moment del silenci de la nit, cal fer-ho amb tot gravetat i amb la més delicada discreció.

Ens convé doncs retenir avui aquests mots que ens poden ajudar en el nostre quefer diari i sobretot al vespre: Silenci, gravetat, delicadesa i discreció. O bé si ho preferiu: Discreció, delicadesa, gravetat i silenci.

Bo serà ara, posar-ho en pràctica.

ELS SETMANERS DE LA CUINA

De la Regla de sant Benet
Capítol 35

1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Els germans s’han de servir els uns als altres. Si romanem en l’escola del servei diví, el que més hem de viure és el servei als altres, als germans de comunitat, als qui arriben al monestir per qualsevol excusa.

Realment sempre al qui servim és el Crist que se’ns presenta de vegades inesperadament, cal viure amb la sorpresa de la novetat, acceptant la visita del Crist en el qui truca a la porta.

Servir hem de servir, és la nostra funció en aquest món. I dintre de l’escola del servei diví ens cal esmerçar-nos a servir amb caritat. S’ha de servir amb caritat, perquè en això se’ns va la vida i la vida després de la mort. La caritat tot ho perfecciona. La caritat és el motor de la vida santa. I el monjo no pot defugir de seguir el Crist i les seves petjades santes. Per això ens cal servir amb caritat sempre.

Les eines que podem usar en el monestir son variades i diverses però, el que sant Benet vol que tinguem clar és que els instruments de treball han d’estar ben ordenats i ben cuidats perquè l’altre germà que ha de seguir en l’ofici de servir a taula, per exemple, tingui tot el necessari per poder fer el seu treball i per això cal que tot estigui ben controlat per l’encarregat o el majordom perquè els estris no es perdin.

També sant Benet ens mostra la consideració amb els servidors de setmana. Així, recomana beure vi amb pa abans de servir, perquè no estiguin amb gana. I sobretot perquè acompleixin la seva tasca sense murmurar ni massa fatiga. També és signe de caritat envers els servidors.

I darrerament sant Benet ens exhorta a la importància de la pregària. Pregària pels qui entren a servir en aquesta setmana, o bé pels qui ja han acabat el seu ofici.

Així, la pregària en comunitat ens ajudarà a servir amb caritat.

ELS QUI, DESPRÉS DE CORREGITS SOVINT, NO VOLEN ESMENAR-SE

De la Regla de sant Benet
Capítol 28

1 Si un germà corregit sovint per qualsevol falta, fins i tot excomunicat, no s’esmenava, se li aplicarà una correcció més aspra, això és, el sotmetran al càstig dels assots. 2 I si ni així es corregia, o si tal vegada —Déu no ho permeti— , endut per l’orgull, fins volia defensar la seva conducta, que l’abat faci aleshores com un bon metge: 3 si ha aplicat els lenitius, els ungüents de les exhortacions, els medicaments de les Escriptures divines i, a la fi, el cauteri de l’excomunió o dels cops dels assots, 4 si veia que ja no hi pot res la seva traça, que recorri també al millor remei: la seva pregària i la de tots els germans per ell 5 a fi que el Senyor, que tot ho pot, doni la salut al germà malalt. 6 I si ni d’aquesta manera no es guaria, aleshores que l’abat faci ús ja del ferro de l’amputació, tal com diu l’Apòstol: «Traieu el dolent d’entre vosaltres»; 7 i encara: «Si l’infidel se’n va, que se’n vagi»; no fos cas que una ovella malalta contagiés tot el ramat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Déu ens guard del càstig dels assots. En la nostra societat ara és inconcebible. De fet si això passarà s’hauria de denunciar.

Ara bé, el problema és el germà contumaç que fins i tot vol defensar la seva postura.

Un dia aquest germà va fer la professió, i fins i tot la professió solemne. Aquest germà va prometre obediència, estabilitat i viure com a monjo, canviant els costum d’abans pels de la vida en el monestir.

Perquè, doncs el monjo es revolta contra el que va prometre?

El problema roman en l’EGO, jo, després més jo, per acabar amb jo per damunt de tot, de totes les coses i de tots.

Però, com es pot seguir les petjades de Crist amb aquesta miopia?

Cal graduar-se les ulleres del cor, amb la pregària. Però, ull no sigues tu el centre de la pregària. Calla i fes silenci, així tal vegada podrem soltar el nostre aferrament al jo i deixar-nos a la deriva santa de la voluntat de Déu. Així, podrem escoltar que vol Déu de la nostra vida.

La vida del monjo hauria de ser una entrada a viure amb Crist, per Crist i en Crist. Això, implica un desfer-te en la comunitat i per la comunitat. Això, no és cap anul·lament de la persona sinó més bé un desenvolupament real i cristià en tota plenitud del monjo que vol seguir Crist pobre, humil i obedient fins a la mort.

Si ens separem de Crist ho perdem tot. Nosaltres anem a la deriva del pecat del l’orgull. Aleshores la comunitat pot decidir de separar l’ovella malalta per protegir tot el ramat.

ELS DEGANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 21

1 Si la comunitat és nombrosa, que se n’escullin germans de bona reputació i de vida santa, i siguin constituïts degans, 2 que tinguin cura de les seves deganies en totes les coses, segons els manaments de Déu i les ordres del seu abat. 3 Aquests degans han de ser escollits tals, que l’abat pugui compartir amb ells, refiat, les seves càrregues; 4 i no siguin escollits per antiguitat, sinó segons el mèrit de la seva vida i la saviesa de doctrina. 5 Aquests degans, si mai n’hi havia cap que, inflat d’orgull, fos trobat reprensible, i, després de la primera, segona i tercera correcció, no volia esmenar-se, que el treguin 6 i que es posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 7 El mateix establim pel que fa al prior.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Déu amb els seus manaments sobrevola tota la Regla i així tota la tasca de la vida monàstica. Després, per sant Benet ens trobem en la figura de l’abat, que fa les vegades del Crist, i a qui s’ha de seguir les seves ordres.

Ara bé si una comunitat és nombrosa és impossible que l’abat ho faci tot i per això hi ha degans. L’abat és qui els nombra i en els qui posa tota la seva confiança perquè puguin fer bé el seu càrrec, els seus oficis.

D’aquest capítol podem trobar dues coses que cada monjo pot aplicar en el seu servei a la comunitat.

La primera cosa que s’ha de destacar és la vida santa del monjo, del monjo que ha d’encarregar-se d’un ofici particular, però que afecta a tota la comunitat. S’espera la seva bona reputació i la seva vida santa, és a dir una bona persona que treballa en bé de la resta de monjos, és a dir que gasta la seva vida pels altres.

I en aquest aspecte sant Benet dona més importància al mèrit de la vida del monjo i la saviesa de doctrina, que no a l’antiguitat.

Un segon aspecte a destacar és la relació entre l’abat i els degans. L’abat és el qui nomena els degans. I així, s’ha de sentir refiat del qui ocupa cada càrrec. Al mateix temps l’abat ha de poder compartir amb cadascú les seves càrregues.

I un tercer aspecte ens fa referència a la manera d’actuar del degà: si mai n’hi havia cap que, inflat d’orgull, fos trobat reprensible. L’orgull és una mala companya de viatge. Tal mala companya de l’ofici que sant Benet ens diu de treure’l del seu lloc.

Tot això, ens fa reflexionar que siguem on siguem, degans de molts o pocs oficis ens cal molta humilitat per servir un càrrec. Tot ofici és un servei, i això ens cal realitzar-lo des de la humilitat i no amb orgull.

Resumint podem tenir clar la importància de la vida santa del monjo, el compartir les càrregues amb l’abat i més humilitat per foragitar l’orgull en l’ofici encomanat.

COM S’HAN DE CELEBRAR LES VIGÍLIES EN LES FESTES DELS SANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 14

1 Les festes dels sants i totes les solemnitats, que se celebrin tal com hem dit que se celebrés el diumenge, 2 llevat que es diran els salms, antífones i lliçons propis del dia. Que es mantingui, però, la distribució prescrita més amunt.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Sants i sants amb les seves festes, sant Benet ens orienta cap on hem d’enfocar la festa de qualsevol sant o bé una solemnitat. Totes aquestes festes s’han d’assemblar a la celebració de la litúrgia dominical.

El diumenge celebrem el dia de la Resurrecció, el dia del Senyor per excel·lència. La festivitat d’un sant tendirà a celebrar aquesta excel·lència de la resurrecció del Senyor que ha portat a qualsevol sant a la gràcia de Déu, és a dir, ha estar comptat entre els elegits en el seu Regne.

Els sants els considerem que ja estant a la glòria de Déu, nosaltres en canvi encara ens costa fer el camí dels sants. És difícil, però no impossible.

Per això, durant l’any litúrgic anem trobant sants i sants que ens ajuden a veure com una persona normal i corrent ha anat cristificant-se durant la seva vida. I això, per cada monjo és una joia veure i meditar el que els altres han viscut com a apòstols, màrtirs, pastors, verges i monjos.

Cadascú de nosaltres som cridats a imitar el qui els sants han imitat: Jesucrist.

Així doncs, escoltem amb fruïció les lectures pròpies de les vigílies per aprendre cada dia més de l’exemple de vida dels sants.

LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,62-70
 
62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Sant Benet en el dotzè graó de la humilitat vol que el monjo manifesti la seva humilitat, manifesti la seva humilitat en el seu cos, amb el cap cot i els ulls fits a terra. És la postura del qui està davant del judici terrible.

Però, què ens vol dir sant Benet?

És el monjo qui es presenta davant Déu, tal i com és, nu de qualsevol adherència, és el monjo tal i com és davant de Déu. És l’exemple del publica, del qui se sent pecador davant de la misericòrdia de Déu.

És el monjo fràgil que compren la seva poca traça i albira la gràcia que Déu li atorga, la gràcia de la salvació.

Per això, el temor s’esvaeix i el monjo comença a gaudir de la vida monàstica en plenitud, pel costum del bé i pel gust de les virtuts.

I en la mesura que ens endinsem en la pràctica de la humilitat, el Senyor per l’Esperit Sant anirà manifestant-se en el cor del monjo. El monjo anirà configurant-se més i més a Crist. El monjo anirà gaudint de l’amor que Déu ha vessat per gràcia en el seu interior.

I tota cosa que estigui fent, sigui a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, a la cuina, de viatge, al camp, i a tot arreu, sentirà la presència de Déu en el seu ésser més profund que el portarà a viure una felicitat plena sense fi, que sols el pot dur a la vida eterna, la vida que és la meta del monjo.

Quan vius amb senzillesa la vida monàstica, te n’adones que estàs vivint a la presència de Déu. Vius una relació d’amor, on cada dia et sents més estimat per Ell. El qui rep amor no pot fer altra cosa que vessar-lo.

L’OBEDIÈNCIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 5

1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.

Comentari del P. Rafel Barruè, abat de Poblet

Sant Benet ens presenta el primer graó de la humilitat: una obediència sense espera.

Sí, una obediència dels qui res no s’estimen tant com el Crist. És a dir el monjo per sant Benet ha de ser humil i la humilitat de la persona que vol seguir les petjades de Crist ha de desenvolupar-se per mitja de l’obediència.

De fet, un dels tres vots monàstics, millor dit el primer és l’obediència. Però, podem pensar que això de l’obediència implica una manca de llibertat, de decisió, de voluntat.

Ara bé, l’obediència que es presta al superior és a Déu a qui es presta. Això ho hem de tenir molt clar perquè això ens portarà a viure l’obediència amb una més gran llibertat i de cor.

Perquè de cor hem d’escoltar i de cor hem d’obeir sempre, perquè cada vegada que estem obeint al superior estem obeint a Déu.

L’obediència ha de realitzar-se amb promptitud, sense retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. Perquè totes aquestes actituds que podem tenir davant d’un manament, no ens ajuden a viure amb pau, sinó que sumen neguit més neguit.

Déu ho veu tot i no podem dissimular la nostra actitud davant de l’obediència. Cal doncs practicar l’obediència amb llibertat de cor i sempre tenint present que a qui obeïm és Déu.

L’exemple d’obediència el tenim en Jesucrist, que no va fer la voluntat pròpia sinó la del Pare. Visquem delerosos de seguir Crist i fem com ell, que no sigui la nostra voluntat sinó la del Pare. Renunciem a la nostra pròpia voluntat per esdevenir més lliures a complir la voluntat de Déu. No ens distraguem i seguim el nostre camí de conversió des d’aquest primer graó de la humilitat que és l’obediència.

LES MENES DE MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 1

1 És cosa sabuda que hi ha quatre menes de monjos. 2 La primera és la dels cenobites, o sigui la dels monestirs, que militen sota una regla i un abat. 3 Després, la segona mena és la dels anacoretes, és a dir, els ermitans; d’aquells que, no pel fervor novell de la vida monàstica, sinó per una llarga prova al monestir, 4 han après a lluitar contra el dimoni, un cop formats amb l’ajut de molts, 5 i, ben entrenats en les files dels germans per al combat solitari del desert, ja segurs sense l’ajuda d’altri, només amb la seva mà i el seu braç, es basten amb l’auxili de Déu per lluitar contra els vicis de la carn i dels pensaments. 6 La tercera i pèssima mena de monjos és la dels sarabaïtes, els quals, no pas provats per cap regla mestra de vida com l’or al gresol, sinó tous com si fossin plom, 7 guardant encara fidelitat al món amb les obres demostren que la seva tonsura és una mentida davant Déu. 8 De dos en dos o de tres en tres, o sols i tot, sense pastor, reclosos no pas a les cledes del Senyor, sinó a les seves pròpies, tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, 9 ja que tot allò que pensen o que escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit. 10 La quarta mena de monjos és la que en diuen dels giròvags, els quals es passen tota la vida per diverses regions, albergant-se tres o quatre dies als diferents monestirs, 11 sempre rondant i mai quiets, servint els seus propis volers i els incentius de la gola, i en tot pitjors que els sarabaïtes. 12 Del miserable estil de vida de tots ells, més val no dir-ne res que parlar-ne. 13 Deixats, doncs, aquests de banda, posem-nos a ordenar amb l’ajut del Senyor el llinatge fortíssim dels cenobites.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Sant Benet ens presenta quatre menes de monjos: Cenobites, anacoretes, sarabaïtes i giròvags.

Som al primer capítol de la Regla. Aleshores sant Benet vol que tinguem clar a quina mena de monjos va adreçada.

Amb l’ajut del Senyor vol ordenar la vida dels cenobites. Dels qui diu que son un llinatge fortíssim.

Un llinatge que viu en un espai comú, un monestir. Un llinatge que milita sota una regla, una mesura, un ordenament de la vida espiritual i material dels seus membres. Un llinatge que té com a superior un abat, que com un pare de família procura el bé de la seva prole.

Ja anirà sant Benet informant-nos punt per punt dels elements més essencials per a seguir a Crist en una comunitat concreta, en un monestir, on l’ideal és tenir de tot per a que els monjos no rondin per fora, ni rondinen per dins.

Sant Benet, també ens descriu altres menes de monjos. Els anacoretes per sant Benet han d’estar provats per una llarga temporada al monestir. Perquè per ser anacoreta es necessita haver passat una llarga prova en la vida comunitària, perquè així amb l’ajuda de molts podran estar ben preparats per viure la vida de soledat a l’ermita. Cal veure com el fervor novell s’ha de discernir en comunitat, en l’ajuda de molts, per després viure ja tot sol només en l’ajuda de Déu.

Les altres dos menes de monjos més val no parlar-ne. Però, ens convé tenir-los en compte per avisar-nos que nosaltres, cadascú de nosaltres que hem fet la professió monàstica podem caure en aquest miserable estil de vida. Alerta, alerta, alerta, ningú de nosaltres estem lliures de caure en la temptació de comportar-nos com uns sarabaïtes o com uns giròvags, començant per l’abat primer de tots.

Cal discernir cadascú, perquè hem vingut al monestir, perquè hem entrat a la vida de cenobites. Sant Benet ens proposa la seva regla per viure-la amb intensitat, des del cor obert sempre a la voluntat de Déu.