diumenge, 16 de setembre de 2018

EL PRIOR DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 65

1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet és un bon coneixedor de la psicologia humana, sap fefaentment que la vida comunitària no és que no sigui fàcil, sinó que és difícil i sap que aquesta dificultat no és teòrica sinó ben real; que es trasllueix en problemes concrets. Això ja era en temps de sant Benet i ho serà, de ben segur, fins a la fi del món; però potser ara en la nostra època la nostra societat, estigui especialment amarada d’un fort individualisme que fa que la vida en comunitat esdevingui encara més difícil. És cert, però pel que ens diu en concret sant Benet en aquest capítol, que en el seu temps hi havia l’agreujant de la intromissió dels bisbes, com era el cas quan aquest instituïa un prior.

El problema de fons no és la figura de l’abat, del prior, del degà o de qui sigui, ni potser tampoc la persona concreta que podem estar menys o més capacitats, més o menys encertats; sinó el risc d’escàndols i de discòrdies. Com diu el mateix sant Benet no costa gaire de crear-ne ni de veure com n’és d’absurd això i com es fa perillar així les ànimes i la comunitat amb aquestes discòrdies. En la nostra societat els valors del individualisme, podríem dir de l’egoisme directament, així com també la por al compromís, el recel a l’obediència i tantes altres coses que podem entendre com una amenaça a la nostra llibertat individual, ens fan reaccionar davant dels altres, tancar-nos en banda. No és tant sols una reacció infantil, com podríem definir de manera lleugera, sinó que ens afecta a tots, en totes les etapes de la vida humana. Coneixem, escoltem i fins i tot podem treballar i comentar la Regla, creure’l sincerament un text savi, com certament és, qui en pot dubtar? però en el moment concret, quan arriba l’hora de posar-ho negre sobre blanc en la nostra vida si el que ens diuen en un moment o altre no ens va bé, no tenim recança a tancar-nos en el nostre ego. I així la culpa d’aquests mals recau sobre els responsables de semblant desordre, que ho poden ser i ho són els superiors, però també cadascun de nosaltres; perquè hem estat cridats a seguir a Crist «amb les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència» (RB Pròleg, 3), no a fer la nostra voluntat malgrat que aquesta maldi per imposar-se, fins i tot a desgrat nostre, per damunt del que tenim més interioritzat que és el seguiment de Crist, que tantes voltes acaba enfosquit, tapat pels nostres capricis momentanis. El centre de la nostra vida ens el recorda avui l’Evangeli de Marc: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’Evangeli, la salvarà.»

La possible resposta que hi veu sant Benet és que encomanem les coses a molts, perquè així no ens en puguem enorgullir un de sol, i que les responsabilitats es compleixin amb respecte a allò que l’abat encomana, sense fer res contra la disposició de l’abat, que vol dir res contra la disposició de la comunitat, posant el bé comú de la comunitat al nostre particular. Tal volta és primer que tot una mesura de prudència perquè moltes vegades consultar una cosa ens fa reflexionar sobre aquesta, ens hem de plantejar com exposar-ho i quins arguments direm a favor i fins i tot quins en contra ens poden plantejar; fer les coses amb un impuls momentani pot no ser el millor camí; pensar-hi, deixar-ho reposar un mínim espai de temps i consultar-ho, en qüestions més o menys importants, sempre és una bona mesura. Com més se’ns confia, més risc tenim de creure’ns per damunt del bé i del mal. Aleshores correm el risc de que ens succeeixi el que sant Benet creu tant perniciós, fruit del vici i de l’orgull i punible, ser posseïts per una ambició que afecta, que fa mal, al conjunt de tota la comunitat. Prudent, com sempre, sant Benet parla d’amonestar fins a quatre vegades, d’aplicar la sanció del càstig regular, de destituir del càrrec i fins i tot, Déu vulgui que no calgui, de l’expulsió si s’ha trencat la tranquil·litat de la comunitat i s’ha obviat l’obediència. També de bona fe correm el risc de creure sempre que la nostra opinió és la millor, l’única vàlida. Sense caure en relativismes ens podem confiar en qui per exemple tria un llibre de lectura ho fa mogut per creure que pot ser interessant, en qui predica una homilia tot pensant que el que ens diu ens farà pensar o reflexionar i així tantes altres coses de la nostra vida de cada dia i no pensar d’antuvi que nosaltres ho hauríem fet millor perquè potser sols seria millor per a noslatres.

La perla final del capítol recull una idea ja ben present al llarg de tot el text de la Regla, i és la de que l’abat ha de ser conscient de les seves febleses i que de tot n’haurà de donar compte a Déu i que per això ha de vetllar per no fer accepció de persones (RB 4,16), no estimar-ne més un que a un altre, no moure’s per l’enveja o la gelosia. Una “demi-phrase”, la defineix Aquinata Böckmann, però que esdevé un advertiment sever en un capítol on el centre és la bona col·laboració entre l’abat i el prior, entre ells i els degans, entre els degans i els seus ajudants i a la fi entre tota la comunitat. Una invitació a no crear conflictes innecessaris i també a no malmetre la pau de la comunitat sembrant zitzània i «sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal» (RB 34,6). Per citar aquesta setmana un autor cartoixà, escrivia Joan Just Lanspergi: «Alegreu-vos d’estar on esteu i doneu gràcies a Déu que us ha fet un gran benefici sense que ho sabéssiu, malgrat vosaltres mateixos.»