De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43
35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: “Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà”. 37 I també: “Tingues coratge, i aguanta el Senyor”. 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: “Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar”. 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: “Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat”. 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: “Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena”. 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: “Heu imposat homes damunt els nostres caps”. 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
El Papa Francesc en el seu llibre sobre la vida religiosa ens diu que aquesta ha d’estar marcada per tres “P”: la Pobresa, la Paciència i la Perseverança. Avui sant Benet, en aquest quart graó de la humilitat ens en presenta dues: la paciència i la perseverança. La vida no sempre és fàcil i sovint som nosaltres mateixos que no ens la fem fàcil. Se’ns presenten dificultats i contradiccions, creiem ser víctimes d’injustícies i aleshores tenim la temptació o bé de fugir esfereïts, com ens diu sant Benet al pròleg de la Regla, o bé de caure en un victimisme cercant alhora la causa de les nostres certes o suposades desgràcies en els altres.
Cada nou pas en la nostra vida, cada nova relació demana un exercici de control personal. Massa sovint caiem en la temptació, potser per comoditat, de voler manipular als altres, sobretot en la seva relació amb nosaltres; a voltes dient a cadascú el que vol escoltar dels nostres llavis, o practicant una mena de suborn amb els nostres favors i bones obres, fent-los amb la clara intenció de cobrar-nos-els o potser, Déu no ho vulgui, reaccionant davant del que no ens agrada amb una rebequeria. Més tard o més d’hora ens podem adonar que aquest no és el camí, que aquestes reaccions no són un símptoma de maduresa humana i espiritual. Sabut és que sant Bernat es posava sovint la pregunta de què havia anat a fer al monestir; potser és bo que també nosaltres ens la posem sovint aquesta pregunta. En un moment donat de la nostra vida hem pogut tenir una decepció important, una desil·lusió, que ens hagi afectat molt. Ara bé mantenir-nos en el victimisme, veure conspiracions tothora contra nosaltres, no ens porta pau i potser ens obliga a repensar amb seriositat que hem vingut a fer al monestir.
El nostre objectiu és viure com a monjos, aquesta és la idea que mereix la nostra paciència i la nostra perseverança. Si ens passem anys i panys pensant o encara més murmurant per anar a tal o qual altre comunitat, o al clergat diocesà, o ens emmirallem en experiències fracassades ja fa molts anys, és que potser ens trobem en el camí del dubte etern, un carreró sense sortida en el que ningú més que nosaltres mateixos ens hi hem acorralat. La rutina, la manca d’emocions en la nostra vida pot ser una arma de doble full; d’una banda ens pot ajudar a avançar més i més cap a Déu o bé la manca d’estímuls ens pot fer imaginar que qualsevol altre lloc, comunitat, superior o situació pot ser millor. En aquestes casos el millor hauria de ser sincerar-nos, veure si som realment capaços de concentrar-nos en la nostra vida interior, en la recerca de Crist, o bé no volem res més que sortir corrents a la recerca d’una vida més atractiva o d’una altra ocupació o ubicació que ompli el nostre ego.
No existeix el temps perdut, perdre el temps per a Déu és guanyar-lo; som nosaltres els qui perdem el temps sense reconèixer que la voluntat de Déu és el millor per a nosaltres. La perseverança és una virtut, una bona arma contra l’orgull que ens fa creure en una falsa autonomia. Per petits i fràgils que siguem, per moltes dificultats que se’ns presentin, sempre hi ha quelcom de més gran i important en la nostra vida, i no és altre que cercar Déu. La frustració impacient ens empeny a voler prendre les regnes de la nostra vida i això no s’adiu massa amb la humilitat; ens donem per vençuts massa aviat i això ens fa sentir-nos esgotats i deprimits perquè al cap i a la fi ens mostrem impacients davant de la voluntat de Déu quan el que ens demana aquesta és maduresa espiritual. Segurament la causa dels nostres problemes no és cap en particular sinó que el que ens frustra, el que ens fa estar impacients, és tot allò que contradiu el nostre intent d’obligar al món sencer a sotmetre’s a la nostra voluntat, per no dir al nostre caprici. Si som excessivament perseverants en voler que la nostra voluntat es vegi satisfeta costi el que costi i de la manera més ràpida possible, no som perseverants ni pacients en el sentit que sant Benet ens parla.
Furgar en les ferides de la nostra ànima un cop i un altre o creure’ns el reis de la creació menyspreant de mil maneres diferents als altres, ens porta una vegada més a la insatisfacció física i espiritual, ens empeny a creure que la vida és endèmicament injusta, sobretot amb nosaltres i això ens allunya de Déu perquè no lluitem per superar les dificultats i ens donem per vençuts abans de començar la batalla. Perseverar en la paciència ens permet superar els mals moments, que sempre existiran. Manipular per imposar la nostra voluntat no és la solució. Viure el temps de Déu, un temps que no és ben bé com el nostre, és créixer en la perseverança pacient, és a dir posar la nostra voluntat en mans de Déu i no la voluntat de Déu a les nostres mans. Som molt afortunats, potser no hi pensem massa però ho som; som dels éssers més afortunats del món si a la pregunta de què hem vingut a fer al monestir responem que a fer la voluntat de Déu. És Ell qui ens hi ha cridat, ens ha cridat a ser monjos, a viure com a monjos, a no anteposar res a la voluntat de Crist i a cercar Déu amb totes les forces de que siguem capaços. Per aconseguir-ho no ens entestem en que els altres facin el que nosaltres creiem que han de fer, que al cap i a la fi és el que volem que facin, és a dir la nostra voluntat. I quan creiem que no la fan ho demostrem de mil maneres diferents, cops de porta, murmuracions o tantes altres coses en les que ens hi reconeixem tots. Déu ens posa a prova cada dia, ho diu el salmista i ens ho recorda sant Benet. Pacients, perseverants, aguantant ferms, no defallint, no fent-nos enrere aconseguirem superar amb l’ajut del Senyor, com si no, totes les dificultats.
