COM S’HAN DE CELEBRAR LES VIGÍLIES EN LES FESTES DELS SANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 14

1 Les festes dels sants i totes les solemnitats, que se celebrin tal com hem dit que se celebrés el diumenge, 2 llevat que es diran els salms, antífones i lliçons propis del dia. Que es mantingui, però, la distribució prescrita més amunt.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Capítol breu entre els dedicats a la litúrgia. En primer lloc tracta de les festes o memòries dels sants en l’aspecte litúrgic. El Concili Vaticà II i el subsegüent ordenament general de la litúrgia de les hores posen de manifest que les celebracions dels sants s’han d’ordenar de tal manera que no se sobreposin a les festivitats i als temps sagrats que commemoren els misteris de la salvació, ni redueixin massa sovint el curs regular dels Salms o de la lectura continuada de la Sagrada Escriptura, ni provoquin repeticions indegudes alhora que la veneració sigui fonamentada. Prima doncs l’any litúrgic, especialment en els temps forts: Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua. No es tracta d’oblidar als sants, a aquests testimonis imitables, sinó de no oblidar que el centre de la nostra fe és Crist i el misteri de la redempció.

El terme emprat en l’antiguitat per designar aquestes celebracions era la de Dies natalicius, es a dir el dia de la seva mort o del seu naixement a la nova vida, al cel, un signe d’esperança en la resurrecció. Certament al segle VI, al temps de sant Benet, el santoral no era tant nombrós com ho és avui. Tenien un paper important sant Joan Baptista, sant Martí de Tours, els apòstols i els màrtirs de l’antiguitat cristiana, a més evidentment de la Benaurada Sempre Verge Maria. Sembla que ja existia un calendari de festes amb el seu propi ordre de Salms i antífones, específics en funció de la celebració. Sant Benet intenta establir una estructura, una jerarquia cercant l’equilibri, tal com demana el Concili Vaticà II, entre una estructura definida i no variable i la llibertat d’integrar elements que canvien segons que celebrem. Tenim festes, solemnitats, memòries, dies ferials i temps forts que ens han d’ajudar a viure amb intensitat l’any litúrgic.

L’altre tema que ens suggereix aquest capítol és el de la santedat en sí mateixa. Un tema llargament tractat pel Papa Francesc en la seva Exhortació Apostòlica sobre la vocació a la santedat en el món actual, Gaudete et Exsultate. El Papa es refereix en ella a alguns aspectes de la crida a la santedat especialment significatius.

En primer lloc a la perseverança, a la paciència i a la mansuetud. Hem de reconèixer i combatre les nostres inclinacions agressives i egoistes. No ens fa bé mirar-nos des de dalt, col·locar-nos en el lloc de jutges sense pietat, considerar als altres com indignes i pretendre donar lliçons permanentment. Aquesta és una subtil forma de violència. Anar pel camí cap a la santedat significa suportar petites humiliacions diàries o per exemple evitar parlar bé de nosaltres mateixos i preferir exaltar els altres en lloc de gloriar-nos, triant les tasques menys brillants, i fins i tot de vegades preferint suportar alguna cosa injusta per tal d’oferir-la al Senyor. D’aquesta actitud, diu el Papa, que «suposa un cor pacificat per Crist, alliberat d’aquesta agressivitat que brolla d’un jo massa gran».

En segon lloc el sant és aquell capaç de viure amb alegria i amb un esperit positiu i esperançat, fins i tot en temps difícils. La tristesa pot ser un senyal d’ingratitud pels dons rebuts de Déu. Nosaltres hauríem de pensar sempre que som uns privilegiats, no pas viure com uns condemnats o amargats. Si creiem vertaderament que és Déu qui ens ha cridat al monestir haurem de concloure que som dels homes més afortunats de la terra i sinó potser plantejar-nos la nostra vida ara i aquí.

En tercer lloc la santedat significa no considerar-nos el melic del món i que tot ha de girar entorn nostre i dels nostres capricis. Si superem aquesta visió egocentrista de la vida trobarem a Jesús en els cors dels nostres germans, en la seva carn ferida, en la seva vida oprimida, en la seva ànima enfosquida.

Els sants ens sorprenen, ens descol·loquen, perquè les seves vides ens conviden a sortir de la mediocritat tranquil·la i anestesiant en la que sovint ens instal·lem per comoditat; a ells l’Esperit Sant els fa contemplar la història en la clau de Jesús ressuscitat. D’aquesta manera en lloc d’estancar-se, poden seguir endavant acollint les sorpreses que els presenta el Senyor al llarg de la vida.

La santificació és un camí el qual vivim i treballem en comunitat amb altres germans. Compartir la Paraula i celebrar junts l’Eucaristia ens ha d’anar convertint en comunitat. Aquestes experiències també són presents en les coses petites de cada dia. Jesús convidava els seus deixebles a prestar atenció als petits detalls: el vi que s’acabava en una festa, una ovella que faltava, les dues monedes perdudes per una vídua. A vegades enmig d’aquests petits detalls se’ns regalen experiències consoladores de Déu.

Cada vegada que celebrem la memòria, festa o solemnitat d’un sant pensem en aquestes reflexions del Papa Francesc, els sants no són d’un altre món, d’una altra galàxia; han sigut homes i dones com nosaltres, amb virtuts i defectes, amb alegries, mals moments i algun enuig; però són models perquè, precisament essent homes i dones normals, el centre de la seva vida ha estat Crist.