diumenge, 22 de novembre de 2020

LA MESURA DE LA BEGUDA

De la Regla de sant Benet
Capítol 40

1«Cadascú té un do particular de Déu, l’un d’una manera, l’altre d’una altra». 2 Per això ens fa un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment dels altres. 3 Amb tot, tenint en consideració la flaquesa dels febles, creiem que és suficient per a cadascú una hèmina de vi al dia. 4 Aquells, tanmateix, a qui Déu dóna de poder-se’n estar, sàpiguen que tindran una recompensa especial. 5 Però, si les condicions del lloc, o el treball, o la calor de l’estiu, fan que en calgui més, que estigui al judici del superior, mentre vigili que mai no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. 6 Encara que llegim que el vi no és gens propi de monjos, amb tot, com que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre, almenys convinguem a no beure fins a la sacietat, sinó amb moderació, 7 perquè «el vi fa claudicar fins i tot els savis». 8 Però, si les condicions del lloc fan que no es pugui trobar ni la quantitat esmentada, sinó molt menys, o no gens que beneeixin Déu els qui viuen allà, i que no murmurin. 9 Sobretot advertim això: que evitin les murmuracions.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet sap que qualsevol aspecte de la nostra vida té la seva importància, sap que la vida del monjo es va composant de petites i no tant petites coses i que totes elles han de formar un conjunt.
La literatura i el cinema han representat sovint al monjo o al religiós com a golut i bevedor; evidentment com no podia ser d’altra manera la caricatura no es correspon al pensament de sant Benet i Déu no vulgui que es correspongui a la realitat.

Els àpats tenen la seva importància. Ja en les primeres comunitats cristianes no eren un moment qualsevol, eren un moment important de la comunitat. Aquesta tradició es manté en la vida monàstica, el mateix refetor d’un monestir sovint apareix com una estança sòbria però alhora solemne i és així perquè la funció que acull, pel que està pensat, és per a ser marc d’un acte comunitari no pas menor.

Quatre capítols seguits dedica sant Benet al tema de les menjades. Primer ens parla de l’escenari de la diguem música de fons o ambiental, perquè alhora que nodrim el nostre cos no ens oblidem d’alimentar el nostre esperit tot escoltant la lectura. Però cal que també nodrim el nostres cossos tot i que amb mesura, amb contenció, sense enfits ni disbauxes, sense sacietat ni embriaguesa.

Com escriu Guillem de Saint Thierry als Germans de Monte Dei «El mateix si mengeu o beveu, o feu qualsevol altra cosa, feu-ho tot en el nom del Senyor, santament, religiosament. I mentre el teu cos pren la seva refecció que la teva ànima no descuri de fet la seva; que, assimili un pensament tret del record de la gran bondat del Senyor, o bé una paraula de l’Escriptura, alguna cosa que l’alimenti quan la mediti o simplement la recordi.»

Tenir un plat a taula i un llit on dormir cada monjo, tot i que ara en escoltar la lectura de la Regla ens pot semblar una cosa molt normal, no ho era tant en època de sant Benet, fins i tot per a la major part de la societat medieval era un luxe poder fer dos o tres menjades al dia i tenir un llit on reposar. La major part de la població dormia al terra damunt la palla aprofitant l’escalf del bestiar i el de les mateixes persones i això si tenien la sort de no haver de dormir al ras. En aquestes circumstàncies tenir un plat a taula de manera assegurada esdevenia quasi un privilegi.
Sant Benet vol que els monjos en siguem conscients d’això i que per tant no es donem a menjar i a veure molt, sense sentit. Fins i tot per sant Benet l’ideal seria poder-se’n estar per exemple de veure vi, però sap prou bé que una cosa és l’ideal i l’altra la realitat de les nostres febleses tant físiques com morals. Sant Benet sap que el vi no és pas propi de monjos, però també és ben conscient de que potser això no se’ns pot fer entendre i que aleshores tot i que cada persona és diferent i que a ell mateix li faci un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment i la beguda dels altres, ens convida com sempre a la mesura.

Aquí també sant Benet és un bon representant de la tradició romana, la civilització en la qual nasqué i es formà abastament. A Roma beure vi no era un acte trivialitzat, com ho és en el món actual. El vi formava part important de la cultura i de la societat, un mitjà de cohesió entre iguals. De sempre els antics havien atribuït al vi, propietats curatives molt variades. Tan important com beure, era la manera de beure, això per exemple distingia el ciutadà romà civilitzat del bàrbar. S’exigia decorum és a dir ordre, racionalitat i equilibri, és la mesura de que parla sant Benet. A tall d’anècdota dir que el costum romà era barrejar el vi amb l’aigua o herbes, perquè pels ciutadans romans beure el vi pur es considerava propi de bàrbars; tot i que nosaltres puguem tenir una imatge esbiaixada que ens han transmès alguns gèneres en aquest més cinematogràfics que literaris.

Certament en una vida rutinària petites o per alguns potser no tant petites coses com el menjar poden representar un al·licient. Sant Benet no ens diu de passar gana, ni set; no pas, perquè quan parla del menjar o del beure té ben present la necessitat pel treball o les característiques climàtiques, les condicions del lloc en expressió seva o que hi hagi un o altre plat alternatiu. Simplement ens ve a dir que no en fem un objectiu primordial, que el menjar i la beguda ocupin el lloc que els pertoca, perquè ens cal menjar i beure, però sense fer-ne un centre. És el mateix que ens diu l’Apòstol quan afirma que «els aliments són per al ventre, i el ventre per als aliments» (1Co 6,13), o que és propi dels enemics de Crist aquells dels quals «la seva fi serà la perdició, el seu déu és el ventre, i posen la seva glòria en les parts vergonyoses.» (Fl 3,19) o afegeix que «és bo de no menjar carn ni beure vi, si el teu germà se n’ha d’escandalitzar.» (Rm 14,21).

Com escriu sant Bernat cal cercar aquella «sacietat que no cansa, curiositat insaciable i tranquil·la, desig etern que mai es calma ni coneix limitació, sòbria embriaguesa que no s’ofega en vi ni destil·la alcohol, sinó que crema en Déu.»