De la Regla de sant Benet
Capítol 29
1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.
Comentari l’Abat Octavi Vilà
Estem a la part de la Regla que hom anomena codi penal. Sant Benet sempre tan realista sap que malgrat tot faltem i que segons quines faltes poden afectar a tota la comunitat. Per això en casos puntuals, extrems podríem dir, es pot produir l’abandó del monestir. Però ni tant sols així sant Benet tanca la porta al retorn, un retorn condicionat per dos factors: en primer lloc l’esmena d’allò per què es va sortir i de l’altra ser rebut en el darrer lloc per comprovar la humilitat. Aquest capítol ens parla de deixar la comunitat per la nostra pròpia culpa i després d’un procés de penediment, demanar-ne la tornada. Certament no ho cita pas però podríem fer un paral·lelisme amb la paràbola del capítol 15 de l’Evangeli de Lluc; marxar, penedir-se i retornar amb el mateix pensament del fill pròdig «aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta’m com un dels teus jornalers» (Lc 15,18-19). Aleshores demana a la comunitat la generositat del pare de la paràbola per acollir-lo de nou. La falta comesa pot ser de molts tipus, i marxar després d’un dels processos descrits per sant Benet en els capítols anteriors, Déu vulgui que no ens calgui mai, després d’exhortacions, el cauteri de l’excomunió, la pregària o dels cops dels assots. En qualsevol cas l’estranyament de la comunitat apareix com una mesura extrema i alhora reversible, hi ha possibilitat d’indult, de retorn, condicionat a un propòsit d’esmena i tot plegat fins a tres vegades.
Deixar una comunitat no és que sigui quelcom generalitzat però no és pas una acció infreqüent en la vida de les nostres comunitats; tots n’hem conegut casos que ens han tocat més o menys de prop segons la relació o la proximitat vocacional, pel temps d’entrada al monestir, que tinguéssim amb el monjo que ha abandonat. Una marxa en general sempre fa mal, més si els motius han estat ja de per si dolorosos per la comunitat, però també si el motiu és un malestar del qui marxa, una dificultat personal amb algun altre o amb una part o tota la comunitat. Això ve donat perquè l’estabilitat és una característica de la nostra vocació monàstica, una característica important. Una estabilitat en el lloc i també en el temps.
A la nostra societat actual tot es té per temporal, per provisional; un matrimoni moltes vegades es contrau ja amb la idea de que “duri el que hagi de durar”; encara més una feina, una llar o tantes altres coses. Com viure avui la nostra vocació i concretament l’estabilitat i la perdurabilitat fins a la mort, enmig d’aquesta societat relativista, és un repte, tot un repte. Si partim de la base que és Déu qui ens crida, perquè sinó partim d’aquí malament rai, com pensar que ens crida per un temps concret, amb data de caducitat? Fins que diguem o pensem “ja en tic prou”, “fins aquí i no més” o “per aquí ja no hi passo pas”, fins que ens en cansem. S’ha parlat moltes vegades de si seria possible un monaquisme temporal, per uns mesos o uns anys. Si tornem a l’arrel que cal que hi hagi a la nostra vocació, la crida de Déu, aquesta es correspon amb una relació d’amor, ens enamorem de Déu i això de racionalitat en té ben poc. Talment com l’enamorament en la vida de parella que no respon a enamorar-se d’una noia, en el nostre cas, a la manera de fer un concurs oposició, amb uns barems com a criteri de selecció; sinó que darrera hi ha quelcom d’inexplicable de per què aquesta sí i aquella altra no, tot i ser potser més maca, simpàtica, eixerida o amb una feina millor. Aleshores si hi ha amor aquest per definició té vocació de perdurabilitat fins a la mort, en el cas de Déu evidentment més enllà de la mort perquè més enllà de la mort creiem que podrem gaudir de manera plena de la proximitat de l’amor de Déu si ens trobem entre els salvats per la seva gràcia. Sembla que una temporalitat no escau a aquest tipus de relació que maldem per viure en una comunitat concreta. Ens enamorem de Déu i no pas d’una comunitat, això és cert, però ens comprometem a viure aquesta relació d’amor en un lloc concret, amb uns vots o compromisos ben concrets.
Podem ser infidels a aquest compromís d’amor amb Déu viscut en una comunitat i un lloc concret, exteriorment, abandonant el monestir amb el desig de no tornar-hi més; anant a un altre monestir, amb la intenció de no retornar a la comunitat on vàrem professar; o de tornar-hi després d’un temps mancant temporalment a l’estabilitat i motivats potser per trobar un lloc millor amarats d’un cert romanticisme. Escriu el P. Agustí Roberts de l’abadia d’Azul a Argentina, que el monjo inquiet creu que ha de canviar de lloc per ser més perfecte però que potser al cap i a la fi sols demostra així la seva infecunditat en la comunitat a la que pertany; si no ha donat fruit i creu que la solució és canviar l’escenari potser també és el mateix monestir en el fons el qui actua sobre d’ell per motivar-lo a marxar a fora i aleshores es pot produir una situació crítica amb un risc de perdre la vocació o fins i tot el sentit religiós de la seva vida. Pel beat Guerric en general el desig de canvi ve donat per la impaciència, la inquietud o les il·lusions, que són sols fruit de la nostra imaginació. Sant Bernat escriu: «és una temeritat deixar allò cert i conegut per allò dubtós i desconegut (...) Desconfio de la lleugeresa que sempre ens fa somiar en el que no tenim, mentre rebutgem el que tenim. Perquè casi al uníson desitgem quelcom i ho rebutgem lleugerament i irracionalment.» (Sant Bernat, El precepte i la dispensa, 46).
També podem ser infidels interiorment, Déu no ho vulgui, en una mena d’exili o exclaustració interior, apartant-nos de la pregària comuna en tot o en part, del contacte amb la Paraula, del treball, o mantenint una aparença de vida monàstica, en les formes però buidant-la de tot altre amor que no sigui al de nosaltres mateixos i els nostres capricis; en definitiva desenamorant-nos de Déu.
El fi d’una comunitat és la transformació en Crist de cadascun dels seus membres; aquest és el bé comú i no cap altre; arrelar als integrants en la recerca de Déu, de qui ens hem enamorat tots plegats i cadascun en particular. No és pas això el producte d’un egoisme individualista sinó que ha de ser conseqüència d’una vocació al servei de Déu. Ens unim a un grup de persones amb un mateix enfoc de la vida i és en aquest marc en el que hem de trobar l’equilibri just entre la dignitat personal, sempre irrenunciable, i la societat estructurada en la que vivim; entre la nostra vocació a una relació més íntima amb Déu i els deures vers els germans. Cridats individualment pel Senyor però per fer camí junts, en un monestir concret perseverant en l’amor al Crist, a la comunitat i també als qui no perseveren o als qui surten del monestir. Potser perquè igual nosaltres mateixos som causa de les dificultats que els ha fet pensar a prendre una decisió tan radical, la portin a terme o no, potser per la nostra manca de caritat, pel nostre orgull o per la duresa del nostre cor o el nostre mal exemple; al cap i a la fi tots participem de l’estabilitat o la inestabilitat dels membres de la nostra comunitat.
Ens calen fe i humilitat per acceptar la nostra pròpia situació i la de la nostra comunitat, amb les nostres i les seves febleses i imperfeccions humanes inevitables; per vèncer-les ens cal alimentar amb la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula la nostra vocació cada dia. Ens diu sant Benet al pròleg de la Regla: «Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.» (RB Pròleg 19-20).
