De la Regla de sant Benet
Capítol 48,14-25
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Lectura i treball són els eixos de la nostra vida. Per sant Benet la vida del monjo hauria de ser sempre una quaresma, un camí constant vers la Pasqua definitiva i personal; una vida viscuda amb intensitat i regularitat. En aquest camí cal no aturar-se i cal nodrir-se espiritualment i materialment. La lectura ens ajuda en el nostre camí; en primer lloc la de la Paraula de Déu i amb ella les lectures dels pares, que ens van formant una mica cada dia, ens van alimentant espiritualment. Sant Benet sap que la constància no és massa sovint una qualitat dels homes, àdhuc dels monjos, per això estableix que un o dos ancians facin la ronda pel monestir per pescar els peresosos, els que no fan res o els que, encara pitjor, no sent de profit per a si mateixos destorben els altres. Ens cal un esforç per respectar els temps dedicats a la lectio, al matí ens pot venir la son i si no anem a Matines evidentment el risc és molt més elevat de no dedicar-li el temps que cal. A la tarda sempre podem trobar dificultats per acabar una tasca concreta, donar per acabada una visita o tantes altres coses. La regularitat en la nostra vida no és un esclavatge sinó un mitjà que ens ajuda a centrar-nos en el Crist, que ha der ser l’objecte de la nostra atenció. Sant Benet sap bé que l’ociositat és l’enemiga de l’ànima, per això estableix que si algú per peresa no pot dedicar al temps a la lectura se li adjudiqui un treball que li eviti de mantenir-se ociós.
En l’actualitat també podríem dir que la hiperactivitat és enemiga de l’ànima. La nostra societat, el nostre món està centrat en l’activitat. Un monestir ha de ser un lloc on la vida transcorri pautadament i pausadament, propiciant així que hi hagi temps per a cada cosa: Per pregar, per treballar, per llegir. I tot tingui com a centre Crist. Certament la nostra casa crea obligacions, un a la cuina, l’altre a la bugaderia, l’altre a l’hostatgeria o l’altre estudiant; tots correm el risc que l’activisme envaeixi la nostra vida i acabi afectant la nostra vocació. Quan un va uns dies a un altre monestir, com ha estat el meu cas aquesta darrera setmana, en certa manera redescobreix els moments que tenim a la nostra disposició per assaborir pausadament la Paraula de Déu, si deixem de banda una estona les nostres ocupacions.
L’expressió popular diu que les paraules se les emporta el vent i això és molt fàcil si deixem la finestra o la porta oberta a les nostres distraccions, fins i tot legítimes, i aquestes acaben per fer-nos oblidar el que estem realment fent, estar en contacte amb la Paraula o amb pares o autors que la interpreten o treballen, és a dir en certa manera estem en contacte amb Déu. Hauríem de tenir necessitat, fam i set de la Paraula, com també de l’Eucaristia. Per exemple no és freqüent que als monestirs hi hagi una segona oportunitat de participar en l’Eucaristia si per una raó important o de força major no podem acudir a la Missa conventual. Aquí la tenim de participar en la celebració de la infermeria, i massa sovint qui no ha pogut legítimament participar en la Missa conventual tampoc no va a la de la infermeria. La peresa o un excés de zel activista ens ho impedeix i ni un ni altre motiu són raó suficient.
Som responsables de l’acompliment de l’horari comunitari, del nostre primer que tot, i com deixa ben clar en aquest capítol sant Benet, també del dels altres ja que els podem ser causa de destorb si ens ajuntem, Déu no ho vulgui, a un germà a hores indegudes; perquè hi ha hores degudes i hores indegudes per a una o altra activitat. Quan toca pregar en comunitat toca pregar; quan cal treballar hem de treballar, quan ens toca restar a la cel·la en privat dedicats a la lectura, allí hem d’estar sols. El temps que hem de dedicar personalment a la lectio a la nostra cel·la en privat o a l’escriptori el noviciat, l’hem de preservar amb autèntic zel perquè el risc que correm de no ser regulars pot comportar deshabituar-nos-hi i a la fi perdre una part fonamental del nostre aliment espiritual com a monjos.
Un monjo no ha acabat la seva cursa amb la professió temporal o la solemne, el monjo es va fent cada dia, i si negligim aquest aspecte fonamental de la nostra vida, que és el contacte amb la Paraula, la nostra vocació corre el risc d’assecar-se. Ens podem dir que per un dia o una setmana no passa res, i a poc a poc anem perdent l’hàbit i cada cop ens costa més recuperar l’habitud fins a arribar a perdre’l de manera irreparable. Nulla die sine linea deien els antics llatins, cap dia sense línia; la constància és un valor afegit, un mitjà en el nostre camí monàstic. Al cap i a la fi sant Benet ens demana lleialtat al nostre horari, a la lectio divina, a l’oració i al treball; fidelitat a la nostra vocació i responsabilitat en el nostre dia a dia.
diumenge, 28 de maig del 2017
diumenge, 14 de maig del 2017
ELS GERMANS MALALTS
De la Regla de sant Benet
Capítol 36
1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Com sempre sant Benet és molt directe, no parla de la malaltia, sinó que parla dels germans malalts, de persones, es preocupa pel pacient en tant que el germà malalt és un d’aquells petits amb els qui Jesús es va identificar, com el que tenia fam, tenia set, era foraster, anava despullat o era a la presó.
No hi ha pas a la Regla de sant Benet, ni de fet tampoc a l’Evangeli, un culte del sofriment pel sofriment. Cada cop que Jesús es troba davant del sofriment s’afanya a alleujar-lo. Aquesta és la raó de fons per sant Benet, fidel a tota la gran tradició monàstica, per la gran atenció que cal oferir a qualsevol persona que pateix una malaltia. Fins i tot les exigències comunes de la regla es mitiguen davant la malaltia; així els germans malalts tindran una cel·la separada i no seran obligats a l’abstinència de carn; tant el cellerer com els servidors han de tenir una cura especial per a ells; i és l’abat qui en última instància és responsable d’assegurar-se que siguin atesos amb totes les atencions.
Sant Benet sap dels estralls que la malaltia pot fer en una persona. És difícil de predir com reacciona algú quan es posa malalt. La persona més forta pot reaccionar amb consternació i una persona feble pot acceptar el repte amb gran valor. També sant Benet, en la seva llista de consells, ofereix totes les situacions. Ho hem vist prou en els nostres germans que en els darrers anys han caigut malalts, cadascú ha tingut una manera diferent d’afrontar-ho. En primer lloc, el pacient, que és l’objecte de tota l’atenció, no s’ha d’oblidar que ho és perquè encarna d’alguna manera Crist, i ha d’evitar sobrecarregar els altres amb exigències poc raonables, el pacient ha de tenir paciència i no és pas fàcil. Alhora els germans, quan el malalt és exigent, ho hem de portar amb paciència i comprensió, i això tampoc no és fàcil. I tot això pot venir complicat per un deteriorament de la capacitat psicològica del germà malalt.
Malalts en un moment o altre ho som tots, més tard o més d’hora, per més o per menys temps, amb més o menys esperances de guarició a curt, mig o llarg termini.
Ens trobem davant del problema del sofriment humà en una de les seves formes més exigents. El sofriment, encara que sigui molt intens, per exemple, causat per una lesió, si saps que es cura al cap d’un temps més llarg o més curt, dóna lloc a suportar-lo amb més facilitat. Si saps que la lluita pot portar a la victòria contra la malaltia les forces són més fàcils d’aconseguir. Però quan una malaltia, especialment una malaltia greu o crònica, només ens fa conscients de les nostres limitacions humanes i especialment de la nostra finitud, el sofriment entra en un nivell més profund. En primer lloc cal acceptar-lo, saber que hi haurà un temps de lluita com el de Job i que cal deixar que en aquest temps el pacient pugui lluitar al seu propi ritme.
Sovint hi ha una primera pregunta que sorgeix: «¿per què a mi?»; aquest plantejament implica una no acceptació de la malaltia, sobretot perquè no té resposta o si la té probablement no ens reconforti, perquè la genètica o els factors de risc són sempre respostes imprecises i poc consoladores. No patir és en certa manera una forma de no fer patir els altres; però les malalties es poden allargar, fer-se cròniques, anant poc a poc de mal en pitjor i aleshores cal molt de suport i escalf dels germans. Una visita, ni que sigui curta, un compartir-hi l’Eucaristia o tantes altres coses. Certament la malaltia pot arribar a qualsevol hora, però sovint en avançar l’edat sorgeix al pas amb més facilitat i uneix a la certesa del davallament físic per l’edat, la concreció de les xacres que ens provoquen dolor o limiten els moviments i ens anuncien una fi més pròxima.
Deia la meva àvia «que trist és fer-se vell» i també «és trist no fer-s’hi, perquè en el primer cas anirem davallant i en el segon la nostra vida no serà massa llarga». Potser algú quan succeeix allò que diem morir de repent, no visqui el que la malaltia porta sobre seu. Quan a vegades preguem que el Senyor ens alliberi d’una mort sobtada penso si és realment una cosa dolenta, suposo que la pregària es planteja en tant que tinguem temps de si és el cas, que ho és sempre, de reconciliar-nos amb Déu; però pel que fa al sofriment, si poguéssim triar, que millor que girar el cap i lliurar l’ànima a Déu sense ni un gest de dolor.
Perquè certament no hi ha en la paraula sofriment massa cosa de digne; el sofriment redemptor, com el de Crist, és l’únic que s’usa amb valor positiu i no de depressió. Quan sorgeix una malaltia, especialment si apareix de sobte i de manera inesperada, sovint cal un temps per ser assumida amb tot el que comporta com a consciència del nostre caràcter temporal i de la nostra feblesa humana. Sant Benet planteja sense fer-ne problema que el pacient, fruit d’aquesta inicial rebel·lió, pot fer-ser exigent, i després anar mica en mica, poc a poc suportant-ho amb caritat, reconeixent-hi la presència de Crist. El temps en que la recerca del patiment es creia virtut o generositat ha passat fa molt de temps, alguns segles. Avui això ho considerem una desviació de l’espiritualitat, deguda potser a una mala concepció teològica i una desviació de la cristologia, que sembla haver produït en el seu moment algunes neurosis. Cercar el sofriment amb petites mortificacions, cilicis o disciplines està superat; val més cercar paciència en la vida comunitària que posar-se pedretes a les sabates.
Potser avui dia la temptació seria tot el contrari, defugir totes les formes de sofriment, ja sigui espiritual, psicològic o físic, o bé amagar-lo, com sovint s’amaga la mateixa mort en la nostra societat. I aquest escapar del patiment també pot ser font d’una neurosi generacional. Uns i altres excessos són oposats a la humilitat en què sant Benet basa la seva espiritualitat. Per a la persona veritablement humil, no té sentit cercar la humiliació; tampoc el té sentir-se humiliat per perdre una petita o gran part dels nostres mitjans físics, o fins i tot psíquics. Cal acceptar cada moment de la nostra vida no sentint en cap moment la necessitat d’humiliar-nos de manera artificiosa, per un patiment fet ad hoc.
Cal aprendre de la malaltia i dels malalts. Certament la cosa canvia quan un passa de ser acompanyant a ser acompanyat en la malaltia, ho podem experimentar sovint; un dels avantatges, si així es pot dir, de ser acompanyat és que saps de primera mà com et trobes i aquell recel que l’acompanyant té sempre de si el malalt li diu que està bé com a mentida pietosa desapareix. També sents l’escalf de la comunitat de primera mà i això és una experiència del tot enriquidora i que un no agraeix mai prou als germans. La malaltia ens canvia i en certa manera els malalts també i fins i tot ens preparen per aquest mateix canvi nostre arribat el moment. Ho hem vist amb germans aquí a casa, puc recordar tot un dissabte de conversa intensa amb un germà nostre a urgències, germà que poques hores després perdria la capacitat de conversar i potser la consciència al menys en part per un ictus. Molts cops hi he pensat en tot allò que amb tantes hores em va dir com si es tractés d’un llegat comprimit, al cap i a la fi la darrera lliçó d’un monjo amb molts anys de vida monàstica a sobre a un pobre novell. Tots o molts tenim experiències similars de germans que ens han comunicat la seva angoixa o la seva serenor al llarg de la seva malaltia. Els malalts ens parlen, ho fan amb la seva manera d’afrontar la malaltia, amb la seva veu i amb els seus silencis, amb la seva mirada. També els parla i ens parla el servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit a qui se li ha confiat llur cura de manera especial o de manera temporal i del que haurem de parlar potser ja en una altra ocasió, però ja ara podem aprofitar per donar gràcies als germans que tenen cura directa dels nostres malalts o de tots aquells que un cop o un altre els acompanyen a l’hospital o en les visites mèdiques, o també els companys que a taula o a la cel·la ajuden el qui ha caigut, i resta en part impedit. Vertaders gestos de fraternitat.
Capítol 36
1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Com sempre sant Benet és molt directe, no parla de la malaltia, sinó que parla dels germans malalts, de persones, es preocupa pel pacient en tant que el germà malalt és un d’aquells petits amb els qui Jesús es va identificar, com el que tenia fam, tenia set, era foraster, anava despullat o era a la presó.
No hi ha pas a la Regla de sant Benet, ni de fet tampoc a l’Evangeli, un culte del sofriment pel sofriment. Cada cop que Jesús es troba davant del sofriment s’afanya a alleujar-lo. Aquesta és la raó de fons per sant Benet, fidel a tota la gran tradició monàstica, per la gran atenció que cal oferir a qualsevol persona que pateix una malaltia. Fins i tot les exigències comunes de la regla es mitiguen davant la malaltia; així els germans malalts tindran una cel·la separada i no seran obligats a l’abstinència de carn; tant el cellerer com els servidors han de tenir una cura especial per a ells; i és l’abat qui en última instància és responsable d’assegurar-se que siguin atesos amb totes les atencions.
Sant Benet sap dels estralls que la malaltia pot fer en una persona. És difícil de predir com reacciona algú quan es posa malalt. La persona més forta pot reaccionar amb consternació i una persona feble pot acceptar el repte amb gran valor. També sant Benet, en la seva llista de consells, ofereix totes les situacions. Ho hem vist prou en els nostres germans que en els darrers anys han caigut malalts, cadascú ha tingut una manera diferent d’afrontar-ho. En primer lloc, el pacient, que és l’objecte de tota l’atenció, no s’ha d’oblidar que ho és perquè encarna d’alguna manera Crist, i ha d’evitar sobrecarregar els altres amb exigències poc raonables, el pacient ha de tenir paciència i no és pas fàcil. Alhora els germans, quan el malalt és exigent, ho hem de portar amb paciència i comprensió, i això tampoc no és fàcil. I tot això pot venir complicat per un deteriorament de la capacitat psicològica del germà malalt.
Malalts en un moment o altre ho som tots, més tard o més d’hora, per més o per menys temps, amb més o menys esperances de guarició a curt, mig o llarg termini.
Ens trobem davant del problema del sofriment humà en una de les seves formes més exigents. El sofriment, encara que sigui molt intens, per exemple, causat per una lesió, si saps que es cura al cap d’un temps més llarg o més curt, dóna lloc a suportar-lo amb més facilitat. Si saps que la lluita pot portar a la victòria contra la malaltia les forces són més fàcils d’aconseguir. Però quan una malaltia, especialment una malaltia greu o crònica, només ens fa conscients de les nostres limitacions humanes i especialment de la nostra finitud, el sofriment entra en un nivell més profund. En primer lloc cal acceptar-lo, saber que hi haurà un temps de lluita com el de Job i que cal deixar que en aquest temps el pacient pugui lluitar al seu propi ritme.
Sovint hi ha una primera pregunta que sorgeix: «¿per què a mi?»; aquest plantejament implica una no acceptació de la malaltia, sobretot perquè no té resposta o si la té probablement no ens reconforti, perquè la genètica o els factors de risc són sempre respostes imprecises i poc consoladores. No patir és en certa manera una forma de no fer patir els altres; però les malalties es poden allargar, fer-se cròniques, anant poc a poc de mal en pitjor i aleshores cal molt de suport i escalf dels germans. Una visita, ni que sigui curta, un compartir-hi l’Eucaristia o tantes altres coses. Certament la malaltia pot arribar a qualsevol hora, però sovint en avançar l’edat sorgeix al pas amb més facilitat i uneix a la certesa del davallament físic per l’edat, la concreció de les xacres que ens provoquen dolor o limiten els moviments i ens anuncien una fi més pròxima.
Deia la meva àvia «que trist és fer-se vell» i també «és trist no fer-s’hi, perquè en el primer cas anirem davallant i en el segon la nostra vida no serà massa llarga». Potser algú quan succeeix allò que diem morir de repent, no visqui el que la malaltia porta sobre seu. Quan a vegades preguem que el Senyor ens alliberi d’una mort sobtada penso si és realment una cosa dolenta, suposo que la pregària es planteja en tant que tinguem temps de si és el cas, que ho és sempre, de reconciliar-nos amb Déu; però pel que fa al sofriment, si poguéssim triar, que millor que girar el cap i lliurar l’ànima a Déu sense ni un gest de dolor.
Perquè certament no hi ha en la paraula sofriment massa cosa de digne; el sofriment redemptor, com el de Crist, és l’únic que s’usa amb valor positiu i no de depressió. Quan sorgeix una malaltia, especialment si apareix de sobte i de manera inesperada, sovint cal un temps per ser assumida amb tot el que comporta com a consciència del nostre caràcter temporal i de la nostra feblesa humana. Sant Benet planteja sense fer-ne problema que el pacient, fruit d’aquesta inicial rebel·lió, pot fer-ser exigent, i després anar mica en mica, poc a poc suportant-ho amb caritat, reconeixent-hi la presència de Crist. El temps en que la recerca del patiment es creia virtut o generositat ha passat fa molt de temps, alguns segles. Avui això ho considerem una desviació de l’espiritualitat, deguda potser a una mala concepció teològica i una desviació de la cristologia, que sembla haver produït en el seu moment algunes neurosis. Cercar el sofriment amb petites mortificacions, cilicis o disciplines està superat; val més cercar paciència en la vida comunitària que posar-se pedretes a les sabates.
Potser avui dia la temptació seria tot el contrari, defugir totes les formes de sofriment, ja sigui espiritual, psicològic o físic, o bé amagar-lo, com sovint s’amaga la mateixa mort en la nostra societat. I aquest escapar del patiment també pot ser font d’una neurosi generacional. Uns i altres excessos són oposats a la humilitat en què sant Benet basa la seva espiritualitat. Per a la persona veritablement humil, no té sentit cercar la humiliació; tampoc el té sentir-se humiliat per perdre una petita o gran part dels nostres mitjans físics, o fins i tot psíquics. Cal acceptar cada moment de la nostra vida no sentint en cap moment la necessitat d’humiliar-nos de manera artificiosa, per un patiment fet ad hoc.
Cal aprendre de la malaltia i dels malalts. Certament la cosa canvia quan un passa de ser acompanyant a ser acompanyat en la malaltia, ho podem experimentar sovint; un dels avantatges, si així es pot dir, de ser acompanyat és que saps de primera mà com et trobes i aquell recel que l’acompanyant té sempre de si el malalt li diu que està bé com a mentida pietosa desapareix. També sents l’escalf de la comunitat de primera mà i això és una experiència del tot enriquidora i que un no agraeix mai prou als germans. La malaltia ens canvia i en certa manera els malalts també i fins i tot ens preparen per aquest mateix canvi nostre arribat el moment. Ho hem vist amb germans aquí a casa, puc recordar tot un dissabte de conversa intensa amb un germà nostre a urgències, germà que poques hores després perdria la capacitat de conversar i potser la consciència al menys en part per un ictus. Molts cops hi he pensat en tot allò que amb tantes hores em va dir com si es tractés d’un llegat comprimit, al cap i a la fi la darrera lliçó d’un monjo amb molts anys de vida monàstica a sobre a un pobre novell. Tots o molts tenim experiències similars de germans que ens han comunicat la seva angoixa o la seva serenor al llarg de la seva malaltia. Els malalts ens parlen, ho fan amb la seva manera d’afrontar la malaltia, amb la seva veu i amb els seus silencis, amb la seva mirada. També els parla i ens parla el servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit a qui se li ha confiat llur cura de manera especial o de manera temporal i del que haurem de parlar potser ja en una altra ocasió, però ja ara podem aprofitar per donar gràcies als germans que tenen cura directa dels nostres malalts o de tots aquells que un cop o un altre els acompanyen a l’hospital o en les visites mèdiques, o també els companys que a taula o a la cel·la ajuden el qui ha caigut, i resta en part impedit. Vertaders gestos de fraternitat.
diumenge, 7 de maig del 2017
SI S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 29
1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Per sant Benet la vocació monàstica, tota vocació eclesial, es composa de dos elements, d’una banda la crida del Senyor, sense defecte a la que la gràcia acompanya i precedeix. De l’altra la nostra resposta que no sempre està a l’alçada d’aquesta crida. La fragilitat de la resposta humana ens fa posar la crida de Déu en perill i per sant Benet hi ha un sol camí per retornar-hi, i aquest és el de la humilitat. Tots en un moment o altre o en diversos moments del nostre camí monàstic tornem en certa manera a la casella de sortida després d’alguna crisi. Podem abandonar el monestir o podem romandre-hi com a hostes privilegiats. Al cap i a la fi el que cal es adonar-se que la nostra vida és un constant camí de conversió; no ha de canviar Déu o han de canviar o hem de canviar els altres, sinó que hem de canviar nosaltres. Romandre en la vida monàstica, al monestir, sols és possible si acceptem de convertir-nos cada dia i aquesta conversió sols és possible des de la humilitat, des de l’acceptació de les nostres febleses tant físiques com morals, de l’assumpció dels nostres defectes de fàbrica i a partir d’aquí conscienciar-nos que els altres tampoc són perfectes ni estan fets a imatge i semblança nostra, sinó de Déu que ens ha fet diferents.
La vocació monàstica, tota vocació, és una aventura complexa, amb passes endavant i passes endarrere; ningú està lliure d’aquesta fluctuació; mai no ho tenim tot clar ni del tot. Existeix la temptació de defensar i preservar la pròpia tranquil·litat, la pròpia seguretat, evitant o eliminant tot risc de destorb, de turbulència. Però això pot limitar-se tan sols a l’aspecte superficial i formal. Sovint no es tracta que algunes coses o persones ens destorbin sinó que Déu no és el centre del nostre camí, no el tenim present en el dia a dia, de continu.
Sant Benet preveu que un germà abandoni la vida monàstica. Si prenem el llibre del P. Jordi sobre la restauració de la vida monàstica a Poblet veurem al final, en la relació de membres que inclou, com un elevat nombre dels que han entrat a Poblet en un moment o altre, per una o altra raó l’han abandonat. Uns per anar a la vida secular, altres incorporant-se a un altre orde o monestir, altres per donar servei com a preveres a una església particular i potser alguns també iniciant una vida de giròvags cercant una comunitat a mida que sempre és diversa i plural i per tant ens presenta la problemàtica de la convivència. El que cal que no perilli mai és la visió de l’objectiu comú que ens uneix: seguir el Crist no anteposant-li mai res. La inestabilitat no és pas una malaltia moderna, sant Benet ja la preveu, forma part de la naturalesa humana. El nostre desig de Déu pot estar també subjecte al nostre estat d’ànim. Augmentar o disminuir víctima dels nostres estats d’ànim.
Realment el que ens falla és la relació amb Déu? Si i no. No en tant que els problemes que tenim són majoritàriament de convivència fraterna, i si en tant que no veiem en l’altre germà el Crist. També ens afecta la insatisfacció en tant que no acabem de trobar en el monestir aquell ideal de vida que ens havíem construït en entrar-hi i que ha topat amb la realitat. Per Joan Cassià aquestes turbulències del nostre desig de Déu s’han de combatre amb el discerniment, és a dir prendre distància davant d’allò que sentim. Un art espiritual que poc a poc ens porta a la llibertat interior i a la pau d’esperit.
Sant Benet té en aquest capítol una gran comprensió de la debilitat humana, i sobretot per la persona que en un moment donat de la seva vida pot prendre una decisió o una altra. Quan algú arriba al monestir i desitja entrar-hi, sant Benet insisteix que se li pregunti què vol, i si realment ho vol. També quan un germà vol tornar, cal provar-lo. Veure si realment vol tornar, si vertaderament és la seva voluntat, si el que el va portar a abandonar el monestir s’ha esmenat, i ell s’ha convertit, i ara vol viure de nou amb il·lusió la vida monàstica. El que sorprèn és que sant Benet plantegi el retorn, no una, sinó tres vegades. Aquesta actitud, que segueix sent vàlida avui en dia, només demana, i no és pas poc, una gran misericòrdia, a més del respecte per cada camí individual. La lluita que cadascú ha de portar amb si mateix i la seva relació amb Déu, també possiblement, amb l’abat i la comunitat, és un camí humà i espiritual, un camí únic per a cadascú, personal i intransferible.
Aquest capítol demostra, un veritable realisme i una gran misericòrdia. Un realisme per la dificultat de l’estabilitat de la vida al monestir per dedicar-se a la recerca de Déu. Misericòrdia per deixar la porta oberta al possible retorn d’un germà. Retorn possible per la llibertat del germà: «si ell vol tornar». «Si ell vol tornar» és inseparable aquí del «si es vol quedar». Perquè si es tracta de tornar, és per quedar-se. Tot està sotmès a la voluntat del germà. En aquesta situació extrema és sempre possible qüestionar la nostra pròpia estabilitat al monestir. Si em quedo aquí, és perquè vull, o és per simple costum per esdevenir un subjecte passiu, incapaç de fer altra cosa? Al monestir hi som lliurement; per respondre a la crida rebuda i intentar portar a terme en la seva plenitud la crida a seguir Crist. Una resposta renovada cada dia per voler seguir sent monjos. Ens comprometem lliurement pels vots monàstics, la clau de la nostra vocació és, sens dubte, aquesta elecció cada dia. En la resposta diària rau el secret del creixement de la nostra llibertat.
Capítol 29
1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Per sant Benet la vocació monàstica, tota vocació eclesial, es composa de dos elements, d’una banda la crida del Senyor, sense defecte a la que la gràcia acompanya i precedeix. De l’altra la nostra resposta que no sempre està a l’alçada d’aquesta crida. La fragilitat de la resposta humana ens fa posar la crida de Déu en perill i per sant Benet hi ha un sol camí per retornar-hi, i aquest és el de la humilitat. Tots en un moment o altre o en diversos moments del nostre camí monàstic tornem en certa manera a la casella de sortida després d’alguna crisi. Podem abandonar el monestir o podem romandre-hi com a hostes privilegiats. Al cap i a la fi el que cal es adonar-se que la nostra vida és un constant camí de conversió; no ha de canviar Déu o han de canviar o hem de canviar els altres, sinó que hem de canviar nosaltres. Romandre en la vida monàstica, al monestir, sols és possible si acceptem de convertir-nos cada dia i aquesta conversió sols és possible des de la humilitat, des de l’acceptació de les nostres febleses tant físiques com morals, de l’assumpció dels nostres defectes de fàbrica i a partir d’aquí conscienciar-nos que els altres tampoc són perfectes ni estan fets a imatge i semblança nostra, sinó de Déu que ens ha fet diferents.
La vocació monàstica, tota vocació, és una aventura complexa, amb passes endavant i passes endarrere; ningú està lliure d’aquesta fluctuació; mai no ho tenim tot clar ni del tot. Existeix la temptació de defensar i preservar la pròpia tranquil·litat, la pròpia seguretat, evitant o eliminant tot risc de destorb, de turbulència. Però això pot limitar-se tan sols a l’aspecte superficial i formal. Sovint no es tracta que algunes coses o persones ens destorbin sinó que Déu no és el centre del nostre camí, no el tenim present en el dia a dia, de continu.
Sant Benet preveu que un germà abandoni la vida monàstica. Si prenem el llibre del P. Jordi sobre la restauració de la vida monàstica a Poblet veurem al final, en la relació de membres que inclou, com un elevat nombre dels que han entrat a Poblet en un moment o altre, per una o altra raó l’han abandonat. Uns per anar a la vida secular, altres incorporant-se a un altre orde o monestir, altres per donar servei com a preveres a una església particular i potser alguns també iniciant una vida de giròvags cercant una comunitat a mida que sempre és diversa i plural i per tant ens presenta la problemàtica de la convivència. El que cal que no perilli mai és la visió de l’objectiu comú que ens uneix: seguir el Crist no anteposant-li mai res. La inestabilitat no és pas una malaltia moderna, sant Benet ja la preveu, forma part de la naturalesa humana. El nostre desig de Déu pot estar també subjecte al nostre estat d’ànim. Augmentar o disminuir víctima dels nostres estats d’ànim.
Realment el que ens falla és la relació amb Déu? Si i no. No en tant que els problemes que tenim són majoritàriament de convivència fraterna, i si en tant que no veiem en l’altre germà el Crist. També ens afecta la insatisfacció en tant que no acabem de trobar en el monestir aquell ideal de vida que ens havíem construït en entrar-hi i que ha topat amb la realitat. Per Joan Cassià aquestes turbulències del nostre desig de Déu s’han de combatre amb el discerniment, és a dir prendre distància davant d’allò que sentim. Un art espiritual que poc a poc ens porta a la llibertat interior i a la pau d’esperit.
Sant Benet té en aquest capítol una gran comprensió de la debilitat humana, i sobretot per la persona que en un moment donat de la seva vida pot prendre una decisió o una altra. Quan algú arriba al monestir i desitja entrar-hi, sant Benet insisteix que se li pregunti què vol, i si realment ho vol. També quan un germà vol tornar, cal provar-lo. Veure si realment vol tornar, si vertaderament és la seva voluntat, si el que el va portar a abandonar el monestir s’ha esmenat, i ell s’ha convertit, i ara vol viure de nou amb il·lusió la vida monàstica. El que sorprèn és que sant Benet plantegi el retorn, no una, sinó tres vegades. Aquesta actitud, que segueix sent vàlida avui en dia, només demana, i no és pas poc, una gran misericòrdia, a més del respecte per cada camí individual. La lluita que cadascú ha de portar amb si mateix i la seva relació amb Déu, també possiblement, amb l’abat i la comunitat, és un camí humà i espiritual, un camí únic per a cadascú, personal i intransferible.
Aquest capítol demostra, un veritable realisme i una gran misericòrdia. Un realisme per la dificultat de l’estabilitat de la vida al monestir per dedicar-se a la recerca de Déu. Misericòrdia per deixar la porta oberta al possible retorn d’un germà. Retorn possible per la llibertat del germà: «si ell vol tornar». «Si ell vol tornar» és inseparable aquí del «si es vol quedar». Perquè si es tracta de tornar, és per quedar-se. Tot està sotmès a la voluntat del germà. En aquesta situació extrema és sempre possible qüestionar la nostra pròpia estabilitat al monestir. Si em quedo aquí, és perquè vull, o és per simple costum per esdevenir un subjecte passiu, incapaç de fer altra cosa? Al monestir hi som lliurement; per respondre a la crida rebuda i intentar portar a terme en la seva plenitud la crida a seguir Crist. Una resposta renovada cada dia per voler seguir sent monjos. Ens comprometem lliurement pels vots monàstics, la clau de la nostra vocació és, sens dubte, aquesta elecció cada dia. En la resposta diària rau el secret del creixement de la nostra llibertat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)