diumenge, 31 de desembre del 2017

PRÒLEG: HABITAR AL TEMPLE DEL SENYOR

De la Regla de sant Benet
Pròleg 39-50

39 I doncs, havent preguntat al Senyor, germans, qui habitarà al seu temple, hem sentit les condicions per habitar-hi, sempre que complim, tanmateix, els deures de qui hi habita. 40 Per tant, hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos per militar en la santa obediència dels preceptes. 41 I, per a allò que no pot en nosaltres la natura, preguem al Senyor que vulgui atorgar-nos l’ajut de la seva gràcia. 42 I si, defugint les penes de l’infern, volem arribar a la vida perdurable, 43 mentre encara ens vaga i som en aquest cos i hi cap de complir totes aquestes coses a la llum d’aquesta vida, 44 cal ara córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre. 45 Cal que establim, doncs, una escola del servei diví. 46 En instituir-la, no esperem haver d’establir res d’aspre, res de feixuc. 47 Però si mai, seguint el dictat d’una justa raó, calia quelcom una mica més rigorós, per a esmena dels vicis o per a conservació de la caritat, 48 no abandonis de seguida, esfereït de terror, el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret. 49 Tanmateix, amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor. 50 Així, no decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participarem dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el seu regne. Amén.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Qui habitarà al seu temple»: la paraula temple és la traducció del text en llatí de la Regla que diu tabernacle, que significa per extensió casa, cambra. Avui ens evoca en un primer significat el tabernacle que es troba a l’església i que conserva Jesús en l’eucaristia. Però el sentit més profund que li vol donar sant Benet evoca les tendes on vivia el poble d’Israel durant el seu llarg pelegrinatge en sortir de l’exili vers la terra promesa, com si el monestir esdevingués també un campament, l’habitatge provisional d’un poble, d’una comunitat, en pelegrinatge vers la seva terra promesa, la pàtria celestial. Un tercer sentit enllaça també amb el llibre de l’Èxode, amb el tabernacle com a lloc de reunió, de l’encontre, el lloc on Déu es troba amb l’home. El monestir entès doncs com un estatge provisional pels qui fem camí cap a Crist i el lloc on Déu es deixa veure i on l’home pot estar davant de Déu, cara a cara.

El monestir no és per sant Benet un lloc on ens podem instal•lar, acomodar, sinó un lloc de pas, d’èxode vers la vida definitiva i alhora el lloc on Déu ve a trobar-nos, un lloc sagrat on Déu parla al cor de l’home, a aquell qui para l’orella atentament per poder escoltar-lo en el silenci respectuós. Sant Benet insisteix en el pròleg en la idea de la paraula, l’escolta i l’acompliment d’aquesta. Una paraula que ens demana per ser escoltada una actitud oberta i activa per poder rebre-la i viure d’acord amb ella. Com podem saber que acomplim el que ens diu la paraula? Com poder discernir si estem vertaderament a l’escolta de la paraula? O si al contrari el que sentim és la nostra pròpia veu, per tal de poder fer la nostra pròpia voluntat? Per sant Benet el criteri fonamental és l’obediència; militar en la santa obediència dels preceptes, per la qual cosa hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos; perquè sap ben bé que no és fàcil. Sant Benet hi insisteix sovint al llarg de la Regla, tot allò que es fa fora de l’obediència no pot donar fruit, és estèril, és fruit de la nostra voluntat.

Què vol dir obeir? La Regla ens ho diu abastament al capítol cinquè però avui, aquí al pròleg ja ens en fa un tast. És un art que necessita de preparació espiritual i física, que implica tot el nostre ésser. Per tant no pot ser purament exterior, sols aparença; cal que abasti la intenció del nostre cor; no es tracta d’actuar com si d’una obra de teatre es tractés, sinó de sentir-ho en el fons del cor. Sant Benet sap que això no és pas fàcil, per aquest motiu ens cal la força de la gràcia del Senyor, demanar-li que vulgui atorgar-nos el seu ajut. Un dia o un altre, en un moment o en un altre, l’obediència se’ns pot aparèixer com un mur infranquejable que barra el pas a la nostra voluntat, la podem veure com quelcom que ataca la nostra individualitat. Aleshores de fet s’ha aixecat un mur entre nosaltres i la paraula, hem tancat la nostra orella, hi sentim sense escoltar i tant sols ens escoltem a nosaltres mateixos. Tenim la temptació de rebutjar la paraula i davant aquest fet sant Benet ens recomana una eina imprescindible per la nostra vida, la pregària.

En la vida monàstica la nostra bona voluntat, tard o d’hora, acaba encallant contra l’escull del nostre caprici. Un dia, més aviat o més tard, més o menys freqüentment, hi ha quelcom que se’ns fa impossible d’acceptar, inaccessible; tots n’hem fet i en fem experiència. Ho podem jutjar com una injustícia, un menysteniment, una incompatibilitat personal o un menyspreu i aleshores ens aflora l’angoixa, fins i tot potser en alguna ocasió la rebequeria o aquell estat que col•loquialment definim com que no ens aguantem ni nosaltres mateixos. En aquests moments de dificultat i desconcert, que tots tenim vulguem o no, ens cal prendre consciència que sempre estem en mans de Déu, Ell sí que ens aguanta estiguem com estiguem, i així retornar de nou a la idea central que volem arribar a la vida eterna i que per arribar-hi ens cal córrer ja ara i fer allò que ens aprofiti per sempre.

Estem a la fi d’un any i ens surt a l’encontre el pròleg de la Regla, com si sant Benet ens recordés que no hem arribat enlloc encara, que estem en camí, que no hem de fugir esfereïts de terror perquè el camí de la salvació ha de ser forçosament estret, però avançant-hi s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa del seu amor. Tan sols quan deixem que Déu agafi fort el timó i prengui el govern de la barca de la nostra vida podem anar salvant els esculls de les nostres mancances, dels nostres defectes de fàbrica, i arribar a bon port. No decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant amb la paciència.

Un punt clau d’aquest fragment del pròleg, és la paciència i el model de paciència és Crist. Ell ens ho ha ensenyat no sols amb paraules sinó amb fets, cadascun dels seus actes des del mateix moment de la seva vinguda, que aquests dies recordem, està marcat per la paciència que mai no l’abandonà. La paciència és aquella virtut, escrivia sant Cebrià de Cartago, que modera la nostra ira, refrena la nostra llengua, dirigeix els nostres pensaments, conserva la nostra pau, redreça la nostra conducta, doblega la rebequeria de la passió, apaivaga la violència de la supèrbia, apaga el foc de l’hostilitat, manté en la humilitat als qui avancen, fa forts en les adversitats als qui s’hi confien davant les injustícies i els afronts, ens ensenya a perdonar amb promptitud, a pregar quan som nosaltres els qui faltem i ofenem, a vèncer les temptacions, a tolerar les persecucions. La paciència fortifica sòlidament els fonaments de la nostra fe, aixeca en alt la nostra esperança, encamina les nostres accions pels camins de Crist; en definitiva ens porta a perseverar com a fills de Déu, tot imitant llur paciència, la infinita paciència que el Senyor té amb nosaltres.

Estem en camí, en l’escola del servei diví, aixoplugats en la tenda que és el monestir; per avançar ens cal sempre l’ajut del Senyor que quan li demanem ens concedeix la força per no abandonar esfereïts de terror i poder participar dels sofriments de Crist amb l’obediència i la paciència, dues esplèndides armes per no decantar-nos mai del seu mestratge i perseverar en la seva doctrina fins la mort, quan esperem merèixer arribar a la terra promesa, la pàtria definitiva i vertadera.

diumenge, 24 de desembre del 2017

QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 70

1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

No excedir-se en res, no atrevir-se amb els de més edat sense autorització de l’abat, no desfogar-se amb els infants, no defensar-ne un altre; actuar sempre amb mesura. Sentim la Regla ben sovint, cada dia, però segurament ens cal escoltar-la més, parar-hi atentament l’orella, no sigui que ens acabem creient superiors als altres, ens excedim en el que ens toca fer i arribem a creure’ns posseïdors de quelcom que no ens pertoca, perquè pertoca a tots, a tota la comunitat i no sols a nosaltres. No fer als altres el que no volem que ens facin a nosaltres, aquesta és la norma suprema del capítol; no considerar els altres com no volem que ens considerin a nosaltres.

Pegar un germà és una situació límit, però sovint caiem a donar bufetades morals, amb la llengua, amb fets, amb la murmuració. Fa poc Dario Viganò, prefecte de la Secretaria per a la Comunicació de la Santa Seu ha publicat una petita obra sota el títol El murmuri de la murmuració, recollint en gran part tot el que el Papa Francesc ha anat dient sobre aquest pecat. Es fa especial ressò de l’aplicació de les noves tecnologies que serveixen de potent altaveu per difondre murmuracions. Escriu Viganò que el pecat de la murmuració és fruit de l’enveja que posa de manifest la màxima incoherència de la humanitat, perquè l’enveja no desitja tenir el que l’altre té; ans al contrari, l’enveja desitja radicalment que l’altre no tingui el que jo no tinc o he perdut i essent decididament destructora està disposada fins i tot a la violència per tal que l’altre no pugui gaudir d’allò que jo no puc gaudir.

Déu ha donat a uns determinats talents i a uns altres d’altres; però tots són per posar-los al servei de la comunitat amb humilitat no pas amb supèrbia ni menys manipulant, dominant, imposant res a ningú. Ben sovint emprem per a nosaltres una mesura i per als altres una altra, evidentment més favorable, la que ens apliquem a nosaltres mateixos. Si cometem un error, si és nostre, no té pas importància i cerquem i trobem mil excuses per a justificar-nos o fins i tot ens fa gràcia. Per contra, si sorprenem a un germà en una falta, potser la mateixa que nosaltres hem comès, sobretot si és alguna a la qual hi som especialment sensibles perquè potser nosaltres mateixos la cometem sovint, o si ens agafa en un moment dolent, acabem per pensar que el món s’esfondra al nostre voltant, que tot està perdut si tal fet ha estat possible i que ens cal actuar amb contundència. Dues vares de mesurar, la que tenim per a cadascun de nosaltres i la que tenim per amidar els altres.

Veure la palla a l’ull de l’altre i no veure la biga en el nostre propi ull, com diu Jesús, ens succeeix ben sovint. I no és que sant Benet no ens encoratgi a la guarda i a la correcció amatent de tots; però també ens diu que això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació i sols a qui li hagin donat l’encàrrec qui li ha de donar, és a dir l’abat. De fet sant Benet cerca que l’ordre sigui responsabilitat de tots però que ningú, si l’abat no li ho ha concedit, no es prengui una responsabilitat que no li pertoca. Ho hem sentit aquesta setmana també en el capítol sobre els germans que van de viatge quan sant Benet amonestava «el qui s’atreveixi a sortir del clos del monestir i anar a qualsevol lloc o fer qualsevol cosa, per petita que sigui, sense ordre de l’abat» (RB 67,7). No ho diu sant Benet per atorgar a l’abat un poder il·limitat, sinó per contenir les nostres actuacions. Si una cosa l’hem de demanar ens la pensem dos cops abans de fer-la i és aquesta reflexió la que sant Benet ens demana.

Tenim un cuiner, un infermer, un bugader, un hostatger, un mestre de novicis, un cereller, un administrador, un sagristà, un liturgista, un mestre de cor; a cadascun li toca una responsabilitat concreta. Hi ha coses que de per si tots sabem que no ens pertoca de fer i d’altres que sabem segur que de forma directa o subsidiària sí ens corresponen, a vegades ben petites com ara tancar una porta, un llum, arreplegar un paper del terra o prestar un servei desatès. Per mitjà d’uns principis ben simples sant Benet ens mostra una línia de conducta per a cadascun de nosaltres, per a tots, siguem com siguem, tinguem els dons que tinguem, ningú hi està per damunt. Ens cal sempre partir de veure en l’altre un germà, un igual i que a partir d’això ens comportem com a persones responsables, amb respecte a la dignitat personal i als sentiments dels altres.

Hi ha ocasions en que la nostra visió de determinat esdeveniment ens altera i l’evolució de la situació pot arribar a provocar una mena d’explosió temperamental que desemboca en una paraula feridora, un determinat desig de venjança, una murmuració; en fi que la nostra pitjor cara surt a la llum i de vegades de quina manera. Sant Benet ens parla aleshores de determinades barreres de protecció. La primera que s’hagi rebut l’encàrrec exprés de l’abat; per tant és més que evident que si l’abat hi ha coses que no pot fer, cap germà ni pot ni ha de fer-les, tanmateix sense un encàrrec que mai no tindrà i que si ho fa per pròpia iniciativa equival a menystenir els germans i arrogar-se un poder que no té en cap cas, tot i que creguem sovint que si ho fem d’amagat i ningú no se n’adona ens justifica, però ja sabem que Jesús va dir que no hi ha res que tard o d’hora no se sàpiga. El segon consell o barrera que ens dona sant Benet es diferir la resposta, deixar refredar la situació, i ens ho diu quan parla de fer-ho en presència de tots; és a dir trencant amb la immediatesa, amb la sang calenta i això també costa, tots ho sabem. El fet de diferir, de no actuar en calent ens pot ajudar a retrobar la pau però sobretot, com en el cas de demanar permís a l’abat, a avaluar les raons que creiem tenir i descarregar-nos en certa manera del fardell emocional que ens pot encegar en un moment determinat.

És potser aquest un dels aspectes més difícils de la vida fraterna. Tot ho hem de fer, al menys procurar de fer-ho, amb mesura i ponderació; no actuant en calent, pensant en les causes i també en les conseqüències. És a dir posant Crist per davant de qualsevol altra cosa, per davant dels nostres interessos personals, dels nostres desitjos o capricis, del nostre orgull i de la nostra vanitat. Escriu Elvira Rodenas sobre Thomas Merton, en el llibre que escoltem al refetor durant el sopar: «Molts cops no són els altres els que ens impedeixen de ser feliços, som nosaltres que no sabem que volem i en lloc d’admetre-ho, pretenem que l’altre ens està impedint d’exercir la nostra llibertat. Paradoxalment és l’acceptació de Déu la que ens fa lliures i ens allibera de la tirania humana, ja que en servir Déu ja no podem viure en servitud humana» (Rodenas, Elvira. Thomas Merton. El hombre y su vida interior, p. 131).

diumenge, 17 de desembre del 2017

L’ORDRE DE LA COMUNITAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 63

1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat. 2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els altres es col·locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans donaran als més joves el nom de «germans», i els joves als seus ancians, el de «nonnus», que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu que fa les vegades del Crist, l’anomenaran «senyor» i «abat», no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu, 17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula, mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat del seny.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Tenim moltes maneres de veure els altres; la imatge que ens fem de l’altre ens pot venir donada per l’edat, la intel·ligència, l’eficàcia o la ineficàcia, l’aparença física, la simpatia o antipatia que ens desperti i tants altres factors. També pot influir-hi el paper, el rol que diríem avui, que cadascú juga al nostre entorn en un moment o altre. Amb un, dos o tots aquests factors ens anem creant la imatge dels altres i d’acord amb aquests criteris funciona la nostra societat. Sant Benet ens diu que tot això no ho hem de tenir tant present, que el que importa realment en la vida comunitària és l’antiguitat, l’hora en què cadascú entrà al monestir, el moment en què naixem de nou a la vida, en aquest cas a la vida monàstica.

No és el primer cop que sant Benet insisteix en el respecte als ancians; aquí a casa nostra hem tingut el privilegi de conèixer i conviure amb les primeres vocacions un cop recuperada la vida monàstica, amb alguns encara ho podem fer i realment és un regal. Però no ho són tan sols per l’edat o pel simple fet de la seva antiguitat al monestir, ho són sobretot perquè han arribat a un estadi de la vida comunitària que ha assolit la beatitud; s’han convertit en monjos de referència. Perquè la dignitat del nonnus no és gratuïta, no ve sols per l’edat vital o monàstica, s’ha de guanyar dia a dia, any rere any; no pas com si fos una cursa, sinó esdevenint respectable poc a poc, sense que el mateix interessat se n’adoni, ni encara menys ho reivindiqui.

En aquest capítol, de nou, sant Benet ens mostra la nostra vocació com un camí, que si el sabem fer bé, si som capaços d’anar avançant cada dia una passa, que si quan en retrocedim dues no ens fa basarda posar-nos de nou en marxa, que si quan caiem no renunciem a aixecar-nos, podrem arribar tots junts a la vida eterna, a Crist, com ens deia avui a Matines el beat Guerric. En la vida monàstica el lloc, la plaça no la tenim assegurada; certament en llavis dels poc coneixedors, tots hem sentit un cop o un altre el comentari que som sants, però això no és cert en absolut; no ens ho creguéssim pas perquè seria la nostra perdició. Sols pel fet d’entrar al monestir ni som sants ni som pas millors que ningú. Per sant Benet aquí al monestir allò important no és el que pot ser important en la nostra societat actual; el poder, el diner, tenir de tot i el darrer model; al monestir allò de més important és Crist i avançar cada dia cap a Ell. Per això ni l’edat ni la dignitat determinen el rang dins de la comunitat.

Això també ho ha de tenir present, com tantes altres coses, l’abat, per no pertorbar el ramat pensant que té un poder arbitrari, perquè al cap i a la fi el monjo que és l’abat no s’ha pres pas res per a ell mateix sinó per honor i amor del Crist, per això sant Benet insisteix en el fet que actua en lloc del Crist, tot i estar carregat d’imperfeccions i defectes, de limitacions i d’errors; i malgrat tot aquest bagatge ha de ser conscient tothora i comportar-se de tal manera que es faci digne d’aquest honor.

L’edat no ha de crear, doncs, ni distincions ni preferències; un tema important, avui en dia que les vocacions són d’edat més avançada que en altres temps. No és pas fàcil quan un ha tingut una certa independència personal i econòmica subjectar-se a una vida comunitària; de fet si fos que venim al monestir simplement per cercar-hi un lloc, un llit i un plat a taula com es diu col·loquialment, ni l’aguantaríem, ni la nostra vida tindria cap sentit. Tot el sentit li ve de la recerca de Crist, de lluitar per no anteposar res al Crist; cap altra cosa, per cap altra raó no és possible viure al monestir, tot altre argument faria la nostra existència buida, inviable, feixuga fins a enfonsar-nos en el sense sentit.

Però no podem deixar de banda que sant Benet ens dona un altre consell, no pas menor, per viure aquesta vida comuna; el respecte. Els més joves han d’honorar els més ancians i aquets tenir present que Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. No se’ns recomana una obediència deforme ni una paciència criticaire, escriu sant Bernat. Però caiem sovint no sols en criticar, que ja seria greu, sinó en jutjar als altres, sota el nostre punt de vista, sols amb indicis; i aquesta és una greu falta contra la caritat, és a dir contra el nucli de la nostra vida comunitària. La injustícia, l’arbitrarietat, els judicis temeraris, fereixen els qui els pateixen, fracturen la comunitat i també, no ho oblidéssim pas, ataquen la nostra pròpia integritat quan els cometem. Ens cal reflexionar sobre el que passa al nostre interior quan som injustos, arbitraris. Tots hi caiem, el que ens cal fer és reflexionar-hi serenament, preguntar-nos com podem acusar el germà sense acusar-nos nosaltres mateixos. A l’origen de tota injustícia hi ha pors, angoixes, fantasmes del nostre propi passat, actituds que ens cal afrontar inexorablement si volem avançar. I per avançar, la boca en moltes ocasions no ens és una bona aliada, el que diem pot ferir, fereix, i encara que rectifiquem, que tirem enrere, el mal molts cops ja està fet i la ferida queda i costa molt de guarir.

Ni l’edat, ni la dignitat determinen el rang dins de la comunitat sinó l’hora d’entrada. La crida de Déu, la crida personal de Déu adreçada a cadascun de nosaltres és el que compta, en un moment concret de la nostra vida, a uns a l’hora primera, als altres a la tercera i als altres a la novena; i amb la crida la resposta, sincera, generosa, lliure, desinteressada. El rang en la comunitat és la combinació de tots aquests factors singulars, personals i irrepetibles. Sempre certs que Ell no ens abandonarà mai, que és pacient, pacient com sols l’amor ho pot ser; perquè Ell ha compartit la nostra feblesa, la nostra humanitat. Escrivia sant Bernat: «També hem d’evitar la pusil·lanimitat i la tristesa en tot allò que fem o tolerem, perquè Déu estima el qui dóna amb alegria. A més, l’alegria o l’entusiasme estan molt relacionats amb la disponibilitat interior i per damunt de tot fugim de la supèrbia. El qui es creu alguna cosa impregna de vanitat tot el que fa o pateix. És el regust més amarg i més oposat a la veritat. Ja que no tenim obligacions temporals, dediquem-nos a conèixer tant Déu com nosaltres mateixos. Perquè ningú progressa espiritualment sense el sofriment i el treball. Tots sofrim, excepte aquell que ha adormit tant la seva ànima que ja no sent inquietud per res» (Sermó sobre el Càntic dels càntics).

diumenge, 10 de desembre del 2017

LA TAULA DE L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 56

1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En temps de sant Benet l’abat menjava a part o bé amb els hostes o bé, si no n’hi havia, cridava alguns germans per menjar amb ell; també aquí a Poblet durant algun temps, en altres segles, l’abat feia vida a part. En una altra època més propera els hostes menjaven al calefactor, a part com es fa encara en molts monestirs. Potser aquest costum tingué sentit en algun moment o en algun lloc, però menjar a part, sobretot per l’abat, no es correspon massa al que ha de ser la vida comunitària ni a la idea que l’abat no és sinó un monjo més. No és en absolut que sant Benet pensi que l’abat ha de tenir una taula més digna que els altres, ni que sigui una taula especial on rebre visitants distingits; els comentaristes de la Regla ni tan sols estan d’acord sobre el lloc concret on era aquesta taula de l’abat per rebre els visitants. Per a alguns, era al mateix refetor de la comunitat, on cada degà tenia la seva pròpia taula; per a d’altres, era en un lloc separat. Avui en el nostre cas asseure als hostes al costat de l’abat, a excepció de casos puntuals com fem ara, potser els incomodaria més que no pas afalagaria en fer-los menjar més ràpid del que ja han de fer i a vegades sofreixen.

Però el tema de fons d’aquest capítol, com en d’altres en què sant Benet parla de l’acolliment, no és ni on ni com s’ha de parar la taula de l’abat, sinó veure en els hostes el mateix Crist. Els monjos venim al monestir per respondre a la crida de Crist que ens demana de seguir-lo per un camí concret. Però això no és ni un rebuig del món, com es deia abans, ni veritablement una fugida o un amagar-se de la resta de la societat, perquè aquest món és el que Déu ha creat, que estima i pel qual Crist ha mort i del qual formem part. Diverses circumstàncies poden portar al monjo a relacionar-se amb l’exterior del monestir, però les persones de fora també arriben al monestir, i poden ser de totes les categories. Sant Benet parla d’un principi espiritual bàsic, i és que els hostes i els pelegrins s’han de rebre com el Crist, que ens dirà el dia del judici: «Jo era foraster i em vau acollir». Però, si es confia a l’abat que es preocupi de menjar amb els hostes, és perquè, segons la idea de sant Benet, els que entren en una comunitat monàstica han triat una vida de solitud per viure la comunió amb Déu i amb els germans. Tot i que la comunitat, per ser veritablement cristiana, ha de mantenir vincles de comunió amb l’Església local, amb la societat en general i amb els més desvalguts en particular. Per tant, per a sant Benet, sempre hi ha uns vincles de la comunitat amb el món exterior, amb les diverses personalitats eclesiàstiques i civils, amb els hostes, amb els passants.

La relació amb els hostes és un punt important de la nostra vida, de la nostra projecció vers l’exterior. Fa anys que aquí els hostes mengen amb la comunitat, que comparteixen també amb nosaltres aquest moment de la nostra jornada, no pas menor. Una possibilitat de menjar en silenci, escoltant una lectura. Per això també és important, molt important, que puguin entrar i sortir del refetor, que entrin i surtin, tal com ho fem o ho hauríem de fer nosaltres mateixos, és a dir en silenci, sense ser importunats, sense interferències, per fer servir l’expressió que deia un predecessor meu fa uns anys, sense ser abordats per cap monjo, fora del qui ho té manat, que és l’hostatger, i que ho fa puntualment i tan sols si li cal. Sant Benet és clar en aquest aspecte, molt clar, ens diu «que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, (...) i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.»; que no s’hi ajunti, que passi de llarg, que els digui que no li és permès de parlar-los; sant Benet és ben concret. També ens ho ha repetit el nostre Abat General en la seva carta de visita, recollint les justes queixes d’alguns membres de la comunitat que veuen, massa sovint, com alguns monjos concrets aborden els hostes sense en cap cas tenir-ho manat. Que la sortida del refetor es faci en silenci i el claustre no es converteixi en un lloc de tertúlia, depèn de nosaltres. El meu predecessor va haver d’instaurar el costum de ser ell qui sortís el darrer per evitar aquest problema; personalment crec que ja som tots prou grandets com per saber què hem de fer, escoltem prou vegades la Regla i hem escoltat tots la carta de visita, però afegiria, com ens diu sant Benet, que «amb això no volem dir que hagi de deixar créixer els vicis, sinó que els ha d’extirpar prudentment i amb caritat segons vegi que convé a cadascú». Sant Benet espera dels ancians que ajudin a conservar l’ordre, Déu no ho vulgui que siguin ells els qui pertorbin per exemple el silenci o s’ajuntin amb els hostes sense tenir-ho manat. Espero de la vostra maduresa que els pocs, molt pocs, que contravenen aquest punt s’esmenaran sense que calgui cridar-los més l’atenció.

La relació amb els hostes és un punt important de la imatge que els qui s’acosten al monestir s’enduen de la nostra comunitat; si la descurem poden endur-se una idea d’una comunitat tafanera, amb una curiositat fins i tot malsana cap a la vida dels qui venen per compartir uns dies amb nosaltres. Sols té manat d’acostar-se als hostes l’hostatger i qualsevol altre ha de demanar-li permís a ell o a l’abat; és senzill d’entendre, per tant sinó ho respectem és que no ho volem entendre, no pas que no sapiguem el que hem i no hem de fer.

La imatge de la comunitat és responsabilitat nostra, es transmet per com tractem als hostes i també es transmet per altres conductes. Per exemple quan ens comuniquem amb persones de l’exterior cal tenir present que som monjos sempre, amb uns vots fets voluntàriament, per tant hem d’actuar en conseqüència per evitar problemes, que sempre acaben portant a situacions com a mínim equívoques. Tant si enviem cartes, com correus electrònics, si truquem per telèfon, si sortim a la plaça, si anem al metge o a fer un encàrrec, o si escrivim per a un determinat mitjà de comunicació, certament ho fem a títol particular, però també no ho oblidem mai, com a monjos que no deixem mai de ser. Els temps han canviat, no cal demanar el nihil obstat per exemple per escriure quelcom, però siguem conscients que ens cal ser prudents i responsables, que en cada actuació nostra hi impliquem tota la comunitat. El just respecte de la llibertat individual de cada monjo com a ciutadà que és, i que crec fonamental, ha de trobar també l’equilibri en el respecte de la identitat col·lectiva de la comunitat; sense comprometre-la en postures molt respectables i legítimes, però concretes i que no representen la comunitat perquè aquesta no entra ni ha d’entrar en determinats temes. La relació amb els hostes, amb la societat que ens envolta i ens preocupa, i que cal que ens preocupi i de la qual ens hem d’ocupar fonamentalment amb la pregària, no és pas fàcil. Estem enmig d’una societat convulsa i d’un poble concret en una situació concreta i difícil, però alhora el nostre centre és Crist mitjançant una vida de pregària treball i centrada en la Paraula de Déu, aquest fonament cristològic, la centralitat en Crist, no l’hem d’oblidar mai i ha de guiar sempre tota la nostra vida.

diumenge, 3 de desembre del 2017

L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49

1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Hauríem de respondre en tot temps a l’observança quaresmal, però ens manca fortalesa. Per això sant Benet ens convida a plantejar-nos de tant en tant un temps per esborrar les negligències que hàgim pogut cometre, que cometem, imposant-nos alguna cosa de més del que acostumem a fer, per poder oferir quelcom a Déu per pròpia voluntat, no pas per imposició. No es tracta, ens remarca sant Benet, que comencem a fer res per presumpció o per vanaglòria; per prevenir-ho ens diu que hem de fer-ho proposant-ho i amb la benedicció i el consentiment de l’abat. L’objectiu és preparar-se per viure amb deler espiritual la Pasqua.

Aquest capítol ens surt a l’encontre avui quan tot just encetem l’Advent, el temps de l’esperança, l’inici de l’any litúrgic, del recorregut anual per la història de la salvació; en haver acabat fa pocs dies la visita regular, moment fort per a la comunitat i ocasió per a fer balanç de com vivim la nostra vocació personalment i comunitàriament; i en l’aniversari de l’elecció abacial que és també, sobretot per a mi, moment primer d’agraïment a tots vosaltres, i després personalment d’autocrítica, de reflexió i d’anàlisi.

La visita regular ha estat un temps privilegiat per reflexionar sobre el nostre compliment de la vocació monàstica i com la vivim en comunitat. L’objectiu de la visita, tal com la van plantejar els primers pares cistercencs, és fer anàlisi de la nostra vida, descobrir per nosaltres mateixos on fallem i també com podem millorar, amb l’objectiu sempre d’avançar en aquest deler espiritual, de què ens parla sant Benet avui, vers la Pasqua definitiva, la nostra pasqua particular i plena. La rutina, la inèrcia, la manca de motivació poden anar posant fre al nostre camí vers aquesta Pasqua, ens poden anar fent ensopegar, potser no caure, però sí alentir i fer més feixuc el nostre camí. Els visitadors, havent-nos escoltat, ens han donat unes pautes per on anar; no són pas uns deures o uns reptes, ni menys unes càrregues, sinó una ajuda en el nostre camí. S’han fet especial ressò de com aprofundir un xic més en la pregària comunitària, en la vida fraterna, és a dir en el diàleg comunitari, en la paternitat i la filiació, és a dir en el paper de l’abat, i molt especialment en la centralitat de la Paraula de Déu i el treball en les nostres vides. Ara ens toca a nosaltres pensar-hi, reflexionar-hi; no anteposant res al Crist, no deixant-nos endur per la rutina o la comoditat del que hem fet sempre, sinó sense abandonar res del que fem de bo, anant posant els fonaments per millorar la salut espiritual de la nostra vida monàstica. Ara és el temps per pensar-hi i ananr fent a poc a poc els canvis que calguin, sense por i fits els ulls en el Senyor i no tan sols en nosaltres mateixos. Sant Benet ens indica avui com fer-ho, adonant-nos que l’objectiu, al qual no podem renunciar mai, malgrat les nostres febleses, és guardar la nostra pròpia vida amb tota la seva puresa, esborrant les negligències, donant-nos a la pregària i a la lectura.

En complir-se dos anys de la tasca del servei que em vàreu encomanar, en haver sentit en la carta de visita el resum de les vostres impressions sobre la nostra vida i especialment sobre el meu servei, em cal, en primer lloc, demanar perdó per tantes mancances personals no sols atribuïbles a errors de principiant sinó també a la meva pròpia limitació. Sempre hem de mirar amb autocrítica constructiva el nostre servei, tots, i jo el primer. La Regla és certament exigent amb l’abat, molt exigent; tant, que assolir els objectius que fixa, ser l’abat que sant Benet demana, pot ser una tasca sinó impossible sí molt difícil. Perquè l’abat, home com és, té moments més o menys brillants i altres de foscos o com a mínim grisos, amb alts o baixos personals; fa o diu o no diu o no fa, coses que agraden a uns i entristeixen a d’altres, necessita per tant sempre de l’ajuda de Déu, en primer lloc, i també de la comunitat, de tota; perquè entre uns i altres fem i som la comunitat.

Tots en som responsables, cada cop que s’encomana a un monjo una responsabilitat, certament s’ha de sentir acompanyat i valorat, però adquireix alhora una responsabilitat de servei davant de tots. En qualsevol servei, a la cuina i a la infermeria, a la bugaderia i a la porteria, si se li ha encarregat una cosa puntualment o com a responsable. I en aquest context l’abat és també un monjo, tot i que amb un servei concret encomanat, en aquests cas per tots els germans, certament elevat, en exigència i responsabilitat. Deia sant Bernat, en el text que vaig escollir per l’estampa recordatori de la meva benedicció que «pel fet de ser abat no deixes de ser monjo. El monjo el fa la professió, i l’abat la necessitat. I perquè la necessitat no faci ombra a la professió, que la teva condició d’abat s’afegeixi, sense suplantar-la, a la teva condició de monjo» [De moribus et officio episcoporum tractatus seu epistola XIII ad Henricum Archiepiscopum Senonensem, IX, 33]. Resumeix la idea d’abat que ens dona sant Benet, del ministeri abacial, entès com un servei necessari per la comunitat, que elegeix el qui creu més adient per a portar-lo a terme, però alhora aquest ha d’anar aprenent a servir el millor que sàpiga a la comunitat, és a dir al Senyor que està present en cadascun de nosaltres. Sempre tenint present que no deixa de ser monjo, ans al contrari que se li exigeix més que a cap altre la fidelitat a la vocació rebuda, sense que la necessitat faci ombra a la professió.

Agrair-vos avui molt especialment el vostre suport, la vostra paciència i el vostre ajut. En iniciar avui un nou any litúrgic i tenint la carta dels nostres visitadors com a full de ruta, és un bon moment per acceptar tots la invitació de sant Benet a guardar la nostra pròpia vida amb tota la puresa de què siguem capaços, esborrant tot allò que tinguem de negligents, per poder esperar la santa Pasqua amb aquesta joia plena de deler espiritual.

diumenge, 26 de novembre del 2017

COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 44

1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6 mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa, si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins que els beneeixi i digui «prou».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

L’exclusió significa que un lligam de confiança s’ha trencat; per aquest motiu cal refer-lo; sant Benet demana per aconseguir-ho que hi hagi reparació, condició fonamental, en tota veritable relació, per restablir la confiança. No es pot fer, no s’ha de fer com si res no hagués passat perquè això pot no ser respectuós ni amb la persona, ni amb la comunitat que ha estat ferida, ni tampoc amb el germà que ha comés la falta. Si hom deixés multiplicar aquest tipus de situacions, a poc a poc tota la comunitat en resultaria afeblida, perquè la confiança és un aspecte fonamental en la relació comunitària, confiança i responsabilitat de cadascú en la parcel•la que li ha estat assignada i en allò que li se li encomana. Si és trenca la confiança per una manca de responsabilitat, tota la comunitat en surt ferida i cal un temps per la cicatrització i la reparació.

Escrivia sant Joan Pau II que «qui desitgi indagar el misteri del pecat no podrà deixar de considerar aquesta concatenació de causa i efecte. Com a ruptura amb Déu el pecat és l’acte de desobediència d’una criatura que, almenys implícitament, rebutja a aquell de qui va sortir i que la manté en vida; és, per tant, un acte suïcida, ja que amb el pecat l’home es nega a sotmetre’s a Déu, també el seu equilibri interior es trenca i es desfermen dins d’ell contradiccions i conflictes. Esquinçat d’aquesta forma l’home provoca gairebé inevitablement una ruptura en les seves relacions amb els altres homes i amb el món creat. És una llei i un fet objectiu que poden comprovar-se en tants moments de la psicologia humana i de la vida espiritual, així com en la realitat de la vida social, en la qual fàcilment poden observar-se repercussions i senyals del desordre interior. El misteri del pecat es compon d’aquesta doble ferida, que el pecador obre en el seu propi costat i en relació amb el proïsme. Per tant, es pot parlar de pecat personal i de social. Tot pecat és personal sota un aspecte; sota un altre aspecte, tot pecat és social, i té també conseqüències socials» (RP, 15). La reparació és molt important perquè quan hem comés una falta prenguem consciència de que ens cal recuperar la nostra autoconfiança, la confiança de la comunitat i alhora el nostre lloc en ella. La reparació pot demanar temps, potser molt de temps, no es pot fer amb presses, amb lleugeresa. Cal respectar el camí, les etapes per garantir-ne la fiabilitat, la sinceritat i la solidesa. Ha de permetre reconstruir, reconsiderar que és el que estimem plenament mentre fem un petit gest, una vaga excusa com a signe de reparació on els altres s’hi puguin agafar.

Per sant Benet si hi ha falta hi d’haver reparació; no parla pas de puniment, sinó de reparació i de satisfacció. L’accent no es posa doncs sobre la falta i el culpable, sinó sobre allò que ha estat trencat i que cal reparar. Aquell que ha estat exclòs de la taula i de l’oratori o ell mateix se n’ha exclòs, ha trencat quelcom que va més enllà de la seva pròpia persona; ha tocat al cor de la comunitat que ha estat ferida per un dels seus membres que està malalt. Aleshores cal reparar la comunió entre els membres del cos que és la comunitat monàstica, com ho és l’Església tants cops ferida per les nostres mancances. Sant Benet no ens explica com reparar-ho, la clau ens la mostra al centre del capítol quan ens diu que quan sigui oportú, que li manin de comparèixer i es llanci als peus de tots; és a dir reconeixent humilment la nostra mancança, i sols si es veu la reparació se l’admetrà en haver rebut la pregària de tota la comunitat, però mentrestant no ha de gosar de fer res sinó se li mana.

Sant Benet posa l’accent en la humilitat i en la pregària, fonaments de la comunió trencada tan sovint per la nostra supèrbia i el nostre orgull. Per fer aquest pas ens cal l’ajut de la pregària, la força de l’Esperit. Sant Benet demana a la comunitat que pregui pel qui ha fallat, sols quan estem disposats que preguin per nosaltres podrem sortir de l’espiral de la falta. El problema fonamental dels mancaments és que ens tanquen en nosaltres mateixos, creiem tenir raó i estem disposats a lluitar contra el món sencer si cal per defensar-ho a «capa i espasa»; d’aquí que sant Benet apunti com a camí el reconeixement davant de l’altre de la nostra pròpia misèria.

Escrivia sant Joan Pau II que «reconciliar-se amb Déu pressuposa i inclou desprendre’s amb lucidesa i determinació del pecat en què hem caigut. Pressuposa i inclou, per tant, fer penitència en el sentit més complet del terme: penedir-se, mostrar penediment, prendre l’actitud concreta de penedit, que és la de qui es posa en el camí de tornada al Pare. Aquesta és una llei general que cadascú ha de seguir en la situació particular en què es troba. En efecte, no pot tractar-se sobre el pecat i la conversió solament en termes abstractes» (RP, 13). Certament la nostra societat no es caracteritza per la valoració del sentiment de falta, sembla que tot és vàlid i d’aquí per exemple, no pas menor, la greu crisi del sagrament de la reconciliació també en les comunitats religioses.

El que ens salva de la falta és la humilitat que ens permet reconèixer que som fal•libles, pecadors i petits. Ens cal recomençar per les petites coses, reconeixent que manquem per exemple en el retard a l’Ofici Diví, desatenent-lo o no prestant-hi tota l’atenció que caldria arribant a descuidar la lectio divina; petites i no tant petites coses, ja que la pregària i el contacte amb la Paraula de Déu, juntament amb el treball són el centre de la nostre vida. No és qüestió de dramatitzar, sinó de prendre consciència, de comprendre que si no ens habituem a demanar perdó per les petites mancances, cada cop se’ns farà més difícil fer-ho per qualsevol altra, per gran que sigui, i anirem perdent el sentit de mancament en perjudici nostre i de tota la comunitat.

Avui ens deia el llibre de l’Apocalipsi a Matines «sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva», és la imatge bíblica de la conversió que demana d’una actitud nostra per anar fins a la porta i obrir, sortint de nosaltres mateixos.

diumenge, 19 de novembre del 2017

ELS VELLS I ELS INFANTS

Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens parla en aquest capítol de la naturalesa humana. Els joves poden no tenir encara la força per practicar la Regla i els ancians haver-la perduda. Tenim la tendència a jutjar el que és possible i el que no ho és en funció dels nostres propis paràmetres. Inconscientment avaluem els límits entre el possible i l’impossible en funció de les nostres pròpies capacitats; sense adonar-nos que ens estem considerant com el centre i el criteri últim de tota realitat. A aquesta actitud sant Benet hi oposa l’objectivitat de la Regla i ens situa en un pla completament diferent davant la realitat i fins i tot una lectura literal i restringida de la mateixa Regla. En són un exemple els nostres pares cistercencs; així de la lectura que en fa sant Bernat es desprenen dues característiques generals. La primera és la insistència sobre la moderació i la discreció, sobre la bondat, la indulgència i l’amplitud. La segona és la llibertat que manté en relació al text de la Regla en els rars casos on hi ha una prescripció particular d’aquesta que va en contra d’una conducta que ell creu que li cal adoptar per ser més fidel al que li suggereix l’Esperit Sant. És a la Regla de Sant Benet, presa en el seu conjunt i sobretot en la seva doctrina espiritual, a la qual sant Bernat deu el caràcter equilibrat del seu ensenyament monàstic. Res més estrany a la seva mentalitat que el literalisme, el veritable esperit de la Regla és a dir l’Esperit Sant no pot conduir ni a la tebiesa, ni a una vida més severa que l’establerta en cada monestir; cedir a una o una altra d’aquestes temptacions seria per a sant Bernat acceptar i cedir a un mal pensament. Però, al contrari, guardar en tot la justa mesura, no separar el text de sant Benet de la tradició viva, és el mitjà d’evitar tot excés o tot defecte.

Perquè aquest text que escoltem, o hauríem d’escoltar, cada dia, no és pas un reglament; l’ambició de la Regla és obrir-nos un camí per arribar al Regne, un camí de retorn vers Déu, individual però viscut en comunitat. La veritable i més gran dificultat és deixar-nos fer per la gràcia de Déu evitant de sucumbir als desitjos i passions que ens envolten. Ens ho deia avui sant Agustí «la fortalesa cristiana enclou no solament fer el que és bo, sinó també resistir el que és dolent», deixant entrar en nosaltres la gràcia de Déu i no barrant-li el pas amuntegant les nostres misèries com si d’una barricada es tractés. La Regla és una escola de llibertat interior que poc a poc, pas a pas, ens ensenya a obrir-nos a l’acció de l’Esperit ajudant a distingir entre la nostra pròpia voluntat i la voluntat de Déu. Aprendre a veure què vol Déu, és en definitiva l’única raó de ser de la Regla. Sant Benet es fixa en els ancians i en els més joves i ens demana d’estar atents a llurs febleses. Ens parla de l’aliment però també podria fer-ho del son o del treball. Quan tot va bé, quan estem en plena forma, se’ns fa difícil entendre que quelcom pugui esdevenir difícil pels nostres germans. Ens cal aprofitar fins i tot els nostres propis moments de febleses com la malaltia o la fatiga, per acostar-nos a aquells que més o menys sovint, en un moment o altre també els afeixuga. Sant Benet fa intervenir l’autoritat de la Regla perquè ens ajudi a atendre i a entendre la fragilitat dels nostres germans i la nostra pròpia. Encoratjant els forts sense desencoratjar els febles, així ho planteja sant Benet.

Un dels principis de la nostra societat contemporània és que la llei és igual per a tots, al qual caldria afegir que fins que no tots es puguin conformar a la llei no cal plantejar-se de canviar-la. No és pas el punt de partida de sant Benet, per a ell la Regla és una manera de viure, un art de viure cap al qual hem de tendir, tenint en compte la situació personal de cadascú. Darrere la mentalitat del nostre món s’hi amaguen dues realitats que ens costa d’admetre: la por i la conseqüència d’aquesta por. Darrera aquest igualitarisme de façana s’amaga la por d’ésser ignorats, perquè la diferència, ésser diferents, sovint ens fa por. Si aquell pot fer allò aleshores per què jo no ho puc fer? Si aquell no ho fa, aleshores jo tampoc no ho faig, tot i que jo sí que ho podria fer. Darrere d’aquesta actitud hi ha un cert infantilisme, hi ha l’infant que vàrem ser i encara no hem deixat de ser del tot. Aleshores la nostra tendència pot ser de fer menys, de rebaixar el nostre grau d’acompliment, de relaxar-nos sota el pretext que altres no poden complir el que ens diu sant Benet. La conseqüència és que aleshores relativitzem la Regla sota el pretext que no tothom la pot viure en plenitud. Sant Benet no va per aquí, ell no parla de relativitzar sinó d’humanitzar tenint en compte la realitat de les persones. Per sant Benet no convé rebaixar per tal que tothom faci el mateix, sinó com ell mateix diu «de manera que els forts en vulguin més i els febles no es facin enrere» (RB 44,19).

Ho veiem en l’Evangeli que proclamem i escoltem aquest diumenge, a cadascú se li donen uns talents que cal que faci fructificar «Jesús vol ensenyar als deixebles a emprar bé els seus dons; Déu crida cada home a la vida i li lliura uns talents, confiant-li al mateix temps una missió que complir. Seria de necis pensar que aquests dons se’ns deuen, i renunciar a emprar-los seria incomplir la fi de la pròpia existència» com escriu el Papa Benet en comentar aquesta paràbola (Àngelus, 13 de novembre de 2011). Aquest igualitarisme asimètric ens demana una maduresa i aquest és el punt en el qual hauríem de posar l’accent en la nostra relació amb tota la manera de viure la Regla, així «siguis qui siguis, que t’afanyes per arribar a la pàtria celestial, compleix bé amb l’ajut del Crist aquesta mínima Regla que hem redactat com un començament, i aleshores arribaràs, amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts». Per a tot això ens cal l’ajut de Déu, per acomplir aquets mínims i començar a pujar, no pas aturant-nos, ni menys tirant enrere, sinó pas a pas pujant cada cop més amunt.

diumenge, 12 de novembre del 2017

COM S’HA DE CORREGIR ELS INFANTS DE MENOR EDAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 30

1 Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat. 2 I doncs, sempre que els infants i els més joves, o aquells que no arriben a comprendre com és de greu el càstig de l’excomunió, cometin algun mancament, 3 tots aquests han de ser mortificats amb dejunis rigorosos, o castigats amb aspres assots, a fi que canviïn.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Evidentment aquest capítol que fa referència a la correcció dels infants no l’apliquem pas en l’actualitat. En primer lloc perquè no hi ha infants, en sentit estricte del terme, als monestirs, però potser hauríem de reconèixer que en cadascun de nosaltres resten les traces de l’infant que hem estat i potser continuem essent, conservant potser fins i tot la temptació de fer alguna entremaliadura. Alhora, en un sentit més profund, la vida monàstica suposa un nou naixement en l’Esperit, que té el seu propi creixement, la seva pròpia infància, adolescència, i la seva pròpia maduresa. Ens ho diu l’Apòstol a la primera carta als cristians de Corint «no us vaig poder parlar com a homes que es deixen guiar per l’Esperit, sinó com a homes que es guien per ells mateixos, encara infants en Crist. Us vaig donar llet, i no menjar sòlid, perquè no l’hauríeu pogut assimilar. De fet, ara tampoc no podeu fer-ho, perquè encara viviu de manera terrenal. Les vostres gelosies i desavinences, què són sinó comportar-se de manera terrenal i massa humana?» (1 Co 3,1-3). A la comunitat convivim joves i ancians en edat i en esperit, i davant d’aquesta diversitat, present en tota comunitat cristiana i també en tota comunitat monàstica, sant Benet enuncia un principi fonamental, que cal adaptar, a cada persona, a cadascun al seu moment espiritual, a la seva capacitat de comprensió i de discerniment tenint sempre com a mesura i model Crist mateix. Ens convé a cadascun de nosaltres reconèixer l’estat en el que estem, i admetre que hem de créixer i esdevenir homes adults en la fe, responsables de la nostra pròpia vida suposa tenir una certa idea del que ens convé i del que ens cal renunciar.

«Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat», és el principi general que sant Benet enuncia a l’inici del capítol i que en aquest cas concret aplica als infants. Sant Benet distingeix als monjos per l’edat i pel judici, fet que ve a dir que per a ell l’edat no és pas sempre sinònim de saviesa. Ja en el capítol tercer ens diu «per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor» (RB 3,3). Per què a voltes sembla que no aprenguem? Per què caiem sempre en les mateixes dificultats? Per què no anem creixent en la mesura que voldríem créixer? Cadascun de nosaltres un dia o un altre ens trobem en aquesta situació de caiguda. No hi veiem clar i no entenem el per què. És aleshores que ens trobem en un moment important per la nostra existència, quan podem fer experiència d’ésser salvats, fins i tot a vegades malgrat nosaltres mateixos. Des de l’obscuritat, la incomprensió o fins i tot el dolor podem arribar a ser feliços de retrobar en el nostre camí aquell qui sempre ens surt a l’encontre, però de manera molt especial en els moments de dificultat. El nostre camí no el podrem fer mai sols perquè sovint desconeixem la ruta a seguir; sols Crist ens hi pot ajudar, agafar-nos de la mà i portar-nos allí on volem anar sense esma de saber per on passar per anar-hi. I per escoltar-lo ens cal ser fidels a l’ofici diví i al contacte amb la Paraula.

«Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat». Aquesta frase de sant Benet esdevé una regla de discerniment que ens convida a aprofundir en la humilitat i la bondat, a cadascun de nosaltres que vivim l’aventura singular, única i individual de la vocació, vivint-la en comunitat. Integrar aquestes dues idees que cita sant Benet, l’edat i l’enteniment, és clau en la nostra vida. El signe de maduresa del monjo és la capacitat d’acceptar la seva feblesa. La comunitat està entreteixida també per les nostres febleses i errors. No entrem al monestir perquè som perfectes sinó que més aviat el Senyor atrau al monestir els qui tenim més necessitat de perfecció. Per això la Regla proposa la comunitat com una escola on tots hi som per aprendre; per tant de vegades es pot presentar alguna circumstància que demani de la correcció per la conservació de la caritat. Aquests capítols que hem escoltat al llarg de la setmana, l’anomenat codi penal, són una prevenció contra tot allò que pot amenaçar la vitalitat més profunda de la comunitat. Sant Benet ens ha parlat de la mesura de l’excomunió, del càstig de les faltes considerades greus i de la incomunicació però alhora de la misericòrdia vers l’excomunicat, de la reincidència en la falta i de l’allunyament del monestir com a pena extrema i la possibilitat de retornar-hi havent-nos reconegut pecadors; perquè la finalitat última és fer-nos canviar d’actitud, convertir-nos i no pas anorrear-nos.

Els capítols sobre l’excomunió de la vida en comunitat, revelen en si mateixos un profund sentit de comunitat. El qui és excomunicat és el qui ja està separat de la comunió amb els seus germans per una actitud oposada a la vida comuna. Malgrat el seu caràcter feréstec, el codi penal de la Regla de Sant Benet ens mostra una equilibrada actitud per arribar a conviure i veure amb compassió les debilitats de cadascun de nosaltres, les nostres, primer, i les dels altres, després. Tot el sentit de la vida comunitària ens convida a ajudar-nos en el camí de la conversió i de la conformitat de la nostra imatge a la de Crist. Escrivia Thomas Merton que «no n’hi ha prou amb allunyar-nos disgustats de les nostres il•lusions, mancances i errors per separar-nos d’elles com si no existissin i com si nosaltres fóssim una altra persona. Aquesta classe d’autoanihilació és tant sols una il•lusió, o pitjor, és una falsa humilitat que quan ens fa dir; “no sóc res” el que de fet vol dir és “voldria no ser qui sóc.” Això pot sorgir de l’experiència de les nostres deficiències i de la nostra impotència, però no ens produeix pas pau. Per conèixer veritablement la nostra migradesa també hem d’aprendre a estimar-la. I no podem estimar-la tret que vegem que és bona. I no podem veure-la com a bona tret que l’acceptem» (Pensaments en la solitud. Aspectes de la vida espiritual, IX).

diumenge, 5 de novembre del 2017

L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES

De la Regla de sant Benet
Capítol 23

1 Si algun germà es demostra contumaç, o desobedient, o orgullós, o murmurador, o contrari en alguna cosa a la santa Regla i menyspreador dels manaments dels seus ancians, 2 aquest, segons el precepte de Nostre Senyor, ha de ser amonestat secretament pels seus ancians per primera i segona vegada. 3 Si no s’esmena, que el renyin públicament, davant de tothom. 4 I si ni així no es corregia, incorri en excomunió, si comprèn la gravetat de la pena. 5 Però, si és un obstinat, que el sotmetin al càstig corporal.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Els capítols 23-30 de la Regla constitueixen el que els comentaristes solen anomenar codi penal. Cal descobrir-hi la realitat de la vida monàstica i l’ensenyament espiritual que hi ha en cadascun d’aquests capítols. Aquest capítol en concret ens parla de quan un germà es mostra tossut, desobedient, arrogant, murmurador o hostil a qualsevol punt de la regla de sant Benet. Aquest text s’ha d’entendre en el context de la pràctica penitencial de l’església primitiva, perquè sant Benet visqué alguns segles abans de la introducció de la confessió sacramental privada tal com la coneixem avui. En els primers segles de la vida de l’Església, la penitència era sempre pública i es referia principalment a les faltes que afectaven seriosament la comunió eclesial. Quan algú s’oposava a aquesta comunió era objecte d’excomunió, és a dir, de separació de la comunitat. En realitat era una forma ritual d’expressar el fet que els cristians que mancaven en alguna cosa se n’havien separat per la seva actitud. Posteriorment, eren restablerts en la comunió eclesial quan demostraven, mitjançant la penitència, la conversió o la voluntat de viure de nou en la plenitud de la comunió, mostrant així el seu penediment. Aquesta pràctica s’havia traslladat molt aviat a la vida de les comunitats monàstiques que es consideraven com a esglésies locals.

Les faltes per les quals hom es fa mereixedor de l’excomunió, ens indica aquest capítol de la Regla, són aquelles que estan en contra dels elements essencials de la vida cenobítica. Sant Benet defineix el cenobita com algú que ha optat per viure en comunitat, sota una regla i un abat. En correspondència, el primer verset d’aquest capítol, on sant Benet descriu les faltes que requereixen correcció, enumera les que van en contra d’aquests tres elements: la comunitat, la Regla i l’abat o els ancians. Hi ha una primera actitud en contra d’una vida harmoniosa de la comunitat, l’actitud obstinada, la desobediència, l’arrogància, la murmuració; després hi ha la negativa a sotmetre’s a la regla comuna i, finalment, el desacatament de les ordres de l’autoritat legítima exercida pels ancians que són els delegats de l’abat o per l’abat mateix. Davant d’aquestes actituds, que van en contra dels valors essencials de la vida cenobítica, segons sant Benet el que cal fer està clar. El text de la Regla s’inspira en l’Evangeli de sant Mateu «Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà. Si no t’escolta, crida’n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis. Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera’l un pagà i un publicà. Us ho asseguro: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel» (Mt 18,15-16).

Sant Benet preveu una graduació semblant; primer, una amonestació secreta una o dues vegades pels seus ancians; a continuació, una amonestació pública, i, si encara no es corregeix, l’excomunicació, és a dir l’exclusió dels moments de comunió com ara l’Ofici Diví o el refetor. Però pot ser que algú ni tan sols entengui el que significa l’excomunió o ja li vagi bé ésser exclòs de l’Ofici Diví i fins i tot del refetor; és quan sant Benet parla d’utilitzar el càstig corporal, que era un element integrant de tota educació en l’època de sant Benet, com ho seria durant molts segles després d’ell. Cal entendre que en totes aquestes etapes de la correcció fraterna, inclosa l’última, la intenció no és castigar, sinó corregir, és a dir, convidar algú a corregir-se, que és iniciar el camí per convertir-se. En realitat, és aquesta la perspectiva que s’ha de tenir en compte quan es llegeixen tots els capítols següents, que serien més durs d’escoltar si els consideréssim com si sols fossin un sistema de càstig; però que s’il·luminen si es veuen com un conjunt de mitjans per mantenir o restaurar la comunió fraterna completa que s’ha trencat per certs actes o comportaments particulars.

Sant Benet ens ha llegat un text ple de realisme, fins i tot preveu situacions en què l’abat no pot fer res més per un germà sempre reincident que pregar. Aquestes són situacions en les quals l’abat s’ha d’inclinar humilment al misteri de la llibertat humana i acceptar els límits del seu propi ministeri; pot instar, pot demanar, fins i tot pot amenaçar i castigar si cal; però ningú no té capacitat plena sobre la voluntat de l’altre, ni pot canviar la seva conducta si no hi ha conversió de cor. Només Déu pot tocar el cor, fet que fa que l’oració sigui sempre necessària. Avui posaríem més l’accent en l’oració i oblidaríem la part del càstig. Però l’arrel de la falta no ha canviat tant, sovint quan ens amonesten ens tanquem en nosaltres mateixos, ens defensem, o neguem o recorrem fins i tot a faltar a la veritat, quan no exercim la que considerem justa «venjança», i tants altres recursos ben humans. Ens cal seguir fidelment la vida monàstica, el seu horari, compaginant pregària i treball i alimentant-nos de la Paraula de Déu per no esdevenir contumaços, o desobedients, o orgullosos, o murmuradors, o contraris en alguna cosa a la santa Regla i menyspreadors dels manaments dels ancians.

És un treball de cada dia al que ens hi ajuda seguir el ritme de la vida comunitària tot restant a l’escolta de la Paraula de Déu. Com escriu el P. De Vogué tenim a l’abast almenys sis eines: «davant la contumàcia la pregària; davant la desobediència la lectio; davant l’orgull el treball; davant la murmuració el servei a la comunitat; davant el menyspreu l’ascesi i la clausura que preserva el nostre silenci i la nostra solitud». D’aquests elements parteix sant Benet per instaurar l’observança de la Regla i l’estil de vida que se’n deriva. Deia el Papa Francesc als consagrats que «per a un religiós, progressar significa abaixar-se en el servei, és a dir, fer el mateix camí de Jesús, que “no considerava un privilegi ser igual a Déu” (Fil 2,6). Abaixar-se fent-se servent per servir. I aquest camí adquireix la forma de regla, sense oblidar que la regla insubstituïble, per a tots, és sempre l’Evangeli. Però l’Esperit Sant, en la seva infinita creativitat, ho tradueix també en les diverses regles de vida consagrada, que neixen totes de la sequela Christi, del seguiment de Jesús, és a dir d’aquest camí d’abaixar-se servint» (Papa Francesc, 2 de febrer de 2015).

diumenge, 29 d’octubre del 2017

COM S’HAN DE CELEBRAR ELS OFICIS DIVINS DURANT EL DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 16

1 Com diu el profeta: «Us he lloat set vegades al dia». 2 Acomplirem aquest sagrat nombre de set, si complim les obligacions de la nostra servitud a hora de laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, 3 ja que és d’aquestes hores diürnes que digué: «Us he lloat set vegades al dia». 4 Perquè, de les vigílies nocturnes el mateix profeta diu: «A mitjanit em llevava a lloar-vos». 5 Tributem, doncs, lloances al nostre Creador en aquestes hores «per les decisions de la seva justícia», això és, a laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, i llevem-nos de nit a lloar-lo.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Et lloo set vegades cada dia, perquè són justes les teves decisions» (Sl 119,164) ens diu el salmista. L’Ofici Diví és la manifestació més evident de la vida comunitària, d’un grup d’homes o de dones que lliurement han triat una vida de pregària i de treball alimentada per la Paraula de Déu i centrada en la presència de Crist. Una pregària que té el seu més pregon sentit en la lloança a Déu. Ens diu Perfectae Caritatis: «En els Instituts destinats completament a la contemplació, o sigui, en aquells els membres dels quals es dediquen tant sols a Déu en la solitud i el silenci, en l’oració assídua i una generosa penitència, ocupen sempre, (...) un lloc eminent en el Cos Místic de Crist, en el qual no tots els membres tenen la mateixa funció. En efecte, ofereixen a Déu un eximi sacrifici de lloança, il·lustren al Poble de Déu amb fruits ubèrrims de santedat i l’edifiquen amb el seu exemple i fins i tot contribueixen al seu desenvolupament amb una misteriosa fecunditat. D’aquesta manera són goig per a l’Església i font per a ella de gràcies celestials» (PC 7).

La presència de cada monjo a l’Ofici Diví forma part de l’acompliment dels vots fets i dipositats sobre l’altar el dia de la nostra professió, significant així l’oferiment de la nostra vida al Senyor. Una vida, la nostra, de recerca de Déu que anem desenvolupant al llarg de tota la nostra jornada amb l’Ofici Diví, el treball i el contacte amb la Paraula. El Concili Vaticà II va subratllar dos aspectes importants en la Litúrgia de les Hores. En primer lloc l’autenticitat de les hores, és a dir la santificació del corresponent període del dia o de la nit; fet que no contradiu la idea de Crist com a senyor del temps i de l’eternitat pel qual el temps cronològic esdevé temps cristològic. D’altra banda en Concili destaca la diversitat de les hores litúrgiques donant una importància especial a Laudes, Vespres i sobretot a Matines per la seva naturalesa més contemplativa.

«Et lloo set vegades cada dia, perquè són justes les teves decisions» (Sl 119,164). El número set és ben significatiu al llarg de tota l’Escriptura. Déu creà el món en sis dies i el setè descansà; el primer dia de la setmana creà la llum i el setè descansà veient que tot el que havia fet era bo. També Crist el darrer dia de la setmana, el dissabte, descansà a la tomba i el primer dia de la setmana, de matinada, a plena nit, feu de la foscor claredat, creant de nou la llum, una llum que ja mai no s’apagarà. La nostra pregària recorre també aquest cicle de la creació del món i de la vida eterna. No es tracta d’episodis aïllats sinó del conjunt de la història de la salvació. El misteri pasqual ho inclou tot; no abasta tan sols la mort i la resurrecció de Jesús sinó també l’efusió de l’Esperit Sant. Tots plegats constitueixen un únic esdeveniment en el qual Jesús com a home assumeix plenament i exerceix a favor nostre les seves funcions com a Senyor i Fill de Déu. També hem de tenir present que en l’Església és Crist mateix qui ens porta a la plenitud de la seva presència sempre actual, i ens associa a la seva pròpia lloança i a la seva intercessió. L’Ofici Diví és tant, com l’Eucaristia, un memorial del misteri de Crist, una actualització de la història de la salvació que comença i acaba en Crist. Per això sant Benet ens diu que si creiem que Déu és present arreu, això ho hem de creure de manera molt especial quan participem de l’Ofici Diví (cf. RB 19,1-2); per això no podem anteposar-hi res (cf. RB 43,3). Per això comencem sempre l’Ofici Diví dirigint la mirada vers l’altar i, en donar el senyal, fem el signe de la creu per destacar aquest caràcter cristocèntric de la pregària.

El caràcter pasqual de l’Ofici Diví troba la seva expressió més acurada a Matines, quan, en la foscor esperem la llum. Ens recorda que abans que Déu creés la llum hi havia tenebra i ens recorda especialment Crist, perquè la llum de la resurrecció és victòria sobre la tenebra de la mort i és per tant imatge de Crist i de la glòria. Com Crist, els monjos que hem mort simbòlicament a Completes, esperem la resurrecció al bell mig de la nit, en un ofici que té el seu origen en l’ofici que el diumenge de matinada els cristians celebraven al sant sepulcre fins a finals del segle IV. Això adquireix un significat encara més especial el diumenge, representat pel tercer nocturn que fa referència explícita a la resurrecció. Jesús mateix passà nits pregant, perquè la nit és un temps privilegiat per la pregària, un temps privilegiat d’espera de la llum.

Laudes està especialment dedicat a la lloança de Déu i de les seves obres, de la creació quan Déu creà la llum, separà la llum de les tenebres i donà a la llum el nom de dia i a les tenebres el de nit. De les hores denominades menors, Tèrcia té un especial lligam amb l’Esperit Sant. A Sexta, l’hora en què el dia arriba al seu zenit, enmig de la jornada laboral, elevem la nostra mirada vers Déu, que és el descans i el repòs de les ànimes. Nona està vinculada a l’hora de la mort del Senyor a la creu. Vespres resta lligat al sisè dia de la creació, el de la creació de l’home i la dona; acabades les activitats sols ens queda la pregària, romanent amb Déu com el primer home i la primera dona al paradís i unint-nos a Maria que proclama la seva petitesa en el Magnificat. Quan el dia ja ha declinat ve l’hora del repòs, el record de la mort i de la confiança en Déu. La seguretat que estem a les seves mans i ja res no ens cal, perquè viurem eternament. És el record del dia en que Déu reposà de la creació i Crist reposà al sepulcre.

Tot un cicle per viure cada dia el record de l’obra de Déu, de la història de la salvació, de la vida de Crist i de la nostra pròpia vida en el seu conjunt. L’Ofici Diví forma un tot del qual, si en deslliguem una part perd sentit. Per això és tan important per sant Benet l’Ofici Diví, al qual no hem d’anteposar res (RB 43,3), pel qual ens hem d’anticipar els uns als altres (RB 22,6), pel qual ho hem de deixar tot tan bon punt hem sentit el senyal, del qual hem de sortir amb el major silenci (RB 52,2), en el qual recordem a la fi als germans absents que no han pogut participar-hi (RB 63,7) i la fidelitat al qual demostra la vocació del qui es vol incorporar a la comunitat (RB 58,7).

diumenge, 22 d’octubre del 2017

QUANTS SALMS S’HAN DE DIR A LA NIT

De la Regla de sant Benet
Capítol 9

1 A l’esmentat temps d’hivern diran en primer lloc tres vegades el verset: «Obriu-me, els llavis Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança», 2 al qual afegiran el salm tercer amb el glòria. 3 Després d’aquest, el salm noranta-quatre amb antífona o almenys cantat directament. 4 Seguirà després l’himne ambrosià i, tot seguit, sis salms amb antífones. 5 Acabats els salms i un cop dit el verset, que l’abat doni la benedicció, i, asseient-se tots als escons, els germans llegiran per torn tres lliçons al volum de damunt el faristol, entre les quals es cantaran tres responsoris. 6 Dos responsoris es diran sense el glòria, i després del de la tercera lliçó el qui canta dirà el glòria, 7 i, així que el cantor comenci a dir-lo, que a l’instant tots s’aixequin dels seus seients en honor i reverència de la santa Trinitat. 8 A les vigílies es llegiran els volums d’inspiració divina, tant de l’Antic Testament com del Nou, i també els comentaris que n’han fet els Pares catòlics reconeguts i de doctrina segura. 9 Després d’aquestes tres lliçons amb els seus responsoris, seguiran els altres sis salms, que s’han de cantar amb al•leluia. 10 Després d’aquests, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de dir de memòria, el verset, la pregària de la lletania, o sigui, el Kyrie eleison, 11 i que així s’acabin les vigílies de la nit.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu el Siràcida que «qui venera el Senyor accepta de ser instruït, i els qui des de bon matí el cerquen trobaran el seu favor» (Sir 32,14). Llegint la Regla hom s’adona que la litúrgia té un lloc molt important dins l’equilibri de la vida diària del monjo. La litúrgia és el punt sobre el qual pivoten els altres: el treball, la lectio, el repòs. Un equilibri harmònic que partint de la litúrgia dona sentit al dia a dia, amb l’Eucaristia com a cimal, cada setmana partint de la celebració dominical i cada any centrat en la Pasqua. L’Ofici Diví per sant Benet ha de ser posat en primer lloc de l’activitat de la vida del monjo, no anteposant-li res (cf. RB 43,3); així ens diu que cal mirar que el qui s’apropa al monestir cerqui Déu de veritat essent zelós per l’Ofici Diví, per l’obediència, per les humiliacions (Cf. RB 58,7). La Regla no ens diu explícitament el perquè d’aquesta prioritat, ens indica què cal fer, posa en ordre la nostra jornada i més que a la intel·ligència s’adreça al desig del monjo de cercar Déu de veritat. Ens diu la Constitució Sacrosanctum Concilium del Concili Vaticà II: «Per una antiga tradició cristiana, l’Ofici Diví està estructurat de tal manera que la lloança de Déu consagra el curs sencer del dia i de la nit, i quan els sacerdots i tots aquells que han estat destinats a aquesta funció per institució de l’Església, compleixen degudament aquest admirable càntic de lloança, o quan els fidels preguen juntament amb el sacerdot en la forma establerta, llavors és en veritat la veu de la mateixa Esposa que parla a l’Espòs; més encara, és l’oració de Crist, amb el seu Cos, al Pare» (SC, 84).

Si volem cercar Déu, si venim al monestir per cercar Déu de veritat, quan sentim la campana, deixant-ho tot, aixecant-nos del llit d’una revolada, anirem a l’Ofici Diví. Fàcil de dir i d’escriure però quan baixem al dia a dia pot arribar a ser bastant més difícil de posar en pràctica. Si ens deixem guanyar per la mandra o la temptació, podem tenir sempre alguna cosa més important a fer, o simplement, si parlem de la primera hora litúrgica, podem desitjar tenir una bona estona més per dormir. Aleshores la vinya de la nostra vocació es pot anar tornant borda sense altre fruit que la impietat en lloc de la fe, la desconfiança en lloc de l’esperança i l’enveja en lloc de l’amor; com ens deia Balduí de Canterbury en un segon nocturn aquesta setmana, i correm el risc d’esdevenir més insatisfets, rondinaires i murmuradors del que ja som. Sant Benet ens deixa ben clar, ens vol inculcar, que no hi ha res més urgent que l’Ofici Diví, res de més indispensable. La clau de volta de tota la vida monàstica és l’amor a Crist, al qual no hem d’anteposar res, i si els monjos hem de preferir l’Ofici Diví a qualsevol altra cosa és perquè l’amor de Crist omple la nostra vida i nosaltres lliurement, joiosament anem al seu encontre ja de matinada. Si de bon matí fallem, correm el risc d’anar de tort, incapaços de redreçar-nos, com ens recordava el profeta Jeremies aquesta setmana precisament a Matines (cf. Jr 9,4).

Sant Benet ens parla del començament de l’Ofici Diví amb el verset 17 del salm 50, que es repeteix tres vegades: «Obriu-me els llavis Senyor» i que dóna a tot l’ofici, a tota la nostra jornada un sentit de lloança. A continuació trobem els salms 3 i 94, tots dos ja tradicionals a les litúrgies orientals i a continuació l’himne, que sant Benet anomena ambrosià, ja que la tradició n’atribueix a sant Ambròs un gran nombre. Fou sobre la base d’aquest text de sant Benet, que els primers cistercencs, volent tornar a la puresa de la Regla, cercaren el que creien que era la forma més primitiva de l’himne litúrgic. Sant Benet ens parla també del Glòria amb el costum d’inclinar-nos en recitar-lo o cantar-lo al final de cada salm, per manifestar així l’honor i la reverència deguda al misteri de la Trinitat. Ens cal estar davant Déu amb tota dignitat, com un fill davant del seu pare, amb una actitud de reverència, com l’actitud medieval d’inclinació reflectia. La tradició dels dotze salms, és una tradició antiga atribuïda a sant Pacomi, i remunta a l’època en què els primers monjos es van esforçar per practicar l’oració contínua; i un dels mitjans que van idear per mantenir un sentit tan constant com els fos possible de la presència de Déu en la seva vida, era recitar un salm o una pregària a cada una de les dotze hores de la nit i a cada una de les dotze hores del dia. A poc a poc, aquestes hores de pregària es van reunir al principi i al final del dia. Perquè allò important no és recitar una cert nombre de salms, sinó mantenir una actitud constant de pregària. Pel que fa a les lectures a llegir, sant Benet ens parla de textos presos dels llibres de l’autoritat divina tant de l’Antic com del Nou Testament, com també dels comentaris escrits pels pares catòlics coneguts per la seva ortodòxia. L’objectiu d’aquestes lectures al centre de l’Ofici no és tant ensenyar-nos ni informar-nos, com escoltar la Paraula de Déu que ens arriba a través de l’Escriptura i de la tradició de l’Església. Així l’Ofici Diví no esdevé tant un moment de reflexió o de catequesi, sinó un moment de contacte amb la Paraula de Déu recitada i escoltada, perquè també l’escoltem quan la recitem nosaltres mateixos.

El Concili Vaticà II no fa cap referència explícita a la Regla de sant Benet, però en la constitució Sacrosanctum Concilium, seguint la més antiga tradició cristiana, s’assigna a la litúrgia el lloc que li pertoca com a centre de tota la vida eclesial. Ens diu: «Crist està sempre present en la seva Església, sobretot en l’acció litúrgica. Està present en el sacrifici de l’Eucaristia (...). Està present amb la seva força en els Sagraments, de manera que, quan algú bateja, és Crist qui bateja. Està present en la seva paraula, doncs quan es llegeix a l’Església la Sagrada Escriptura, és Ell qui parla. Està present, finalment, quan l’Església suplica i canta salms, com Ell mateix que va prometre: “on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells” (Mt, 18,20). (...) Amb raó, doncs, es considera la Litúrgia com l’exercici del sacerdoci de Jesucrist. En ella els signes sensibles signifiquen i, cadascun a la seva manera, realitzen la santificació de l’home (...). En conseqüència, tota celebració litúrgica, per ser obra de Crist sacerdot i del seu Cos, que és l’Església, és acció sagrada per excel·lència, l’eficàcia de la qual, amb el mateix títol i en el mateix grau, no la iguala cap altra acció de l’Església» (SC, 7). Si tota la vida cristiana es fonamenta en l’Ofici Diví i en l’Eucaristia, com més encara la vida de nosaltres monjos.

Entre la Regla de sant Benet i el Concili Vaticà II hi ha encara un altre punt de trobada a la llum de l’Evangeli de Lluc que ens parla de Marta i Maria, de la vida activa i de la vida contemplativa (cf. Lc 10,38-42). En la Regla no hi trobem pas els conceptes vida activa o vida contemplativa, és més el mateix vocabulari de la Regla ens parla de la litúrgia com d’una obra divina, quelcom a fer, a construir, amb un esforç corporal i espiritual. L’Opus Dei, no tan sols dona sentit sinó que mesura la vida monàstica al llarg del dia, de la setmana, de l’any. Sant Benet ens crida a posar els fonaments a la nostra vida espiritual cada dia des de bon matí, obrint quan encara és fosc els nostres llavis per lloar el Senyor. Si deixem de posar aquesta base, que és l’ofici de Vigílies, el nostre edifici espiritual neix feble, tort, fràgil a qualsevol sotrac i corre el perill d’enfonsar-se abans no acabi la jornada.

Sant Benet ens convida que al monestir la mesura del temps sigui deliberadament teocèntrica. També la Constitució Sacrosanctum Concilium ens presenta la litúrgia com una obra, un treball, una acció, una clau de volta sobre la que totes les altres activitats de la vida monàstica o eclesial es fonamenten perquè tant en l’Església com al monestir és Maria qui activa a Marta i no a l’inrevés. Com hi ha una escala d’humilitat que cal pujar graó a graó, hi ha una escala de pregària, l’Ofici Diví, que cal també pujar esglaó rere esglaó, començant de matinada. Sols un cop pujats tots aquests esglaons podrem arribar a aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, i, gràcies a la qual, tot allò que abans observem no sense temença, ho començarem a complir sense cap esforç, com naturalment, com pel costum, per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts (cf. RB 7,67-69).

diumenge, 15 d’octubre del 2017

LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54

51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La humilitat és la virtut que consisteix en el coneixement de les pròpies limitacions i debilitats i en l’obrar d’acord amb aquest coneixement. La humiliació pot ser definida com l’abatiment de l’orgull i l’altivesa, passar per una situació en la que la dignitat pateixi un menyscapte o també fer actes d’humilitat. Sant Benet ens proposa en aquest setè graó de la humilitat, al bell mig de l’escala, que passem a l’acció.

Ésser humiliat no significa necessàriament humilitat, moltes persones veuen arreu del món humiliada la seva dignitat humana, també molts col·lectius i molts pobles; uns suportant-ho amb paciència, d’altres amb joia fins i tot, i molts amb desesperació. El que sant Benet ens proposa en aquest text no és la humiliació per la humiliació, sinó la humiliació que es bescanvia en humilitat. Sentíem aquets dies en la lectura de l’hora de sopar dir a Mariano Sedano que «el procés de purificació és necessari, però no és la simple purificació allò que fa l’home pur. El que el fa pur no és allò de què es buida o neteja, sinó allò de què s’omple: la plenitud de la gràcia i la inhabitació de l’Esperit Sant». La humilitat com a concepte es transforma en acció, en realitat humiliant-nos. No és fàcil que puguem arribar a entendre que humiliar-nos, sentir-nos humiliats, ens sigui un bé que ens permeti aprendre dels manaments del Senyor, dient com ens diu l’Apòstol «quan sóc feble és quan sóc realment fort.» (2Co 12,10).

Cercant el sentit en l’Escriptura sant Benet, com sant Bernat, ens proposen el model de Crist. «Era la festa de la Pasqua, quan Jesús sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d’aquest món al Pare; aleshores Ell que havia estimat els seus que eren al món els estimà fins a l’extrem i mentre sopaven s’aixecà de la taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola i tirant aigua en un gibrell es posa a rentar els peus dels seus deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida». Ens ho relata el quart evangelista (cf. Jn 13,1-10). Jesús, el Senyor, ens mostra la humilitat del qui, essent Fill de Déu, s’ajup, s’aclofa fins a terra (cf. Sl 10,10) davant dels deixebles. Poc després del sopar a l’altra banda del torrent de Cedró, on hi havia un hort on s’hi reunien sovint, Jesús prega al Pare amb humilitat de fill. Dos moments claus en el relat de la passió del Senyor que preparen l’escena de la humiliació suprema, de la passió i crucifixió. Escriu el Siràcida que «a vegades la glòria t’humilia; però, altres vegades, la humiliació es converteix en honor» (Sir 20,11). Humiliant-se en la creu Crist es glorificà i ens mostrà el camí de la glòria que és la resurrecció, la victòria sobre la mort, aquella vida on no hi ha altra humiliació que la joia de sentir-se prop de Déu.

«Hi ha una humilitat que és la que engendra en nosaltres la veritat, que està al cap i a la fi mancada de calor i d’ardor. En canvi n’hi ha una altra que és engendrada per la caritat. La primera neix del intel·lecte, la segona del cor». Ens ho explica sant Bernat quan ens diu que tan sols la que neix de la caritat, ho fa seguint les petjades de Crist.

Cal anar una mica més enllà del llenguatge un xic desagradable d’aquest graó per trobar-hi tota la seva bellesa espiritual. Per entendre-la, cal tenir en compte l’objectiu que cerca, i aquest objectiu és la nostra transformació gradual vers la imatge de Crist, perquè abans que el Crist gloriós de la resurrecció hi ha el sofriment de Crist a la creu. Sant Benet ens convida aquí als monjos a alliberar-nos de nosaltres mateixos per arribar a la plena maduresa espiritual i humana, a estar en silenci davant de Déu tal com som, amb les nostres debilitats, certament, però també amb la nostra dignitat de fills de Déu i la joia de ser rebuts com el fill pròdig en els braços del Pare. Acceptar-nos humilment tal com som, amb les nostres qualitats i limitacions, és el primer pas en qualsevol procés de creixement humà i espiritual.

A la vida de qualsevol persona, després de totes les il·lusions que són pròpies de l’adolescència, una adolescència que ens pot durar molt de temps i, en alguns casos, tota la vida; arriba un determinat moment, en què hem d’adquirir un clar sentit d’identitat i de les nostres pròpies limitacions davant de Déu i dels homes. Hi podem arribar gradualment; o bé amb una conversió radical que pot ser, per exemple, en el moment en què acceptem un greu error, una fallada, reconeguda i assumida, una malaltia greu, un contratemps. En qualsevol dels casos cal assumir la nostra pròpia realitat i començar de nou, amb simplicitat, sense falsa humilitat, servint Déu i els altres, sense caure en un pou sense fons d’il·lusions doloroses i de fugaces i frustrades ambicions. Mentre no ens acceptem humilment tal com som, tant més difícil ens serà d’acceptar que no som tota la realitat, que en som només una part, i que la fe consisteix a veure i escoltar la realitat com a expressió de la veu de Déu.

La conversió que ens demana sant Benet és superar les actituds infantils d’una vida centrada en nosaltres mateixos, per a desempallegar-nos de la fàcil temptació de donar la culpa als altres dels nostres propis errors. Ens demana no dependre de l’apreciació dels altres que ens condueix alternativament de l’eufòria a la depressió, però prenent consciència de les nostres pròpies mancances, sense exagerar-les ni minimitzar-les; i sempre en el camí de la conversió, no per obstinació, sinó amb una actitud de confiança humil i forta. No veient-nos a nosaltres mateixos com el centre del món, sinó més aviat veient en la nostra vida la possibilitat, el regal de participar del misteri de l’amor de Déu. Quan no fem aquest pas de conversió, tot se’ns fa cada cop més difícil i feixuc. Ens creem un buit emocional i una necessitat de reconeixement, de privilegis, de demostració de confiança per part dels altres, i com a conseqüència de tot plegat, sovint se’ns crea una sensació de fracàs i de ser tractats injustament pels nostres germans.

La simple acceptació de la nostra realitat personal, amb els nostres talents i limitacions, no únicament ens donarà una gran llibertat interior, sinó que ens ajudarà a servir la comunitat, amb aquell bon zel de què ens parla sant Benet en el capítol 72 de la Regla. Ens cal viure, almenys, una part, alguna cosa d’aquest setè graó de la humilitat per poder practicar el bon zel i per acabar no anteposant res al Crist (RB 72,11).

diumenge, 8 d’octubre del 2017

LA HUMILITAT: L'ESCALA

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet entén la vida espiritual del monjo com un camí, un camí fatigós i feixuc a voltes, un camí com un art espiritual. Aquí en aquest capítol ens presenta com l’hem de recórrer de manera individual. La humilitat, la mateixa paraula o el mateix concepte ens pot resultar incòmode, sembla com si aquestes paraules de sant Benet ens convidessin més aviat al pessimisme.

Quin és el punt de partida d’aquest camí? D’on ha de partir el monjo? D’on parteix sant Benet? De l’Escriptura que ens diu que tota exaltació de nosaltres mateixos és una forma d’orgull. Perquè la humilitat que sant Benet ens demana és la humilitat del cor, ha de partir ja de la humilitat dels nostres pensaments. Una frase atribuïda a Gandhi diu: «Vigila els teus pensaments, esdevindran paraules. Vigila les teves paraules, esdevindran actes. Vigila els teus actes, esdevindran costums. Vigila els teus costums, esdevindran el teu caràcter. Vigila el teu caràcter perquè esdevindrà el teu destí. Acabem essent el que pensem».

Per l’exaltació és baixa i per la humilitat es puja; sant Benet ens presenta el camí de la vida com una escala per on pujar o baixar, com l’escala de Jacob que porta al cel. Fugint d’Esaú el seu germà, Jacob, en ple desert, tot somiant, va veure una escala que, des de terra, anava fins al cel. Els àngels de Déu hi pujaven i baixaven i al capdamunt hi havia Déu; això va fer exclamar a Jacob «Que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel» (Gn 28,17). A l’Escriptura la humilitat és abans que res una actitud que ens posa en relació amb Déu i amb els homes. Déu resisteix els superbs i dóna la seva gràcia als humils. I els humils són els qui confien en Déu, sols és Ell qui enalteix i el que dóna la pau que va arribar al món per Jesús el Fill de Déu que va baixar l’escala per descendir del cel a la terra.

Quantes vegades succeeix que en els llocs més deprimits de la terra o de les ciutats un missioner o un catequista per exemple que hi van per predicar la bona nova i prestar algun servei descobreixen que són els pobres els qui els donen a ells molt més del que ells poden donar-los. Perquè viuen amb uns altres valors, ben diferents als nostres, molt mes autèntics. Potser la seva visió del món sigui més concreta i primària, més humana, perquè no poden pretendre grans coses, tant sols sobreviure. Però són capaços de compartir el que gairebé no tenen i poden transmetre una alegria que ens desconcerta. Aquesta és la humilitat de cor de la qual ens parla l’Evangeli, generosa, lliure, desinteressada. Sant Benet pouant a l’Escriptura ens presenta l’escala de Jacob com la imatge de la contemplació, un camí espiritual, un ascens vers Déu. Però quin és el millor camí per aconseguir una veritable humilitat?

Podem llegir molt sobre la humilitat. Podem fer coses que són reconegudes com a humils pels altres. Però al final, el que de debò ens fa humils, és acollir allò que no busquem, allò que no preteníem, que ni tan sols és significatiu materialment, intel·lectualment o espiritualment. La humilitat és una actitud del cor que comença a l’Evangeli: la divina Escriptura, no sols ens parla, sinó que ens fa sentir un crit: «Tot el qui s’enalteix serà humiliat, i el que s’humilia serà enaltit» (Lc 14,11). Aquesta frase és el colofó d’una paràbola en la qual Jesús ens explica com alguns convidats buscaven col·locar-se als primers llocs. L’Evangeli no ens diu exactament a què estaven convidats aquests que buscaven els primers llocs, però la paràbola amb què Jesús il·lumina el seu ensenyament, ens parla del banquet en unes noces. Noces i banquet tenen una clara dimensió escatològica. Tots som els convidats al desposori definitiu i al banquet del Regne. Però hi acudim per invitació. Ens cal rebre la invitació per anar-hi, no la podem comprar. D’aquí la frase de Jesús i l’avís: per la humilitat pugem, mentre que per la supèrbia baixem. Una ens buida i ens permet rebre la Paraula de Déu. L’altra ens fa sentir a gust creient-nos rics i al cap i a la fi estem despullats perquè el que creiem tenir en realitat no és nostre i la nostra ceguesa ens barra el pas a Déu. La primera ens descobreix el que som, convidant-nos a esdevenir el que estem cridats a ser. La segona ens fa creure ser ja el que hem de ser i ens tanca el camí per aconseguir-ho. Confondre la llavor i el fruit és confondre el que som realment amb la dignitat que se’ns dóna i que un dia si Déu vol, sols si Ell ho vol, es veurà satisfeta. La llavor no és més que un gra, amb capacitat en les seves entranyes de ser un bell arbre, però llavor al cap i a la fi. El reconeixement d’això, lluny de menysprear la nostra condició humana, ens fa receptius a l’acció de Déu. Confondre’ns, creure’ns amb la meta realitzada, amb el camí acabat, ens incapacita per tenir una actitud receptiva a l’acció de Déu, és el que tradicionalment en diem supèrbia. L’escala té molts esglaons que s’han d’anar pujant a poc a poc. L’escala, consegüentment, indica ja un camí lent, fatigós i continuat, sense arravataments fulgurants.

Sant Benet ens parla de dotze graus o esglaons de la humilitat, perquè tota escala, com tot edifici, té el seu ordre. Els elements inferiors han de ser els més sòlids, perquè sostenen tot l’edifici. En la construcció d’aquesta escala de la humilitat sant Benet ens posa com a primer grau el temor de Déu, el caminar sempre en la seva presència, fonament de tota vida interior. El temor filial de Déu, que no és el temor de l’esclau davant de l’amo, sinó el reconeixement de la seva presència en les nostres vides, orientant-nos des d’Ell i cap a Ell, amb la dificultat tantes vegades de destriar aquesta presència i d’endevinar el que l’Esperit vol suscitar en nosaltres. Sols aquell qui es troba primer a si mateix trobarà Déu, sense aquest encontre tan sols trobarem les nostres pròpies projeccions, però no el Déu vertader, trobarem no Déu sinó les imatges de Déu que ens hem fet, un déu a mida nostra que no és Déu.

És de camí vers Déu, pujant l’escala, graó rere graó, que trobem les nostres mancances, passions, perills, necessitats i emocions i és aleshores quan al capdamunt de tot trobarem Déu.

diumenge, 1 d’octubre del 2017

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,11-22

11 Quan algú, doncs, accepta el nom d’abat, ha d’anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, 12 és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres. 13 Per contra, tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer, no fos cas que, predicant als altres, ell fos trobat reprovable, 14 i un dia li digués Déu veient-lo en falta: «¿Com goses predicar els meus preceptes i tenir sempre als llavis la meva aliança, tu que has avorrit la correcció i has llençat rera teu les meves paraules?» 15 I «tu que veies la brossa a l’ull del teu germà no has vist la biga al teu». 16 Que no faci accepció de persones al monestir. 17 Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència. 18 Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure, si no hi ha una altra causa raonable. 19 Però si, per un motiu de justícia, així li ho semblava a l’abat, que ho faci, de qualsevol estament que sigui; si no, que cadascú conservi el seu lloc, 20 perquè tots, «tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa» i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que «Déu no fa pas accepció de persones». 21 L’única cosa que en això ens distingeix davant d’ell és que ens trobi millors que els altres en les bones obres i humils. 22 Que tingui, doncs, l’abat una mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots una mateixa norma segons els mèrits de cadascú.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Quan algú accepta el nom d’abat accepta també l’enorme dificultat de la salvació de la seva ànima perquè «de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen en el terrible judici de Déu». I s’imputarà a culpa del pastor tot el que el cap de casa hagi pogut trobar de menys en el profit de les ovelles. No se’l jutjarà sols per les seves d’obres i omissions, que ja seria prou, sinó també pel que la seva comunitat hagi fet o deixat de fer. «Ahí es nada» que diuen a Castella.

Per caracteritzar la tasca de l’abat, sant Benet empra tres idees: el nom amb què se l’anomena, el que diu i el que fa. El nom, la paraula i els actes, han de tenir coherència entre ells; perquè hi ha l’elevat risc de caure en la hipocresia, en la incoherència i en la mentida. Qui de nosaltres pot pretendre no merèixer mai un retret? Qui no vol salvaguardar una coherència de façana? Qui no corre el risc de caure en el fariseisme? Un fariseisme, que no està arrelat en Déu sinó en el nostre egoisme. Sant Agustí escriu a la ciutat de Déu que «l’amor a tu mateix és menyspreu al de Déu» i, per tant, dels nostres germans.

Sant Benet ens posa, a l’abat i a tots els monjos, en una situació incòmoda, perquè només tenim una manera de ser fidels a Crist i és que sempre tant el monjo, com l’abat, hem de recordar el nom que portem, els nostres vots, el nostre compromís i la nostra paraula donada i així la nostra vida hi ha de correspondre. La coherència a què ens convida sant Benet no és una perfecció de façana, sinó un desig de perfecció, de seguir Crist, malgrat nosaltres mateixos amb les nostres misèries, les nostres debilitats, els nostres pecats, els nostres defectes. Dels monjos, de l’abat, no s’ha d’esperar que siguin perfectes, sinó que sàpiguen reconèixer les seves debilitats i que tot i així o precisament per això vulguin avançar. Així cal entendre el nostre vot de conversió de costums.

Sant Benet també demana a l’abat que no es deixi conduir pels seus sentiments en la seva afectivitat. El que compta per a ell no és la simpatia o l’antipatia per a un o altre germà, sinó la manera de viure que tenen. No compta si coneix l’un o a l’altre de fa tants o menys anys, sinó valorar el qui troba millor a través dels seus actes i de l’obediència, el qui troba humil i millor en les obres. Obediència i humilitat són dues virtuts, dos eixos bàsics que sant Benet considera particularment importants per al monjo. L’abat no fa allò que li ve de gust fer, allò que li resultaria més còmode, que li portaria més simpaties i viure més tranquil; sinó allò que creu que ha de fer i també en aquest criteri es pot equivocar i s’equivoca. Aquesta conversió de l’afectivitat, sant Benet, no la demana a l’abat tot sol, la demana a cada monjo; allò que ha de guiar-nos en la vida monàstica no són els afalacs, les lloances, ni tampoc els sentiments d’autocomplaença o, perquè no dir-ho clar, d’animadversions, o si més no, de menyspreu per algun altre; sinó el gust pel bé, la bellesa per una vida transfigurada per la recerca de Déu. Com n’estem de lluny tots plegats d’això, perquè aquesta conversió en l’amor no és gens fàcil. El món dels sentiments, de les emocions, és un dels secrets més misteriosos de la naturalesa humana. Una de les grans lluites de l’abat, dels monjos, consisteix a allunyar tota hostilitat, tot l’amor malentès que habita en el nostre cor humà. Sols ho podem aconseguir deixant-nos interpel•lar per la Paraula de Déu que sempre ens hi ajuda; demanant-li a Déu el seu socors.

Quan algú accepta el nom d’abat se li hauria d’explicar ben bé que estarà tot el dia, i potser fins i tot durant la nit d’algun monjo insomne, exposat a la crítica. Perquè sempre als ulls d’algú l’abat és injust, sempre privilegia un i castiga un altre, sempre ho fa tot arbitràriament, no escolta mai o pregunta massa, s’inhibeix de tot o com col•loquialment es diu «passa de tot» o tot ho vol controlar i tantes altres coses que se li poden atribuir en un i altre sentit. Si i no; cert i fals alhora. Sempre, hi ha motiu per criticar, es a dir per murmurar, de qualsevol dels superiors que hi hagi, perquè sempre fallen en alguna o en moltes coses. Això també et fa veure que no tot pot ser dolent en tothom i a tothora, sinó que «todo es según el color del cristal con que se mira» i si tenim els ulls del cor bruts, per molt que bufem les ulleres de vidre que portem sobre el nas ho seguirem veient sempre tot negre.

Sant Benet ens diu que l’abat ha de reprendre, exhortar i amenaçar, no són paraules fàcils sinó més aviat gruixudes; fer-ho combinant moments de dolcesa i de rigor; de severitat i de bondat; essent mestre i pare, essent dur amb els indisciplinats i els inquiets; amb els obedients, en canvi, els pacífics i els soferts, els ha d’exhortar perquè progressin més i més; i a la fi als negligents i als menyspreadors, els ha d’amenaçar i castigar. No pot dissimular els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els ha d’extirpar de soca-rel amb tota la seva força. I si als d’esperit més aviat delicat i intel·ligent, els ha de corregir de paraula, amonestant-los una o dues vegades; als obstinats i tossuts, als orgullosos i desobedients, els contumaços els ha de reprimir, perquè el neci no s’esmena amb paraules; un llenguatge ben contundent el de sant Benet.

La nostra societat, escriu l’abadessa Maria del Mar Albajar, viu un moment convuls i pendular i la vertadera autoritat neix del coratge de reconèixer i acceptar la pròpia veritat, la de tots i cadascun de nosaltres. Un camí llarg, sovint costerut; perquè avui en la nostra societat la vida comunitària pot aparèixer com quelcom utòpic, superficial, aparent, darrere el qual hi ha una suma de petites conquestes personals o d’exclusivismes excloents. Com titula la seva darrera carta pastoral el bisbe de Vic, citant sant Agustí, «els pastors bons surten d’entre les ovelles bones». És davant d’aquesta realitat que l’abat, pobre home com qualsevol altre, pobre monjo, pobre cristià, que fa el seu camí amb la motxilla ben carregada dels seus propis i nombrosos defectes, ha d’aplicar a tots una mateixa norma però segons els mèrits de cadascú i d’això el Senyor li’n demanarà comptes.

Nosaltres com el segon fill de l’Evangeli d’avui, hem dit al Senyor que hi anem, i tenim sant Benet, com un nou Joan, amb la missió d’ensenyar-nos el bon camí; no deixem d’anar a la vinya, esforcem-nos-hi; esforcem-nos-hi tots, cap de nosaltres no s’escaparà de donar comptes al Senyor, i l’abat menys que ningú.