De la Regla de sant Benet
Pròleg 1-7
1 Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, 2 a fi que pel treball de l’obediència retornis a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència. 3 A tu, doncs, s’adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. 4 Primer de tot, en qualsevol cosa bona que comences a fer, demana-li amb pregària ben insistent que ell la dugui a terme, 5 perquè qui ja s’ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills mai no s’ha de veure contristat per les nostres males obres: 6 Així, cal que estiguem sempre a punt per a obeir-lo amb els dons que ha posat en nosaltres, a fi que, no solament com un pare indignat no deshereti els seus fills, 7 sinó que, ni com un senyor temible, irritat per les nostres maleses, no lliuri a la pena eterna, com a servents malvats, els qui no l’hagin volgut seguir a la glòria.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Les paraules que enceten un text són quasi sempre ben representatives del mateix. La Bíblia comença dient «Al principi, Déu va crear el cel i la terra» (Gn 1,1); el quart Evangeli per la seva banda comença «Al principi existia el qui és la Paraula» (Jn 1,1), i la Regla de Sant Benet ens diu «escolta Fill». Tres inicis que es poden ben bé lligar: Déu, la Paraula de Déu feta carn i l’actitud d’escolta a la Paraula de Déu.
Déu, el creador, és qui parla i l’home el qui l’escolta. La vida monàstica pot ser considerada com l’inici d’una nova vida, en certa manera com un nou baptisme, una nova creació en Crist que ens canvia la relació amb el món, amb els altres i amb nosaltres mateixos. L’eix d’aquest canvi, d’aquesta nova vida, d’aquesta nova creació, és la Paraula feta carn, Crist. L’escolta és l’actitud d’acollida de la Paraula, perquè si la Paraula no és acollida, si no és escoltada, si no és rebuda, si sols és sentida, no pot donar fruit. Aquesta és la profunditat del camí pel qual el monjo és convidat a avançar, escoltant la Paraula per poder viure una nova creació. El monjo és per damunt de tot el deixeble de la Paraula. Però ni tan sols n’hi ha prou amb acollir-la amb orella atenta, cal que sigui escoltada amb l’orella assedegada del nostre interior perquè pugui arrelar dins nostre i donar fruit. Si tan sols parem l’orella ens pot entrar per una i sortir per l’altra, sense ni deixar rastre. Totes les dificultats de la vida espiritual, les malalties de l’ànima vénen del tancament voluntari a l’escolta pel fet de tenir l’orella del cor atenta a altres coses, ensordida pel brogit del món i dels nostres egoismes. Cal deixar entrar la Paraula en el nostre interior, deixar-la arrelar reconeixent les males herbes de les nostres limitacions, les nostres febleses tan físiques com morals, i no deixar-les créixer sinó arrencar-les de soca-rel deixant que la bona llavor arreli, sense sucumbir sota la mala herba o els cards, que ofeguen i maten la bona llavor.
No n’hi ha prou tampoc amb saber, amb comprendre, amb escoltar la Paraula, cal actuar, fer, portar a la pràctica, acomplir el que la Paraula ens diu. Sols acomplint-la podrem entendre el seu sentit profund, desconegut i amagat a l’orella poc atenta; cal passar per la porta estreta d’allò que creiem impossible per poder participar de la vertadera llibertat que ens ve per la perseverança i la paciència per així percebre que n’és de bo estar a la presència del Senyor, sentir-lo proper, cercar de fer la seva voluntat. «Cercar la voluntat de Déu significa cercar una voluntat amiga, benèvola, que vol la nostra realització, que desitja sobretot la lliure resposta d’amor al seu amor, per convertir-nos en instruments de l’amor diví. En aquesta «via amoris» és on s’obre la flor de l’escolta i l’obediència» (Faciem tuam, Domine, requiram).
Escolta i obediència, què vol dir per a nosaltres obeïr? No vol dir seguir un reglament sinó que l’obediència es rep com un do de Déu que ens fa avançar pel camí dels manaments. Sant Benet veu en aquesta «obediència reglamentària» un fals camí, quelcom que ens convida a tirar sempre enrere. La vertadera llibertat comença amb l’alliberament de nosaltres mateixos, de les nostres pors, dels nostres dubtes, dels nostres excessos o de les nostres fantasies. Podem fer benifets o malifets que poden provocar que el pare indignat ens deshereti, que el senyor temible, irritat, ens lliuri a la pena eterna. Per evitar-ho l’obediència és el camí dret vers el retorn a Déu. Se’ns mostra en la Regla, escoltem-la no sigui que ens diguin com Abraham a Epuló, «si no feu cas de la Regla, ni que ressuscités algú d’entre els morts no us deixaríeu convèncer». Cal escoltar la Paraula, parar l’orella, acollir-la i posar-la en pràctica i tenim com a eina per poder-ho fer l’obediència. Un camí en el qual no té cap importància el que hom és, sols tenir present que cal renunciar als propis volers, i per poder-ho fer cal l’ajuda de Déu que demanem mitjançant la pregària que és l’única ajuda vàlida en començar a fer qualsevol cosa bona i poder posar els nostres migrats dons i talents a disposició dels altres.
La pregària, ens deia avui sant Joan Crisòstom, «és llum de l’ànima, coneixement veritable de Déu, mitjà entre Déu i els homes» (Homilia 6 sobre l’oració). Sant Benet ens demana que visquem conscientment, ens diu que si volem tenir una vida espiritual, ens hi hem d’escarrassar. L’espiritualitat no arriba sols respirant, cal escoltar la Regla més amb el sentiment que amb un esperit acadèmic, més amb l’orella del nostre interior que amb la de l’exterior. Escoltar per intentar esbrinar què vol Déu de nosaltres en cada moment, sols creixem quan comencem a creure que volem fer allò que ens cal fer. Sant Benet ens alerta que no podem ser els nostres propis guies, els nostres propis déus. L’obediència, la disposició a escoltar la veu de Déu en la vida, és l’únic que ens permet superar les nostres limitacions.
Som cridats a ser quelcom més gran que nosaltres mateixos, quelcom que està fora de nosaltres i que va més enllà de nosaltres. Per fer aquest camí més enllà de les nostres limitacions ens cal un guia, un model, aquest és Crist, la paraula feta home, i un mètode, l’obediència. «L’obediència a Déu és camí de creixement i, en conseqüència, de llibertat de la persona, perquè permet acollir un projecte o una voluntat diferent de la pròpia, que no únicament no mortifica o minva, sinó que fonamenta la dignitat humana. Al mateix temps, també la llibertat és en sí un camí d’obediència, perquè el creient realitza el seu ésser lliure obeint com a fill el pla del Pare. És clar que una tal obediència exigeix reconèixer-se com a fills i gaudir sent-ho, perquè només un fill i una filla poden lliurar-se lliurement en mans del Pare, igual que el Fill Jesús, que s’ha abandonat al Pare. I, si en la seva passió s’ha lliurat als seus botxins, ho ha fet només perquè estava absolutament segur que tot trobava significat en la fidelitat total al pla de salvació volgut pel Pare, així, com recorda sant Bernat “el que li va agradar no va ser la mort, sinó la voluntat del qui moria lliurement” (San Bernat, Errors de Pere Abelard 8,21)» (Faciem tuam, Domine, requiram).
diumenge, 25 de setembre del 2016
diumenge, 18 de setembre del 2016
ELS GERMANS ENVIATS DE VIATGE
De la Regla de sant Benet
Capítol 67
1 Els germans que han de sortir de viatge s’encomanaran a la pregària de tots els germans i de l’abat, 2 i a l’oració final de l’ofici diví es farà sempre memòria de tots els absents. 3 Els germans que tornen de viatge, el mateix dia de la seva arribada, a totes les hores canòniques, quan s’acaba l’ofici diví, que es prostrin a terra a l’oratori, 4 i demanin la pregària de tots per les faltes que se’ls hagin pogut escapar durant el viatge, veient o escoltant alguna cosa dolenta o alguna paraula ociosa. 5 I que ningú no s’atreveixi a contar a un altre res del que haurà vist o haurà sentit fora del monestir, perquè això fa molts desastres. 6 Si algú s’hi atrevia, que el sotmetin al càstig de regla. 7 Igualment, el qui s’atreveixi a sortir del clos del monestir i anar a qualsevol lloc o fer qualsevol cosa, per petita que sigui, sense ordre de l’abat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens mostra la pregària com a eix, com el vincle que uneix la comunitat, que la uneix fins i tot quan algun germà s’absenta del monestir; la comunitat, quan recorda els germans absents, els fa presents. Com ho fa per exemple un dels nostres germans en fer de salmista i recordar sovint els germans absents i malalts, concretant així en les pregàries de Vespres aquest record que ens demana sant Benet. En certa manera sant Benet ens dóna la visió de la comunitat com d’una família: si ho recordem, quan vivíem amb els pares, en marxar i tornar a casa, segurament donàvem notícia de la nostra partença i de la nostra arribada. És un bon costum fer-ho també al monestir, i pot ser fins i tot útil, ja que a algun de nosaltres, si un dia li succeeix alguna cosa, entre que no comparteix una part de les pregàries i dels actes comunitaris i no comunica les seves absències del monestir, poden passar moltes hores abans que la comunitat no s’assabenti que ha patit qualsevol accident. Donar compte d’entrades i sortides pot semblar convencional però no deixa de ser una mostra de les nostres arrels més profundes, del sentit de comunitat. Amb la pregària pels absents sant Benet ens ve a dir que la comunitat està sempre junta, que no hi ha parèntesis ni presències discontínues perquè el record dels germans absents supleix llur absència i alhora els fa objecte de la nostra pregària, del nostre amor.
Sant Benet no contemplava absències sovintejades del monestir, però avui els temps han canviat. La facilitat de comunicació pot suposar un seriós perill per al nostre dia a dia en aquest aspecte. Per exemple, tenir a la butxaca les claus d’un cotxe o un fàcil accés a aquest mitjà, pot portar a caure en la temptació d’un ús excessiu de les sortides, i correm el risc que qualsevol cosa que creiem necessitar ens obligui a sortir i no pensem que podria ser més útil agrupar les sortides que inevitablement cal fer, les vertaderament necessàries, potser en un sol moment a la setmana. Diu el Costum cartoixà que la cel·la fa el monjo i el monjo la cel·la, perquè és un risc per al qui comença la vida cartoixana la temptació d’abandonar la cel·la. Certament no som cartoixans, però sí que el marc essencial de la nostra vida és el clos del monestir i no cap altra. Ocasions no en manquen de sortir del monestir, ho dic ara amb més motiu, perquè les pressions per anar a tal o tal altre lloc on t’han convidat no són pas poques. Com compaginar la nostra vida amb els compromisos o necessitats que obliguen a sortir del monestir és feina de cada dia i de cadascun de nosaltres. Una part de les nostres sortides són les visites als metges, que són moltes, no hi ha setmana sense menys de cinc sortides, potser és natural ja que a la comunitat hi ha gent gran i amb problemes de salut; també anar a cercar o a portar aquells qui marxen en tren o en avió; però davant d’altres pretextos per a sortir i abandonar per exemple el taller o la feina que ens ha estat confiada, cal que interiorment ens plantegem si és estrictament necessari obeir-los a l’instant. El risc que la dinàmica de la immediatesa de la nostra societat, allò del «desitjo allò, ho vull i ja ho tinc en cinc minuts», entri dins el clos del monestir és evident. Comunicar als superiors si entrem o sortim del monestir pot ser una bona mesura per evitar excessos en les sortides, que perjudiquen en primer lloc el qui hi cau. Hi ha causes però que crec que hem d’assumir: alguns de nosaltres tenen pares ja d’edat avançada, i pel fet de ser monjos no deixem de ser fills, per tant és normal que durant un període de la nostra vida, que malauradament sempre s’acaba, hàgim d’atendre de tant en tant els pares. També hi pot haver causes com els estudis. Però sigui per salut, temes familiars, estudis, atendre invitacions o encàrrecs; sempre cal que ens aturem a pensar si la nostra sortida és necessària o un xic supèrflua i sobretot intentar evitar que afecti les pregàries comunitàries.
Passa sovint que la temptació de sortir del monestir reflecteix una inestabilitat espiritual, és un fugir d’un mateix, i la fugida no és la solució sinó que agreuja el problema. La temptació és quelcom propi de tota creatura humana, tant més dels monjos que hem de lluitar de valent per seguir fidels als eixos de la vida que hem triat, a què hem estat cridats i a la qual volem restar fidels fins a la fi del camí. Sant Benet ens mostra que no es tracta de defugir els riscos sinó d’afrontar-los, ningú no està lliure de les càrregues pròpies de l’existència. La vida, tant més la nostra, té un cost i la superficialitat també ens pot afectar en un moment o altre de la nostra jornada. Es tracta que res no ens distregui de la vida de recerca intensa de Crist que hem escollit i que tot ens serveixi per arribar allà on ens cal arribar, a on ens hem proposat d’arribar, és a dir a Crist. Els membres d’una comunitat monàstica hem de gaudir d’una autonomia personal, que ha de ser alhora llibertat interior i responsabilitat davant del que fem o deixem de fer, aquí i avui decidir si sortim justificadament o en certa manera per caprici.
Aquest capítol posa en paral·lel la pregària i les sortides del monestir, ens mostra la importància de la pregària i la seva primacia com a acte i lligam comunitari davant de tota altra necessitat eludible, i de vegades sembla que el superflu sigui la pregària comunitària enfront de qualsevol altra possibilitat. La pregària és la que dóna sentit a la nostra vida i és l’eix per viure el nostre compromís de vida monàstica centrat en l’amor a Crist, a qui no hem d’anteposar res que sigui prescindible.
Capítol 67
1 Els germans que han de sortir de viatge s’encomanaran a la pregària de tots els germans i de l’abat, 2 i a l’oració final de l’ofici diví es farà sempre memòria de tots els absents. 3 Els germans que tornen de viatge, el mateix dia de la seva arribada, a totes les hores canòniques, quan s’acaba l’ofici diví, que es prostrin a terra a l’oratori, 4 i demanin la pregària de tots per les faltes que se’ls hagin pogut escapar durant el viatge, veient o escoltant alguna cosa dolenta o alguna paraula ociosa. 5 I que ningú no s’atreveixi a contar a un altre res del que haurà vist o haurà sentit fora del monestir, perquè això fa molts desastres. 6 Si algú s’hi atrevia, que el sotmetin al càstig de regla. 7 Igualment, el qui s’atreveixi a sortir del clos del monestir i anar a qualsevol lloc o fer qualsevol cosa, per petita que sigui, sense ordre de l’abat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens mostra la pregària com a eix, com el vincle que uneix la comunitat, que la uneix fins i tot quan algun germà s’absenta del monestir; la comunitat, quan recorda els germans absents, els fa presents. Com ho fa per exemple un dels nostres germans en fer de salmista i recordar sovint els germans absents i malalts, concretant així en les pregàries de Vespres aquest record que ens demana sant Benet. En certa manera sant Benet ens dóna la visió de la comunitat com d’una família: si ho recordem, quan vivíem amb els pares, en marxar i tornar a casa, segurament donàvem notícia de la nostra partença i de la nostra arribada. És un bon costum fer-ho també al monestir, i pot ser fins i tot útil, ja que a algun de nosaltres, si un dia li succeeix alguna cosa, entre que no comparteix una part de les pregàries i dels actes comunitaris i no comunica les seves absències del monestir, poden passar moltes hores abans que la comunitat no s’assabenti que ha patit qualsevol accident. Donar compte d’entrades i sortides pot semblar convencional però no deixa de ser una mostra de les nostres arrels més profundes, del sentit de comunitat. Amb la pregària pels absents sant Benet ens ve a dir que la comunitat està sempre junta, que no hi ha parèntesis ni presències discontínues perquè el record dels germans absents supleix llur absència i alhora els fa objecte de la nostra pregària, del nostre amor.
Sant Benet no contemplava absències sovintejades del monestir, però avui els temps han canviat. La facilitat de comunicació pot suposar un seriós perill per al nostre dia a dia en aquest aspecte. Per exemple, tenir a la butxaca les claus d’un cotxe o un fàcil accés a aquest mitjà, pot portar a caure en la temptació d’un ús excessiu de les sortides, i correm el risc que qualsevol cosa que creiem necessitar ens obligui a sortir i no pensem que podria ser més útil agrupar les sortides que inevitablement cal fer, les vertaderament necessàries, potser en un sol moment a la setmana. Diu el Costum cartoixà que la cel·la fa el monjo i el monjo la cel·la, perquè és un risc per al qui comença la vida cartoixana la temptació d’abandonar la cel·la. Certament no som cartoixans, però sí que el marc essencial de la nostra vida és el clos del monestir i no cap altra. Ocasions no en manquen de sortir del monestir, ho dic ara amb més motiu, perquè les pressions per anar a tal o tal altre lloc on t’han convidat no són pas poques. Com compaginar la nostra vida amb els compromisos o necessitats que obliguen a sortir del monestir és feina de cada dia i de cadascun de nosaltres. Una part de les nostres sortides són les visites als metges, que són moltes, no hi ha setmana sense menys de cinc sortides, potser és natural ja que a la comunitat hi ha gent gran i amb problemes de salut; també anar a cercar o a portar aquells qui marxen en tren o en avió; però davant d’altres pretextos per a sortir i abandonar per exemple el taller o la feina que ens ha estat confiada, cal que interiorment ens plantegem si és estrictament necessari obeir-los a l’instant. El risc que la dinàmica de la immediatesa de la nostra societat, allò del «desitjo allò, ho vull i ja ho tinc en cinc minuts», entri dins el clos del monestir és evident. Comunicar als superiors si entrem o sortim del monestir pot ser una bona mesura per evitar excessos en les sortides, que perjudiquen en primer lloc el qui hi cau. Hi ha causes però que crec que hem d’assumir: alguns de nosaltres tenen pares ja d’edat avançada, i pel fet de ser monjos no deixem de ser fills, per tant és normal que durant un període de la nostra vida, que malauradament sempre s’acaba, hàgim d’atendre de tant en tant els pares. També hi pot haver causes com els estudis. Però sigui per salut, temes familiars, estudis, atendre invitacions o encàrrecs; sempre cal que ens aturem a pensar si la nostra sortida és necessària o un xic supèrflua i sobretot intentar evitar que afecti les pregàries comunitàries.
Passa sovint que la temptació de sortir del monestir reflecteix una inestabilitat espiritual, és un fugir d’un mateix, i la fugida no és la solució sinó que agreuja el problema. La temptació és quelcom propi de tota creatura humana, tant més dels monjos que hem de lluitar de valent per seguir fidels als eixos de la vida que hem triat, a què hem estat cridats i a la qual volem restar fidels fins a la fi del camí. Sant Benet ens mostra que no es tracta de defugir els riscos sinó d’afrontar-los, ningú no està lliure de les càrregues pròpies de l’existència. La vida, tant més la nostra, té un cost i la superficialitat també ens pot afectar en un moment o altre de la nostra jornada. Es tracta que res no ens distregui de la vida de recerca intensa de Crist que hem escollit i que tot ens serveixi per arribar allà on ens cal arribar, a on ens hem proposat d’arribar, és a dir a Crist. Els membres d’una comunitat monàstica hem de gaudir d’una autonomia personal, que ha de ser alhora llibertat interior i responsabilitat davant del que fem o deixem de fer, aquí i avui decidir si sortim justificadament o en certa manera per caprici.
Aquest capítol posa en paral·lel la pregària i les sortides del monestir, ens mostra la importància de la pregària i la seva primacia com a acte i lligam comunitari davant de tota altra necessitat eludible, i de vegades sembla que el superflu sigui la pregària comunitària enfront de qualsevol altra possibilitat. La pregària és la que dóna sentit a la nostra vida i és l’eix per viure el nostre compromís de vida monàstica centrat en l’amor a Crist, a qui no hem d’anteposar res que sigui prescindible.
diumenge, 11 de setembre del 2016
ELS SACERDOTS QUE VULGUIN VIURE AL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 60
1 Si algú de l’orde sacerdotal demanava de ser admès al monestir, no s’ha de ser gens fàcil a accedir al seu desig. 2 Amb tot, si mantenia amb insistència la seva demanda, que sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla 3 i que no se li’n mitigarà res, perquè valgui allò que està escrit: «Amic, ¿què has vingut a fer?» 4 Això no obstant, se li concedirà d’estar després de l’abat i de beneir o de dir les pregàries de conclusió, si és que l’abat li ho permetia; 5 si no, que no s’atreveixi de cap manera a res, sabent que està sotmès a l’observança regular, i doni a tothom exemples de més humilitat. 6 I si de cas es tractava al monestir de fer un nomenament, o de resoldre alguna cosa, 7 que ocupi el lloc que li toca de quan va entrar al monestir, no pas aquell que li han concedit per respecte al sacerdoci. 8 Si un clergue es volia incorporar al monestir amb el mateix desig, que se’ls col·loqui en un lloc mitjà; a condició, però, que també ells prometin d’observar la Regla i de lligar-se a la comunitat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Demanar, fer-ho amb insistència i observar totes les prescripcions de la Regla. Aquestes tres idees marquen el camí de tothom qui truca a la porta del monestir. Tota la nostra vida de monjos la passarem en aquesta etapa que sant Benet ens explica, demanant. Trucar a la porta del monestir és la conseqüència concreta d’un desig, d’una expectativa; ja que si demanem alguna cosa és perquè la desitgem. En aquest desig hi ha quelcom de la nostra part i quelcom que no ve de nosaltres; tot i que certament som nosaltres qui truquem per pròpia voluntat a la porta del monestir, darrere d’aquesta nostra voluntat creiem que hi ha una crida del Senyor. D’aquí la idea d’insistència, de perseverança a trucar a la porta, per tal de verificar si l’origen d’aquest desig és veritablement el desig de cercar Déu. I si la perseverança és la prova humana, després ve la prova de Déu que és la renúncia a tot allò que pot ser un obstacle a la crida rebuda. El procediment és el mateix per a tothom qui truca a la porta, però no tots hem rebut els mateixos talents i a qui més se li ha donat, més se li exigirà.
El sacerdoci és un talent, un do, un regal del Senyor per compartir-lo servint més i millor la comunitat. El monaquisme és en el seu origen laïcal, això ho anem endevinant al llarg de la lectura de la Regla, que sant Benet escriu per crear comunitats amb una vida propera a la comunitat apostòlica; una vida senzilla, regular, una manera de viure, amb una actitud concreta davant de la vida i no li preocupa massa centrar-la en aquest ministeri eclesial. Sant Benet no veu el sacerdoci com quelcom essencial per poder viure en un monestir; venim al monestir per ser monjos i per servir la comunitat de la millor manera que pugui cadascú. Sant Benet fins i tot sembla voler dissuadir el prevere que es proposa entrar al monestir si aquest vol fer-ho cercant una posició de privilegi i n’estableix limitacions com ara la no mitigació de res. Els sacerdots arribaven a l’època de sant Benet formats en un altre sistema de vida, acostumats a una independència i una existència ben assortida de recursos; havien format part d’un món a banda, havien dirigit altres persones i en entrar al monestir començaven de nou, havien de ser formats des del principi en una nova manera de viure i en una nova espiritualitat, potser fins i tot quedarien postergats davant d’altres i després d’haver donat ordres als altres haurien d’obeir-ne; de fet naixerien a una nova vida. El sacerdoci, la posició de privilegi del prevere fora del monestir, en el món de sant Benet, no és sinó una mostra d’allò de què ens hem de desempallegar en incorporar-nos a la comunitat. Tots aprenem al monestir la dificultat de deixar enrere el nostre passat, però sense superar-lo no podem tenir esperança de futur. Per fer tot això, hem de pujar els graons de la humilitat entrant en el nostre interior, esbrinant les nostres mancances, cercant el «nostre defecte de fàbrica». Com diu sant Bernat «Si no ens coneixem a nosaltres mateixos, com podrem ser humils? Ens creurem que som qui sap què quan, de fet, no som res. I sabem que ni els superbiosos ni els desesperats no tindran part en la comunió amb l’herència dels sants. Considera amb mi, doncs, amb quina cura hem de desterrar de nosaltres aquestes dues menes d’ignorància, la primera de les quals, la de Déu, és l’origen de tot pecat i la segona, la de nosaltres mateixos, n’és la consumació; de la mateixa manera que els dos coneixements oposats, de Déu i de nosaltres mateixos, són, respectivament, el principi i la perfecció de la saviesa: l’un el temor de Déu i l’altre la caritat» (sant Bernat, Sermons sobre el Càntic dels càntics 37,5-7). En l’altre capítol dedicat al tema dels monjos que són ordenats de prevere sant Benet insisteix també que el monjo ordenat «eviti la vanaglòria i l’orgull» i que no «oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu» (RB 62,2 i 4). Però la lectura del capítol no sols interpel·la el prevere que vol esdevenir monjo, ans ens interpel·la tots quan ens diu «Amic, ¿què has vingut a fer?», la pregunta que es feia sant Bernat «Bernat a què has vingut? Per què has deixat el món?».
L’abadessa Montserrat Viñas, en el seu comentari a aquest capítol, considera aquesta frase molt forta perquè ens remet al darrer sopar de Jesús i a la traïció de Judes. Nosaltres, els vinguts a la primera, a la sisena o la darrera hora, traïm la nostra vocació, traïm Jesús, quan no veiem en els altres germans el Crist, quan critiquem, parlem malament o al darrere, o murmurem; quan passem de llarg davant les necessitats dels altres; quan no deixem de mostrar el nostre enuig davant d’un descuit o d’una equivocació; quan deixem de parlar amb un altre membre de la comunitat; quan negligim la nostra feina, quan menyspreem perquè no ens acabem de fiar dels altres o el que fan ens molesta. Quan ens passa alguna d’aquestes coses Jesús ens diu «Amic, a què has vingut?». Hem vingut a cercar Crist, a fer-ho en comunitat i a servir Crist en els germans. No hem vingut per ser preveres, ni cuiners, ni administradors, ni abats, ni porters, ni priors, ni cap altra cosa; tot són serveis; perquè hem vingut a servir i a cercar Crist. Deia el cardenal Hume que «el sacerdoci no s’ha de mirar com una cosa a part, sinó tenint una funció dins del poble de Déu, tot sencer», i en el nostre cas dins de la comunitat. D’acord amb les necessitats de la comunitat, d’acord amb les aptituds del candidat i d’acord amb la voluntat del monjo i de l’abat, d’acord amb totes aquestes coses, es demana a un monjo que faci el servei de prevere i no pas per adquirir cap situació de privilegi ni per satisfer cap ambició personal, conscients sempre de les nostres limitacions i que ser monjo, anar-ho sent dia rere dia, és el que hem vingut a fer; per això sant Benet ens diu que el prevere «no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular» (RB 62,3). Com escrivia Thomas Merton «El prevere no es pot posar el primer en res, perquè el primer és Crist» (Thomas Merton, el signe de Jonàs).
Capítol 60
1 Si algú de l’orde sacerdotal demanava de ser admès al monestir, no s’ha de ser gens fàcil a accedir al seu desig. 2 Amb tot, si mantenia amb insistència la seva demanda, que sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla 3 i que no se li’n mitigarà res, perquè valgui allò que està escrit: «Amic, ¿què has vingut a fer?» 4 Això no obstant, se li concedirà d’estar després de l’abat i de beneir o de dir les pregàries de conclusió, si és que l’abat li ho permetia; 5 si no, que no s’atreveixi de cap manera a res, sabent que està sotmès a l’observança regular, i doni a tothom exemples de més humilitat. 6 I si de cas es tractava al monestir de fer un nomenament, o de resoldre alguna cosa, 7 que ocupi el lloc que li toca de quan va entrar al monestir, no pas aquell que li han concedit per respecte al sacerdoci. 8 Si un clergue es volia incorporar al monestir amb el mateix desig, que se’ls col·loqui en un lloc mitjà; a condició, però, que també ells prometin d’observar la Regla i de lligar-se a la comunitat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Demanar, fer-ho amb insistència i observar totes les prescripcions de la Regla. Aquestes tres idees marquen el camí de tothom qui truca a la porta del monestir. Tota la nostra vida de monjos la passarem en aquesta etapa que sant Benet ens explica, demanant. Trucar a la porta del monestir és la conseqüència concreta d’un desig, d’una expectativa; ja que si demanem alguna cosa és perquè la desitgem. En aquest desig hi ha quelcom de la nostra part i quelcom que no ve de nosaltres; tot i que certament som nosaltres qui truquem per pròpia voluntat a la porta del monestir, darrere d’aquesta nostra voluntat creiem que hi ha una crida del Senyor. D’aquí la idea d’insistència, de perseverança a trucar a la porta, per tal de verificar si l’origen d’aquest desig és veritablement el desig de cercar Déu. I si la perseverança és la prova humana, després ve la prova de Déu que és la renúncia a tot allò que pot ser un obstacle a la crida rebuda. El procediment és el mateix per a tothom qui truca a la porta, però no tots hem rebut els mateixos talents i a qui més se li ha donat, més se li exigirà.
El sacerdoci és un talent, un do, un regal del Senyor per compartir-lo servint més i millor la comunitat. El monaquisme és en el seu origen laïcal, això ho anem endevinant al llarg de la lectura de la Regla, que sant Benet escriu per crear comunitats amb una vida propera a la comunitat apostòlica; una vida senzilla, regular, una manera de viure, amb una actitud concreta davant de la vida i no li preocupa massa centrar-la en aquest ministeri eclesial. Sant Benet no veu el sacerdoci com quelcom essencial per poder viure en un monestir; venim al monestir per ser monjos i per servir la comunitat de la millor manera que pugui cadascú. Sant Benet fins i tot sembla voler dissuadir el prevere que es proposa entrar al monestir si aquest vol fer-ho cercant una posició de privilegi i n’estableix limitacions com ara la no mitigació de res. Els sacerdots arribaven a l’època de sant Benet formats en un altre sistema de vida, acostumats a una independència i una existència ben assortida de recursos; havien format part d’un món a banda, havien dirigit altres persones i en entrar al monestir començaven de nou, havien de ser formats des del principi en una nova manera de viure i en una nova espiritualitat, potser fins i tot quedarien postergats davant d’altres i després d’haver donat ordres als altres haurien d’obeir-ne; de fet naixerien a una nova vida. El sacerdoci, la posició de privilegi del prevere fora del monestir, en el món de sant Benet, no és sinó una mostra d’allò de què ens hem de desempallegar en incorporar-nos a la comunitat. Tots aprenem al monestir la dificultat de deixar enrere el nostre passat, però sense superar-lo no podem tenir esperança de futur. Per fer tot això, hem de pujar els graons de la humilitat entrant en el nostre interior, esbrinant les nostres mancances, cercant el «nostre defecte de fàbrica». Com diu sant Bernat «Si no ens coneixem a nosaltres mateixos, com podrem ser humils? Ens creurem que som qui sap què quan, de fet, no som res. I sabem que ni els superbiosos ni els desesperats no tindran part en la comunió amb l’herència dels sants. Considera amb mi, doncs, amb quina cura hem de desterrar de nosaltres aquestes dues menes d’ignorància, la primera de les quals, la de Déu, és l’origen de tot pecat i la segona, la de nosaltres mateixos, n’és la consumació; de la mateixa manera que els dos coneixements oposats, de Déu i de nosaltres mateixos, són, respectivament, el principi i la perfecció de la saviesa: l’un el temor de Déu i l’altre la caritat» (sant Bernat, Sermons sobre el Càntic dels càntics 37,5-7). En l’altre capítol dedicat al tema dels monjos que són ordenats de prevere sant Benet insisteix també que el monjo ordenat «eviti la vanaglòria i l’orgull» i que no «oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu» (RB 62,2 i 4). Però la lectura del capítol no sols interpel·la el prevere que vol esdevenir monjo, ans ens interpel·la tots quan ens diu «Amic, ¿què has vingut a fer?», la pregunta que es feia sant Bernat «Bernat a què has vingut? Per què has deixat el món?».
L’abadessa Montserrat Viñas, en el seu comentari a aquest capítol, considera aquesta frase molt forta perquè ens remet al darrer sopar de Jesús i a la traïció de Judes. Nosaltres, els vinguts a la primera, a la sisena o la darrera hora, traïm la nostra vocació, traïm Jesús, quan no veiem en els altres germans el Crist, quan critiquem, parlem malament o al darrere, o murmurem; quan passem de llarg davant les necessitats dels altres; quan no deixem de mostrar el nostre enuig davant d’un descuit o d’una equivocació; quan deixem de parlar amb un altre membre de la comunitat; quan negligim la nostra feina, quan menyspreem perquè no ens acabem de fiar dels altres o el que fan ens molesta. Quan ens passa alguna d’aquestes coses Jesús ens diu «Amic, a què has vingut?». Hem vingut a cercar Crist, a fer-ho en comunitat i a servir Crist en els germans. No hem vingut per ser preveres, ni cuiners, ni administradors, ni abats, ni porters, ni priors, ni cap altra cosa; tot són serveis; perquè hem vingut a servir i a cercar Crist. Deia el cardenal Hume que «el sacerdoci no s’ha de mirar com una cosa a part, sinó tenint una funció dins del poble de Déu, tot sencer», i en el nostre cas dins de la comunitat. D’acord amb les necessitats de la comunitat, d’acord amb les aptituds del candidat i d’acord amb la voluntat del monjo i de l’abat, d’acord amb totes aquestes coses, es demana a un monjo que faci el servei de prevere i no pas per adquirir cap situació de privilegi ni per satisfer cap ambició personal, conscients sempre de les nostres limitacions i que ser monjo, anar-ho sent dia rere dia, és el que hem vingut a fer; per això sant Benet ens diu que el prevere «no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular» (RB 62,3). Com escrivia Thomas Merton «El prevere no es pot posar el primer en res, perquè el primer és Crist» (Thomas Merton, el signe de Jonàs).
diumenge, 4 de setembre del 2016
COM S’HA D’ACOLLIR ELS FORASTERS
De la Regla de sant Benet
Capítol 53
1 Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: «Era foraster i em vau acollir». 2 I que a tothom es tributi l’honor convenient, «sobretot als germans en la fe» i als pelegrins. 3 Tan bon punt, doncs, s’avisi que hi ha un foraster, el superior i els germans el sortiran a rebre amb tota l’atenció de la caritat. 4 Primerament que preguin tots junts, i llavors que s’agermanin amb la pau. 5 Que aquest bes de pau no es doni sinó després d’haver pregat, per evitar els enganys diabòlics. 6 En fer la salutació han de mostrar tota la humilitat a tots els hostes que arriben o que se’n van: 7 amb el cap inclinat o amb tot el cos prostrat a terra, que adorin en ells el Crist, que és el qui reben. 8 Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells. 9 Que es llegeixi davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i després d’això, que el tractin amb tota humanitat. 10 El superior ha de trencar el dejuni en atenció a l’hoste, si no s’escau de ser un dia de dejuni principal que no es pugui violar; 11 però els germans continuaran els dejunis de consuetud. 12 L’abat donarà aiguamans als hostes, 13 i tant l’abat com tota la comunitat els rentaran els peus a tots. 14 Un cop rentats, que diguin aquest verset: «Hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple». 15 Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix. 16 La cuina de l’abat i dels hostes, que sigui a part, a fi que els forasters, que mai no manquen al monestir, en presentar-se a hores imprevistes no destorbin els germans. 17 Es destinaran per tot l’any a aquesta cuina dos germans que compleixin bé l’ofici. 18 Si ho necessiten, se’ls ha de procurar ajudants, perquè serveixin sense murmurar, i, en canvi, quan tinguin poca feina, que vagin a treballar allà on se’ls mani. 19 I no sols en aquest, sinó també en tots els altres serveis del monestir s’ha d’observar aquesta norma: 20 que quan ho necessitin se’ls proporcioni ajudants, i, en canvi, quan estan lliures, obeeixin en allò que se’ls mani. 21 Semblantment, que es confiï l’hostatgeria a un germà que tingui l’ànima plena del temor de Déu. 22 Que hi hagi llits parats en nombre suficient. I que la casa de Déu sigui administrada per homes de seny i assenyadament. 23 Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; 24 però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Acollits com el Crist, amb l’atenció de la caritat, edificant-los amb la llei divina, tractant-los amb tota humanitat. Aquest capítol ens proposa tres punts fonamentals respecte als hostes: Acollir-los com el Crist, fer aquest acolliment separats de la comunitat: el principi de separació, i confiar-ne l’atenció tan sols a qui se li ha encomanat aquesta tasca per part de l’abat: el principi d’especialització. El primer principi que ens proposa aquest capítol és acollir els qui s’apropen al monestir com el Crist; és important el matís del com. Per sant Benet Crist ha de ser el centre de tota la nostra vida, de la nostra jornada i per això ens diu que cal «no anteposar res a l’amor del Crist» (RB 4,21), i tampoc a aquells moments especials del nostre dia a dia en què el contacte amb Crist és més directe, la Regla ens diu: «Així, doncs, que no s’anteposi res a l’ofici diví» (RB 43,3); entès no sols com la Litúrgia de les Hores, sinó d’acord amb el significat de l’expressió original opus dei, és a dir la presència de Crist en tot allò que fa el monjo, especialment la pregària, comunitària o personal, i la lectio o contacte directe amb la Paraula de Déu. En la pràctica diària, no anteposar una conversa amb un hoste a la pregària o al treball, a no ser que es tracti d’un cas de greu necessitat per a l’hoste.
El principi de separació estableix que els hostes ocupin unes estances a part de la comunitat, sense entrar a la part reservada als monjos, el que s’entén per clausura; sant Benet ens parla de «la cuina a part». Fent el paral·lel amb una casa, diríem que els hostes, com les visites, no han de passar de la sala i ocupar si és el cas el dormitori assignat als forasters; però no entrar a les habitacions dels qui viuen a la casa o donar-los la clau de la nevera; en el nostre cas els hostes no han d’entrar als tallers ni a cap altre lloc reservat a la comunitat, i si hem de parlar-hi ho hem de fer a la sala de visites; perquè els monjos no han d’anar tampoc als llocs reservats als hostes. Això ho podem entendre tant físicament com pel que fa al grau de relació. Sant Benet és taxatiu quan diu «que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes»; el servei i l’atenció als hostes estan reservats a qui l’abat ho ha encomanat i, si de cas, a ell mateix. Això ens porta al principi d’especialització, és a dir que a qui no n’ha rebut l’encàrrec, encara que l’hagués tingut en un altre moment, per pròpia iniciativa, no li és permès d’ajuntar-se amb els hostes. Sant Benet no recomana que els monjos a les poques hores d’arribar un hoste al monestir siguin capaços de fer-ne una fitxa biogràfica que inclogui la seva situació familiar, laboral i fins i tot les seves aficions, o bé que cerquin de treure’n quelcom, els facin tal feina o que els portin a tal lloc. Oferim als hostes la possibilitat de col·laborar amb la comunitat i fer alguna feina si ho volen, però sempre a través de l’hostatger. Recordem el que sant Benet ens diu, «que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix».
Cal respectar l’hoste i la seva privacitat i mantenir la privacitat de la nostra vida comunitària; cal seguir la Regla en aquest punt, com en tots; és així de simple. La nostra vocació implica aquesta discreció, i ara i aquí la nostra vocació és la de monjos cistercencs i no pas cap altra activitat que hàgim tingut abans, per lloable que sigui, «perquè les coses d’abans han passat» com diu el llibre de l’Apocalipsi (21,4). Això afecta també la relació amb els qui s’apropen per amistat a la comunitat o treballen al monestir; per sant Benet no és necessari conèixer fil per randa la seva vida. Com deia Josep Pla, hi ha els amics, els coneguts i els saludats; i volem convertir els qui han de ser saludats en amics, potser fins i tot malgrat ells, i no escoltem que sant Benet diu que el monjo «passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes». Sovint l’hoste ve al monestir en certa manera expectant pel que creu que hi veurà i hi trobarà, cal temperar les coses per tal de rebre’l veritablement com el Crist, acollir-lo amb generositat i, seguint l’esperit de la Regla, no sigui el cas que al cap de pocs dies s’endugui un desencís; sant Benet ens diu que el monjo ha de «guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses. I no ha de ser amic de parlar molt» (RB 4,51-52).
Els tres principis esmentats són clars i suficients perquè cadascú de nosaltres discerneixi quina és i quina hauria de ser la seva relació amb els hostes. Pertoca a l’abat vetllar perquè aquest acolliment es mantingui dins del que la Regla ens diu, això vol dir que l’abat estableix i limita l’acolliment en intensitat i amplitud. Però si l’abat és el responsable genèric de l’acolliment, hi ha un germà, designat per ell, que s’ocupa de la seva realitat quotidiana, un germà que ha de vetllar pel benestar material i espiritual dels hostes i per això pot necessitar ajut, no pas espontani, sinó d’aquell a qui se li hagi indicat en cada cas.
Rebuts com el Crist, i alhora que no torbin ni destorbin la vida monàstica; la línia és similar al capítol 51, quan sant Benet diu que sigui l’abat qui estableixi si un monjo ha d’acceptar o no una invitació a menjar fora o un regal, per exemple. Certament sempre hi ha qui troba bones raons i autojustifica la seva inclinació natural a abordar els hostes; per això sant Benet estima que ha de ser l’abat qui ajudi que el monjo s’adeqüi al que la Regla diu perquè així, poc a poc, tota la riquesa de la nostra vida es vagi transformant en gràcia i ajudem veritablement a transformar la vida dels qui se’ns apropen. Per sant Benet és molt important alliberar-nos de nosaltres mateixos i de les nostres limitacions per poder avançar en el camí de la llibertat evangèlica; vertadera condició per l’amor autèntic a Crist i als germans. Alliberar-nos de la xenofília o d’un amor o interès desmesurat pels hostes o pels de fora de la comunitat, que sovint patim.
Tot i que el monjo, en abraçar la vida monàstica se’n separa, el monestir com a tal, no pot desentendre’s de l’ambient social que l’envolta. Entre aquest i el monestir hi haurà sempre un corrent d’influències mútues beneficioses i pernicioses per a ambdues parts, que no deixen de constituir sobretot un perill per a la vida espiritual dels monjos. En tota regulació dels costums monàstics, com fa sant Benet, cal tenir presents aquestes circumstàncies per assegurar la regularitat i la independència de la vida del monestir. Per això els capítols 53 a 57 determinen la posició que adopta el monestir enfront dels qui se li apropen i amb els quals ha d’entrar necessàriament en contacte. Sant Benet preveu els inconvenients que podrien derivar-se d’aquest contacte per a la vida interna del monestir, i ofereix consells pràctics que afecten el monjo individualment, i ho fa fixant unes normes, uns consells que hem de portar a la pràctica. Sant Benet té present en aquest capítol la força d’atracció que exerceix el monestir, el monestir és sempre un focus que atreu la gent. I és de la vida del monestir, que és la dels seus monjos, i de la seva regularitat i observança, que se’n derivarà una bona acollida; perquè puguin dir «hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple».
Capítol 53
1 Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: «Era foraster i em vau acollir». 2 I que a tothom es tributi l’honor convenient, «sobretot als germans en la fe» i als pelegrins. 3 Tan bon punt, doncs, s’avisi que hi ha un foraster, el superior i els germans el sortiran a rebre amb tota l’atenció de la caritat. 4 Primerament que preguin tots junts, i llavors que s’agermanin amb la pau. 5 Que aquest bes de pau no es doni sinó després d’haver pregat, per evitar els enganys diabòlics. 6 En fer la salutació han de mostrar tota la humilitat a tots els hostes que arriben o que se’n van: 7 amb el cap inclinat o amb tot el cos prostrat a terra, que adorin en ells el Crist, que és el qui reben. 8 Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells. 9 Que es llegeixi davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i després d’això, que el tractin amb tota humanitat. 10 El superior ha de trencar el dejuni en atenció a l’hoste, si no s’escau de ser un dia de dejuni principal que no es pugui violar; 11 però els germans continuaran els dejunis de consuetud. 12 L’abat donarà aiguamans als hostes, 13 i tant l’abat com tota la comunitat els rentaran els peus a tots. 14 Un cop rentats, que diguin aquest verset: «Hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple». 15 Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix. 16 La cuina de l’abat i dels hostes, que sigui a part, a fi que els forasters, que mai no manquen al monestir, en presentar-se a hores imprevistes no destorbin els germans. 17 Es destinaran per tot l’any a aquesta cuina dos germans que compleixin bé l’ofici. 18 Si ho necessiten, se’ls ha de procurar ajudants, perquè serveixin sense murmurar, i, en canvi, quan tinguin poca feina, que vagin a treballar allà on se’ls mani. 19 I no sols en aquest, sinó també en tots els altres serveis del monestir s’ha d’observar aquesta norma: 20 que quan ho necessitin se’ls proporcioni ajudants, i, en canvi, quan estan lliures, obeeixin en allò que se’ls mani. 21 Semblantment, que es confiï l’hostatgeria a un germà que tingui l’ànima plena del temor de Déu. 22 Que hi hagi llits parats en nombre suficient. I que la casa de Déu sigui administrada per homes de seny i assenyadament. 23 Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; 24 però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Acollits com el Crist, amb l’atenció de la caritat, edificant-los amb la llei divina, tractant-los amb tota humanitat. Aquest capítol ens proposa tres punts fonamentals respecte als hostes: Acollir-los com el Crist, fer aquest acolliment separats de la comunitat: el principi de separació, i confiar-ne l’atenció tan sols a qui se li ha encomanat aquesta tasca per part de l’abat: el principi d’especialització. El primer principi que ens proposa aquest capítol és acollir els qui s’apropen al monestir com el Crist; és important el matís del com. Per sant Benet Crist ha de ser el centre de tota la nostra vida, de la nostra jornada i per això ens diu que cal «no anteposar res a l’amor del Crist» (RB 4,21), i tampoc a aquells moments especials del nostre dia a dia en què el contacte amb Crist és més directe, la Regla ens diu: «Així, doncs, que no s’anteposi res a l’ofici diví» (RB 43,3); entès no sols com la Litúrgia de les Hores, sinó d’acord amb el significat de l’expressió original opus dei, és a dir la presència de Crist en tot allò que fa el monjo, especialment la pregària, comunitària o personal, i la lectio o contacte directe amb la Paraula de Déu. En la pràctica diària, no anteposar una conversa amb un hoste a la pregària o al treball, a no ser que es tracti d’un cas de greu necessitat per a l’hoste.
El principi de separació estableix que els hostes ocupin unes estances a part de la comunitat, sense entrar a la part reservada als monjos, el que s’entén per clausura; sant Benet ens parla de «la cuina a part». Fent el paral·lel amb una casa, diríem que els hostes, com les visites, no han de passar de la sala i ocupar si és el cas el dormitori assignat als forasters; però no entrar a les habitacions dels qui viuen a la casa o donar-los la clau de la nevera; en el nostre cas els hostes no han d’entrar als tallers ni a cap altre lloc reservat a la comunitat, i si hem de parlar-hi ho hem de fer a la sala de visites; perquè els monjos no han d’anar tampoc als llocs reservats als hostes. Això ho podem entendre tant físicament com pel que fa al grau de relació. Sant Benet és taxatiu quan diu «que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes»; el servei i l’atenció als hostes estan reservats a qui l’abat ho ha encomanat i, si de cas, a ell mateix. Això ens porta al principi d’especialització, és a dir que a qui no n’ha rebut l’encàrrec, encara que l’hagués tingut en un altre moment, per pròpia iniciativa, no li és permès d’ajuntar-se amb els hostes. Sant Benet no recomana que els monjos a les poques hores d’arribar un hoste al monestir siguin capaços de fer-ne una fitxa biogràfica que inclogui la seva situació familiar, laboral i fins i tot les seves aficions, o bé que cerquin de treure’n quelcom, els facin tal feina o que els portin a tal lloc. Oferim als hostes la possibilitat de col·laborar amb la comunitat i fer alguna feina si ho volen, però sempre a través de l’hostatger. Recordem el que sant Benet ens diu, «que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix».
Cal respectar l’hoste i la seva privacitat i mantenir la privacitat de la nostra vida comunitària; cal seguir la Regla en aquest punt, com en tots; és així de simple. La nostra vocació implica aquesta discreció, i ara i aquí la nostra vocació és la de monjos cistercencs i no pas cap altra activitat que hàgim tingut abans, per lloable que sigui, «perquè les coses d’abans han passat» com diu el llibre de l’Apocalipsi (21,4). Això afecta també la relació amb els qui s’apropen per amistat a la comunitat o treballen al monestir; per sant Benet no és necessari conèixer fil per randa la seva vida. Com deia Josep Pla, hi ha els amics, els coneguts i els saludats; i volem convertir els qui han de ser saludats en amics, potser fins i tot malgrat ells, i no escoltem que sant Benet diu que el monjo «passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes». Sovint l’hoste ve al monestir en certa manera expectant pel que creu que hi veurà i hi trobarà, cal temperar les coses per tal de rebre’l veritablement com el Crist, acollir-lo amb generositat i, seguint l’esperit de la Regla, no sigui el cas que al cap de pocs dies s’endugui un desencís; sant Benet ens diu que el monjo ha de «guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses. I no ha de ser amic de parlar molt» (RB 4,51-52).
Els tres principis esmentats són clars i suficients perquè cadascú de nosaltres discerneixi quina és i quina hauria de ser la seva relació amb els hostes. Pertoca a l’abat vetllar perquè aquest acolliment es mantingui dins del que la Regla ens diu, això vol dir que l’abat estableix i limita l’acolliment en intensitat i amplitud. Però si l’abat és el responsable genèric de l’acolliment, hi ha un germà, designat per ell, que s’ocupa de la seva realitat quotidiana, un germà que ha de vetllar pel benestar material i espiritual dels hostes i per això pot necessitar ajut, no pas espontani, sinó d’aquell a qui se li hagi indicat en cada cas.
Rebuts com el Crist, i alhora que no torbin ni destorbin la vida monàstica; la línia és similar al capítol 51, quan sant Benet diu que sigui l’abat qui estableixi si un monjo ha d’acceptar o no una invitació a menjar fora o un regal, per exemple. Certament sempre hi ha qui troba bones raons i autojustifica la seva inclinació natural a abordar els hostes; per això sant Benet estima que ha de ser l’abat qui ajudi que el monjo s’adeqüi al que la Regla diu perquè així, poc a poc, tota la riquesa de la nostra vida es vagi transformant en gràcia i ajudem veritablement a transformar la vida dels qui se’ns apropen. Per sant Benet és molt important alliberar-nos de nosaltres mateixos i de les nostres limitacions per poder avançar en el camí de la llibertat evangèlica; vertadera condició per l’amor autèntic a Crist i als germans. Alliberar-nos de la xenofília o d’un amor o interès desmesurat pels hostes o pels de fora de la comunitat, que sovint patim.
Tot i que el monjo, en abraçar la vida monàstica se’n separa, el monestir com a tal, no pot desentendre’s de l’ambient social que l’envolta. Entre aquest i el monestir hi haurà sempre un corrent d’influències mútues beneficioses i pernicioses per a ambdues parts, que no deixen de constituir sobretot un perill per a la vida espiritual dels monjos. En tota regulació dels costums monàstics, com fa sant Benet, cal tenir presents aquestes circumstàncies per assegurar la regularitat i la independència de la vida del monestir. Per això els capítols 53 a 57 determinen la posició que adopta el monestir enfront dels qui se li apropen i amb els quals ha d’entrar necessàriament en contacte. Sant Benet preveu els inconvenients que podrien derivar-se d’aquest contacte per a la vida interna del monestir, i ofereix consells pràctics que afecten el monjo individualment, i ho fa fixant unes normes, uns consells que hem de portar a la pràctica. Sant Benet té present en aquest capítol la força d’atracció que exerceix el monestir, el monestir és sempre un focus que atreu la gent. I és de la vida del monestir, que és la dels seus monjos, i de la seva regularitat i observança, que se’n derivarà una bona acollida; perquè puguin dir «hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple».
Subscriure's a:
Missatges (Atom)