ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 59

1 Si mai algun noble ofereix el seu fill a Déu en el monestir, i el noi encara és petit, que els seus pares escriguin la cèdula de petició que hem dit abans, 2 i juntament amb l’oblació eucarística embolcallin la cèdula i la mà del noi amb les tovalles de l’altar, i així l’oferiran. 3 Pel que fa als seus béns, que a la cèdula que presenten prometin amb jurament que mai, ni per ells mateixos, ni per un procurador, ni per qualsevol mitjà, no li donaran res ni li facilitaran l’ocasió de posseir; 4 o bé, si no volen fer-ho així i volen oferir alguna cosa com a almoina per compensar el monestir, 5 que facin una donació dels béns que volen donar al monestir, reservant se’n, si ho preferien, l’usdefruit. 6 I així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l —Déu no ho vulgui—, cosa que sabem per experiència. 7 Igual ho faran els de condició modesta. 8 Aquells, però, que no tenen absolutament res, que escriguin simplement la cèdula i ofereixin el seu fill amb l’oblació davant de testimonis.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Actualment segons les constitucions no podem admetre un noi de menys de 18 anys, i per la professió encara n’ha de tenir uns quants més.

Però, d’aquest capítol encara podem treure alguna cosa de profit. La primera cosa que destacaria és que la cèdula de professió va juntament amb l’oblació eucarística.

L’oferiment del qui vol viure com a monjo ha d’anar sempre lligat amb l’acció de gràcies de l’eucaristia. Entre els dons cada monjo també és un do que s’ofereix el dia de la seva professió. Un do, som un do que cada dia renovem la nostra professió des de matines a completes en el cor, des de cada racó del monestir en el treball, des de la nostra cel·la en la lectio divina i la pregària silenciosa, des del refectori en l’escolta de la lectura i els àpats, des de la recreació o el passeig, la professió l’anem renovant i l’anem renovant dia a dia quan rebem el cos de Crist com aliment per donar-nos força.

Una altra cosa que podem extraure d’aquest capítol és el tema tan cabdal de la Regla, com és la possessió de les coses materials.

Per cap mitjà hem de posseir res de res. Al fer la professió renunciem a tot el que teníem. De vegades sembla que està molt bé renunciar a tot, però hem de fer memòria, que el desig nostre ha de ser per Déu i no per les possessions supèrflues d’aquest món.

Podem reflexionar si de vegades no volem coses supèrflues, o bé coses i coses per omplir l’espai que deuria estar ocupat per Déu.

No ens aferrem als bens d’aquets món. Vivim la llibertat de ser fills de Déu, fills en el Fill, qui realment és el nostre do i la nostra possessió més preuada.

Movem els nostres cors perquè l’Esperit Sant habiti en nosaltres, puguem esdevenir temples oberts a l’amor ofert a Déu i als altres.

L’ORATORI DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 52

1 L’oratori ha de ser allò que diu el seu nom, i no s’hi ha de fer ni de guardar cap altra cosa. 2 En acabat de l’ofici diví, que surtin tots amb el màxim silenci i guardin la reverència deguda a Déu, 3 perquè el germà que potser vulgui pregar ell tot sol no es vegi destorbat per la importunitat d’un altre. 4 I si, algú, una altra estona, volia pregar amb més recolliment, que entri senzillament i que pregui, no amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes i amb efusió del cor. 5 Per això, al qui no hi faci res de semblant, que no se li permeti de quedar-se a l’oratori acabat l’ofici diví, tal com hem dit, a fi que un altre no es vegi destorbat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

L’oratori és el lloc on la comunitat es reuneix en assemblea. Cada monjo es reuneix amb tota la comunitat a la presència del Senyor. L’oratori és el nostre lloc de treball, on cada dia anem trenant la nostra relació amb Déu.

I si és el lloc per excel·lència on dediquem el nostre ofici, on escoltem la Paraula, on cantem les lloances del nostre Déu, on contemplem el misteri de Déu, ha de ser un lloc de culte agradable a Déu.

Hem de preservar entre tots que sigui un lloc de pregària, dintre de les nostres possibilitats. Perquè, evidentment hi ha unes hores de visita turística i no se’ls pot demanar que passen amb un silenci absolut. Però, si que cal mesura en la veu i fer que si està al nostre abast, perquè estem amb una visita, que també els visitants s’adonin que l’església del monestir és un lloc de culte, de pregària i de silenci.

De part meva intentaré que exceptuant els concerts d’orgue, els orgues de Poblet estan on estant i no podem traslladar-los, llevat dels concerts d’orgue, si em demanen fer algun altre tipus de concert declinaré el lloc més aviat cap al cubar com ahir vam fer.

Però, sempre podem tenir alguna situació excepcional. De tota manera el que ens interessa és que els monjos tinguem molta cura amb el nostre oratori, perquè és el lloc de la relació personal i comunitària amb nostre Senyor i això cada dia, cada hora de la nostra vida monàstica.

Intentem entre tots que almenys quan no hi hagi turisme, nosaltres siguem conseqüents en la cura que hem de fer per mantenir el nostre lloc en silenci perquè si un monjo resta al cor assegut esperant que toqui la campana pugui estar en pregària sense ser molestat per cap esclat de veu o sorolls molestos.

Recordem que l’oratori és per la pregària, per descobrir la voluntat de Déu, per discernir davant de Déu si estem fent el bé o deixant-lo de fer en la nostra quotidianitat de vida comunitària, si estem pel que hem d’estar o si fugim de la nostra servitud.

EL SENYAL QUE S’HA DE FER PER A L’HORA DE L’OFICI DIVÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 47

1 Que estigui a càrrec de l’abat, tant de dia com de nit, de fer el senyal per a l’hora de l’ofici diví, de fer-lo ell mateix o que encomani aquesta missió a un germà prou zelós perquè tot es faci a les hores corresponents. 2 Els salms i les antífones, que els recitin després de l’abat, per ordre aquells que en tinguin l’encàrrec. 3 Però a cantar i a llegir, que no s’hi atreveixi sinó aquell que pot complir aquest ofici de manera que s’edifiquin els oients. 4 I s’ha de fer amb humilitat, amb gravetat i amb respecte, i aquell a qui ho encarregui l’abat.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

El senyal de les campanes ens convoca a llevar-nos, ens convoca a Matines, a Laudes, a Missa, a Tèrcia, a Sexta, a Nona, a Vespres, a Completes, i la darrera campana després de Completes ens convida al descans.

Aquest senyal de l’ofici està programat, és l’horari de la comunitat. Però, també en el moment de l’inici de la pregària l’abat fa el senyal per començar. Fa un temps que en la comissió litúrgica vam decidir d’esperar tot el toc de les campanes, abans de fer el senyal.

Aquest moment ens ha de servir per posar-nos a to, relaxats per començar l’ofici. Per tant, no ens entretinguem, ni pensem que ara hi ha més temps per arribar, no. Estiguem a punt en el suficient temps per poder gaudir de la presència de Déu i amb serenor començar la litúrgia.

Jo ja sabeu, i m’acuso que de vegades no he arribat a temps. Perdoneu, però cadascú hem de fer l’esforç d’anar en temps.

També, hem de tenir molta cura en els oficis que tenim assignats, de lector primer, de lector segon, de lector del tercer nocturn. No ens em d’esmunyir-nos quan tenim el compromís d’un d’aquests oficis, perquè això percudeix en tot el conjunt de la comunitat, el qui hom no fa, ho ha de fer un altre.

Hem d’estar disposats al servei diví les venti-quatre hores del dia, que per això som monjos. Hem de preparar les lectures perquè des de la nostra petitesa hem d’edificar els oients.

I com no, tot s’ha de fer amb humilitat, gravetat i respecte, perquè estem transmeten amb la nostra veu a tothom qui ens escolta, la Paraula de Déu amb les lectures, la pregària de la comunitat i el prec de tota la humanitat.

Per això, ens cal molt de respecte, gravetat i sobretot humilitat davant de Déu que ens escolta i escolta la nostra súplica, els nostres desigs, la nostra acció de gràcies, el nostre amor donat a ell i als altres.

LA MESURA DE LA BEGUDA

De la Regla de sant Benet
Capítol 40

1 «Cadascú té un do particular de Déu, l’un d’una manera, l’altre d’una altra». 2 Per això ens fa un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment dels altres. 3 Amb tot, tenint en consideració la flaquesa dels febles, creiem que és suficient per a cadascú una hèmina de vi al dia. 4 Aquells, tanmateix, a qui Déu dóna de poder-se’n estar, sàpiguen que tindran una recompensa especial. 5 Però, si les condicions del lloc, o el treball, o la calor de l’estiu, fan que en calgui més, que estigui al judici del superior, mentre vigili que mai no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. 6 Encara que llegim que el vi no és gens propi de monjos, amb tot, com que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre, almenys convinguem a no beure fins a la sacietat, sinó amb moderació, 7 perquè «el vi fa claudicar fins i tot els savis». 8 Però, si les condicions del lloc fan que no es pugui trobar ni la quantitat esmentada, sinó molt menys, o no gens que beneeixin Déu els qui viuen allà, i que no murmurin. 9 Sobretot advertim això: que evitin les murmuracions.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Mesura, moderació i sobretot que no murmuren; tres aspectes que hem de tenir presents en la vida monàstica.

En tot, en la nostra vida hi ha d’haver una mesura. És veritat que cadascú ha rebut el propi do de part de Déu. I establir la mesura dels aliments dels altres sembla que pot ser atemptar contra la llibertat dels fills de Déu.

Però, la Regla de sant Benet és la mesura clau per a la nostra vida monàstica. Per això, ens trobem sempre en el judici del superior, que sempre ha de vigilar perquè tot es faci amb mesura, moderació i sense murmurar.

La mesura ens pot anar molt bé a tots, per viure una vida sòbria, que és la vida que hem elegit voluntàriament al entrar al monestir. Hem de recordar també, com diu la Regla que tot el superflu s’ha de suprimir.

Ara bé, sant Benet en aquest capítol ens posa al davant la mesura del vi, una hèmina per a cadascú. Però, tot i donar-nos una mesura, també ho deixa a judici del superior, la quantitat, si per cas en calgui més.

Ara bé, la mesura ha de permetre que no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. Ja sabem que el vi esgarria fins i tot els homes intel·ligents. Per això, ens cal moderació, molta moderació en la beguda i per extensió en el menjar i en tot el que pugui ser un excés, gens propi del monjo.

Cal assenyalar també en aquest capítol la recompensa especial per als qui Déu dona de poder-se’n estar. Perquè no és cap obligació beure vi, fins i tot en l’època de sant Benet podria ser més habitual que actualment.

Actualment hauríem d’afegir en problema de salut que pot tenir una persona si es medica i a més beu vi. S’ha d’anar en compte, en molta mesura i ser moderat en el vi.

Si pel que sigui en la comunitat, no hi ha la quantitat esmentada, si sols en algunes ocasions especials hi ha vi, si manca la beguda establerta, però també el menjar, o altres mancances que hi poden haver en una comunitat, el que ens cal és no murmurar, evitar la murmuració que és la pitjor beguda que podem beure en la vida monàstica, i en qualsevol vida.

La murmuració no ens fa profit a ningú, perquè sols és una beguda destructora i desintegradora. Per tant mesurem la nostra vida i moderem-nos en la beguda i en el menjar, però sobretot evitem caure en la greu falta de la murmuració.

ELS QUI SENSE PERMÍS S’AJUNTEN ALS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 26

1 Si algun germà, sense ordre de l’abat, s’atreveix a ajuntar-se, de la manera que sigui, a un germà excomunicat, o a parlar amb ell, o a passar-li algun encàrrec, 2 que el castiguin amb una excomunió semblant.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

La primera paraula de la regla ens hauria de servir com a guia de la nostra vida monàstica. Sant Benet ens ha deixat la seva Regla com a herència que hem de fer fructificar. És a dir, com uns talents que ha de donar el seu guany.

Si volem començar almenys un principi de vida monàstica en aquest món, la primera lliçó que hem d’aprendre és la importància cap dalt de saber escoltar.

Com deia el Papa Francesc una cosa és sentir i una altra escoltar. Podem sentir moltes noticies, moltes informacions. Però, el que ens convé és escoltar, escoltar té un sentit molt mes profund que simplement sentir. Escoltar ens pot ajudar a viure amb serenor la nostra vida monàstica.

L’Escolta va molt unit a saber complir el que s’ha escoltat. Per això, escoltar i obeir, aquestes dues accions sempre aniran interrelacionades.

La Regla ens diu avui l’existència del excomunicats. Monjos que pel que sigui han comés una falta greu, que la Regla contempla i l’abat els ha excomunicat durant un temps.

Aquest monjo hauria d’aprendre del seu error i no negligir encara més en la situació que es troba.

Per això, la Regla insisteix en què ningun altre monjo s’hi ajunti a la persona excomunicada, que està complint el seu càstig. Per tant no fa gens bé el que si li ajunta a aquest germà excomunicat.

Així, el qui no escolta, el qui no obeeix acabarà en la mateixa pena que l’excomunicat.

És molt fonamental per a la vida comunitària el saber escoltar, el saber obeir i el saber estimar.

L’ACTITUD EN LA SALMÒDIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 19

1 Creiem que Déu és present a tot arreu i que «els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents»; 2 però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví. 3 Per tant, recordem-nos sempre d’allò que diu el profeta: «Serviu el Senyor amb temor»; 4 i encara: «Salmegeu amb gust»; 5 i: «En presència dels àngels us cantaré salms». 6 Així, doncs, considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, 7 i mantinguem-nos de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Vivim a la presència de Déu. Encara que de vegades ens oblidem la nostra vida està lliurada a la presència de Déu. Per això, hauríem de tenir molt clar com vivim la nostra resposta a aquesta presència de Senyor sobre les nostres vides.

La mirada del Senyor no defuig la nostra mirada. Perquè el seu amor dura per sempre i ens ressegueix cada moment, en el nostre quefer diari.

Per això, nosaltres ens hem de comportar bé, conscients que estem sota la supervisió del Senyor.

Ara bé, hi ha moments especials durant el dia, que tot el nostre cos, tota la nostra ànima s’aboca a la pregària del cor. Des del cor alcem les nostres veus suplicants, les nostres llàgrimes de perdó, la nostra joia espiritual agraint el do de la bondat que en té el Senyor.

Per això, no hem d’oblidar de servir el Senyor amb amor. És a dir l’amor ha de surar en la nostra ànima perquè la nostra pregària pugui arribar com l’encens al cel.

L’amor és clau per a viure la nostra vida de pregària, l’amor és clau per poder atansar-nos a Déu. Per això, l’amor és la base per poder salmejar amb gust, amb gust espiritual.

De vegades necessitem recuperar el gust per salmejar, per això, és bo repassar els llibres, preparar-se’ls en temps i veure que va darrera de què, sobretot en els temps forts com ara a Pasqua.

Els llibres els hem de cuidar, però els hem d’usar com una eina, com un instrument que hem rebut per cantar a la presència dels àngels. Tenim cada dia el perill de deixar-nos portar pel cansament i tancar els ulls mentre ja canten els altres per mi. Això, no val, cantem i lloem tota la comunitat de monjos, cada monjo amb la seva veu, ordenadament, seguint un mateix ritme, perquè la direcció del cant litúrgic sempre és una la que llença la pregària com una fletxa cap a Déu.

Per això, ens cal estar ben atents perquè realment el nostre cor estigui on ha d’estar, el nostre pensament estigui d’acord amb la veu i tot el nostre ésser com a persona s’elevi cap a Déu.