De la Regla de sant Benet
Capítol 2,23-29
23 En el seu mestratge, l’abat ha de seguir sempre el model de l’Apòstol, que diu: «Reprèn, exhorta, amenaça», 24 això és, combinant moments i moments, rigor i dolcesa, mostri adés severitat de mestre, adés bondat de pare; 25 és a dir, que ha de reprendre ben durament els indisciplinats i els inquiets; els obedients, en canvi, els pacífics i els soferts, els ha d’exhortar perquè progressin més i més; els negligents i els menyspreadors, li advertim que els amenaci i els castigui. 26 I que no dissimuli els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els extirpi de soca-rel amb tota la seva força, recordant el cas d’Helí, el sacerdot de Siló. 27 Els d’esperit més aviat delicat i intel•ligent, corregeixi’ls de paraula, amonestant-los una o dues vegades; 28 però els obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, reprimeixi’ls així que pequin amb assots i amb altres càstigs corporals, sabent que està escrit: «El neci no s’esmena amb paraules»; 29 i encara: «Pega el teu fill amb la vara i deslliuraràs la seva ànima de la mort».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Quan els comentaristes de la Regla parlen del denominat codi penal de sant Benet, certament ens surt al pas la reflexió de que són coses pròpies d’altres temps. En la societat de l’alta edat mitjana, que és la que visqué sant Benet, fins i tot algunes conquestes fruit del dret romà s’havien perdut i no ens serveix massa per a practicar-ho avui per avui. Però hi ha quelcom que no ha passat i és la nostra naturalesa humana, seguim podent ser indisciplinats, inquiets, negligents, menyspreadors o també obedients, pacífics, soferts, d’esperit delicat o bé obstinats, tossuts, orgullosos i desobedients; sembla que sant Benet al llarg de la seva experiència de vida monàstica es troba amb totes aquestes tipologies en les seves comunitats i en tragué les seves conclusions.
Si partíssim de la base, que és de la que hem de partir, de que hem vingut al monestir a cercar Déu, convençuts de que és Déu qui ens hi ha cridat per posar-nos al seu servei, tot seria més planer. Cercar Déu és l’objectiu de la nostra vida, de la nostra vinguda al monestir, com li deia encertadament ahir el P. Francesc a la Pilar Rahola durant el col•loqui sobre el seu llibre SOS cristians. Aquest punt de partida és cert, Déu no ho vulgui que no hàgim vingut a cercar Déu, que hi hàgim vingut a buscar altres coses, però a això s’hi afegeix inevitablement la nostra fragilitat humana, la nostra feblesa, la nostra imperfecció i els nostres “defectes de fàbrica” que diria algú.
Com afrontar-ho? Com superar-ho? Sant Benet ens diu que hi ha diverses maneres de fer-ho, tantes com persones i casos però l’objectiu, la finalitat és la mateixa, redreçar el nostre camí, fer-nos adonar de que ens estem allunyant de la recerca de Déu, que estem entelant la nostra ment per la força del nostre propi voler. Ens costa rectificar, ens costa a vegades molt, perquè podem considerar-ho una derrota, una mostra de debilitat de la que creiem s’aprofiti l’altre. I això serveix òbviament per a tots, perquè l’abat no és més que un altre monjo, imperfecte entre els imperfectes, si no ho és més que els altres, perquè perfecte sols ho és Déu no pas cap home per més que s’ho pugui creure. Potser la causa és que no ens confiem prou a Déu, que no ens deixem portar per Ell, li trèiem de les mans el timó de la barca de la nostra vida tantes vegades com calgui quan un mínim canvi de rumb no ens agrada o sospitem de que no va en la bona direcció, en la que ens és més còmode, és a dir en la que nosaltres creiem que ens convé. Intentem controlar al màxim la nostra vida, tot i que hi ha coses que mai no les podrem controlar perquè per exemple la malaltia no som nosaltres qui la triem, ni podem influir massa o gens en el quan i el com, ho veiem en els nostres germans, sovint els més grans.
Han passat certament els temps d’aquelles humiliacions, pietoses per a uns i no tant per a d’altres, quan les infligien amb dubtosa intencionalitat i que hagin passat és bo, molt bo. S’ha tornat a l’arrel, al cap i a la fi, com ens recordava la Mare Hildegarda aquesta setmana, alguns dels valors de la nostra societat democràtica actual són hereus del cristianisme, àdhuc del monaquisme potser maldestrament traslladats i massa sovint desvirtuats però entre aquets orígens no està absent la Regla de Sant Benet o la Carta Caritatis.
No hem de dissimular els pecats, ens diu sant Benet, les nostres faltes no les hem de minimitzar perquè dels nostres errors n’aprenem, n’hem d’aprendre sigui amb la reprensió, la interpel•lació o l’exhortació. El que compta és progressar més i més, caminar vers Crist sense aturar-nos en excés. Això no significa imputar-nos un perenne sentiment de culpabilitat ni tampoc adoptar una laxitud moral. Quan fem alguna cosa malament, quan faltem som nosaltres mateixos els primers a adonar-nos-en si no és que ja d’antuvi hem cercat faltar amb certa premeditació, Déu no ho vulgui. I aquestes faltes venen de la nostra insatisfacció, d’una certa frustració per no haver aconseguit allò que volíem, potser per satisfer el nostre caprici.
S’explica que un sant estava una mica cansat de les peticions d’un devot seu, i li va dir “He decidit de concedir-te les tres coses que em demanis. Després ja no et donaré res més”. El devot ple de goig va fer la seva primera petició, va demanar que la seva dona morís perquè no podia suportar-la. Però quan aconseguit això se n’adonà que no havia reconegut prou les virtuts de la seva dona i que ara la trobava a faltar demanà al sant que li tornés la vida. En no quedar-li ja més que una petició passà anys turmentat pensant quina havia de ser i demanant consell als altres. Finalment demanà consell al mateix sant i aquest li respongué “Demana de ser capaç d’acontentar-te amb allò que el Senyor t’ofereix, sigui el que sigui, sense turmentar-te per desitjar allò dels altres”. I és que emprem molts esforços en intentar treure’ns de sobre allò que ens molesta molts més que no pas mirar si podem acceptar-ho.
Ens cal posar a Déu per endavant, així que comencin d’apuntar les faltes, intentar extirpar-les de soca-rel amb tota la nostra força i deixar que ens ajudin a extirpar-les si per nosaltres mateixos no podem o no tenim prou força. No ens agraden que ens corregeixin, que ens esmenin la plana, no ens agrada a ningú; però ens hem de confiar en aquell que estant per damunt de tot, sols vol el nostre bé i és aquell a qui hem vingut a seguir al monestir. Ens ho diu avui l’apòstol Pau a la carta als Gàlates «Mireu només de convertir la llibertat en un pretext per a fer el vostre propi gust.» (Ga 5,14).
diumenge, 30 de juny del 2019
diumenge, 23 de juny del 2019
PRÒLEG: ESCOLTA FILL
De la Regla de sant Benet
Pròleg 1-7
1 Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, 2 a fi que pel treball de l’obediència retornis a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència. 3 A tu, doncs, s’adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. 4 Primer de tot, en qualsevol cosa bona que comences a fer, demana-li amb pregària ben insistent que ell la dugui a terme, 5 perquè qui ja s’ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills mai no s’ha de veure contristat per les nostres males obres: 6 Així, cal que estiguem sempre a punt per a obeir-lo amb els dons que ha posat en nosaltres, a fi que, no solament com un pare indignat no deshereti els seus fills, 7 sinó que, ni com un senyor temible, irritat per les nostres maleses, no lliuri a la pena eterna, com a servents malvats, els qui no l’hagin volgut seguir a la glòria.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La vida monàstica no té res de més que la vida del cristià, és la vida del cristià la que viscuda amb intensitat, amb passió, la que és la més gran. Escrivia el nostre P. Alexandre que «el monjo, quan ho és a consciència, no vol sinó ésser senzillament un cristià que cerca ser-ho de veritat, a fons.» (Si cerques Déu de veritat, pàg. 20). La vida del cristià és una vida de relació amb Déu, una relació en que la iniciativa, ve d’Ell i passa per ell: no podem dirigir-nos a Ell sinó és en resposta a una paraula que Ell ens adreça. Sant Benet en el primer mot de la Regla ens convida a escoltar aquesta paraula que ens ve de Déu, Ell és el mestre per excel·lència, el mestre vertader. La paraula de Déu ens és adreçada a cadascun de nosaltres i cadascun l’acollim a la nostra manera, aquesta paraula és de la que parla el quart Evangeli, és a dir el Fill de Déu que ha de ser per a nosaltres el pare amorós. En sant Benet i per mitjà de sant Benet és Déu qui ens parla; això significa que Déu ens parla també i sovint per intermediaris, a través dels homes que conformen la comunitat, l’Església. Davant de Déu que ens parla ens cal mantenir-nos-hi atents, parar l’orella del cor, ens diu sant Benet. Si Déu ens parla és perquè la seva paraula es realitzi, sigui acció, la seva és una paraula profètica que ha de tenir en nosaltres l’acompliment. Una paraula que ha de passar de potència a acte.
Escrivia el P. Alexandre: «Déu crida, i Adam, rera del pecat primer, no l’escolta, s’amaga, es retreu de l’obediència (pensem que obediència, obeir, ve de l’arrel llatina ob-audire: escoltar, donar acompliment tot obeint), quan Déu, tendrament sol·lícit amb tot, i ferit en el seu amor de pare, li diu: “Adam on ets?, on t’has ficat?”. I és el Crist, qui compensarà aquesta desobediència, com a segon Adam, bo i presentant-se valentament a una mort i mort de creu per salvar-nos i tornar-nos al diàleg amb Déu i a l’obediència que suposa i exigeix, com a condició sine qua non, en dir: “Soc ací, o Déu, per a fer la teva voluntat”» (Si cerques Déu de veritat, pàg. 76)
La nostra no ha de ser una escolta passiva sinó ben activa, escoltem per posar en pràctica, escoltem per retornar a Déu, sempre que ens hi allunyem, i ho fem molt sovint, massa sovint per la desobediència a Déu, que és la que vertaderament importa. Escrivia Louis Bouyer que «el monjo, és algú que renuncia, que renuncia a ell mateix. Es distingeix d’altres precisament perquè abandona la vida que fan d’altres.» (Le sens de la vie monastique, p. 184). Renunciant als propis volers, ens diu sant Benet, i això ens costa, podem estar anys i panys llepant ferides que fins i tot potser mai no cicatritzaran del tot, que hem rebut en impedir-se fer la nostra voluntat. Però aquesta renúncia, al propi voler, no és una renúncia desdibuixada, té un clar i únic objectiu i és militar pel Senyor Crist, el rei veritable. No militem pas per una o altre persona sinó per Crist, l’únic pel que val la pena militar, l’únic a qui cerquem d’obeir, al cap i a la fi. Si entréssim al monestir per seguir tal o qual monjo erraríem el tret, perquè al final tots som caducs i limitats. Sant Benet ens ho deixa ben clar en les primeres paraules de la Regla, Crist és l’objectiu, no importa qui som ni d’on venim, siguem qui siguem, el que compta és escoltar, acollir, renunciar, prendre les armes de l’obediència; tot això partint de la vertadera llibertat del cristià.
Per aconseguir-ho no en tenim prou volent-ho, amb les nostres pròpies forces no n’hi ha prou. Ens cal demanar amb la pregària l’ajuda del Senyor per obtenir qualsevol cosa bona que vulguem fer. Sant Benet ens alerta que no podem córrer el risc de ser desheretats, d’irritar fins a aconseguir la pena eterna. I és que la pena eterna és precisament l’allunyament de Déu, d’aquell de qui ens allunyem per la desídia de la desobediència. Sembla tot plegat clar i fàcil, però sabem per experiència que sense l’ajut del Senyor no ho podrem aconseguir pas.
El monjo esdevé així un soldat de Crist, algú qui milita, es a dir que s’ho pren molt seriosament, amb ganes, amb força, posant-hi tot el coll. Les armes són precisament les que recollim amb l’escolta, amb l’escolta de la paraula de Déu. Cada matí i cada vespre tenim ocasió de recollir-les mitjançant la pràctica de la Lectio i al llarg del dia en l’Ofici Diví. El camp de combat és a voltes el nostre propi interior, aquí hi ha la lluita entre la nostra voluntat que es vol imposar de totes totes, malgrat que sapiguem que no té raó, que sols obeeix a objectius de molt curta mira, sovint egoistes que fins i tot ens empeny a fer mal als altres i a fer-nos-el a nosaltres mateixos i amb aquest objectiu no limitem recursos i energies.
El nostre mestre ens esguarda, no ens perd mai de vista, espera amatent un cop i un altre a que escoltem i acollim el que ens diu, Ell és aquell qui no es cansa mai de parlar-nos esperant la nostra escolta. Escoltem la seva paraula, acollim-la de bon grat, posem-la en pràctica; sempre a punt i amb els dons que Déu ha posat en nosaltres a la seva disposició, sense gasiveries, sense guardar-nos-los per nostre propi profit, sinó amb generositat, militant pel Senyor.
Pròleg 1-7
1 Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, 2 a fi que pel treball de l’obediència retornis a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència. 3 A tu, doncs, s’adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. 4 Primer de tot, en qualsevol cosa bona que comences a fer, demana-li amb pregària ben insistent que ell la dugui a terme, 5 perquè qui ja s’ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills mai no s’ha de veure contristat per les nostres males obres: 6 Així, cal que estiguem sempre a punt per a obeir-lo amb els dons que ha posat en nosaltres, a fi que, no solament com un pare indignat no deshereti els seus fills, 7 sinó que, ni com un senyor temible, irritat per les nostres maleses, no lliuri a la pena eterna, com a servents malvats, els qui no l’hagin volgut seguir a la glòria.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La vida monàstica no té res de més que la vida del cristià, és la vida del cristià la que viscuda amb intensitat, amb passió, la que és la més gran. Escrivia el nostre P. Alexandre que «el monjo, quan ho és a consciència, no vol sinó ésser senzillament un cristià que cerca ser-ho de veritat, a fons.» (Si cerques Déu de veritat, pàg. 20). La vida del cristià és una vida de relació amb Déu, una relació en que la iniciativa, ve d’Ell i passa per ell: no podem dirigir-nos a Ell sinó és en resposta a una paraula que Ell ens adreça. Sant Benet en el primer mot de la Regla ens convida a escoltar aquesta paraula que ens ve de Déu, Ell és el mestre per excel·lència, el mestre vertader. La paraula de Déu ens és adreçada a cadascun de nosaltres i cadascun l’acollim a la nostra manera, aquesta paraula és de la que parla el quart Evangeli, és a dir el Fill de Déu que ha de ser per a nosaltres el pare amorós. En sant Benet i per mitjà de sant Benet és Déu qui ens parla; això significa que Déu ens parla també i sovint per intermediaris, a través dels homes que conformen la comunitat, l’Església. Davant de Déu que ens parla ens cal mantenir-nos-hi atents, parar l’orella del cor, ens diu sant Benet. Si Déu ens parla és perquè la seva paraula es realitzi, sigui acció, la seva és una paraula profètica que ha de tenir en nosaltres l’acompliment. Una paraula que ha de passar de potència a acte.
Escrivia el P. Alexandre: «Déu crida, i Adam, rera del pecat primer, no l’escolta, s’amaga, es retreu de l’obediència (pensem que obediència, obeir, ve de l’arrel llatina ob-audire: escoltar, donar acompliment tot obeint), quan Déu, tendrament sol·lícit amb tot, i ferit en el seu amor de pare, li diu: “Adam on ets?, on t’has ficat?”. I és el Crist, qui compensarà aquesta desobediència, com a segon Adam, bo i presentant-se valentament a una mort i mort de creu per salvar-nos i tornar-nos al diàleg amb Déu i a l’obediència que suposa i exigeix, com a condició sine qua non, en dir: “Soc ací, o Déu, per a fer la teva voluntat”» (Si cerques Déu de veritat, pàg. 76)
La nostra no ha de ser una escolta passiva sinó ben activa, escoltem per posar en pràctica, escoltem per retornar a Déu, sempre que ens hi allunyem, i ho fem molt sovint, massa sovint per la desobediència a Déu, que és la que vertaderament importa. Escrivia Louis Bouyer que «el monjo, és algú que renuncia, que renuncia a ell mateix. Es distingeix d’altres precisament perquè abandona la vida que fan d’altres.» (Le sens de la vie monastique, p. 184). Renunciant als propis volers, ens diu sant Benet, i això ens costa, podem estar anys i panys llepant ferides que fins i tot potser mai no cicatritzaran del tot, que hem rebut en impedir-se fer la nostra voluntat. Però aquesta renúncia, al propi voler, no és una renúncia desdibuixada, té un clar i únic objectiu i és militar pel Senyor Crist, el rei veritable. No militem pas per una o altre persona sinó per Crist, l’únic pel que val la pena militar, l’únic a qui cerquem d’obeir, al cap i a la fi. Si entréssim al monestir per seguir tal o qual monjo erraríem el tret, perquè al final tots som caducs i limitats. Sant Benet ens ho deixa ben clar en les primeres paraules de la Regla, Crist és l’objectiu, no importa qui som ni d’on venim, siguem qui siguem, el que compta és escoltar, acollir, renunciar, prendre les armes de l’obediència; tot això partint de la vertadera llibertat del cristià.
Per aconseguir-ho no en tenim prou volent-ho, amb les nostres pròpies forces no n’hi ha prou. Ens cal demanar amb la pregària l’ajuda del Senyor per obtenir qualsevol cosa bona que vulguem fer. Sant Benet ens alerta que no podem córrer el risc de ser desheretats, d’irritar fins a aconseguir la pena eterna. I és que la pena eterna és precisament l’allunyament de Déu, d’aquell de qui ens allunyem per la desídia de la desobediència. Sembla tot plegat clar i fàcil, però sabem per experiència que sense l’ajut del Senyor no ho podrem aconseguir pas.
El monjo esdevé així un soldat de Crist, algú qui milita, es a dir que s’ho pren molt seriosament, amb ganes, amb força, posant-hi tot el coll. Les armes són precisament les que recollim amb l’escolta, amb l’escolta de la paraula de Déu. Cada matí i cada vespre tenim ocasió de recollir-les mitjançant la pràctica de la Lectio i al llarg del dia en l’Ofici Diví. El camp de combat és a voltes el nostre propi interior, aquí hi ha la lluita entre la nostra voluntat que es vol imposar de totes totes, malgrat que sapiguem que no té raó, que sols obeeix a objectius de molt curta mira, sovint egoistes que fins i tot ens empeny a fer mal als altres i a fer-nos-el a nosaltres mateixos i amb aquest objectiu no limitem recursos i energies.
El nostre mestre ens esguarda, no ens perd mai de vista, espera amatent un cop i un altre a que escoltem i acollim el que ens diu, Ell és aquell qui no es cansa mai de parlar-nos esperant la nostra escolta. Escoltem la seva paraula, acollim-la de bon grat, posem-la en pràctica; sempre a punt i amb els dons que Déu ha posat en nosaltres a la seva disposició, sense gasiveries, sense guardar-nos-los per nostre propi profit, sinó amb generositat, militant pel Senyor.
dimecres, 12 de juny del 2019
ELS SACERDOTS QUE VULGUIN VIURE AL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 60
1 Si algú de l’orde sacerdotal demanava de ser admès al monestir, no s’ha de ser gens fàcil a accedir al seu desig. 2 Amb tot, si mantenia amb insistència la seva demanda, que sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla 3 i que no se li’n mitigarà res, perquè valgui allò que està escrit: "Amic, ¿què has vingut a fer?" 4 Això no obstant, se li concedirà d’estar després de l’abat i de beneir o de dir les pregàries de conclusió, si és que l’abat li ho permetia; 5 si no, que no s’atreveixi de cap manera a res, sabent que està sotmès a l’observança regular, i doni a tothom exemples de més humilitat. 6 I si de cas es tractava al monestir de fer un nomenament, o de resoldre alguna cosa, 7 que ocupi el lloc que li toca de quan va entrar al monestir, no pas aquell que li han concedit per respecte al sacerdoci. 8 Si un clergue es volia incorporar al monestir amb el mateix desig, que se’ls col·loqui en un lloc mitjà; a condició, però, que també ells prometin d’observar la Regla i de lligar-se a la comunitat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet no ho posa fàcil; no ho posa fàcil per ningú, vol que es provi si els esperits som realment de Déu i que això es provi per la paciència, per les humiliacions. Però podria semblar que si qui demana d’entrar al monestir és un prevere, o sigui algú que ja ha estat cridat a una vocació pel Senyor, la cosa hauria de ser un xic més planera; però no, ans al contrari sembla que sant Benet ho compliqui encara més i no es refiï d’un sacerdot que vol canviar la seva vocació sacerdotal en monàstica. La relació entre sacerdoci i vida monàstica no ha estat mai planera.
Escriu Joan Cassià: «En circumstàncies la vanagloria li evoca al monjo la idea de l’estat eclesiàstic, suggerint-li el desig del sacerdoci o al menys el del diaconat. I fingeix en llur imaginació l’austeritat amb la que hauria exercit llurs funcions, cas d’haver estat enaltit a aquesta dignitat contra el seu gust. No cal ni dir que els altres preveres haurien tingut en ell un model de perfecció. A més hauria guanyat moltes ànimes per l’exemple de la seva vida, segur, però també per llur doctrina i predicació. (...) Recordo en aquest moment un ancià al que vaig conèixer el temps que vaig ser al desert. Un dia anà fins la cel·la d’un germà, amb el propòsit de visitar-lo. Ja prop de la cel·la el sentí mussitar des del llindar. S’aturà per saber quin passatge de l’Escriptura llegia o recitava, segons s’acostuma durant la tasca diària. Afinant l’oïda amb piadosa curiositat, s’adonà que el pobre germà, seduït per la vanitat, es creia a l’església fent una exhortació davant un auditori fingit. L’ancià esperà immòbil. L’altre acabà llur sermó. Després canviant i com si aleshores fos el diaca, pronuncià la confessió dels catecúmens. En aquell instant l’ancià trucà a la porta. El germà acudí amb l’habitual reverència i l’introduí. Però confós per l’actitud amb que l’havia sorprès, sentint remordiments, demanà amb sol·licitud del seu hoste si feia molt de temps que havia arribat: “No hauré comés el desaire de fer-vos esperar massa temps?” Li digué. L’ancià replicà “acabo d’arribar en el moment just en que recitaves la confessió dels catecúmens.» (Institucions XI, 16).
El que intenta evitar sant Benet és la vanagloria del ministeri sacerdotal, perquè per a tota l’Església i per a la comunitat, és un servei, un servei privilegiat perquè el sagrament de l’orde no és quelcom banal, sinó molt important, però no pas destinat a la promoció personal sinó al bé del poble de Déu. Per això precisament no ha estat pas fàcil la relació entre monacat i sacerdoci al llarg dels temps. Durant segles marcà una frontera entre un tipus de comunitat i una altra, una manera de viure com a monjo de cor, coristes en deien, i una altra com a germà, i això durà, fet i fet, fins al Concili Vaticà II. El que compta, el realment important és que el Senyor ens crida a seguir-lo al monestir, després cadascú, posant els seus dons i talents al servei dels altres, arribarà als ministeris que siguin útils per a la comunitat.
Sant Benet tem que els monjos caiguem en la supèrbia si som ordenats i també que això signifiqui deixar el nostre tipus de vida. Pel que diu sant Benet dels degans o del majordom podem deduir que també ho demana per als candidats a preveres: seny, maduresa de costums, fidelitat i vida santa.
En l’antigor cada monestir disposava dels seus clergues no gaire nombrosos. En general amb un sacerdot per comunitat n’hi havia prou ja que l’Eucaristia no se celebrava diàriament. Va ser Climent V, al segle XIII, qui va introduir la novetat de que tots els monjos de cor tinguessin les qualitats per a poder ser ordenats, això significava per a ell ennoblir el culte diví, ja que un cor de sacerdots i clergues podia oferir segons ell al Senyor una lloança més perfecta que un cor de simples monjos. Un Decret de Clement VII de 1603 insisteix sobre aquest tema.
No sembla la idea que ens anuncia la Regla. Tota la vida del monjo és concebuda per sant Benet com una marxa ascendent cap a l’exaltació celestial. Cercant l’equilibri de les virtuts en l’amor al Crist; una harmonia entre l’humà i el diví. I la virtut característica del progrés cap al Regne escatològic és fonamentalment la humilitat. «per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja» ens diu (RB 7,7). És la compunció de cor la que obre les portes del Regne interior; perquè sense ella no hi ha conversió possible. La renúncia a la voluntat pròpia, i més concretament, l’obediència per amor a Déu són condició indispensable i veritable per la imitació de Crist fet obedient fins a la mort (Fl. 2,8). L’abaixament de Crist obedient fins a una mort de creu, va ser el camí de la seva exaltació, exaltació que es troba també en el terme de l’ascensió monàstica. Sant Benet a la Regla ens parla d’aquest abaixament, d’aquesta humiliació com a mitjà per acostar-nos a Déu. Si el model del monjo és Crist, el model del sacerdoci monàstic és el sacerdoci de Crist del que ens parla la Carta als Cristians Hebreus.
No és tracta de poder, d’imatge, sinó de servei, per la qual cosa insisteix sant Benet a recordar quina ha de ser l’actitud de qui rep aquest do. L’important no és el que tenim, sinó el que som. No són els nostres títols, sinó la bondat del cor. No és el que Déu ens dóna, sinó el que nosaltres li retornem. No és el que sabem, sinó el que vivim. El sacerdoci ministerial és un carisma per a santificar als altres, però per si mateix no santifica al que el rep. Sant Benet ens prevé de que el que entra en el monestir havent estat prevere en una comunitat cristiana té el perill de mantenir les actituds apreses abans, perquè tots tendim a mantenir les coses apreses de joves. Un signe de llur vocació és veure la seva capacitat per a canviar aquestes actituds en el monestir, perquè en cas contrari no podrà viure en una comunitat monàstica seguint l’estil que ens proposa sant Benet. Qui entra en un monestir ha d’estar disposat a deixar-se fer per Déu, a deixar-se transformar per l’escolta de la paraula de Déu i a posar-la en pràctica seguint la Regla, que és el nostre llibre d’estil.
Capítol 60
1 Si algú de l’orde sacerdotal demanava de ser admès al monestir, no s’ha de ser gens fàcil a accedir al seu desig. 2 Amb tot, si mantenia amb insistència la seva demanda, que sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla 3 i que no se li’n mitigarà res, perquè valgui allò que està escrit: "Amic, ¿què has vingut a fer?" 4 Això no obstant, se li concedirà d’estar després de l’abat i de beneir o de dir les pregàries de conclusió, si és que l’abat li ho permetia; 5 si no, que no s’atreveixi de cap manera a res, sabent que està sotmès a l’observança regular, i doni a tothom exemples de més humilitat. 6 I si de cas es tractava al monestir de fer un nomenament, o de resoldre alguna cosa, 7 que ocupi el lloc que li toca de quan va entrar al monestir, no pas aquell que li han concedit per respecte al sacerdoci. 8 Si un clergue es volia incorporar al monestir amb el mateix desig, que se’ls col·loqui en un lloc mitjà; a condició, però, que també ells prometin d’observar la Regla i de lligar-se a la comunitat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet no ho posa fàcil; no ho posa fàcil per ningú, vol que es provi si els esperits som realment de Déu i que això es provi per la paciència, per les humiliacions. Però podria semblar que si qui demana d’entrar al monestir és un prevere, o sigui algú que ja ha estat cridat a una vocació pel Senyor, la cosa hauria de ser un xic més planera; però no, ans al contrari sembla que sant Benet ho compliqui encara més i no es refiï d’un sacerdot que vol canviar la seva vocació sacerdotal en monàstica. La relació entre sacerdoci i vida monàstica no ha estat mai planera.
Escriu Joan Cassià: «En circumstàncies la vanagloria li evoca al monjo la idea de l’estat eclesiàstic, suggerint-li el desig del sacerdoci o al menys el del diaconat. I fingeix en llur imaginació l’austeritat amb la que hauria exercit llurs funcions, cas d’haver estat enaltit a aquesta dignitat contra el seu gust. No cal ni dir que els altres preveres haurien tingut en ell un model de perfecció. A més hauria guanyat moltes ànimes per l’exemple de la seva vida, segur, però també per llur doctrina i predicació. (...) Recordo en aquest moment un ancià al que vaig conèixer el temps que vaig ser al desert. Un dia anà fins la cel·la d’un germà, amb el propòsit de visitar-lo. Ja prop de la cel·la el sentí mussitar des del llindar. S’aturà per saber quin passatge de l’Escriptura llegia o recitava, segons s’acostuma durant la tasca diària. Afinant l’oïda amb piadosa curiositat, s’adonà que el pobre germà, seduït per la vanitat, es creia a l’església fent una exhortació davant un auditori fingit. L’ancià esperà immòbil. L’altre acabà llur sermó. Després canviant i com si aleshores fos el diaca, pronuncià la confessió dels catecúmens. En aquell instant l’ancià trucà a la porta. El germà acudí amb l’habitual reverència i l’introduí. Però confós per l’actitud amb que l’havia sorprès, sentint remordiments, demanà amb sol·licitud del seu hoste si feia molt de temps que havia arribat: “No hauré comés el desaire de fer-vos esperar massa temps?” Li digué. L’ancià replicà “acabo d’arribar en el moment just en que recitaves la confessió dels catecúmens.» (Institucions XI, 16).
El que intenta evitar sant Benet és la vanagloria del ministeri sacerdotal, perquè per a tota l’Església i per a la comunitat, és un servei, un servei privilegiat perquè el sagrament de l’orde no és quelcom banal, sinó molt important, però no pas destinat a la promoció personal sinó al bé del poble de Déu. Per això precisament no ha estat pas fàcil la relació entre monacat i sacerdoci al llarg dels temps. Durant segles marcà una frontera entre un tipus de comunitat i una altra, una manera de viure com a monjo de cor, coristes en deien, i una altra com a germà, i això durà, fet i fet, fins al Concili Vaticà II. El que compta, el realment important és que el Senyor ens crida a seguir-lo al monestir, després cadascú, posant els seus dons i talents al servei dels altres, arribarà als ministeris que siguin útils per a la comunitat.
Sant Benet tem que els monjos caiguem en la supèrbia si som ordenats i també que això signifiqui deixar el nostre tipus de vida. Pel que diu sant Benet dels degans o del majordom podem deduir que també ho demana per als candidats a preveres: seny, maduresa de costums, fidelitat i vida santa.
En l’antigor cada monestir disposava dels seus clergues no gaire nombrosos. En general amb un sacerdot per comunitat n’hi havia prou ja que l’Eucaristia no se celebrava diàriament. Va ser Climent V, al segle XIII, qui va introduir la novetat de que tots els monjos de cor tinguessin les qualitats per a poder ser ordenats, això significava per a ell ennoblir el culte diví, ja que un cor de sacerdots i clergues podia oferir segons ell al Senyor una lloança més perfecta que un cor de simples monjos. Un Decret de Clement VII de 1603 insisteix sobre aquest tema.
No sembla la idea que ens anuncia la Regla. Tota la vida del monjo és concebuda per sant Benet com una marxa ascendent cap a l’exaltació celestial. Cercant l’equilibri de les virtuts en l’amor al Crist; una harmonia entre l’humà i el diví. I la virtut característica del progrés cap al Regne escatològic és fonamentalment la humilitat. «per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja» ens diu (RB 7,7). És la compunció de cor la que obre les portes del Regne interior; perquè sense ella no hi ha conversió possible. La renúncia a la voluntat pròpia, i més concretament, l’obediència per amor a Déu són condició indispensable i veritable per la imitació de Crist fet obedient fins a la mort (Fl. 2,8). L’abaixament de Crist obedient fins a una mort de creu, va ser el camí de la seva exaltació, exaltació que es troba també en el terme de l’ascensió monàstica. Sant Benet a la Regla ens parla d’aquest abaixament, d’aquesta humiliació com a mitjà per acostar-nos a Déu. Si el model del monjo és Crist, el model del sacerdoci monàstic és el sacerdoci de Crist del que ens parla la Carta als Cristians Hebreus.
No és tracta de poder, d’imatge, sinó de servei, per la qual cosa insisteix sant Benet a recordar quina ha de ser l’actitud de qui rep aquest do. L’important no és el que tenim, sinó el que som. No són els nostres títols, sinó la bondat del cor. No és el que Déu ens dóna, sinó el que nosaltres li retornem. No és el que sabem, sinó el que vivim. El sacerdoci ministerial és un carisma per a santificar als altres, però per si mateix no santifica al que el rep. Sant Benet ens prevé de que el que entra en el monestir havent estat prevere en una comunitat cristiana té el perill de mantenir les actituds apreses abans, perquè tots tendim a mantenir les coses apreses de joves. Un signe de llur vocació és veure la seva capacitat per a canviar aquestes actituds en el monestir, perquè en cas contrari no podrà viure en una comunitat monàstica seguint l’estil que ens proposa sant Benet. Qui entra en un monestir ha d’estar disposat a deixar-se fer per Déu, a deixar-se transformar per l’escolta de la paraula de Déu i a posar-la en pràctica seguint la Regla, que és el nostre llibre d’estil.
diumenge, 2 de juny del 2019
COM S’HA D’ACOLLIR ELS FORASTERS
De la Regla de sant Benet
Capítol 53
1 Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: “Era foraster i em vau acollir”. 2 I que a tothom es tributi l’honor convenient, “sobretot als germans en la fe” i als pelegrins. 3 Tan bon punt, doncs, s’avisi que hi ha un foraster, el superior i els germans el sortiran a rebre amb tota l’atenció de la caritat. 4 Primerament que preguin tots junts, i llavors que s’agermanin amb la pau. 5 Que aquest bes de pau no es doni sinó després d’haver pregat, per evitar els enganys diabòlics. 6 En fer la salutació han de mostrar tota la humilitat a tots els hostes que arriben o que se’n van: 7 amb el cap inclinat o amb tot el cos prostrat a terra, que adorin en ells el Crist, que és el qui reben. 8 Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells. 9 Que es llegeixi davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i després d’això, que el tractin amb tota humanitat. 10 El superior ha de trencar el dejuni en atenció a l’hoste, si no s’escau de ser un dia de dejuni principal que no es pugui violar; 11 però els germans continuaran els dejunis de consuetud. 12 L’abat donarà aiguamans als hostes, 13 i tant l’abat com tota la comunitat els rentaran els peus a tots. 14 Un cop rentats, que diguin aquest verset: “Hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple”. 15 Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix. 16 La cuina de l’abat i dels hostes, que sigui a part, a fi que els forasters, que mai no manquen al monestir, en presentar-se a hores imprevistes no destorbin els germans. 17 Es destinaran per tot l’any a aquesta cuina dos germans que compleixin bé l’ofici. 18 Si ho necessiten, se’ls ha de procurar ajudants, perquè serveixin sense murmurar, i, en canvi, quan tinguin poca feina, que vagin a treballar allà on se’ls mani. 19 I no sols en aquest, sinó també en tots els altres serveis del monestir s’ha d’observar aquesta norma: 20 que quan ho necessitin se’ls proporcioni ajudants, i, en canvi, quan estan lliures, obeeixin en allò que se’ls mani. 21 Semblantment, que es confiï l’hostatgeria a un germà que tingui l’ànima plena del temor de Déu. 22 Que hi hagi llits parats en nombre suficient. I que la casa de Déu sigui administrada per homes de seny i assenyadament. 23 Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; 24 però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
El més important quan algú s’acosta a un monestir és ser ben acollit. Hi ha diversitat de maneres de fer-ho; en alguns llocs, com és el nostre cas els hostes comparteixen la nostra vida, la nostra pregària. Seguim així el missatge evangèlic, la invitació de Crist als primers deixebles «Veniu i ho veureu». Què és el que convidem a veure, a compartir? Sovint escoltem que els nostres monestirs apareixen davant dels ulls dels forasters com un oasi de pau, de silenci, de calma; un lloc on tot convida a retrobar-se amb un mateix i així poder trobar a Déu. Certament potser això no és fàcil d’entendre precisament per nosaltres mateixos, perquè sovint el frec a frec del nostre ritme diari ens impedeix veure que esdevenim pels altres un oasi de pau. Quan om s’apropa a un monestir, molt més en el cas del nostre, hi troba uns edificis, portes i escales; una distribució que esdevé un laberint a voltes per als mateixos hostes; hi troba un monument certament; però per damunt de tot hi troba una comunitat que li obre les portes i li permet de compartir el que tenim, espai i temps; temps per a pregar, temps per a llegir, temps per a passejar i un espai on fer tot això. El centre de l’estada d’un hoste en un monestir ha de ser reconèixer la presència de Déu, la centralitat de Crist, en les nostres vides. Venen gent de tota mena: creients practicants, batejats allunyats de l’Església, agnòstic i ateus; però a tots ells els arriba en un moment o altre, si de veritat centren l’interès de la seva estada en les pedres vives, una pregunta, què hi fem aquí els monjos? Per què unes persones que podríem fer la nostra vida en un altre lloc i amb una altra activitat ens hem reunit aquí? Nosaltres sabem la resposta, cercar Déu en un monestir concret i en una comunitat concreta i aquest missatge és el que hem de transmetre; sense paraules, compartint el nostre dia a dia.
Interpel·lem a la gent que s’acosta al monestir sense soroll ni estridències; potser perquè veuen la nostra vida com a més autèntica que la d’altres ministeris eclesials; potser perquè malgrat tot la nostra no és una vida còmoda, tenim dificultats de convivència, qui no? tenim alts i baixos i ens costa alguns cops acceptar les renuncies que hem fet i que sovint el món, en la terminologia antiga, no estaria disposat a fer. Tot plegat ha de portar a qui conviu amb nosaltres a preguntar-se el per què d’aquesta tipus de vida, d’aquestes incomoditats si s’ho volen plantejar així, perquè certament no hem vingut aquí per tenir un llit i un plat a taula o a fer la nostra voluntat, sinó a seguir al Crist amb humilitat, paciència i obediència.
Un mitjà de comunicació parlava així de la nostra hostatgeria: «Aquest monestir de monjos cistercencs, fundat el 1150 i Patrimoni de la Humanitat, és un dels més demandats, segons assenyalen a Rumbo (una agència de viatges). Durant segles panteó real de la Corona d’Aragó, aquesta abadia, que recull l’estil romànic, gòtic i barroc, té dos hostatgeries, una interna i una d’externa que funciona com un hotel. La integrada en la clausura, habitada per una trentena de monjos, només és apta per a homes i els hostes no poden allotjar-s´hi més d’una setmana. Seguir totes les rutines de la comunitat sense alterar el silenci i la senzillesa d’aquest monestir; adaptar-se a l’horari de menjar i participar en els oficis litúrgics és una de les condicions. Cal reservar amb bastant antelació perquè està molt sol·licitada i l’aportació econòmica és lliure per al visitant.» (Cinco Dias 6 de novembre de 2014). Seguir la nostra vida, participar en l’ofici diví, el silenci i la senzillesa són el que crida a la gent a voler compartir, ni que sigui per uns dies, la nostra vida. Escriu un hoste sobre la seva estada a Poblet: «Abans d’anar-hi el que més em van dir les persones del meu entorn va ser: desconnectaràs, oi? Vivim sobrecarregats de coses per fer, plens de tasques, llargs desplaçaments, carregats per tanta informació a la qual tenim accés de manera instantània, hipercomunicats amb tothom… en definitiva, envoltats d’un soroll eixordador que ens impedeix escoltar el nostre propi ésser, el de les persones més pròximes a nosaltres i el de la naturalesa que ens envolta. Desconnectaràs, no? Doncs més aviat connectaré… amb mi mateix, amb els meus pensaments, amb el pas del temps, amb el silenci… amb tot allò que el soroll quotidià ens impedeix estar connectats. És a la meva vida habitual on estic desconnectat del realment important.» http://cister.org/blog
Acollint als hostes no renunciem a la nostra vida monàstica, ans el contrari la compartim deixant participar-hi als qui se’ns acosten, oferint-los allò que nosaltres vivim i que potser a ells els pot servir per a preguntar-se moltes coses. Els qui acudeixen al monestir esperen silenci, quietud, un ritme alternant pregària, treball i descans. Per això sant Benet ens demana d’acollir-los com al Crist, d’instruir-los amb la llei divina i de compartir amb ells l’honor convenient amb el silenci, la pregària i amb temor de Déu.
Capítol 53
1 Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: “Era foraster i em vau acollir”. 2 I que a tothom es tributi l’honor convenient, “sobretot als germans en la fe” i als pelegrins. 3 Tan bon punt, doncs, s’avisi que hi ha un foraster, el superior i els germans el sortiran a rebre amb tota l’atenció de la caritat. 4 Primerament que preguin tots junts, i llavors que s’agermanin amb la pau. 5 Que aquest bes de pau no es doni sinó després d’haver pregat, per evitar els enganys diabòlics. 6 En fer la salutació han de mostrar tota la humilitat a tots els hostes que arriben o que se’n van: 7 amb el cap inclinat o amb tot el cos prostrat a terra, que adorin en ells el Crist, que és el qui reben. 8 Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells. 9 Que es llegeixi davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i després d’això, que el tractin amb tota humanitat. 10 El superior ha de trencar el dejuni en atenció a l’hoste, si no s’escau de ser un dia de dejuni principal que no es pugui violar; 11 però els germans continuaran els dejunis de consuetud. 12 L’abat donarà aiguamans als hostes, 13 i tant l’abat com tota la comunitat els rentaran els peus a tots. 14 Un cop rentats, que diguin aquest verset: “Hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple”. 15 Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix. 16 La cuina de l’abat i dels hostes, que sigui a part, a fi que els forasters, que mai no manquen al monestir, en presentar-se a hores imprevistes no destorbin els germans. 17 Es destinaran per tot l’any a aquesta cuina dos germans que compleixin bé l’ofici. 18 Si ho necessiten, se’ls ha de procurar ajudants, perquè serveixin sense murmurar, i, en canvi, quan tinguin poca feina, que vagin a treballar allà on se’ls mani. 19 I no sols en aquest, sinó també en tots els altres serveis del monestir s’ha d’observar aquesta norma: 20 que quan ho necessitin se’ls proporcioni ajudants, i, en canvi, quan estan lliures, obeeixin en allò que se’ls mani. 21 Semblantment, que es confiï l’hostatgeria a un germà que tingui l’ànima plena del temor de Déu. 22 Que hi hagi llits parats en nombre suficient. I que la casa de Déu sigui administrada per homes de seny i assenyadament. 23 Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; 24 però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
El més important quan algú s’acosta a un monestir és ser ben acollit. Hi ha diversitat de maneres de fer-ho; en alguns llocs, com és el nostre cas els hostes comparteixen la nostra vida, la nostra pregària. Seguim així el missatge evangèlic, la invitació de Crist als primers deixebles «Veniu i ho veureu». Què és el que convidem a veure, a compartir? Sovint escoltem que els nostres monestirs apareixen davant dels ulls dels forasters com un oasi de pau, de silenci, de calma; un lloc on tot convida a retrobar-se amb un mateix i així poder trobar a Déu. Certament potser això no és fàcil d’entendre precisament per nosaltres mateixos, perquè sovint el frec a frec del nostre ritme diari ens impedeix veure que esdevenim pels altres un oasi de pau. Quan om s’apropa a un monestir, molt més en el cas del nostre, hi troba uns edificis, portes i escales; una distribució que esdevé un laberint a voltes per als mateixos hostes; hi troba un monument certament; però per damunt de tot hi troba una comunitat que li obre les portes i li permet de compartir el que tenim, espai i temps; temps per a pregar, temps per a llegir, temps per a passejar i un espai on fer tot això. El centre de l’estada d’un hoste en un monestir ha de ser reconèixer la presència de Déu, la centralitat de Crist, en les nostres vides. Venen gent de tota mena: creients practicants, batejats allunyats de l’Església, agnòstic i ateus; però a tots ells els arriba en un moment o altre, si de veritat centren l’interès de la seva estada en les pedres vives, una pregunta, què hi fem aquí els monjos? Per què unes persones que podríem fer la nostra vida en un altre lloc i amb una altra activitat ens hem reunit aquí? Nosaltres sabem la resposta, cercar Déu en un monestir concret i en una comunitat concreta i aquest missatge és el que hem de transmetre; sense paraules, compartint el nostre dia a dia.
Interpel·lem a la gent que s’acosta al monestir sense soroll ni estridències; potser perquè veuen la nostra vida com a més autèntica que la d’altres ministeris eclesials; potser perquè malgrat tot la nostra no és una vida còmoda, tenim dificultats de convivència, qui no? tenim alts i baixos i ens costa alguns cops acceptar les renuncies que hem fet i que sovint el món, en la terminologia antiga, no estaria disposat a fer. Tot plegat ha de portar a qui conviu amb nosaltres a preguntar-se el per què d’aquesta tipus de vida, d’aquestes incomoditats si s’ho volen plantejar així, perquè certament no hem vingut aquí per tenir un llit i un plat a taula o a fer la nostra voluntat, sinó a seguir al Crist amb humilitat, paciència i obediència.
Un mitjà de comunicació parlava així de la nostra hostatgeria: «Aquest monestir de monjos cistercencs, fundat el 1150 i Patrimoni de la Humanitat, és un dels més demandats, segons assenyalen a Rumbo (una agència de viatges). Durant segles panteó real de la Corona d’Aragó, aquesta abadia, que recull l’estil romànic, gòtic i barroc, té dos hostatgeries, una interna i una d’externa que funciona com un hotel. La integrada en la clausura, habitada per una trentena de monjos, només és apta per a homes i els hostes no poden allotjar-s´hi més d’una setmana. Seguir totes les rutines de la comunitat sense alterar el silenci i la senzillesa d’aquest monestir; adaptar-se a l’horari de menjar i participar en els oficis litúrgics és una de les condicions. Cal reservar amb bastant antelació perquè està molt sol·licitada i l’aportació econòmica és lliure per al visitant.» (Cinco Dias 6 de novembre de 2014). Seguir la nostra vida, participar en l’ofici diví, el silenci i la senzillesa són el que crida a la gent a voler compartir, ni que sigui per uns dies, la nostra vida. Escriu un hoste sobre la seva estada a Poblet: «Abans d’anar-hi el que més em van dir les persones del meu entorn va ser: desconnectaràs, oi? Vivim sobrecarregats de coses per fer, plens de tasques, llargs desplaçaments, carregats per tanta informació a la qual tenim accés de manera instantània, hipercomunicats amb tothom… en definitiva, envoltats d’un soroll eixordador que ens impedeix escoltar el nostre propi ésser, el de les persones més pròximes a nosaltres i el de la naturalesa que ens envolta. Desconnectaràs, no? Doncs més aviat connectaré… amb mi mateix, amb els meus pensaments, amb el pas del temps, amb el silenci… amb tot allò que el soroll quotidià ens impedeix estar connectats. És a la meva vida habitual on estic desconnectat del realment important.» http://cister.org/blog
Acollint als hostes no renunciem a la nostra vida monàstica, ans el contrari la compartim deixant participar-hi als qui se’ns acosten, oferint-los allò que nosaltres vivim i que potser a ells els pot servir per a preguntar-se moltes coses. Els qui acudeixen al monestir esperen silenci, quietud, un ritme alternant pregària, treball i descans. Per això sant Benet ens demana d’acollir-los com al Crist, d’instruir-los amb la llei divina i de compartir amb ells l’honor convenient amb el silenci, la pregària i amb temor de Déu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)