De la Regla de sant Benet
Capítol 68
1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Deia un polític fa uns mesos «se me pide algo que no quiero hacer, ni puedo hacer». (Mariano Rajoy a La Vanguardia 27 de maig de 2017). Com saber si som capaços de fer alguna cosa o bé aquesta supera les nostres forces, la nostra capacitat? Com saber si no és el nostre voler el que ens impossibilita de fer alguna cosa? Sant Benet s’ho planteja també això; primer que tot defineix com han de ser aquestes coses perquè puguem analitzar si superen les nostres forces o no; en segon lloc ens diu amb quina actitud ho hem d’afrontar, de rebre; en tercer lloc ens convida a fer un segon anàlisis de la situació abans d’exposar les nostres objeccions, fetes amb unes determinades actituds, que no ens poden sorprendre perquè estan ben presents al llarg de tota la Regla, i finalment si la cosa no té sortida, o al menys no té la sortida que nosaltres voldríem, ens demana d’obeir portats per la caritat, que és el que sempre ha de guiar la nostra vida de monjos i de cristians.
El que ens manin ha de ser tingut per feixuc o impossible. Aquests dos adjectius ens poden a vegades limitar la visió d’aquestes ordres a coses materials, físiques. Com si es tractés de que ens manessin d’agafar amb una sola mà la tomba del rei Martí i portar-la a la galilea, per dir un absurd. Però no ho hauríem de limitar a l’aspecte físic, hi ha moltes altres coses que se’ns presenten com a feixugues i impossibles i que provoquen en nosaltres reaccions diverses. A vegades podem optar per desobeir, fer com si no ho haguéssim sentit o no ho haguéssim entès o haguéssim interpretat que tal o tal altre cosa no van amb nosaltres, però sí amb la resta de la comunitat. D’altres vegades ens ho prenem en pla de resistència numantina, com si acceptar-ho impliqués la renuncia a la nostra llibertat, la més gran humiliació, no entesa en el sentit de la Regla sinó en el sentit més col·loquial del terme, com si ens hi anés la vida i no ens arribem ni a plantejar si en som de capaços o no de fer-ho, això passa en certa manera a ser secundari i podem fins i tot enviar a passeig, Déu no ho vulgui, de pensament, paraula, obra o omissió, a qui ens ho ha demanat.
Aquí és quan caiem en la mundanitat espiritual, quan cerquem la gloria humana enlloc de la gloria de Déu, quan exaltem el nostre ego fins a no deixar lloc per l’alteritat i sobretot sense deixar lloc a aquell que és el tot Altre, en expressió de sant Agustí referida a Déu. També podem optar per una tàctica més instrumental i fer una llista inestimable de requisits que creiem imprescindibles per afrontar-ho: sí, si tenim tal ajuda; sí, si se’ns proporciona o se’ns compra aquest o aquell altre mitjà; sí, si ho podem fer d’aquí a dues o tres setmanes, i així anem allargant el repertori d’arguments, per no dir d’excuses.
En tots els casos hem d’analitzar si el que ens afecta realment no és l’orgull i no ens deixem portar per la humilitat, que hauria de ser la nostra norma de conducta. Amb humilitat de ben segur que rebríem la petició amb tota mansuetud i obediència, com ens diu sant Benet. Deia ahir l’arquebisbe Joan a la cerimònia d’imposició del pali que «no ens refugiem en el passat, o en els nostres egos d’autosuficiència i d’espais aconseguits.». Això serveix per a tots, quantes vegades per exemple una cosa que podria ser tan simple com deixar el que estem fent per atendre tal o qual altre cosa no se’ns fa impossible i feixuc? Se’ns i fa i molt.
Però sant Benet no ens tanca la porta a que es reconegui la impossibilitat del que se’ns mana, de que se’ns doni la raó. Podem fer una apel·lació, això sí amb paciència i oportunament, no pas amb orgull i resistència o contradicció. Aquesta paraula, contradicció, pot ser un concepte també important alhora d’analitzar la nostra impossibilitat; potser veiem feixuc i impossible tal cosa i una altra, que pot ser-ho molt més de difícil, no se’ns presenta com a tal, perquè ens ve de gust o ens ajuda a aconseguir un objectiu que ens abelleix. Ens pot costar la rutina, el dia a dia, ser puntuals o acudir a l’ofici o atendre a aquella altra tasca i alhora no constar-nos gens si la motivació és anar a tal o qual altre lloc i trobar-nos amb aquella altra persona. Sant Benet ens diu que si aquesta apel·lació, per dir-ho amb llenguatge judicial tant de moda desgraciadament en aquests temps, tampoc prospera; ens cal acceptar-ho, perquè hem acabat el recorregut i potser ens convé i aleshores ens cal confiar en l’ajut de Déu. Si ens limitem a confiar en les nostres pròpies forces no anem massa bé, les nostres febleses tant físiques com morals ens poden dificultar el camí, tant més que un dia podem estar no tant predisposats a afrontar reptes. Sempre ens cal confiar-nos al Senyor, Ell sap el que ens convé i ho sap perquè ens estima, Ell sí que sempre és portat per la caritat. Ens deia l’altre dia el germà Lluís Serra, en la formació, que Déu no cura els problemes però dona força per a afrontar-los; és aquesta la confiança que ens ha de moure a avançar més i més en la nostra vida monàstica. Escrivia fa uns anys en un article un analista: «¿es cierto que querer es poder?, ¿realmente hace más el que quiere que el que puede?, ¿hasta qué punto la voluntad, la perseverancia, la fe y el propósito vencen a la adversidad y a las circunstancias desfavorables?» (Alex Rovira cuando querer es poder a El País Semanal 4 de juny de 2006). No sempre voler és poder, però si ni tant sols volem malament podrem. Són moltes les coses que sempre o a voltes se’ns presenten com a feixugues i impossibles: de físiques perquè ens cansem o també d’altres com per exemple l’assistència i puntualitat a l’Ofici Diví, a la lectura de col·lació, mantenir el silenci quan toca, no abordar als hostes sense permís, no sortir sense vertadera necessitat, i tantes altres.
No som perfectes, caiem un cop i un altre en els mateixos paranys, però si que hem d’intentar de cercar la voluntat suficient per aixecar-nos de nou i fer-nos el propòsit de no tornar a caure, encara que sabem que tard o d’hora hi tornarem; al menys intentar-ho i sempre confiats en l’ajut d’Aquell qui tant ens estima. Sols la confiança en Ell ens pot ajudar a la mansuetud, a l’obediència, a la paciència, a l’oportunitat, a la caritat.
diumenge, 22 de desembre del 2019
diumenge, 15 de desembre del 2019
COM S’HA D’ACOLLIR ELS MONJOS FORASTERS
De la Regla de sant Benet
Capítol 61
1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«En tot lloc se serveix un mateix Senyor i es milita per un mateix rei». Compartim la nostra vida monàstica dins d’un mateix Orde, alhora som diversos ordes els qui seguim la Regla de sant Benet; aleshores en certa manera vivim la nostra vida monàstica en una comunitat de comunitats; és l’Església. Això és bo, saber que no estem sols, que d’altres monjos, d’altres comunitats segueixen la nostra mateixa manera de viure, cadascú en un lloc concret, en una cultura concreta, però servint tots un mateix Senyor, com ens diu sant Benet. La Regla ens parla avui de compartir, per un temps, la vida en una altra comunitat, ens hi podem haver trobat per raons de formació o de realitzar un retir; sempre és una experiència positiva; ens fa apreciar la nostra pròpia vida, la nostra pròpia comunitat perquè es va descobrint que arreu hi ha certs arquetips monàstics, que no som peces úniques; aquí i allà hi ha el risc de la murmuració, del menyspreu als germans, de la lluita costant per centrar-nos en Crist i allunyar-nos del pecat.
En certa manera sant Benet ens parla avui de que és bo prendre distància, així pot ser que algú que ve de fora pugui detectar coses que nosaltres mateixos per una excessiva proximitat no veiem; pot ser tant en positiu com en negatiu. Per exemple si tenim dificultats de convivència amb un germà de comunitat ens pot costar i molt trobar-li qualitats o a l’inrevés si la nostra relació amb un altre germà ultrapassa la normalitat d’una relació comunitària per esdevenir una dependència afectiva excessiva, les anomenades en altres temps amistats particulars, ens poden impedir de veure-hi amb claredat. Perquè en qualsevol de nosaltres hi ha clars i obscurs, coses positives i d’altres que no ho són tant; d’això n’hem de ser sempre conscients, perquè perfecte sols ho és Déu; d’home o de dona no n’hi ha cap de perfecte, tots som perfectibles perquè caminem cap a la recuperació de la imatge perduda de Déu.
Aquest capítol està inserit entre d’altres que ens parlen de com admetre els germans, com fer-ho si són fills de nobles o de pobres, infants o sacerdots; per acabar parlant de l’orde dins la comunitat on sant Benet deixa clara la importància de l’antiguitat, de l’edat monàstica, dels ancians i dels joves, sempre monàsticament parlant. Ens trobem al darrer dels capítols que dedica a les diverses categories de candidats que es poden presentar al monestir. Sembla clar que sant Benet distingeix clarament aquests monjos peregrins dels giròvags dels que parla al capítol primer.
Aquest capítol està escrit en un moment en què la institució monàstica estava molt menys estructurada que avui en dia, no hi havia ordes monàstics i tant els llaços de pertinença a una comunitat com els lligams entre les comunitats eren més aviat febles. Sant Benet és molt coherent en totes les seves posicions; qualsevol que vulgui encaixar en la vida d’una comunitat cal que accepti totes les seves característiques, aleshores és benvingut; però aquest és un requisit previ. Això vol dir que no ha de molestar la comunitat que l’acull per les seves exigències i que cal tenir ben present el seu comportament durant la seva estada. No és una qüestió de reclutament o d’augment numèric de la comunitat, perquè la dimensió d’una comunitat no sembla important per a sant Benet, sinó més aviat la seva autenticitat, estar disposat a assumir de manera estable la manera de viure la Regla d’una comunitat concreta. Trobem aquí l’equilibri entre l’atenció al bé espiritual de l’individu i el respecte per la comunitat.
En alguna ocasió, aquí o en algun altre monestir amb el que puguem tenir una relació més o menys propera, podem escoltar la reflexió d’algú que s’acosta a una comunitat amb una voluntat d’incorporar-s’hi i que enlloc de centrar-se, abans que res, amb la seva relació bilateral amb Déu, és a dir discernint la seva vocació; cau en la rutina d’analitzar la possible comunitat acollidora amb una òptica que acaba esdevenint crítica quan no demolidora. És ben humà això, però potser hauríem de tenir sempre molt present que és Déu qui ens crida a nosaltres, no pas nosaltres a Déu; sempre respectant la nostra voluntat, la llibertat de la nostra resposta, això és ben cert. Per tant no es tracta tant de triar una comunitat, uns integrants de la mateixa al nostre gust, sinó de respondre a la crida de Déu en un lloc concret, perquè si ens crida ho fa a un lloc o a un altre, a una manera de viure la fe, la vida comunitària o la vida monàstica o a una altra. Potser seria el que avui també ens diu sant Benet, el risc d’acabar essent exigent o viciós, i en aquest cas veiem que recomana convidar a marxar, això sí amb delicadesa però amb claredat, fa servir una expressió prou contundent: «que se’n vagi» seguida d’una motivació clara per a aquesta invitació «que la seva misèria no viciï també als altres.»
Pot semblar que a sant Benet no li fa massa gràcia que un sacerdot o un monjo d’un altre monestir entri en una comunitat, en tot cas no ho posa fàcil, com tampoc no ho fa amb qualsevol que s’hi acosti amb la intenció d’entrar-hi. Segurament aquesta postura es basa en dos principis: la prudència i la reflexió. Sant Benet té clar, molt clar, que una vocació, tot i que vingui d’algú que ja n’ha destriada una d’anterior o potser precisament per això, necessita d’un procés de discerniment profund i clar.
També ens alerta sant Benet de no enviar a un monjo incòmode, per fer servir una expressió políticament correcte, a un altra monestir sense una explicació de la motivació, la Regla fa servir la frase «el que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú», una reflexió que podríem aplicar a tota la nostra vida i això ens ajudaria a no sentir-nos en cap moment superiors als altres, respectant les pròpies singularitats, que és al que ens convida sempre sant Benet per avançar així tots junts cap a la vida eterna.
Capítol 61
1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«En tot lloc se serveix un mateix Senyor i es milita per un mateix rei». Compartim la nostra vida monàstica dins d’un mateix Orde, alhora som diversos ordes els qui seguim la Regla de sant Benet; aleshores en certa manera vivim la nostra vida monàstica en una comunitat de comunitats; és l’Església. Això és bo, saber que no estem sols, que d’altres monjos, d’altres comunitats segueixen la nostra mateixa manera de viure, cadascú en un lloc concret, en una cultura concreta, però servint tots un mateix Senyor, com ens diu sant Benet. La Regla ens parla avui de compartir, per un temps, la vida en una altra comunitat, ens hi podem haver trobat per raons de formació o de realitzar un retir; sempre és una experiència positiva; ens fa apreciar la nostra pròpia vida, la nostra pròpia comunitat perquè es va descobrint que arreu hi ha certs arquetips monàstics, que no som peces úniques; aquí i allà hi ha el risc de la murmuració, del menyspreu als germans, de la lluita costant per centrar-nos en Crist i allunyar-nos del pecat.
En certa manera sant Benet ens parla avui de que és bo prendre distància, així pot ser que algú que ve de fora pugui detectar coses que nosaltres mateixos per una excessiva proximitat no veiem; pot ser tant en positiu com en negatiu. Per exemple si tenim dificultats de convivència amb un germà de comunitat ens pot costar i molt trobar-li qualitats o a l’inrevés si la nostra relació amb un altre germà ultrapassa la normalitat d’una relació comunitària per esdevenir una dependència afectiva excessiva, les anomenades en altres temps amistats particulars, ens poden impedir de veure-hi amb claredat. Perquè en qualsevol de nosaltres hi ha clars i obscurs, coses positives i d’altres que no ho són tant; d’això n’hem de ser sempre conscients, perquè perfecte sols ho és Déu; d’home o de dona no n’hi ha cap de perfecte, tots som perfectibles perquè caminem cap a la recuperació de la imatge perduda de Déu.
Aquest capítol està inserit entre d’altres que ens parlen de com admetre els germans, com fer-ho si són fills de nobles o de pobres, infants o sacerdots; per acabar parlant de l’orde dins la comunitat on sant Benet deixa clara la importància de l’antiguitat, de l’edat monàstica, dels ancians i dels joves, sempre monàsticament parlant. Ens trobem al darrer dels capítols que dedica a les diverses categories de candidats que es poden presentar al monestir. Sembla clar que sant Benet distingeix clarament aquests monjos peregrins dels giròvags dels que parla al capítol primer.
Aquest capítol està escrit en un moment en què la institució monàstica estava molt menys estructurada que avui en dia, no hi havia ordes monàstics i tant els llaços de pertinença a una comunitat com els lligams entre les comunitats eren més aviat febles. Sant Benet és molt coherent en totes les seves posicions; qualsevol que vulgui encaixar en la vida d’una comunitat cal que accepti totes les seves característiques, aleshores és benvingut; però aquest és un requisit previ. Això vol dir que no ha de molestar la comunitat que l’acull per les seves exigències i que cal tenir ben present el seu comportament durant la seva estada. No és una qüestió de reclutament o d’augment numèric de la comunitat, perquè la dimensió d’una comunitat no sembla important per a sant Benet, sinó més aviat la seva autenticitat, estar disposat a assumir de manera estable la manera de viure la Regla d’una comunitat concreta. Trobem aquí l’equilibri entre l’atenció al bé espiritual de l’individu i el respecte per la comunitat.
En alguna ocasió, aquí o en algun altre monestir amb el que puguem tenir una relació més o menys propera, podem escoltar la reflexió d’algú que s’acosta a una comunitat amb una voluntat d’incorporar-s’hi i que enlloc de centrar-se, abans que res, amb la seva relació bilateral amb Déu, és a dir discernint la seva vocació; cau en la rutina d’analitzar la possible comunitat acollidora amb una òptica que acaba esdevenint crítica quan no demolidora. És ben humà això, però potser hauríem de tenir sempre molt present que és Déu qui ens crida a nosaltres, no pas nosaltres a Déu; sempre respectant la nostra voluntat, la llibertat de la nostra resposta, això és ben cert. Per tant no es tracta tant de triar una comunitat, uns integrants de la mateixa al nostre gust, sinó de respondre a la crida de Déu en un lloc concret, perquè si ens crida ho fa a un lloc o a un altre, a una manera de viure la fe, la vida comunitària o la vida monàstica o a una altra. Potser seria el que avui també ens diu sant Benet, el risc d’acabar essent exigent o viciós, i en aquest cas veiem que recomana convidar a marxar, això sí amb delicadesa però amb claredat, fa servir una expressió prou contundent: «que se’n vagi» seguida d’una motivació clara per a aquesta invitació «que la seva misèria no viciï també als altres.»
Pot semblar que a sant Benet no li fa massa gràcia que un sacerdot o un monjo d’un altre monestir entri en una comunitat, en tot cas no ho posa fàcil, com tampoc no ho fa amb qualsevol que s’hi acosti amb la intenció d’entrar-hi. Segurament aquesta postura es basa en dos principis: la prudència i la reflexió. Sant Benet té clar, molt clar, que una vocació, tot i que vingui d’algú que ja n’ha destriada una d’anterior o potser precisament per això, necessita d’un procés de discerniment profund i clar.
També ens alerta sant Benet de no enviar a un monjo incòmode, per fer servir una expressió políticament correcte, a un altra monestir sense una explicació de la motivació, la Regla fa servir la frase «el que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú», una reflexió que podríem aplicar a tota la nostra vida i això ens ajudaria a no sentir-nos en cap moment superiors als altres, respectant les pròpies singularitats, que és al que ens convida sempre sant Benet per avançar així tots junts cap a la vida eterna.
diumenge, 8 de desembre del 2019
SI EL MONJO POT ACCEPTAR CARTES O ALGUNA ALTRA COSA
De la Regla de sant Benet
Capítol 54
1 Que de cap manera no sigui permès al monjo d’acceptar o donar, sense l’autorització de l’abat, cartes, eulògies o petits obsequis, ni de part dels seus familiars, ni de qualsevol persona que sigui, ni d’ells amb ells. 2 I fins si els seus familiars li enviaven alguna cosa, que no gosi acceptar-la sense abans fer-ho avinent a l’abat. 3 I si l’abat disposava que ho acceptés, estarà a la facultat de l’abat de passar-ho a qui ell disposi; 4 i que no es contristi el germà a qui hagi estat adreçat, per no donar ocasió al diable. 5 Si algú gosava fer altrament, que sigui sotmès a la correcció regular.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En una societat on el valor del tant tens, tant vals, s’imposa; l’observació de sant Benet contra la propietat privada ens pot xocar. Sobretot si tenim present que és un dels drets humans inalienables, concretament l’article 17 de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l’assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948, estableix el dret a la propietat i diu també que ningú en pot ser privat. Avui en el nostre entorn es fa mans i mànigues per tenir més, no pas per sobreviure, que seria legítim, sinó per acumular i veiem per exemple com casos de corrupció esquitxen aquí i allà, sense distinció de colors polítics, en gent que ja d’antuvi tenen més que el necessari per a viure i per a viure bé, molt per sobre de la mitjana dels seus conciutadans. Podem estar tranquils sant Benet no va contra els drets humans ni atempta contra ells, perquè la mateixa Declaració parla de propietat individual i de propietat col·lectiva, i de no ser-ne privat arbitràriament d’una o altre.
De fet sant Benet ens parla d’una altra cosa; tant en la seva època com també avui si miréssim com viu molta gent certament nosaltres vivim bé. En l’alta edat mitjana sant Benet establia per als monjos un plat a taula, un llit, eines, vestits, una jornada de treball més que raonable; tot plegat constituïen unes condicions de vida per sobre, molt per sobre, de la major part de la població. També avui si ho analitzem vivim bé, bastant bé podríem dir; a més de tot el que estableix sant Benet avui ho hem adaptat als temps actuals i tenim sempre un cotxe a punt per desplaçar-nos, podríem dir que amb la clau al contacte i el dipòsit ple, si hem de menester un bitllet de tren o d’avió sols cal demanar-lo, i no cal dir qualsevol cosa d’ús quotidià de la que el cellerer s’afanya a proveir-nos o el infermer si es tracta d’un medicament o d’una visita mèdica.
Sant Benet no ens parla de privar-nos d’allò necessari, i ho entén amb màniga ample; perquè parla de no agafar mai un enfit, no de no menjar; parla de que no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa, no de no beure vi; sap molt bé de les debilitats humanes i el que pretén sant Benet és que aquestes no ens dominin sinó que nosaltres aprenguem a dominar i a conviure amb les nostres pròpies febleses, tant físiques com morals. Ens parla de simplicitat, d’aprendre a no dependre de les coses materials; com sempre l’objectiu és que res no ens destorbi de la recerca de Crist.
Una de les moltes patologies que ens afecten és aquella que sovint es coneix com la síndrome de Diògenes; acumulem coses a la nostra cel·la o al nostre lloc de treball sota l’excusa del per sí un cas. El cas no arriba mai o si arriba ni recordem que tenim allò que ens cal, ni si ho recordem som capaços de trobar-ho, entre tants per sí de cas que hem acumulat.
Tot això és l’anècdota, el realment important és que sant Benet cerca la senzillesa; una vida equilibrada en la que tant el cos, com la ment i l’esperit siguin oferts a Déu del tot. El ideal de vida benedictí concretat en la Regla, manifesta un estil de vida modest, simple; cal que hi hagi el suficient però no de més. Cada monjo ha de rebre tot el necessari tenint presents les necessitats i debilitats personals perquè la mera privació no serveix de massa, sols crea frustració. Es tracta de saber que els béns, les eines, tot allò que utilitzem són béns compartits, propietat col·lectiva i això significa responsabilitat en el seu ús perquè el que avui utilitzo jo, demà ho farà servir un altre i si a mi em va bé haver-me trobat el cotxe, per exemple, amb el dipòsit ple, o la màquina de rentar plats neta; a qui ho faci servir després meu segurament també li anirà bé i deixar de banda sempre aquell mal pensament de després de mi, el diluvi; com una expressió sense lloc en la vida comunitària, cristiana i monàstica. Sant Benet ens vol fer entendre que cal que usem dels béns materials amb despreniment, no pas amb desinterès; sinó tractant-ho tot com vasos sagrats de l’altar, com recomana sant Benet al majordom.
Viure com a cristians en el món sense absorbits pels seus valors materialistes; mirar les coses sempre com a part integrant de la creació, com a dons de Déu. Escoltàvem l’altra dia en la lectura de la Declaració de l’Orde que hem de viure sempre com a cistercencs, les vint-i-quatre hores; perquè Déu no és una idea, ni un ideal, és una realitat concreta i tant sols en la realitat concreta de les nostres vides podrem trobar-nos amb Ell. Déu no ens demana coses extraordinàries ni heroïcitats, sinó la quotidianitat viscuda amb intensitat, amb els cinc sentits.
Cap tasca és més important que una altra, cap monjo més important que un altre; si ho tenim sempre present això potser evitarem el mal pensament de que si algú de fora em regala això, m’ho quedo sense dir res, perquè és que jo sí que m’ho mereixo. Evitarem fer un ús personal particular d’allò al que tinc accés per la responsabilitat que m’ha estat encomanada; per exemple si en atribució de la meva responsabilitat tinc accés a diners en faig un ús parcialment personal; el que col·loquialment se’n diu cisar, perquè m’ho he guanyat. Tots sabem que això portat a l’extrem dona lloc a situacions que acaben per ser molt doloroses per a tots i que demanen a la fi d’accions extremes mai agradables per a ningú. També ens pot succeir que si la nostra família o coneguts tenen recursos ens ho fem valdre per obtenir allò que desitgem, gosant no sols acceptar-ho, sinó demanar-ho, sense fer-ho abans avinent.
La clau és simplicitat, responsabilitat, despreniment, generositat, pensar en els altres, no donar ocasió al diable, sense contristar-nos mai per aquests temes. El ideal cistercenc, escriu Esther de Waal, posa l’accent en la simplicitat i la modèstia; garantint les condicions necessàries per una vida viscuda en la simplicitat que ens permeti de donar-ho tot a Déu. La conseqüència del desig de possessió, d’acumular és la dificultat d’obrir-nos a l’experiència de Déu; de cap manera permetem que aquest desig ens posseeixi a nosaltres.
Capítol 54
1 Que de cap manera no sigui permès al monjo d’acceptar o donar, sense l’autorització de l’abat, cartes, eulògies o petits obsequis, ni de part dels seus familiars, ni de qualsevol persona que sigui, ni d’ells amb ells. 2 I fins si els seus familiars li enviaven alguna cosa, que no gosi acceptar-la sense abans fer-ho avinent a l’abat. 3 I si l’abat disposava que ho acceptés, estarà a la facultat de l’abat de passar-ho a qui ell disposi; 4 i que no es contristi el germà a qui hagi estat adreçat, per no donar ocasió al diable. 5 Si algú gosava fer altrament, que sigui sotmès a la correcció regular.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En una societat on el valor del tant tens, tant vals, s’imposa; l’observació de sant Benet contra la propietat privada ens pot xocar. Sobretot si tenim present que és un dels drets humans inalienables, concretament l’article 17 de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l’assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948, estableix el dret a la propietat i diu també que ningú en pot ser privat. Avui en el nostre entorn es fa mans i mànigues per tenir més, no pas per sobreviure, que seria legítim, sinó per acumular i veiem per exemple com casos de corrupció esquitxen aquí i allà, sense distinció de colors polítics, en gent que ja d’antuvi tenen més que el necessari per a viure i per a viure bé, molt per sobre de la mitjana dels seus conciutadans. Podem estar tranquils sant Benet no va contra els drets humans ni atempta contra ells, perquè la mateixa Declaració parla de propietat individual i de propietat col·lectiva, i de no ser-ne privat arbitràriament d’una o altre.
De fet sant Benet ens parla d’una altra cosa; tant en la seva època com també avui si miréssim com viu molta gent certament nosaltres vivim bé. En l’alta edat mitjana sant Benet establia per als monjos un plat a taula, un llit, eines, vestits, una jornada de treball més que raonable; tot plegat constituïen unes condicions de vida per sobre, molt per sobre, de la major part de la població. També avui si ho analitzem vivim bé, bastant bé podríem dir; a més de tot el que estableix sant Benet avui ho hem adaptat als temps actuals i tenim sempre un cotxe a punt per desplaçar-nos, podríem dir que amb la clau al contacte i el dipòsit ple, si hem de menester un bitllet de tren o d’avió sols cal demanar-lo, i no cal dir qualsevol cosa d’ús quotidià de la que el cellerer s’afanya a proveir-nos o el infermer si es tracta d’un medicament o d’una visita mèdica.
Sant Benet no ens parla de privar-nos d’allò necessari, i ho entén amb màniga ample; perquè parla de no agafar mai un enfit, no de no menjar; parla de que no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa, no de no beure vi; sap molt bé de les debilitats humanes i el que pretén sant Benet és que aquestes no ens dominin sinó que nosaltres aprenguem a dominar i a conviure amb les nostres pròpies febleses, tant físiques com morals. Ens parla de simplicitat, d’aprendre a no dependre de les coses materials; com sempre l’objectiu és que res no ens destorbi de la recerca de Crist.
Una de les moltes patologies que ens afecten és aquella que sovint es coneix com la síndrome de Diògenes; acumulem coses a la nostra cel·la o al nostre lloc de treball sota l’excusa del per sí un cas. El cas no arriba mai o si arriba ni recordem que tenim allò que ens cal, ni si ho recordem som capaços de trobar-ho, entre tants per sí de cas que hem acumulat.
Tot això és l’anècdota, el realment important és que sant Benet cerca la senzillesa; una vida equilibrada en la que tant el cos, com la ment i l’esperit siguin oferts a Déu del tot. El ideal de vida benedictí concretat en la Regla, manifesta un estil de vida modest, simple; cal que hi hagi el suficient però no de més. Cada monjo ha de rebre tot el necessari tenint presents les necessitats i debilitats personals perquè la mera privació no serveix de massa, sols crea frustració. Es tracta de saber que els béns, les eines, tot allò que utilitzem són béns compartits, propietat col·lectiva i això significa responsabilitat en el seu ús perquè el que avui utilitzo jo, demà ho farà servir un altre i si a mi em va bé haver-me trobat el cotxe, per exemple, amb el dipòsit ple, o la màquina de rentar plats neta; a qui ho faci servir després meu segurament també li anirà bé i deixar de banda sempre aquell mal pensament de després de mi, el diluvi; com una expressió sense lloc en la vida comunitària, cristiana i monàstica. Sant Benet ens vol fer entendre que cal que usem dels béns materials amb despreniment, no pas amb desinterès; sinó tractant-ho tot com vasos sagrats de l’altar, com recomana sant Benet al majordom.
Viure com a cristians en el món sense absorbits pels seus valors materialistes; mirar les coses sempre com a part integrant de la creació, com a dons de Déu. Escoltàvem l’altra dia en la lectura de la Declaració de l’Orde que hem de viure sempre com a cistercencs, les vint-i-quatre hores; perquè Déu no és una idea, ni un ideal, és una realitat concreta i tant sols en la realitat concreta de les nostres vides podrem trobar-nos amb Ell. Déu no ens demana coses extraordinàries ni heroïcitats, sinó la quotidianitat viscuda amb intensitat, amb els cinc sentits.
Cap tasca és més important que una altra, cap monjo més important que un altre; si ho tenim sempre present això potser evitarem el mal pensament de que si algú de fora em regala això, m’ho quedo sense dir res, perquè és que jo sí que m’ho mereixo. Evitarem fer un ús personal particular d’allò al que tinc accés per la responsabilitat que m’ha estat encomanada; per exemple si en atribució de la meva responsabilitat tinc accés a diners en faig un ús parcialment personal; el que col·loquialment se’n diu cisar, perquè m’ho he guanyat. Tots sabem que això portat a l’extrem dona lloc a situacions que acaben per ser molt doloroses per a tots i que demanen a la fi d’accions extremes mai agradables per a ningú. També ens pot succeir que si la nostra família o coneguts tenen recursos ens ho fem valdre per obtenir allò que desitgem, gosant no sols acceptar-ho, sinó demanar-ho, sense fer-ho abans avinent.
La clau és simplicitat, responsabilitat, despreniment, generositat, pensar en els altres, no donar ocasió al diable, sense contristar-nos mai per aquests temes. El ideal cistercenc, escriu Esther de Waal, posa l’accent en la simplicitat i la modèstia; garantint les condicions necessàries per una vida viscuda en la simplicitat que ens permeti de donar-ho tot a Déu. La conseqüència del desig de possessió, d’acumular és la dificultat d’obrir-nos a l’experiència de Déu; de cap manera permetem que aquest desig ens posseeixi a nosaltres.
diumenge, 1 de desembre del 2019
EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA: ELS DIES DE QUARESMA
De la Regla de sant Benet
Capítol 48,10-13
10 Des del primer d’octubre fins al començament de la quaresma, que es dediquin a la lectura fins a l’hora segona completa. 11 A l’hora segona, que se celebri tèrcia, i que fins a l’hora de nona tots treballin en la feina que se’ls encomani. 12 Fet el primer senyal de l’hora de nona, que plegui cadascú de la seva feina, i estiguin a punt per a quan soni el segon senyal. 13 Després de l’àpat es dedicaran a les seves lectures o als salms.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La tradició monàstica més antiga preveia la lectura o la pregària personal fins a l’hora de Tèrcia durant tot l’any. Sigui per raons geogràfiques i de clima o d’adequació pel treball aquest costum s’anà modificant i quedà distribuït amb diferent disposició al llarg de l’any litúrgic, destacant com ens diu sant Benet, els temps forts com la per exemple la Quaresma. Es tracta d’alternar en la nostra jornada pregària comunitària, pregària personal, contacte amb la Paraula, treball i descans; una vida en equilibri, amb un temps ordenat on no calgui pensar massa que toca fer a cada moment per tal de centrar-nos, de posar els cinc sentits, en cada activitat, es tracta de fer el que toca quan toca i de fer-ho bé, amb plena consciència, i fer-ho amb puntualitat, quan soni el toc del senyal, com si la campana fos per a nosaltres la veu de Déu que ens crida a una o altre activitat. Un altre aspecte que destaca sant Benet és la relació de la pregària amb el treball, una i altre es va alternant i la pregària inicia i conclou el temps de treball, com un reforç en el sentit de dedicar tota la nostra activitat a Déu. Un tercer aspecte d’aquest paràgraf del capítol que ens parla del treball són les dates, l’actual festa de l’exaltació de la Santa Creu com a inici d’un moment fort, centrat en la història de la salvació i que té el misteri pasqual com a centre en un in crescendo que ens porta a la gran festa de les festes, la Pasqua. En la nostra vida, en la seva ordenació hi ha poc espai per a la casualitat, tot està ordenat, de nou una mostra de que sant Benet ens dona la seva Regla des de la seva pròpia experiència i arriba a la conclusió de que és millor seguir un ordenament que no pas deixar lloc a la improvisació.
Sant Benet és sempre ben pràctic, i diríem ecologista, d’acord amb l’aprofitament de la llum solar estableix que a la tardor i a l’hivern, hi ha un ordenament concret. Els monjos han de dedicar les primeres hores del matí a la lectura, fins al final de la segona hora, que, calculant el solstici d’hivern amb la sortida del sol molt més tard, hauria de correspondre a l’actual sobre dos quarts de nou. Després se celebrava la Tèrcia i, per tant, hi ha un llarg temps de treball fins a Nona, sobre les dues del migdia, hora solar. Aquí només es parla de dos senyals per a l’Ofici Diví, però es pot suposar que sempre hi havia dos senyals per a cridar els monjos a l’oració i al treball. Com apareix al Capítol XLI (41,6 RB), en aquest període de l’any, els monjos només menjaven després de Nona, i no hi havia pas migdiada, reservada a l’estiu; per tant després de l’àpat es reprenia la lectura o l’estudi dels Salms; amb l’objectiu de recordar de memòria tot el Psalteri a força de recitar-lo. La lectura durava fins a Vespres i ja de nit la reunió comunitària dels monjos amb la lectura de Col·lació i les Completes; com estableix el Capítol XLII (cf. RB 42,5). Tot plegat no és pas massa diferent a l’horari que seguim avui als nostres monestirs.
El fet mateix de viure sota una regla, amb un ordre, que ens permeti simultaneïtat entre treball i pregaria, ens evita maldecaps. A vegades volem personalitzar la nostra vida interior i comunitària, manipular el tracte amb el Senyor; és quan confonem l’autenticitat amb l’espontaneïtat. En la mesura en què siguem capaços de viure aquest ordre, aquest pla de pregària, de lectura i de treball serem capaços de convertir tota la nostra vida en pregària; oferint-la al Senyor, demanant-li ajuda, sense perdre mai de vista que estem sempre en presència de Déu. Quan es viu així es viu en plenitud una vida en equilibri.
La pregària i el treball són indispensables per al monjo. La pregària ha de ser com l’aire que respirem, sense ella perdem un punt essencial de la nostra vida, si defallim, si no arribem a completar-la al llarg de la nostra jornada, quelcom d’important de la nostra vida espiritual queda tocat i ves a saber amb quines conseqüències, potser caure en la murmuració, en les ganes de fer la guitza als altres, en un ensopiment espiritual i tants altres mals. Acabem centrant-nos tant en nosaltres mateixos que tot altre germà ens pot arribar a fer nosa fins que ens n’adonem, potser massa tard i quan ja hem fet massa mal als altres, que som nosaltres els qui no estem bé; perquè hem perdut l’equilibri en la nostra vida espiritual; com deia avui al tercer nocturn de matines sant Gregori de Nazianz, no hem sabut conservar la imatge divina que hem rebut. Tanmateix sinó treballem, també coixegem, perquè com ens diu sant Benet al inici d’aquest capítol l’ociositat és enemiga de l’ànima.
Veiem doncs aquí ben establert el ritme de l’ora et labora; aquest lema de la Regla i per extensió de la vida benedictina que no apareix escrit enlloc de la Regla de manera explícita, però sí que resumeix molt bé tot el text. Dos aspectes complementaris amb un tercer element fonamental, la lectura, el contacte diari, regular, amb la Paraula de Déu i la dels Pares de l’Església. Una estructura horària, un ordenament de la jornada pensat per ajudar-nos a viure centrats en la recerca de Crist, pregant, treballant i meditant la Paraula i evitant així de caure en l’accídia, en l’ensopiment espiritual, Déu no ho vulgui.
Capítol 48,10-13
10 Des del primer d’octubre fins al començament de la quaresma, que es dediquin a la lectura fins a l’hora segona completa. 11 A l’hora segona, que se celebri tèrcia, i que fins a l’hora de nona tots treballin en la feina que se’ls encomani. 12 Fet el primer senyal de l’hora de nona, que plegui cadascú de la seva feina, i estiguin a punt per a quan soni el segon senyal. 13 Després de l’àpat es dedicaran a les seves lectures o als salms.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La tradició monàstica més antiga preveia la lectura o la pregària personal fins a l’hora de Tèrcia durant tot l’any. Sigui per raons geogràfiques i de clima o d’adequació pel treball aquest costum s’anà modificant i quedà distribuït amb diferent disposició al llarg de l’any litúrgic, destacant com ens diu sant Benet, els temps forts com la per exemple la Quaresma. Es tracta d’alternar en la nostra jornada pregària comunitària, pregària personal, contacte amb la Paraula, treball i descans; una vida en equilibri, amb un temps ordenat on no calgui pensar massa que toca fer a cada moment per tal de centrar-nos, de posar els cinc sentits, en cada activitat, es tracta de fer el que toca quan toca i de fer-ho bé, amb plena consciència, i fer-ho amb puntualitat, quan soni el toc del senyal, com si la campana fos per a nosaltres la veu de Déu que ens crida a una o altre activitat. Un altre aspecte que destaca sant Benet és la relació de la pregària amb el treball, una i altre es va alternant i la pregària inicia i conclou el temps de treball, com un reforç en el sentit de dedicar tota la nostra activitat a Déu. Un tercer aspecte d’aquest paràgraf del capítol que ens parla del treball són les dates, l’actual festa de l’exaltació de la Santa Creu com a inici d’un moment fort, centrat en la història de la salvació i que té el misteri pasqual com a centre en un in crescendo que ens porta a la gran festa de les festes, la Pasqua. En la nostra vida, en la seva ordenació hi ha poc espai per a la casualitat, tot està ordenat, de nou una mostra de que sant Benet ens dona la seva Regla des de la seva pròpia experiència i arriba a la conclusió de que és millor seguir un ordenament que no pas deixar lloc a la improvisació.
Sant Benet és sempre ben pràctic, i diríem ecologista, d’acord amb l’aprofitament de la llum solar estableix que a la tardor i a l’hivern, hi ha un ordenament concret. Els monjos han de dedicar les primeres hores del matí a la lectura, fins al final de la segona hora, que, calculant el solstici d’hivern amb la sortida del sol molt més tard, hauria de correspondre a l’actual sobre dos quarts de nou. Després se celebrava la Tèrcia i, per tant, hi ha un llarg temps de treball fins a Nona, sobre les dues del migdia, hora solar. Aquí només es parla de dos senyals per a l’Ofici Diví, però es pot suposar que sempre hi havia dos senyals per a cridar els monjos a l’oració i al treball. Com apareix al Capítol XLI (41,6 RB), en aquest període de l’any, els monjos només menjaven després de Nona, i no hi havia pas migdiada, reservada a l’estiu; per tant després de l’àpat es reprenia la lectura o l’estudi dels Salms; amb l’objectiu de recordar de memòria tot el Psalteri a força de recitar-lo. La lectura durava fins a Vespres i ja de nit la reunió comunitària dels monjos amb la lectura de Col·lació i les Completes; com estableix el Capítol XLII (cf. RB 42,5). Tot plegat no és pas massa diferent a l’horari que seguim avui als nostres monestirs.
El fet mateix de viure sota una regla, amb un ordre, que ens permeti simultaneïtat entre treball i pregaria, ens evita maldecaps. A vegades volem personalitzar la nostra vida interior i comunitària, manipular el tracte amb el Senyor; és quan confonem l’autenticitat amb l’espontaneïtat. En la mesura en què siguem capaços de viure aquest ordre, aquest pla de pregària, de lectura i de treball serem capaços de convertir tota la nostra vida en pregària; oferint-la al Senyor, demanant-li ajuda, sense perdre mai de vista que estem sempre en presència de Déu. Quan es viu així es viu en plenitud una vida en equilibri.
La pregària i el treball són indispensables per al monjo. La pregària ha de ser com l’aire que respirem, sense ella perdem un punt essencial de la nostra vida, si defallim, si no arribem a completar-la al llarg de la nostra jornada, quelcom d’important de la nostra vida espiritual queda tocat i ves a saber amb quines conseqüències, potser caure en la murmuració, en les ganes de fer la guitza als altres, en un ensopiment espiritual i tants altres mals. Acabem centrant-nos tant en nosaltres mateixos que tot altre germà ens pot arribar a fer nosa fins que ens n’adonem, potser massa tard i quan ja hem fet massa mal als altres, que som nosaltres els qui no estem bé; perquè hem perdut l’equilibri en la nostra vida espiritual; com deia avui al tercer nocturn de matines sant Gregori de Nazianz, no hem sabut conservar la imatge divina que hem rebut. Tanmateix sinó treballem, també coixegem, perquè com ens diu sant Benet al inici d’aquest capítol l’ociositat és enemiga de l’ànima.
Veiem doncs aquí ben establert el ritme de l’ora et labora; aquest lema de la Regla i per extensió de la vida benedictina que no apareix escrit enlloc de la Regla de manera explícita, però sí que resumeix molt bé tot el text. Dos aspectes complementaris amb un tercer element fonamental, la lectura, el contacte diari, regular, amb la Paraula de Déu i la dels Pares de l’Església. Una estructura horària, un ordenament de la jornada pensat per ajudar-nos a viure centrats en la recerca de Crist, pregant, treballant i meditant la Paraula i evitant així de caure en l’accídia, en l’ensopiment espiritual, Déu no ho vulgui.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)