diumenge, 18 de juliol de 2021

LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,62-70

62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Arribar a la caritat de Déu, aquella caritat perfecte, que foragita el temor, que ens fa observar-la i complir-la sense cap esforç, naturalment, com pel costum del bé i pel gust de les virtuts.
Aquest és l’objectiu de la pujada dels dotze graons de la humilitat; actuar seguint la voluntat de Déu no per temor sinó per convicció; no a desgrat, sinó de gust. S’hi arriba quan la humilitat amara tota la nostra vida, el cos i l’ànima, a l’oratori, al monestir i fora del monestir. S’hi arriba quan som conscients del nostre caràcter de pecadors i alhora de la immensa misericòrdia de Déu.

Escriu sant Agustí, ho escoltàvem ahir a Matines, que: «no tinguem de cap manera la presumpció que vivim rectament i sense pecat. El que testimonia a favor de la nostra vida és el fet que reconeixem les nostres culpes. Els homes sense remei són aquells qui no es preocupen dels seus pecats per fixar-se en els dels altres. No cerquen el que els cal corregir, sinó què poden mossegar. I en no poder excusar-se ells mateixos, estan sempre disposats a acusar als altres.» (Sermó 19, 2-3).

Aquesta consciència de les nostres culpes, dels nostres pecats, perquè no ens ha de fer cap mandra ni encara menys por emprar aquest terme, és la que condiciona la nostra pujada dels graons de la humilitat i quan ens manca aquesta consciència de pecat és molt fàcil baixar de cop aquets graons i pujar els de la supèrbia, com així ens ho mostra sant Bernat.

Per sant Bernat la humilitat és una virtut que incita a l’home a valorar la justa mesura d’ell mateix i a partir d’aquí poder avançar de virtut en virtut, de graó en graó fins a arribar al cim de la humilitat seguint la llei d’aquell legislador que no és altre que el Senyor amable i recte que dicta la llei que ens orienta cap a la veritat. Sant Bernat ens diu que la humilitat té dos complements necessaris com són el pa del dolor i el vi de la compunció. Ens parla de la humilitat com d’un banquet on se serveix el sòlid aliment de la saviesa, amassat amb flor de farina i el vi que alegra el cor de l’home; on la caritat és el plat principal de les ànimes imperfectes; però moltes vegades som incapaços de menjar sòlid i cal que ens alimentin amb llet en lloc de pa i amb oli en lloc de vi. És la impuresa, la absència del nostre sentiment de ser pecadors, el que ens impedeix assaborir la dolcesa de la caritat.

1. Sentim curiositat i estem amb els ulls i els sentits atents a tot el que no hauria de tenir interès per a nosaltres en lloc de mostrar humilitat i tenir fits els ulls en terra.

2. Tenim lleugeresa d’esperit i som indiscrets amb les paraules sense importar-nos ferir als altres, en lloc de mostrar seny i de dir poques paraules i assenyades, sense esclats de veu.

3. Som de riure fàcil i prompte, en lloc de contenir-la i evitar riure’ns dels altres quan nosaltres mateixos som causa de més gran riota.

4. Parlem molt i vanagloriant-nos, quan ens caldria reprimir la llengua, guardar silenci i no parlar fins a ser preguntats.

5. Cerquem de singularitzar-nos buscant la nostra pròpia glòria en lloc de no fer altra cosa que el que ens anima la Regla i l’exemple dels grans.

6. Som arrogants i ens creiem millor que els altres, quan hauríem de dir-nos no tant sols amb la llengua sinó sentir al fons del nostre cor que som els darrers i els més vils de tots.

7. Som presumptuosos i ens fiquem allí on no se’ns demana, quan ens caldria acontentar-nos amb la cosa més baixa i més abjecta i tenir-nos per operaris inhàbils i indignes.

8. Ens escarrassem per justificar els nostres pecats, quan no els hauríem d’amagar ans al contrari manifestar-los humilment tant si són de pensament, com de paraula, com d’obra, com d’omissió.

9. Rebutgem i defugim les coses aspres i dures en lloc de davant de dificultats i en contradiccions abraçar-nos a la paciència sense defallir ni fer-nos enrere.

10. Ens rebel·lem contra els superiors i els germans quan ens caldria per amor de Déu obeir imitant al Senyor.

11. Cerquem de sentir-nos lliures pecant en lloc de cercar de no satisfer els nostres propis desitjos i respondre amb fets a la paraula del Senyor que ens crida a fer la seva voluntat.

12. Tenim a la fi l’habitud de pecar quan hauríem d’evitar-lo per temor de Déu.

L’escala de la humilitat és molt més fàcil baixar-la que pujar-la, al contrari que la de la supèrbia i a voltes oblidem que baixant-la ens allunyem de Déu. Com escrivia sant Bernat també nosaltres tenim més experiència en les baixades que en les pujades tot i que la nostra vida està arrelada en el dia a dia d’una vida normal però que cal que sigui compromesa; una vida profundament encarnada on els travessers d’aquesta escala de la humilitat són el nostre cos i la nostra ànima, perquè per ella puja i baixa la nostra vida.

L’objectiu final recollint el pensament de sant Joan Clímac no és una simple honradesa moral, un ideal de moderació i de filantropia, sinó la participació en la creu i en la resurrecció de Crist i en la deïficació de tot ésser. Ens deia avui a Matines sant Llorenç de Brindisi «si volem obrar així, cal que tinguem sempre present la nostra fi. Ja que, tenint present la mort, sabrem dilucidar les fal·làcies del món, i menarem la nostra vida per camins de santedat i de justícia.» (Homilia 2 en el diumenge IX després de la Pentecosta.) Com diu sant Benet ens ha d’empènyer sempre, en tot moment i en tot lloc, el deler de pujar a la vida eterna, i per això agafem aquell camí estret (Cf. RB 5,10).