diumenge, 2 de juny de 2019

COM S’HA D’ACOLLIR ELS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 53

1 Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: “Era foraster i em vau acollir”. 2 I que a tothom es tributi l’honor convenient, “sobretot als germans en la fe” i als pelegrins. 3 Tan bon punt, doncs, s’avisi que hi ha un foraster, el superior i els germans el sortiran a rebre amb tota l’atenció de la caritat. 4 Primerament que preguin tots junts, i llavors que s’agermanin amb la pau. 5 Que aquest bes de pau no es doni sinó després d’haver pregat, per evitar els enganys diabòlics. 6 En fer la salutació han de mostrar tota la humilitat a tots els hostes que arriben o que se’n van: 7 amb el cap inclinat o amb tot el cos prostrat a terra, que adorin en ells el Crist, que és el qui reben. 8 Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells. 9 Que es llegeixi davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i després d’això, que el tractin amb tota humanitat. 10 El superior ha de trencar el dejuni en atenció a l’hoste, si no s’escau de ser un dia de dejuni principal que no es pugui violar; 11 però els germans continuaran els dejunis de consuetud. 12 L’abat donarà aiguamans als hostes, 13 i tant l’abat com tota la comunitat els rentaran els peus a tots. 14 Un cop rentats, que diguin aquest verset: “Hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple”. 15 Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix. 16 La cuina de l’abat i dels hostes, que sigui a part, a fi que els forasters, que mai no manquen al monestir, en presentar-se a hores imprevistes no destorbin els germans. 17 Es destinaran per tot l’any a aquesta cuina dos germans que compleixin bé l’ofici. 18 Si ho necessiten, se’ls ha de procurar ajudants, perquè serveixin sense murmurar, i, en canvi, quan tinguin poca feina, que vagin a treballar allà on se’ls mani. 19 I no sols en aquest, sinó també en tots els altres serveis del monestir s’ha d’observar aquesta norma: 20 que quan ho necessitin se’ls proporcioni ajudants, i, en canvi, quan estan lliures, obeeixin en allò que se’ls mani. 21 Semblantment, que es confiï l’hostatgeria a un germà que tingui l’ànima plena del temor de Déu. 22 Que hi hagi llits parats en nombre suficient. I que la casa de Déu sigui administrada per homes de seny i assenyadament. 23 Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; 24 però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El més important quan algú s’acosta a un monestir és ser ben acollit. Hi ha diversitat de maneres de fer-ho; en alguns llocs, com és el nostre cas els hostes comparteixen la nostra vida, la nostra pregària. Seguim així el missatge evangèlic, la invitació de Crist als primers deixebles «Veniu i ho veureu». Què és el que convidem a veure, a compartir? Sovint escoltem que els nostres monestirs apareixen davant dels ulls dels forasters com un oasi de pau, de silenci, de calma; un lloc on tot convida a retrobar-se amb un mateix i així poder trobar a Déu. Certament potser això no és fàcil d’entendre precisament per nosaltres mateixos, perquè sovint el frec a frec del nostre ritme diari ens impedeix veure que esdevenim pels altres un oasi de pau. Quan om s’apropa a un monestir, molt més en el cas del nostre, hi troba uns edificis, portes i escales; una distribució que esdevé un laberint a voltes per als mateixos hostes; hi troba un monument certament; però per damunt de tot hi troba una comunitat que li obre les portes i li permet de compartir el que tenim, espai i temps; temps per a pregar, temps per a llegir, temps per a passejar i un espai on fer tot això. El centre de l’estada d’un hoste en un monestir ha de ser reconèixer la presència de Déu, la centralitat de Crist, en les nostres vides. Venen gent de tota mena: creients practicants, batejats allunyats de l’Església, agnòstic i ateus; però a tots ells els arriba en un moment o altre, si de veritat centren l’interès de la seva estada en les pedres vives, una pregunta, què hi fem aquí els monjos? Per què unes persones que podríem fer la nostra vida en un altre lloc i amb una altra activitat ens hem reunit aquí? Nosaltres sabem la resposta, cercar Déu en un monestir concret i en una comunitat concreta i aquest missatge és el que hem de transmetre; sense paraules, compartint el nostre dia a dia.

Interpel·lem a la gent que s’acosta al monestir sense soroll ni estridències; potser perquè veuen la nostra vida com a més autèntica que la d’altres ministeris eclesials; potser perquè malgrat tot la nostra no és una vida còmoda, tenim dificultats de convivència, qui no? tenim alts i baixos i ens costa alguns cops acceptar les renuncies que hem fet i que sovint el món, en la terminologia antiga, no estaria disposat a fer. Tot plegat ha de portar a qui conviu amb nosaltres a preguntar-se el per què d’aquesta tipus de vida, d’aquestes incomoditats si s’ho volen plantejar així, perquè certament no hem vingut aquí per tenir un llit i un plat a taula o a fer la nostra voluntat, sinó a seguir al Crist amb humilitat, paciència i obediència.

Un mitjà de comunicació parlava així de la nostra hostatgeria: «Aquest monestir de monjos cistercencs, fundat el 1150 i Patrimoni de la Humanitat, és un dels més demandats, segons assenyalen a Rumbo (una agència de viatges). Durant segles panteó real de la Corona d’Aragó, aquesta abadia, que recull l’estil romànic, gòtic i barroc, té dos hostatgeries, una interna i una d’externa que funciona com un hotel. La integrada en la clausura, habitada per una trentena de monjos, només és apta per a homes i els hostes no poden allotjar-s´hi més d’una setmana. Seguir totes les rutines de la comunitat sense alterar el silenci i la senzillesa d’aquest monestir; adaptar-se a l’horari de menjar i participar en els oficis litúrgics és una de les condicions. Cal reservar amb bastant antelació perquè està molt sol·licitada i l’aportació econòmica és lliure per al visitant.» (Cinco Dias 6 de novembre de 2014). Seguir la nostra vida, participar en l’ofici diví, el silenci i la senzillesa són el que crida a la gent a voler compartir, ni que sigui per uns dies, la nostra vida. Escriu un hoste sobre la seva estada a Poblet: «Abans d’anar-hi el que més em van dir les persones del meu entorn va ser: desconnectaràs, oi? Vivim sobrecarregats de coses per fer, plens de tasques, llargs desplaçaments, carregats per tanta informació a la qual tenim accés de manera instantània, hipercomunicats amb tothom… en definitiva, envoltats d’un soroll eixordador que ens impedeix escoltar el nostre propi ésser, el de les persones més pròximes a nosaltres i el de la naturalesa que ens envolta. Desconnectaràs, no? Doncs més aviat connectaré… amb mi mateix, amb els meus pensaments, amb el pas del temps, amb el silenci… amb tot allò que el soroll quotidià ens impedeix estar connectats. És a la meva vida habitual on estic desconnectat del realment important.» http://cister.org/blog

Acollint als hostes no renunciem a la nostra vida monàstica, ans el contrari la compartim deixant participar-hi als qui se’ns acosten, oferint-los allò que nosaltres vivim i que potser a ells els pot servir per a preguntar-se moltes coses. Els qui acudeixen al monestir esperen silenci, quietud, un ritme alternant pregària, treball i descans. Per això sant Benet ens demana d’acollir-los com al Crist, d’instruir-los amb la llei divina i de compartir amb ells l’honor convenient amb el silenci, la pregària i amb temor de Déu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada