LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54

51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble; 53 m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

La humilitat sempre ens ajuda a apropar-nos més i més a Déu. Hauríem de descobrir la consciència de cuc. En la immensitat de l’univers creat som molt poca cosa, encara que ens pensem ser qui sap qui.

L’única realitat és que som fills de Déu. Això és la cosa més sublim de la nostra existència: Fills de Déu. La grandesa de ser fills en el seu Fill, Jesucrist, ens hauria de fer reflexionar la vida que portem.

La vida de monjo és una vida d’imitació real de Crist. La nostra personalitat lluita de vegades per enorgullir-se de qui sap què. Hem de girar la nostra mirada a Crist, el Crist humiliat, a la Creu, les seves ferides, ens guarien.

Per això, ens convé una veritable conversió del cor, per això ens convé descobrir la consciència de cuc.

Hem de deixar l’orgull de banda, abandonar tota mena d’orgull, que sempre ens allunya del Crist.

Ens cal obrir els ulls del cor per descobrir els manaments del Senyor. Ens hem de donar compte que si no ens posem els últims no podrem tocar el qui sa fet l’últim de tots per portar-nos a tots a la glòria.

Ens convé la humiliació, per adonar-nos d’on som i cap on hem de orientar la nostra vida monàstica.

La humilitat no és un capítol qualsevol de la Regla de sant Benet, el capítol de la humilitat recull l’essència de la vida, de la nostra vida monàstica, de la vida per ell, amb ell i en ell, el Crist que ens portarà a la glòria del Pare.

Ens hem d’alegrar quan ens humilien perquè això ens farà adonar-nos que realment som molt posa cosa, però que Déu és el tot.

LA HUMILITAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Sant Benet ens presenta en la seva Regla l’escala de la humilitat. I amb la humilitat ens presenta la nostra relació amb Déu i al mateix temps la nostra relació amb els altres.

«Tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull». L’orgull sovint ens fa caure en l’abisme del mal. I l’orgull mai pot conduir al camí de la virtut, el camí cap a Déu mateix.

Per això, el monjo per sant Benet ha de tenir clar l’escala que ha de pujar. És per la humilitat que és va cap a Déu, i és per la humilitat que et dones als altres. El Crist es va fer no res, perquè nosaltres poguéssim esdevenir fills de Déu, per gràcia i de veritat.

Per això, mai ens ha de donar por el camí de la humilitat, mai ens ha de donar por pujar l’escala dreçada al cel que aparegué en somnis a Jacob, per on veia els àngels amunt i avall.

Encara no som àngels, però estem en el camí de la virtut per poder esdevenir membres de la casa celestial. Aquests dies de treva que tenim, els hem d’escarrassar amb la humilitat. Comencem des del nostre cor. Si comencem des del cor anirem eixamplant tot el nostre ésser per poder viure la joia d’estat, o bé, podem dir: d’estar en Crist, de viure amb Crist.

La nostra vida s’entrellaça amb la de la voluntat de Déu. Si tot ho fem des de la humilitat sempre guanyarem i la presència de Déu enmig nostre serà veritable.

El que esperen les persones dels monjos és que preguem per elles, per les seves necessitats. Cal humilitat, molta humilitat per viure de la pregària, per presentar davant Déu totes les peticions que ens arriben.