diumenge, 28 de maig de 2017

EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48,14-25

14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Lectura i treball són els eixos de la nostra vida. Per sant Benet la vida del monjo hauria de ser sempre una quaresma, un camí constant vers la Pasqua definitiva i personal; una vida viscuda amb intensitat i regularitat. En aquest camí cal no aturar-se i cal nodrir-se espiritualment i materialment. La lectura ens ajuda en el nostre camí; en primer lloc la de la Paraula de Déu i amb ella les lectures dels pares, que ens van formant una mica cada dia, ens van alimentant espiritualment. Sant Benet sap que la constància no és massa sovint una qualitat dels homes, àdhuc dels monjos, per això estableix que un o dos ancians facin la ronda pel monestir per pescar els peresosos, els que no fan res o els que, encara pitjor, no sent de profit per a si mateixos destorben els altres. Ens cal un esforç per respectar els temps dedicats a la lectio, al matí ens pot venir la son i si no anem a Matines evidentment el risc és molt més elevat de no dedicar-li el temps que cal. A la tarda sempre podem trobar dificultats per acabar una tasca concreta, donar per acabada una visita o tantes altres coses. La regularitat en la nostra vida no és un esclavatge sinó un mitjà que ens ajuda a centrar-nos en el Crist, que ha der ser l’objecte de la nostra atenció. Sant Benet sap bé que l’ociositat és l’enemiga de l’ànima, per això estableix que si algú per peresa no pot dedicar al temps a la lectura se li adjudiqui un treball que li eviti de mantenir-se ociós.

En l’actualitat també podríem dir que la hiperactivitat és enemiga de l’ànima. La nostra societat, el nostre món està centrat en l’activitat. Un monestir ha de ser un lloc on la vida transcorri pautadament i pausadament, propiciant així que hi hagi temps per a cada cosa: Per pregar, per treballar, per llegir. I tot tingui com a centre Crist. Certament la nostra casa crea obligacions, un a la cuina, l’altre a la bugaderia, l’altre a l’hostatgeria o l’altre estudiant; tots correm el risc que l’activisme envaeixi la nostra vida i acabi afectant la nostra vocació. Quan un va uns dies a un altre monestir, com ha estat el meu cas aquesta darrera setmana, en certa manera redescobreix els moments que tenim a la nostra disposició per assaborir pausadament la Paraula de Déu, si deixem de banda una estona les nostres ocupacions.

L’expressió popular diu que les paraules se les emporta el vent i això és molt fàcil si deixem la finestra o la porta oberta a les nostres distraccions, fins i tot legítimes, i aquestes acaben per fer-nos oblidar el que estem realment fent, estar en contacte amb la Paraula o amb pares o autors que la interpreten o treballen, és a dir en certa manera estem en contacte amb Déu. Hauríem de tenir necessitat, fam i set de la Paraula, com també de l’Eucaristia. Per exemple no és freqüent que als monestirs hi hagi una segona oportunitat de participar en l’Eucaristia si per una raó important o de força major no podem acudir a la Missa conventual. Aquí la tenim de participar en la celebració de la infermeria, i massa sovint qui no ha pogut legítimament participar en la Missa conventual tampoc no va a la de la infermeria. La peresa o un excés de zel activista ens ho impedeix i ni un ni altre motiu són raó suficient.

Som responsables de l’acompliment de l’horari comunitari, del nostre primer que tot, i com deixa ben clar en aquest capítol sant Benet, també del dels altres ja que els podem ser causa de destorb si ens ajuntem, Déu no ho vulgui, a un germà a hores indegudes; perquè hi ha hores degudes i hores indegudes per a una o altra activitat. Quan toca pregar en comunitat toca pregar; quan cal treballar hem de treballar, quan ens toca restar a la cel·la en privat dedicats a la lectura, allí hem d’estar sols. El temps que hem de dedicar personalment a la lectio a la nostra cel·la en privat o a l’escriptori el noviciat, l’hem de preservar amb autèntic zel perquè el risc que correm de no ser regulars pot comportar deshabituar-nos-hi i a la fi perdre una part fonamental del nostre aliment espiritual com a monjos.

Un monjo no ha acabat la seva cursa amb la professió temporal o la solemne, el monjo es va fent cada dia, i si negligim aquest aspecte fonamental de la nostra vida, que és el contacte amb la Paraula, la nostra vocació corre el risc d’assecar-se. Ens podem dir que per un dia o una setmana no passa res, i a poc a poc anem perdent l’hàbit i cada cop ens costa més recuperar l’habitud fins a arribar a perdre’l de manera irreparable. Nulla die sine linea deien els antics llatins, cap dia sense línia; la constància és un valor afegit, un mitjà en el nostre camí monàstic. Al cap i a la fi sant Benet ens demana lleialtat al nostre horari, a la lectio divina, a l’oració i al treball; fidelitat a la nostra vocació i responsabilitat en el nostre dia a dia.