diumenge, 27 de setembre de 2020

PRÒLEG: SEGUINT EL GUIATGE DE L’EVANGELI

De la Regla de sant Benet
Pròleg 21-38

21 Cenyits, doncs, els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne. 22 Si volem habitar en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres. 23 Però, preguntem al Senyor amb el profeta: «Senyor, ¿qui podrà habitar al vostre temple, o qui reposarà a la vostra muntanya santa?» 24 Després d’aquesta pregunta, germans, escoltem el Senyor que ens contesta i ens mostra el camí d’aquest temple, 25 dient: «Aquell que camina sense culpa i practica la justícia, 26 que diu la veritat al fons del cor i no enganya amb la llengua, 27 que no fa mal al proïsme ni admet cap ultratge contra ell». 28 Aquell que, rebutjant del cor el maligne, el diable, que li suggeria alguna cosa, juntament amb la seva suggestió, el reduí a no res i prengué els seus pensaments, tot just nascuts, i els esclafà contra el Crist. 29 Els qui amb el temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor 30 que actua en ells, tot dient amb el profeta: «No ens doneu la glòria a nosaltres, Senyor; no a nosaltres, sinó al vostre nom». 31 Igual com l’apòstol Pau tampoc no s’atribuí res de la seva predicació, quan deia: «Per la gràcia de Déu sóc el que sóc». 32 I torna a dir ell mateix: «El qui es gloria, que es gloriï en el Senyor». 33 Per on, també el Senyor diu a l’Evangeli: «El qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, el compararé a un home assenyat que edifica la seva casa sobre pedra; 34 vingueren riuades, bufaren els vents i envestiren la casa, i no caigué perquè estava fonamentada sobre pedra». 35 En acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets a aquestes seves santes exhortacions. 36 Per això ens són oferts de treva els dies d’aquesta vida, per a esmena de les nostres maleses, 37 tal com diu l’Apòstol: «Que no saps que la paciència de Déu t’empeny al penediment?» 38 De fet, el Senyor, sempre bo, diu: «No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La fe i l’observança de les bones obres són les dues eines que ens proposa sant Benet per arribar al Regne i això es concreta en obrar honradament, practicar la justícia, dir la veritat, no calumniar, no fer mal al proïsme carregant-li res infamant. La lluita contra el maligne no és pas aliena a la nostra vida; no estem inclinats de natural a fer el mal però el maligne ens hi tempta sovint, sap que podem caure-hi fàcilment per satisfer la nostra pròpia voluntat i això a ell li va molt bé. Juga amb la nostra feblesa. Per això sant Benet ens convida a esclafar els mals pensaments, no pas a assaborir-los sinó a intentar superar-los amb l’ajut d’aquell qui és l’únic que ens pot ajudar a fer-ho. El camí és saber-nos confiats en Crist, no envanir-nos, encara menys de fer el mal, sinó deixar-nos modelar per la gràcia de Déu, tal com diu sant Pau, aquell a qui sant Bernat definí com la trompeta celestial.

Fe i observança, són els pilars perquè la fe sense les obres és morta com ens diu la Carta de sant Jaume. El Senyor ens hi alliçona, alimentant-nos amb la seva Paraula i per això espera de nosaltres que responguem amb obres, amb fets a les seves sabies exhortacions. Sant Benet ens presenta la vida com un temps de treva, un temps de gràcia que ens és ofert per tal d’avançar en el nostre camí cap al Regne. Sovint ens podem preguntar a què hem vingut al món, a què hem vingut al monestir. Potser ara ens pot venir al cap aquell monjo per a nosaltres tant estimat que ens explicava que havia vingut al monestir per morir, i el seu temps de treva i de gràcia fou ben llarg. No, no venim pas per a mortificar-nos, encara menys per a mortificar als altres, tot i que a vegades ho sembli, venim a convertir-nos, som cridats a la conversió com ho és tot batejat; la conversió a la que som cridats per la bondat de Déu. Conversió vol dir canvi, a vegades lent, a vegades dubtós, a vegades amb un pas enrere; però camí al cap i a la fi cap al Regne.

En aquest camí hi trobem moltes pedres d’ensopec. Sovint creiem que són els altres els que esdevenen obstacles per a avançar o els que ens posen paranys o traves al camí per tal de fer-nos-hi caure. No és pas sempre així, la major part de les vegades les pedres ens les posem nosaltres mateixos i fins i tot les creem de nou. No pas per edificar-hi a sobre de manera ferma i segura sinó per convertir-les en calumnies i infàmies sempre a punt per a ser llançades contra els altres, al cap i a la fi contra nosaltres mateixos, però en cap cas per apartar-les ran del camí per no ensopegar-hi ni nosaltres ni els que ens vinguin al darrera. Quantes energies que podríem emprar en la nostra conversió no perdem vigilant i criticant el que fa l’altre o carregant-li infàmies. Em comentava fa uns dies una superiora que li semblava que a les comunitats tenim establerta i ben establerta, la plaça de rondinaires i criticaires; que els que ho havien estat ahir després amb l’edat la seva visió s’havia dulcificat però ja havien estat substituts per d’altres que amb plaer desenvolupaven aquest paper de l’auca que sense el qual sembla que no hi pot haver comunitat vertadera i ara potser fins i tot aprofitant les noves tecnologies, com tants cops passa en el conjunt de l’Església.

Crist no estigué pas exempt de crítiques, ans al contrari, i Ell és sempre el model. Tot el text de la Regla és cristocèntric, Crist com a model, com a mestre i fins i tot com a parallamps, si així el podem concebre. Sentir-lo al costat en el nostre camí, sempre a punt per a donar-nos un cop de mà quan les dificultats apunten per rebutjar el maligne, rebutjar els mals pensaments i les males intencions per esclafar-les contra el Crist perquè Ell ens en deslliuri. Quantes energies perdem entossudits en fer mal al proïsme i quantes oportunitats de fer el bé deixem perdre obrint massa sovint la boca per dir mal dels altres o actuar-hi en contra. Massa envanits en nosaltres mateixos i al cap i a la fi poc confiats en Crist. Seguir al Crist amb les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència, la humilitat i la paciència; defugint l’enveja, la vanitat, la maledicència; vet aquí com podem arribar a merèixer aquell qui ens ha cridat al seu regne.

No som perfectes, cap de nosaltres ho és; però tots som perfectibles, tenim remei, tenim possibilitats de fer camí cap al Crist, de fer camí de conversió. Aquesta és la nostra limitació, aquella que aprofita el maligne per burxar-nos i intentar de perdre’ns; però aquesta és també la nostra gran riquesa, la nostra possibilitat de salvació. A vegades costa tant fer el bé com fer el mal, o potser costa més esforç fer el mal, pensar malament de l’altre que fer-li el bé o pensar bé d’ell. Un simple fet trivial ens pot desestabilitzar si tant sols hi veiem o hi volem veure el costat fosc i negatiu. La plaça de rondinaire i murmurador sempre estarà lliure per acollir-nos-hi certament; però ocupar-la, optar-hi ens fa més feliços o ens fa més infeliços? Preguntem-nos-ho abans d’ocupar-la i afincar-nos-hi, no fos cas que acabéssim per ser monjos perquè no podem ser altra cosa o no ens atrevim a ser-ho.

Dites totes les cites de l’Escriptura sant Benet ens diu que el Senyor espera la nostra resposta, continuada, cada dia. Mirem d’aprofitar aquets dies de treva, que és la nostra vida, per a esmena de les nostres maleses, no els deixem perdre, el Senyor no vol altra cosa que la nostra conversió i la nostra vida. Com ens deia avui sant Joan Crisòstom a Matines «quan vulguis reconstruir en tu aquella mansió que Déu s’edificà en el primer home, adorna’t amb la modèstia i la humilitat i fes-te resplendent amb la llum de la justícia; guarneix el teu ésser amb bones obres com amb or acendrat.» (Homilia 6 sobre l’Oració).