L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES

De la Regla de sant Benet
Capítol 23

1 Si algun germà es demostra contumaç, o desobedient, o orgullós, o murmurador, o contrari en alguna cosa a la santa Regla i menyspreador dels manaments dels seus ancians, 2 aquest, segons el precepte de Nostre Senyor, ha de ser amonestat secretament pels seus ancians per primera i segona vegada. 3 Si no s’esmena, que el renyin públicament, davant de tothom. 4 I si ni així no es corregia, incorri en excomunió, si comprèn la gravetat de la pena. 5 Però, si és un obstinat, que el sotmetin al càstig corporal.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Sant Benet ens presenta el codi penal que han de fer servir els monjos per als germans que falten a la Regla.

Però, què vol dir faltar a la Regla?

La primera cosa que hem de tenir clar és que cadascú de nosaltres, monjos, hem fet un dia la professió monàstica segons la Regla de Sant Benet.

Això, vol dir que ens hem compromès i molt a seguir cada cosa, cada prescripció que Sant Benet ens marca en la manera de començar la vida monàstica.

Però, de tot hi ha a la vinya del Senyor, i de vegades un germà pot tornar-se orgullós, contumaç i desobedient dia rere dia. Fins i tot pot arribar a burlar-se dels manaments que un dia va prometre que seguiria. Aquest que comença per poc, acaba amb declarar-se obertament menyspreador de la Regla, i de vegades fins i tot viu inflat d’un orgull que l’allunya de Déu i de la comunitat de germans en la que un dia va fer la professió.

Aquest monjo ha des ser amonestat, una, dues, tres i les vegades que faci falta.

Si no s’esmena, que el renyin públicament. I si ni així no es corregia, incorri en excomunió. Però, tal vegada no compren aquest monjo la gravetat de la pena, de la pena d’excomunió.

Perquè el qui l’obediència la compleix segons els seu voler i no el del superior, el de la Regla en definitiva, aquest difícilment arribarà a comprendre aquesta excomunió, aquesta separació de la comunitat. Fins i tot, encara li semblarà un guany romandre excomunicat dels altres germans.

També, hi ha qui s’excomunica ell mateix amb molta facilitat, un dia a matines, altre dia a laudes, altre dia a l’assaig, l’altre a la recreació, l’altre a Completes i així, i així, va creixent la separació de la comunitat, de l’obediència i ja no és que menysprea la Regla sinó que la treta del seu cor i de la seva ment.

Cadascú, som com som, però si hem fet la professió en aquest monestir concret sota la Regla de Sant Benet, no cal negligir allò que voluntàriament van prometre de per vida.

COM S’HAN DE CELEBRAR ELS OFICIS DIVINS DURANT EL DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 16

1 Com diu el profeta: «Us he lloat set vegades al dia». 2 Acomplirem aquest sagrat nombre de set, si complim les obligacions de la nostra servitud a hora de laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, 3 ja que és d’aquestes hores diürnes que digué: «Us he lloat set vegades al dia». 4 Perquè, de les vigílies nocturnes el mateix profeta diu: «A mitjanit em llevava a lloar-vos». 5 Tributem, doncs, lloances al nostre Creador en aquestes hores «per les decisions de la seva justícia», això és, a laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, i llevem-nos de nit a lloar-lo. «Us lloo set vegades cada dia, perquè són justes les vostres decisions» (Sl 119,164).

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Set vegades al dia us dono lloança. És el nostre treball quotidià. Actualment després del Concili Vaticà II, es va suprimir prima, però tenim l’Eucaristia cada dia, i així anem pregant i lloant el nostre Creador.

Demanem en començar la lloança que el Senyor sigui amb nosaltres. Demanem que el Senyor vingui a ajudar-nos. Perquè veritablement necessitem la seva ajuda per poder lloar Déu que és el nostre Pare.

Cal viure agraïts que Déu sigui el nostre pare. I què espera un pare dels fills? Espera que li facin cas, que el segueixin en tot el que ensenya i ens diu al cor.

Per això, la distribució del dia en la vida monàstica ha d’estar pautada per la litúrgia de les hores. Nosaltres podem estar treballant o fent una cosa realment important, però l’hora de la pregària sempre està per sobre de tot. Cap cosa pot suplir-la.

Per això, durant el dia ens hem d’esforçar a no perdre el fil conductor que ens uneix amb el Fill. Jesucrist és el mestre en cada moment de la nostra vida, ell amb els salms en apropa al Pare, perquè ell prega amb nosaltres.

Per això, no hem de perdre el fil de la pregària, les obligacions de la nostra servitud a laudes, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, i llevem-nos de nit encara, a les vigílies nocturnes a lloar-lo.

I encara afegim avui, la litúrgia de l’Eucaristia, que com diu Sacrosanctum Concilium 10: és la cimera a la qual tendeix l’activitat de l’Església i alhora la font d’on raja tota la seva força. Doncs els treballs apostòlics s’ordenen que, un cop fets fills de Déu per la fe i el baptisme, tots es reuneixin per lloar Déu enmig de l’Església, participin en el sacrifici i mengin el sopar del Senyor.

Set vegades hem de complir el nostre treball, la nostra tasca més monàstica, la relació amb Déu que ens interpel·la i ens dona fill per seguir estimant-lo i donant-nos amb fe, esperança i caritat als altres.

QUANTS SALMS S’HAN DE DIR A LA NIT

De la Regla de sant Benet
Capítol 9

1 A l’esmentat temps d’hivern diran en primer lloc tres vegades el verset: «Obriu-me, els llavis Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança», 2 al qual afegiran el salm tercer amb el glòria. 3 Després d’aquest, el salm noranta-quatre amb antífona o almenys cantat directament. 4 Seguirà després l’himne ambrosià i, tot seguit, sis salms amb antífones. 5 Acabats els salms i un cop dit el verset, que l’abat doni la benedicció, i, asseient-se tots als escons, els germans llegiran per torn tres lliçons al volum de damunt el faristol, entre les quals es cantaran tres responsoris. 6 Dos responsoris es diran sense el glòria, i després del de la tercera lliçó el qui canta dirà el glòria, 7 i, així que el cantor comenci a dir-lo, que a l’instant tots s’aixequin dels seus seients en honor i reverència de la santa Trinitat. 8 A les vigílies es llegiran els volums d’inspiració divina, tant de l’Antic Testament com del Nou, i també els comentaris que n’han fet els Pares catòlics reconeguts i de doctrina segura. 9 Després d’aquestes tres lliçons amb els seus responsoris, seguiran els altres sis salms, que s’han de cantar amb al·leluia. 10 Després d’aquests, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de dir de memòria, el verset, la pregària de la lletania, o sigui, el Kyrie eleison, 11 i que així s’acabin les vigílies de la nit.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Obriu-me el llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança. Amb aquest verset ja podem fer-nos la idea d’on estem situats en el món. Tenim moltes coses, però entre tantes, tenim una veu, una boca, uns llavis, on podem dir, d’on poden sortir el bo i millor de la persona.

Sant Benet és molt clar en el seu ensenyament, per això, el monjo ha d’entendre que la primera cosa després de llevar-se, de bon de matí, encara fosc, és posar-se al davant de la pregària, posar-se al davant de Déu, posar la seva petitesa, al davant de la grandesa de Déu.

I des de la seva petitesa, el monjo demana que el Senyor i sols ell, pugui ser qui obri els meus llavis per lloar-lo tot el dia que tenim al davant.

La distribució dels salms de sant Benet encara s’assembla a la nostra distribució dels diumenges. Salm tercer, salm noranta-quatre , l’himne. La quantitat dels salms actualment és menor. Les lliçons del volum de damunt del faristol, els responsoris cantats a les solemnitats, tot fonamenta l’aliment de la nostra vida de pregària. Per això, ens interessa no despistar-nos i estar pel que hem vingut a fer al monestir.

La base de la litúrgia de Matines, és doncs la mateixa que sant Benet ens proposa, acabem amb la pregària de la lletania, el Kyrie eleison.

Podem dir que, encara a la nit, quan encara no ha començat a clarejar el dia, demanem la pietat del Senyor per aquesta nova jornada que ens ha estat oferta.

Déu ens dona una nova oportunitat per lloar-lo, i lloant-lo visquem en pau.

LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54

51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble; 53 m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

La humilitat sempre ens ajuda a apropar-nos més i més a Déu. Hauríem de descobrir la consciència de cuc. En la immensitat de l’univers creat som molt poca cosa, encara que ens pensem ser qui sap qui.

L’única realitat és que som fills de Déu. Això és la cosa més sublim de la nostra existència: Fills de Déu. La grandesa de ser fills en el seu Fill, Jesucrist, ens hauria de fer reflexionar la vida que portem.

La vida de monjo és una vida d’imitació real de Crist. La nostra personalitat lluita de vegades per enorgullir-se de qui sap què. Hem de girar la nostra mirada a Crist, el Crist humiliat, a la Creu, les seves ferides, ens guarien.

Per això, ens convé una veritable conversió del cor, per això ens convé descobrir la consciència de cuc.

Hem de deixar l’orgull de banda, abandonar tota mena d’orgull, que sempre ens allunya del Crist.

Ens cal obrir els ulls del cor per descobrir els manaments del Senyor. Ens hem de donar compte que si no ens posem els últims no podrem tocar el qui sa fet l’últim de tots per portar-nos a tots a la glòria.

Ens convé la humiliació, per adonar-nos d’on som i cap on hem de orientar la nostra vida monàstica.

La humilitat no és un capítol qualsevol de la Regla de sant Benet, el capítol de la humilitat recull l’essència de la vida, de la nostra vida monàstica, de la vida per ell, amb ell i en ell, el Crist que ens portarà a la glòria del Pare.

Ens hem d’alegrar quan ens humilien perquè això ens farà adonar-nos que realment som molt posa cosa, però que Déu és el tot.

LA HUMILITAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Sant Benet ens presenta en la seva Regla l’escala de la humilitat. I amb la humilitat ens presenta la nostra relació amb Déu i al mateix temps la nostra relació amb els altres.

«Tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull». L’orgull sovint ens fa caure en l’abisme del mal. I l’orgull mai pot conduir al camí de la virtut, el camí cap a Déu mateix.

Per això, el monjo per sant Benet ha de tenir clar l’escala que ha de pujar. És per la humilitat que és va cap a Déu, i és per la humilitat que et dones als altres. El Crist es va fer no res, perquè nosaltres poguéssim esdevenir fills de Déu, per gràcia i de veritat.

Per això, mai ens ha de donar por el camí de la humilitat, mai ens ha de donar por pujar l’escala dreçada al cel que aparegué en somnis a Jacob, per on veia els àngels amunt i avall.

Encara no som àngels, però estem en el camí de la virtut per poder esdevenir membres de la casa celestial. Aquests dies de treva que tenim, els hem d’escarrassar amb la humilitat. Comencem des del nostre cor. Si comencem des del cor anirem eixamplant tot el nostre ésser per poder viure la joia d’estat, o bé, podem dir: d’estar en Crist, de viure amb Crist.

La nostra vida s’entrellaça amb la de la voluntat de Déu. Si tot ho fem des de la humilitat sempre guanyarem i la presència de Déu enmig nostre serà veritable.

El que esperen les persones dels monjos és que preguem per elles, per les seves necessitats. Cal humilitat, molta humilitat per viure de la pregària, per presentar davant Déu totes les peticions que ens arriben.

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,11-22

11 Quan algú, doncs, accepta el nom d’abat, ha d’anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, 12 és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres. 13 Per contra, tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer, no fos cas que, predicant als altres, ell fos trobat reprovable, 14 i un dia li digués Déu veient-lo en falta: «¿Com goses predicar els meus preceptes i tenir sempre als llavis la meva aliança, tu que has avorrit la correcció i has llençat rere teu les meves paraules?» 15 I «tu que veies la brossa a l’ull del teu germà no has vist la biga al teu». 16 Que no faci accepció de persones al monestir. 17 Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència. 18 Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure, si no hi ha una altra causa raonable. 19 Però si, per un motiu de justícia, així li ho semblava a l’abat, que ho faci, de qualsevol estament que sigui; si no, que cadascú conservi el seu lloc, 20 perquè tots, «tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa» i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que «Déu no fa pas accepció de persones». 21 L’única cosa que en això ens distingeix davant d’ell és que ens trobi millors que els altres en les bones obres i humils. 22 Que tingui, doncs, l’abat una mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots una mateixa norma segons els mèrits de cadascú.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Aquest capítol ens ajuda a veure com sant Benet ens presenta en la seva Regla uns trets que ha de tenir l’abat. Però, aquests trets els hem de fer nostres cada monjo. Som monjos i totes les coses bones i santes les hem de mostrar més amb fets que no amb paraules.

Les paraules sense els fets no ens diuen res avui en dia. La nostra societat està abocada a la imatge, una imatge val més que qualsevol paraula. Clar que es poden dir moltes paraules, però la imatge ajudarà sempre al contingut de les paraules.

És tasca de l’Abat, però també de cada monjo. Cadascú en el seu lloc ha de saber donar testimoni del que és. Som monjos, els qui ens hem reunit ara en la sala capitular. Cada paraula de la Regla ens interpel·la, encara que avui el capítol vagi adreçat a l’Abat; també ens podem fer preguntes: Realment vivim el que parlem? Som bon exemple de vida monàstica? Parlem molt de tot i la nostra actuació no hi és d’acord amb la nostra veu?

Cadascú de nosaltres tenim uns ulls, uns ulls de la fe que ens fan veure els altres i com son els altres fins i tot a nivell espiritual. Però, també hem de discernir i purificar la nostra mirada per si de cas se’ns ha incrustat una biga que ens impedeix veure amb ulls de misericòrdia.

L’abat no ha de fer accepció de persones, perquè Déu no fa accepció de persones. Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell que trobi millor en les bones obres i en l’obediència. Sembla que es contradiu, però el que és clar que el monjo ha de fer bones obres i ha de ser obedient.

No sols serà l’abat qui estimarà més el monjo obedient i que fa millor les bones obres, sinó serà tota la comunitat qui l’estimarà més.

Ara bé, el que no ha de perdre mai de vista l’abat, és com l’anomenen i les funcions que fa en la comunitat, com a vicari de Crist, per això, la caritat vers cada monjo és el que més ha d’aplicar l’abat davant de les maneres de ser de cadascú.