De la Regla de sant Benet
Capítol 39
1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Qui no vulgui treballar, que no mengi» (2Te 3,10). Si la setmana passada ens tocava el capítol dedicat a les eines del monestir i aquesta ens surt al pas el que parla del menjar, la famosa frase de l’apòstol Pau a la segona carta als Tessalonicencs ens hi pot fer de pont. Perquè les eines són per treballar, no pas per acaparar-les o fer-nos-en una col·lecció; i el treball, a part de fer-nos sentir part del món i ser un dels tres pilars de la nostra vida, serveix per guanyar-nos el pa, o al menys hauria de servir per això.
La moderació és el lema present en tota la Regla; moderació, austeritat, autenticitat. San Benet es preocupa de que els monjos estiguin alimentats, vestits, amb un llit a la seva disposició, tot un luxe a la seva època; però sense excessos ja que no hi ha res tan contrari a un cristià com la disbauxa i als monjos com un enfit. No és un tema exclusiu de sant Benet, preocupa i ocupa als pares i això vol dir que és un risc evident, present en la nostra vida.
En la vida monàstica es pot descobrir, Déu no ho vulgui, com la importància de l’alimentació deriva en gastimargia i gola, en expressió de sant Joan Clímac; és a dir descobrir l’acte de menjar com un vici molt lligat a d’altres. Així el mateix sant Joan Clímac hi dedica el catorze graó de la seva escala espiritual; on entre altres coses ens diu que la gola obnubila la raó, de manera que ens fa creure en la necessitat de menjar tot el que ens passa pel davant, i alhora s’empassa en l’home la temprança, la penitència i la compassió. Afegeix dient que «les filles de la gola són la mandra, la murmuració, l’excessiva confiança en nosaltres mateixos, les grolleries i els riures, la porfídia, l’apatia per escoltar la paraula de Déu, la insensibilitat per les coses espirituals, la presó de l’ànima, les despeses supèrflues i excessives, la supèrbia, la gosadia i l’afició a les coses mundanes. A elles els segueixen l’oració impura i tot tipus de calamitats i desastres no previstos, bestretes de la desesperació, que és el major dels mals.» És certament una reflexió que ens pot fer perdre la gana.
Una de les frases que del P. Rosavini ja fa uns anys, quan recordava per a una entrevista els primers anys de la restauració de la vida monàstica a Poblet, era la resposta a la pregunta de si en aquells primers anys havien passat fam, va dir que «no teníamos hambre, pero si apetito»; la podríem aplicar a aquest capítol; per sant Benet es tracta de satisfer la nostra fam, no la nostra gola. Menjar serveix per refer les nostres forces, com dormir; són dues coses necessàries per a viure. Un estomac afamat no escolta però un de massa ple tampoc, perquè té tendència a la són. La finalitat dels àpats és restar de nou disponibles per al Senyor amb forces i voluntat renovades i no cap altre. La nostra vida espiritual es pot veure afeblida certament per un estomac excessivament famolenc, però molt més per una digestió pesada deguda a la gola. Altra cosa és la gola espiritual; el perill d’habituar-se i complaure’s massa en la gratificació que pot venir de la pregària personal, com si fos una fi en sí mateixa i no un mitjà; és el que sant Joan de la Creu defineix com la gola espiritual, un inconscient orgull sobre les coses espirituals, en considerar inferiors als altres; però aquesta no ocupa avui a sant Benet.
Sant Benet ens dona d’alguna manera fet el menú ideal i notem que fins i tot contempla que si algun monjo no pot prendre d’un cert plat en mengi de l’altre, que siguin tots dos cuits i que en qualsevol cas siguin suficients i si poden tenir quelcom del propi hort se’n afegeixi un tercer. També regula el pa i demana al majordom que administri la ració amb equitat. I, fidel a la seva sensibilitat contempla que si el treball és més feixuc, cal tenir-ho en compte alhora de refer forces.
Els trets fonamentals d’aquest capítol són la sobrietat i l’economia, evitar excessos; això ha de ser sempre una norma de conducta rectíssima en la nostra vida de monjos. Sant Benet no tem tant la diversitat lligada als temperaments, a la cultura, als hàbits de vida; sinó els excessos que ens arribin a impedir d’obrir-nos a la gràcia de Déu. Riscos en tenim: el menjar, la beguda, la dependència d’altri, l’excessiu contacte amb l’exterior, sigui presencial o sigui virtual, i tantes altres coses. La clau per sant Benet està en l’equilibri i en la mesura. El monaquisme és una vida cristiana intensiva, escriu Aquinata Böckmann, d’aquí la importància de vigilar els excessos; és l’excés el que fa perdre l’equilibri, la temprança. Ens cal una vida intensiva i regulada per un horari i uns costums; no perquè sí, sinó per permetre’ns de centrar-nos en allò que cal: la Paraula de Déu, la pregària i el treball. La Paraula i la pregària ens alimenten espiritualment; el treball ens ha de permetre alimentar-nos materialment, sense caure ni en la gola espiritual ni en la material.
Escrivia sant Joan Clímac que «si la gola tracta de dominar-te, doma-la treballant; i si flaqueges en això tracta de dominar-la amb oracions i vigílies».
diumenge, 19 d’agost del 2018
diumenge, 12 d’agost del 2018
LES EINES I ELS OBJECTES DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 32
1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet recomana en el capítol anterior a aquest al majordom que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; que res no tingui per negligible, que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir. Ara, com a complement d’això, aquest capítol estableix que l’administració dels béns mobles, de les eines, dels objectes, es confiï per part de l’abat a monjos de qui es pugui refiar, demostrades per endavant les seves qualitats per llur vida i costums. El que vol sant Benet és que no negligim la cura dels estris i de les coses que tenim al monestir a l’abast de tots. Per una banda procura el manteniment de les coses, però per l’altra, encara més important, remarca l’esperit comunitari. Perquè compartir les coses no és fàcil i no vol dir pas que ja que les compartim les puguem tractar com vulguem, entén-t’ho sempre en el sentit de que ho tractarem malament o de forma descuidada o maldestrament. Tenim totes les coses que emprem uns i altres, per això cal sempre tenir-ne cura de la forma més rigorosa possible.
Aquest esperit, afirma l’abat Cassià, es nodreix i es manifesta a través de gestos concrets d’atenció i de delicadesa. A voltes aquets poden ser ben simples; per exemple encenem un llum per baixar una escala o d’alguna dependència, aleshores cal tenir cura de tancar-lo si ja no el necessitem i no pas deixar-lo obert fins que un altre més tard que d’hora se’l trobi i s’avingui a tancar-lo ell. És un gest simple però que alhora demostra dues coses: consciència d’evitar una despesa innecessària i respecte cap als altres no deixant l’acció en mans del «ja s’ho farà qui s’ho trobi». Gestos tant simples com deixar una porta tancada, i fer-ho sense sorolls que inoportunin als altres; si se’ns trenca quelcom, per exemple un vidre, recollir-ne els trossos; si hem utilitzat un vehicle deixar-lo al seu garatge, si pot ser amb benzina i tantes altres petites coses que costen ben poc de fer. Podríem dir que es tracta d’aplicar el principi de subsidiarietat, tant present en la doctrina social de l’Església i també de deixar-ho tot net, endreçat i digne perquè, com apunta l’abadessa Montserrat Viñas, qui no es capaç de tractar bé tot el que toca és probable que en el tracte amb els altres tampoc sigui gaire delicat.
És el que Aquinata Böckmann defineix com la fidelitat de les petites coses; que no deixa de ser un reflex de com ens comportem amb nosaltres mateixos i de com respectem als altres, a la comunitat. La comunió de béns és una de les característiques de la vida monàstica, a imitació de la primera comunitat cristiana on «la multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots» (Ac 4,32).
És en aquest esperit que hem d’entendre aquest capítol de la Regla que parla sobretot de les eines, de la vida i de la conducta dels germans i parla també de confiança. Confiar alguna cosa a algú significa confiar en ell. El text llatí diu que es confia la custodienda atque recoligenda, per tant, en confia la cura perquè els estris no es perdin o es dispersen i es mantinguin en bones condicions.
Sant Benet també estableix que es porti un inventari del que es dóna i que cal retornar al finalitzar la tasca encomanada. Rebre una càrrega, un encàrrec, al monestir, és assumir-ne la responsabilitat, és a dir que cal respondre a aquesta confiança dipositada amb fets. Sant Benet és sever amb els germans que fan un ús de les coses a ells encomanades per a la satisfacció personal, emprant amb caràcter individual allò que pertany al col·lectiu. Com a bon romà, curós pel dret que havia estudiat de jove, sant Benet no presenta una mancança en una tasca sense penalització en cas de no observar-ne les condicions en que ha estat encomanada. Però és interessant observar la raó adduïda per la que un germà que ha rebut l’encàrrec respecte a alguns objectes del monestir ha de ser castigat si en fa un ús desordenat o negligent. Per exemple un altre indicador n’és la neteja dels llocs comunitaris perquè ens mostra la cura que intentant acomplir amb bon zel un encàrrec donem a la nostra vida espiritual i per extensió a la de la comunitat. Aquí una preocupació per la neteja és una actitud de respecte no només a les coses i als llocs, sinó a un mateix i als altres, a tota la comunitat. El mateix passa quan ens envien a estudiar, o tenim una responsabilitat que suposa rebre diners de l’exterior i tantes coses similars; estem fent un servei a tota la comunitat i no ens n’hem d’apropiar.
Responsabilitat i generositat en l’ús de les eines del monestir que estan al servei de tots com també nosaltres hi estem. Per extensió respectuosos amb la natura. Com escriu Aquinata Böckmann aquest capítol que pot semblar anodí ens deixa clar un missatge Crist no és pas lluny de la manera que emprem les coses, aquestes poden esdevenir un lligam d’amor fraternal i contribuir a refermar-lo o a destruir-lo. El respecte als objectes i a la creació comença en les petites coses i l’espiritualitat està en relació directa amb com vivim la vida quotidiana perquè tot en el nostre viure humà és expressió d’espiritualitat.
Capítol 32
1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet recomana en el capítol anterior a aquest al majordom que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; que res no tingui per negligible, que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir. Ara, com a complement d’això, aquest capítol estableix que l’administració dels béns mobles, de les eines, dels objectes, es confiï per part de l’abat a monjos de qui es pugui refiar, demostrades per endavant les seves qualitats per llur vida i costums. El que vol sant Benet és que no negligim la cura dels estris i de les coses que tenim al monestir a l’abast de tots. Per una banda procura el manteniment de les coses, però per l’altra, encara més important, remarca l’esperit comunitari. Perquè compartir les coses no és fàcil i no vol dir pas que ja que les compartim les puguem tractar com vulguem, entén-t’ho sempre en el sentit de que ho tractarem malament o de forma descuidada o maldestrament. Tenim totes les coses que emprem uns i altres, per això cal sempre tenir-ne cura de la forma més rigorosa possible.
Aquest esperit, afirma l’abat Cassià, es nodreix i es manifesta a través de gestos concrets d’atenció i de delicadesa. A voltes aquets poden ser ben simples; per exemple encenem un llum per baixar una escala o d’alguna dependència, aleshores cal tenir cura de tancar-lo si ja no el necessitem i no pas deixar-lo obert fins que un altre més tard que d’hora se’l trobi i s’avingui a tancar-lo ell. És un gest simple però que alhora demostra dues coses: consciència d’evitar una despesa innecessària i respecte cap als altres no deixant l’acció en mans del «ja s’ho farà qui s’ho trobi». Gestos tant simples com deixar una porta tancada, i fer-ho sense sorolls que inoportunin als altres; si se’ns trenca quelcom, per exemple un vidre, recollir-ne els trossos; si hem utilitzat un vehicle deixar-lo al seu garatge, si pot ser amb benzina i tantes altres petites coses que costen ben poc de fer. Podríem dir que es tracta d’aplicar el principi de subsidiarietat, tant present en la doctrina social de l’Església i també de deixar-ho tot net, endreçat i digne perquè, com apunta l’abadessa Montserrat Viñas, qui no es capaç de tractar bé tot el que toca és probable que en el tracte amb els altres tampoc sigui gaire delicat.
És el que Aquinata Böckmann defineix com la fidelitat de les petites coses; que no deixa de ser un reflex de com ens comportem amb nosaltres mateixos i de com respectem als altres, a la comunitat. La comunió de béns és una de les característiques de la vida monàstica, a imitació de la primera comunitat cristiana on «la multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots» (Ac 4,32).
És en aquest esperit que hem d’entendre aquest capítol de la Regla que parla sobretot de les eines, de la vida i de la conducta dels germans i parla també de confiança. Confiar alguna cosa a algú significa confiar en ell. El text llatí diu que es confia la custodienda atque recoligenda, per tant, en confia la cura perquè els estris no es perdin o es dispersen i es mantinguin en bones condicions.
Sant Benet també estableix que es porti un inventari del que es dóna i que cal retornar al finalitzar la tasca encomanada. Rebre una càrrega, un encàrrec, al monestir, és assumir-ne la responsabilitat, és a dir que cal respondre a aquesta confiança dipositada amb fets. Sant Benet és sever amb els germans que fan un ús de les coses a ells encomanades per a la satisfacció personal, emprant amb caràcter individual allò que pertany al col·lectiu. Com a bon romà, curós pel dret que havia estudiat de jove, sant Benet no presenta una mancança en una tasca sense penalització en cas de no observar-ne les condicions en que ha estat encomanada. Però és interessant observar la raó adduïda per la que un germà que ha rebut l’encàrrec respecte a alguns objectes del monestir ha de ser castigat si en fa un ús desordenat o negligent. Per exemple un altre indicador n’és la neteja dels llocs comunitaris perquè ens mostra la cura que intentant acomplir amb bon zel un encàrrec donem a la nostra vida espiritual i per extensió a la de la comunitat. Aquí una preocupació per la neteja és una actitud de respecte no només a les coses i als llocs, sinó a un mateix i als altres, a tota la comunitat. El mateix passa quan ens envien a estudiar, o tenim una responsabilitat que suposa rebre diners de l’exterior i tantes coses similars; estem fent un servei a tota la comunitat i no ens n’hem d’apropiar.
Responsabilitat i generositat en l’ús de les eines del monestir que estan al servei de tots com també nosaltres hi estem. Per extensió respectuosos amb la natura. Com escriu Aquinata Böckmann aquest capítol que pot semblar anodí ens deixa clar un missatge Crist no és pas lluny de la manera que emprem les coses, aquestes poden esdevenir un lligam d’amor fraternal i contribuir a refermar-lo o a destruir-lo. El respecte als objectes i a la creació comença en les petites coses i l’espiritualitat està en relació directa amb com vivim la vida quotidiana perquè tot en el nostre viure humà és expressió d’espiritualitat.
diumenge, 5 d’agost del 2018
LES FALTES GREUS
De la Regla de sant Benet
Capítol 25
1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Culpabilitat, faltes, exclusió; no és pas un llenguatge fàcil ni planer. Un dels pilars de la vida comunitària és la correcció, la correcció fraterna. Ens ho diu el mateix Jesús a l’Evangeli de Mateu «Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà.» (Mt 18,15). Però la correcció té un enemic molt poderós, el podem anomenar orgull, supèrbia o ego, per dir-ne tant sols alguns dels seus noms. És aquell que ens fa sovint corregir de bon grat i acceptar de mal grat la correcció. Quan el patim no acceptem de ser corregits; sovint al·leguem un defecte de forma: el to, el moment, el lloc, la persona. Però també el podem patir si som nosaltres els correctors i lluny de fer-ho per amor, cerquem la humiliació, la mortificació; al cap i a la fi cerquem de satisfer el nostre caprici i d’intentar remoure l’obstacle que veiem en l’altre i que pensem que ens fa nosa i ens barra el pas. Tot motivacions ben humanes, que podem reconèixer o no, potser de les que ni tant sols ens n’adonem i no en som conscients però que existeixen. El sentit de la correcció ha de ser no voler que ningú camini en el que tot indica que és un camí equivocat; el sentit de la correcció ha de ser fer canviar el rumb per retornar al bon camí.
Per ajudar-nos a tot plegat el primer que ens cal fer és vigilar i prestar una gran atenció a la nostra pròpia salut espiritual. Aquests dies ens ha sortit al pas a Matines algun fragment de les Instruccions de sant Doroteu de Gaza, abat, un text que dedica el capítol 7 a l’acusació de nosaltres mateixos, molt ric i un bon punt de partida per la nostra reflexió. Ens parla de que hem d’esbrinar el motiu principal d’un fet que s’esdevé sovint. A vegades quan sentim una paraula molesta fem com si no l’haguéssim escoltat, no ens sentim molestats, no ens donem per al·ludits; en canvi en altres ocasions així que la nostra orella l’ha escoltada ens sentim contorbats i afligits. Sant Doroteu distingeix una causa d’aquest fet per damunt de tota altre, el nostre estat d’ànim. Si estem enfortits per la pregària i la meditació ens costa més perdre la calma, fins i tot si un germà, Déu no ho vulgui, ens insulta o ens fereix.
Qui està enfortit per l’oració o la meditació tolera fàcilment, sense perdre la calma, a un germà que li falta, tot i que també altres vegades suportarà amb paciència al seu germà, perquè es tracta d’algú a qui professa un gran afecte o, al contrari, també per menyspreu, perquè té en res al qui vol pertorbar-lo i no es digna prendre´l en consideració, com si es tractés del més menyspreable dels homes i aleshores ni es digna a respondre-li de paraula, ni esmentar als altres les seves malediccions i injúries i així no es torba ni afligeix. Lorenzo Montecalvo es pregunta a qui considerem i amb quin criteri el nostre enemic en una comunitat, Déu no ho vulgui; potser al qui malparla de nosaltres, al qui ens calumnia, al qui no ens defensa quan ens sentim injustament acusats, al qui no s’interessa prou per nosaltres, al qui creiem ens mortifica, al qui murmura sobre nosaltres o al qui no ens riu les gràcies tant com voldríem.
Al cap i a la fi la torbació o l’aflicció per les paraules o els actes d’un germà prové d’una mala disposició momentània o de l’odi cap al germà fruit de la pobresa de la nostra pròpia pau interior. Per Doroteu de Gaza veurem que la causa de tota pertorbació consisteix en que ningú s’acusa a si mateix. D’aquí deriva tota molèstia i aflicció, d’aquí deriva que mai trobem descans; i això no ha d’estranyar-nos, ja que aquesta acusació de nosaltres mateixos és l’únic camí que ens pot portar a la pau. Per més virtuts que posseeixi un home, encara que siguin innombrables, si s’aparta d’aquest camí, mai trobarà el repòs, sinó que estarà sempre afligit o afligirà als altres, perdent així el mèrit de totes les seves fatigues.
El que s’acusa a si mateix accepta amb alegria tota classe de molèsties, danys, ultratges, ignomínies i qualsevol altra aflicció que hagi de suportar, ja que es considera mereixedor de tot això, i de cap manera perd la pau. Però, diu sant Doroteu, potser algú objectarà: «Si un germà m’afligeix, i jo, examinant-me a mi mateix, no trobo que li hagi donat cap ocasió, per què haig d’acusar-me?» Ens respon que en realitat, el que s’examina amb diligència i amb temor de Déu mai es trobarà del tot innocent, i s’adonarà que ha donat alguna ocasió, per petita que sigui, bé d’obra, de paraula o de pensament. I si en res es troba culpable, segur que en un altre temps haurà estat motiu d’aflicció per a aquell germà, per la mateixa o per diferent causa; o potser haurà causat molèstia a algun altre en aquella o altra matèria. Afegeix encara Doroteu de Gaza que potser un altre preguntarà per què s’ha d’acusar si, estant assegut amb tota pau i tranquil·litat, ve un germà i el molesta amb una paraula desagradable o ignominiosa i, sentint-se incapaç d’aguantar-la, creu que té raó a alterar-se i enfadar-se amb el seu germà; perquè, si aquest no hagués vingut a molestar-lo, no hagués pecat. Afegeix que també el que està assegut en pau i tranquil·litat, segons creu, amaga, malgrat tot, en el seu interior una passió que ell no veu. Ve el germà, li diu una paraula molesta i, al moment, aquell tira fora el pitjor que porta amagat en el seu interior, perquè no està en pau amb sí mateix. Per sant Doroteu si volem aconseguir misericòrdia, mirem d’esmenar-nos, de purificar-nos, procurant perfeccionar-nos, i veurem que, més que atribuir a un altre una injúria, potser donarem gràcies a aquell germà, ja que ens ha estat motiu de tan gran profit. Així aquestes proves no ens causaran tanta aflicció, sinó que, com més es anem perfeccionant, més lleus ens semblaran. Diu sant Doroteu que l’ànima, com més avança en la perfecció, tant més forta i valerosa es torna amb vista a suportar les penalitats que ens puguin sobrevenir. Certament no es tracta de suportat penalitats perquè sí, ni menys de cercar-les o de provocar-les; però també és cert que al llarg de la jornada ens surten al pas situacions molestes, que un dia suportem amb paciència i resignació i un altre rebutgem amb contundència. Sant Benet ens proposa avui per als qui falten greument solitud, silenci, penitència i quelcom encara molt més important, la manca de benedicció. De tot plegat ens en podem sortir o ho podem evitar, com diu Doroteu de Gaza, alimentant-nos espiritualment i res millor per fer-ho que seguir i gaudir de la jornada monàstica en plenitud: pregària, lectura de la Paraula i treball; tenint present sempre a Déu en els nostres pensaments i en els nostres actes.
Capítol 25
1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Culpabilitat, faltes, exclusió; no és pas un llenguatge fàcil ni planer. Un dels pilars de la vida comunitària és la correcció, la correcció fraterna. Ens ho diu el mateix Jesús a l’Evangeli de Mateu «Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà.» (Mt 18,15). Però la correcció té un enemic molt poderós, el podem anomenar orgull, supèrbia o ego, per dir-ne tant sols alguns dels seus noms. És aquell que ens fa sovint corregir de bon grat i acceptar de mal grat la correcció. Quan el patim no acceptem de ser corregits; sovint al·leguem un defecte de forma: el to, el moment, el lloc, la persona. Però també el podem patir si som nosaltres els correctors i lluny de fer-ho per amor, cerquem la humiliació, la mortificació; al cap i a la fi cerquem de satisfer el nostre caprici i d’intentar remoure l’obstacle que veiem en l’altre i que pensem que ens fa nosa i ens barra el pas. Tot motivacions ben humanes, que podem reconèixer o no, potser de les que ni tant sols ens n’adonem i no en som conscients però que existeixen. El sentit de la correcció ha de ser no voler que ningú camini en el que tot indica que és un camí equivocat; el sentit de la correcció ha de ser fer canviar el rumb per retornar al bon camí.
Per ajudar-nos a tot plegat el primer que ens cal fer és vigilar i prestar una gran atenció a la nostra pròpia salut espiritual. Aquests dies ens ha sortit al pas a Matines algun fragment de les Instruccions de sant Doroteu de Gaza, abat, un text que dedica el capítol 7 a l’acusació de nosaltres mateixos, molt ric i un bon punt de partida per la nostra reflexió. Ens parla de que hem d’esbrinar el motiu principal d’un fet que s’esdevé sovint. A vegades quan sentim una paraula molesta fem com si no l’haguéssim escoltat, no ens sentim molestats, no ens donem per al·ludits; en canvi en altres ocasions així que la nostra orella l’ha escoltada ens sentim contorbats i afligits. Sant Doroteu distingeix una causa d’aquest fet per damunt de tota altre, el nostre estat d’ànim. Si estem enfortits per la pregària i la meditació ens costa més perdre la calma, fins i tot si un germà, Déu no ho vulgui, ens insulta o ens fereix.
Qui està enfortit per l’oració o la meditació tolera fàcilment, sense perdre la calma, a un germà que li falta, tot i que també altres vegades suportarà amb paciència al seu germà, perquè es tracta d’algú a qui professa un gran afecte o, al contrari, també per menyspreu, perquè té en res al qui vol pertorbar-lo i no es digna prendre´l en consideració, com si es tractés del més menyspreable dels homes i aleshores ni es digna a respondre-li de paraula, ni esmentar als altres les seves malediccions i injúries i així no es torba ni afligeix. Lorenzo Montecalvo es pregunta a qui considerem i amb quin criteri el nostre enemic en una comunitat, Déu no ho vulgui; potser al qui malparla de nosaltres, al qui ens calumnia, al qui no ens defensa quan ens sentim injustament acusats, al qui no s’interessa prou per nosaltres, al qui creiem ens mortifica, al qui murmura sobre nosaltres o al qui no ens riu les gràcies tant com voldríem.
Al cap i a la fi la torbació o l’aflicció per les paraules o els actes d’un germà prové d’una mala disposició momentània o de l’odi cap al germà fruit de la pobresa de la nostra pròpia pau interior. Per Doroteu de Gaza veurem que la causa de tota pertorbació consisteix en que ningú s’acusa a si mateix. D’aquí deriva tota molèstia i aflicció, d’aquí deriva que mai trobem descans; i això no ha d’estranyar-nos, ja que aquesta acusació de nosaltres mateixos és l’únic camí que ens pot portar a la pau. Per més virtuts que posseeixi un home, encara que siguin innombrables, si s’aparta d’aquest camí, mai trobarà el repòs, sinó que estarà sempre afligit o afligirà als altres, perdent així el mèrit de totes les seves fatigues.
El que s’acusa a si mateix accepta amb alegria tota classe de molèsties, danys, ultratges, ignomínies i qualsevol altra aflicció que hagi de suportar, ja que es considera mereixedor de tot això, i de cap manera perd la pau. Però, diu sant Doroteu, potser algú objectarà: «Si un germà m’afligeix, i jo, examinant-me a mi mateix, no trobo que li hagi donat cap ocasió, per què haig d’acusar-me?» Ens respon que en realitat, el que s’examina amb diligència i amb temor de Déu mai es trobarà del tot innocent, i s’adonarà que ha donat alguna ocasió, per petita que sigui, bé d’obra, de paraula o de pensament. I si en res es troba culpable, segur que en un altre temps haurà estat motiu d’aflicció per a aquell germà, per la mateixa o per diferent causa; o potser haurà causat molèstia a algun altre en aquella o altra matèria. Afegeix encara Doroteu de Gaza que potser un altre preguntarà per què s’ha d’acusar si, estant assegut amb tota pau i tranquil·litat, ve un germà i el molesta amb una paraula desagradable o ignominiosa i, sentint-se incapaç d’aguantar-la, creu que té raó a alterar-se i enfadar-se amb el seu germà; perquè, si aquest no hagués vingut a molestar-lo, no hagués pecat. Afegeix que també el que està assegut en pau i tranquil·litat, segons creu, amaga, malgrat tot, en el seu interior una passió que ell no veu. Ve el germà, li diu una paraula molesta i, al moment, aquell tira fora el pitjor que porta amagat en el seu interior, perquè no està en pau amb sí mateix. Per sant Doroteu si volem aconseguir misericòrdia, mirem d’esmenar-nos, de purificar-nos, procurant perfeccionar-nos, i veurem que, més que atribuir a un altre una injúria, potser donarem gràcies a aquell germà, ja que ens ha estat motiu de tan gran profit. Així aquestes proves no ens causaran tanta aflicció, sinó que, com més es anem perfeccionant, més lleus ens semblaran. Diu sant Doroteu que l’ànima, com més avança en la perfecció, tant més forta i valerosa es torna amb vista a suportar les penalitats que ens puguin sobrevenir. Certament no es tracta de suportat penalitats perquè sí, ni menys de cercar-les o de provocar-les; però també és cert que al llarg de la jornada ens surten al pas situacions molestes, que un dia suportem amb paciència i resignació i un altre rebutgem amb contundència. Sant Benet ens proposa avui per als qui falten greument solitud, silenci, penitència i quelcom encara molt més important, la manca de benedicció. De tot plegat ens en podem sortir o ho podem evitar, com diu Doroteu de Gaza, alimentant-nos espiritualment i res millor per fer-ho que seguir i gaudir de la jornada monàstica en plenitud: pregària, lectura de la Paraula i treball; tenint present sempre a Déu en els nostres pensaments i en els nostres actes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)