diumenge, 19 de gener de 2020

LA HUMILITAT: EL NOVÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,56-58

56 El novè graó de la humilitat és quan el monjo reprimeix la llengua de parlar i, guardant silenci, no parla fins que és preguntat, 57 ja que l’Escriptura ensenya que «qui parla molt, no evita el pecat», 58 i que «l’home enraonador no encertarà el camí sobre la terra».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Les paraules silenci i taciturnitat apareixen diversos cops a la Regla de sant Benet. Com l’obediència o la paciència, el silenci i la taciturnitat són per a sant Benet unes eines, uns instruments, que ens permeten acostar-nos a Déu. Hi dedica tot el capítol VI a la taciturnitat i també fa un especial ressò al llarg de la Regla en la pràctica del silenci al refetor, per escoltar la lectura, a l’oratori, per pregar com cal amb la deguda atenció als salms o al que s’anomena gran silenci entre Completes i Laudes.

El silenci i la taciturnitat són un mitja per aconseguir l’objectiu que centra la nostra vida, no és altre que Crist i cercar-lo amb tota la intensitat de que en siguem capaços. El silenci està sovint contraposat per sant Benet a una paraula ociosa, vana, al perill de parlar per parlar amb el risc o bé de caure en la presumpció, la vanagloria, la mentirà o l’exageració per tal de centrar l’atenció; o bé, el que és molt pitjor, quan amb les paraules podem fer mal als germans. Per sant Benet més val callar que parlar, si aquest parlar pot comportar quelcom de perjudicial per a la nostra vida i la dels nostres germans.

Però el silenci no està fet, no ens ve donat, l’hem de construir, l’hem de fer. Sovint ens resulta molt més fàcil trencar-lo que construir-lo, és més fàcil dir quelcom que faci riure o que ens mostri com a enginyosos que no pas guardar silenci. Per això en la tradició monàstica el silenci constitueix un element de primera importància; no és només una necessitat per a la convivència, no és només una exigència per a la pau del claustre. El silenci és necessari per a escoltar a Déu, un silenci que ens porta al recolliment, a parar l’orella atentament a allò que Déu ens vol dir, un silenci que esdevé taciturnitat. Hi ha un silenci exterior, però sobretot hi ha un silenci interior; perquè un silenci que fos solament absència de sorolls i de paraules, estaria evidentment privat de tota utilitat espiritual.

La recerca de Déu porta en si mateixa la necessitat d’un silenci integral, la taciturnitat. El silenci exterior només pot ser fecund quan es reflexa en un silenci interior, ambdós estant estretament relacionats i són interdependents, esdevenint així un silenci de llavis, de cor i mental alhora. Si aquest silenci ens predisposa a abandonar, per exemple, la curiositat, a no centrar-nos en les coses materials, ens fa més disponibles per a viure en la presència de Déu.

El silenci interior consisteix en fer callar tot allò que ens pugui treure l’atenció de Déu. No és pas fàcil adquirir el silenci interior, aconseguir que amb la seva pràctica tota la nostra atenció, exterior i interior, se centri en Déu. Per això cal construir abans el silenci exterior, un silenci no viscut mai com a imposició sinó volgut, desitjat per deixar pas a la veu de Déu, per poder escoltar-la amb la major nitidesa possible. És dur restar sord pels sorolls interiors que ens atordeixen; siguin pensaments, sentiments, actituds, pors, judicis o complexos; tot allò que no ens agrada de nosaltres mateixos i que rebutgem de pla però que centra un cop i un altre la nostra atenció i ens impedeix d’escoltar a Déu amb nitidesa. Però potser és encara més dur que siguin els mals pensaments o els mals desitjos respecte als altres el que ens ensordeixi.

Sant Benet fa servir l’expressió taciturnitat que no és ben bé el mateix que silenci. Encara que la paraula taciturnitat en l’ús corrent tingui una nota pejorativa i adjectivar a una persona de taciturna, no és precisament avui un elogi; sant Benet empra el mot amb la nitidesa del seu origen. Ens parla alternativament de les paraules taciturnitat i silenci. Fa servir la paraula silenci amb un matís més disciplinari quan ens parla del silenci nocturn, del silenci durant els menjars; aquí vol dir silenci en sentit estricte, absència de tota paraula, un silenci exterior. En canvi taciturnitat denota sobrietat, sensatesa, moderació en l’ús de la paraula, i fins i tot algunes traduccions parlen d’amor al silenci. Quan parlem de silenci i de taciturnitat ens oblidem sovint del silenci com a tasca, com a exigència de treball interior, de canvi, de conversió.

Per als monjos, el silenci no és pròpiament una tècnica de distensió o d’aprofundiment com per d’altres espiritualitats, ni tampoc tant sols un mètode per a desconnectar-se de l’entorn. El silenci esdevé una exigència moral; eliminant les nostres actituds viciades, combatent el nostre egoisme, i així poder obrir-nos a Déu.

Sols esdevé un silenci fecund si fer silenci és deixar espai i lloc a la veu de Déu. Un silenci que esdevingut taciturnitat ens permet anar pujant amb més fermesa els graons de la humilitat.