diumenge, 23 d’abril de 2017

EN QUIN TEMPS S’HA DE DIR L’AL·LELUIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 15

1 De la santa Pasqua fins a la Pentecosta, sense interrupció, s’ha de dir l’al·leluia, tant als salms com als responsoris; 2 però des de la Pentecosta fins al començament de la quaresma, es dirà cada nit només amb els sis darrers salms de l’ofici nocturn. 3 I, cada diumenge, fora de la quaresma, s’han de dir amb al·leluia els càntics, les laudes, prima, tèrcia, sexta i nona; les vespres, en canvi, reprenen l’antífona. 4 Els responsoris, que no es diguin mai amb l’al·leluia, sinó des de Pasqua fins a la Pentecosta.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En aquest breu capítol, sant Benet descriu en quin moment de l’any litúrgic cal dir l’Al·leluia; el text no parla sobre el significat de l’Al·leluia, però es pot deduir que es canta en certes èpoques de l’any litúrgic i en altres no. Per sant Benet podem dir que l’Al·leluia s’empra a l’Ofici durant el temps de Pasqua, així com els diumenges fora del temps pasqual, però mai durant la Quaresma. Perquè és bàsicament un cant d’alegria, lligat a la commemoració litúrgica de la resurrecció. Avui, fem servir el cant de l’Al·leluia molt intensament durant tot el temps de Pasqua, i de manera més sòbria els diumenges de la resta de l’any. També es pot fer servir cada dia, excepte durant la Quaresma, com a introducció a l’Evangeli, aquest ús ens ajuda a fer-nos-el escoltar amb atenció.

Val la pena recordar, que es tracta d’una paraula hebrea, que per tant ens connecta a la litúrgia del poble jueu de l’Antic Testament, i també, per descomptat, a la litúrgia jueva actual. Com també la paraula Amén, que és una paraula hebrea que les traduccions de la Bíblia grega i llatina mantenen en la seva mateixa forma hebrea; i el mateix s’ha mantingut en les llengües vernacles.

La paraula Al·leluia essencialment es troba en els salms, l’anomenat «petit Hallel» (113-118), per ser cantat en les grans festes, especialment la Pasqua, la Pentecosta i la dels Tabernacles, i Jesús probablement va cantar alguns d’aquests salms en el darrer sopar. La litúrgia cristiana va adoptar des dels primers segles aquest element de la litúrgia jueva. Sant Agustí en parla repetidament en els seus escrits, i diu que és «un cant d’alegria i lloança, per a tots els cristians». També ens diu que aquest càntic ens uneix a la litúrgia celestial. Una explicació sovint repetida pels escriptors cristians dels segles següents. La lectura d’aquest capítol, amb tota la seva sobrietat, és una ocasió per cridar-nos una mica més l’atenció sobre aquesta paraula. Molt més ara en el temps de Pasqua, i no hi ha dubte que ens ajuda a percebre i mantenir l’alegria d’aquest temps. El cant freqüent d’aquest crit d’alegria en tota la nostra litúrgia ens recorda que en la nostra vida cristiana i en la nostra vida monàstica vivim l’alegria del Crist ressuscitat. És una invitació a la lloança i literalment significa «lloeu el Senyor». Sant Benet té una especial preocupació perquè els monjos vivim sempre en aquesta actitud de lloança, ja que en la seva època hi havia molt diverses postures sobre l’ús de l’al·leluia, arribant alguns a defensar que només s’havia d’usar el dia de Pasqua.

La vida del monjo ha de ser una contínua lloança, segons la Regla. La lloança s’expressa i es viu. Hem de dir al·leluia amb goig i atenció; expressant en la nostra vida una plenitud joiosa. Cal viure-la, ja que potser amb la boca la podem dir; però la nostra forma de ser i d’afrontar la vida també ha de ser un reflex d’aquesta joia. L’experiència, la confiança, l’experiència del seu perdó, l’acolliment i la misericòrdia, és el que ens va transformant, una transformació a l’abast de tots.

Cal destacar també que l’al·leluia el mana cantar sant Benet diàriament en un moment precís. Es canta a la nit amb tot el simbolisme que té en la pròpia vida, en la foscor i ombres personals. És per això que es tracta d’un cant de fe i d’esperança. Un cant de confiança durant la nit en l’espera de l’esplendor del nou dia que està per venir. Cantant-lo just al final de vigílies, del segon nocturn, expressa que la nostra esperança no es veurà defraudada, que serem escoltats aviat, que la llum no trigarà a il·luminar la nostra nit. Cantar l’al·leluia confiats en la mateixa nit, símbol del sepulcre, com qui se sap confiat que la nova llum del dia ens portarà el record de la resurrecció.