dimarts, 28 de maig de 2019

EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48

1 L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina. 2 Així, creiem que ambdues ocupacions poden ser regulades d’aquesta manera: 3 De Pasqua fins al primer d’octubre, al matí, en sortir de prima, han de treballar en allò que calgui, fins a prop de l’hora quarta. 4 Des de l’hora quarta fins a l’hora de celebrar la sexta, que es dediquin a la lectura. 5 Després de sexta, en aixecar-se de taula, que reposin als seus llits amb un silenci absolut, o bé, si algú per ventura vol llegir, que llegeixi per a ell sol de manera que no molesti ningú. 6 S’ha de celebrar la nona més aviat, cap a la mitja hora vuitena, i que tornin a treballar en el que calgui fins a vespres. 7 Si les condicions del lloc o la pobresa exigien que ells mateixos es fessin les collites, que no s’entristeixin, 8 perquè és aleshores que són monjos de debò, quan viuen del treball de les seves mans, com els nostres Pares i els apòstols. 9 Que totes les coses, però, es facin amb moderació pensant en els més febles.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«L’ociositat és la mare de tots els vicis.» (Sir 33,29) ens diu el llibre del Siràcida idea que recull sant Benet. La Regla estableix que la nostra jornada diària estigui ocupada per diverses activitats: ara el treball, ara la lectura divina, ara la pregària, ara el repòs. Sembla que sant Benet comparteix la dita popular de que qui no té feina el gat pentina, i creu que la nostra ànima pot estar en perill si en lloc de seguir l’horari que ens aconsella fem primar l’oci sobre l’activitat que toca al moment que toca. No es tracta d’un activisme, d’estar ocupats per estar ocupats o de que l’horari sigui el nostre objectiu per sí mateix, sinó un mitjà per a cercar a Déu.

Hem escoltat, no fa pas tants dies, una profunda reflexió de sant Agustí sobre el treball dels monjos; també fa uns mesos hi vàrem reflexionar en comunitat i ho haurem de continuar fent aviat. Sant Agustí, comentant l’Evangeli i les cartes de sant Pau, ens venia a dir que no hem de temptar a Déu esperant que Ell ens ho doni tot fet. Per tot allò que ens cal materialment per a viure, no tot ho hem de deixar a la responsabilitat divina sinó que cadascú ha de fer el que pugui, jove o gran, més o menys fort, en la mesura de les nostres possibilitats. Perquè si podem treballar ho hem de rebre com un do del Senyor, no pas com una càrrega, perquè és aleshores que som monjos de debò, ens diu sant Benet.

El treball ens aporta maduresa i responsabilitat mentre que de la ociositat ens poden venir grans mals com el de la murmuració, que tant blasma sant Benet, o el de la mandra i que aquesta es vagi apoderant de nosaltres fins quasi paralitzar-nos. Recordem el que aquets dies hem escoltat de boca del Papa Francesc quan a la lectura del refetor ens parlava de la vocació i de la vida religiosa: «és molt necessari mossegar-se la llengua. Per a mi – diu el Papa – aquest és un consell ascètic, un dels més fecunds per a la vida comunitària. Abans de parlar malament d’un germà o d’una germana mossega’t la llengua.» Ahir mateix a la col·lació sant Agustí ens recordava com sant Pau qualifica de xafarderes i xerraires a algunes persones i que aquest seu vici els ve de l’ociositat (La santa virginitat, 34).

Potser sant Benet hi afegiria que també ens centrem ben bé en la pregària, en la lectura i en el treball, cada cosa quan toca, i evitarem, al menys en part, la temptació de caure en la murmuració, Déu no ho vulgui, sovint filla d’un victimisme immadur, com destaca Aquinata Böckmann. Perquè la ociositat condueix al creixement dels propis volers i aquets porten a les malalties de l’ànima. Al cap i a la fi l’ociositat ens porta a ser esclaus dels propis volers i desitjos i ens tanca a Déu. Per evitar-ho ens hem d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina o en la pregària. Com diu Cohelet «Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.» (Coh 3,1).

D’aquest capítol, potser més que de qualsevol altre, en podríem treure la l’expressió d’Ora et labora, una frase a la que s’al·ludeix sovint com a resum de la vida monàstica, tot i que no apareix en lloc de la Regla formulada d’aquesta manera. D’acord amb aquesta expressió, la vida monàstica ha d’estar dividida en dues parts iguals, oració i treball. Sant Benet mai va emprar-la; en part perquè, d’acord amb la tradició monàstica, el treball és també una forma de pregar i la pregària una manera de treballar. Sant Benet parla del monestir com d’un obrador en el qual els monjos treballem dia i nit amb unes eines molt particulars, les de les bones obres que han d’abastar tots els aspectes de la nostra vida. Ens diu que «L’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.» (RB 4, 78).

Recordant la figura de sant Teodor l’Estudita el Papa Benet XVI deia fa deu anys: «Per a sant Teodor l’Estudita, al costat de l’obediència i la humilitat, una virtut important és la philergia, és a dir, l’amor al treball, en el qual veu un criteri per a comprovar la qualitat de la devoció personal: qui és fervorós en els compromisos materials, qui treballa amb assiduïtat, argumenta, ho és també en els espirituals. Per això, no admet que sota el pretext de l’oració i de la contemplació, el monjo es dispensi del treball, que en realitat, segons ell i segons tota la tradició monàstica, és un mitjà per a trobar a Déu.» (Audiència general 27 de maig de 2009).

El treball i la lectura ens ajuden a la conversió personal, perquè aquesta és la vertadera tasca que ens pertoca fer a cadascun en particular i a tots plegats com a comunitat. El monestir esdevé així un obrador on fer un treball ben concret, la nostra conversió personal i comunitària que ens porti a Déu. Per afavorir aquesta nostra tasca sant Benet creu que tot ha d’estar ordenat de manera que els monjos estiguem constantment involucrats en el treball de conversió, sense masses distraccions o no més de les imprescindibles i necessàries. Ens diu sant Benet per això que «el monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, (...) s’exerceixin a l’interior del monestir, per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes.» (RB 66, 6-7).

La Regla cerca una vida equilibrada, ocupada, sense haver de caure en un altre extrem que podria ser que el treball o l’activitat econòmica del monestir s’imposessin per damunt d’altres aspectes. Sant Benet ja al pròleg de la Regla ens diu de la nostra vida que «en instituir-la, no esperem haver d’establir res d’aspre, res de feixuc.» (RB Pròleg, 46). Aquesta idea la repeteix diverses vegades per exemple, quan parla del majordom del monestir dient que si «la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat.» (RB 31,17). El mateix diu per als setmaners: «als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc.» (RB 25,3-4).

Sant Benet ens diu que preguem, que llegim la Paraula de Déu i que treballem, sí, però sense angoixa ni tristesa, «perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.» (RB 31,19).

Escriu André Louf, la lectura de la biografia del qual acabem d’encetar al refetor, que «l’equilibri entre la part del treball i la quietud en una vida monàstica constitueix una mena d’aposta que tant sols pot tenir com a resultat mantenir la gràcia. D’aquí que aquest equilibri es pugui convertir en el criteri d’una vida monàstica més o menys feliç i realitzada. Perquè es pugui produir aquest equilibri, cal que en el monjo predomini el gust per la lectio i la pregària.» (El camino cisterciense, p. 125)

Com a comentari viu del capítol que avui hem escoltat cal fixar-se en alguns monjos que amb la seva edat i les seves limitacions físiques no sols acompleixen la jornada laboral, a la bugaderia per exemple, sinó que a més poden fer de porter o celebrar l’Eucaristia a la infermeria sempre que se’ls demana, sense deixar d’acudir per això ni a un sol acte comunitari. Com també és exemple un germà nostre que amb noranta anys passats de llarg baixa de la infermeria per ajudar a plegar roba, segueix llegint lectures espirituals o va cada dia a la celebració eucaristia a la capella de la infermeria. Aquets monjos amb la seva tasca i exemple edifiquen la comunitat i ens alliçonen a tots nosaltres; són un comentari viu del capítol que avui hem escoltat; com tants d’altres que ja ens han deixat ho foren i als qui recordem amb afecte i gratitud.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada