diumenge, 27 de desembre del 2015

QUE AQUESTA REGLA NO ESTABLEIX TOTA LA PRÀCTICA DE LA PERFECCIÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 73

1 Hem redactat aquesta Regla perquè, observant-la als monestirs, mostrem que tenim, si més no, una honestedat de costums o un començ de vida monàstica. 2 D’altra banda, per a qui s’afanya per arribar a la perfecció de la vida monàstica hi ha els ensenyaments dels sants Pares, l’observança dels quals porta l’home fins al cim de la perfecció. 3 Perquè, ¿quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? 4 O bé, ¿quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador? 5 I, encara, les Col·lacions dels Pares i les Institucions i les seves Vides, i la Regla del nostre pare sant Basili, 6 ¿què són sinó instruments de virtut per a monjos de vida santa i obedients? 7 Encara que, per a nosaltres, peresosos, que vivim malament, i negligents, són motiu de vergonya i de confusió. 8 Tu, doncs, siguis qui siguis, que t’afanyes per arribar a la pàtria celestial, compleix bé amb l’ajut del Crist aquesta mínima Regla que hem redactat com un començament, 9 i aleshores arribaràs, amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts que ara recordàvem. Amén. 

Comentari de l’abat Octavi Vilà

Arribats al final de la lectura de la Regla, sant Benet ens sorprèn i nosaltres ens podem quedar un xic decebuts: tot el que hem llegit fins ara és sols un començament de la vida monàstica, quan potser nosaltres ja ens crèiem haver arribat a la fi del camí; i no és que el compliment del text sigui un principi de vida monàstica, sinó el seu seguiment amb el cor el que ens hi disposa.

La Regla és com una llavor plantada en el nostre interior, cal que doni els fruits de l’honestedat de costums i del començ de vida monàstica. Per aconseguir això l’hem d’adobar amb la Paraula de Déu i les lectures dels sants pares; però a la fi, si aconseguim que les males herbes de la peresa i la negligència no se la mengin i doni tan sols fruits de vergonya i confusió; solament Déu pot fer germinar la nostra vida de monjos, la nostra vida de cristians. Com diu sant Pau «Ell ens ha fet capaços de ser servidors de la nova aliança, que no és la de la lletra de la Llei, sinó la de l’Esperit. Perquè la lletra mata, però l’Esperit dóna vida» (2 Co 3,6).

Dos punts importants: Honestedat de costums i començ de vida monàstica, aquest és l’objectiu mínim que xifra sant Benet per als qui observen la Regla. La vida monàstica és plantejada com un llarg camí, amb una sola meta final, l’encontre definitiu amb Déu. Observant-la amb el cor, el monjo tan sols s’inicia en la vida monàstica, i per a viure-la en esperit cal que cada monjo l’aprofundeixi. Si es vol cercar la perfecció, cercar-la només, ja que mai no l’obtindrem, cal recórrer a la Paraula de Déu, a les lectures dels sants pares, i encara concreta més Benet en citar les Col·lacions i les Institucions de Cassià, les vides i la Regla de sant Basili. Aquesta és la guia de lectura que ens proposa sant Benet per avançar en el nostre camí i el mètode de lectura és la lectio divina. Al centre la Paraula, com ens diu la constitució dogmàtica Dei Verbum del Concili Vaticà II: «és tanta l’eficàcia que radica en la paraula de Déu, que és, en veritat, suport i vigor de l’Església, i fortalesa de la fe per als seus fills, aliment de l’ànima, font pura i perenne de la vida espiritual. Molt a propòsit s’apliquen a la Sagrada Escriptura aquestes paraules: “Doncs la paraula de Déu és viva i eficaç”, “que pot edificar i donar l’herència a tots els que han estat santificats”».

Nosaltres, però, potser ens mostrarem peresosos i negligents i no complirem la Regla o no la completarem amb la lectura intensa de la Paraula, no voldrem anar més enllà. La Regla és un text de mínims, el seu compliment, és a dir, seguir-la, no garanteix la perfecció, sant Benet, el que ens diu, és que si la seguim estarem oberts a la voluntat de Déu, compromesos en la recerca de Déu, tindrem atenta l’orella a Déu. La senzillesa de la Regla ens posa en braços de Déu. Si la seguim  amb equilibri en la vida de comunitat i de pregària, en la quotidianitat, estarem en disposició d’avançar en el nostre camí.

Tot l’ensenyament de la Regla ens ha de servir per tenir una honestedat i un començ de vida. Sempre som aprenents, sempre estem en camí, mai no arribem a la meta. Amb l’honestedat ens situem en el camí de la conversió i de la humilitat, ens sentim i actuem com a permanents aprenents, i sentint-nos aprenents és com realment iniciem el camí, com avancem pas a pas. Si la Paraula de Déu no és el camí cap a la conversió, per viure amb honestedat la nostra vida de comunitat i a viure-la amb autenticitat, aleshores ni vivim com a monjos ni estem preparant les comunitats futures. La comunitat és com un talent que el Senyor ha posat a les nostres mans, a les mans de tots i cadascun de nosaltres, està a les nostres mans fer-la avançar, créixer, mantenir-la fidel.

Amb la Regla, sant Benet ens presenta els grans eixos de la vida monàstica amb un accent important en l’equilibri. No té importància qui siguem, el que cal és afanyar-nos per arribar-hi, complir bé amb l’ajut de Déu, i aleshores, sempre sota la seva protecció, podrem arribar als cims més elevats; no ho farem pas sols amb les nostres forces, ens cal estar atents a Déu, acomplint de cor la Regla, és així com podrem rebre el seu ajut.

diumenge, 20 de desembre del 2015

ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S'ha de posar a la porta del monestir un monjo d'edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d'una maduresa que el guardi de rondar d'un cantó a l'altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l'encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s'ha d'establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l'aigua, el molí, el forn, l'hort i els diversos oficis, s'exerceixin a l'interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància. 

Comentari de l'abat Octavi Vilà

Sant Benet situa el capítol que parla del porter tot just darrere del dedicat a l’abat i al prior, destacant així no sols la importància d’aquest ofici sinó també l’atenció que cal posar en la relació del monjo amb tot allò que, essent proper al monestir, li és aliè. Tinguem present que amb aquest capítol acabava la primera redacció de la Regla, fet que encara en destaca més la importància. Sant Benet ens presenta aquí doncs la relació del monjo amb allò extern del monestir en dues direccions: els forasters que truquen a la porta i si els monjos han de cercar fora allò que ja haurien de tenir a casa.

El porter del monestir se’ns presenta com l’enllaç entre el món exterior i la comunitat; Benet li demana en concret que sigui assenyat, madur, poc amant d’anar d’aquí cap a allà, dolç, temorós de Déu, ràpid a acomplir els encàrrecs i fervorós. El porter és, en certa manera, la imatge del monestir, és aquell monjo amb el qual topa qui ens ve a veure o qui truca a la nostra porta; és una mica aquell gènere exposat a l’aparador del monestir, com en les botigues. Cal que sigui atent i alhora curós, que obrir la porta al foraster no vulgui dir deixar-lo entrar en la intimitat del monestir, dins la nostra vida comunitària. Mantenir l’equilibri entre la fraternal cordialitat i la nostra privacitat. Escriu Ester de Waal que una fusió massa gran entre hostes i monjos no beneficia a cap dels dos; cal doncs saber mantenir l’equilibri en l’acolliment.

Quasi tots passem un moment o altre per la porteria, els diumenges i festius són porters diferents monjos, això fa que qui truqui a la porta o al telèfon rebi diferents estils d’acolliment, però tots hauríem de tenir un mínim comú denominador, hauríem de transmetre pau i cordialitat. Sant Benet ens demana sempre de veure Crist en l’altre, cal que també el vegem en el qui truca a la nostra porta o al nostre telèfon o ens envia un correu electrònic, sigui un familiar d’un monjo, un amic del monestir o un desconegut.

Aquest acolliment serà tant més profund com més el practiquem acollint també els de dins, els germans de comunitat. A voltes sembla més gratificant, segurament per la novetat, o perquè no ens plantegen problemes de convivència o perquè ens professen una admiració fugissera, acollir els forasters. Sovint aquests forasters ens afalaguen les orelles, ens fan sentir qui sap qui o ens diuen que som qui sap què i marxen impressionats per haver parlat amb un monjo i a nosaltres ens deixen una mica bocabadats. I alhora entre nosaltres mateixos no ens valorem massa. És molt bo haver rebut bé un foraster que ens ha visitat i haver-li transmès una pau serena. Cal però acollir tots els altres com el Crist, aquesta és la idea que sant Benet vol que portem a la pràctica. Escriu el nostre Abat General en la seva carta de Nadal que: «Un cop a casa ens trobem envoltats de germans i germanes que viuen la mateixa experiència. Se’ns demana de caminar plegats per tal d’esdevenir perfectes en la misericòrdia com el Pare.» El monjo ha de tenir present sempre que Crist es troba en els altres, en tots els altres, en els de fora i en els de dins, i aquesta idea supera qualsevol altre plantejament. És el punt clau de la Regla, un text cristocèntric per excel·lència.

Aquest capítol ens presenta també el tema de la nostra separació d’allò que algunes espiritualitats monàstiques anomenaven el món. Som, certament, també part del món però cal que intentem establir una certa protecció a la nostra vida posant uns límits a les visites, a les sortides, especialment en dies i temps d’especial importància litúrgica o per la vida comunitària del nostre monestir; cal que aquesta relació no entorpeixi ni dificulti la nostra vida de monjos i molt especialment la participació en l’Ofici Diví. Així sant Benet ens parla també en aquest capítol de la conveniència per als monjos de no córrer massa sovint per fora del monestir, ens diu que els monjos han de trobar en el clos del cenobi tot allò necessari per tal de poder centrar-se en la vida monàstica. Potser avui dia trobar tot allò material necessari per a la vida dins el monestir resulta bastant difícil, però potser sovint cerquem fora allò innecessari, material o immaterial. Allò que considerem ajudes espirituals alienes a la nostra espiritualitat, coses que a voltes fins i tot ens posen entrebancs per a un progrés interior vertader i perdurable. Cal que cerquem primer dins de casa, dins de l’espiritualitat monàstica, en concret la cistercenca, i que aprenguem de l’experiència, del camí que feren els nostres pares en la vida monàstica, com ens demana el Concili Vaticà II, i després, havent donat els primers passos amb fermesa, ja incorporarem les novetats que ens siguin útils.

El darrer paràgraf d’aquest capítol, el que denota que era la fi d’una primera redacció de la Regla, ens diu que aquest text l’hem de tenir ben mastegat de tant sovint com l’hem de sentir, ben aprehès, que cal que ens el fem nostre. La Regla és el full de ruta de la nostra vida, la carta de navegació del camí vers Crist, el qual, si no li anteposem res absolutament, ens durà tots junts a la vida eterna.

diumenge, 13 de desembre del 2015

ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 59

1 Si mai algun noble ofereix el seu fill a Déu en el monestir, i el noi encara és petit, que els seus pares escriguin la cèdula de petició que hem dit abans, 2 i juntament amb l’oblació eucarística embolcallin la cèdula i la mà del noi amb les tovalles de l’altar, i així l’oferiran. 3 Pel que fa als seus béns, que a la cèdula que presenten prometin amb jurament que mai, ni per ells mateixos, ni per un procurador, ni per qualsevol mitjà, no li donaran res ni li facilitaran l’ocasió de posseir; 4 o bé, si no volen fer-ho així i volen oferir alguna cosa com a almoina per compensar el monestir, 5 que facin una donació dels béns que volen donar al monestir, reservant se’n, si ho preferien, l’usdefruit. 6 I així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l -Déu no ho vulgui-, cosa que sabem per experiència. 7 Igual ho faran els de condició modesta. 8 Aquells, però, que no tenen absolutament res, que escriguin simplement la cèdula i ofereixin el seu fill amb l’oblació davant de testimonis. 

Comentari de l’abat Octavi Vilà

Aquest capítol de la Regla, que ens pot semblar avui desfasat i propi d’altres temps, si hi gratem una mica, ens deixa entreveure tres aspectes que sant Benet va repetint al llarg del seu full de ruta per a la nostra vida, tres aspectes fonamentals. Hi tenim el tema de l’accepció de persones, el de la consagració a Déu i el de la perseverança davant les temptacions, i no son pas temes menors.

Sant Benet recomana a l’abat de no fer accepció de persones en el capítol 2 i en el capítol 34, ja que sols l’obediència ha de servir de barem, i el criteri per al repartiment d’allò que cadascú necessita no pot estar subjecte a preferències personals. L’abat ha de saber mantenir l’equilibri entre emprar en bé de la comunitat els dons i talents de cadascun dels monjos i evitar els greuges comparatius, motiu sempre de murmuració, i això no és una tasca fàcil. Però a part de l’accepció de persones que demana la Regla que l’abat no practiqui, hi ha un altre tipus d’accepció.

Cada un de nosaltres pot ser responsable d’una autoaccepció, és a dir, fem accepció quan ens considerem per damunt dels altres, ens creem les nostres pròpies normes al marge de la comunitat, quan jutgem menyspreant els altres o quan atorguem categories de bons i mals monjos segons el nostre criteri particular; és a dir, totes aquelles actituds nascudes de l’autocomplaença que no tenen res de cristià ni de monàstic. És un perill que sempre ens ronda, potser més en els primers períodes de la vida monàstica, però per més que vulguem no l’abandonem mai aquest risc. «La temptació se’ns presenta de manera solapada, contagia tot l’ambient que ens envolta, ens impulsa a buscar sempre una justificació», diu el papa Francesc. En l’etapa inicial és tasca del mestre de novicis orientar i ajudar a destriar entre allò que ens fa avançar en el camí i allò que ens dificulta el pas; a mesura que avancem en la vida monàstica som nosaltres mateixos els qui hem de decidir il•luminats per la Paraula, tot i que sempre podem recórrer a l’abat o algun altre germà. Però sovint no entenem algunes decisions o bé perquè són mal explicades o bé perquè ens manquen elements de judici que altres sí tenen. Alhora, com quan manen coses impossibles a un monjo (capítol 68), cal confiar en el Senyor i mirar si el que volem és fer la nostra pròpia voluntat enlloc d’intentar entendre el que ens cal fer a cada moment i el que se’ns demana; i si creiem que realment és un sense sentit plantejar-ho, però abans sempre pensar-hi dos cops i confiar.

Aquest confiar en el Senyor és el que porta el monjo a consagrar-se a Déu, a lliurar-se juntament amb l’oblació de l’Eucaristia deixant la seva cèdula de professió sobre l’altar, com una víctima santa i agradable a Déu, segons diu Pau a la carta als Romans. Per arribar a aquest lliurament i perseverar-hi, cal no desesperar mai de la misericòrdia de Déu i estimar el lloc i els germans, tancant totes les portes a la desesperança. En aquest capítol sant Benet escriu que cal tancar les portes a allò que ens pugui seduir, però parla concretament dels infants que no poden discernir. En el nostre cas no es tracta de tancar els ulls a la realitat sinó d’obrir els del cor, i mitjançant el discerniment, intentar avançar amb fermesa pas a pas sortejant temptacions de tot tipus, que mai no desapareixeran, creant-nos un espai interior que ens permeti viure com a monjos amb els altres monjos que formen la comunitat i en els quals hi ha també el rostre de Crist. Diu el papa Francesc que «Quan som temptats, només la Paraula de Déu, la paraula de Jesús ens salva. Escoltar aquesta Paraula ens obre l’horitzó», perquè «Ell està sempre disposat a ensenyar-nos a com sortir de la temptació. Jesús és gran perquè no tan sols ens fa sortir de la temptació, sinó que ens dóna més confiança».

Els fills dels nobles i els de condició modesta, ahir i avui, tots som temptats, tot i ser oferts a Déu amb el pa eucarístic; també avui nosaltres cada dia hem de sortejar temptacions, angoixes, tantes coses que no ens agraden i tants moments baixos. El suport el tenim en la Paraula i en aquella que la va dur al seu ventre, en Maria, que en aquest temps d’Advent esdevé encara més un referent, en paraules de sant Bernat: «En els perills, en les angoixes, en els dubtes, pensa en Maria, invoca Maria. Que Maria no s’aparti de la teva boca, que no s’aparti del teu cor; (...) No et desencaminaràs si la segueixes, no desesperaràs si li pregues, no et perdràs si penses en ella. Si ella et duu de la seva mà, no cauràs; si et protegeix, res no hauràs de témer; no et fatigaràs, si és la teva guia; arribaràs feliçment al port, si ella t’empara.»

diumenge, 6 de desembre del 2015

L'ORATORI DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 52

1 L'oratori ha de ser allò que diu el seu nom, i no s'hi ha de fer ni de guardar cap altra cosa. 2 En acabat de l'ofici diví, que surtin tots amb el màxim silenci i guardin la reverència deguda a Déu, 3 perquè el germà que potser vulgui pregar ell tot sol no es vegi destorbat per la importunitat d'un altre. 4 I si, algú, una altra estona, volia pregar amb més recolliment, que entri senzillament i que pregui, no amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes i amb efusió del cor. 5 Per això, al qui no hi faci res de semblant, que no se li permeti de quedar-se a l'oratori acabat l'ofici diví, tal com hem dit, a fi que un altre no es vegi destorbat.

Comentari de l'abat Octavi Vilà

Silenci, reverència, recolliment i senzillesa; aquesta és la recepta que sant Benet ens dóna per crear un ambient d’autèntica pregària; un espai dedicat a allò que diu el seu nom i una actitud interior creant un clima que ens permeti donar allò millor de nosaltres mateixos; en l’expressió que ell utilitza parlant de l’efusió del cor; és a dir pregar amb tota intensitat. Per trobar aquest equilibri, aquesta centralitat, sant Benet sap que cal que l’espai acompanyi i el clima interior hi convidi. Cal endreçar l’espai exterior i l’interior i escombrar el destorb i la importunitat.

La pregària ocupa una part central en la nostra vida, pregària comunitària, l’ofici diví, que marca tota la nostra jornada i la nodreix; i pregària individual, personal, en solitud, que esdevé l’escola d’aprenentatge de l’ofici diví. Al llarg de la nostra jornada, Crist se’ns fa present, molt més doncs en els moments concrets de pregària, de lectio, en què la familiaritat de la relació amb Déu s’accentua.

L’abadessa Montserrat Viñas escriu que quan el monjo prega en comunió amb la resta de la comunitat és quan és capaç de viure la seva consagració a Déu amb un cor ample i joiós. Pregar és doncs per al monjo com respirar, una necessitat vital, no ha de ser pas una obligació, ni una rutina ni un alliberament dels escrúpols de la consciència, ni una càrrega que fa esbufegar, com diu l’abat Casià Maria Just. Cal posar-hi tot l’esperit, tota l’ànima, no podem fer mai vacances de Déu, sinó que la relació continuada amb Ell ha d’abastar tota la nostra vida. L’oratori exterior i l’interior han de ser allò que diu el seu nom, lloc de pregària on rau el silenci, la reverència, el recolliment i la senzillesa, viscudes amb efusió del cor.

Hem viscut una setmana intensa, voldria agraïr la seva tasca a tots els qui han tingut un paper en la preparació i desenvolupament d’aquesta elecció abacial; crec que el decurs de l’elecció de dijous ha estat una celebració acurada i viscuda per la comunitat amb intensitat, rapidesa i senzillesa. En celebrar els 75 anys de la restauració de la vida monàstica a Poblet voldria fer notar que per primer cop s’ha viscut una canvi de superior amb total normalitat, i això és evidentment un mèrit de tota la comunitat. La nostra comunitat ha donat a més a l’Orde en els darrers mesos un procurador, com fa uns anys li va donar un abat general, un altre signe del paper rellevant i de la vitalitat que té el nostre monestir. Entre tots cal però que continuem treballant per una comunitat cada cop més unida, rica en vida de pregària i treball, viscuda en comunitat amb alegria; això no ens ho regalarà ningú, és feina de cada dia i de tots.