diumenge, 28 de febrer de 2021

COM S’HA D’ACOLLIR ELS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 53

1 Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: «Era foraster i em vau acollir». 2 I que a tothom es tributi l’honor convenient, «sobretot als germans en la fe» i als pelegrins. 3 Tan bon punt, doncs, s’avisi que hi ha un foraster, el superior i els germans el sortiran a rebre amb tota l’atenció de la caritat. 4 Primerament que preguin tots junts, i llavors que s’agermanin amb la pau. 5 Que aquest bes de pau no es doni sinó després d’haver pregat, per evitar els enganys diabòlics. 6 En fer la salutació han de mostrar tota la humilitat a tots els hostes que arriben o que se’n van: 7 amb el cap inclinat o amb tot el cos prostrat a terra, que adorin en ells el Crist, que és el qui reben. 8 Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells. 9 Que es llegeixi davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i després d’això, que el tractin amb tota humanitat. 10 El superior ha de trencar el dejuni en atenció a l’hoste, si no s’escau de ser un dia de dejuni principal que no es pugui violar; 11 però els germans continuaran els dejunis de consuetud. 12 L’abat donarà aiguamans als hostes, 13 i tant l’abat com tota la comunitat els rentaran els peus a tots. 14 Un cop rentats, que diguin aquest verset: «Hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple». 15 Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix. 16 La cuina de l’abat i dels hostes, que sigui a part, a fi que els forasters, que mai no manquen al monestir, en presentar-se a hores imprevistes no destorbin els germans. 17 Es destinaran per tot l’any a aquesta cuina dos germans que compleixin bé l’ofici. 18 Si ho necessiten, se’ls ha de procurar ajudants, perquè serveixin sense murmurar, i, en canvi, quan tinguin poca feina, que vagin a treballar allà on se’ls mani. 19 I no sols en aquest, sinó també en tots els altres serveis del monestir s’ha d’observar aquesta norma: 20 que quan ho necessitin se’ls proporcioni ajudants, i, en canvi, quan estan lliures, obeeixin en allò que se’ls mani. 21 Semblantment, que es confiï l’hostatgeria a un germà que tingui l’ànima plena del temor de Déu. 22 Que hi hagi llits parats en nombre suficient. I que la casa de Déu sigui administrada per homes de seny i assenyadament. 23 Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; 24 però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Era foraster i em vau acollir» (Mt 25, 35), la cita de l’Evangeli segons sant Mateu és la font inspiradora per a sant Benet d’aquest capítol; donant acompliment a la setena de les obres corporals de misericòrdia, «acollir als pelegrins». Jesús parla de coses, de fets concrets dels quals ens examinaran en el judici; com ara donar de menjar al qui té fam, donar de beure al qui té set, vestir al qui va despullat, visitar al qui està malalt o a la presó. Perquè en el foraster, en el famolenc, en l’assedegat, en el despullat, en el malalt o en el presoner hi ha el mateix Crist. Sant Benet no ens proposa un acolliment selectiu, acollir als qui pensen com nosaltres, als amics, als qui ens cauen bé; sinó al qui truca a la nostra porta. Tots sabem que a la porta d’un monestir hi truca gent de tarannà i condició molt diferent i és a tots ells als qui hem d’acollir. Acollir no implica necessàriament compartir un mateix pensament, fins i tot unes mateixes creences; significa per damunt de tot reconèixer al Crist en l’altre; en el poderós i en el feble, en el ric i en el pobre, en el jove i en el vell i fer-ho amb tota l’atenció i la caritat.

La nostra relació amb els forasters ha d’estar marcada pel vincle de la caritat i a través d’aquest transmetre, ser capaços de transmetre, el missatge fonamental de la nostra fe en Crist. Sant Benet sap que hi pot haver riscos, per això demana que el bes de la pau es doni després d’haver pregat, evitant així enganys diabòlics, que tots sabem per experiència que existeixen. D’aquí que la pregària i la llei divina siguin els mitjans privilegiats per transmetre el missatge de l’Evangeli que ha de marcar tota la nostra vida i que estem obligats a transmetre i a compartir amb el qui se’ns acosta. Sense enganys, sense ajuntar-nos ni parlar amb els hostes de manera indeguda; sempre la humilitat i la sol·licitud han de guiar totes les nostres actuacions. Una sol·licitud exercida per aquell a qui li ha estat encomanada la tasca concreta d’hostatger; no pas a cap altre, ni a qui l’ha tinguda en un altre temps ni a qui potser li abelliria tenir-la però a qui no li ha estat confiada. Sant Benet ens diu que l’hostatger ha der ser un monjo amb l’ànima plena del temor de Déu, previsor, ja que ha de tenir els llits parats en nombre suficient; és a dir un monjo amb seny que ho faci tot assenyadament. Perquè l’hostatger és en certa manera la imatge del monestir de cara a l’hoste i qui ha de transmetre els valors de la vida monàstica a qui s’acosta a nosaltres per compartir uns dies o potser fins i tot unes hores i això no és pas fàcil. Ens ho diu el mateix sant Benet per activa o per passiva; hi ha el risc de caure en enganys diabòlics, de no fer-ho humilment, de no fer-ho sol·lícitament o sense respecte o sense temor de Déu o sense seny. De ben segur que tots nosaltres, o quasi bé tots, abans d’entrar al monestir hem estat hostes i recordem ben bé qui era el monjo hostatger que ens va acollir i atendre, cadascun amb un estil propi i particular, però tots ells actuant seguint les pautes que estableix sant Benet. No s’entendria un hostatger que sols acollís als seus amics, o un hostatger que intentés fer dels hostes una mena de comunitat paral·lela i efímera. Perquè no és l’hostatger qui acull a títol particular, com ho podríem fer cadascun de nosaltres si visquéssim a allò que abans se’n dia el món, ho fa en nom de tota la comunitat i això és extrapolable a totes i cadascuna de les diverses feines que tenim encomanades.

Portem a hores d’ara quasi un any sense hostes, la pandèmia ens va agafar tot just finalitzada la setmana d’exercicis i al llarg d’aquest any els hostes que hem tingut han estat ben pocs i per raons quasi excepcionals. Potser això ha donat a la nostra vida comunitària durant aquets darrers mesos un cert aire més introspectiu. No és pas que ho hàgim triat sinó que ens ha vingut donat per les circumstàncies i les mesures sanitàries derivades de la pandèmia. Tots recordem la darrera Setmana Santa viscuda a porta tancada i de manera singular, ja que estàvem habituats a viure-la compartint-la amb els hostes i amb la molta gent que se’ns acosta en aquestes dates en que celebrem el misteri central de la nostra fe. Tard o d’hora tornarem a rebre hostes i si bé potser serà el moment d’afinar algunes coses respecte a l’hostatgeria, ens cal tenir aleshores ben present aquest capítol que avui hem escoltat, perquè rebre al foraster és una activitat intrínsecament unida a la nostra vida de monjos i ho em de fer amb la màxima sol·licitud. Certament també per part de l’hoste cal respecte a la nostra vida, en certa manera a la nostra intimitat; compartim els mateixos espais i certes parts de la jornada, però això no ha de voler dir sobreexposar-nos en excés als fora vinguts. Com sempre el punt just està en l’equilibri i la discreció de la que tant parla sant Benet a la Regla. En aquest mateix capítol en tenim bones mostres quan ens parla de que ha d’atendre als hostes aquell a qui l’abat li encomani, que ha de tenir l’ànima plena del temor de Déu i ha d’actuar amb previsió i assenyadament, que s’han d’evitar gestos i situacions que donin lloc a enganys diabòlics o que qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes. Acollint a qui truca a la nostra porta, acollim a aquell qui un dia ens dirà: «era foraster i em vau acollir.» (Mt 25,35)