De la Regla de sant Benet
Capítol 14
1 Les festes dels sants i totes les solemnitats, que se celebrin tal com hem dit que se celebrés el diumenge, 2 llevat que es diran els salms, antífones i lliçons propis del dia. Que es mantingui, però, la distribució prescrita més amunt.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Tota la tradició benedictina ha donat des de sempre un lloc privilegiat a l’Opus Dei, a l’Ofici Diví; d’una banda com a font d’espiritualitat i de l’altra com a nucli vertebrador de la nostra jornada diària. «Que no s’anteposi res a l’ofici diví» (RB 43,3) ens diu sant Benet. Aquesta frase, que ben bé resum tot el pensament de sant Benet sobre el paper de la pregària comunitària en la nostra vida, no s’ha de considerar únicament o fonamentalment com un precepte disciplinar, dit d’altra manera no preguem per obligació, no anem al cor perquè si no el superior ens pot amonestar; hi anem per devoció, en la millor accepció del terme, per amor, perquè els monjos manifestem l’autenticitat de la nostra vocació quan cerquem Déu de veritat, quan som zelosos per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions (Cf. RB 58,7). Un cop entrats en l’escola del servei diví (Cf. RB Pr, 45) participar en l’Ofici Diví és un privilegi, un regal. L’Opus Dei té una triple dimensió temporal. En primer lloc constitueix la columna vertebral de la nostra jornada, les hores litúrgiques són moments en que anem a l’encontre de Déu en companyia dels germans; cada hora és aquella en que Crist ens surt al camí com als deixebles d’Emaús. Les hores litúrgiques ens presenten al llarg del dia el misteri de Crist i el centre és sempre el gran esdeveniment, la Pasqua. En segon lloc la setmana comença per la celebració dominical, el dia en que fem el memorial de la Pasqua d’una manera més especial i explícita i tota la setmana n’és una memòria, un camí, un recordatori. En tercer i darrer lloc tenim l’any litúrgic que ens proposa, any rere any, la síntesis del gran misteri de la redempció; al llarg del qual celebrem les dues grans solemnitats: La Pasqua i la Nativitat del Senyor, precedides d’uns temps forts de preparació i seguides d’uns altres de celebració. També íntimament lligades al misteri de Crist tenim les memòries dels màrtirs i dels sants, signe d’unitat de tot el poble de Déu. Què significa celebrar, fer memòria dels sants en el nostre dia a dia? Tenim que l’any litúrgic té una unitat concreta, forta; n’és un exemple la distribució de la lectura de la Paraula de Déu, el leccionari, que fa un recorregut estudiat per les Escriptures i és molt més que fer-ne un tast, és una selecció per a viure el misteri de la salvació, tant més en quan nosaltres per mitjà del contacte directe amb la Paraula en la Lectio Divina, hi aprofundim encara més. Quan escoltem la Paraula de Déu en l’Eucaristia diària ja l’hem llegit, meditat, pregat i contemplat, és a dir rumiat amb atenció en la Lectio del matí i per això podem aprofundir-hi encara més. Si anem a l’Eucaristia orfes d’aquesta aproximació matinera, hi anem coixos espiritualment, mancats de quelcom de molt important; per això és tant fonamental seguir el ritme de la jornada monàstica en llur totalitat, seguint pas a pas les hores litúrgiques, els temps de Lectio, de treball, de lectura. Un bon exemple a seguir són, precisament els sants, homes i dones com nosaltres. La santedat no és quelcom reservat per a ànimes escollides; tots, sense excepció, estem cridats a la santedat, no es va cansar de repetir-ho sant Joan Pau II, per això canonitzà tants homes i dones, perquè amb això volia mostrar que la santedat, la crida a la santedat és universal i que els sants son homes i dones de carn i ossos, amb febleses, amb caigudes, alguns geniüts, però amb una voluntat ferma de seguir a Crist, de retrobar el camí rere cada pedra que se’ns posa al davant. Per a aconseguir-ho Déu té a punt per a tots les gràcies necessàries i suficients; ningú n’està exclòs. La temptació més enganyosa i que ens repetim sovint, és la de voler millorar les coses, millorant únicament allò extern; deixant de banda la realització espiritual de l’home que és on es troba la veritable felicitat. L’Església, més que reformadors, deia sant Joan Pau II, té necessitat de sants, perquè els sants són els autèntics i més fecunds reformadors. I la humilitat és el primer pas cap a la santedat, cercant-la, vivint amb valentia la nostra vida quotidiana, tot i que ens pugui semblar a voltes insignificant. Santa Teresa de Lisieux, en els seus pocs anys de vida, ens va ensenyar la grandesa que poden tenir davant Déu les activitats insignificants, simplement normals. Existeix, d’una banda, la santedat cridanera d’algunes persones; però també existeix la santedat desconeguda de la vida diària. Tot el qui vulgui seguir el camí de Crist no pot renunciar a la creu, a la humiliació i al sofriment, que acosten al cristià al model diví que és Crist, «no conèixer res més que Jesucrist, i encara crucificat» (1Co 2,2), com diu l’Apòstol. Tots estem cridats a estimar a Déu amb tot el cor i amb tota l’ànima, i a estimar al proïsme per amor a Déu. Ningú n’està exclòs d’aquesta crida tan clara i directe que ens fa Jesús. La santedat consisteix, a viure amb convicció la realitat de l’amor de Déu, malgrat les dificultats, les nostres febleses, tant físiques com morals i de la mateixa història de la pròpia vida. La santedat de l’home és obra de Déu i encara que la santedat neix de Déu mateix, des del punt de vista humà, es comunica d’home a home. D’aquesta manera, podem dir també que els sants engendren sants, d’aquí la importància de fer-ne memòria. Un sant és, en la seva vida i en la seva mort, un actor de l’Evangeli a qui Crist no vacil·la a convidar al seguiment. Perquè la santedat és precisament l’alegria de fer la voluntat de Déu. Déu ens estima amb les nostres misèries, els nostres pecats, les nostres llàgrimes i les nostres alegries, com deia san Rafael Arnaiz. El Papa Francesc ha dedicat a la crida a la santedat la seva darrera Exhortació apostòlica; per al Papa la santedat és tan diversa com la humanitat mateixa; el Senyor té en ment un camí particular per a cada creient. Tots estem cridats a la santedat, qualsevol que sigui el nostre paper, vivint amb amor i oferint el propi testimoni en les ocupacions de cada dia, orientats cap a Déu. Més que amb grans desafiaments, la santedat creix a través de petits gestos: perquè és saber trobar l’equilibri entre la nostra debilitat i el poder de la gràcia de Déu. Escrivia sant Agustí que la santedat és un procés que dura tota la vida, i és una gràcia, que es va afermant amb la perseverança; o en paraules de sant Benet «amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor» (RB Pròleg, 49). Tinguem-ho present quan celebrem la memòria d’un sant, nosaltres que a l’oratori, davant de tothom hem promès de lligar-nos a una comunitat, de comportar-nos com a monjos i de ser obedients i ho hem fet davant de Déu i dels seus sants (Cf. RB. 58,17).
