SI S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 29

1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Poblet, 9 d’agost de 2026

La persona humana pot tenir molts alts i baixos en la seva vida. El monjo, el qui vol ser monjo no és una excepció. Així, podem trobar monjos que després d’uns anys han deixat la vida monàstica.

Ara bé, si aquest germà de comunitat vol tornar, sant Benet ens deixa la prova de les tres vegades.

Un germà pot tenir aquesta inquietud de després de pensar-s’ho molt i entrar al monestir, al cap d’un temps pensar que no és la seva vida. Però, després pot pensar que ha comès un gran error en abandonar la vida monàstica.

La humilitat com en tants altres capítols de la Regla sempre ens surt al davant. Ens hauríem d’adonar-nos que sense humilitat no podem viure una vida santa.

Per això, les proves que sant Benet ens proposa, tant per aquests germans que han sortit del monestir i volen tornar, com per als qui mai se’ls haguera passat pel cap deixar la vida monàstica, la humilitat ens ha de ser sempre el nivell de la mesura de la vocació.

La humilitat ens porta a admetre la culpa, ens porta a adonar-nos que no podem viure al monestir entrant i sortint segons el propi parer.

Crec que de vegades no s’ha fet un bon discerniment amb el germà que vol entrar al monestir. Sant Benet ens diu en el capítol 58, en la manera d’admetre els germans, que ens n’adonem si cerca Déu de veritat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions.

Aquest capítol d’avui, tot i que el monjo no vulgui marxar del monestir, ens hauria de fer reflexionar si estem vivint com a monjos amb bon zel, per l’ofici diví i pels oficis setmanals, per l’obediència i per les humiliacions.

La vida del monjo és molt rica, riquíssima espiritualment, però ens cal espavilar-nos i no adormir-nos, ni entrar en el vici tan nefast de l’intentar viure una vida sense compromís, tancat en el propi claustre del jo.