ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 50

1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’ofici diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La pregària té un paper fonamental en la vida de tot cristià, ho hem escoltat en les darreres catequesis del Papa Francesc; per això tant més important ho és en la vida de tot consagrat. La pregària en la vida monàstica té una doble vessant: comunitària i personal. No hem de descuidar mai ni l’una ni l’altre. Sant Benet ens diu que no hem d’anteposar res a l’Ofici Diví, però també ens parla de pregar a l’oratori no pas amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes i amb efusió del cor, és a dir no de cara a la galeria per obtenir una pàtina d’homes pietosos que a la fi no s’endinsa en la nostra ànima, sinó que com tot el que fem, hem de pregar amb humilitat. La pregària, amb la lectura de l’Escriptura, amara i prepara la nostra ànima per poder viure com a monjos perquè no hi ha monjo sense pregària. De la pregària neix la humilitat, de la pregària brolla l’obediència, en la pregària arrela la conversió de costums. Això regeix per a cada un dels dies de la nostra vida i també quan tenim la feina molt lluny del monestir o som enviats de viatge. En aquestes ocasions sovint la pregària personal i l’Ofici Diví es fonen en una sola oració que ens ha de permetre seguir les hores prescrites, sempre amb respecte davant de Déu. Potser sovint això no sigui fàcil, perquè en primer lloc costa trobar el moment oportú enmig d’un altre ritme de vida: viatjant, en un hospital o a la casa familiar. En segon lloc en aquestes ocasions ens cal construir en certa manera un espai que ens permeti un mínim recolliment.

Escriu Louis Bouyer que la pregària és el treball del monjo, que és també el seu repòs i que és encara molt més que el treball i el repòs del monjo, ja que la pregària és simplement tota la vida del monjo. Per això fins i tot estant molt lluny o estant de viatge no en podem prescindir pas perquè la necessitem per viure espiritualment, sense la pregària no hi ha vida espiritual. Si en el nostre mateix dia a dia, sobretot en moments de torbació per una o altra causa, la pregària és com un oasi on restablir-nos, també estant lluny o de viatge ha de ser el mateix i alhora un moment de comunió amb la resta de la comunitat que prega al mateix monestir.

Com mantenir doncs aquesta comunió amb el Senyor i amb la comunitat a vegades en circumstàncies sinó adverses sí al menys desfavorables? Costa pregar enmig del món quan el món, com escriu també Louis Bouyer, sembla creat per provocar l’absència, l’absència de Déu i l’absència paral·lela de nosaltres mateixos, d’allò més profund que hi ha en nosaltres, l’absència de la veritat que és Déu.

El privilegi de la vida del monjo és la possibilitat d’una vida personal arrelada en la profunditat de la imatge de Déu que és al cap i a la fi una vida amb Déu i per Déu. Per mantenir-la aquesta relació personal del monjo amb Déu cal acudir a la pregària i no tant sols quan som al monestir sinó també o potser sobretot quan som fora del monestir. Tal volta hem experimentat que pregant en el món, per fer servir una expressió habitual sobretot abans del Concili Vaticà II, podem sentir que preguem pel món amb molta més intensitat. Això ens pot passar a vegades en un aeroport o en un avió o en un tren o a l’hospital; aquell altre impersonal pel qui des del monestir preguem, quan som a fora, quan estem de viatge, s’encarna en un rostre concret perquè és aquella mare amb uns fills inquiets que espera un vol, o el matrimoni ancià que comenta en veu baixa com trobaran als fills a qui fa temps no han vist o el malalt que tenim ben a la vora a l’hospital. Perquè preguem també pels altres, no tant sols per a nosaltres mateixos, i pregant entrem amb comunió amb els germans, amb tots, amb aquells qui ens cauen bé i amb els qui no ens hi cauen; amb els que coneixem i amb els qui no coneixem de res o ni tant sols sabem que existeixen.

La pregària té doncs múltiples utilitats tot i que segur que molta gent no li aplicaria aquest substantiu, el de “utilitat”, perquè la creu innecessària ja que al cap i a la fi creu innecessari a Déu mateix. Doncs per a aquets hem de pregar encara amb més intensitat, perquè descobreixin a Déu i amb Ell la manera de comunicar-s’hi, pregant. Si una persona abraça la vida consagrada sense la necessitat interior d’una relació íntima amb Déu, s’equivoca d’arrel. Això no vol pas dir que tots tinguem el mateix grau o la mateixa manera de pregar personalment, però si tenim clar que hem vingut al monestir a cercar Déu no podem pas rebutjar de parlar-hi, d’estar-hi en contacte, perquè seria una contradicció que afectaria a l’arrel de la nostra vocació i acabaria per assecar-la i matar-la. Hi pot haver moments de dificultats però per això ens hem d’esforçar per a vèncer-les. Com escriu Agustí Roberts, del monestir d’Azul, l’absència habitual i contínua de l’Ofici, pel que està obligat a assistir-hi, sense una raó suficient va contra un dels nostres deures fonamentals ja que ens hem compromès a una vida de pregària i de lloança. A un pare del desert li preguntaren quina és la virtut més laboriosa en la vida monàstica, ell respongué que sens dubte pregar a Déu ja que tant bon punt ens hi posem venen els dimonis amb les seves distraccions. Per això no podem perdre’n l’hàbit ni al monestir, ni de viatge, ni lluny del monestir; malgrat que ens costi trobar el moment i l’espai que amb l’ajuda de Déu sempre acabarem per trobar.

ELS QUI S’EQUIVOQUEN A L’ORATORI

De la Regla de sant Benet
Capítol 45

1 Si algú s’equivoca mentre diu un salm, un responsori, una antífona, o bé una lliçó, i no s’humilia allà mateix donant-ne satisfacció davant de tothom, serà sotmès a un càstig més dur, 2 ja que no ha volgut expiar amb humilitat l’error comès per negligència. 3 Els infants, per una falta així, que els assotin.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest és un d’aquells capítols de la Regla que a vegades sentim sense escoltar, però malgrat la seva situació enmig del dret penal, que estableix sant Benet, té molta relació amb el capítol XIX que ens parla de la reverència en la pregària. Els monjos cometem pecats, com qualsevol altre mortal, pecats que a vegades, Déu no ho vulgui, poden arribar a ser greus o fins i tot molt greus. Però malgrat que, gràcies a Déu, habitualment no arribem tant lluny si que la nostra vida diària està ben farcida d’errors més involuntaris que voluntaris. És d’aquets en relació amb la pregària a l’oratori dels que ens parla avui sant Benet.

Podríem dir emprant una frase potser massa col·loquial que no val a badar. Ho vèiem també diumenge passat quan sant Benet ens parlava del lector setmaner que no pot baixar la guàrdia ni relaxar-se durant la seva tasca pensant que ningú l’escolta. Tampoc en la pregària, tant més qui més responsabilitat hi té, no és pot relaxar ni encara menys badar.

Potser avui alguns dels fidels que s’acosten a compartir la nostra pregària poden pensar que no cal tanta cerimònia, que podríem pregar d’una manera molt més espontània i que potser ho fem de manera massa hieràtica i solemne. Com a curiositat l’altra dia, no fa pas massa, una de les nostres fidels habituals em deia que empràvem massa el llatí i el gregorià i que això ho fèiem per a propi lluïment. No estic segur de si els arguments que vaig emprar, no tant per rebatre la seva idea com per mostrar-li el sentit profund de la nostra litúrgia, la van convèncer. Som hereus de tota una tradició monàstica i això no minva pas la riquesa de la nostra litúrgia sinó que l’augmenta. Si la nostra fos una litúrgia com a qualsevol altre lloc, i totes poden ser ben dignes si es cuiden, qui vingués a compartir la nostra no li trobaria cap sentit més enllà de l’habitual, no hi trobaria aquesta centralitat que té en la nostra vida l’Ofici Diví. Això no vol dir que haguem de rebuscar les fórmules més complicades sinó que allò fonamental és cercar sempre de ser el més autèntics possible, és a dir que la nostra sigui una litúrgia viscuda en primer lloc per nosaltres mateixos amb autenticitat. Perquè així sigui, no val a badar.

En època de sant Benet era un xic difícil fer adonar als monjos de la importància d’una celebració de l’Ofici Diví amb bellesa i harmonia, com també era difícil per exemple conscienciar-los dels perills de menjar o de beure amb excés com hem escoltat aquesta mateixa setmana en la lectura de la Regla. Sembla que els monjos del temps de sant Benet deurien badar més del compte, d’aquí que centri aquest capítol en dos grans idees. En primer lloc les faltes comeses per equivocació i en segon lloc la satisfacció que cal donar davant d’aquestes. Faltes no són pecats, són més aviat en aquest cas negligències perquè és fàcil estar distrets. Fixem-nos en la mateixa paraula negligència que en el seu sentit etimològic vol dir no llegir —ne-legere— i això mateix ens passa sovint quan hem aixecat la vista del llibre per mirar qui hi ha als bancs dels fidels, o hem tancat els ulls confiats de saber-nos ben bé el text i la melodia de la salmòdia o allò altra tant habitual de que quan encara no hem acabat un Salm ja estem desant el llibre o posant les cintes pel dia següent. Hi caiem sovint i hi caiem tots en un moment o altre i el resultat és saltar-se un mot o un verset, oblidar-ne un altre o canviar una paraula. Com diu sant Benet, si negligim, si no llegim, tot això és ben possible que ens passi.

Escriu Aquinata Böckmann que aquest capítol ens mostra la responsabilitat de tots els actors en la litúrgia. Per això no s’hi val a badar, cal estar atents i ser molt respectuosos amb el que estem fent. Cal preparar-se tots: els cantors, els lectors, els hebdomadaris o els servidors d’església essent aquets curosos en la preparació dels llibres. Tots hi tenim un grau o altre de responsabilitat en que l’Ofici Diví es desenvolupi tal com cal. I davant de qualsevol equivocació cal donar satisfacció que avui per avui més aviat se centraria en el propòsit d’esmena més que no pas amb cap gest grandiloqüent i sobretot en no donar la culpa a altri de la nostra equivocació.

A més de la tafaneria i la precipitació i pot haver una tercera causa que ens faci equivocar. Així escriu també Aquinata Böckmann que sovint l’equivocació neix de la nostra excessiva confiança i fa servir la traductora del seu comentari a la Regla, Sœur Christine Conrath, una dita o frase feta en francès —la fierté précède immédiatement la chute— que traduïda ve a dir que l’orgull precedeix immediatament a la caiguda; ella l’empra en referència als cantors escrivint que quan un comença a enorgullir-se de la bellesa del seu cant succeeix sovint que cau ràpidament en una falta; però òbviament la podem aplicar al salmista, al lector, a l’hebdomadari, al diaca, a l’acòlit i a tots plegats, tants se val qui.

D’aquí que cal fixar-se molt bé en que sant Benet en aquest breu capítol utilitza el substantiu i el verb d’una mateixa idea; parla d’humiliar-se i d’humilitat. Per no negligir cal fer un permanent exercici d’humilitat.

Escriu sant Agustí «Tant sols amb la humilitat ens acostem a la grandesa de Déu; l’humil se li acosta, i el superb se li allunya.» (Sentències 88).

EL LECTOR SETMANER

De la Regla de sant Benet
Capítol 38

1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fóra feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Abans d’encetar els capítols de la Regla que tracten de la mesura en el menjar i la beguda sant Benet ens parla de la lectura al refetor, del lector setmaner i de l’actitud i el comportament que hem de tenir els oients al refetor. El lector no ha de ser qualsevol, no pas aquell qui per atzar agafi el llibre, ens diu sant Benet, sinó aquell a qui se li ha assignat aquesta tasca. Aquest tal lector ha de demanar en primer lloc la benedicció i pregar per tal de que la vanitat no l’allunyi de Déu.

Tenim doncs una primera condició: el lector ha de ser ben conscient de que la seva lectura ha d’edificar als germans i no pas per les seves qualitats personals sinó perquè en la seva tasca l’ajuda Déu, com en qualsevol altra que emprenem, sigui la que sigui. És el Senyor qui li obra els llavis i ho fa perquè proclami la seva lloança, no pas per cap altra raó ni encara menys per ser causa de vanitat. Cal que sigui sempre ben conscient de que llegeix per edificar als oients. Certament al llarg del dia, de la setmana, del mes i de l’any escoltem diverses obres: al refetor, a la sala capitular o a Matines, que és l’hora canònica on la lectura té un paper més important.

Textos doctrinals, dels Pares de l’Església, biografies de sants i d’altres, entren a les nostres orelles gràcies als lectors o als salmistes. Certament no se’ns pot demanar pas que sapiguem llegir en totes les llengües i a vegades algun nom o algun mot en una altra llengua que no és pas cap de les dues que habitualment emprem, se’ns resisteix a la pronunciació correcte. Altra cosa és que a voltes confonguem un accent d’una síl·laba a una altra, una terminació verbal que acaba per alterar el sentit d’una frase o l’habitual canvi d’un pronom personal per un altra. És important que si gràcies a Déu tenim cert domini d’una llengua com ara el llatí el grec o l’hebreu, edifiquem als germans amb el text llegit tal com cal; però si veiem que el nostre domini no és tant fluid com voldríem que fos, potser millor si tot seguit hi ha la traducció del text en les nostres llengües obviar la versió llatina, grega o hebrea, per citar uns exemples concrets.

També a vegades involuntàriament podem per exemple elevar una pregària al Senyor que no acaba de concordar amb el sentit que li volia donar qui la va redactar. Un cas a modus d’exemple que va passar fa unes setmanes: en les pregàries de Vespres el salmista demanava “solitud” pels bisbes; segurament la tenen i potser també a vegades seria bo que la tinguessin i així gaudissin d’una estona de contacte directe amb el Senyor fora del frec a frec del pasturatge d’una Església particular; però el que sens dubte volia demanar el redactor de la pregària era “sol•licitud” als nostres pastors perquè potser pensa que la solitud ja els hi ve sola. I és curiosa la confusió perquè unes setmanes després es llegia la Regla i escoltàvem com sant Benet deia que tal degà havia d’actuar amb “solitud” quan el que la Regla diu és que ho faci amb “sol·licitud”. És tant sols un exemple d’un parany en el que caiem tots plegats en un moment o altre ja siguem lector, salmista o hebdomadari.

I és que al llarg de les setmanes i dels anys són moltes les pàgines que llegim i és natural caure en errors. Aleshores com que som febles i caiem en error, sant Benet ens demana en aquest mateix capítol unes certes actituds quan som nosaltres els oients; perquè segur que ell mateix havia estat espectador o qui sap si protagonista, Déu no ho vulgui, d’alguna murmuració vocal o gestual davant d’algun lector o bé d’esperit vanitós o bé inconscient, ni que sigui per un breu moment, de la seva missió d’edificar als oients.

Sant Benet dedica cinc versets d’aquest capítol a demanar-nos que fem un silenci absolut, que no se senti cap més veu que la del qui llegeix, que el servidor estigui atent perquè a ningú li calgui demanar res, ni encara menys fent un gest o dient un mot, com tots hem vist en algun hoste algun cop, més proper a ser dirigit a un cambrer d’un restaurant que a un germà de comunitat. Tot sense emprar la veu ni per demanar el que li manqui ni per comentar res sobre la lectura. És evident que de lectures n’hi ha algunes que ens agraden més que d’altres, segurament mai cap arriba a agradar-nos a tots alhora; però això no és pas excusa per demostrar més el nostre desgrat que el nostre grat amb un gest o amb un murmuri que encara que vagi dirigit al nostre veí de bancada acaba per escoltar-se ni que sigui esbiaixat a tot el refetor.

Aquí també podríem recordar la murmuració verbal o gestual que segueix a aquella mena d’expectació que es produeix en el breu interval de temps que passa entre que un lector diu “acaba l’obra” i el moment en que anuncia la que ha escollit per a ser llegida tot seguit. Aleshores estem sempre un xic a l’expectativa, més si sabem per sobre quines obres hi ha a l’espera, i si el lector ha triat un llibre que per la seva temàtica o pel seu autor no ens acaba de fer el pes, no perdem un segon en fer públic i notori el nostre desgrat.

Potser oblidem que la immensa part de les lectures que escoltem tant al capítol com al refetor són o bé magisteri de l’Església, en els seus diversos graus, o bé obres relacionades amb la vida religiosa o amb la de tota l’Església. Crec recordar que fa anys que no es llegeix al refetor cap lectura que poguéssim qualificar d’un xic profana i per tant massa de desgrat no ens hauria de produir escoltar les que s’hi llegeixen.

Sant Benet doncs ens vol atents i receptius a la lectura, vol que el lector sigui en tot moment conscient de la seva important tasca i no baixi la guàrdia en cap moment oblidant que és escoltat. Així oïdors i lector participen d’una mateixa finalitat: edificar-se oint una lectura, ja que aquesta és la intenció de sant Benet en establir la lectura al refetor.

QUINA HA DE SER LA MESURA DE L’EXCOMUNIÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 24

1 Segons la mena de falta s’ha de mesurar l’abast de l’excomunió i del càstig. 2 L’apreciació de les faltes dependrà del judici de l’abat. 3 Si un germà ha caigut en faltes lleus, se’l privarà de participar a la taula. 4 El qui així hagi estat privat de la taula comuna seguirà aquesta norma: a l’oratori no entonarà salm ni antífona, ni recitarà cap lliçó, fins que hagi satisfet. 5 Menjarà tot sol després que hagin menjat els germans; 6 de manera que si, per exemple, els germans mengen a l’hora sisena, aquell germà a la novena; si els germans a la novena, ell al vespre, 7 fins que obtingui el perdó amb una satisfacció adequada.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El codi de disciplina regular, conegut també com a codi penal, descrit a la Regla, comprèn vuit capítols que formen un nucli molt compacte de normes per fer front a les faltes comeses. No ens ha d’estranyar pas a nosaltres que sant Benet parli i legisli sobre les faltes perquè també en un monestir es poden cometre, ho sabem prou bé; ni tampoc ens ha de sorprendre que per remeiar-les mereixin les penes aquí establertes. Sant Benet sap molt bé que l’home és feble i cau fàcilment i tot monjo no deixa de ser home i per tant pecador. L’existència d’aquestes febleses no és el vertader problema, el que és el problema realment és la negativa a reconèixer-les, a corregir-les o a tenir el propòsit de no repetir-les. Ens ho deia avui a Matines sant Agustí citant la primera carta de sant Joan: «Si diem: no tenim pecat, ens enganyem a nosaltres mateixos, i la veritat no està en nosaltres. Per tant, si et confesses pecador, la veritat està en tu, i la veritat és llum.» (Del I Tractat sobre la primera Carta de sant Joan).

Sant Benet es dirigeix en primer lloc als monjos adults, dels qui pot exigir-se una plena responsabilitat dels seus actes. A ells dedica gairebé la totalitat de les prescripcions aquí contingudes, que són les que avui més ens interessen. Al final, en el capítol 30, dóna també les normes que han de seguir-se amb els infants, donat que en època de sant Benet la donació d’infants a un monestir era un costum bastant arrelat. Podem trobar en el fons de tota aquesta legislació, si apartem la vista del rigorisme legalista, un gran fons espiritual. Per a sant Benet, tota sanció persegueix en darrera instància la salvació de l’ànima, alhora que intenta l’extirpació radical del vici contret.

Els procediments s’adapten a la finalitat proposada, mirant de fer-ho de manera sòbria, prudent i discreta, essent aquest un cas singular en la legislació de l’època, en general bastant més rigorosa i menys garantista. També ara, però sobretot en aquells temps, regia la idea de que tota legislació entre els homes està condemnada al fracàs si no hi ha sancions que estimulin a la seva observança; això era un principi del dret romà en el que sant Benet fou educat i d’aquí que estableixi les sancions de manera tant precisa.

Sant Benet no ens parla de res més que del que es pot parlar a tot creient: reconeixement de la culpa comesa, penitència i conversió; és a dir els fonaments del sagrament de la reconciliació. Aquí ens vol fer evident sobretot quan faltem en res, de la gravetat de la culpa; perquè creu que partir d’aquest reconeixement és la millor manera d’iniciar el camí per mirar de corregir-la i tornar a la comunió. Recordem la importància que dóna l’Escriptura a la correcció, sols per citar un exemple el llibre de l’Apocalipsi que hem escoltat aquestes darreres setmanes a Matines ens diu: «Jo reprenc i corregeixo tots aquells que estimo. Sigues zelós i converteix-te.» (Ap 3,19).

L’ensenyament central que trobem tant en el codi penal, com en tota la Regla, és sempre el mateix i és que Crist és l’element fontal de la nostra vida de monjos. La Regla és plenament cristocèntrica i sant Benet així ho transmet. Si prestem atenció a aquests capítols, un xic feréstecs, acabem per descobrir-hi que venen a dir el mateix que el que ens diu sant Benet al llarg de tota la Regla; Crist és el model i la meta.

Si la primera característica és el cristocentrisme, la segona característica és la importància de la comunió. D’aquí la gravetat de la pena d’excomunió, tal com era entesa en temps de sant Benet en que s’aplicava al conjunt dels fidels en cas de pecats greus i que tenia en la Quaresma un camí de conversió i penediment a recórrer fins arribar a la Pasqua que era el temps de la reconciliació i la reincorporació a la comunitat.

Una tercera característica és l’equilibri entre la persona, la llibertat personal, i la comunitat. Aquesta tensió entre el monjo, com a individu, i la comunitat, com a col·lectiu; ens la mostra sant Benet primant el bé comú per sobre del individual. Per a sant Benet és molt important aquest equilibri entre la persona i la comunitat i això ho veiem perfectament al llarg d’aquets capítols que es basen en aquesta tensió fonamental. La Regla exhorta als monjos a adaptar-se a les necessitats, edats i temperaments de cadascun d’ells. Descriu amb paraules directes a tots els membres de la comunitat, infants, adults o ancians, pobres o rics, clergues o laics, sans o malalts, forts i febles; fa referència a totes les tipologies; donant-nos a entendre que tots junts i alhora tots i cadascun, som responsables, també davant les febleses nostres i d’altri. Per aquesta raó per sant Benet el càstig ha d’adaptar-se a la persona que el rep, perquè es tracta de cuidar, de sanar al germà que s’equivoca, encara que a voltes el remei, la pena o el càstig no ens sigui plaent.

Tot sense descuidar mai les faltes lleus perquè com ens deia avui sant Agustí al respecte: «no has pas de donar massa poca importància a aquets pecats lleus de què parlem. Si no els consideres en pesar-los, tremola quan els comptis. Moltes coses petites en fan una de grossa; moltes gotes fan desbordar el riu; molts grans fan tot un graner.» (Del I Tractat sobre la primera carta de sant Joan).

Com a mesura extrema sant Benet preveu que després de diversos intents de corregir al germà culpable, aquest sigui expulsat si no hi ha cap altre via, i la raó de fons és salvar al conjunt de la comunitat davant del temor a la possibilitat de que uns altres emmalalteixin per les culpes d’aquell qui falta. Sempre resta el camí obert al penediment i al monjo penedit sant Benet està disposat a acollir-lo de nou en la comunitat, diverses vegades i aquí torna a ser ben present la valoració de la persona i també la dimensió comunitària que té un gran protagonista. Com deia sant Agustí: «la nostra comunió és amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist.» (Del I Tractat sobre la primera carta de sant Joan).