diumenge, 28 d’abril del 2019

LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 20

1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Humilitat i reverència són les dues condicions indispensables per pregar com cal; a la pregària ens hi cal anar amb respecte, reverència i una gran confiança. No es tracta de pregar intentant imposar el nostre criteri sinó intentar abandonar-se per a veure que ens vol dir el Senyor a cada moment. La puresa de cor a la que al·ludeix sant Benet es refereix a aconseguir l’alliberament de tota servitud i de tota idolatria, de tot egoisme. La humilitat esdevé el millor mitjà per accedir a Déu que és mestre d’humilitat i que es va revelar a través de la humilitat, pobre i humil en Jesucrist. No ens podem acostar a la pregària de qualsevol manera, cal fer-ho d’una manera determinada, preparar-s’hi i també tenir clar l’objectiu que no és altre que cercar Déu, apropar-nos a la Paraula de Déu, certament amb humilitat i puresa de cor, perquè sols així pot sorgir de la pregària el fruit del compromís entre nosaltres i Déu.

Alguna vegada s’ha dit que els monjos som professionals de la pregària, un concepte que pot no ser massa reeixit, fins i tot pot resultar equívoc. No ens podem acostar a la pregària com si fos una tasca, una cosa a fer, com una obligació que ja ens plantegem d’antuvi pesada, feixuga, carregosa. La pregària l’hem de viure com un do de Déu; si realment ens creiem que és Déu qui ens ha cridat a seguir-lo. Si ens hem enamorat de Déu, sortir, anar al seu encontre no hauria de ser en cap cas una càrrega, ans al contrari hauria de ser una joia, una cosa per la qual ens delim.

Explica un conte que «un dia un deixeble va anar a trobar al seu mestre i li va dir “Mestre, vull trobar a Déu”. El mestre se’l va mirar va somriure i no va dir res. El deixeble hi tornà l’endemà amb la mateixa petició i així cada dia, però el mestre no li deia mai res. Finalment un dia el mestre digué al deixeble que l’acompanyés al riu a banyar-se, un cop a l’aigua el mestre agafà el cap del deixeble i el submergí dins l’aigua tanta estona que el deixeble començà a lluitar per treure el seu cap de l’aigua. Llavors el mestre li va dir “Què és el que més desitjaves quan estaves sota l’aigua?” el deixeble respongué “Aire per respirar”; el mestre li preguntà llavors “Desitges a Déu amb aquesta intensitat? Perquè si el desitges amb la mateixa intensitat que ara desitjaves l’aire per respirar no tinguis cap dubte de que el trobaràs. Però si no tens aquest desig de Déu per més que lluitis amb el teu intel·lecte, amb els teus llavis o amb totes les teves forces, no el trobaràs si no es desperta en tu aquesta set de Déu”.»

Tota la nostra existència, tota la nostra vida monàstica és un aprenentatge, un camí cap al Senyor; en aquest camí trobar-nos-hi en la pregària és un mitjà privilegiat.

La pregària no ha de ser pas tampoc una mena de joc per forçar la mà de Déu per obtenir allò que volem. Això seria fer-nos un Déu a mida, supeditat a la nostra voluntat. La pregària hauria de respondre millor a dir-li a Déu com Jesús a Getsemaní «que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols.» (Mc 14,36).

El monjo, per definició, és un assedegat de Déu, un home d’oració, invoca a Déu en l’Ofici Diví, en la Salmòdia; però també en la pregària individual, personal. Amb quins elements compta el monjo en aquest moviment cap a Déu? Tot el porta, o hauria de portar-lo, cap a Déu: l’oració, el treball, la vida de comunitat. El monjo prega al cor o en la cel·la. L’oració és un col·loqui personal amb el Senyor. Sant Benet vol que els monjos siguin homes de pregària. Un element essencial en la pregària monàstica és la Paraula de Déu. Déu parla a l’home amb la seva Paraula i l’home contesta a Déu servint-se d’ella i inspirant-se en ella. Per a parlar amb Déu no hi ha res com llegir, escoltar i meditar, el que Déu ens diu. Els monjos tenim un contacte freqüent amb Déu: La lectio divina, la lectura de l’Esctriptura, reposada i assaborida. Més que d’aprendre, es tracta d’estar llegint, de buscar un encontre vivificant amb la Paraula de Déu i de gaudir d’aquest contacte una vegada trobat. Si la Paraula de Déu és Jesucrist, la lectio divina ens porta a la trobada amb Crist.

Però la Paraula de Déu també està en l’Ofici Diví, l’oració de l’Església, que els monjos i multitud de laics practiquem. Preguem amb Crist al Pare, diverses vegades al dia; quan encara no ha sortit el sol, al matí, al migdia, a la tarda i a punt de ficar-nos al llit. L’Ofici Diví té una característica i aquesta és santificar el temps, dedicar-lo a Déu, centrar-lo en Crist. L’element primordial de l’Ofici Diví són els Salms, la pregària de l’Església, la pregària del Poble de Déu, la pregària del mateix Crist, arrelada en els sentiments més profunds de l’home i que maldem perquè arribin a Déu. Aquesta és la pregària del monjo que, cridat per Déu, segueix a Jesucrist en el monestir.

Per a conèixer de debò a Déu cal renunciar a les nostres seguretats; eliminar les distàncies que guardem respecte a Ell; reconèixer-nos vulnerables. I això que sabem amagar tan bé, ho hem d’acceptar, viure-ho en la pregària. El reflex espontani de l’ésser humà és tenir por de les nostres pròpies febleses. En el moment en què constatem que no sempre podem comptar tant sols amb les nostres pròpies forces, una certa inquietud ens envaeix i correm el risc d’acabar angoixats; es fa difícil per a nosaltres assumir la nostra debilitat. Potser ens agradaria molt que Déu ens digues que la qualitat de la nostra pregària, de la nostra trobada amb Ell és obra nostra tant sols. Aleshores serien les nostres qualitats, les nostres virtuts, les que agradarien a Déu. Gràcies als nostres esforços arribaríem a ser sants als nostres propis ulls i davant dels ulls de Déu. El camí proposat per Déu no és aquest és tot un altre, s’hi desvia tant que fins i tot dubtem, el fem amb un pas indecís. Déu ens demana que ens hi acostem amb humilitat i reverència per pregar-li com cal; anar-hi amb respecte, conscients de les nostres febleses i amb una gran confiança, ens demana que el deixem fer, que el deixem actuar en nosaltres.

Com escoltàvem aquesta setmana a Matines en una de les Catequesis de Jerusalem: «Tant de bon que amb el rostre descobert i amb la consciència pura, contemplant la glòria del Senyor com en un mirall, avancem de glòria en glòria, en Crist Jesús Senyor nostre.»

dilluns, 22 d’abril del 2019

COM S’HAN DE CELEBRAR LES VIGÍLIES EN LES FESTES DELS SANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 14

1 Les festes dels sants i totes les solemnitats, que se celebrin tal com hem dit que se celebrés el diumenge, 2 llevat que es diran els salms, antífones i lliçons propis del dia. Que es mantingui, però, la distribució prescrita més amunt.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Capítol breu entre els dedicats a la litúrgia. En primer lloc tracta de les festes o memòries dels sants en l’aspecte litúrgic. El Concili Vaticà II i el subsegüent ordenament general de la litúrgia de les hores posen de manifest que les celebracions dels sants s’han d’ordenar de tal manera que no se sobreposin a les festivitats i als temps sagrats que commemoren els misteris de la salvació, ni redueixin massa sovint el curs regular dels Salms o de la lectura continuada de la Sagrada Escriptura, ni provoquin repeticions indegudes alhora que la veneració sigui fonamentada. Prima doncs l’any litúrgic, especialment en els temps forts: Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua. No es tracta d’oblidar als sants, a aquests testimonis imitables, sinó de no oblidar que el centre de la nostra fe és Crist i el misteri de la redempció.

El terme emprat en l’antiguitat per designar aquestes celebracions era la de Dies natalicius, es a dir el dia de la seva mort o del seu naixement a la nova vida, al cel, un signe d’esperança en la resurrecció. Certament al segle VI, al temps de sant Benet, el santoral no era tant nombrós com ho és avui. Tenien un paper important sant Joan Baptista, sant Martí de Tours, els apòstols i els màrtirs de l’antiguitat cristiana, a més evidentment de la Benaurada Sempre Verge Maria. Sembla que ja existia un calendari de festes amb el seu propi ordre de Salms i antífones, específics en funció de la celebració. Sant Benet intenta establir una estructura, una jerarquia cercant l’equilibri, tal com demana el Concili Vaticà II, entre una estructura definida i no variable i la llibertat d’integrar elements que canvien segons que celebrem. Tenim festes, solemnitats, memòries, dies ferials i temps forts que ens han d’ajudar a viure amb intensitat l’any litúrgic.

L’altre tema que ens suggereix aquest capítol és el de la santedat en sí mateixa. Un tema llargament tractat pel Papa Francesc en la seva Exhortació Apostòlica sobre la vocació a la santedat en el món actual, Gaudete et Exsultate. El Papa es refereix en ella a alguns aspectes de la crida a la santedat especialment significatius.

En primer lloc a la perseverança, a la paciència i a la mansuetud. Hem de reconèixer i combatre les nostres inclinacions agressives i egoistes. No ens fa bé mirar-nos des de dalt, col·locar-nos en el lloc de jutges sense pietat, considerar als altres com indignes i pretendre donar lliçons permanentment. Aquesta és una subtil forma de violència. Anar pel camí cap a la santedat significa suportar petites humiliacions diàries o per exemple evitar parlar bé de nosaltres mateixos i preferir exaltar els altres en lloc de gloriar-nos, triant les tasques menys brillants, i fins i tot de vegades preferint suportar alguna cosa injusta per tal d’oferir-la al Senyor. D’aquesta actitud, diu el Papa, que «suposa un cor pacificat per Crist, alliberat d’aquesta agressivitat que brolla d’un jo massa gran».

En segon lloc el sant és aquell capaç de viure amb alegria i amb un esperit positiu i esperançat, fins i tot en temps difícils. La tristesa pot ser un senyal d’ingratitud pels dons rebuts de Déu. Nosaltres hauríem de pensar sempre que som uns privilegiats, no pas viure com uns condemnats o amargats. Si creiem vertaderament que és Déu qui ens ha cridat al monestir haurem de concloure que som dels homes més afortunats de la terra i sinó potser plantejar-nos la nostra vida ara i aquí.

En tercer lloc la santedat significa no considerar-nos el melic del món i que tot ha de girar entorn nostre i dels nostres capricis. Si superem aquesta visió egocentrista de la vida trobarem a Jesús en els cors dels nostres germans, en la seva carn ferida, en la seva vida oprimida, en la seva ànima enfosquida.

Els sants ens sorprenen, ens descol·loquen, perquè les seves vides ens conviden a sortir de la mediocritat tranquil·la i anestesiant en la que sovint ens instal·lem per comoditat; a ells l’Esperit Sant els fa contemplar la història en la clau de Jesús ressuscitat. D’aquesta manera en lloc d’estancar-se, poden seguir endavant acollint les sorpreses que els presenta el Senyor al llarg de la vida.

La santificació és un camí el qual vivim i treballem en comunitat amb altres germans. Compartir la Paraula i celebrar junts l’Eucaristia ens ha d’anar convertint en comunitat. Aquestes experiències també són presents en les coses petites de cada dia. Jesús convidava els seus deixebles a prestar atenció als petits detalls: el vi que s’acabava en una festa, una ovella que faltava, les dues monedes perdudes per una vídua. A vegades enmig d’aquests petits detalls se’ns regalen experiències consoladores de Déu.

Cada vegada que celebrem la memòria, festa o solemnitat d’un sant pensem en aquestes reflexions del Papa Francesc, els sants no són d’un altre món, d’una altra galàxia; han sigut homes i dones com nosaltres, amb virtuts i defectes, amb alegries, mals moments i algun enuig; però són models perquè, precisament essent homes i dones normals, el centre de la seva vida ha estat Crist.

diumenge, 7 d’abril del 2019

LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43

35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: “Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà”. 37 I també: “Tingues coratge, i aguanta el Senyor”. 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: “Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar”. 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: “Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat”. 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: “Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena”. 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: “Heu imposat homes damunt els nostres caps”. 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El Papa Francesc en el seu llibre sobre la vida religiosa ens diu que aquesta ha d’estar marcada per tres “P”: la Pobresa, la Paciència i la Perseverança. Avui sant Benet, en aquest quart graó de la humilitat ens en presenta dues: la paciència i la perseverança. La vida no sempre és fàcil i sovint som nosaltres mateixos que no ens la fem fàcil. Se’ns presenten dificultats i contradiccions, creiem ser víctimes d’injustícies i aleshores tenim la temptació o bé de fugir esfereïts, com ens diu sant Benet al pròleg de la Regla, o bé de caure en un victimisme cercant alhora la causa de les nostres certes o suposades desgràcies en els altres.

Cada nou pas en la nostra vida, cada nova relació demana un exercici de control personal. Massa sovint caiem en la temptació, potser per comoditat, de voler manipular als altres, sobretot en la seva relació amb nosaltres; a voltes dient a cadascú el que vol escoltar dels nostres llavis, o practicant una mena de suborn amb els nostres favors i bones obres, fent-los amb la clara intenció de cobrar-nos-els o potser, Déu no ho vulgui, reaccionant davant del que no ens agrada amb una rebequeria. Més tard o més d’hora ens podem adonar que aquest no és el camí, que aquestes reaccions no són un símptoma de maduresa humana i espiritual. Sabut és que sant Bernat es posava sovint la pregunta de què havia anat a fer al monestir; potser és bo que també nosaltres ens la posem sovint aquesta pregunta. En un moment donat de la nostra vida hem pogut tenir una decepció important, una desil·lusió, que ens hagi afectat molt. Ara bé mantenir-nos en el victimisme, veure conspiracions tothora contra nosaltres, no ens porta pau i potser ens obliga a repensar amb seriositat que hem vingut a fer al monestir.

El nostre objectiu és viure com a monjos, aquesta és la idea que mereix la nostra paciència i la nostra perseverança. Si ens passem anys i panys pensant o encara més murmurant per anar a tal o qual altre comunitat, o al clergat diocesà, o ens emmirallem en experiències fracassades ja fa molts anys, és que potser ens trobem en el camí del dubte etern, un carreró sense sortida en el que ningú més que nosaltres mateixos ens hi hem acorralat. La rutina, la manca d’emocions en la nostra vida pot ser una arma de doble full; d’una banda ens pot ajudar a avançar més i més cap a Déu o bé la manca d’estímuls ens pot fer imaginar que qualsevol altre lloc, comunitat, superior o situació pot ser millor. En aquestes casos el millor hauria de ser sincerar-nos, veure si som realment capaços de concentrar-nos en la nostra vida interior, en la recerca de Crist, o bé no volem res més que sortir corrents a la recerca d’una vida més atractiva o d’una altra ocupació o ubicació que ompli el nostre ego.

No existeix el temps perdut, perdre el temps per a Déu és guanyar-lo; som nosaltres els qui perdem el temps sense reconèixer que la voluntat de Déu és el millor per a nosaltres. La perseverança és una virtut, una bona arma contra l’orgull que ens fa creure en una falsa autonomia. Per petits i fràgils que siguem, per moltes dificultats que se’ns presentin, sempre hi ha quelcom de més gran i important en la nostra vida, i no és altre que cercar Déu. La frustració impacient ens empeny a voler prendre les regnes de la nostra vida i això no s’adiu massa amb la humilitat; ens donem per vençuts massa aviat i això ens fa sentir-nos esgotats i deprimits perquè al cap i a la fi ens mostrem impacients davant de la voluntat de Déu quan el que ens demana aquesta és maduresa espiritual. Segurament la causa dels nostres problemes no és cap en particular sinó que el que ens frustra, el que ens fa estar impacients, és tot allò que contradiu el nostre intent d’obligar al món sencer a sotmetre’s a la nostra voluntat, per no dir al nostre caprici. Si som excessivament perseverants en voler que la nostra voluntat es vegi satisfeta costi el que costi i de la manera més ràpida possible, no som perseverants ni pacients en el sentit que sant Benet ens parla.

Furgar en les ferides de la nostra ànima un cop i un altre o creure’ns el reis de la creació menyspreant de mil maneres diferents als altres, ens porta una vegada més a la insatisfacció física i espiritual, ens empeny a creure que la vida és endèmicament injusta, sobretot amb nosaltres i això ens allunya de Déu perquè no lluitem per superar les dificultats i ens donem per vençuts abans de començar la batalla. Perseverar en la paciència ens permet superar els mals moments, que sempre existiran. Manipular per imposar la nostra voluntat no és la solució. Viure el temps de Déu, un temps que no és ben bé com el nostre, és créixer en la perseverança pacient, és a dir posar la nostra voluntat en mans de Déu i no la voluntat de Déu a les nostres mans. Som molt afortunats, potser no hi pensem massa però ho som; som dels éssers més afortunats del món si a la pregunta de què hem vingut a fer al monestir responem que a fer la voluntat de Déu. És Ell qui ens hi ha cridat, ens ha cridat a ser monjos, a viure com a monjos, a no anteposar res a la voluntat de Crist i a cercar Déu amb totes les forces de que siguem capaços. Per aconseguir-ho no ens entestem en que els altres facin el que nosaltres creiem que han de fer, que al cap i a la fi és el que volem que facin, és a dir la nostra voluntat. I quan creiem que no la fan ho demostrem de mil maneres diferents, cops de porta, murmuracions o tantes altres coses en les que ens hi reconeixem tots. Déu ens posa a prova cada dia, ho diu el salmista i ens ho recorda sant Benet. Pacients, perseverants, aguantant ferms, no defallint, no fent-nos enrere aconseguirem superar amb l’ajut del Senyor, com si no, totes les dificultats.