De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9
RENOVACIÓ DE LA PROFESSIÓ TEMPORAL DE FRA JURIJUS I FRA LLORENÇ
1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
L’escala de la humilitat és l’escala de la nostra vida en aquest món, la podem dreçar quan el nostre cor es vagi fent més humil però sols Déu la drecerà fins al cel. La humilitat, el silenci, l’obediència; també el treball o la pregària no són sinó instruments, eines, esplendidíssimes eines com diu sant Benet, pel vertader objectiu que és arribar a Déu, caminar cap a Déu. Avui estimats fra Jurijus i fra Llorenç tanqueu una nova etapa de la vostra vida monàstica, de la vostra vida de cristians; després del noviciat i dels tres anys de professió temporal; us heu hagut de plantejar de nou que vol Déu de vosaltres; com diu sant Benet al capítol LVIII heu tingut temps de pensar-vos-ho i ens heu demanat de seguir ara ja amb vistes al vostre compromís solemne amb aquesta comunitat, certament, però sobretot i per damunt de tot amb Crist. El text que heu triat és un bon reflex dels fonaments de la nostra vida, d’on ve la nostra força: de la Paraula i de la confiança en Déu. Sant Benet destaca en aquest començament del capítol VII, sobre la humilitat, tot just abans de començar a pujar els graons, que la mateixa escriptura ens convida a ser humils, ens mostra que tota exaltació de nosaltres mateixos és una forma d’orgull. Déu no ens demana una falsa humilitat, una humilitat d’aparador, sinó una humilitat sincera, una humilitat de cor. No es tracta de dir “mireu que humil que soc, mireu que faig perquè vegeu com en soc d’humil”; no, la humilitat que ens demana Déu no es pregona, no s’anuncia, es viu, és de cor. El model és Crist, no en pot ser d’altra; a ser com Ell mai hi arribarem però a voler ser com Ell mai podem renunciar-hi. Estimats fra Jurijus i fra Llorenç, porteu ja uns anys en aquesta comunitat, ja heu tingut temps per pensar-vos-ho bé, per discernir si perseverant aquí en aquest monestir esteu complint la voluntat de Déu; de veure que no és exclusivament pel vostre voler que heu vingut, sinó pensant que així acompliu la voluntat de Déu. Amb els anys que hi porteu he pogut veure ja moltes coses; les nostres virtuts i els nostres defectes; tot allò que fem de bé i tot allò que fem de mal. Si en algun moment us va passar pel cap que aquesta era una comunitat de perfectes, ja fa temps que heu descobert que no és pas així; no tant sols perquè no ho som, que és ben cert, sinó perquè no n’hi ha cap de perfecte de comunitat, enlloc. Potser fins i tot quan heu visitat altres comunitats hi heu descobert determinats arquetips monàstics, maneres de viure la nostra vida, particulars, que es repeteixen aquí i allà. També potser heu descobert que vosaltres, les vostres imperfeccions, no s’esborren, no s’esmenen pel sol fet de ser monjos. Tot això és important i va bé de saber-ho, però el fonamental, el vertaderament important és que adaptant-nos, essent conscients d’aquesta realitat, no ens fem enrere, sinó que ens esforcem per seguir caminant, maldant per pujar els graons d’aquesta escala de la humilitat amb senzillesa, però amb fermesa, amb la confiança posada en que és Déu qui la dreçarà fins al cel. També nosaltres hem tingut temps per conèixer-vos, veiem com en sou de fidels a l’Ofici Diví i al treball; com avenceu en el contacte amb la Paraula. No ho perdeu mai això, no us deixeu ensopir espiritualment, no caieu en aquest error; perquè tot això ens ajuda i molt en aquest camí cap a Déu i perdre-ho ens l’entorpeix. Certament és un camí a voltes feixuc, potser a voltes se us pot fer avorrit; però és al cap i a la fi apassionant perquè al final d’ell, quan ens arribi l’hora de presentar-nos davant del Pare, si l’hem recorregut amb fidelitat podrem veure’l cara a cara, i això és la gran esperança. Al llarg d’aquests anys heu conegut també monjos amb aquesta esperança, monjos que avui per un motiu o altre alguns ja no ens acompanyen i d’altres no ho poden fer avui aquí, però que preguen també per vosaltres. A aquells que confiem que ja són a la casa del Pare, recordeu-los amb afecte; us han acompanyat una part del camí i de ben segur que us han deixat petjada per com han viscut, pels pensaments que us han confiat i per com han mort serenament esperançats. Perquè una de les riqueses de la vida monàstica és aquesta diversitat en els companys de camí; diversos en edat, procedència o recorregut de vida monàstica. No, no entrem al monestir per bastir una comunitat d’amistat entre nosaltres; som amics de Déu, amics del Crist i això és el que ens fa, ens ha de fer, conviure amb amistat fraterna, sense prejudicis, ni exclusions, sense enganyoses preferències. Voler atènyer el cim de la més alta humilitat, arribar-hi de pressa a aquesta exaltació celestial, com ens diu sant Benet en el text que heu triat, és el que ens ha de moure en el nostre dia a dia; amb humilitat i observança; perquè no hi ha humilitat sense observança, ni observança sense humilitat. Deia el cardenal Basil Hume, quan era abat d’Ampleforth, en una ocasió com aquesta: «Si ens hem de revestir del pensament de Crist, nosaltres que ja estem incorporats a Ell pel baptisme, per la nostra professió conformem les nostres vides a la seva. Volem ser obedients com Ell va ser obedient a la voluntat del seu Pare; volem ser pobres perquè Ell fou pobre; volem ser cèlibes perquè Ell fou cèlibe. En la nostra intimitat amb nostre Senyor, en la nostra vida de pregària arribarem a veure en la seva obediència, en la seva pobresa, en la seva castedat, quelcom de secret que fou el motor de la seva existència i que, a mesura que la vida avança, hauria d’arribar a ser el nostre secret.» Que així sigui i el Senyor us acompanyi sempre i a nosaltres també.
