SI MANEN A UN GERMÀ COSES IMPOSSIBLES

De la Regla de sant Benet
Capítol 68

1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

De l’inflor d’orgull, ens ha dit aquesta setmana sant Pau en la primera carta a Timoteu, neixen antipaties, rivalitats, insults, sospites, disquisicions inacabables de gent que ha perdut l’enteniment, que desconeix la veritat (cf. 1Tm 6,4-5). Sant Benet ens apunta que alguna vegada ens poden ser encomanades coses feixugues o fins i tot impossibles, fixem-nos que ens diu «si mai son encomanades», que ressalta l’excepcionalitat del fet. Què ho fa doncs que sovint tinguem la sensació de que quasi tot el que ens encomanen ens resulta feixuc o fins impossible? Doncs que ens infla l’orgull, aquell del que ens parla sant Pau, és aquest el que ens impedeix discernir amb claredat el que en cada moment Déu vol de nosaltres, no pas en cap cas el que nosaltres volem de Déu o volem que Déu ens demani. La temptació de que l’orgull, la resistència i la contradicció, com diu sant Benet, ens impedeixin de véreu-hi clar esgota en qualsevol cas la nostra reserva de paciència. No, no són tantes les vegades que ens demanen coses feixugues, però sovint les possibles les fem nosaltres mateixos impossibles, les lleugeres les acabem fent feixugues. És un tema de voluntat, de prioritat en les voluntats; la de Déu i la nostra entren sovint en conflicte i acabem per imposar-nos a Déu abans de que portats per la caritat confiem en el seu ajut i l’obeïm.

A vegades l’obediència de “la porta del costat” que potser diria el Papa Francesc, l’obediència de les petites coses la practiquem amb poca o escassa mansuetud. Les excuses de seguida ens venen al cap: No m’ho han dit al moment oportú, ni de la manera oportuna, ni la persona oportuna. Però en el fons si ho analitzem serenament, darrera aquesta oposició hi ha el nostre orgull i la nostra resistència, perquè al cap i a la fi potser no és tant difícil anar a la porteria un dia que no ens toca, tancar o obrir una porta quan és oportú, rentar plats, servir taula o llegir quan a qui li toca no ho pot fer i tantes altres petites coses on la nostra voluntat, lluita per imposar-se, i acabem per convertir-les en coses feixugues i impossibles. No són feixugues per elles mateixes, ans al contrari són habitualment lleugeres, però si passem més temps discutint-les que el que ens ocuparia en fer-les, acaben per esdevenir com una llosa; el que vertaderament se’ns fa feixuc és renunciar a la nostra voluntat, a fer la nostra, al nostre caprici; això sí que és veritablement feixuc i sovint impossible.

De ben segur quan el Senyor ens va cridar a la vida monàstica no ens imaginàvem pas que aquesta acabés per esdevenir una successió de sorpreses i de fets que mai no hauríem escollit de viure. Cercàvem la pau i massa sovint ens trobem en lluita contra moltes coses i en diversos fronts; buscàvem la calma i masses vegades estem enmig de la tempesta a voltes amb vents huracanats i calamarsada. Aleshores, què fer? Com es preguntava el Cardenal Pell en la injusta presó recordant el títol d’una famosa i tàctica obra de Lenin. Ens ho diu sant Benet, aleshores cal recórrer a la mansuetud, a l’obediència, a la paciència, a la caritat i a la confiança en l’ajut de Déu. En qualsevol cas defugint sempre l’orgull, la resistència i la contradicció. No es tracta en cap cas d’una obediència cega, aquella que fins i tot en règims totalitaris i antinaturals serveix de refugi als executors per eximir la seva responsabilitat adduint que actuaven per obediència deguda, defugint així qualsevol paper que no sigui el de braç executor més irracional que racional. La nostra obediència no és d’aquest tipus, si mai ho ha estat en la vida monàstica o dins de l’Església, aquests temps ja han passat; la nostra és una obediència responsable, sincera, generosa i que segueix un model, el Crist, com no podria ser d’altra manera.

Escriu Aquinata Böckmann que després del Concili Vaticà II va aparèixer en alguns ordes religiosos una certa concepció de l’obediència segons la qual calia que tot fos discutit fins al infinit, i una mica més enllà. Davant d’una concepció de l’obediència rigorista i simplista i d’una posada en qüestió de tota ordre, hi ha el punt just de l’obediència practicada amb reflexió i responsabilitat. Qui és el responsable quan algú no obeeix? Doncs nosaltres mateixos, ni més ni menys. Ara bé, a vegades els resultats de la desobediència els patim tots i a vegades amb escreix paguem un alt preu per la desobediència d’alguns. Com deia un antic anunci sobre els accidents de trànsit, les imprudències es paguen, potser no sempre, potser a vegades ens en sortim sense cap conseqüència, però com diu la dita el que mal comença sovint mal acaba.

No, no és el moment d’esquinçar-nos els vestits, però sí és el moment d’aprendre la lliçó i sobretot de fer propòsit d’esmena, perquè sense aquest no hi ha vertader penediment. I quan ens manen una cosa, fer-ne cas perquè potser no és cap ordre feixuga i impossible, sinó que portats per la caritat i confiant en l’ajut de Déu podem acomplir-la sense cap dificultat. Obeir té el seu origen en la paraula llatina que vol dir també escoltar, així doncs quan obeïm escoltem o hem de mirar d’escoltar a Déu mateix. Sempre hi haurà lloc per a la mandra, no ens agrada que ens treguin dels plans que ens hem fet; sempre hi haurà lloc per al recel, potser sí que ho podria fer un altre o es podria fer d’altra manera; però al cap i a la fi sempre hi haurà lloc per a la caritat. Escriu Aquinata Böckmann que sant Benet ha humanitzat l’obediència, no l’ha alleugerit pas, més aviat l’ha radicalitzat. No és l’obediència benedictina una obediència maquinal, és una obediència madura i lliure, arrelada en el Crist, és una obediència que és un camí cap al despullament d’un mateix, treure’s els vestits de l’orgull, la resistència i la contradicció per vestir-nos amb l’armadura de la caritat i la confiança en Déu.

COM S’HA D’ACOLLIR ELS MONJOS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 61

1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«En tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei» ens diu a mode de resum sant Benet. Hem vingut al monestir a servir i a militar, res no està fet en la nostra vida de monjos, aquesta es va construint, es va formant dia rere dia, en la mateixa vida diària a vegades monòtona, però tant de bo en fos sempre de monòtona perquè això voldria dir que no hi ha grans sacsejades, sinó regularitat i centralitat en el Crist. Lamentablement o qui sap si el Senyor ens presenta situacions difícils per a poder aprendre i créixer, tenim al llarg de la nostra vida de monjos moments de crisi, moments de sentir-nos cofois amb la nostra opció de vida i moments en que fins i tot podem pensar que ens hem equivocat o que de tantes proves que ens arriben ja no podrem aguantar més; però de les dificultats sempre podem aprendre quelcom, a partir d’elles podem créixer, servir i militar.

Sant Benet, que coneix molt bé les debilitats i els punts febles del monjo, sap que tenim la temptació de pensar que hem vingut a ser servits i no a servir; tant que a vegades un lector poc atent a un text li surt la frase a l’inrevés qui sap si traït pel seu subconscient. Venir a servir, venir a militar vol dir estar content amb els costums que trobem al monestir, vol dir no pertorbar la comunitat amb les nostres pretensions, vol dir acontentar-nos amb allò que hi trobem, vol dir que si blasmem o fem veure alguna cosa ho fem amb caritat i humilitat.

D’altra manera si afeixuguem amb les nostres pretensions, si ens sentim el centre rebutjant als altres com una pura perifèria, si ens sentim els protagonistes de l’obra i veiem als germans com els mals actors secundaris que ens cal suportar quan no fer fora del nostre costat, pot ser que la nostra misèria acabi per viciar també als altres i esdevinguem llavor de discòrdia empesos pel nostre orgull; un orgull que pot acabar per malmetre un home per molts talents que tingui.

Sant Benet ens parla en aquests capítols dels diferents tipus de germans que poden trucar a la porta del monestir. En el capítol 58 ens dona les línies generals per parlar-nos després dels infants nobles o pobres, dels sacerdots o dels qui essent ja monjos, venen d’un altre monestir. Tots s’incorporen a una comunitat ja existent, ja viva; que com totes té les seves riqueses i les seves misèries, que com totes té un camí a fer per intentar arribar tots junts a la vida eterna, perquè és aquest i no cap altre el nostre objectiu. Potser a vegades algú des de fora pot veure quelcom que ens ajudi a fer millor el nostre camí, sempre que ho vegi amb caritat humil, com ens diu sant Benet. Hi ha d’altres vegades que volem, acomodar la Regla a la nostra pròpia visió de la vida monàstica, al nostre propi caprici i allunyar als qui ens fan nosa o tal volta blasmen el nostre egocentrisme.
En la vida monàstica, en la vida de tot cristià, no si val a erigir-nos en uns nous sant Benet i a vegades veiem com qui s’acosta a nosaltres ho fa amb unes idees preconcebudes que l’allunyen d’un vertader progrés en la vida monàstica i l’enroquen en un immobilisme autosuficient. Tots hem de fer camí, tots som imperfectes i tots també som perfectibles per la gràcia de Déu.

Però aquest capítol té diguem una lectura activa i una lectura passiva. Ens pot visitar un monjo d’un altre monestir o bé podem ser nosaltres els qui visitem una altra comunitat. Sempre es pot aprendre d’aquestes visites. Trobarem que hi ha diferències majors o menors d’un monestir a un altre, sovint també veiem com la tipologia dels monjos es repeteix en un lloc i en un altre, com podem identificar als monjos de la comunitat visitada amb alguns de la nostra pròpia comunitat; perquè al cap i a la fi tots som homes iguals i molt sovint les reaccions humanes són similars en un lloc i en un altre. La manera concreta de viure l’ideal monàstic pot variar sobretot en els costums que han anat configurant la personalitat d’una comunitat; però mai els costums són el vertader objectiu de la nostra vida, ens hi poden ajudar moltes vegades, però el servei és per a un únic Senyor, la militància per a un únic rei.

Acontentar-se amb allò que s’hi troba, acontentar-se amb els costums, contentus est consuetudinem, en la versió original, ens mostra la idea de sant Benet de la satisfacció com una virtut. Realment és una virtut important en la vida monàstica, en la vida matrimonial, en qualsevol vida; no una autosatisfacció banal i egocèntrica, sant Benet no ens parla d’això, ell ens parla de acontentar-nos amb el que podem trobar en cada moment, en cada lloc, certament sempre podem millorar qualsevol condició, però ja d’antuvi cal que no ens entristeixi el que trobem.

Com escriu Aquinata Böckmann aquesta satisfacció vol dir que el monjo no posa condicions, que pren les situacions amb una certa jovialitat. Potser per acabar d’explicitar-ho sant Benet hi contraposa l’exigència i el vici; per exemple que un monjo vingut d’un altre monestir o nosaltres sojornant en una altra comunitat reclamem coses supèrflues amb l’únic argument de que en el lloc d’origen les tenim. Això es veu per exemple en comunitats que han integrat monjos o monges d’un monestir desaparegut, apareix sovint la frase «allí ho fèiem així», es produeix així una idealització similar a aquella altra a la que tenim certa tendència, idealitzar el passat, explicar-lo ni que sigui superficialment amb una nostàlgia poc fonamentada, perquè sempre en tota comunitat i en tota època de cada comunitat hi ha coses diguem que bones i d’altres de no tant bones, això és inherent a la mateixa condició humana.

Però fixem-nos en un altre punt d’aquest capítol, potser subliminal però molt important també; la imatge que dona una comunitat; ho comentava l’altra dia amb algun exemple concret. De fet no importa tant quin monjo fa aquella o l’altra cosa; al cap i a la fi per a qui ho veu és un monjo d’aquella comunitat i per extensió és la comunitat mateixa. Si és un monjo concret, al cap i a la fi sempre serà identificat com un monjo, el nom o la persona serà ja un aspecte secundari.
Hem d’avançar constantment, servint i militant com sant Benet resumeix tant bé: servir un mateix Senyor, militar per un mateix rei.

O com diu sant Bernat «la corona és Crist. Però si ell no deixa de córrer i tu t’atures, enlloc d’apropar-t’hi t’hi aniràs allunyant cada cop més. (...) Si progressar vol dir córrer, tan bon punt deixes d’avançar has deixat de córrer. I si deixes de córrer, comences a retrocedir. D’aquí es dedueix que no voler avançar és el mateix que caminar enrere.» (Carta 254,4)

SI EL MONJO POT ACCEPTAR CARTES O ALGUNA ALTRA COSA

De la Regla de sant Benet
Capítol 54

1 Que de cap manera no sigui permès al monjo d’acceptar o donar, sense l’autorització de l’abat, cartes, eulògies o petits obsequis, ni de part dels seus familiars, ni de qualsevol persona que sigui, ni d’ells amb ells. 2 I fins si els seus familiars li enviaven alguna cosa, que no gosi acceptar-la sense abans fer-ho avinent a l’abat. 3 I si l’abat disposava que ho acceptés, estarà a la facultat de l’abat de passar-ho a qui ell disposi; 4 i que no es contristi el germà a qui hagi estat adreçat, per no donar ocasió al diable. 5 Si algú gosava fer altrament, que sigui sotmès a la correcció regular.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En els capítols 33 i 34 de la Regla, sant Benet tracta de si els monjos han de tenir res de propi i de que han de rebre totes les coses necessàries per tal de poder portar endavant les tasques encomanades. També en els capítols 31 i 32 que parlen del majordom i de les eines i els objectes del monestir, sant Benet ens parla del caràcter comunitari de l’ús de tot el que posseeix la comunitat per emprar-ho segons les necessitats. Sant Benet parla de la propietat com d’un vici en el que, uns homes als qui no els és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat, han de mirar de no caure-hi. En aquest capítol d’avui podríem dir que sant Benet fa referència a les fonts de finançament, a la manera com un monjo pot obtenir aquests objectes per al seu gaudi personal, uns objectes que no està autoritzat a rebre. Sap sant Benet que la família pot ser una font de subministrament habitual, també els amics del monjo o de la casa i fins i tot preveu que ho siguin els mateixos monjos entre ells, vulnerant aquell no fer accepció de persones que hauria de regir la nostra vida. Els regals, les cartes, eulògies i petits obsequis dels que ens parla sant Benet, ens poden venir espontàniament o bé també perquè els hàgim demanat. Tots segurament hem escoltat la benintencionada frase per part d’algú «digue’m que et fa falta i t’ho portaré», benintencionada però desencertada perquè de fet, ens fa falta res? Ens manca res del necessari? No pas.

Sant Benet ens diu ni rebre tant sols eulògies, parem un xic d’atenció en aquest mot que potser sovint ens passa com a desapercebut. La paraula eulògia té un ús especial en connexió amb la vida monàstica, ja que sant Benet ens prohibeix als monjos rebre litteras, eulogias, vel quaelibet munuscula sense permís de l’abat. Aquí la paraula eulògia es pot emprar en el sentit original de pa beneït, que és el que té essencialment, un pa beneït habitualment a les Vespres en els ritus orientals. Aquest mot ara i aquí sembla tenir un significat més ampli, i designar qualsevol tipus de regal. Era costum en els monestirs de distribuir en els refetors, després de la Missa, les eulògies o pa beneïts en les Vespres i sant Benet potser es vol referir aquí per extensió a rebre menjar de fora per part dels monjos. Sant Benet ens coneix molt bé i sap de quin peu calcem i coneix tots els nostres recursos, altrament ben humans, per mirar sinó de saltar-nos, si d’acomodar la Regla i els seus costums a la nostra conveniència. Doncs bé, sant Benet ens diu que allò que ens portin ho lliurem a l’abat perquè aquest ho doni a qui cregui que li cal més i no si val allò de que «com que no n’hi ha prou per tots, doncs m’ho quedo jo», aplicant aquella dita castellana de que «quien parte y reparte se queda la mejor parte». En llenguatge monàstic de fa uns anys aquestes eulògies i aquets petits obsequis es denominaven una consolació, un terme també curiós per justificar saltar-se quelcom del que la Regla estableix i considerar-ho una compensació justificada se suposa per alguns serveis prestats fent accepció de persones.

Sant Benet també ens parla de no acceptar o donar cartes sense autorització de l’abat. Aquest costum estigué en vigor molts anys, una mena de censura que avui no tant sols ens sembla fora de lloc sinó fins i tot forassenyada i anticonstitucional. Era fruit d’una mena de control de la relació del monjo amb l’exterior, que prenia d’altres formes en algunes congregacions, com per exemple rebre la visita dels familiars estant sempre present un altre monjo o monja. No sembla que això hagi de ser mantingut avui per avui. Ara bé, tampoc cal que caiguem en un altre extrem. De cartes escrites en rebem ben poques, s’estan perdent, però sí que tenim per exemple correus electrònics. Pocs monestirs disposen de connexió a Internet des de les cel·les, la major part disposen d’unes sales amb uns ordinadors comuns des dels quals connectar-se a la xarxa i el treball amb l’ordinador personal es fa generalment sense connexió a Internet. Aquí ja fa anys es va anar establint altrament però això no ha de suposar pas una dependència d’aquest lligam amb el món exterior. Internet té molts avantatges i també molts perills; ja fa temps, seguint així el disposat en altres monestirs, vam limitar les hores de connexió a la xarxa, ja que si sant Benet parla al capítol 42 de la Regla del silenci nocturn, aquest no es pot limitar al silenci vocal, cal que també sigui un silenci virtual, ja que aquest silenci nocturn sant Benet l’entén com un mitjà per facilitar el repòs i assimilar el que hem viscut durant la nostra jornada. Pot ser bo doncs accedir a Internet en determinats moments del dia i això ens pot ajudar fins i tot en el nostre treball, també pot ser bo mantenir contacte amb d’altres persones mitjançant el correu electrònic; tot sempre amb certa mesura. Sembla ja una desmesura emprar les denominades xarxes socials amb fins aliens a la nostra pròpia vida, amb l’únic objectiu del lleure, ja que aquestes esdevenen perilloses portes a la dissipació, quan no a d’altres coses pitjors. Aquesta podria ser avui una lectura actualitzada de la prevenció de sant Benet a que els monjos rebin o donin cartes, no es tracta d’aïllar-nos, es tracta de moderar la comunicació per tal de que no pertorbi la nostra vida, ja que podem córrer el risc de cercar a fora el que tal volta la nostra mandra espiritual ens impedeix de trobar a dins, substituint la recerca del Crist per la recerca de compensacions humanes, a voltes massa humanes.

Escriu Aquinata Böckmann que aquestes mesures tenen per finalitat preservar la distància amb el món i que ens cal avui estar atents a que aquestes coses no esdevinguin una temptació ja que el vertader intercanvi s’ha de basar en el respecte i la paciència mutus perquè hem escollit lliurament un tipus de vida comunitari i un gènere de vida basat en la simplicitat.