De la Regla de sant Benet
Capítol 48
1 L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina. 2 Així, creiem que ambdues ocupacions poden ser regulades d’aquesta manera: 3 De Pasqua fins al primer d’octubre, al matí, en sortir de prima, han de treballar en allò que calgui, fins a prop de l’hora quarta. 4 Des de l’hora quarta fins a l’hora de celebrar la sexta, que es dediquin a la lectura. 5 Després de sexta, en aixecar-se de taula, que reposin als seus llits amb un silenci absolut, o bé, si algú per ventura vol llegir, que llegeixi per a ell sol de manera que no molesti ningú. 6 S’ha de celebrar la nona més aviat, cap a la mitja hora vuitena, i que tornin a treballar en el que calgui fins a vespres. 7 Si les condicions del lloc o la pobresa exigien que ells mateixos es fessin les collites, que no s’entristeixin, 8 perquè és aleshores que són monjos de debò, quan viuen del treball de les seves mans, com els nostres Pares i els apòstols. 9 Que totes les coses, però, es facin amb moderació pensant en els més febles.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«L’ociositat és la mare de tots els vicis.» (Sir 33,29) ens diu el llibre del Siràcida idea que recull sant Benet. La Regla estableix que la nostra jornada diària estigui ocupada per diverses activitats: ara el treball, ara la lectura divina, ara la pregària, ara el repòs. Sembla que sant Benet comparteix la dita popular de que qui no té feina el gat pentina, i creu que la nostra ànima pot estar en perill si en lloc de seguir l’horari que ens aconsella fem primar l’oci sobre l’activitat que toca al moment que toca. No es tracta d’un activisme, d’estar ocupats per estar ocupats o de que l’horari sigui el nostre objectiu per sí mateix, sinó un mitjà per a cercar a Déu.
Hem escoltat, no fa pas tants dies, una profunda reflexió de sant Agustí sobre el treball dels monjos; també fa uns mesos hi vàrem reflexionar en comunitat i ho haurem de continuar fent aviat. Sant Agustí, comentant l’Evangeli i les cartes de sant Pau, ens venia a dir que no hem de temptar a Déu esperant que Ell ens ho doni tot fet. Per tot allò que ens cal materialment per a viure, no tot ho hem de deixar a la responsabilitat divina sinó que cadascú ha de fer el que pugui, jove o gran, més o menys fort, en la mesura de les nostres possibilitats. Perquè si podem treballar ho hem de rebre com un do del Senyor, no pas com una càrrega, perquè és aleshores que som monjos de debò, ens diu sant Benet.
El treball ens aporta maduresa i responsabilitat mentre que de la ociositat ens poden venir grans mals com el de la murmuració, que tant blasma sant Benet, o el de la mandra i que aquesta es vagi apoderant de nosaltres fins quasi paralitzar-nos. Recordem el que aquets dies hem escoltat de boca del Papa Francesc quan a la lectura del refetor ens parlava de la vocació i de la vida religiosa: «és molt necessari mossegar-se la llengua. Per a mi – diu el Papa – aquest és un consell ascètic, un dels més fecunds per a la vida comunitària. Abans de parlar malament d’un germà o d’una germana mossega’t la llengua.» Ahir mateix a la col·lació sant Agustí ens recordava com sant Pau qualifica de xafarderes i xerraires a algunes persones i que aquest seu vici els ve de l’ociositat (La santa virginitat, 34).
Potser sant Benet hi afegiria que també ens centrem ben bé en la pregària, en la lectura i en el treball, cada cosa quan toca, i evitarem, al menys en part, la temptació de caure en la murmuració, Déu no ho vulgui, sovint filla d’un victimisme immadur, com destaca Aquinata Böckmann. Perquè la ociositat condueix al creixement dels propis volers i aquets porten a les malalties de l’ànima. Al cap i a la fi l’ociositat ens porta a ser esclaus dels propis volers i desitjos i ens tanca a Déu. Per evitar-ho ens hem d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina o en la pregària. Com diu Cohelet «Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.» (Coh 3,1).
D’aquest capítol, potser més que de qualsevol altre, en podríem treure la l’expressió d’Ora et labora, una frase a la que s’al·ludeix sovint com a resum de la vida monàstica, tot i que no apareix en lloc de la Regla formulada d’aquesta manera. D’acord amb aquesta expressió, la vida monàstica ha d’estar dividida en dues parts iguals, oració i treball. Sant Benet mai va emprar-la; en part perquè, d’acord amb la tradició monàstica, el treball és també una forma de pregar i la pregària una manera de treballar. Sant Benet parla del monestir com d’un obrador en el qual els monjos treballem dia i nit amb unes eines molt particulars, les de les bones obres que han d’abastar tots els aspectes de la nostra vida. Ens diu que «L’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.» (RB 4, 78).
Recordant la figura de sant Teodor l’Estudita el Papa Benet XVI deia fa deu anys: «Per a sant Teodor l’Estudita, al costat de l’obediència i la humilitat, una virtut important és la philergia, és a dir, l’amor al treball, en el qual veu un criteri per a comprovar la qualitat de la devoció personal: qui és fervorós en els compromisos materials, qui treballa amb assiduïtat, argumenta, ho és també en els espirituals. Per això, no admet que sota el pretext de l’oració i de la contemplació, el monjo es dispensi del treball, que en realitat, segons ell i segons tota la tradició monàstica, és un mitjà per a trobar a Déu.» (Audiència general 27 de maig de 2009).
El treball i la lectura ens ajuden a la conversió personal, perquè aquesta és la vertadera tasca que ens pertoca fer a cadascun en particular i a tots plegats com a comunitat. El monestir esdevé així un obrador on fer un treball ben concret, la nostra conversió personal i comunitària que ens porti a Déu. Per afavorir aquesta nostra tasca sant Benet creu que tot ha d’estar ordenat de manera que els monjos estiguem constantment involucrats en el treball de conversió, sense masses distraccions o no més de les imprescindibles i necessàries. Ens diu sant Benet per això que «el monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, (...) s’exerceixin a l’interior del monestir, per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes.» (RB 66, 6-7).
La Regla cerca una vida equilibrada, ocupada, sense haver de caure en un altre extrem que podria ser que el treball o l’activitat econòmica del monestir s’imposessin per damunt d’altres aspectes. Sant Benet ja al pròleg de la Regla ens diu de la nostra vida que «en instituir-la, no esperem haver d’establir res d’aspre, res de feixuc.» (RB Pròleg, 46). Aquesta idea la repeteix diverses vegades per exemple, quan parla del majordom del monestir dient que si «la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat.» (RB 31,17). El mateix diu per als setmaners: «als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc.» (RB 25,3-4).
Sant Benet ens diu que preguem, que llegim la Paraula de Déu i que treballem, sí, però sense angoixa ni tristesa, «perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.» (RB 31,19).
Escriu André Louf, la lectura de la biografia del qual acabem d’encetar al refetor, que «l’equilibri entre la part del treball i la quietud en una vida monàstica constitueix una mena d’aposta que tant sols pot tenir com a resultat mantenir la gràcia. D’aquí que aquest equilibri es pugui convertir en el criteri d’una vida monàstica més o menys feliç i realitzada. Perquè es pugui produir aquest equilibri, cal que en el monjo predomini el gust per la lectio i la pregària.» (El camino cisterciense, p. 125)
Com a comentari viu del capítol que avui hem escoltat cal fixar-se en alguns monjos que amb la seva edat i les seves limitacions físiques no sols acompleixen la jornada laboral, a la bugaderia per exemple, sinó que a més poden fer de porter o celebrar l’Eucaristia a la infermeria sempre que se’ls demana, sense deixar d’acudir per això ni a un sol acte comunitari. Com també és exemple un germà nostre que amb noranta anys passats de llarg baixa de la infermeria per ajudar a plegar roba, segueix llegint lectures espirituals o va cada dia a la celebració eucaristia a la capella de la infermeria. Aquets monjos amb la seva tasca i exemple edifiquen la comunitat i ens alliçonen a tots nosaltres; són un comentari viu del capítol que avui hem escoltat; com tants d’altres que ja ens han deixat ho foren i als qui recordem amb afecte i gratitud.
dimarts, 28 de maig del 2019
diumenge, 12 de maig del 2019
SI HAN DE REBRE TOTS IGUAL LES COSES NECESSÀRIES
De la Regla de sant Benet
Capítol 34
1 Tal com està escrit: «Es distribuïa a cadascú segons el que necessitava». 2 No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses. 3 Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, 4 i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; 5 i així tots els membres viuran en pau. 6 Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. 7 Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Necessitats, febleses i murmuracions són les tres paraules claus d’aquest capítol. Tenir totes les necessitats cobertes fins i tot avui és una situació de privilegi, tant més en l’època en la que sant Benet escrigué la Regla quan la major part de la població no tenia les necessitats bàsiques garantides ni de bon tros. Sempre hauríem de donar gràcies a Déu per tenir allò que necessitem a punt. Un plat a taula, un llit, un cotxe a la porta si ens cal i tot allò que hem de menester per a la nostra vida. La societat actual crea addiccions, crea necessitats allí on no n’hi ha i a la vegada crea frustracions si no s’obté, no pas tot allò que es necessita sinó, tot allò que hom desitja per superflu i innecessari que sigui. Quan aquesta dinàmica social està tant arrelada costa més de mantenir-s’hi al marge des de la nostra opció de vida concreta. A nivell material ens hauríem de donar per satisfets perquè tenim tot allò que ens cal i hauríem d’estar alliberats d’aquella dinàmica tant actual que estableix el desig com a meta, un desig que alimenta un nou desig i així de manera il·limitada sense arribar mai a la felicitat perquè no satisfem mai del tot no pas les nostres necessitats, sinó els nostres capricis. Tenir per tenir pot semblar que fa la felicitat però no és cert, fins i tot a vegades també nosaltres podem pensar que si tinguéssim allò concret ja no ens caldria res més, i no, si finalment ho tinguéssim la felicitat no ens vindria automàticament perquè potser ja desitjaríem quelcom de nou. A nivell material un dels nostres vots és el de pobresa, potser parlar de pobresa seria excessiu veient la nostra vida, però si que podríem parlar de contenció, d’evitar caure en el consumisme i en els excessos, podríem parlar d’aprofitar el que tenim, d’optimitzar recursos dit en un llenguatge més economicista. Cada vegada que pensem a apagar la nostra set en quelcom material, la seva possessió comporta la seva devaluació, ja no ho valorem perquè ja ho tenim i això fa créixer en nosaltres encara més el buit.
Sant Benet ens parla aquí també de febleses, de tristor i de murmuracions. Si en tot moment ens estem comparant els uns als altres certament ens costarà tenir pau. Potser un dia o una temporada necessitem quelcom i després ja no; aleshores doncs ens cal donar gràcies a Déu de ja no haver-ho de menester més que no pas plànyer-nos d’una suposta pèrdua que no és tal perquè si ens calgués de nou ho tornaríem a tenir. Sant Benet ens recomana el sentiment d’humiliació si ens cal alguna cosa i el de comprensió vers al necessitat si no ens cal, un bon consell.
Expliquen que els anglesos intentaven transmetre els seus costums als pobles africans colonitzats per ells, entre aquests costums hi havia el del criquet. Es van adonar que els partits entre africans sempre acabaven en empat. En preguntar el per què d’aquest seu comportament la resposta fou: «guanyar sempre crea problemes perquè hi ha sempre un guanyador i un vençut i això té el risc de traspassar els límits del terreny de joc. Però si empatem, tots gaudim del partit i no hi ha cap risc de que ningú es pugui sentir humiliat ni ningú es pugui sentir superior. Així un partit esdevé una estona de bona convivència i res més.» Aquesta història sant Benet és impossible que la conegués però al cap i a la fi quan ens parla de necessitats, febleses i murmuracions ens convida a adoptar aquesta actitud de no voler ser superiors als altres en res, tampoc en l’aspecte material. El que sant Benet ens proposa és un igualitarisme asimètric, tots som iguals però alhora no ho som pas; el que ens cal és, tenint la mirada en Crist, veure cobertes les nostres necessitats però no pas crear-ne de noves, no pas de supèrflues, ni encara menys provocar malestar al respecte de les necessitats dels altres. La murmuració és en el fons una queixa i la queixa pot esdevenir una manera d’afrontar la vida i alhora d’activar en els altres un sentiment de llàstima; escriu Salvo Noè, en el llibre Prohibit queixar-se que tant anomena el Papa Francesc, aquesta actitud és com si la suposta víctima poses en marxa un mecanisme per involucrar a favor seu al potencial salvador que creu tenir al davant, un mecanisme dirigit a manipular als altres.
Aquest capítol a part del seu evident sentit material ens pot posar al davant també la necessitat espiritual. Al monestir tenim o podem tenir tot allò que ens cal per a portar a terme una saludable vida monàstica: un ambient, una formació, un horari, un ofici diví, un contacte amb la Paraula de Déu, un treball, una comunitat. Però en aquest terreny podem caure en una mena de consumisme espiritual, allunyant-nos de la centralitat en Crist; cercant aquella ocupació concreta que creiem merèixer per ser els més idonis, envejant el que fa un altre o volent tenir algun recurs un xic superflu per a la nostra activitat i quan no ho aconseguim, com tant sovint ens ho recorda sant Benet, podem caure en el mal de la murmuració, expressat de paraula, obra o omissió. Tot plegat ens pot fer perdre la pau i aquest és el gran perill, perdre la pau i no pas per quelcom de fonamental sinó per alguna cosa accidental, de més a més. Si és cert que el sentiment de necessitat material, el consumisme, crea molta més infelicitat que felicitat, també la inestabilitat espiritual fonamentada en una falsa necessitat de quelcom, ens pot crear infelicitat en perdre de vista el seguiment de Crist, pobre i humil. Ens ho deia avui sant Ambròs a Matines: «L’arbre de la creu és com la nau de la nostra salvació, el nostre vehicle, no la nostra pena. Realment, no hi ha salvació possible fora d’aquest vehicle de salvació eterna: mentre espero la mort, no la sento; menyspreant la pena, no la sofreixo; no tenint en compte la por, la ignoro.»
Capítol 34
1 Tal com està escrit: «Es distribuïa a cadascú segons el que necessitava». 2 No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses. 3 Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, 4 i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; 5 i així tots els membres viuran en pau. 6 Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. 7 Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Necessitats, febleses i murmuracions són les tres paraules claus d’aquest capítol. Tenir totes les necessitats cobertes fins i tot avui és una situació de privilegi, tant més en l’època en la que sant Benet escrigué la Regla quan la major part de la població no tenia les necessitats bàsiques garantides ni de bon tros. Sempre hauríem de donar gràcies a Déu per tenir allò que necessitem a punt. Un plat a taula, un llit, un cotxe a la porta si ens cal i tot allò que hem de menester per a la nostra vida. La societat actual crea addiccions, crea necessitats allí on no n’hi ha i a la vegada crea frustracions si no s’obté, no pas tot allò que es necessita sinó, tot allò que hom desitja per superflu i innecessari que sigui. Quan aquesta dinàmica social està tant arrelada costa més de mantenir-s’hi al marge des de la nostra opció de vida concreta. A nivell material ens hauríem de donar per satisfets perquè tenim tot allò que ens cal i hauríem d’estar alliberats d’aquella dinàmica tant actual que estableix el desig com a meta, un desig que alimenta un nou desig i així de manera il·limitada sense arribar mai a la felicitat perquè no satisfem mai del tot no pas les nostres necessitats, sinó els nostres capricis. Tenir per tenir pot semblar que fa la felicitat però no és cert, fins i tot a vegades també nosaltres podem pensar que si tinguéssim allò concret ja no ens caldria res més, i no, si finalment ho tinguéssim la felicitat no ens vindria automàticament perquè potser ja desitjaríem quelcom de nou. A nivell material un dels nostres vots és el de pobresa, potser parlar de pobresa seria excessiu veient la nostra vida, però si que podríem parlar de contenció, d’evitar caure en el consumisme i en els excessos, podríem parlar d’aprofitar el que tenim, d’optimitzar recursos dit en un llenguatge més economicista. Cada vegada que pensem a apagar la nostra set en quelcom material, la seva possessió comporta la seva devaluació, ja no ho valorem perquè ja ho tenim i això fa créixer en nosaltres encara més el buit.
Sant Benet ens parla aquí també de febleses, de tristor i de murmuracions. Si en tot moment ens estem comparant els uns als altres certament ens costarà tenir pau. Potser un dia o una temporada necessitem quelcom i després ja no; aleshores doncs ens cal donar gràcies a Déu de ja no haver-ho de menester més que no pas plànyer-nos d’una suposta pèrdua que no és tal perquè si ens calgués de nou ho tornaríem a tenir. Sant Benet ens recomana el sentiment d’humiliació si ens cal alguna cosa i el de comprensió vers al necessitat si no ens cal, un bon consell.
Expliquen que els anglesos intentaven transmetre els seus costums als pobles africans colonitzats per ells, entre aquests costums hi havia el del criquet. Es van adonar que els partits entre africans sempre acabaven en empat. En preguntar el per què d’aquest seu comportament la resposta fou: «guanyar sempre crea problemes perquè hi ha sempre un guanyador i un vençut i això té el risc de traspassar els límits del terreny de joc. Però si empatem, tots gaudim del partit i no hi ha cap risc de que ningú es pugui sentir humiliat ni ningú es pugui sentir superior. Així un partit esdevé una estona de bona convivència i res més.» Aquesta història sant Benet és impossible que la conegués però al cap i a la fi quan ens parla de necessitats, febleses i murmuracions ens convida a adoptar aquesta actitud de no voler ser superiors als altres en res, tampoc en l’aspecte material. El que sant Benet ens proposa és un igualitarisme asimètric, tots som iguals però alhora no ho som pas; el que ens cal és, tenint la mirada en Crist, veure cobertes les nostres necessitats però no pas crear-ne de noves, no pas de supèrflues, ni encara menys provocar malestar al respecte de les necessitats dels altres. La murmuració és en el fons una queixa i la queixa pot esdevenir una manera d’afrontar la vida i alhora d’activar en els altres un sentiment de llàstima; escriu Salvo Noè, en el llibre Prohibit queixar-se que tant anomena el Papa Francesc, aquesta actitud és com si la suposta víctima poses en marxa un mecanisme per involucrar a favor seu al potencial salvador que creu tenir al davant, un mecanisme dirigit a manipular als altres.
Aquest capítol a part del seu evident sentit material ens pot posar al davant també la necessitat espiritual. Al monestir tenim o podem tenir tot allò que ens cal per a portar a terme una saludable vida monàstica: un ambient, una formació, un horari, un ofici diví, un contacte amb la Paraula de Déu, un treball, una comunitat. Però en aquest terreny podem caure en una mena de consumisme espiritual, allunyant-nos de la centralitat en Crist; cercant aquella ocupació concreta que creiem merèixer per ser els més idonis, envejant el que fa un altre o volent tenir algun recurs un xic superflu per a la nostra activitat i quan no ho aconseguim, com tant sovint ens ho recorda sant Benet, podem caure en el mal de la murmuració, expressat de paraula, obra o omissió. Tot plegat ens pot fer perdre la pau i aquest és el gran perill, perdre la pau i no pas per quelcom de fonamental sinó per alguna cosa accidental, de més a més. Si és cert que el sentiment de necessitat material, el consumisme, crea molta més infelicitat que felicitat, també la inestabilitat espiritual fonamentada en una falsa necessitat de quelcom, ens pot crear infelicitat en perdre de vista el seguiment de Crist, pobre i humil. Ens ho deia avui sant Ambròs a Matines: «L’arbre de la creu és com la nau de la nostra salvació, el nostre vehicle, no la nostra pena. Realment, no hi ha salvació possible fora d’aquest vehicle de salvació eterna: mentre espero la mort, no la sento; menyspreant la pena, no la sofreixo; no tenint en compte la por, la ignoro.»
diumenge, 5 de maig del 2019
LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS
De la Regla de sant Benet
Capítol 27
1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè "no és als bons que cal el metge, sinó als malalts". 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin "perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa", 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, "li tinguin més caritat" i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: "El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu". 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Som malalts, les nostres ànimes estan malaltisses, la nostra feblesa se’ns fa present cada dia i tot això ho hem de tenir ben present. Sant Benet ho sap molt bé, sap que malgrat que l’ideal de la vida monàstica sigui més o menys possible d’assolir-lo o al menys d’intentar assolir-lo, massa sovint som nosaltres mateixos que conscientment o inconscientment maldem per esgarrar-ho tot. Són nou els capítols que sant Benet dedica a aquest tema, a les faltes greus, el denominat codi penal de la Regla, a l’excomunió, a com cal satisfer les nostres faltes, ho fa d’una banda amb certa contundència i de l’altra amb força caritat.
Escriu Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, que sovint no entenem la correcció, sovint imaginem que no accedir a les nostres pretensions implica una mena de discriminació, de persecució i tendim a demonitzar al superior, a d’altres germans o a tota la comunitat si cal. La cosa es complica encara més si sucumbim a la temptació de rentar els draps bruts fora de casa, perquè és aleshores en que implicant a tercers fem vertaderament mal a la comunitat. Davant d’una dificultat, d’una negativa o d’una frustració, reals o no tant reals, ens cal afrontar-ho el més forts possibles. La nostra fortalesa no ha de ser la d’envigorir el nostre ego sinó que ha de venir de la pregària, de la meditació assídua de la Paraula de Déu, de la pràctica del sagrament de la reconciliació. Si descuidem aquestes premisses quan plantegem la nostra situació acabem fent una defensa numantina del nostre propi voler, que fins i tots a vegades els mateixos ciutadans de Numància envejarien. És molt important, fonamental, portar al dia la nostra cura espiritual, maldar per tenir una salut espiritual com a mínim acceptable; si aquí fallem les possibilitats de fallar en tot es multipliquen.
Bernarde ad quid venisti? Bernat a què has vingut? Era la pregunta que sant Bernat de Claravall es feia sovint, o al menys això diuen els cronistes. Aquesta mateixa pregunta ens l’hauríem de plantejar potser cada dia; ja quan encara fosc sona la campana; en aquella hora a què hem vingut a donar mitja volta al llit o a anar contents a l’encontre del Senyor en la primera pregària del dia? Quan som a l’Ofici Diví a què hi anem, a participar-hi lloant al Senyor o a arropenjar-nos al cor boca closa? Hem entrat al monestir per desenvolupar una tasca concretada d’antuvi o a posar-nos a disposició de la comunitat, és a dir del Senyor amb total disponibilitat? No són simples preguntes retòriques, ni molt menys, són preguntes que afecten a la nostra vida i a la de la comunitat i depenent de quina sigui la resposta la nostra vida monàstica es va assecant fins a esdevenir morta, encara que potser sigui morta en vida.
Per poder avançar, per poder caminar cap a Crist primer que res ens hem de sentir febles, malaltissos; perquè si ens sentim autosuficients feina rai; el primer pas perquè ens puguin ajudar és, ha de ser, sentir-nos necessitats d’ajuda. Sovint no és que ens tanquem a l’ajut del superior o dels germans, és que ens tanquem a l’ajut de Déu mateix. Seria absurd que el superior se sentís el salvador del món, perquè no és sinó un feble entre febles, un malaltís entre malaltissos; és entre tots que hem de caminar cap al Senyor, cap a Crist el nostre rei veritable. La il·lusió de creure’ns els salvadors del món no és bona companya per aquest camí que ens demana sant Benet que hem de fer des de la humilitat.
Com diu el Papa Francesc «ens fa bé saber que no som el Messies (...) quan hi ha triomfalisme, Jesús no hi és. O, si hi ha cap triomfalisme és el pas previ al Divendres Sant. L’únic triomfalisme real possible és el del Diumenge de Rams. Aquí si hi ha el Senyor. Aquest triomfalisme et diu “Tu prepara’t per allò que et ve...” No hi ha solucions màgiques, el triomfalisme mai no és de Jesús. El triomf de Jesús, el de veritat, és sempre a la creu.» La gelosia, el desig de cridar l’atenció i la il·lusió de creure’ns els salvadors del món són tres clots en els quals correm el risc de caure tots en un moment o altre de la nostra vida monàstica, el bo és saber que hi hem caigut i acceptar la mà que ens ajuda a sortir-hi maldant amb les cames contra les parets per sortir-nos-en ajudant a qui vol ajudar-nos i no pas intentar estirar-lo al ell també cap al clot.
La vertadera compassió comença on fineix el nostre egoisme, actua on retrocedeix el nostre egoisme natural, intrínsec a la nostra personalitat contra el qual hem de lluitar cada dia varies vegades potser. A què hem vingut al monestir? A ser monjos vàrem dir un dia, no pas a ser aquesta o aquella altra cosa perquè això ja ho podíem fer fora del monestir, no calia que Déu ens cridés aquí; si ens hi ha cridat, perquè si pensem que no ha fet ja podem plegar, és per a fer la seva voluntat, certament sense acarnissaments ni anacrònics sacrificis, però amb generositat, amb honradesa, amb netedat. No patim pels nostres pecats, per les nostres mancances, patim sobretot per la nostra incapacitat de reconèixer-los; aquesta és la vertadera causa del nostre sofriment. Si no acudim, per exemple, mai al sagrament de la reconciliació no sembla pas que ens sentim febles, no sembla pas que tinguem ganes de reconèixer les nostres faltes i ens sentim necessitats del perdó de Déu. Quan acudim a Déu demanant-li perdó, com el publicà en el temple, sentint-nos ben poca cosa, Ell mai ens mira amb altivesa sinó que ens allarga la mà per treure’ns del clot de la nostra debilitat, allí on les nostres ànimes malaltisses ens han fet caure. La insensibilitat davant la nostra pròpia feblesa ens paralitza l’ànima; tots al llarg de la nostra vida ho hem experimentat, ho experimentem en un moment o altre i no és tancant-nos a pany i clau com en sortirem sinó obrint-nos al perdó, també al nostre propi perdó.
Un jueu que havia estat en un camp de concentració assabentat que un antic company seu del camp estava greument malalt l’anà a veure i en trobar-lo li preguntà «Ja has perdonat als nazis?» Ell li respongué: «de cap de les maneres, els odio encara amb més força.»; el qui el visitava li respongué «aleshores encara et tenen presoner.» El perdó allibera, cercar el perdó allibera, rebre el perdó allibera; ventar les cendres de la rancúnia, posar el dit a les llagues de les ferides un cop i un altre no porta sinó a emmalaltir més la nostra ànima. Ens ho deia sant Gregori el Gran ahir a Matines: «les ànimes que estan en Déu no demanen pas perquè desitgin res que s’aparti de la voluntat d’aquell qui contemplen, sinó que, com més ardentment s’uneixen a ell, més mogudes se senten a demanar-li allò que saben que està disposat a fer. (...) No anirien pas d’acord amb la voluntat del creador, si no demanessin el que veuen que és el seu voler; i no estarien pas tan unides a ell, si truquessin amb poques ganes a la porta del qui està disposat a donar».
Capítol 27
1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè "no és als bons que cal el metge, sinó als malalts". 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin "perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa", 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, "li tinguin més caritat" i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: "El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu". 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Som malalts, les nostres ànimes estan malaltisses, la nostra feblesa se’ns fa present cada dia i tot això ho hem de tenir ben present. Sant Benet ho sap molt bé, sap que malgrat que l’ideal de la vida monàstica sigui més o menys possible d’assolir-lo o al menys d’intentar assolir-lo, massa sovint som nosaltres mateixos que conscientment o inconscientment maldem per esgarrar-ho tot. Són nou els capítols que sant Benet dedica a aquest tema, a les faltes greus, el denominat codi penal de la Regla, a l’excomunió, a com cal satisfer les nostres faltes, ho fa d’una banda amb certa contundència i de l’altra amb força caritat.
Escriu Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, que sovint no entenem la correcció, sovint imaginem que no accedir a les nostres pretensions implica una mena de discriminació, de persecució i tendim a demonitzar al superior, a d’altres germans o a tota la comunitat si cal. La cosa es complica encara més si sucumbim a la temptació de rentar els draps bruts fora de casa, perquè és aleshores en que implicant a tercers fem vertaderament mal a la comunitat. Davant d’una dificultat, d’una negativa o d’una frustració, reals o no tant reals, ens cal afrontar-ho el més forts possibles. La nostra fortalesa no ha de ser la d’envigorir el nostre ego sinó que ha de venir de la pregària, de la meditació assídua de la Paraula de Déu, de la pràctica del sagrament de la reconciliació. Si descuidem aquestes premisses quan plantegem la nostra situació acabem fent una defensa numantina del nostre propi voler, que fins i tots a vegades els mateixos ciutadans de Numància envejarien. És molt important, fonamental, portar al dia la nostra cura espiritual, maldar per tenir una salut espiritual com a mínim acceptable; si aquí fallem les possibilitats de fallar en tot es multipliquen.
Bernarde ad quid venisti? Bernat a què has vingut? Era la pregunta que sant Bernat de Claravall es feia sovint, o al menys això diuen els cronistes. Aquesta mateixa pregunta ens l’hauríem de plantejar potser cada dia; ja quan encara fosc sona la campana; en aquella hora a què hem vingut a donar mitja volta al llit o a anar contents a l’encontre del Senyor en la primera pregària del dia? Quan som a l’Ofici Diví a què hi anem, a participar-hi lloant al Senyor o a arropenjar-nos al cor boca closa? Hem entrat al monestir per desenvolupar una tasca concretada d’antuvi o a posar-nos a disposició de la comunitat, és a dir del Senyor amb total disponibilitat? No són simples preguntes retòriques, ni molt menys, són preguntes que afecten a la nostra vida i a la de la comunitat i depenent de quina sigui la resposta la nostra vida monàstica es va assecant fins a esdevenir morta, encara que potser sigui morta en vida.
Per poder avançar, per poder caminar cap a Crist primer que res ens hem de sentir febles, malaltissos; perquè si ens sentim autosuficients feina rai; el primer pas perquè ens puguin ajudar és, ha de ser, sentir-nos necessitats d’ajuda. Sovint no és que ens tanquem a l’ajut del superior o dels germans, és que ens tanquem a l’ajut de Déu mateix. Seria absurd que el superior se sentís el salvador del món, perquè no és sinó un feble entre febles, un malaltís entre malaltissos; és entre tots que hem de caminar cap al Senyor, cap a Crist el nostre rei veritable. La il·lusió de creure’ns els salvadors del món no és bona companya per aquest camí que ens demana sant Benet que hem de fer des de la humilitat.
Com diu el Papa Francesc «ens fa bé saber que no som el Messies (...) quan hi ha triomfalisme, Jesús no hi és. O, si hi ha cap triomfalisme és el pas previ al Divendres Sant. L’únic triomfalisme real possible és el del Diumenge de Rams. Aquí si hi ha el Senyor. Aquest triomfalisme et diu “Tu prepara’t per allò que et ve...” No hi ha solucions màgiques, el triomfalisme mai no és de Jesús. El triomf de Jesús, el de veritat, és sempre a la creu.» La gelosia, el desig de cridar l’atenció i la il·lusió de creure’ns els salvadors del món són tres clots en els quals correm el risc de caure tots en un moment o altre de la nostra vida monàstica, el bo és saber que hi hem caigut i acceptar la mà que ens ajuda a sortir-hi maldant amb les cames contra les parets per sortir-nos-en ajudant a qui vol ajudar-nos i no pas intentar estirar-lo al ell també cap al clot.
La vertadera compassió comença on fineix el nostre egoisme, actua on retrocedeix el nostre egoisme natural, intrínsec a la nostra personalitat contra el qual hem de lluitar cada dia varies vegades potser. A què hem vingut al monestir? A ser monjos vàrem dir un dia, no pas a ser aquesta o aquella altra cosa perquè això ja ho podíem fer fora del monestir, no calia que Déu ens cridés aquí; si ens hi ha cridat, perquè si pensem que no ha fet ja podem plegar, és per a fer la seva voluntat, certament sense acarnissaments ni anacrònics sacrificis, però amb generositat, amb honradesa, amb netedat. No patim pels nostres pecats, per les nostres mancances, patim sobretot per la nostra incapacitat de reconèixer-los; aquesta és la vertadera causa del nostre sofriment. Si no acudim, per exemple, mai al sagrament de la reconciliació no sembla pas que ens sentim febles, no sembla pas que tinguem ganes de reconèixer les nostres faltes i ens sentim necessitats del perdó de Déu. Quan acudim a Déu demanant-li perdó, com el publicà en el temple, sentint-nos ben poca cosa, Ell mai ens mira amb altivesa sinó que ens allarga la mà per treure’ns del clot de la nostra debilitat, allí on les nostres ànimes malaltisses ens han fet caure. La insensibilitat davant la nostra pròpia feblesa ens paralitza l’ànima; tots al llarg de la nostra vida ho hem experimentat, ho experimentem en un moment o altre i no és tancant-nos a pany i clau com en sortirem sinó obrint-nos al perdó, també al nostre propi perdó.
Un jueu que havia estat en un camp de concentració assabentat que un antic company seu del camp estava greument malalt l’anà a veure i en trobar-lo li preguntà «Ja has perdonat als nazis?» Ell li respongué: «de cap de les maneres, els odio encara amb més força.»; el qui el visitava li respongué «aleshores encara et tenen presoner.» El perdó allibera, cercar el perdó allibera, rebre el perdó allibera; ventar les cendres de la rancúnia, posar el dit a les llagues de les ferides un cop i un altre no porta sinó a emmalaltir més la nostra ànima. Ens ho deia sant Gregori el Gran ahir a Matines: «les ànimes que estan en Déu no demanen pas perquè desitgin res que s’aparti de la voluntat d’aquell qui contemplen, sinó que, com més ardentment s’uneixen a ell, més mogudes se senten a demanar-li allò que saben que està disposat a fer. (...) No anirien pas d’acord amb la voluntat del creador, si no demanessin el que veuen que és el seu voler; i no estarien pas tan unides a ell, si truquessin amb poques ganes a la porta del qui està disposat a donar».
Subscriure's a:
Missatges (Atom)