diumenge, 19 de novembre de 2017

ELS VELLS I ELS INFANTS

Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens parla en aquest capítol de la naturalesa humana. Els joves poden no tenir encara la força per practicar la Regla i els ancians haver-la perduda. Tenim la tendència a jutjar el que és possible i el que no ho és en funció dels nostres propis paràmetres. Inconscientment avaluem els límits entre el possible i l’impossible en funció de les nostres pròpies capacitats; sense adonar-nos que ens estem considerant com el centre i el criteri últim de tota realitat. A aquesta actitud sant Benet hi oposa l’objectivitat de la Regla i ens situa en un pla completament diferent davant la realitat i fins i tot una lectura literal i restringida de la mateixa Regla. En són un exemple els nostres pares cistercencs; així de la lectura que en fa sant Bernat es desprenen dues característiques generals. La primera és la insistència sobre la moderació i la discreció, sobre la bondat, la indulgència i l’amplitud. La segona és la llibertat que manté en relació al text de la Regla en els rars casos on hi ha una prescripció particular d’aquesta que va en contra d’una conducta que ell creu que li cal adoptar per ser més fidel al que li suggereix l’Esperit Sant. És a la Regla de Sant Benet, presa en el seu conjunt i sobretot en la seva doctrina espiritual, a la qual sant Bernat deu el caràcter equilibrat del seu ensenyament monàstic. Res més estrany a la seva mentalitat que el literalisme, el veritable esperit de la Regla és a dir l’Esperit Sant no pot conduir ni a la tebiesa, ni a una vida més severa que l’establerta en cada monestir; cedir a una o una altra d’aquestes temptacions seria per a sant Bernat acceptar i cedir a un mal pensament. Però, al contrari, guardar en tot la justa mesura, no separar el text de sant Benet de la tradició viva, és el mitjà d’evitar tot excés o tot defecte.

Perquè aquest text que escoltem, o hauríem d’escoltar, cada dia, no és pas un reglament; l’ambició de la Regla és obrir-nos un camí per arribar al Regne, un camí de retorn vers Déu, individual però viscut en comunitat. La veritable i més gran dificultat és deixar-nos fer per la gràcia de Déu evitant de sucumbir als desitjos i passions que ens envolten. Ens ho deia avui sant Agustí «la fortalesa cristiana enclou no solament fer el que és bo, sinó també resistir el que és dolent», deixant entrar en nosaltres la gràcia de Déu i no barrant-li el pas amuntegant les nostres misèries com si d’una barricada es tractés. La Regla és una escola de llibertat interior que poc a poc, pas a pas, ens ensenya a obrir-nos a l’acció de l’Esperit ajudant a distingir entre la nostra pròpia voluntat i la voluntat de Déu. Aprendre a veure què vol Déu, és en definitiva l’única raó de ser de la Regla. Sant Benet es fixa en els ancians i en els més joves i ens demana d’estar atents a llurs febleses. Ens parla de l’aliment però també podria fer-ho del son o del treball. Quan tot va bé, quan estem en plena forma, se’ns fa difícil entendre que quelcom pugui esdevenir difícil pels nostres germans. Ens cal aprofitar fins i tot els nostres propis moments de febleses com la malaltia o la fatiga, per acostar-nos a aquells que més o menys sovint, en un moment o altre també els afeixuga. Sant Benet fa intervenir l’autoritat de la Regla perquè ens ajudi a atendre i a entendre la fragilitat dels nostres germans i la nostra pròpia. Encoratjant els forts sense desencoratjar els febles, així ho planteja sant Benet.

Un dels principis de la nostra societat contemporània és que la llei és igual per a tots, al qual caldria afegir que fins que no tots es puguin conformar a la llei no cal plantejar-se de canviar-la. No és pas el punt de partida de sant Benet, per a ell la Regla és una manera de viure, un art de viure cap al qual hem de tendir, tenint en compte la situació personal de cadascú. Darrere la mentalitat del nostre món s’hi amaguen dues realitats que ens costa d’admetre: la por i la conseqüència d’aquesta por. Darrera aquest igualitarisme de façana s’amaga la por d’ésser ignorats, perquè la diferència, ésser diferents, sovint ens fa por. Si aquell pot fer allò aleshores per què jo no ho puc fer? Si aquell no ho fa, aleshores jo tampoc no ho faig, tot i que jo sí que ho podria fer. Darrere d’aquesta actitud hi ha un cert infantilisme, hi ha l’infant que vàrem ser i encara no hem deixat de ser del tot. Aleshores la nostra tendència pot ser de fer menys, de rebaixar el nostre grau d’acompliment, de relaxar-nos sota el pretext que altres no poden complir el que ens diu sant Benet. La conseqüència és que aleshores relativitzem la Regla sota el pretext que no tothom la pot viure en plenitud. Sant Benet no va per aquí, ell no parla de relativitzar sinó d’humanitzar tenint en compte la realitat de les persones. Per sant Benet no convé rebaixar per tal que tothom faci el mateix, sinó com ell mateix diu «de manera que els forts en vulguin més i els febles no es facin enrere» (RB 44,19).

Ho veiem en l’Evangeli que proclamem i escoltem aquest diumenge, a cadascú se li donen uns talents que cal que faci fructificar «Jesús vol ensenyar als deixebles a emprar bé els seus dons; Déu crida cada home a la vida i li lliura uns talents, confiant-li al mateix temps una missió que complir. Seria de necis pensar que aquests dons se’ns deuen, i renunciar a emprar-los seria incomplir la fi de la pròpia existència» com escriu el Papa Benet en comentar aquesta paràbola (Àngelus, 13 de novembre de 2011). Aquest igualitarisme asimètric ens demana una maduresa i aquest és el punt en el qual hauríem de posar l’accent en la nostra relació amb tota la manera de viure la Regla, així «siguis qui siguis, que t’afanyes per arribar a la pàtria celestial, compleix bé amb l’ajut del Crist aquesta mínima Regla que hem redactat com un començament, i aleshores arribaràs, amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts». Per a tot això ens cal l’ajut de Déu, per acomplir aquets mínims i començar a pujar, no pas aturant-nos, ni menys tirant enrere, sinó pas a pas pujant cada cop més amunt.