diumenge, 29 de març de 2020

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,30-40

30 S’ha de recordar sempre l’abat del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, i ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix. 31 Que sàpiga també quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta, de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; 32 i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat. 33 Per damunt de tot, que, desatenent o tenint en poc la salvació de les ànimes que li són encomanades, no posi més afany en les coses transitòries, terrenals i caduques, 34 sinó que pensi sempre que ha acceptat de governar ànimes, de les quals haurà de donar compte. 35 I perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi’s que està escrit: «Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això us serà donat d’escreix»; 36 i encara: «Res no falta als qui el temen». 37 Que sàpiga que el qui accepta de governar ànimes s’ha de preparar a donar-ne compte. 38 I tal com sigui el nombre de germans que sap que té sota la seva cura, tingui per cert que de totes aquestes mateixes ànimes haurà de donar compte al Senyor el dia del judici, a més, sens dubte, del de la seva ànima. 39 I així, tement sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li té encomanades, mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, 40 i, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Deia el Papa Francesc en l’Audiència General del passat 18 de març que «Tots som deutors. Tots. Envers Déu, que és tan generós, i envers els germans. Tots sabem que no som el pare o la mare que hauríem de ser, el marit o la muller, el germà o la germana que hauríem de ser. Tots estem «en dèficit», en la vida. I necessitem perdó. Sabem que nosaltres també hem fet el mal, falta sempre alguna cosa en el bé que hauríem d’haver fet.» Això també i sobretot l’abat ho ha de recordar sempre, perquè com ens diu sant Benet a qui més se li confia, més se li exigeix. La consciència de les nostres febleses tant físiques com morals, en expressió de sant Benet, de les nostres limitacions superables en certa mesura i de les que no ho són o ho són amb molta dificultat, aquells defectes de fàbrica dels que parlava l’abat Maur Esteva; tot plegat forma part de nosaltres, és part de la motxilla que ens carreguem o ens ha anat carregant la vida a l’espatla i amb la que hem de caminar vers el Crist, vers la vida eterna i tant de bo si de tant en tant en podem deixar caure un roc més que no pas carregar-la a cada passa, com ens succeeix sovint.

El temperament, la intel·ligència de cadascú, les virtuts i els defectes que conformen la nostra personalitat ens poden ajudar a avançar o ens poden ser un llastre. Tot això, que cada persona ha de viure per sí mateixa, nosaltres ho vivim d’una manera particular, formant una comunitat. Déu ens ha cridat a seguir-lo de més a prop en el sí d’una comunitat. Aquesta comunitat no l’hem feta al nostre gust, a la nostra conveniència, perquè una comunitat, com tant mateix una família, o fins i tot un lloc de treball, no és un grup d’amics com aquell que es troba per fer activitats d’esbarjo o compartir estones de lleure; perquè en aquest nostre cas amistats massa extretes, massa particulars, són excloents i porten sovint a la divisió i al conflicte. Correm el risc d’actuar com Aaron i Maria i com ens deia Orígenes avui a matines: «la primera lliçó que jo trec d’aquest episodi, lliçó ben útil i ben necessària, és que no haig de calumniar el meu germà ni parlar malament del proïsme, ni obrir la boca per criticar, ja no dic els sants, sinó ningú.» (Homilia 7). Però en tots els casos si que hi ha quelcom que uneix, un element comú fonamental, en el sentit de ser fonament. En el cas d’una comunitat aquest fonament és transcendent, perquè és seguir més de prop al Crist en el clos d’un monestir, amb les esplèndides i fortíssimes armes de l’obediència, de la paciència, de la humilitat i del bon zel.

La nostra resposta a la crida del Senyor, el “jo” del que ens parla sant Benet al pròleg de la Regla que esdevé resposta a la pregunta de «Qui és l’home que estima la vida i desitja viure dies feliços?», és una resposta lliure, madura i responsable. Si venim al monestir per amagar-nos o fugir del món, si hi venim per satisfer alguna ambició, si hi venim per qualsevol altre motiu que no sigui seguir al Crist, potser que hi restem tota la vida, però serà una vida buida, sense sentit. El qui segueix al Senyor, el qui s’hi dona, ha de voler, ha d’intentar anar conformant la seva voluntat a la del Crist. A aquest procés estan destinats els afalacs, les amenaces, la persuasió, que sant Benet demana a l’abat acomodant-se a les moltes maneres de ser.

En una recent obra (Risques et dèrives de la vie religieuse, Paris 2020) l’actual Prior de la Gran Cartoixa, Dom Dysmas de Lassus, aborda els riscos i derives de la vida religiosa, és a dir el que ha vingut a anomenar-se, els abusos espirituals. Un tema que forma part, amb d’altres, de l’agenda del nostre proper Capítol General, perquè el nostre mateix Orde ha viscut darrerament situacions on algú imposava un pensament únic a la seva comunitat, no tractant de veure en els altres la maduresa i la responsabilitat de llur vocació, sinó creant una mena de lideratge espiritual on res es pot apartar del desig o caprici del qui es creu predestinat a decidir en tot la vida i el destí dels altres. En l’origen hi ha la certesa de que per a alguns no hi ha debilitats, de que les febleses no son part consubstancial de la seva naturalesa humana, om es creu lliure d’aquestes, haver arribat a un estat de perfecció que lluny de ser cert, aniquila la pròpia i l’aliena vocació. Com escriu, Dom Dysmas, més enllà de la litúrgia, de la vida reglada, de la pregària, hi ha la llibertat de l’ànima; llibertat d’escollir la nostra via interior viscuda en la confiança, al recer d’una comunitat, vivint-ho com a do, servei i plenitud amb i per als altres. Ens cal recordar sempre la nostra debilitat i obrir-la a l’acció de la gràcia, sense la qual res no és possible. Aquesta nostra debilitat la vivim amb més intensitat en ocasions excepcionals, com la que ara mateix experimentem.

Deia divendres en el moment per la pregària per la fi de la pandèmia a la plaça de sant Pere el Papa Francesc que «la tempesta desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert aquelles falses i supèrflues seguretats amb les que havíem construït les nostres agendes, els nostres projectes, rutines i prioritats. Ens mostra com havíem deixat adormit i abandonat el que alimenta, sosté i dona força a la nostra vida i a la nostra comunitat.» (27 de març 2020). Ara, aquets dies, la nostra societat viu una forta tempesta, una galerna quasi bé; tot s’ha alterat, cap persona no està on estava habitualment, ni ningú fa el que habitualment feia; hi ha por, angoixa i dolor. A nosaltres, habituats a les nostres tempestes particulars, se’ns demana de viure-ho com a qui més se li ha confiat, amb l’esperança de que la Quaresma ens prepara per la Pasqua i aquesta és la vertadera vida dels fills de Déu, guanyada per Crist a la creu. Sovint aquets dies la mirada dels nostres conciutadans es gira vers nosaltres per rebre un consell de com viure el confinament, de com portar-lo sense morir en l’intent. Principis de la Regla com la paciència, l’obediència, la humilitat, el bon zel; poden ser, sinó un model, sí una ajuda per a molta gent.

Però alhora això ens ha de fer reflexionar de com ho vivim nosaltres, de com ho portem, per quan ens toqui donar-ne compte, quan se’ns examini al darrer dia en l’amor, en expressió de sant Joan de la Creu. Ens cal preguntar-nos si maldem per fer la voluntat del Pare o lluitem per fer la nostra, per exemple rient les gràcies a uns i ignorant o fins i tot menyspreant, Déu no ho vulgui, a d’altres i defugint així de fer la voluntat de Déu; un risc que tots correm i sobre el que sant Benet ens adverteix en dir-nos que no hem de fer accepció de persones o que ningú es prengui el dret a defensar-ne un altre. A això ens hi han d’ajudar les admonicions i les esmenes, mentre hi posem de la nostra part i ens anem esmenant dels nostres defectes, anem deixant anar rocs i assumint les nostres pròpies limitacions, que no son pas poques, per tal d’intentar superar-les. Com deia el Papa Francesc en l’audiència de l’esmentat 18 de març: «la misèria mateixa i la manca de justícia mateixa es converteixen en una ocasió per a obrir-se al regne del cel, amb una mesura més gran, la mesura de Déu, que és misericòrdia.»