COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 31

1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Déu és amor (1Joan 4,8). I l’home què és? Aquest capítol sobre el majordom ens pot servir per esbrinar com ha de ser el monjo. Si Déu és amor el monjo és el qui ha de tendir a esdevenir amor.

Per això, tot el que sant benet es diu sobre el càrrec de majordom hem d’aplicar-lo a cada persona consagrada en un comunitat monàstica. El monjo és una persona consagrada i habita en un monestir amb una comunitat consagrada, i tot i tots ha de dirigir-se cap a Déu.

Per això, s’espera del monjo que sigui: Home assenyat, madur, sobri, ni golut, ni vanitós, ni violent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, temorós de Déu, com un pare, s’ocupi de tot, no faci res sense l’encàrrec de l’abat, compleixi el que li encomanen, no contristi els germans, doni raó amb humilitat, que vetlli per la seva ànima.

Evidentment algunes d’aquestes característiques seran més exclusives del majordom. Però, amb una visió més general cada exhortació que ens fa sant Benet la podem aplicar a cadascú de nosaltres. Cada monjo haurà de donar compte de la seva vida el dia del judici, perquè hi ha un judici després d’aquesta vida.

La Regla de sant Benet ens fa de guia cada dia en les coses més concretes de la comunitat.

El majordom ha de tocar moltes tecles, moltes tecles en molts aspectes. De vegades indirectament perquè un altre monjo s’encarrega dels hostes o dels passats, però el majordom en té cura si ha de recaptar els diners de l’hostatgeria, o ha de donar una almoina a un transeünt. En molts aspectes de la vida comunitària ha d’estar al cas de tot i de tots.

S’ha de preocupar pels monjos com un pare. Però, cadascú també ens hem d’escarrassar els uns pels altres i ocupar-nos dels altres.

També ha de tenir cura del patrimoni del monestir, però també cadascú ha de ser conscient de les despeses que pot fer, o fem i si les mesurem bé o no.

La discreció ha de servir a tots els membres de la comunitat, perquè ajuda a conviure. També ens torna a dir el capítol que les coses s’han de fer seguint les ordres de l’abat.

L’abat és qui fa de pare, és el qui fa les vegades del Crist en la comunitat; i per això, se li han de comunicar les coses i això, val per a qualsevol membre de la comunitat.

El majordom ha de caracteritzar-se perquè sigui ben humil, i cap monjo ni tan sols l’abat, pot oblidar-se de ser ben humil.

I una cosa ha tenir en compte molt important i necessària: que ningú es contorbi al monestir.

Per això, tots i cadascú de nosaltres hauríem de repassar sovint aquest capítol i aplicar-lo a la nostra vida, al nostre quefer diari. Hem de viure l’amor de Déu, que és amor. Déu és amor. Déu no és crítica, la crítica ve del diable, que vol dividir per vèncer, el diable vol partir la unitat. Menys crítica i més amor.

Malgrat les nostres flaqueses diàries estem reunits en comunitat monàstica per pregar. La nostra tasca és pregar per tota la humanitat.

Déu és amor i nosaltres hem d’esdevenir reflex d’aquest amor.

QUINA HA DE SER LA MESURA DE L’EXCOMUNIÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 24

1 Segons la mena de falta s’ha de mesurar l’abast de l’excomunió i del càstig. 2 L’apreciació de les faltes dependrà del judici de l’abat. 3 Si un germà ha caigut en faltes lleus, se’l privarà de participar a la taula. 4 El qui així hagi estat privat de la taula comuna seguirà aquesta norma: a l’oratori no entonarà salm ni antífona, ni recitarà cap lliçó, fins que hagi satisfet. 5 Menjarà tot sol després que hagin menjat els germans; 6 de manera que si, per exemple, els germans mengen a l’hora sisena, aquell germà a la novena; si els germans a la novena, ell al vespre, 7 fins que obtingui el perdó amb una satisfacció adequada.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Totes les coses s’han de fer amb mesura. Fins i tot sant Benet ens parla de la mesura de l’excomunió. L’excomunió és un càstig greu, molt greu per sant Benet.
Però, en aquesta època en que vivim, en que la consciència de pecat està tan devaluada, com podrem tenir present els monjos les faltes comeses contra Déu i contra els germans?

A l’abat li toca fer de jutge en l’apreciació de les faltes. De faltes en cometem tots, l’abat el primer. Però, el que a tots ens toca amb aquest capítol és conscienciar-nos de les coses que no fem bé, o no les fem com cal.

Tot el que fem en la nostra vida percudeix amb la relació que tenim amb Déu i amb la comunitat. No podem jugar, no podem jugar amb la nostra vida. Per això hem de tenir consciència de tot el que fem de fer-ho bé i millor si pot ser.

Cal veure que per sant Benet un germà caigut en faltes lleus, se’l privarà de participar de la taula. I amb la privació de la taula segueix tot un reguitzell de privacions que afecta a la seva viva participació amb l’Ofici comunitari.

I l’Ofici és la font de la vida monàstica. L’excomunió per sant Benet no és qualsevol cosa. I si vols pot dir que és un motiu per no caure en el càstig, per tenir present en cada cosa que fas que Déu et mira i sap la intenció del teu cor.

Si el monjo viu en comunitat, participa de la taula en comunitat, treure’l de l’horari de la comunitat és un càstig fort.

Però, tot càstig té la seva mesura, i el punt final arribarà, després d’una satisfacció adequada, amb el perdó.

Conscienciem-nos si obrem el que toca a l’hora que toca. Ens cal viure en comunió i no en excomunió.

QUANTS SALMS S’HAN DE CANTAR A LES HORES ESMENTADES

De la Regla de sant Benet
Capítol 17

1 Ja hem determinat l’ordenament de la salmòdia per als nocturns i per a les laudes. Ocupem-nos ara de les altres hores. 2 A prima s’han de dir tres salms, separats i no amb un sol glòria; 3 l’himne d’aquesta hora després del verset «O Déu, sortiu al meu ajut», abans de començar els salms. 4 Acabats els tres salms, s’ha de recitar una lliçó, el verset, el Kyrie eleison i les pregàries finals. 5 A tèrcia, sexta i nona se celebrarà la pregària amb el mateix ordre, o sigui, el verset, l’himne de cada hora, tres salms, lliçó i verset, el Kyrie eleison, i les pregàries finals. 6 Si la comunitat és nombrosa, els salms es diran amb antífones; si és reduïda, seguits. 7 La sinaxi vespertina comprendrà quatre salms amb antífones. 8 Després d’aquests salms s’ha de recitar una lliçó; seguidament, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i amb l’oració dominical es fa el comiat. 9 Les completes comprendran la recitació de tres salms, que s’han de dir seguits, sense antífona; 10 després, l’himne d’aquesta hora, una lliçó, el verset, el Kyrie eleison, i es fa el comiat amb la benedicció.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Les hores i el ritme de la vida monàstica de cada dia se’ns desplega amb la pregària comunitària.

Sant Benet després de l’ordenament de les matines i les laudes ara passa a establir l’ordenament de les hores dels oficis divins durant el dia.

Després del Concili Vaticà II es va suprimir prima. Crec que en alguns àmbits monàstics va romandre, si no m’equivoco la Cartoixa encara ho manté.

Ara bé, l’Església Catòlica manté tèrcia, sexta i nona. També en alguns monestirs ho han reduït, o bé ho han ajuntat sexta i nona, però la qüestió principal és que el dia, cada dia en la vida monàstica la pregaria té el seu pes principal.

Nosaltres encara no fa un any que vam tornar a establir el ventall de les hores de tèrcia, sexta i nona. Era una cosa que semblava impossible de fer-ho, d’encaixar en l’horari de la nostra comunitat, i feia anys que se’n parlava en cada visita canònica. Ara ja ve rodat i sembla el més normal.

De tot açò sols ens importa tenir clar que la nostra vida de monjos va lligada a la pregària de les hores. Cada moment del dia el monjo viu la tensió d’estar davant la presència de Déu

Unes hores son molt més curtes, perquè la salmòdia és més reduïda, però cal la nostra predisposició de tocar la presència de Déu.

Les Vespres ja són més extenses i recordem el dia transcorregut, donem gràcies i demanem per les necessitats de tot el món i els difunts, solemnement cantem el càntic de Maria, ens posem als llavis les paraules que l’evangelista Lluc li posa als llavis la lloança de Santa Maria, i cantem el Parenostre amb tot l’afecte de demanar la seva voluntat, el seu pa i el perdó i la reconciliació i així cada dia, per entrar a la nit disposats a descansar en la joia del Senyor Jesús.

Completes ho corrobora tot el transcurs del dia per anar a dormir en pau, i ens deixa al final l’acaronament de la nostra mare i Mare de Déu amb el cant de la Salve, per tenir bona nit.

COM S’HA DE CELEBRAR LA LLOANÇA NOCTURNA A L’ESTIU

De la Regla de sant Benet
Capítol 10

1 De Pasqua fins al primer de novembre, que es mantingui el nombre de salms més amunt esmentat, 2 llevat que no s’han de llegir les lliçons al volum, perquè les nits són curtes, sinó que en lloc d’aquestes tres lliçons només se n’ha de dir una, de memòria, de l’Antic Testament, seguida d’un responsori breu. 3 Tota la resta, que es faci tal com hem dit; això és, que mai no es diguin menys de dotze salms a les vigílies nocturnes, sense comptar-hi el tercer i el noranta-quatre. Un cop pujats tots els graons de la humilitat sant Benet tracta de la lloança nocturna i presta una molt especial atenció a la distribució de la salmòdia. Per pregar amb els Salms ens cal doncs una doble disposició: Espiritual, l’escala de la humilitat, i corporal ja que en el primer capítol dedicat a l’ofici nocturn sant Benet ens parla de dormir una mica més de la meitat de la nit i d’aixecar-nos ben disposats.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Les Matines, la lloança nocturna, de bon matí, encara de nit i jo Senyor us cerco. Obriu-me els llavis Senyor i proclamaré la vostra lloança.

Que n’estem d’enamorats per obrir els nostres llavis a la lloança a Déu. El monjo en la seva unicitat sols està per viure de cara a lloar Déu. Sols pot ser monjo si no perd aquest enamorament de joventut que el porta a aplegar-se al cor, des del cor, amb el cor obert a la voluntat de Déu.

Els salms son el nostre instrument de treball en les nostres pregàries comunitàries. Sant Benet estableix un nombre de salms, sense comptar amb el tercer i el noranta-quatre.

Nosaltres sembla que sols arribem a la meitat, en lloc de dotze en fem sis a les vigílies nocturnes.

Però, crec que avui ens hem de fixar en la voluntat de com fem la pregària.

Crec que el primer verset ja ho diu tot, els llavis els tenim oberts per proclamar lloança, lloances al Senyor. Els salms ens posaran en oració de petició, de dol, de joia, d’acció de gràcies. Sigui el dia que sigui, també nosaltres podem estar joiosos o de dol. El salm sempre va llençant la seva veu cap al cel.

La intenció de llevar-nos a primera hora és precisament perquè ens n’adonem que la primera tasca del monjo és la pregària, és el trencar la nit per obrir-nos al dia que comença amb l’esperit renovellat i amb fortalesa de cor.

Son molts els qui ens demanen la nostra pregària, des de persones malaltes, o que tenen familiars malalts, a persones que viuen amb l’angoixa existencial de la desorientació, de l’ansietat de la vida i molts altres problemes del món i de la nostra societat.

La comunitat de Poblet és responsable de les alegries i de les penes de tots aquests que busquen un ajut, una pregària. Per això, no hem de defallir en obrir els llavis cada matí per proclamar a Déu el que es mereix.

Som servents del Senyor en aquesta casa de la Mare de Déu pels segles dels segles fins que Déu vulgui. El nostre servei s’esmuny entre verset i verset per arribar a l’orella del cor i tocar la voluntat de Déu cada dia.

LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,55

55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El vuitè graó de l’escala de la humilitat és quan el monjo, ja avançant en el seu camí monàstic, no es distreu en res superflu ans més bé tot ho mesura amb la regla comuna.

La regla comuna l’anima a viure al seva relació personal i la seva relació comunitària amb Déu i amb els germans.

La Regla de sant Benet no és per tenir-la al prestatge omplint-se de pols. La Regla de sant Benet és per llegir-la i meditar-la, per guardar-la en el cor i per posar-la en pràctica.

El saber posar-la en pràctica és el que farà que el monjo visqui amb el cor eixamplat, lliure i alliberat de totes les rèmores que de vegades se’ns enganxen i no ens deixen avançar, sigui per un excés de narcisisme, sigui per un orgull malaltís, sigui pel que sigui.

Si ens posem sota la protecció de la Regla de sant Benet, si ens posem a viure-la amb aquest graons de la humilitat que se’ns proposen anirem deixant els nostres egocentrismes i ens centrarem no ja en el que em convé per a mi, sinó en el que és bo per a l’altre.

L’altre sempre és el Crist, que t’interpel·la. Viure per a l’altre és viure per al Crist.

La pregunta és: Realment t’anima la regla comuna del monestir?

O, intentes buscar qualsevol excusa per capbussar-te’n fins a la mort?

L’exemple dels majors, sempre el tindrem. L’exemple dels qui ja porten molts anys de vida comuna. Exemples que de vegades poden ser un poc incomprensibles però, rascant vas treien la pols dels anys.

Ara , també es veritat que hem de saber discernir si l’exemple és positiu o negatiu. És a dir, positiu perquè l’imiti; o bé negatiu, perquè no el segueixi.

De vegades sembla que no hi ha discerniment, i així el monjo pot caure en la carrera d’obtenir tots els bens materials que tal monjo tenia, o tal altre gaudia, i així sols perilla la seva ànima.

No hem vingut al monestir per tenir res de propi, sinó a ser deixebles del Crist que tant ens estima. La nostra dignitat de monjos no rau en el tenir, sinó en el ser. I el ser humils és la porta per a la vida amb Déu.

BENEDICCIÓ ABACIAL DEL P. RAFEL BARRUÈ BROCH, ABAT DE POBLET

AL·LOCUCIÓ FINAL

Déu és amor (1 Joan 4,8). No sé si ho entenem. Però, almenys avui podem fer un tast.

La benedicció de l’Abat, la benedicció de l’Abat de Poblet, de santa Maria de Poblet, ens ha aplegat en aquesta sagrada nau de la Basílica dedicada a honor i glòria de la Mare de Déu.

Un monestir de pel·lícula, d’història, sepulcre dels nostres reis, del rei Jaume I, que ara fa 750 anys va concedir la carta Pobla a la meua ciutat, Vila-real el meu poble.

Un monestir habitat, on viu una comunitat, i això és el més bo i millor. La comunitat monàstica que prega les hores, que lloa Déu, que intercedeix per cadascú de vosaltres, que prega per tot el món, que aspira a conèixer cada dia més i més Déu que és amor.

Per això, necessitem silenci, silenci monàstic, silenci de pau, que asserena l’ànima. I això val per a tothom.

Silenci ens cal, per poder tenir l’orella del cor ben atenta a l’escolta, l’escolta de la voluntat de Déu. Perquè, que n’és de bo viure tota la nostra existència lliurada a la voluntat de Déu.

Som terra i ell és el ceramista, deixem-nos modelar.

Crist va venir, no per fer la seua voluntat, sinó la del Pare. I el monjo ha de seguir les petjades de Crist amb la Regla de sant Benet. A l’Abat li pertoca ensenyar i a tots ens toca viure la voluntat de Déu.

Per això, l’escolta és tant necessària, l’escolta de la Paraula de Déu, l’escolta de la paraula dels altres.

El silenci fa créixer a les persones. L’escolta fa créixer la saviesa. La Paraula de Déu creix en la mesura que l’escoltes i la medites, la guardes en el teu cor i la poses en pràctica.

I la poses en pràctica en la mesura que t’obres, obres el teu cor a estimar. Estimar posant el Crist en el centre. No cal res més que estimar, estimar sense mesura a Déu i al proïsme. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor (1 Joan 4,8).

La benedicció d’avui, el tast de Déu, implica un reciclatge de la nostra vida, una conversió del nostre amor, del nostre cor de pedra en un cor de carn, de sentiments de caritat oferta, lliurada a la creu, la creu com Jesús, a la creu que cadascú portem en la nostra vida de pelegrins.

La benedicció de l’Abat de Poblet ens ha d’arribar a tots, tots hem de fer el tast de Déu, que és Pare misericordiós, Fill que ens vol per a ell i Esperit Sant que ens defensa, sempre i per tota l’eternitat. Amén.