diumenge, 24 de gener de 2021

LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 20

1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Més d’una vegada algun candidat a la vida monàstica i també algun monjo d’un altre monestir m’ha confessat sentir-se buit, eixut davant de la pregària; que no trobava cap sentit a la salmodia més enllà d’unes paraules que li sonaven buides. El perill d’una nit fosca, de sentir-nos de sobte travessant un desert esmaperduts, sempre està present en la nostra vida. Aquesta aridesa o nit fosca també ens pot assaltar en el contacte amb la Paraula de Déu, no trobar-hi sentit, no veure-hi una interpel·lació personal i directa. Són els riscos de la vida espiritual que mai desapareixeran del tot del nostre camí, les vicissituds en expressió de sant Bernat.

Per això sant Benet, que ens prescriu de no anteposar res a l’Ofici Diví, ens parlava ahir de l’actitud en la salmodia, de salmejar amb gust i avui de la reverència en la pregària, d’acudir-hi, de practicar-la amb reverència i amb humilitat. Hi hem de posar de la nostra part, anar-hi amb una donació ben pura, ens diu sant Benet. A vegades se’ns defineix com a professionals de la pregària, però mai la pregària és per a professionals perquè per la seva mateixa naturalesa és abans que res una relació d’amor, l’expressió oral de la nostra relació amb Déu.

Per fer-la amb humilitat i reverència el primer que ens cal fer és, òbviament, assistir-hi, fer-ho amb puntualitat, amb gravetat, com ens diu sant Benet, conscients de que anem a l’encontre del Senyor, Déu de totes les coses.
No és per tant el moment de facècies, sinó el de la reverència, amb uns instants previs al inici de l’Ofici Diví de preparació, de motivació i en acabar sortir amb la mateixa reverència, segurs de la importància de l’encontre que acabem de tenir. Ja hi ha moments per a altres coses, per pensar en el treball o en dir-li a aquell altre germà tal altra cosa. Al cap i a la fi anem a l’encontre d’aquell que és el més poderós, perquè certament que és l’omnipotent, però sobretot és l’estimat, el més estimat per a nosaltres.

La nostra vida de monjos, de cristians, és cristocèntrica, té al Senyor per centre, model i meta i per tant la pregària sigui comunitària, sigui personal, és un moment fort de la nostra jornada, molt fort. Dom Jean-Charles Nault, Abat de Saint-Wandrille, parla de vuit símptomes de l’accedia i el tercer, no pas menor, és la negligència en l’observança, en l’acompliment dels deures monàstics i el primer de tots ells que es veu afectat és la pregària. Podem caure en la temptació del minimalisme, on tot sembla estar de més i ens porta a descuidar la pregària, potser a ni tant sols recitar o cantar les paraules, a estar absents, malgrat la presència física que no està acompanyada per la de la ment ni encara menys per la de l’ànima (El demonio del mediodia. La acedia, el oscuro mal de nuestro tiempo). També Evagri ens parla de que en aquesta situació l’anima esdevé dèbil i cansada i no trobem consol enlloc. (Cf. Antirrhétikos VI, 38).

La pregària, la dificultat amb la pregària és doncs un dels símptomes de l’accedia; perquè la pregària es troba al cor mateix de la nostra vida, és el vincle que uneix totes les altres parts i sense ella res no té sentit. Sant Benet, escriu Esther de Waal, no demana al monjo de fer un vot de pregària, perquè espera que la vida del monjo tingui l’oració per centre. Dos cops fa servir sant Benet el mot anteposar, un referit al Crist i l’altre a l’Ofici Diví; en primer lloc no anteposar res al mestre, al Senyor i en segon lloc no anteposar res tampoc al moment privilegiat de contacte amb Ell.

Sant Benet demana que la nostra vida, que la nostra relació amb el Senyor sigui interactiva i per això mateix ens cal anar a la pregària amb predisposició i preparació per que aquesta sigui el lloc i el moment d’escoltar i de parlar amb el Senyor, sense distraccions, posant-hi els cinc sentits, amb aquesta donació ben pura de la que ens parla la Regla.
Però això no regeix tant sols per la pregària comunitària, per l’Ofici Diví, que és pregària individual feta i viscuda en comunitat; sinó també per la pregària personal. Aquesta part de la pregària no la podem ni oblidar ni negligir. Potser és més lliure en el que fa referència al temps i a l’espai, però tal volta en ella pot ser encara més intensa i forta aquesta relació amb el Senyor que ens parla i ens escolta a cadascun de nosaltres.

Un company insubstituïble per a aquesta pregària personal és el silenci, deixar espai a la veu del Senyor, no ofegar-la aquesta veu amb el nostre soroll exterior i interior. El nostre és un silenci actiu, fem silenci per poder escoltar al Senyor i aquest silenci forma part de la reverència i la humilitat amb que hem d’apropar-nos a la pregària. La dificultat de pregar pot afectar tant a l’oració individual com a la comunitària, de manera conjunta o alternativa. Potser a priori la pregària litúrgica pot ser més activa i la personal, en necessitar d’una més gran espontaneïtat, a voltes més àrida i laboriosa. Però en cap cas són oposades, sinó complementàries. La resposta no és tal volta preferir la pregària litúrgica o la pregària personal, sinó totes dues juntes, amb el contacte amb la Paraula de Déu, que conformen aquesta vida de pregària que ha de configurar el nostre dia a dia.

En paraules d’un autor espiritual del segle XX: «La pregària significa l’anhel de la senzilla presència de Déu, de la comprensió personal de la seva paraula, del coneixement de la seva voluntat i de la seva capacitat per escoltar-lo i obeir-lo. Per tant és molt més que pronunciar peticions de coses bones alienes a les nostres preocupacions més profundes.» (MERTON, Thomas, El clima de la oración monàstica, p. 93-94). Per aquest caràcter tota pregària, lectura, meditació i qualsevol de les nostres activitats han de ser acompanyades per una donació ben pura amb el desig de trobar la puresa de cor, una obertura total al Senyor i a fer la seva voluntat; per ser una pregària feta amb humilitat i amb reverència.