QUANTS SALMS S’HAN DE CANTAR A LES HORES ESMENTADES

De la Regla de sant Benet
Capítol 17

1 Ja hem determinat l’ordenament de la salmòdia per als nocturns i per a les laudes. Ocupem-nos ara de les altres hores. 2 A prima s’han de dir tres salms, separats i no amb un sol glòria; 3 l’himne d’aquesta hora després del verset «O Déu, sortiu al meu ajut», abans de començar els salms. 4 Acabats els tres salms, s’ha de recitar una lliçó, el verset, el Kyrie eleison i les pregàries finals. 5 A tèrcia, sexta i nona se celebrarà la pregària amb el mateix ordre, o sigui, el verset, l’himne de cada hora, tres salms, lliçó i verset, el Kyrie eleison, i les pregàries finals. 6 Si la comunitat és nombrosa, els salms es diran amb antífones; si és reduïda, seguits. 7 La sinaxi vespertina comprendrà quatre salms amb antífones. 8 Després d’aquests salms s’ha de recitar una lliçó; seguidament, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i amb l’oració dominical es fa el comiat. 9 Les completes comprendran la recitació de tres salms, que s’han de dir seguits, sense antífona; 10 després, l’himne d’aquesta hora, una lliçó, el verset, el Kyrie eleison, i es fa el comiat amb la benedicció.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«La Litúrgia de les Hores ha de servir per a santificar tot el dia. (...) és molt de desitjar que la Litúrgia de les Hores informi tota la pregària cristiana, la vivifiqui, l’orienti i alimenti eficaçment la vida espiritual del poble de Déu. Confiem que així sigui possible que allò de “hem de pregar sempre”, que va recomanar nostre Senyor Jesucrist a la seva Església, reviurà, perquè el llibre de la Litúrgia de les Hores, distribuït convenientment durant el dia ajuda i secunda l’oració contínua.» Són paraules de sant Pau VI escrites per a la Constitució Apostòlica Laudis Canticum que establia la nova ordenació de l’Ofici Diví comú per a tota l’Església d’acord amb el que havia suggerit el Concili Vaticà II.

L’Ofici Diví va néixer estretament lligat al decurs de les hores que conformen la jornada diària. D’una banda se seguia l’horari laboral establert en temps del Imperi romà, seguint la distribució de la jornada que feien les campanes del fòrum a Roma, d’aquí la seva denominació encara avui seguint la de les diferents hores del dia a Roma: Tèrcia, Sexta, Nona. Així les primitives comunitats cristianes establiren l’horari de pregària al llarg de tot el dia; fos en un lloc comú o fos en l’àmbit familiar, la pregària centrada en la salmòdia esdevingué ben aviat un element fontal de la vida dels creients. D’altra banda si bé no és possible verificar en el Nou Testament un vincle explícit entre pregària i temps, el referent és evident en el ritme cultual del Temple i de la pregària a la Sinagoga. La primitiva vida monàstica al desert feu de l’Ofici el punt de trobada constant amb Déu. Sant Benet hereu de tota aquesta tradició segueix el principi de santificació del dia, de tot el dia, de cada part del dia, a través de l’Ofici Diví, al que no hem d’anteposar mai res de res.

Pregar és treballar i treballar és pregar, és la idea que mou a sant Benet i que s’ha traduït en l’expressió ora et labora, que de fet no apareix enlloc a la Regla però que resumeix molt bé la idea de fons. En algun moment o altre de la vida de qualsevol persona pot assaltar-nos la idea de que som en certa manera esclaus del temps, presoners del rellotge podríem dir. Seria aquesta sensació fruit d’una buidor espiritual perquè el temps també és un regal de Déu, un regal que ens fa per tal d’omplir-lo, de santificar-lo i per tal de santificar-lo ens cal rebre la fortalesa necessària i aquesta força ens ve per la pregària. Tant sols així el temps, el pas de les hores, pot esdevenir també un mitjà d’encontre amb Déu; el temps, el rellotge, la campana, esdevenen així no pas un incordi o fins i tot un enemic, ans al contrari és el moment concret en que Déu surt al nostre encontre. Preguem doncs per santificar el nostre temps, per dedicar el nostre temps al servei del Senyor i donar així sentit a la nostra vida, de tal manera que cada instant del dia o de la nit sigui un signe de la presència del Senyor. A cada moment la seva pregària i una pregària per a cada moment. Aquesta era també la idea del Concili Vaticà II expressada de manera més concreta en els principis i normes de la Litúrgia de les Hores, disposant que la recitació de l’Ofici tingui lloc en el moment més aproximat al de l’hora natural de cada hora canònica. Es volia posar així fi a l’anticipació que acabava per esdevenir desnaturalització del vertader sentit de la pregària de les Hores. Era habitual anticipar les Matines i les Laudes del dia següent a la vigília o bé recitar tot l’ofici d’una tirada seguint aquella dita de que feina feta no fa destorb i aquesta pràctica fins i tot podia ser considerada de bon clergue, en el mal entès de que el mal clergue no la feia ni anticipada ni retardada. El Concili volia així retornar el sentit originari de la pregària de les Hores i evitar una mentalitat legalista i complidora del mínim exigit per retornar al principi de que santificant cada hora santifiquem tota la nostra existència.

Santifiquem doncs nosaltres de manera suficient la nostra jornada diària? El salmista ens parla de que set vegades al dia dona lloança (Salm 119,164) i de que a mitjanit es lleva per a lloar al Senyor (Salm 119,62). El Concili Vaticà II suprimí la pregària de Prima però mantenint la resta ens ofereix la possibilitat de farcir la nostra jornada amb la pregària. En un moment donat al nostre monestir les hores denominades menors foren agrupades en una de sola, la que coneixem avui com a pregària del migdia. Tanmateix les normes de la Litúrgia de les Hores contemplen tant la disposició de Tèrcia, Sexta i Nona com la possibilitat de celebrar la denominada Hora d’entre dia, afegint però el Concili que es conservessin en l’Ofici Coral les denominades Hores menors mantenint-les, salvat el que digui el dret particular, per part d’aquells comunitats que menen vida contemplativa (76). Segur que les raons que mogueren a aquesta reforma domèstica eren prou justificades; però tal volta ens hauríem de plantejar si aquelles raons segueixen avui vigents, si no seria millor per exemple començar la tarda amb la pregària de Nona i donar-li així a la nostra jornada vespertina un sentit encara més ple. Certament, quan s’ha fet un canvi i sobretot si aquest comporta eliminar alguna obligació, la tornada enrere es fa encara més feixuga; però mai hauria de primar en el que fa relació a la pregària la nostra comoditat personal o mantenir les coses per sentit acomodatici comunitari. Ens diu la Constitució Sacrosantum Concilium que «al cor es mantindran les hores menors de Tèrcia, Sexta i Nona (89e) (...) i tots els qui executen l’Ofici al cor o en comú han de complir el deure que els ha estat encomanat amb la màxima perfecció, tant per la devoció interna de l’ànima com pel comportament exterior.» (SC 99).

COM S’HA DE CELEBRAR LA LLOANÇA NOCTURNA A L’ESTIU

De la Regla de sant Benet
Capítol 10

1 De Pasqua fins al primer de novembre, que es mantingui el nombre de salms més amunt esmentat, 2 llevat que no s’han de llegir les lliçons al volum, perquè les nits són curtes, sinó que en lloc d’aquestes tres lliçons només se n’ha de dir una, de memòria, de l’Antic Testament, seguida d’un responsori breu. 3 Tota la resta, que es faci tal com hem dit; això és, que mai no es diguin menys de dotze salms a les vigílies nocturnes, sense comptar-hi el tercer i el noranta-quatre. Un cop pujats tots els graons de la humilitat sant Benet tracta de la lloança nocturna i presta una molt especial atenció a la distribució de la salmòdia. Per pregar amb els Salms ens cal doncs una doble disposició: Espiritual, l’escala de la humilitat, i corporal ja que en el primer capítol dedicat a l’ofici nocturn sant Benet ens parla de dormir una mica més de la meitat de la nit i d’aixecar-nos ben disposats.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La Paraula de Déu ocupa un lloc central en la nostra vida, en la nostra jornada diària; cada acte de la nostra vida és una resposta a la interpel·lació directa de la Paraula de Déu, en l’Escriptura és Ell qui ens parla i aquesta Paraula adquireix un sentit ple en la litúrgia, en l’Ofici Diví, aquell que sant Benet ens diu que no li hem d’anteposar mai res. Amb sant Benet la litúrgia adquireix un lloc encara més important en l’espiritualitat monàstica i aquí destaca dos aspectes per damunt de cap altre: La importància del número dotze i el lloc essencial de la salmòdia en la recitació de l’Ofici Diví. Sant Benet ens parla de recitar una quantitat determinada de Salms sense oblidar la particularitat de l’estació de l’any en que ens trobem en cada moment, com sempre els detalls són també presents en l’ordenament que fa sant Benet de la nostra vida. Distribueix l’any en dos grans estacions a partir d’un criteri temporal però sobretot litúrgic: Una part de l’any va de Pasqua fins al primer de novembre i una segona del primer de novembre a Pasqua. Al llarg de tota la Regla sant Benet té present que hi ha uns mesos durant l’any en que els dies són més llargs i d’altres en que ho són les nits; la litúrgia, les hores de dormir i també les de menjar s’adeqüen a aquesta variabilitat, per fer algunes coses amb llum de dia, com la darrera refecció i d’altres en la foscor de la nit, com és el cas de la lloança nocturna.

En aquest capítol concret queda clar però que hi ha uns mínims a complir, en aquest cas els dotze Salms, xifra també ben present al llarg de la Regla; es poden escurçar les lliçons i els responsoris però no pas els Salms. Sant Benet segueix les pautes donades per Cassià, la part essencial de l’Ofici Diví són els Salms, si cal guanyar temps ambdós estableixen que sigui reduint a una les lectures, però no pas reagrupant dos Salms en un de sol o recitant tant sols alguns versets i no pas el Salm tot sencer; la conclusió és ben evident i és que els Salms són més importants que les lectures perquè per sant Benet, per la Regla del Mestre o per Cassià són un resum de tota l’Escriptura i per tant un element essencial de la presència del Crist. Sant Benet acaba amb una precisió també important, el Salm tercer i el noranta-quatre no s’han pas de negligir i no entren en el grup dels dotze. Darrera hi ha també la idea de sant Benet de que dotze salms cada nit són els necessaris si volem pregar un salteri al llarg de la setmana. Pregar cada dia, a cada hora del dia per tal de que tant de bo nosaltres, tebis, arribem a acomplir en tota una setmana el que podem llegir que els nostres sants Pares feien coratjosament en un sol dia (Cf. RB 18,25).

Entre les prescripcions puntuals d’aquest capítol trasllueix la idea de fons que té sant Benet, recollint la tradició monàstica, de la centralitat de la salmòdia en l’Ofici Diví. Les successives reformes de l’estructura de la lloança nocturna i de tota la Litúrgia de les Hores han primat la qualitat de la pregària per damunt del nombre, però tal volta la litúrgia s’ha vist en part afeblida. Avui el nostre Ofici no fa diferenciacions entre estiu i hivern, de la mateixa manera que no se’n feia en l’època de sant Benet tanmateix en les catedrals.

En qualsevol cas la idea de fons d’aquest capítol de la Regla segueix ben vigent, la centralitat de l’Escriptura en la nostra vida i molt especialment la importància de la salmòdia en la nostra pregària.

LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,55

55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Qui de vosaltres es té per savi i expert? Que demostri amb un bon comportament que la saviesa omple de dolcesa les seves obres.» (Jm 3,13) diu la Carta de sant Jaume. La Regla és per a nosaltres la teoria, una teoria nascuda d’una experiència de vida cenobítica, la de sant Benet, amarada d’espiritualitat i alhora de realisme; però en tot cas no deixa de ser un text que sense viure’l perd tot sentit. Com també diu la Carta de sant Jaume «De què servirà, germans meus, que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres (...) mostra’m, sense les obres que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe.» (Jm 2,14 i 18).

En aquest vuitè graó de la humilitat sant Benet ens parla de dos fonts complementàries per guiar les nostres accions: la Regla i l’exemple dels majors; la teoria de la vida monàstica i la pràctica d’aquesta mateixa vida viscuda pels nostres majors. Semblantment el Concili Vaticà II en la Constitució Lumen Gentium ens parla de que l’Església peregrina és necessària per a la salvació d’acord amb el que ens diu la Sagrada Escriptura i la Tradició, la fe i aquesta mateixa fe viscuda al llarg de generacions (LG, 14).

No vivim cadascun de nosaltres la Regla de sant Benet com quelcom que cal reinventar cada dia, essencialment perquè la nostra mateixa vida, tal com la de l’Església, es fonamenta en una tradició que es van transmetent d’una generació de germans a una altre, amb continuïtat, interpretant els signes dels temps, però sempre seguint un fil conductor. La Regla és la de sant Benet, no se’ns demana a cap de nosaltres, per més que ens considerem aptes per a fer-ho, de redactar una nova regla, sinó de viure la Regla del nostre Pare sant Benet posant-la en pràctica cada dia amb tota humilitat.

Al llarg de tota la Regla el seu autor ens parla del respecte cap als ancians que ha de néixer del reconeixement del seu camí monàstic, dels anys que ens porten d’avantatge en aquest camí i de les circumstàncies que han viscut, sovint difícils i precàries. La seva saviesa no neix moltes vegades de grans discursos sinó de l’exemple del dia a dia. Com deia el Papa Francesc en la seva darrera audiència general són «uns altres peregrins com nosaltres a la terra, que ens han protegit i acompanyat perquè tots sabem que aquí a la terra hi ha persones santes, homes i dones sants que viuen en santedat. Ells no ho saben, nosaltres tampoc, però hi ha sants, sants de cada dia, sants amagats o, com m’agrada dir, els «sants de la porta del costat», els que viuen amb nosaltres en la vida, que treballen amb nosaltres i porten una vida de santedat.» (Audiència General 7 d’abril de 2021). A tots ens venen al cap els noms d’aquell o d’aquell altre germà; generalment els qui han arribat a l’ancianitat amb la serenor que dona haver acomplert amb el seu deure i haver viscut intensament i fidelment la seva vida de monjos. Aquestes darreres setmanes hem perdut dos germans emblemàtics, com tots ho són; cadascun amb el seu estil, la seva personalitat i la seva manera de fer i de relacionar-se ben diferent; però ells ens han deixat una empremta d’una o altra manera, una empremta que ens ha d’ajudar, que ens ha de servir per emmirallar-nos-hi en tot allò que de bo han tingut i mirar de no repetir allò, que com tot home, han pogut fer malament.

El monjo no neix com un bolet de manera aïllada, perquè precisament això mateix seria la negació del monjo, la vida del qual tant brillantment sant Benet defineix i disposa en la seva Regla. Segurament en els nostres temps la darrera cosa que ningú vol sentir són directrius per part d’una altra persona, per algú de més edat, per algú que ha pensat segurament el mateix que nosaltres abans que nosaltres i que ha acabat per veure que hi ha coses que potser als nostres ulls semblen insignificants però que afecten molt directament una identitat i cal aprendre a destriar quines són aquestes coses i evitar de reinventar el present al nostre gust, fent-nos una regla ad hoc. Podem caure fins i tot en un error encara més greu i és de voler, intentar o aconseguir de fer desaparèixer davant dels nostres ulls qualsevol cosa o persona que ens pugui barrar o tant sols dificultar el pas cap a un nostre objectiu d’imposar la pròpia voluntat com si es tractés d’un pensament únic. Si caiguéssim en una actitud així, Déu no ho vulgui, no tant sols atemptaríem contra aquest vuitè graó de la humilitat, sinó contra l’escala sencera, contra la Regla i contra el mateix Evangeli, on Jesús fonamenta la seva missió en fer la voluntat del Pare, no pas en cap altre.

A vegades són petits detalls que ens delaten, però que potser poden tenir un impacte en altres persones perquè hi descobreixen una certa actitud cap als ancians no del tot positiva. Aquets darrers dies una familiar d’un germà recentment traspassat em comentava en un correu una cosa que la va torbar; era com havia conegut la distinció entre “Pare” i “fra” i que aquesta distinció li venia d’una manera molt concreta quan un cop havia vingut a visitar el Monestir amb els seus alumnes, ella era professora de secundària. El monjo que els atengué i els feu la visita en haver-li dit ella que el seu oncle era fra li va voler deixar molt clar que el seu tiet era fra però que el que li parlava era Pare, no cal dir el nom d’aquell qui va voler deixar tant clar que se sentia superior en grau davant del germà de comunitat. Al cap i a la fi és aquest germà qui ens ha deixat a tots molt bon record com a cristià i com a monjo. Seguint amb el relat la familiar afegia que celebrava que avui aquestes futileses estiguessin ja superades dient «penso que aquest detall de distinció ha evolucionat i tant millor, per que en tant que batejats tots som fills de Déu i germans». Una simple anècdota que tot i haver passat ja fa bastants anys la familiar del nostre germà recordava perfectament i sembla que no pas amb grat. Potser no fou pas la intenció d’aquell monjo prevere, que no està pas ja entre nosaltres, però sembla a primer cop d’ull que l’exemple dels ancians no l’animava pas massa o no el creia pas necessari en el seu cas o al menys no pas venint d’un germà convers.

No deuria haver llegit un comentari sobre la humilitat de l’abat Godofrè de Cister, publicat tot just abans del Concili, que parlava dels «ancians venerables que després de vint, trenta o cinquanta anys de vida religiosa s’han convertit en regles vivents. Són aquells que posseeixen el vertader esperit religiós i se’ls pot seguir en la seguretat de que un va pel camí recte. Se’ls coneix perfectament i són vertaderament els pilars, les columnes del monestir.» (Godofredo BELORGEY. La humildad segun san Benito, p. 241-242).

LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,31-33

31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

L’home ha estat creat lliure, amb una voluntat independent capaç de determinar-se ell mateix i no estar sotmès a cap caprici. Déu ha volgut a l’home lliure perquè volia que el bé adquirit pel mateix home fos quelcom vertaderament seu i un acte lliure. Escrivia sant Gregori de Nazianç que Déu «ha honrat a l’home conferint-li la llibertat, per tal de que el bé li pertanyi com a quelcom propi de qui l’escull.» (Discursos XLV). Màxim el confessor parla de que la llibertat consisteix per a l’home en posar d’acord la disposició de la seva voluntat personal amb la seva voluntat natural, que és aquella que tendeix cap al bé i cap a el compliment de la seva naturalesa en Déu que és el seu principi i la seva fi (Opuscles teològics i polèmics, I). De fet tots els pares coincideixen a dir que el mal que hi ha en l’home i en el món és fruit d’un ús pervers de la llibertat que Déu ha donat a l’ésser humà o com afirma sant Gregori de Nazianç no hi ha mal sense una elecció (Tractat de la virginitat, XII).

L’ús pervers de la llibertat fa a l’home esclau del pecat, captiu del desig i dels plaers. Així una suposada llibertat no és sinó un vassallatge o en paraules d’Isaac de Nínive «la fi d’aquesta llibertat aparent és un dur esclavatge.» (Discursos ascètics, 42). El nostre model, el Crist, és el qui va dir «no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat.» (Jn 6,38). Aquesta comunió amb la voluntat del Pare és fruit de la seva lliure elecció per tal de fer allò que el Pare vol, això és el que guia tota la seva vida i tant més la seva passió i mort, tal com ho hem recordat aquets darrers dies.

Què ens porta a imposar la nostra voluntat, a ser dominats pel propi voler, a dissentir a consciència del voler de Déu? Abstenir-se de tota mala acció és tant sols una etapa, perquè per evitar tota mala acció cal evitar abans que res els mals pensaments, evitar de pecar de pensament a més de mirar de no fer-ho d’obra i d’omissió. Com diu un apotegma d’un pare del desert «cal que reprimim els mals pensaments igual que reprimim els mals actes.» (Apotegma 220). Cada dia i més d’un cop en recitar l’oració del Senyor li demanem que no ens deixi caure a la temptació per tal de deslliurar-nos del mal; també de fer el mal.

Davant de qualsevol situació se’ns presenten diverses alternatives; com saber doncs quina representa la nostra voluntat i quina la voluntat de Déu? No podem dir pas que ens manqui un protocol, un manual, perquè la font de la nostra vida és el mateix Evangeli i si amb això no en tenim prou o si tal volta dubtem del que ens diu en cada moment concret l’Evangeli, el nostre Pare sant Benet ens ha deixat en el preciós text de la Regla un llistat per exemple del que són els instruments de les bones obres i al llarg de tot el text va penalitzant determinades actituds, mostrant-nos així el que ha de guiar la nostra vida.

Ens pot semblar que aquest segon graó de la humilitat es refereix tant sols a les grans coses, no és pas necessàriament així perquè també hi ha la voluntat de la porta del costat, que potser diria el Papa Francesc; la lluita per imposar la nostra voluntat a la del Senyor en les petites coses de cada dia. Segur que ens venen ara mateix al cap molts exemples; però no els cerquem ja d’antuvi en el que fan o deixen de fer els altres, mirem-nos a nosaltres mateixos i segur que hi descobrirem una constant lluita per imposar la nostra voluntat, el nostre desig i el nostre caprici, en els petits detalls de cada dia. Que algú s’equivoca o fa quelcom que em desagrada a mi personalment, i no cal que sigui necessàriament quelcom mal fet o contra la Regla; doncs jo ho demostro immediatament amb un gest de desaprovació o de burla, un cop de porta, un aixecar la veu o tantes altres coses que sabem fer molt bé. Què a mi m’és més còmode deixar oberta una porta o una llum de manera innecessària o fora d’hores; doncs que qui em vingui darrera m’ho faci i si ningú ve ja s’ho faran, perquè a mi no em cal baixar als petits detalls, estic destinat a coses més elevades.

Són les petites coses de cada dia en les que maldem i esmercem molts esforços per imposar la nostra voluntat, no fos cas que acabéssim per considerar-nos esclaus de la voluntat d’altri. Però si no podem dominar el nostre desig en les petites coses, potser ens sigui molt més difícil fer-ho en les grans coses. Massa sovint darrera d’aquestes nostres actituds hi ha el nostre orgull que es tradueix en una sèrie de trets en els que tots ens hi podem reconèixer: confiança excessiva en un mateix, autosatisfacció il•limitada, arrogància, falsa seguretat, pretensió de saber fins i tot quan no sabem, confiança tant sols en el propi judici, certesa de tenir raó sempre, mania per justificar-se en tot moment acudint fins i tot a la falsedat, constant esperit de contradicció, voluntat d’ensenyar i de manar també en el que no ens pertoca, negativa a obeir i així podem anar afegint a la llista moltes altres actituds (LARCHET, Jean-Claude; Terapéutica de las enfermedades espirituales). Ara és quan pensem «acabo d’escoltar el retrat d’aquest meu germà», doncs potser sí, però potser també acabem d’escoltar el nostre propi retrat perquè d’aquestes actituds tots en participem i si hi pensem tant sols una mica ho veurem aviat, això sí, sempre que hi pensem amb una certa honestedat.

La terapèutica és fàcil de formular i molt difícil a vegades de posar en pràctica. Cal davant del menyspreu als altres, trobar en ells allò en que són millors que nosaltres valorant més les seves qualitats que els seus defectes; cal davant de l’orgull de pensar que les nostres qualitats naturals ens eleven per damunt dels altres, reconèixer que tot bé ve de Déu i que tota qualitat té la seva arrel en el Creador i no pas en cap mèrit nostre i que sense l’auxili de Déu i la seva protecció som presa fàcil de pensar i d’obrar el mal.

El model és Crist aquell qui va dir «accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs.» (Mt 11,29).