De la Regla de sant Benet
Capítol 63
1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar,
segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat.
2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res
injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre
que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus
actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans
tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran
els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï
distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent
nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat
hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els
altres es col·locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el
qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que
aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat
que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en
totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més
antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es
permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans
donaran als més joves el nom de “germans”, i els joves als seus ancians, el de
“nonnus”, que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu
que fa les vegades del Crist, l’anomenaran “senyor” i “abat”, no perquè ell s’ho
hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient
i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol
banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més
gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de
seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu,
17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a
honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula,
mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que
estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat
del seny.
Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet
«Segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o
segons la decisió de l’abat».
Tres possibilitats en l’ordre de la comunitat. Nosaltres n’estem usant dues
possibilitats actualment: La primera, tal com vam entrar al monestir, al
menjador, a la sala capitular; i la tercera, per decisió de l’abat, al cor per
motius del cant.
No usem la segona possibilitat: «Segons el mèrit de vida que els distingeix».
Però, si que ens convé, amb humilitat, meditar, si fos així, pel mèrit de vida:
Quin lloc ocuparia?
«Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics, que estimin
els més joves». Sant Benet ens ensenya a relacionar-nos amb honor i estima,
perquè estem en la casa del servei del Senyor, i sempre en l’altre germà estàs
honorant i estimant Crist mateix.
«Avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres», (la mateixa cita de sant Pau
reapareix en el capítol 72, el bon zel).
Això, no ens estarà indican com sant Benet insistia en el bon tracte entre uns
i altres, joves i vells, monjos experimentats i novicis?
Ens cal obrir els ulls de la fe, més encara, per reconèixer i valorar l’altre,
que sols Déu és qui la posat al teu davant.
Ja, sant Benet ho veia, que el monjo, aquell que s’ha separat del món per viure
de cara a Déu, i no més caminant cap a Déu, de vegades pot oblidar-se del
principal manament: ESTIMAR DÉU I EL PROISME. I pot oblidar-se dels altres
germans de comunitat, que també estan en el mateix camí caminant cap a Déu.
El monaquisme de sant Benet, no és una camàldula, ni una cartoixa, no, no. Sant
Benet en el capítol primer ens parla de la vida cenobítica, el monjo que viu en
comunitat.
Què és per a mi viure en comunitat? Uns i altres, moments de silenci, pregària,
litúrgia comunitària, treball quotidià, moments d’esbarjo i recreació,
compartir el refer-se amb l’aliment de cada dia, avançar en el camí de l’evangeli,
contemplar la bellesa de Déu en la creació i com a corona de tot això, celebrar
el memorial del Senyor Jesús, en comunió amb tota l’església catòlica.
Què és per a mi viure en comunitat? Pregunta que ens l’hauríem de fer sovint.
Quin lloc ocuparia? Pregunta que ens regularia la nostra relació amb Déu.
En l’ordre de la comunitat és important ser conscients que estem vivint, cara a
cara, des de la pregària, el treball i tot el quefer diari, estem vivint, la
nostra relació amb Déu.
Ell és l’únic que sap el mèrit de la teva vida.
ELS CAPÍTOLS DE L’ABAT
Comentaris a la Regla de sant Benet
diumenge, 10 de març del 2024
L’ORDRE DE LA COMUNITAT
diumenge, 3 de març del 2024
LA TAULA DE L’ABAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 56
1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però
quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui.
3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.
Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Hem de tenir present que l’Abat fa les vegades del Crist al monestir.
La Taula ens suggereix compartir el menjar, l’aliment, el nodriment del cos, i
de vegades de l’esperit, al escoltar les lectures de la Bíblia i d’altres
llibres.
Sant Benet sembla que vol que l’abat no mengi mai sol: «Hi haurà sempre».
Vol el sant que la taula sigui el lloc per compartir.
Compartir amb els hostes, peregrins, transeünts, o germans monjos.
A Poblet la disposició de les taules és la que hi ha majoritàriament en un
refectori medieval.
A Montserrat, la taula de l’Abat amb el seu disseny amb els dos braços,
manifesta, simbolitza, i ho fa palès físicament aquest fet d’acollir al voltant
de la taula de l’Abat els hostes i peregrins.
Allò que diu la Regla queda clar amb un cop d’ull.
Nosaltres ací a Poblet hem d’obrir una mica més el nostre camp visual en el
nostre refectori per veure el conjunt de les taules, disposades en forma d’u. L’Abat,
o el superior, al mig, els monjos als costats, els hostes, els transeünts, i en
ocasions algunes visites en la taula de la presidència.
La qüestió, és que en el mateix lloc i a la mateixa hora que menja l’abat, el
qui fa de Crist en el monestir, mengen els hostes, pelegrins i monjos i els
convidats que hi hagi.
Cal dir, que això fa molta impressió la primera vegada en l’hoste.
Nosaltres però, hem de saber que cada hoste, cada convidat, cada transeünt, com
diu el capítol 53, ha de ser acollit com el Crist:
v. 1: Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja
que ell un dia dirà: Era foraster i em vau acollir.
v. 7: Que adorin en ells el Crist, que és el qui reben.
v. 8: Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o
aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells.
v. 9: Que es llegeixin davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i que
el tractin amb tota humanitat.
Així, la taula de l’abat i la presència de forasters ens porta a saber aprendre
a compartir el que tenim, en el menjar, el que vivim en el quotidià i el que
som com a monjos.
Perquè de tot això l’hoste i pelegrí en surti edificat gràcies al nostre
testimoniatge.
Acollir, compartir i edificar, són els tres verbs que des d’aquest capítol de
la Regla, la taula de l’abat, com a monjos hem de tenir present davant dels
hostes, convidats i transeünts i que sempre és el Crist qui rebem.
dijous, 29 de febrer del 2024
AL·LOCUCIÓ DEL P. ABAT OCTAVI VILÀ AMB MOTIU DEL SEU NOMENAMENT COM A BISBE DE GIRONA
Poblet, sala capitular, 29 de febrer de 2024
Estimats germans de comunitat,
En primer lloc disculpeu la urgència en convocar-vos avui ara i aquí, però és
deguda a circumstàncies que s’escapen a la meva voluntat i depenen d’altres
dinàmiques eclesials. Us he convocat aquí a la Sala Capitular pel fort
simbolisme que té per a nosaltres aquest lloc. Aquí vestim l’hàbit, aquí fem la
professió temporal i si és el cas la renovem, aquí fem la promesa d’obediència
prèvia a la professió solemne i aquí escoltem dia rere dia la Regla del nostre
Pare sant Benet i setmanalment els comentaris de l’abat. Aquí també hem vetllat
fa poc dies encara el cos del nostre estimat P. Abat Josep, perquè aquest lloc
està molt vinculat a la figura de l’abat, aquí són elegits els abats com jo ho
vaig ser el tres de desembre de 2015. Per això avui ens trobem aquí reunits
perquè el que us haig de comunicar és també solemne i important per a mi i crec
que també per a tots i cadascun de vosaltres i per la comunitat en general.
El Senyor ens crida, n’estem certs; ens ha cridat a tots a seguir-lo pel camí
estret de la vida monàstica i qui sap si ens hi vam resistir a seguir-lo o si
ens calgué ajuda d’algú per a discernir que és el que el Senyor volia de
nosaltres. Recordo el meu procés de discerniment que durà un temps. Jo que
coneixia des de ben petit aquesta comunitat i aquest lloc, que havia tractat
amb profunditat amb molts dels monjos que avui ja no ens acompanyen i de manera
molt especial al P. Abat Maur Esteve, de fet vaig començar a sentir la crida a
incorporar-me a aquesta comunitat de la mà de l’abat Josep, amb ell i com a
secretari de la Germandat vaig descobrir la Lectio divina i fou ell qui m’ajudà
a discernir que volia el Senyor de mi. No fou pas una decisió fàcil ja que les
pressions familiars, laborals i socials o de l’entorn més proper a mi,
intentaven de temptar-me i d’allunyar-me de la crida. Però Déu ho pot tot i si
Ell vol i algú ens ajuda a discernir la seva voluntat, la força necessària per
a tirar endavant ens ve sobreafegida, és la gràcia de Déu que actua si li
deixem l’espai necessari. Els inicis de la meva vida monàstica es veieren aviat
afectats per una malaltia, feliçment superada però que ha quedat ja per sempre
més com un moment també fort de relació amb el Senyor i molt especialment amb
la comunitat, des de l’abat Josep fins als companys de noviciat vaig sentir
proximitat, afecte i escalfor i això m’ajudà i molt a superar aquesta prova no
tant sols física sinó també moral i espiritual i mai no us podré agrair prou el
vostre escalf. Quasi tot just acabats els estudis de teologia em vau elegir
abat i em confirmareu com a tal sis anys després. Foren també moments per a
discernir que volia Déu de mi, malgrat la migradesa de les meves forces, de les
meves febleses tant físiques com morals i dels meus defectes de fàbrica, com
els definia l’abat Maur Esteve. En aquells moments també vaig tenir qui m’ajudés
i ho concreto en tres monjos: El P. Abat Josep, el P. Lluc i el mateix P. Abat
General Mauro-Giuseppe, ells em van ajudar a vèncer pors i a reconèixer la
voluntat de Déu en la vostra decisió.
Ara us haig de dir que fa pocs dies vaig rebre una comunicació que primerament
em va trasbalsar, han estat uns primers dies de lluita, d’agonia, en el sentit originari
del terme. Com en el relat de la vocació de Samuel (Cf. 1Sa, 3) vaig creure
sentir primer una veu humana i veia en qui em comunicava la novetat no pas al
Senyor sinó a un nou Elí. La pregària ha estat un element decisiu per a
discernir i de nou algú, l’únic a qui se m’havia autoritzat a comunicar la
notícia, m’ajudà a discernir i em feu reconèixer de nou la veu del Senyor en
aquella proposició i que la resposta no podien ser excuses o pretextos, l’única
resposta tenia que ser: «Parla, que el teu servent escolta.» (1Sa 3,10).
Ens ho diuen les nostres Constitucions i ho hem escoltat fa ben pocs dies aquí
mateix, així l’article 24 diu: «El vot d’obediència que professem amb esperit
de fe i d’amor per seguir Crist, obedient fins a la mort, ens obliga a sotmetre
la nostra voluntat als Superiors legítims, que actuen en lloc de Déu quan manen
d’acord amb les nostres Constitucions. L’obediència significa, abans de tot, un
cor obert per a rebre els estímuls de l’Esperit Sant, ja que Ell bufa on vol i
ens fa saber la voluntat de Déu de moltes maneres. La seva veu ens la
transmeten en primer lloc la veu de l’Església i la del propi Abat, a qui pel
vot volem prestar humilment obediència d’acord amb la Regla i aquestes
Constitucions, unint les forces de la intel·ligència i els dons de la voluntat
i de la gràcia en l’execució de les coses que ens mani i en el compliment de
les tasques que ens encomani. Però cal tenir present, sempre i on sigui, la
dignitat de la persona humana.» I l’article 25 § 2 afegeix: «Tots els monjos
estan obligats a obeir el Summe Pontífex, com a llur suprem Superior, també en
virtut del vincle sagrat d’obediència (c. 590, § 2).» I és aquest darrer cas el
que ara em fa dirigir-me a vosaltres.
El passat 5 de febrer vaig rebre una comunicació del Nunci del Sant Pare a
Espanya en la que em comunicava que el Papa Francesc havent-li arribat el parer
dels qui havia demanat l’opinió, havia pensat en mi com a bisbe. La primera
reacció fou d’incredulitat i de prevenció, la segona de por i de rebuig. Havent
demanat temps per a discernir i pregar i havent-me autoritzat a poder
consultar-ho amb algú, van començar uns dies d’intensa agonia, fins que amb l’ajut
de la pregària i del consell he vist de nou la voluntat de Déu. No és fàcil per
a mi fer aquest pas, vaig venir al monestir l’any 2005 amb la sensació d’haver
trobat una estabilitat que duraria fins al final de la meva vida i poc a poc hi
ha hagut noves crides i la necessitat de discernir sobre elles i de cercar
quina era la voluntat de Déu en cada moment concret.
Ara és el moment de demanar-vos perdó per tots els meus mancaments com a abat,
de pensament, paraula, obra i omissió. Perdó per si us he fet patir, si us he
exigit més del que calia o podíeu, perdó per si no us heu sentit prou
escoltats. Són les meves mancances que tant de bo em fessin exclamar com l’Apòstol
«quan sóc feble és quan sóc realment fort.» (2Co 12,10). Ara entre vosaltres hi
ha germans preparats, més d’un, i amb les qualitats suficients per a
succeir-me, confieu en el Senyor i Ell de nou us portarà a fer allò que cal fer
tal com estableixen les Constitucions de la nostra Congregació en aquests
casos.
Avui a les dotze del migdia la Santa Seu anunciarà públicament el meu
nomenament com a bisbe de Girona. Ho comunicarà la Santa Seu i al mateix moment
ho comunicarà a Girona l’administrador diocesà i aquí mateix a Poblet el senyor
Arquebisbe i jo mateix. Entraran en aquell moment per tant en vigor els
articles 90 i 91 de les nostres Constitucions que diuen: «Art. 90 El Prior
claustral exercirà la funció d’Abat en les coses espirituals i temporals; però,
quan la seu és vacant, no es pot fer cap provisió d’oficis i res no serà
canviat, llevat que s’hagin de prendre decisions importants o que hi hagi una
causa, declarada urgent pel Capítol conventual amb la majoria absoluta dels
vots, que ho exigeixi.» i «Art. 91 No es pot dir que constitueixi un canvi,
però, l’admissió al noviciat i a la professió, i donar lletres dimissòries per
als ordes sagrats, que són coses que es poden fer igualment quan la seu abacial
és vacant, observant d’altra banda tot el que d’acord amb el dret s’ha de
complir.» I també l’article 78 estableix: «Art. 78 § 1. Quan la seu abacial és
vacant per qualsevol causa legítima, el Prior, com més aviat millor, que avisi
el Pare Immediat, (...) Pertoca al Pare Immediat determinar el dia de l’elecció,
un cop escoltat el parer del Capítol conventual d’aquell monestir. – i - § 4.
En quedar vacant, per qualsevol causa, la seu del monestir de l’Abat President,
que el primer Assistent avisi l’Abat General, el qual farà el que calgui d’acord
amb les normes que s’exposen en els paràgrafs precedents.» El procediment doncs
està previst i el P. Abat General espera la comunicació oficial ja que de fet n’està
assabentat per mi mateix.
Ara puc dir com el cardenal Basil Hume en una ocasió similar: «necessito les
vostres pregàries i la vostra amistat. La bretxa que existeix entre allò que es
pensa i el que s’espera de mi i el que jo sé que soc és considerable i
espantosa. Hi ha moments en la vida en els que un home se sent molt petit i, en
tota la meva vida, aquest és un d’aquests moments. – I afegia - És bo sentir-se
petit perquè aleshores sabem que qualsevol cosa que fem és Déu qui la porta a
terme i no pas nosaltres.» (22 d’abril de 1974).
Dos darrers precs, el primer és que a les dotze sonin les campanes per demanar
l’ajut de Déu a la meva nova tasca i el segon que m’acompanyeu el diumenge 21 d’abril
a les 5 de la tarda en la meva ordenació episcopal i inici de ministeri a la
catedral de Girona. Ara us dic dues paraules gràcies i perdó. Gràcies a tots
per la vostra ajuda aquests vuit anys i escaig i permeteu-me que les doni de
manera molt especial i concreta al P. Prior, al P. Rafel, en qui he tingut el
primer dels col·laboradors i que sempre ha fet la seva tasca amb diligència,
lleialtat i honradesa. Gràcies per tot el que m’heu donat. Perdó per totes les
meves imperfeccions, que són moltes, i em teniu a la vostra disposició i ho
estic a la del nou abat per tot allò que us calgui i li calgui. Seguirem units
en Crist tot i la distància. Que el Senyor us beneeixi i us acompanyi i a mi m’ajudi
i m’empari. No us oblideu de pregar per mi, com jo ho faré per vosaltres.
Beneïm el Senyor.