De la Regla de sant Benet
Capítol 7,59
59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Escriu Cohelet que «Hi ha un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar» (Coh 3,4). Sant Benet és un home auster a qui no plau la trivialitat i que veu en el riure fàcil un risc de relaxació espiritual. La Regla és un text literari que no cau en l’humorisme, però certament no renuncia a la ironia quan cal. La repetició de la frase «Déu no ho vulgui» no deixa de tenir el seu sentit irònic davant d’actituds que denuncia però que espera del nostre bon seny que no es produeixin. La joia no està pas absent en la idea que sant Benet té del monjo. En parla en el capítol 7 en el quart graó de la humilitat quan diu que els monjos segurs en l’esperança divina segueixen joiosos el seu camí; en el capítol 49 quan diu que el monjo afronti amb goig de l’Esperit Sant l’observança quaresmal o al capítol 5 sobre l’obediència quan cita l’apòstol dient que «Déu estima al qui dóna amb alegria». Per sant Benet el monjo ha d’afrontar amb joia la seva vida fins i tot en l’obediència, l’observança quaresmal o la humilitat, perquè està joiós de ser monjo.
Ens cal il·lusió per viure la vida monàstica, la il·lusió sempre ha de ser progressiva, des de postulant per ser novici a passar a profés simple i després solemne, i mantenir-se en els anys de forma positiva en el ressorgir del dia a dia. Un cop s’ha fet la professió solemne no podem caure en l’avorriment, en la passivitat, en el no estar enlloc, en la nostra pròpia vida allunyada de la comunitat i de Crist, a la fi en una vida regressiva. La vida monàstica no pot esdevenir una cursa amb fites fins que un és profés solemne, la gran meta de ser profés solemne i de tenir la cel·la, tenir la teva pròpia vida pensant que ja ets autèntic monjo, facis el que facis o deixis de fer. Hem de tenir il·lusió per seguir vivint en Crist, viure en el Senyor, tenir joia en allò que vivim. La pròpia comunitat és la que ens hi ha d’ajudar en cas de mancança, deteriorament o pèrdua de vocació amb el suport necessari i amb els mitjans que ens ofereixen la Regla de sant Benet i la pròpia comunitat. Hi ha diversitat d’elements per ajudar-nos a la vocació, el que cal és tenir plena confiança i predisposició a ser ajudat i guiat per a superar-ho. Ens hem de deixar ajudar pels germans de comunitat en el seu guiatge fratern i d’acolliment. Participant de l’activitat de la comunitat amb plena conversió i connexió a la vida monàstica, confrontant la vida que és pròpia de l’Evangeli i la Regla i la vida real que estem portant a terme, que vivim. Viure en comunitat significa viure per a la comunitat, per Crist, compartint tots els aspectes de la vida d’un sense tenir cap vida alternativa al projecte del Senyor.
Sant Benet ens diu que hi ha moments en què el riure no és la millor de les actituds. En l’ofici diví ens cal mantenir l’atenció en allò que estem fent, lloant Déu. Ens hi ajuda l’actitud interior i també, en certa manera l’actitud exterior, el posat, fer els gestos amb la deguda reverència, aquestes coses no són pas el centre de l’ofici diví, sinó instruments per destacar-ne el seu centre que no es altre que la lloança de Déu. Sant Benet no vol que la tristesa sigui l’actitud predominant en els monestirs, la seva visió de la vida del monjo és equilibrada, humana. Una joia, però, profunda, nascuda de l’esperança de la Pasqua que ens permeti portar amb lleugeresa les dificultats pròpies de tota vida. Sant Benet coneix per experiència les febleses humanes, les nostres vulnerabilitats, fragilitats, sovint la nostra tendència a la peresa i a deixar-ho córrer per no afrontar els problemes. Una visió realista que no implica pas ni rigidesa, ni menyspreu, ni animositat. Certament sant Benet és un mestre exigent però no es podria dir mai que sigui un purità ple del zel amarg. Sant Benet, dur amb si mateix, esdevé aquell qui odia els vicis però estima els homes. La visió realista de l’home que amara tota l’experiència personal de sant Benet i que inspira la Regla, és una invitació a avançar pel camí estret però segur de la vida monàstica, conscients sí de les nostres febleses però també de la certesa que amb l’ajut de Déu i de la comunitat, de tots dos, podem seguir avançant dia rere dia i a la fi del camí haver-nos mantingut fidels.
L’observança en tot moment de la vida i en tota acció és un mitjà per mantenir una atenció total en Crist. Significa fer sense retard, sense excitació, sense murmurar, sense replicar, sense tebiesa o peresa, amb zel, la tasca confiada a cadascú de la millor manera possible, acomplint-la amb els simples deures de cada dia. Sempre presents, conservant en cada instant el control de les pròpies accions, dels propis actes, dels propis gestos, del propi pensament. La distracció, el retard, l’oblit, el lapsus, l’error, la negligència; és tot allò que sant Benet inclou en aquesta lleugeresa pel riure. De fet no diu que el monjo no rigui, sinó que no ho faci fàcilment, banalment, sense sentit. Una de les trames argumentals, no pas la menor, de la famosa novel·la d’Umberto Eco «El nom de la rosa», se centrava precisament en aquest tema del riure, si Jesús va riure o no va riure, quina idea tenien del riure els filòsofs clàssics. «Què té de dolent el riure?» preguntava el protagonista i un monjo ancià li responia «El riure acaba amb la por. Sense por no hi ha fe. Perquè sense por al dimoni, no hi ha necessitat de Déu.» No ha de ser la por el nostre sentiment davant de Déu, sinó l’amor i la disponibilitat. No tinguem por a Crist, obrim-li de bat a bat les portes dels nostres cors (cf. Homilia de sant Joan Pau II, 22 octubre 1978).
«La disponibilitat per la continua conversió, la disponibilitat per seguir un camí de conversió de vida, depèn de la nostra joia. Si un comença a escalar una muntanya, estarà en camí fins al cim tan sols si posa la seva joia en el cim. Si la col·loca en una etapa intermèdia, s’aturarà, no avançarà més. Però el problema és que la joia veritable del nostre cor és sempre més gran que els nostres objectius immediats. Crist és el cim de la nostra vida i de la nostra joia que ens és donada en cada etapa del camí, però amb la condició de continuar caminant per seguir-lo fins al final, fins a la plenitud de la joia i de la vida. Sovint ens aturem en el camí de la conversió perquè creiem que n’hi ha prou amb un canvi exterior, superficial. Creiem ser feliços canviant tan sols el que hi ha fora de nosaltres, però això no és el que renova la vida, el que la canvia, el que la fa plena.
«Sant Benet vol guiar-nos en aquest camí de conversió constant fins a la veritable joia en l’amor filial i fratern. Deixem ajudar-nos, deixem-nos guiar per Ell en aquest camí» (Del comentari a la Regla de l’Abat General de l’Orde Cistercenc Mauro-Giuseppe Lepori, Roma 22 d’agost de 2012).
