De la Regla de sant Benet
Capítol 43
1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Ergo nihil operi Dei praeponatur.»
«Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví.» (RB 43,3)
Som a la part de la Regla que om anomena complement del codi penal. Sant Benet ens parla de l’observança, de la regularitat i de la puntualitat. Posa al mateix nivell l’acompliment en l’Ofici diví i a la taula, perquè ambdós són actes comunitaris. Ens dona el precepte, després la manera com acomplir-lo i finalment la motivació. Però hi ha una frase cabdal que és el centre del que ens vol transmetre sant Benet i és quan ens diu que no hem d’anteposar res a l’Ofici diví; una expressió contundent que empra en altres llocs de la Regla per a centrar l’atenció en quina és la raó de la nostra vida que no és altre que Crist. La fa servir al capítol IV sobre les bones obres i en la conclusió del capítol LXXII sobre el bon zel. En totes aquestes cites sant Benet ens destaca amb aquesta expressió «no anteposar-hi res» que és amb Crist i per Crist que preguem a l’Ofici diví. No anteposar res a l’Ofici diví és altrament no anteposar res a Crist, anant-hi de bona gana, tant bon punt haguem sentit el senyal, deixant el que tenim entre mans, amb la més gran rapidesa, però amb gravetat, sense donar lloc a facècies.
La litúrgia és l’expressió privilegiada de la comunió amb Déu i de la comunió amb els germans. En la litúrgia neix i creix l’espiritualitat veritable i és en sí mateixa acció i esperit, perquè dóna sentit a la nostra vida, fa que aquesta sigui en realitat un lliurament ple i generós a Déu a qui no l’hi hem d’anteposar res. La Regla ens proposa una vida litúrgica plena, marcada per la pràctica intensa, però també, pel caràcter d’oblació i de lloança, que l’omple. L’Ofici diví acompleix en la Regla la funció de santificar tot el nostre temps, així el dia i la nit estan marcats en la nostra jornada per la convocatòria a l’oració comunitària, durant la que creiem «estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels» (RB 19,6). D’aquí que a l’exigència de puntualitat en la celebració dels oficis, se li atribueixi tanta importància i que es confiï a l’abat la responsabilitat de convocar als germans perquè tot es faci al seu degut temps (RB 47,1), amb la recomanació insistent de resar les hores fins i tot en els llocs de treball, o bé si un és lluny del monestir, en camí o de viatge (RB 50), fet que testimonia la seva transcendental importància.
«Nihil amori Christo praeponere.»
«No anteposar res a l’amor de Crist.» (RB 4,21)
La utilització del mateix verb «anteposar», ens mostra que l’Ofici diví es presenta com el símbol de la nostra dedicació a Crist i al seu amor, com l’expressió d’una vida dedicada tota ella al Senyor, una ofrena que eleva i consagra tots els moments de la nostra vida a Ell. El monjo, en l’Ofici diví, santifica seu el temps i confessa la presència sobirana del seu Senyor a qui li dedica tots els seus esforços. L’Ofici diví, la litúrgia, és el signe més clar del que és la vida monàstica en el seu conjunt; no anteposant-li res, és justament fer una opció clara i generosa per Crist i pel seu amor. Amb el teixit litúrgic dels dies i de les estacions, la permanència a l’oratori, la fidelitat perseverant en la pregària i la lectura, els monjos santifiquem el treball i orientem el conjunt de la nostra jornada, dia rere dia, cap a la seva fi que és Déu; preguem per Crist i amb Crist el qual demanem que ens dugui tots junts a la vida eterna. La litúrgia significa en la disciplina monàstica, l’exercici concret del seguiment de Crist segons l’esperit i la lletra de la Regla i el seu caràcter simbòlic proclamant la lloança divina, transformant-ho tot «perquè en tot sigui Déu glorificat» (RB 57,8; cf. 1Pe 4,11).
«Cui non permittimus privata imperia praeponi.»
«No permetem que s’anteposin manaments particulars.» (RB 71,3).
En la vida monàstica té una gran importància, esdevé central, la pregària comunitària; per això sant Benet destaca el sentit de la presència de Déu arreu i vol per això mateix que la litúrgia la celebrem ben conscients de que estem davant de Déu, salmejant amb temor i amb gust com ens diu la Regla (cf. 19,4). Això no és sempre fàcil, sovint esdevé que tenim una lluita interior contra les nostres distraccions. La perseverança ens pot ajudar a no caure, Déu no ho vulgui que hi caiguéssim, en el desànim i el tedi que podrien portar-nos a sentir-nos buits interiorment durant la pregària i en la nostra vida de monjos i de cristians. Per això creguem sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’Ofici diví i per extensió en tota la nostra vida; que Déu és present a tot arreu i que els seus ulls en tot lloc ens esguarden (cf. RB 19,1) . No és que el monestir, la comunitat, existeixin per l’Ofici diví sinó que aquest és la manifestació comunitària més clara. Per això l’absència més o menys habitual i continuada de l’ofici comunitari, sense una raó suficient, de pes, va contra els vots que dipositem sobre l’altar el dia de la nostra professió solemne, i els incomplim si desatenem la pregària, un dels nostres deures fonamentals, perquè ens hem compromès en una comunitat que prega comunitàriament. La tradició monàstica ja des dels seus inicis ens mostra el caràcter personal i comunitari, és a dir eclesial de l’Ofici diví. Ens cal lluitar perquè res no ens destorbi d’aquest compliment, perquè el desànim, la mandra o la rutina no ens desmotivin i la nostra participació sigui plena, en cos i en esperit; posant-hi tots els sentits per viure la litúrgia amb el sentiment d’estar més que mai en presència de Déu.
«Christo omnino nihil praeponant.»
«Que no anteposin res absolutament al Crist.» (RB 72,11)
Si ens creiem cridats pel Senyor a seguir-lo en el clos del monestir, no ens hauria de costar de ser puntuals i diligents quan la campana ens convoca a l’Ofici diví. No ens caldria ser dels que hi arriben tard o ja no hi arriben. Per sant Benet queda ben clar que no es tracta tant sols d’una primacia de qualitat, ja que tot cristià que viu la seva fe amb sinceritat sap de la importància cabdal de l’oració en la seva vida. Aquí, sant Benet, destaca la primacia efectiva de l’oració, així el monjo arribada l’hora es veu obligat a interrompre un treball, potser molt interessant, una conversa, el que tingui entre mans, sabent sense cap dubte a què ha de donar la prioritat, al Senyor. Encara que sant Benet dóna aquest principi com a regla per a cada monjo en particular, la forma impersonal del text li confereix un abast més general, comunitari. El monjo ha d’estar delerós per participar a l’Ofici diví; recordem com per sant Benet el zel per l’Ofici diví és un dels factors més decisius per determinar si un novici té veritablement vocació a la vida monàstica; perquè la pregària és la meta de tots els exercicis de la nostra vida i qui té poques aptituds per a ella, difícilment pot creure’s que tingui vocació. El zel del monjo per l’Ofici diví l’impulsa a preparar-se bé per a aquesta acció suprema i per esforçar-se a realitzar-la el millor que pugui. Per això la sanció més greu que pot rebre un monjo és veure’s privat de la participació en aquest acte de la comunitat; perquè vol dir estar desconnectat de la vida espiritual d’aquesta. Però a la fi tot i ser tan important l’Ofici diví en la vida del monjo, la celebració ritual de l’Opus Dei no pot considerar-se en sí mateixa la fi de la vida monàstica, sinó un mitjà privilegiat. Perquè la finalitat del monjo és cercar a Déu; l’Ofici diví significa certament la concreció més explícita d’aquesta cerca de Déu, és a dir, la dimensió contemplativa i alhora comunitària de l’ideal benedictí. És cert que la comunitat monàstica es construeix i s’expressa principalment per l’Ofici diví, però aquest sempre serà l’expressió de la recerca de Déu que ha de caracteritzar tota la vida del monjo, no anteposant-hi res, absolutament res.
diumenge, 25 de novembre del 2018
diumenge, 18 de novembre del 2018
ELS GERMANS MALALTS
De la Regla de sant Benet
Capítol 26
1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Abans de tot i per damunt de tot», sant Benet fa l’opció pels febles, el seu igualitarisme esdevé asimètric per tal de protegir als més febles i entre ells als malalts. Al cap i a la fi és la mateixa opció que pren l’Evangeli del qual fa una cita ben concreta. Podem diferenciar, certament, diferents tipologies de malalties; la puntual que pot anar d’un refredat a una caiguda passant per una operació concreta; les que van associades a la vellesa, diguem que es caracteritzen perquè tot va cada cop més a pitjor més que no pas a millor; les malalties cròniques que són aquelles lesions o afeccions que hem de suportar durant molt de temps, potser tota la nostra vida; i finalment les malalties greus, que tenen un bon exemple en la que fa un temps s’anomenava “un mal dolent” i ara, quan algú mor a resultat de patir-la, es diu que ho ha fet després “d’una llarga malaltia”, sempre la por a dir les coses pel seu nom. Sigui curta o llarga, terminal o temporal, tots en un moment o altre estem malalts i tenim necessitat de ser atesos o d’anar al metge. Davant la malaltia tots en som espectadors i protagonistes de manera alternativa. Sant Benet, tot i responsabilitzant-ne a l’abat en darrer terme, com sempre, ens parla de com hem de comportar-nos tant si som nosaltres els malalts com si hem d’atendre als germans malalts. Si ho som nosaltres cal no ser exigents tot i sentir-nos inútils, cal no angoixar als qui ens cuiden amb peticions potser prescindibles. I si som dels qui ens toca atendre’ls fer-ho com al mateix Crist.
Avui la nostra societat tendeix a amagar o a maquillar aquells fets que l’enfronten d’una manera radical a la realitat no volguda; així succeeix amb la malaltia o amb la mort, potser per tal de que no ens pertorbin amb excés la nostra suposada pau interior o la rutina de la nostra vida. L’atenció als malalts als hospitals o a les cases de repòs d’una banda representa que estiguem millor atesos, ningú pot dubtar com en aquest aspecte la nostra societat ha avançat i molt. Però d’altre banda, a vegades pot ser una decisió presa des d’una certa voluntat de no voler ocupar-nos-en personalment, de no tenir-ho present davant dels ulls a tothora.
La dignitat dels malalts, que un dia o altre serà també la nostra o ho és o ho ha estat, és humanament atesa i respectada en el nostre entorn. Ho veiem quan algun germà nostre resta hospitalitzat amb la manera com el personal sanitari l’atén. També a casa nostra els mallats són atesos correctament per uns servidors sol·lícits i diligents i atesos espiritualment per la major part dels preveres de la comunitat al llarg de la setmana. Certament algun cop, tot i maldar per aconseguir-ho, no podem fer que els nostres germans visquin les darreres hores de la seva vida i morin a casa; perquè les circumstàncies i les atencions que els calen així ho comporten. La mort no es pot preveure mai amb una certesa absoluta ni encara menys programar-la; però procurem fer-ho el millor que podem perquè els nostres germans estiguin acompanyats i atesos a casa o a fora.
Sant Benet ens alerta contra la negligència, contra les exigències que entristeixen i també contra l’afebliment de la disciplina regular. Això és ben vàlid perquè no utilitzem una malaltia, especialment no greu, com a excusa quan ja ens n’hem restablert, per seguir estalviant-nos el règim de la vida quotidiana o regular; sant Benet ens parla en concret dels banys i de la carn en el menjar però ho podríem estendre a d’altres aspectes.
Tenir cura, servir, suportar són alguns dels verbs que centren les accions d’aquest capítol. Els subjectes són Crist, els malalts i l’abat, el majordom i els infermers, en definitiva tota la comunitat. Ser servits com el Crist, com si fossin realment el Crist; no és pas una expressió menor. Sant Benet ens diu que hem de veure al Crist en els hostes, en els germans i molt especialment en els malalts, en els febles.
El pas de sà a malalt es produeix en travessar una frontera molt feble; un diagnòstic escoltat a la consulta d’un metge pot representar d’un dia per un altre el canvi de rumb de tota la nostra vida. Des de la nostra experiència de cristians, de monjos ho hem d’afrontar, si ens cal fer-ho, d’una manera concreta, cadascú a la seva certament, però la nostra fe cal que s’hi faci present, ben present, perquè sinó semblaria, potser encertadament, que estem a les verdes i no a les madures, que mentre tot va més o menys bé anem fent i que quan les coses es compliquen ens revelem contra la mateixa voluntat de Déu. «Acceptem els béns com un do de Déu, i no hem d’acceptar els mals?» es pregunta Job (Jb 2,10). No és pas que Déu vulgui ni que estiguem malalts, ni que patim, ni res de similar; però si per atzar, o no tant atzar, això s’esdevé si que vol que el sentim a Ell al nostre costat més que mai; que no recorreguem aquest tram de la nostra vida sols, sinó amb Crist i els germans a la vora. Perquè un malalt pot tenir la sensació de que el terra s’enfonsa als seus peus i per això cal tenir-ne cura i afrontar-ho amb Crist a la vora.
Diu el Papa Francesc que «la malaltia, sobretot quan és greu, posa sempre en crisi l’existència humana i ens planteja grans interrogants. La primera reacció pot ser de rebel·lia: Per què m’ha succeït precisament a mi? Podem sentir-nos desesperats, pensar que tot està perdut i que ja res té sentit. En aquesta situació, d’una banda la fe en Déu es posa a prova, però al mateix temps revela tota la seva força positiva. No perquè la fe faci desaparèixer la malaltia, el dolor o els interrogants que planteja, sinó perquè ens ofereix una clau amb la qual podem descobrir el sentit més profund del que estem vivint; una clau que ens ajuda a veure com la malaltia pot ser el camí que ens porta a una proximitat més estreta amb Crist, que camina al nostre costat carregat amb la creu. I aquesta clau ens la proporciona María, la seva Mare, experta en aquest camí.» (Missatge per a la XXIV Jornada Mundial del malalt 2016).
El centre d’aquest capítol és el malalt, el feble, el vulnerable; de qui cal tenir-ne cura, que vol dir més caritat, compassió i atenció. Cal mostrar-la al qui està a la infermeria o a la cel·la malalt, al qui acompanyem al metge, al qui es posa malalt i l’hi apropem el dinar o el sopar; en tots hi ha el Crist, el mateix Crist; abans de tot i per damunt de tot. La malaltia, física però també espiritual, no ha de considerar-se un bé en si mateixa ni una eina per matar el cos, com si aquest fos dolent. Ha de ser tractada pels mitjans al nostre abast per guarir el cos tanmateix com es cerca de guarir l’ànima, amb paciència i lliurament per part dels infermers. Hem de veure en ella una ocasió propícia per créixer en el més profund del nostre ésser, creixement en l’amor i en l’esperit. La malaltia pot ser una ocasió de vida, la vida que transmet el malalt que porta les seves dolències amb bon esperit, que és capaç de somriure sense estar transmetent el seu dolor als altres intencionadament, que arriba a donar un sentit més profund a la seva situació en un lliurament d’amor que només alguns aconsegueixen a comprendre. També pot ser ocasió de vida per l’actitud dels altres en el seu lliurament pel germà malalt, lliurament del seu temps, de les seves persones, de la seva paciència. La malaltia ens posa a prova físicament i espiritualment, com a actors principals o com a actors secundaris, però a la fi tots en som protagonistes fins i tot quan hem d’atendre als nostres pares o familiars malats fora del monestir. En tot lloc cal que abans de tot i per damunt de tot els servim com si fossin realment el Crist.
Capítol 26
1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Abans de tot i per damunt de tot», sant Benet fa l’opció pels febles, el seu igualitarisme esdevé asimètric per tal de protegir als més febles i entre ells als malalts. Al cap i a la fi és la mateixa opció que pren l’Evangeli del qual fa una cita ben concreta. Podem diferenciar, certament, diferents tipologies de malalties; la puntual que pot anar d’un refredat a una caiguda passant per una operació concreta; les que van associades a la vellesa, diguem que es caracteritzen perquè tot va cada cop més a pitjor més que no pas a millor; les malalties cròniques que són aquelles lesions o afeccions que hem de suportar durant molt de temps, potser tota la nostra vida; i finalment les malalties greus, que tenen un bon exemple en la que fa un temps s’anomenava “un mal dolent” i ara, quan algú mor a resultat de patir-la, es diu que ho ha fet després “d’una llarga malaltia”, sempre la por a dir les coses pel seu nom. Sigui curta o llarga, terminal o temporal, tots en un moment o altre estem malalts i tenim necessitat de ser atesos o d’anar al metge. Davant la malaltia tots en som espectadors i protagonistes de manera alternativa. Sant Benet, tot i responsabilitzant-ne a l’abat en darrer terme, com sempre, ens parla de com hem de comportar-nos tant si som nosaltres els malalts com si hem d’atendre als germans malalts. Si ho som nosaltres cal no ser exigents tot i sentir-nos inútils, cal no angoixar als qui ens cuiden amb peticions potser prescindibles. I si som dels qui ens toca atendre’ls fer-ho com al mateix Crist.
Avui la nostra societat tendeix a amagar o a maquillar aquells fets que l’enfronten d’una manera radical a la realitat no volguda; així succeeix amb la malaltia o amb la mort, potser per tal de que no ens pertorbin amb excés la nostra suposada pau interior o la rutina de la nostra vida. L’atenció als malalts als hospitals o a les cases de repòs d’una banda representa que estiguem millor atesos, ningú pot dubtar com en aquest aspecte la nostra societat ha avançat i molt. Però d’altre banda, a vegades pot ser una decisió presa des d’una certa voluntat de no voler ocupar-nos-en personalment, de no tenir-ho present davant dels ulls a tothora.
La dignitat dels malalts, que un dia o altre serà també la nostra o ho és o ho ha estat, és humanament atesa i respectada en el nostre entorn. Ho veiem quan algun germà nostre resta hospitalitzat amb la manera com el personal sanitari l’atén. També a casa nostra els mallats són atesos correctament per uns servidors sol·lícits i diligents i atesos espiritualment per la major part dels preveres de la comunitat al llarg de la setmana. Certament algun cop, tot i maldar per aconseguir-ho, no podem fer que els nostres germans visquin les darreres hores de la seva vida i morin a casa; perquè les circumstàncies i les atencions que els calen així ho comporten. La mort no es pot preveure mai amb una certesa absoluta ni encara menys programar-la; però procurem fer-ho el millor que podem perquè els nostres germans estiguin acompanyats i atesos a casa o a fora.
Sant Benet ens alerta contra la negligència, contra les exigències que entristeixen i també contra l’afebliment de la disciplina regular. Això és ben vàlid perquè no utilitzem una malaltia, especialment no greu, com a excusa quan ja ens n’hem restablert, per seguir estalviant-nos el règim de la vida quotidiana o regular; sant Benet ens parla en concret dels banys i de la carn en el menjar però ho podríem estendre a d’altres aspectes.
Tenir cura, servir, suportar són alguns dels verbs que centren les accions d’aquest capítol. Els subjectes són Crist, els malalts i l’abat, el majordom i els infermers, en definitiva tota la comunitat. Ser servits com el Crist, com si fossin realment el Crist; no és pas una expressió menor. Sant Benet ens diu que hem de veure al Crist en els hostes, en els germans i molt especialment en els malalts, en els febles.
El pas de sà a malalt es produeix en travessar una frontera molt feble; un diagnòstic escoltat a la consulta d’un metge pot representar d’un dia per un altre el canvi de rumb de tota la nostra vida. Des de la nostra experiència de cristians, de monjos ho hem d’afrontar, si ens cal fer-ho, d’una manera concreta, cadascú a la seva certament, però la nostra fe cal que s’hi faci present, ben present, perquè sinó semblaria, potser encertadament, que estem a les verdes i no a les madures, que mentre tot va més o menys bé anem fent i que quan les coses es compliquen ens revelem contra la mateixa voluntat de Déu. «Acceptem els béns com un do de Déu, i no hem d’acceptar els mals?» es pregunta Job (Jb 2,10). No és pas que Déu vulgui ni que estiguem malalts, ni que patim, ni res de similar; però si per atzar, o no tant atzar, això s’esdevé si que vol que el sentim a Ell al nostre costat més que mai; que no recorreguem aquest tram de la nostra vida sols, sinó amb Crist i els germans a la vora. Perquè un malalt pot tenir la sensació de que el terra s’enfonsa als seus peus i per això cal tenir-ne cura i afrontar-ho amb Crist a la vora.
Diu el Papa Francesc que «la malaltia, sobretot quan és greu, posa sempre en crisi l’existència humana i ens planteja grans interrogants. La primera reacció pot ser de rebel·lia: Per què m’ha succeït precisament a mi? Podem sentir-nos desesperats, pensar que tot està perdut i que ja res té sentit. En aquesta situació, d’una banda la fe en Déu es posa a prova, però al mateix temps revela tota la seva força positiva. No perquè la fe faci desaparèixer la malaltia, el dolor o els interrogants que planteja, sinó perquè ens ofereix una clau amb la qual podem descobrir el sentit més profund del que estem vivint; una clau que ens ajuda a veure com la malaltia pot ser el camí que ens porta a una proximitat més estreta amb Crist, que camina al nostre costat carregat amb la creu. I aquesta clau ens la proporciona María, la seva Mare, experta en aquest camí.» (Missatge per a la XXIV Jornada Mundial del malalt 2016).
El centre d’aquest capítol és el malalt, el feble, el vulnerable; de qui cal tenir-ne cura, que vol dir més caritat, compassió i atenció. Cal mostrar-la al qui està a la infermeria o a la cel·la malalt, al qui acompanyem al metge, al qui es posa malalt i l’hi apropem el dinar o el sopar; en tots hi ha el Crist, el mateix Crist; abans de tot i per damunt de tot. La malaltia, física però també espiritual, no ha de considerar-se un bé en si mateixa ni una eina per matar el cos, com si aquest fos dolent. Ha de ser tractada pels mitjans al nostre abast per guarir el cos tanmateix com es cerca de guarir l’ànima, amb paciència i lliurament per part dels infermers. Hem de veure en ella una ocasió propícia per créixer en el més profund del nostre ésser, creixement en l’amor i en l’esperit. La malaltia pot ser una ocasió de vida, la vida que transmet el malalt que porta les seves dolències amb bon esperit, que és capaç de somriure sense estar transmetent el seu dolor als altres intencionadament, que arriba a donar un sentit més profund a la seva situació en un lliurament d’amor que només alguns aconsegueixen a comprendre. També pot ser ocasió de vida per l’actitud dels altres en el seu lliurament pel germà malalt, lliurament del seu temps, de les seves persones, de la seva paciència. La malaltia ens posa a prova físicament i espiritualment, com a actors principals o com a actors secundaris, però a la fi tots en som protagonistes fins i tot quan hem d’atendre als nostres pares o familiars malats fora del monestir. En tot lloc cal que abans de tot i per damunt de tot els servim com si fossin realment el Crist.
diumenge, 11 de novembre del 2018
SI S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 29
1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.
Comentari l’Abat Octavi Vilà
Estem a la part de la Regla que hom anomena codi penal. Sant Benet sempre tan realista sap que malgrat tot faltem i que segons quines faltes poden afectar a tota la comunitat. Per això en casos puntuals, extrems podríem dir, es pot produir l’abandó del monestir. Però ni tant sols així sant Benet tanca la porta al retorn, un retorn condicionat per dos factors: en primer lloc l’esmena d’allò per què es va sortir i de l’altra ser rebut en el darrer lloc per comprovar la humilitat. Aquest capítol ens parla de deixar la comunitat per la nostra pròpia culpa i després d’un procés de penediment, demanar-ne la tornada. Certament no ho cita pas però podríem fer un paral·lelisme amb la paràbola del capítol 15 de l’Evangeli de Lluc; marxar, penedir-se i retornar amb el mateix pensament del fill pròdig «aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta’m com un dels teus jornalers» (Lc 15,18-19). Aleshores demana a la comunitat la generositat del pare de la paràbola per acollir-lo de nou. La falta comesa pot ser de molts tipus, i marxar després d’un dels processos descrits per sant Benet en els capítols anteriors, Déu vulgui que no ens calgui mai, després d’exhortacions, el cauteri de l’excomunió, la pregària o dels cops dels assots. En qualsevol cas l’estranyament de la comunitat apareix com una mesura extrema i alhora reversible, hi ha possibilitat d’indult, de retorn, condicionat a un propòsit d’esmena i tot plegat fins a tres vegades.
Deixar una comunitat no és que sigui quelcom generalitzat però no és pas una acció infreqüent en la vida de les nostres comunitats; tots n’hem conegut casos que ens han tocat més o menys de prop segons la relació o la proximitat vocacional, pel temps d’entrada al monestir, que tinguéssim amb el monjo que ha abandonat. Una marxa en general sempre fa mal, més si els motius han estat ja de per si dolorosos per la comunitat, però també si el motiu és un malestar del qui marxa, una dificultat personal amb algun altre o amb una part o tota la comunitat. Això ve donat perquè l’estabilitat és una característica de la nostra vocació monàstica, una característica important. Una estabilitat en el lloc i també en el temps.
A la nostra societat actual tot es té per temporal, per provisional; un matrimoni moltes vegades es contrau ja amb la idea de que “duri el que hagi de durar”; encara més una feina, una llar o tantes altres coses. Com viure avui la nostra vocació i concretament l’estabilitat i la perdurabilitat fins a la mort, enmig d’aquesta societat relativista, és un repte, tot un repte. Si partim de la base que és Déu qui ens crida, perquè sinó partim d’aquí malament rai, com pensar que ens crida per un temps concret, amb data de caducitat? Fins que diguem o pensem “ja en tic prou”, “fins aquí i no més” o “per aquí ja no hi passo pas”, fins que ens en cansem. S’ha parlat moltes vegades de si seria possible un monaquisme temporal, per uns mesos o uns anys. Si tornem a l’arrel que cal que hi hagi a la nostra vocació, la crida de Déu, aquesta es correspon amb una relació d’amor, ens enamorem de Déu i això de racionalitat en té ben poc. Talment com l’enamorament en la vida de parella que no respon a enamorar-se d’una noia, en el nostre cas, a la manera de fer un concurs oposició, amb uns barems com a criteri de selecció; sinó que darrera hi ha quelcom d’inexplicable de per què aquesta sí i aquella altra no, tot i ser potser més maca, simpàtica, eixerida o amb una feina millor. Aleshores si hi ha amor aquest per definició té vocació de perdurabilitat fins a la mort, en el cas de Déu evidentment més enllà de la mort perquè més enllà de la mort creiem que podrem gaudir de manera plena de la proximitat de l’amor de Déu si ens trobem entre els salvats per la seva gràcia. Sembla que una temporalitat no escau a aquest tipus de relació que maldem per viure en una comunitat concreta. Ens enamorem de Déu i no pas d’una comunitat, això és cert, però ens comprometem a viure aquesta relació d’amor en un lloc concret, amb uns vots o compromisos ben concrets.
Podem ser infidels a aquest compromís d’amor amb Déu viscut en una comunitat i un lloc concret, exteriorment, abandonant el monestir amb el desig de no tornar-hi més; anant a un altre monestir, amb la intenció de no retornar a la comunitat on vàrem professar; o de tornar-hi després d’un temps mancant temporalment a l’estabilitat i motivats potser per trobar un lloc millor amarats d’un cert romanticisme. Escriu el P. Agustí Roberts de l’abadia d’Azul a Argentina, que el monjo inquiet creu que ha de canviar de lloc per ser més perfecte però que potser al cap i a la fi sols demostra així la seva infecunditat en la comunitat a la que pertany; si no ha donat fruit i creu que la solució és canviar l’escenari potser també és el mateix monestir en el fons el qui actua sobre d’ell per motivar-lo a marxar a fora i aleshores es pot produir una situació crítica amb un risc de perdre la vocació o fins i tot el sentit religiós de la seva vida. Pel beat Guerric en general el desig de canvi ve donat per la impaciència, la inquietud o les il·lusions, que són sols fruit de la nostra imaginació. Sant Bernat escriu: «és una temeritat deixar allò cert i conegut per allò dubtós i desconegut (...) Desconfio de la lleugeresa que sempre ens fa somiar en el que no tenim, mentre rebutgem el que tenim. Perquè casi al uníson desitgem quelcom i ho rebutgem lleugerament i irracionalment.» (Sant Bernat, El precepte i la dispensa, 46).
També podem ser infidels interiorment, Déu no ho vulgui, en una mena d’exili o exclaustració interior, apartant-nos de la pregària comuna en tot o en part, del contacte amb la Paraula, del treball, o mantenint una aparença de vida monàstica, en les formes però buidant-la de tot altre amor que no sigui al de nosaltres mateixos i els nostres capricis; en definitiva desenamorant-nos de Déu.
El fi d’una comunitat és la transformació en Crist de cadascun dels seus membres; aquest és el bé comú i no cap altre; arrelar als integrants en la recerca de Déu, de qui ens hem enamorat tots plegats i cadascun en particular. No és pas això el producte d’un egoisme individualista sinó que ha de ser conseqüència d’una vocació al servei de Déu. Ens unim a un grup de persones amb un mateix enfoc de la vida i és en aquest marc en el que hem de trobar l’equilibri just entre la dignitat personal, sempre irrenunciable, i la societat estructurada en la que vivim; entre la nostra vocació a una relació més íntima amb Déu i els deures vers els germans. Cridats individualment pel Senyor però per fer camí junts, en un monestir concret perseverant en l’amor al Crist, a la comunitat i també als qui no perseveren o als qui surten del monestir. Potser perquè igual nosaltres mateixos som causa de les dificultats que els ha fet pensar a prendre una decisió tan radical, la portin a terme o no, potser per la nostra manca de caritat, pel nostre orgull o per la duresa del nostre cor o el nostre mal exemple; al cap i a la fi tots participem de l’estabilitat o la inestabilitat dels membres de la nostra comunitat.
Ens calen fe i humilitat per acceptar la nostra pròpia situació i la de la nostra comunitat, amb les nostres i les seves febleses i imperfeccions humanes inevitables; per vèncer-les ens cal alimentar amb la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula la nostra vocació cada dia. Ens diu sant Benet al pròleg de la Regla: «Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.» (RB Pròleg 19-20).
Capítol 29
1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.
Comentari l’Abat Octavi Vilà
Estem a la part de la Regla que hom anomena codi penal. Sant Benet sempre tan realista sap que malgrat tot faltem i que segons quines faltes poden afectar a tota la comunitat. Per això en casos puntuals, extrems podríem dir, es pot produir l’abandó del monestir. Però ni tant sols així sant Benet tanca la porta al retorn, un retorn condicionat per dos factors: en primer lloc l’esmena d’allò per què es va sortir i de l’altra ser rebut en el darrer lloc per comprovar la humilitat. Aquest capítol ens parla de deixar la comunitat per la nostra pròpia culpa i després d’un procés de penediment, demanar-ne la tornada. Certament no ho cita pas però podríem fer un paral·lelisme amb la paràbola del capítol 15 de l’Evangeli de Lluc; marxar, penedir-se i retornar amb el mateix pensament del fill pròdig «aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta’m com un dels teus jornalers» (Lc 15,18-19). Aleshores demana a la comunitat la generositat del pare de la paràbola per acollir-lo de nou. La falta comesa pot ser de molts tipus, i marxar després d’un dels processos descrits per sant Benet en els capítols anteriors, Déu vulgui que no ens calgui mai, després d’exhortacions, el cauteri de l’excomunió, la pregària o dels cops dels assots. En qualsevol cas l’estranyament de la comunitat apareix com una mesura extrema i alhora reversible, hi ha possibilitat d’indult, de retorn, condicionat a un propòsit d’esmena i tot plegat fins a tres vegades.
Deixar una comunitat no és que sigui quelcom generalitzat però no és pas una acció infreqüent en la vida de les nostres comunitats; tots n’hem conegut casos que ens han tocat més o menys de prop segons la relació o la proximitat vocacional, pel temps d’entrada al monestir, que tinguéssim amb el monjo que ha abandonat. Una marxa en general sempre fa mal, més si els motius han estat ja de per si dolorosos per la comunitat, però també si el motiu és un malestar del qui marxa, una dificultat personal amb algun altre o amb una part o tota la comunitat. Això ve donat perquè l’estabilitat és una característica de la nostra vocació monàstica, una característica important. Una estabilitat en el lloc i també en el temps.
A la nostra societat actual tot es té per temporal, per provisional; un matrimoni moltes vegades es contrau ja amb la idea de que “duri el que hagi de durar”; encara més una feina, una llar o tantes altres coses. Com viure avui la nostra vocació i concretament l’estabilitat i la perdurabilitat fins a la mort, enmig d’aquesta societat relativista, és un repte, tot un repte. Si partim de la base que és Déu qui ens crida, perquè sinó partim d’aquí malament rai, com pensar que ens crida per un temps concret, amb data de caducitat? Fins que diguem o pensem “ja en tic prou”, “fins aquí i no més” o “per aquí ja no hi passo pas”, fins que ens en cansem. S’ha parlat moltes vegades de si seria possible un monaquisme temporal, per uns mesos o uns anys. Si tornem a l’arrel que cal que hi hagi a la nostra vocació, la crida de Déu, aquesta es correspon amb una relació d’amor, ens enamorem de Déu i això de racionalitat en té ben poc. Talment com l’enamorament en la vida de parella que no respon a enamorar-se d’una noia, en el nostre cas, a la manera de fer un concurs oposició, amb uns barems com a criteri de selecció; sinó que darrera hi ha quelcom d’inexplicable de per què aquesta sí i aquella altra no, tot i ser potser més maca, simpàtica, eixerida o amb una feina millor. Aleshores si hi ha amor aquest per definició té vocació de perdurabilitat fins a la mort, en el cas de Déu evidentment més enllà de la mort perquè més enllà de la mort creiem que podrem gaudir de manera plena de la proximitat de l’amor de Déu si ens trobem entre els salvats per la seva gràcia. Sembla que una temporalitat no escau a aquest tipus de relació que maldem per viure en una comunitat concreta. Ens enamorem de Déu i no pas d’una comunitat, això és cert, però ens comprometem a viure aquesta relació d’amor en un lloc concret, amb uns vots o compromisos ben concrets.
Podem ser infidels a aquest compromís d’amor amb Déu viscut en una comunitat i un lloc concret, exteriorment, abandonant el monestir amb el desig de no tornar-hi més; anant a un altre monestir, amb la intenció de no retornar a la comunitat on vàrem professar; o de tornar-hi després d’un temps mancant temporalment a l’estabilitat i motivats potser per trobar un lloc millor amarats d’un cert romanticisme. Escriu el P. Agustí Roberts de l’abadia d’Azul a Argentina, que el monjo inquiet creu que ha de canviar de lloc per ser més perfecte però que potser al cap i a la fi sols demostra així la seva infecunditat en la comunitat a la que pertany; si no ha donat fruit i creu que la solució és canviar l’escenari potser també és el mateix monestir en el fons el qui actua sobre d’ell per motivar-lo a marxar a fora i aleshores es pot produir una situació crítica amb un risc de perdre la vocació o fins i tot el sentit religiós de la seva vida. Pel beat Guerric en general el desig de canvi ve donat per la impaciència, la inquietud o les il·lusions, que són sols fruit de la nostra imaginació. Sant Bernat escriu: «és una temeritat deixar allò cert i conegut per allò dubtós i desconegut (...) Desconfio de la lleugeresa que sempre ens fa somiar en el que no tenim, mentre rebutgem el que tenim. Perquè casi al uníson desitgem quelcom i ho rebutgem lleugerament i irracionalment.» (Sant Bernat, El precepte i la dispensa, 46).
També podem ser infidels interiorment, Déu no ho vulgui, en una mena d’exili o exclaustració interior, apartant-nos de la pregària comuna en tot o en part, del contacte amb la Paraula, del treball, o mantenint una aparença de vida monàstica, en les formes però buidant-la de tot altre amor que no sigui al de nosaltres mateixos i els nostres capricis; en definitiva desenamorant-nos de Déu.
El fi d’una comunitat és la transformació en Crist de cadascun dels seus membres; aquest és el bé comú i no cap altre; arrelar als integrants en la recerca de Déu, de qui ens hem enamorat tots plegats i cadascun en particular. No és pas això el producte d’un egoisme individualista sinó que ha de ser conseqüència d’una vocació al servei de Déu. Ens unim a un grup de persones amb un mateix enfoc de la vida i és en aquest marc en el que hem de trobar l’equilibri just entre la dignitat personal, sempre irrenunciable, i la societat estructurada en la que vivim; entre la nostra vocació a una relació més íntima amb Déu i els deures vers els germans. Cridats individualment pel Senyor però per fer camí junts, en un monestir concret perseverant en l’amor al Crist, a la comunitat i també als qui no perseveren o als qui surten del monestir. Potser perquè igual nosaltres mateixos som causa de les dificultats que els ha fet pensar a prendre una decisió tan radical, la portin a terme o no, potser per la nostra manca de caritat, pel nostre orgull o per la duresa del nostre cor o el nostre mal exemple; al cap i a la fi tots participem de l’estabilitat o la inestabilitat dels membres de la nostra comunitat.
Ens calen fe i humilitat per acceptar la nostra pròpia situació i la de la nostra comunitat, amb les nostres i les seves febleses i imperfeccions humanes inevitables; per vèncer-les ens cal alimentar amb la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula la nostra vocació cada dia. Ens diu sant Benet al pròleg de la Regla: «Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.» (RB Pròleg 19-20).
diumenge, 4 de novembre del 2018
COM HAN DE DORMIR ELS MONJOS
De la Regla de sant Benet
Capítol 22
1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.
Comentari del P. Abat Octavi Vilà
Dues idees centren aquest capítol, en primer lloc la humanitat i concreció amb que sant Benet regula la vida dels monjos, ens parla de dormir, de descansar a les hores que toca per tal d’estar ben disposats per cada jornada. La segona idea és la disponibilitat, estar sempre a punt. Dues idees ben lligades, cal descansar per poder estar a punt.
En temps de sant Benet els monestirs havien patit un canvi i s’havia anat del eremitisme al cenobitisme. Si en el monaquisme egipci la cel·la era el lloc on dormir, pregar i treballar, amb la idea de que facilitava la pregària continua i la dimensió contemplativa de la vida monàstica; quan el monaquisme esdevingué cenobita les cel·les foren ocupades per un, dos o tres monjos, Pacomi i Cassià en parlen d’aquest us. Certament el monjo en la cel·la d’una banda està més exposat a l’accídia, però de l’altra la solitud a la cel·la pot esdevenir una bona escola pel monjo, idea de la que són hereus els cartoixans i altres formes de vida monàstica similars. En expandir-se el cenobitisme el treball compartit i la pregària en comunitat, fan que cada cop s’estigui menys temps a la cel·la i en aquesta els pares del monaquisme hi veuen aleshores certs perills com ara acaparar coses, menjar sense permís i tots els riscos relacionats amb la castedat; les regles ens mostren com en són de conscients els pares del monaquisme de tot plegat en establir per exemple que no s’entri a la cel·la d’altri, en guardar una certa distància física entre els monjos i d’altres consells similars.
El dormitori comú apareix com una mesura davant d’aquestes situacions i per conservar la disciplina i els bons costums dins del monestir. És curiós com al voltant de l’any 535 el mateix emperador Justinià estableix que hi ha d’haver dormitoris comuns als monestirs per tal de permetre una certa vigilància. El que sant Benet ens diu en aquest capítol està en aquesta línia i ha ocupat a alguns comentaristes, així per exemple Aldalbert de Vogüé hi veu no tant un progrés com una mesura preventiva davant de problemes existents en les comunitats de l’època. D’aquí les concrecions de sant Benet en parlar de que al dormitori hi cremi sempre un llum fins a la matinada o que els monjos dormin vestits i cenyits o que hi hagi ancians entre els joves; amb el detall curiós que ens revela que l’ús del coltell estava molt estès entre els monjos. Hi ha certament en aquest capítol dos punts curiosos en la vida de les comunitats; tenir cadascun un llit, no pas del tot habitual en la major part de la població de l’època que dormia en comú a la palla, i els coltells com a estris que segurament es deurien emprar també per a menjar enlloc dels actuals coberts.
Però el realment important d’aquest capítol és la disponibilitat que ens demana als monjos. I és curiós que aquest diumenge precisament ens surti al pas aquest text de sant Benet que parla d’estar sempre a punt, de no trigar a llevar-se, d’anticipar-se amb gravetat i modèstia.
No puc deixar de concretar i personalitzar el que tot plegat ens diu avui sant Benet sobre estar a punt en aquestes hores en que acomiadem i encomanem al Senyor de manera ben especial al nostre fra Ricard, veient en ell un exemple de vida sempre disponible pel Senyor i pels germans, sempre a punt per a servir, a punt per anar a la pregària; en definitiva a punt per trobar-se en qualsevol moment amb el Senyor. Tant és així que ja entrà al monestir amb la idea de que aquest encontre havia de ser imminent, però el Senyor d’una banda no té cap presa i de l’altra segur que volia que generacions de monjos gaudíssim amb la seva convivència, perquè fou d’aquells monjos que amb l’exemple, sobretot, i amb una paraula senzilla però que li sortia del cor i de la seva immensa fe, que estava arrelada en la Paraula de Déu que tant conreà, ens tocà a tots l’ànima. I així l’ha agafat la mort, servint, posant coberts i ajudant a parar taula, servint fins al darrer moment abans de caure de daltabaix de les escales. Pertanyia a una generació de germans amb una vocació i una fe sòlides com la roca, monjos de pedra picada, i ens ha deixat el millor que ens podia deixar, l’exemple.
Sant Benet ens parla de disponibilitat, d’estar sempre a punt; ens en parla al llarg de tota la Regla però aquí ens la demana ja a punta de dia, per aixecar-nos del repòs i començar la tasca que tenim encomanada que a primera hora és l’ofici diví i per fer-ho cal descansar el suficient quan toca i així poder llevar-se també quan cal. L’actitud de servei humil és fonamental en la nostra vida i és alhora una eina molt vàlida per sortir del nostre egocentrisme. El P. Miquel Estradé, tarragoní i monjo de Montserrat, escrivia en un text entre divertit i encertat que sovint creiem erròniament «que és compatible un esperit de servei en unes coses, amb un egoisme en altres» i posava com a exemple. «En el menjar, prendre la millor part; procurar ser dels primers, perquè, si no, ja no trobaré allò que m’agrada; agafar dos diaris, perquè sinó en acabar-ne un altre ja estarà agafat; tenir un lloc o un estri com a propi.», coses que no crec que siguin habituals entre nosaltres, Déu no ho vulgui. Deia que fins i tot «la mateixa compassió pot ser tenyida d’egoisme: no puc sofrir que un altre sofreixi! Però si ho podia sofrir, si la meva sensibilitat no se’m molestés, potser tant se me’n donaria que sofrís!»
Davant d’això la vida monàstica ens exigeix d’anar donant de mica en mica, en els detalls, en les coses insignificants. Aquesta ha estat la vida del nostre fra Ricard plena de detalls que podrien semblar insignificants, però que no ho han estat pas, la seva ha estat vertaderament una vida de monjo plena, farcida d’humanitat i de fe. Segur que tots tenim mil i una anècdotes, centenars d’històries sobre ell, però no són aquestes en concret el realment important sinó el que hi ha al darrera, el conjunt de la seva vida, perquè darrera hi ha la recerca de Déu. És la santedat de la “porta del costat” o “la classe mitjana de la santedat” de la que ens parla el Papa Francesc; al cap i a la fi la tenim a vegades ben al costat. Sant Benet ens parla en aquest capítol de detalls de la vida dels monjos i de disponibilitat, d’estar sempre a punt. Dues idees que ens poden resumir perfectament la vida del nostre estimat fra Ricard que al cel sigui, ell que de tants anys l’ha esperat i desitjat.
Capítol 22
1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.
Comentari del P. Abat Octavi Vilà
Dues idees centren aquest capítol, en primer lloc la humanitat i concreció amb que sant Benet regula la vida dels monjos, ens parla de dormir, de descansar a les hores que toca per tal d’estar ben disposats per cada jornada. La segona idea és la disponibilitat, estar sempre a punt. Dues idees ben lligades, cal descansar per poder estar a punt.
En temps de sant Benet els monestirs havien patit un canvi i s’havia anat del eremitisme al cenobitisme. Si en el monaquisme egipci la cel·la era el lloc on dormir, pregar i treballar, amb la idea de que facilitava la pregària continua i la dimensió contemplativa de la vida monàstica; quan el monaquisme esdevingué cenobita les cel·les foren ocupades per un, dos o tres monjos, Pacomi i Cassià en parlen d’aquest us. Certament el monjo en la cel·la d’una banda està més exposat a l’accídia, però de l’altra la solitud a la cel·la pot esdevenir una bona escola pel monjo, idea de la que són hereus els cartoixans i altres formes de vida monàstica similars. En expandir-se el cenobitisme el treball compartit i la pregària en comunitat, fan que cada cop s’estigui menys temps a la cel·la i en aquesta els pares del monaquisme hi veuen aleshores certs perills com ara acaparar coses, menjar sense permís i tots els riscos relacionats amb la castedat; les regles ens mostren com en són de conscients els pares del monaquisme de tot plegat en establir per exemple que no s’entri a la cel·la d’altri, en guardar una certa distància física entre els monjos i d’altres consells similars.
El dormitori comú apareix com una mesura davant d’aquestes situacions i per conservar la disciplina i els bons costums dins del monestir. És curiós com al voltant de l’any 535 el mateix emperador Justinià estableix que hi ha d’haver dormitoris comuns als monestirs per tal de permetre una certa vigilància. El que sant Benet ens diu en aquest capítol està en aquesta línia i ha ocupat a alguns comentaristes, així per exemple Aldalbert de Vogüé hi veu no tant un progrés com una mesura preventiva davant de problemes existents en les comunitats de l’època. D’aquí les concrecions de sant Benet en parlar de que al dormitori hi cremi sempre un llum fins a la matinada o que els monjos dormin vestits i cenyits o que hi hagi ancians entre els joves; amb el detall curiós que ens revela que l’ús del coltell estava molt estès entre els monjos. Hi ha certament en aquest capítol dos punts curiosos en la vida de les comunitats; tenir cadascun un llit, no pas del tot habitual en la major part de la població de l’època que dormia en comú a la palla, i els coltells com a estris que segurament es deurien emprar també per a menjar enlloc dels actuals coberts.
Però el realment important d’aquest capítol és la disponibilitat que ens demana als monjos. I és curiós que aquest diumenge precisament ens surti al pas aquest text de sant Benet que parla d’estar sempre a punt, de no trigar a llevar-se, d’anticipar-se amb gravetat i modèstia.
No puc deixar de concretar i personalitzar el que tot plegat ens diu avui sant Benet sobre estar a punt en aquestes hores en que acomiadem i encomanem al Senyor de manera ben especial al nostre fra Ricard, veient en ell un exemple de vida sempre disponible pel Senyor i pels germans, sempre a punt per a servir, a punt per anar a la pregària; en definitiva a punt per trobar-se en qualsevol moment amb el Senyor. Tant és així que ja entrà al monestir amb la idea de que aquest encontre havia de ser imminent, però el Senyor d’una banda no té cap presa i de l’altra segur que volia que generacions de monjos gaudíssim amb la seva convivència, perquè fou d’aquells monjos que amb l’exemple, sobretot, i amb una paraula senzilla però que li sortia del cor i de la seva immensa fe, que estava arrelada en la Paraula de Déu que tant conreà, ens tocà a tots l’ànima. I així l’ha agafat la mort, servint, posant coberts i ajudant a parar taula, servint fins al darrer moment abans de caure de daltabaix de les escales. Pertanyia a una generació de germans amb una vocació i una fe sòlides com la roca, monjos de pedra picada, i ens ha deixat el millor que ens podia deixar, l’exemple.
Sant Benet ens parla de disponibilitat, d’estar sempre a punt; ens en parla al llarg de tota la Regla però aquí ens la demana ja a punta de dia, per aixecar-nos del repòs i començar la tasca que tenim encomanada que a primera hora és l’ofici diví i per fer-ho cal descansar el suficient quan toca i així poder llevar-se també quan cal. L’actitud de servei humil és fonamental en la nostra vida i és alhora una eina molt vàlida per sortir del nostre egocentrisme. El P. Miquel Estradé, tarragoní i monjo de Montserrat, escrivia en un text entre divertit i encertat que sovint creiem erròniament «que és compatible un esperit de servei en unes coses, amb un egoisme en altres» i posava com a exemple. «En el menjar, prendre la millor part; procurar ser dels primers, perquè, si no, ja no trobaré allò que m’agrada; agafar dos diaris, perquè sinó en acabar-ne un altre ja estarà agafat; tenir un lloc o un estri com a propi.», coses que no crec que siguin habituals entre nosaltres, Déu no ho vulgui. Deia que fins i tot «la mateixa compassió pot ser tenyida d’egoisme: no puc sofrir que un altre sofreixi! Però si ho podia sofrir, si la meva sensibilitat no se’m molestés, potser tant se me’n donaria que sofrís!»
Davant d’això la vida monàstica ens exigeix d’anar donant de mica en mica, en els detalls, en les coses insignificants. Aquesta ha estat la vida del nostre fra Ricard plena de detalls que podrien semblar insignificants, però que no ho han estat pas, la seva ha estat vertaderament una vida de monjo plena, farcida d’humanitat i de fe. Segur que tots tenim mil i una anècdotes, centenars d’històries sobre ell, però no són aquestes en concret el realment important sinó el que hi ha al darrera, el conjunt de la seva vida, perquè darrera hi ha la recerca de Déu. És la santedat de la “porta del costat” o “la classe mitjana de la santedat” de la que ens parla el Papa Francesc; al cap i a la fi la tenim a vegades ben al costat. Sant Benet ens parla en aquest capítol de detalls de la vida dels monjos i de disponibilitat, d’estar sempre a punt. Dues idees que ens poden resumir perfectament la vida del nostre estimat fra Ricard que al cel sigui, ell que de tants anys l’ha esperat i desitjat.
dijous, 1 de novembre del 2018
LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ
RENOVACIÓ DE LA PROFESSIÓ DE FRA JOAQUIM CERVERA
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54
51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Agustí escrivia que la humilitat és la mare de totes les virtuts. Fa pocs dies el filòsof Francesc Torralba deia que la humilitat no és pas falta d’autoestima i encara menys humiliació, sinó ser conscient de les pròpies limitacions i a partir d’aquí ser capaç de cercar la manera de pal·liar-les, és a dir de millorar, d’avançar. Avançar per a nosaltres monjos és caminar cap a la nostra meta i la meta de tot cristià és la santedat, que és Crist mateix. Intentem resoldre la frustració que a voltes ens produeix la limitació, la fragilitat intentant de canviar les circumstàncies ja que pensem que així podrem eliminar les dificultats i els obstacles; però el que hem de canviar és a nosaltres mateixos, arribant a veure que els entrebancs i les dificultats no són obstacles per la unió amb Déu, ans al contrari, són graons que ens hi porten.
Avui estimat fra Joaquim renoves el teu compromís amb aquesta comunitat, certament, però sobretot el renoves amb Crist. Promets de nou, davant de tota la comunitat, de lligar-t’hi, de viure com a monjo, de ser obedient i ho fas posant de testimonis als sants, a tots els sants que avui celebrem d’una manera especialíssima. Tots els batejats estem convidats a la santedat, és possible aconseguir-la i també reconèixer els signes de santedat en els qui viuen al nostre costat, en la nostra comunitat i potser avui de manera especial pensem en un monjo en concret al qui tots estimem per la seva humilitat i el seu amor total a Crist.
Tots participem de la funció profètica de Crist, que és la santedat de la “porta del costat” com l’anomena el Papa Francesc, aquells qui al nostre voltant reflecteixen la presència de Déu, els qui composen, en una altra expressió del Papa Francesc, “la classe mitjana de la santedat”. Tots estem cridats a ser evangelitzadors, a ser portadors de la bona nova, a caminar vers la santedat. Ens ho diu el Concili Vaticà II «Tots els fidels cristians, de qualsevol condició i estat, son cridats a la santedat, cadascun pel seu camí, a la perfecció d’aquella santedat amb que és perfecte el mateix Pare» (Lumen Gentium 40). Per assolir-la ens cal viure amb amor i oferir el nostre testimoni en les tasques, en la nostra vida de cada dia, allí on ens trobem. El camí de la santedat és particular, propi per a cadascun de nosaltres, és una crida individual per donar el millor de nosaltres mateixos i no cal fer-ho emulant gestes heroiques sinó amb l’heroïcitat humil del dia a dia, i recórrer-lo ens correspon a cadascun. Però el camí de la santedat és alhora col·lectiu i fer-lo correspon també a la nostra comunitat, correspon a tota l’Església.
Al llarg de teu postulantat, estimat fra Joaquim, del teu noviciat i d’aquests tres anys de professió temporal, has tingut ocasió de conèixer les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu des del clos del monestir i nosaltres, a l’ensems, d’anar veient que et preocupes de cercar Déu de veritat, que ets zelós per l’Ofici Diví, per l’obediència i per les humiliacions. Has tingut temps, en definitiva, d’haver-t’hi pensat i per això, perquè t’ho has pensat bé, perquè creus sincerament que Déu et crida a seguir-lo en aquesta comunitat, tornes a prometre de complir el teu compromís expressant-lo amb els teus vots. Estàs a punt d’acabar una etapa important, fonamental, de la teva formació com a monjo; però tingués present que no has acabat el camí ni l’acabaràs pas amb la professió solemne que potser ja tens pròxima. Perquè el camí que emprenem els monjos, el que emprèn tot cristià sols pot portar a la santedat, a la vida eterna, a l’encontre amb Crist; sinó és així és un fracàs.
Per emprendre’l i continuar-lo tenim algunes esplèndides armes com ara la paciència, l’obediència i, sobretot la humilitat. Això en aquest temps que portes al monestir ho has comprés molt bé i per això has triat aquest graó de la humilitat, un graó farcit de cites bíbliques perquè ja has copsat també que l’Ofici Diví, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu són els tres pilars de la nostra vida. La Paraula ens alimenta espiritualment perquè mitjançant ella Déu ens parla i nosaltres l’escoltem. En aquest graó l’Escriptura ens mostra que el seu sentit més profund crea en nosaltres una confiança total en el Senyor; fins i tot en l’adversitat o preferentment en la dificultat hi ha sempre una llavor d’esperança. Aquest graó és un pas més vers el propi coneixement de la nostra vulnerabilitat i petitesa, de la nostra fragilitat i alhora una acceptació serena dels sofriments i dels entrebancs. No acceptant-los sense més, sinó penetrant en el més profund de la nostra misèria, sense voler pas instal·lar-nos-hi ni amb un menyspreu vers nosaltres mateixos, sinó com un mitjà per adquirir la saviesa de cor i l’obertura vers Déu que actua en la feblesa. La vocació no l’escollim nosaltres, no es tracta de fer un anàlisis de riscos, sinó de deixar-se endur per Déu, d’enamorar-se de Déu. La vida monàstica no és una segona opció, sinó un lliurament radical a cercar a Crist des del clos del monestir. Si no es viu amb radicalitat, amb apassionament, no és vertadera vocació.
Som cridats, tots i cadascun de nosaltres a la santedat, i tot responent a aquesta crida hi ha una manera de viure-la per a cada vocació, sigui el matrimoni, el sacerdoci o la vida consagrada. Això és el lliurament de la nostra voluntat a la voluntat de Déu, en tant que no fem la nostra pròpia voluntat sinó que demanem al Senyor que es faci la seva voluntat en nosaltres per tal de que puguem viure com el Fill.
La humilitat està en el centre mateix de la nostra experiència de vida en Crist. En la vida monàstica renunciem a la nostra antiga manera de viure; a les idees i desitjos de la nostra vida anterior; és el que anomenem conversatio morum o viure com a monjo. Aquesta tasca estimat fra Joaquim és feina per tota una vida i a portar-la a terme t’hi ha d’ajudar la comunitat, viure aquest camí en comunitat, fer-lo al costat d’altres germans; tot i que cadascun potser el recorri a la seva manera, però al cap i a la fi en la mateixa direcció. Estàs proper a plantejar-te el teu lliurament al Senyor per sempre, el Senyor t’hi empenyi i t’hi has d’anar apropant cada dia més amb humilitat; perquè la nostra experiència diària d’ineptitud i de feblesa, ens mou a ser humils i la humilitat és la base de la vida espiritual, base entesa com a principi per a centrar-nos en cercar a Crist, pobre i humil.
Que el Senyor et beneeixi i t’acompanyin sempre i a nosaltres amb tu ens concedeixi acabada la cursa d’arribar a la meta, a Crist.
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54
51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Agustí escrivia que la humilitat és la mare de totes les virtuts. Fa pocs dies el filòsof Francesc Torralba deia que la humilitat no és pas falta d’autoestima i encara menys humiliació, sinó ser conscient de les pròpies limitacions i a partir d’aquí ser capaç de cercar la manera de pal·liar-les, és a dir de millorar, d’avançar. Avançar per a nosaltres monjos és caminar cap a la nostra meta i la meta de tot cristià és la santedat, que és Crist mateix. Intentem resoldre la frustració que a voltes ens produeix la limitació, la fragilitat intentant de canviar les circumstàncies ja que pensem que així podrem eliminar les dificultats i els obstacles; però el que hem de canviar és a nosaltres mateixos, arribant a veure que els entrebancs i les dificultats no són obstacles per la unió amb Déu, ans al contrari, són graons que ens hi porten.
Avui estimat fra Joaquim renoves el teu compromís amb aquesta comunitat, certament, però sobretot el renoves amb Crist. Promets de nou, davant de tota la comunitat, de lligar-t’hi, de viure com a monjo, de ser obedient i ho fas posant de testimonis als sants, a tots els sants que avui celebrem d’una manera especialíssima. Tots els batejats estem convidats a la santedat, és possible aconseguir-la i també reconèixer els signes de santedat en els qui viuen al nostre costat, en la nostra comunitat i potser avui de manera especial pensem en un monjo en concret al qui tots estimem per la seva humilitat i el seu amor total a Crist.
Tots participem de la funció profètica de Crist, que és la santedat de la “porta del costat” com l’anomena el Papa Francesc, aquells qui al nostre voltant reflecteixen la presència de Déu, els qui composen, en una altra expressió del Papa Francesc, “la classe mitjana de la santedat”. Tots estem cridats a ser evangelitzadors, a ser portadors de la bona nova, a caminar vers la santedat. Ens ho diu el Concili Vaticà II «Tots els fidels cristians, de qualsevol condició i estat, son cridats a la santedat, cadascun pel seu camí, a la perfecció d’aquella santedat amb que és perfecte el mateix Pare» (Lumen Gentium 40). Per assolir-la ens cal viure amb amor i oferir el nostre testimoni en les tasques, en la nostra vida de cada dia, allí on ens trobem. El camí de la santedat és particular, propi per a cadascun de nosaltres, és una crida individual per donar el millor de nosaltres mateixos i no cal fer-ho emulant gestes heroiques sinó amb l’heroïcitat humil del dia a dia, i recórrer-lo ens correspon a cadascun. Però el camí de la santedat és alhora col·lectiu i fer-lo correspon també a la nostra comunitat, correspon a tota l’Església.
Al llarg de teu postulantat, estimat fra Joaquim, del teu noviciat i d’aquests tres anys de professió temporal, has tingut ocasió de conèixer les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu des del clos del monestir i nosaltres, a l’ensems, d’anar veient que et preocupes de cercar Déu de veritat, que ets zelós per l’Ofici Diví, per l’obediència i per les humiliacions. Has tingut temps, en definitiva, d’haver-t’hi pensat i per això, perquè t’ho has pensat bé, perquè creus sincerament que Déu et crida a seguir-lo en aquesta comunitat, tornes a prometre de complir el teu compromís expressant-lo amb els teus vots. Estàs a punt d’acabar una etapa important, fonamental, de la teva formació com a monjo; però tingués present que no has acabat el camí ni l’acabaràs pas amb la professió solemne que potser ja tens pròxima. Perquè el camí que emprenem els monjos, el que emprèn tot cristià sols pot portar a la santedat, a la vida eterna, a l’encontre amb Crist; sinó és així és un fracàs.
Per emprendre’l i continuar-lo tenim algunes esplèndides armes com ara la paciència, l’obediència i, sobretot la humilitat. Això en aquest temps que portes al monestir ho has comprés molt bé i per això has triat aquest graó de la humilitat, un graó farcit de cites bíbliques perquè ja has copsat també que l’Ofici Diví, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu són els tres pilars de la nostra vida. La Paraula ens alimenta espiritualment perquè mitjançant ella Déu ens parla i nosaltres l’escoltem. En aquest graó l’Escriptura ens mostra que el seu sentit més profund crea en nosaltres una confiança total en el Senyor; fins i tot en l’adversitat o preferentment en la dificultat hi ha sempre una llavor d’esperança. Aquest graó és un pas més vers el propi coneixement de la nostra vulnerabilitat i petitesa, de la nostra fragilitat i alhora una acceptació serena dels sofriments i dels entrebancs. No acceptant-los sense més, sinó penetrant en el més profund de la nostra misèria, sense voler pas instal·lar-nos-hi ni amb un menyspreu vers nosaltres mateixos, sinó com un mitjà per adquirir la saviesa de cor i l’obertura vers Déu que actua en la feblesa. La vocació no l’escollim nosaltres, no es tracta de fer un anàlisis de riscos, sinó de deixar-se endur per Déu, d’enamorar-se de Déu. La vida monàstica no és una segona opció, sinó un lliurament radical a cercar a Crist des del clos del monestir. Si no es viu amb radicalitat, amb apassionament, no és vertadera vocació.
Som cridats, tots i cadascun de nosaltres a la santedat, i tot responent a aquesta crida hi ha una manera de viure-la per a cada vocació, sigui el matrimoni, el sacerdoci o la vida consagrada. Això és el lliurament de la nostra voluntat a la voluntat de Déu, en tant que no fem la nostra pròpia voluntat sinó que demanem al Senyor que es faci la seva voluntat en nosaltres per tal de que puguem viure com el Fill.
La humilitat està en el centre mateix de la nostra experiència de vida en Crist. En la vida monàstica renunciem a la nostra antiga manera de viure; a les idees i desitjos de la nostra vida anterior; és el que anomenem conversatio morum o viure com a monjo. Aquesta tasca estimat fra Joaquim és feina per tota una vida i a portar-la a terme t’hi ha d’ajudar la comunitat, viure aquest camí en comunitat, fer-lo al costat d’altres germans; tot i que cadascun potser el recorri a la seva manera, però al cap i a la fi en la mateixa direcció. Estàs proper a plantejar-te el teu lliurament al Senyor per sempre, el Senyor t’hi empenyi i t’hi has d’anar apropant cada dia més amb humilitat; perquè la nostra experiència diària d’ineptitud i de feblesa, ens mou a ser humils i la humilitat és la base de la vida espiritual, base entesa com a principi per a centrar-nos en cercar a Crist, pobre i humil.
Que el Senyor et beneeixi i t’acompanyin sempre i a nosaltres amb tu ens concedeixi acabada la cursa d’arribar a la meta, a Crist.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)