diumenge, 28 d’abril de 2019

LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 20

1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Humilitat i reverència són les dues condicions indispensables per pregar com cal; a la pregària ens hi cal anar amb respecte, reverència i una gran confiança. No es tracta de pregar intentant imposar el nostre criteri sinó intentar abandonar-se per a veure que ens vol dir el Senyor a cada moment. La puresa de cor a la que al·ludeix sant Benet es refereix a aconseguir l’alliberament de tota servitud i de tota idolatria, de tot egoisme. La humilitat esdevé el millor mitjà per accedir a Déu que és mestre d’humilitat i que es va revelar a través de la humilitat, pobre i humil en Jesucrist. No ens podem acostar a la pregària de qualsevol manera, cal fer-ho d’una manera determinada, preparar-s’hi i també tenir clar l’objectiu que no és altre que cercar Déu, apropar-nos a la Paraula de Déu, certament amb humilitat i puresa de cor, perquè sols així pot sorgir de la pregària el fruit del compromís entre nosaltres i Déu.

Alguna vegada s’ha dit que els monjos som professionals de la pregària, un concepte que pot no ser massa reeixit, fins i tot pot resultar equívoc. No ens podem acostar a la pregària com si fos una tasca, una cosa a fer, com una obligació que ja ens plantegem d’antuvi pesada, feixuga, carregosa. La pregària l’hem de viure com un do de Déu; si realment ens creiem que és Déu qui ens ha cridat a seguir-lo. Si ens hem enamorat de Déu, sortir, anar al seu encontre no hauria de ser en cap cas una càrrega, ans al contrari hauria de ser una joia, una cosa per la qual ens delim.

Explica un conte que «un dia un deixeble va anar a trobar al seu mestre i li va dir “Mestre, vull trobar a Déu”. El mestre se’l va mirar va somriure i no va dir res. El deixeble hi tornà l’endemà amb la mateixa petició i així cada dia, però el mestre no li deia mai res. Finalment un dia el mestre digué al deixeble que l’acompanyés al riu a banyar-se, un cop a l’aigua el mestre agafà el cap del deixeble i el submergí dins l’aigua tanta estona que el deixeble començà a lluitar per treure el seu cap de l’aigua. Llavors el mestre li va dir “Què és el que més desitjaves quan estaves sota l’aigua?” el deixeble respongué “Aire per respirar”; el mestre li preguntà llavors “Desitges a Déu amb aquesta intensitat? Perquè si el desitges amb la mateixa intensitat que ara desitjaves l’aire per respirar no tinguis cap dubte de que el trobaràs. Però si no tens aquest desig de Déu per més que lluitis amb el teu intel·lecte, amb els teus llavis o amb totes les teves forces, no el trobaràs si no es desperta en tu aquesta set de Déu”.»

Tota la nostra existència, tota la nostra vida monàstica és un aprenentatge, un camí cap al Senyor; en aquest camí trobar-nos-hi en la pregària és un mitjà privilegiat.

La pregària no ha de ser pas tampoc una mena de joc per forçar la mà de Déu per obtenir allò que volem. Això seria fer-nos un Déu a mida, supeditat a la nostra voluntat. La pregària hauria de respondre millor a dir-li a Déu com Jesús a Getsemaní «que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols.» (Mc 14,36).

El monjo, per definició, és un assedegat de Déu, un home d’oració, invoca a Déu en l’Ofici Diví, en la Salmòdia; però també en la pregària individual, personal. Amb quins elements compta el monjo en aquest moviment cap a Déu? Tot el porta, o hauria de portar-lo, cap a Déu: l’oració, el treball, la vida de comunitat. El monjo prega al cor o en la cel·la. L’oració és un col·loqui personal amb el Senyor. Sant Benet vol que els monjos siguin homes de pregària. Un element essencial en la pregària monàstica és la Paraula de Déu. Déu parla a l’home amb la seva Paraula i l’home contesta a Déu servint-se d’ella i inspirant-se en ella. Per a parlar amb Déu no hi ha res com llegir, escoltar i meditar, el que Déu ens diu. Els monjos tenim un contacte freqüent amb Déu: La lectio divina, la lectura de l’Esctriptura, reposada i assaborida. Més que d’aprendre, es tracta d’estar llegint, de buscar un encontre vivificant amb la Paraula de Déu i de gaudir d’aquest contacte una vegada trobat. Si la Paraula de Déu és Jesucrist, la lectio divina ens porta a la trobada amb Crist.

Però la Paraula de Déu també està en l’Ofici Diví, l’oració de l’Església, que els monjos i multitud de laics practiquem. Preguem amb Crist al Pare, diverses vegades al dia; quan encara no ha sortit el sol, al matí, al migdia, a la tarda i a punt de ficar-nos al llit. L’Ofici Diví té una característica i aquesta és santificar el temps, dedicar-lo a Déu, centrar-lo en Crist. L’element primordial de l’Ofici Diví són els Salms, la pregària de l’Església, la pregària del Poble de Déu, la pregària del mateix Crist, arrelada en els sentiments més profunds de l’home i que maldem perquè arribin a Déu. Aquesta és la pregària del monjo que, cridat per Déu, segueix a Jesucrist en el monestir.

Per a conèixer de debò a Déu cal renunciar a les nostres seguretats; eliminar les distàncies que guardem respecte a Ell; reconèixer-nos vulnerables. I això que sabem amagar tan bé, ho hem d’acceptar, viure-ho en la pregària. El reflex espontani de l’ésser humà és tenir por de les nostres pròpies febleses. En el moment en què constatem que no sempre podem comptar tant sols amb les nostres pròpies forces, una certa inquietud ens envaeix i correm el risc d’acabar angoixats; es fa difícil per a nosaltres assumir la nostra debilitat. Potser ens agradaria molt que Déu ens digues que la qualitat de la nostra pregària, de la nostra trobada amb Ell és obra nostra tant sols. Aleshores serien les nostres qualitats, les nostres virtuts, les que agradarien a Déu. Gràcies als nostres esforços arribaríem a ser sants als nostres propis ulls i davant dels ulls de Déu. El camí proposat per Déu no és aquest és tot un altre, s’hi desvia tant que fins i tot dubtem, el fem amb un pas indecís. Déu ens demana que ens hi acostem amb humilitat i reverència per pregar-li com cal; anar-hi amb respecte, conscients de les nostres febleses i amb una gran confiança, ens demana que el deixem fer, que el deixem actuar en nosaltres.

Com escoltàvem aquesta setmana a Matines en una de les Catequesis de Jerusalem: «Tant de bon que amb el rostre descobert i amb la consciència pura, contemplant la glòria del Senyor com en un mirall, avancem de glòria en glòria, en Crist Jesús Senyor nostre.»

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada