diumenge, 27 de gener de 2019

L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES

De la Regla de sant Benet
Capítol 23

1 Si algun germà es demostra contumaç, o desobedient, o orgullós, o murmurador, o contrari en alguna cosa a la santa Regla i menyspreador dels manaments dels seus ancians, 2 aquest, segons el precepte de Nostre Senyor, ha de ser amonestat secretament pels seus ancians per primera i segona vegada. 3 Si no s’esmena, que el renyin públicament, davant de tothom. 4 I si ni així no es corregia, incorri en excomunió, si comprèn la gravetat de la pena. 5 Però, si és un obstinat, que el sotmetin al càstig corporal.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens alerta avui contra quatre faltes i en troba dues causes. La contumàcia, la desobediència, l’orgull i la murmuració són faltes que poden portar a l’excomunió; l’origen d’aquestes faltes està en no seguir la Regla o en menysprear els manaments dels ancians; i pensem aquí que per sant Benet l’edat sols és una xifra, l’ancianitat de la que parla és l’experiència i la maduresa espiritual, no pas la corporal perquè pot ser que ambdues no coincideixin.

Pensem que aquest capítol està situat al inici del denominat codi penal de la Regla, és la seva introducció i d’aquest se’n deriven els principis fonamentals de tota la resta. Tota falta, tot pecat ve de no acomplir amb la Regla i el que ens manen; tota falta neix de la murmuració, es una mostra de desobediència, d’orgull i podem eternitzar-la en les nostres vides per la contumàcia,

Contumax

Per lluitar contra la contumàcia tenim el propòsit d’esmena. Així ser recalcitrant o contumaç; és una actitud que pot merèixer l’expulsió del monestir, «si és contumaç, que sigui expulsat del monestir» (RB 71,9) ens diu sant Benet respecte a la manca d’obediència dels uns envers als altres. «No faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria.» (Rm 7,19) ens diu l’Apòstol a la Carta als Romans que aquests dies escoltem a Matines. I és que podem faltar, és inevitable i ben humà caure; però tant sols el penediment sincer obre la porta al perdó de Déu i a la gràcia de la veritable esmena. Primer que tot reconèixer personalment les nostres accions sense ocultar-nos-en res, perquè al cap i a la fi a Déu res se li pot amagar. I admetent obertament la nostra culpa, sotmetre’ns a les exigències de la justícia de Déu, no desesperant mai de la seva misericòrdia; és a dir reconeixent les nostres faltes i recorrent al sagrament de la penitència, que ens hi ajuda i que ens reconcilia amb Déu. Per lluitar contra la contumàcia tenim el propòsit d’esmena, que és la ferma resolució de no tornar a pecar i d’evitar en tant que puguem el que pugui ser ocasió de cometre faltes. Ens deia un professor de l’Escolàsticat que el diable té una virtut i aquesta és la perseverança; siguem també nosaltres perseverants en combatre’l evitant de caure en les mateixes faltes sempre. Escriu sant Agustí en el seu Tractat sobre l’Evangeli de sant Joan que anem escoltant aquest dies a Matines alternant amb d’altres lectures: «¿I com ens podem reconciliar, si no eliminem el que s’interposa entre Ell i nosaltres? (...) Per tant no és possible la reconciliació si no es treu del mig el que no hi ha de ser, i s’hi posa el que cal.» (Tractat 41,4-5). No podem ni hem de renunciar al propòsit d’esmena, per molt que caiguem una volta i una altre en les mateixes faltes. Renunciar-hi seria renunciar a la nostra pròpia llibertat i Déu ens ha creat lliures; tant per fer el bé com el mal i està a les nostres mans fer el bé tant com no caure en el mal.

Inoboediens

Per lluitar contra la desobediència tenim l’obediència. La idea d’obediència presideix tota la Regla, i sant Benet la presenta com a signe de l’amor a Crist, a qui veiem o hem de reconèixer en l’altre. Humilitat i obediència tenen una estreta relació, així la primera és l’actitud interna, l’efecte produït en l’ànima pel temor de Déu; mentre que la segona és aquesta mateixa actitud expressada externament; d’aquí que en el fons es trobin i confonguin. Són tres els capítols que en la Regla que s’ocupen exclusivament i d’una forma explícita de l’obediència; perquè la Regla no només l’aconsella, sinó que la veu com el seguiment de l’exemple de Crist. El text de la Carta als Hebreus que anem seguint en la litúrgia aquestes primeres setmanes del temps ordinari ens ajuda a entendre aquesta idea identificant obediència amb Crist i servint-nos Ell de model per, renunciant a la nostra pròpia voluntat i al nostre propi interès, fer-nos servidors dels germans, com Crist ho fou seguint la voluntat del Pare. La desobediència per tant és signe de voler imposar la nostra voluntat per damunt de la del Senyor i d’allunyar-nos del seguiment del Crist.

Superbus

Per lluitar contra la supèrbia tenim la humilitat. La humilitat, com a valor humà, el pot viure tota persona; però per al monjo neix de la confiança en el Senyor i del reconeixement de la nostra migradesa davant de Déu i davant dels altres, que són imatge de Déu. L’humil confia i es posa al servei dels altres per amor al Crist. No és una tasca fàcil, cal anar treballant-la per anar rebutjant l’altivesa, el menyspreu més o menys subtilment expressat, el portar sempre els comptes dels greuges que crec que m’han fet, obstinant-nos a mantenir un protagonisme que satisfaci el nostre ego. Quan vivim les nostres limitacions com una humiliació, no passen de ser una experiència desagradable de la qual volem sortir surant el més aviat possible; sols quan la pau interior ens porta a abraçar la nostra situació confiats en el Senyor la vivim evangèlicament. Perquè una cosa és teoritzar sobre la humilitat i una altra viure-la. Un abaixament suportat no és si no humiliació; un abaixament estimat és humilitat i Crist no es va aferrar a la seva condició divina, sinó que es va fer no res, es va anorrear per amor als homes i per obeir al Pare.

Murmurans

I per lluitar contar la murmuració que tenim? Murmurar no vol pas dir anar dient en veu baixa, per a nosaltres mateixos quelcom; això fins i tot pot ser una teràpia per evitar caure en la murmuració. La murmuració que tant blasma sant Benet, que tant critica el Papa Francesc, és la que practiquem jutjant al proïsme, parlant malament del proïsme, escampant fins i tot calumnies; sense tenir la força, la valentia necessària de mirar els nostres propis defectes abans que els dels altres. En la murmuració s’hi sumen desobediència, contumàcia i orgull. Per no caure en aquest tipus de murmuració és pel que el Papa Francesc diu que és molt necessari mossegar-se la llengua abans de parlar malament de l’altre.

Desobediència, orgull, murmuració i menyspreu són faltes contràries a la Regla i a l’Evangeli; d’aquí la insistència de sant Benet en fer-nos adonar de que cal que ens esmercem en esmenar-nos-en tant com puguem amb l’ajut i la misericòrdia de Déu. Com diu sant Gregori de Nissa en la lectura de col·lació: «La perfecció cristiana tant sols té un límit: el no tenir límit.»

divendres, 25 de gener de 2019

PROFESSIÓ REGULAR D’OBEDIÈNCIA DE F. JOAQUIM CERVERA

Al·locució de l’Abat Octavi Vilà
Regla de sant Benet, capítol 58, La manera d’ademetre els germans

Estimat fra Joaquim,

Avui has tornat a demanar la misericòrdia de Déu i de l’Orde, tal com vares fer el dia que vestires l’hàbit de novici. Aleshores vas trucar a la porta del monestir, ara veiem que has persistit en la teva demanda, tot i que se t’han dit per endavant les coses dures i aspres per les quals es va a Déu, i has pogut escoltar, llegir i estudiar la Regla amb profunditat. Ara has de saber que la llei de la Regla estableix que a partir de demà no et serà lícit d’anar-te’n del monestir, ja que havent-ho pensat tant, has pogut refusar o acceptar.

Arribes a un punt important de la teva vida monàstica, el de lligar-te amb aquesta comunitat i fer-ho oferint simbòlicament la teva vida damunt l’altar com faràs demà, si Déu vol, dipositant-hi la teva cèdula de professió. Per aconseguir-ho avui davant la comunitat manifestes la teva voluntat d’assumir el camí de l’obediència monàstica per tal de configurar-te més i més al Crist, per no anteposar res a la seva Paraula i per cercar quina és la voluntat de Déu mitjançant la pràctica de l’obediència. Prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència per tal de que t’ajudin en el teu camí cap la vida eterna. Perquè aquesta és la vertadera meta, la vida eterna, tota altre no és més que una passa, això sí, que ens cal anar fent en la bona direcció.

Has arribat lluny i no has arribat enlloc alhora, com tots i cadascun de nosaltres, perquè on ens cal arribar és al Crist i a Ell no hi arribem mai del tot en aquesta vida. Has de viure la teva vida com un camí, com una ocasió en tot moment per entrar en contacte amb la voluntat del Pare, sense perdre mai de vista per Qui t’has compromès, perquè sense la passió enamorada pel Crist la teva vida no tindrà futur, estarà buida i és això contra el que hauràs de lluitar cada dia. Tens recursos per fer-ho, al llarg d’aquests anys els has anat aprenent: la fidelitat a l’Ofici Diví, el contacte amb la Paraula de Déu, el treball i la força de l’Eucaristia; tot això viscut en comunitat; no ho perdis, no ho menyspreïs mai. No permetis mai que la teva reacció davant qualsevol entrebanc, que segur que tindràs, sigui la de caure en el desencís, en el pessimisme o en la crítica, abans de criticar confia’t al Senyor i procura apreciar i comprendre el que t’envia. Ell t’ajudarà per no caure en trobar-ho tot malament, en perdre la il·lusió i caure en la murmuració amenaçant així la unitat i la caritat. En qualsevol comunitat, en qualsevol monestir si ho cerques trobaràs, sense masses dificultats, suficients elements de crítica per estar ocupat tot el dia si vols; sabem i tu també saps que som una comunitat imperfecte però que volem avançar junts cap a Crist, fer-ho malgrat o gràcies a les nostres imperfeccions i febleses tant físiques com morals, als nostres defectes de fàbrica. Tot això ja ho has anat coneixent i malgrat tot, vols ser un de nosaltres, per això vas venir, per això t’has anat preparant i saps que hauràs de tenir per centre la pregària i que potser algun dia no t’hi sentiràs prou bé però estigues cert que si desitges pregar, si desitges estar en presència del Senyor, no en dubtis que Ell t’escoltarà i t’ajudarà.

L’obediència que avui vols destacar d’una manera especial entre els vots que faràs demà, pot ser una defensa contra tots aquests perills, contra la pròpia voluntat; és ben fàcil tenir la temptació de fer-nos centre del nostre propi univers, de voler viure les nostres vides per la nostra pròpia satisfacció. L’art de ser cristià, l’art de ser monjo, deia el cardenal Basil Hume, abat benedictí, es aprendre a posar Crist al centre de les nostres vides i estimar a Déu i als altres tal com Ell ens va ensenyar. Construir la nostra vida en Crist significa comprometre’ns pel seu amor i el seu amor ens demana coherència en el propi comportament, seguir en la nostra conducta els manaments de Crist, de l’Església i de la Regla. El que hem de témer és la pusil·lanimitat, l’egoisme, la lleugeresa, la comoditat; tot allò que pot fer emmudir la veu de Crist dins dels nostres cors; però no tinguis mai por fra Joaquim de les exigències de l’amor de Crist. Dirigeix sempre vers Ell la teva mirada amb la lectura de la seva Paraula, intimant amb Ell en la pregària, servint-lo en el treball, no deixant mai de formar-te interiorment amb profunditat i serenament. Sols amb Crist al costat podem caminar segurs, tant sols portant la seva presència a totes les nostres activitats podrem tenir la certesa de que el cerquem i de que Ell també ens cerca.

Estimat fra Joaquim, han estat uns anys de formació durant els quals t’has anat plantejant si cercaves Déu de veritat i també nosaltres ens ho plantejaven respecte a tu; sols Crist pot donar una vertadera resposta a aquesta pregunta i Ell ja te la seva resposta, Ell ja sap si tu o qualsevol de nosaltres el cerquem amb sinceritat de cor, de fet sols Ell ho sap. Per això mateix lluita amb afany per no defraudar-lo, ens cal lluitar a tots, cada dia, a cada hora, per tal de refermar-nos en el nostre camí de cerca de Déu. En el fons som uns privilegiats, no ens n’enorgullim pas per això, perquè el mèrit no és pas nostre, és Ell qui ens ha cridat i nosaltres aixecant-nos amb dificultat li hem respost, ara no ens aturem, ara no t’aturis estimat fra Joaquim, persevera amb armes tant esplèndides com aquesta de l’obediència, que és una obediència, no ho oblidis mai al mateix Crist. Com diu el Papa Francesc en el llibre sobre la vida consagrada que ens va servir de guia en el retir a Vallbona on vares preparar aquesta teva professió solemne «La qüestió no rau tant en fer, sinó a ser fidel.»

Per molts anys i que el Senyor t’acompanyi sempre en el teu camí.

diumenge, 20 de gener de 2019

LA HUMILITAT: EL DESÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,59

59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Umberto Eco posa en boca del seu personatge, el monjo benedictí Jordi, a la novel·la El nom de la rosa aquestes frases: «El riure és feblesa, la corrupció, la insipiditat de la nostra carn. (...) El riure allibera al camperol de la por del dimoni. (...) El riure distreu, per uns moments, el camperol de la por. Però la llei s’imposa a través de la por, el nom veritable de la qual és temor de Déu. (...) Al camperol que riu, en aquell moment no li importa morir, però després acabada la seva llicencia, la litúrgia li torna a imposar, segons el designi diví, la por de la mort.»

Sant Benet ens diu de no riure fàcilment ni de seguida. Vol dir amb això que hem d’estar tristos? No pas, es refereix al riure neci, groller, simple en el que tant sovint caiem en la temptació i amb el que aconseguim perdre potser el temor de Déu que hem de mantenir sempre davant els ulls i evitar completament d’oblidar-lo (RB 7,10).

Ens ho diu sant Benet també al capítol VI dedicat al silenci; que ja el profeta ens ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». Per això sant Benet condemna a eterna reclusió les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure i no vol que obrim la boca per a expressions d’aquesta mena (Cf. RB 6). La scurrilitas que sant Benet condemna tant severament, és una dissipació interior, lleugera i vulgar que no es correspon a prendre’s la vida seriosament, a estar atents, de viure cada cosa, cada gest, cada paraula, cada mirada, cada encontre, fins i tot cada pensament en plenitud (Cf. P. Mauro-Giuseppe Lepori, La liturgia, centro della vita monastica. Lilienfeld setembre 2018).

La nostra joia ha de ser una altre perquè la seva raó de ser, el seu origen és molt més profund que el del riure fàcil. Perquè l’alegria, la joia, si no és inalienable, sinó és per sempre, no és vertadera alegria. Sant Benet ens convida, ja al pròleg de la Regla, a acollir cada dia com el naixement d’una nova vida, com una bestreta de la resurrecció que tant anhelem, obrint els nostres llavis, ho diem cada matí tres cops, per proclamar la lloança del Senyor. Es viure de bon matí, encara fosc, aquell «ja sí, però encara no» de la presència de Crist entre nosaltres i aquesta vivència ens porta, ens ha de portar si la vivim veritablement, a l’alegria. La humilitat la puresa de cor és el secret de la joia, perquè la humilitat viscuda amb sinceritat no te res a veure amb la frustració. La frustració és enyorança, perquè allò que desitjàvem capritxosament no ho hem aconseguit i ens mostra de que no hem estat capaços de renunciar-hi per amor al Crist i això ens causa amargor. Aquell qui és vertaderament humil viu en pau, perquè ja es té per estimat per Déu i pels germans, el podem reconèixer per la claredat de la seva mirada, per la senzillesa de les seves paraules, per l’afabilitat del seu tracte; no hi ha afectació en el seu comportament, no hi ha en ell ni aspror ni cap necessitat de defensar els seu propis drets ni encara menys d’enfrontar-los als dels altres. Certament que la imatge d’alguns dels germans que hem conegut, en el que portem de vida monàstica, ens ve ara a la memòria i l’identifiquem amb el vertaderament humil i per tant joiós i alegre. Però mentrestant nosaltres podem pensar que la humilitat que ens demana sant Benet és entristir-nos, menysprear-nos, arrastrar-nos i per tant la rebutgem, ens parapetem en la defensa de la nostra malentesa dignitat o ens refugiem en el riure neci, en la bufoneria egocèntrica o la jovialitat sense amor de la que parlava el nostre Abat General a Lilienfeld al setembre, és d’això del que ens diu sant Benet que hem de fugir.

Així com hi ha un riure que ve de l’amargor, de la frustració, de la falsa superioritat i que és dolent, que fa oblidar el temor de Déu i duu a l’infern; també hi ha una joia bona que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. Els monjos hem de cercar aquesta alegria, la trobarem amb un amor ferventíssim, és a dir, avançant-nos a honorar-nos els uns als altres; suportant-nos amb una gran paciència les nostres febleses, tant físiques com morals; obeint-nos amb emulació els uns als altres; no cercant allò que ens sembli útil per a nosaltres, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; practicant desinteressadament la caritat fraterna; tement Déu amb amor; no anteposant res absolutament al Crist, el qual volem que ens dugui tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72). Una de les temptacions més serioses que tenim és la consciència de derrota que ens fa pessimistes, queixosos, desencantats, posant mala cara fins i tot per una tan gran futilesa com un plat a taula que no ens ve de gust. Per superar-ho ens cal que, conscients sempre de les nostres pròpies fragilitats i de les dels altres, estiguem certs de que hem rebut, de que tenim l’amor de Crist, un amor que té necessitat de ser mostrat, compartit. «Units a Jesús, busquem el que Ell busca, estimem el que Ell estima.» (EG, 267)

Escriu Umberto Eco: «El monjo Jordi en veu baixa (...) afegí —Joan Crisòstom ha dit que Crist mai va riure. —Res en la seva naturalesa humana li ho impedia —va observar el franciscà Guillem—, perquè el riure, com ensenyen els teòlegs, és cosa pròpia de l’home. Forte potuit sed non legitur eo usus fuisse (tal vegada va poder, però en cap lloc es llegeix que hagués estat el seu costum) —va dir escaridament el benedictí Jordi, citant a Pere Cantor. —Manduca, jam coctum est (menja que ja està assaonat) —va murmurar Guillem el franciscà. —Són les paraules que segons sant Ambrosi va pronunciar sant Llorenç a la graella, quan va convidar als seus botxins a que li donessin la volta, com també recorda Prudenci. Sant Llorenç sabia, doncs, riure i dir coses risibles, encara que només fos per a humiliar als seus enemics. Replicant amb un grunyit el monjo Jordi afegí —El que demostra que el riure està bastant prop de la mort i de la corrupció del cos —i haig d’admetre que la seva lògica era irreprotxable, conclou Adso.»

Sant Benet ens vol sempre alegres, ens vol sempre en camí, cenyits els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, seguint el guiatge de l’Evangeli, anhelant de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne (Cf. RB, Pròleg, 21); en tensió escatològica que no exclou pas de viure amb plenitud la vida present sinó que estimula a viure-la amb major intensitat, ben conscients del seu sentit últim. Viure-la amb joia, amb alegria vertadera, sincera, no pas amb cara de pomes agres o de que ens comprin les ganes. Tenim la temptació d’entristir-nos o de caure en la rissa fàcil. Ser feliços, estar joiosos sols ho aconseguirem posant en pràctica la doctrina de Crist. L’alegria cristiana ha de caracteritzar tota la nostra vida, i no només un dia a la setmana o una estona al dia. La joia del creient s’ha de mostrar sempre i sols pot manifestar-se amb autenticitat servint. Servir, aquest és el camí de la felicitat i també el de la santedat diària; sols així la nostra vida transforma l’amor que rebem de Déu en un amor cap als nostres germans. La nostra joia serà plena, servint amb alegria. El Senyor ens ha cridat al monestir, li hem respost afirmativament; que més podem demanar si ens sentim cridats i estimats per Ell? En paraules de sant Agustí «Ens ha promès la vida eterna, on res no hem de témer, on res no ens pertorbarà, d’on no serem mai expatriats, on no morirem; on no plorarem al qui se’n va, ni desitjarem l’arribada de ningú.» (Sobre l’Evangeli de Joan 32,9). Que el Senyor ens ajudi a vèncer la temptació de l’ensopiment, la de la bufoneria egocèntrica i la del riure fàcil i ens ompli de la vertadera i única joia que ve del seu amor.

diumenge, 13 de gener de 2019

LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34

34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: “Es féu obedient fins a la mort”.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El tercer graó de la humilitat té un to fortament cristològic. Com ens passa sovint una lectura apressada ens pot mostrar un text feixuc, dur i anacrònic perquè la mateixa paraula sotmetre no sona gens bé. Però el seu rerefons està ben vigent, Crist és el model d’obediència i l’amor de Déu el sentit de tota la nostra vida. Obediència i humilitat van ben juntes, però ha de ser una obediència lliure, sana, sense por, sense tardança, sense fredor, sense murmuració ni protesta; una obediència per amor al Crist. Perquè si obeïm murmurant, de mala gana, no ja en la boca sinó en el cor, encara que acomplim materialment el que ens manen de fer, no serà agradable a Déu ni de profit per a nosaltres.

La cita de l’himne cristològic de la Carta als Filipencs ens mostra com l’apòstol Pau tenia sempre a Crist davant dels seus ulls. Nosaltres, també hem de veure en Crist el nostre model. A Filipencs l’Apòstol ens està dient que hem de pensar, parlar i actuar de la manera en què Jesucrist ho va fer. Fer-ho així ha de ser l’objectiu de la nostra vida, això ens ha de guiar, marcar tota la nostra manera d’actuar. Jesús estava disposat a deixar-ho tot pel Pare, i aquest també hauria de ser el nostre sentit fonamental. Jesús va renunciar a la seva glòria, a la seva majestat, a la seva autoritat i a la seva esplendor, s’abaixà, i tot això ho va fer per amor, per servir als altres, per servir-nos a nosaltres. Jesús va viure com un serf, servint als homes de totes les capes socials, sense accepció de persones. Tant als rics com als pobres, tant als observants com als pecadors, tant als poderosos com als marginats. Més encara, va estimar de manera molt especial als allunyats de Déu, als pecadors, als malalts, als pobres i va dir amic fins i tot al qui el va trair, li va rentar els peus, màxim exemple de servei, fent Ell, el mestre, el treball d’un esclau del rang més baix davant dels apòstols. Perquè l’obediència té un caràcter marcadament comunitari, i en aquest context Jesús va ser obedient al Pare per donar-nos la salvació a tots els homes.

El tercer graó de la humilitat és un signe explícit del lliurament de les nostres vides a Jesús. La nostra vocació exigeix que no seguim pas la saviesa ni les suggestions de la nostra naturalesa, sinó que obeïm a la llei de l’Esperit. Així l’obediència no aniquila la nostra personalitat, sinó que ens fa més lliures, ens assimila a Crist i ens deixa trobar la nostra veritable identitat com a fills de Déu. En aquest graó sant Benet canvia un xic l’accent; si abans tractava de la humilitat com a actitud davant de Déu, ara ens la mostra com a subjecció a una persona. Si volem captar aquest pensament en tota la seva profunditat, topem amb un gran misteri que només s’il·lumina amb l’exemple de l’obediència de Jesús. Llavors ens sentim interiorment lliures, ja que l’obediència és sobretot un encontre personal amb Crist. L’obediència, sense límits de la que ens parla sant Benet no és una obediència cega ni antinatural sinó que significa una obediència que penetra totes les fibres, que concentra totes les forces. Practicar-la és d’una importància decisiva per al monjo que cerca de tenir un cor pur, així es lliura a l’obediència perfecta perquè sap que cap altre camí el portarà més directament i amb major seguretat cap a Déu. Es tracta d’estar units, de col·laborar, d’estar disponibles. Llavors l’obediència adquireix una dimensió humana i no és que signifiqui la mort de la nostra pròpia voluntat, de la nostra llibertat, sinó que és una major participació en l’obediència de Crist.

L’obediència per sant Benet és mes aviat tot el contrari al sotmetiment. L’obediència constitueix l’eix de tot l’itinerari monàstic; sempre en referència a l’altre, a fer la seva voluntat, la del Pare, com Crist. L’exemple el tenim en la vida de Jesús marcada per una obediència total al Pare. Si el volem seguir a Ell, hem de seguir el camí que Ell ens assenyala. El veritable deixeble de Jesús compleix la voluntat del Pare; per això per a sant Pau l’obediència és el fonament de la salvació. La idea d’obediència va trobar un ressò extraordinari entre els monjos a partir ja de les primeres generacions del monacat. Els pares del desert no es cansaran d’insistir en aquesta crida a l’obediència a Déu, a l’Escriptura, a l’ancià espiritual, a la regla, als germans. No és qualsevol tipus d’obediència, sinó una obediència digna de Déu, agradable a Déu. Sant Benet segueix així la tradició de l’espiritualitat cenobítica, que considera a l’obediència com un element primordial, imprescindible per a l’existència mateixa de la comunitat, perquè l’amor a Crist és el principal, l’únic motiu d’obeir. Per a la Regla, l’obediència és renunciar al lliure exercici de la pròpia voluntat, imitant al Senyor que no va venir a complir la seva sinó la d’aquell que el va enviar. Perquè aquesta obediència sigui perfecta davant Déu, ens diu la Regla que s’ha de practicar sense por, sense tardança, sense fredor, sense murmuració i sense protesta, perquè per a la Regla el pitjor defecte contra l’obediència i contra la vida comunitària és la murmuració. Com diu el Papa Francesc la murmuració és una actitud que consisteix a fer sempre el comentari negatiu per a destruir a l’altre; aquest pecat de murmurar és quotidià, en la nostra pròpia vida ens trobem murmurant sovint perquè no ens agrada això o allò i en comptes de tractar de resoldre una situació de conflicte, murmurem secretament, sempre en veu baixa, perquè no tenim el valor suficient per a parlar clarament. Obeir exteriorment no és suficient sinó va acompanyat de bona voluntat, perquè al superior o a l’ancià o al germà se’ls pot enganyar; però a Déu no; Ell sap que hi ha al nostre cor, al nostre interior, sols Ell ho sap. Els monjos hem de avançar per aquest camí, de renúncia a la nostra voluntat, al nostre interès personal, per a fer-nos servidors dels germans en qui hem de veure al mateix Crist. Crist ens és el model d’obediència i l’amor de Déu el sentit de tota la nostra vida.

diumenge, 6 de gener de 2019

COM S’HA DE CONVOCAR ELS GERMANS A CONSELL

De la Regla de sant Benet
Capítol 3

1 Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l’abat convoqui tota la comunitat i exposi personalment de què es tracta. 2 I, després d’escoltar el consell dels germans, que s’ho pensi i faci el que cregui més convenient. 3 Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. 4 I que els germans donin el consell amb una submissió ben humil, i que no gosin defensar amb arrogància el seu propi parer, 5 sinó que tot ha de quedar a la decisió de l’abat, i tots l’obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. 6 Però, així com correspon als deixebles d’obeir el mestre, també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia. 7 Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n. 8 Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor, 9 ni s’atreveixi a disputar amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. 10 I si s’hi atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. 11 Però també l’abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions. 12 Si es tracta d’afers de menys importància en els interessos del monestir, que demani el consell només dels ancians, 13 tal com està escrit: «Fes ho tot amb consell, i, un cop fet, no te’n penediràs».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet estableix un procediment de discerniment per tal de prendre les decisions sobre els assumptes més importants. Recollir l’opinió de tots, també la dels més joves, i finalment l’abat és qui decideix, tal com diu sant Benet ben clar dues vegades. Per l’alta edat mitjana establir uns procediments decisoris democràtics, tal com avui ho entenem, hauria estat anacrònic; sant Benet no estableix pas, es podria dir que li és impossible d’establir, un procediment sobre la màxima vox populi, vox Dei. Però si que ens dona una clau important, fonamental, ens diu que és el Senyor qui ens revela la bona decisió i que ho pot fer fins i tot per mitjà del més jove. Emprant el verb revelar sant Benet situa la presa de decisions importants en un escenari diferent, no es tracta tant sols de sospesar els pros i els contres, de calcular els avantatges i els inconvenients; sinó que la bona decisió és la voluntat de Déu i Ell d’una manera o altre la revela, la fa saber i ens permet descobrir la veritat, esbrinar la decisió encertada. De la tradició monàstica en la que beu sant Benet es desprèn que una de les conseqüències del pecat és que aquest ha posat un vel davant la veritat, davant de la Paraula de Déu, de l’Escriptura, i per tant per descobrir el bé ens cal fer un procés, ens cal desvelar-lo. Obrir la mirada interior a una realitat que ja existeix, que ja és present, però que no acabem de veure o si més no fer-ho amb claredat. Per això sant Benet relaciona la presa de les decisions importants amb el consell i aquest amb la humilitat, la submissió i l’absència d’arrogància.

Per sant Benet no es tracta tant de comptar vots com d’una actitud més profunda. La relació amb l’obediència, que ell ens destaca té a veure amb el sentit d’aquest mot en llatí, que vol dir escoltar, parar l’orella per saber que és el més convenient, saber quina és la voluntat del Senyor; esbrinar entre tots que ens vol dir el Senyor. S’oposa això a la defensa de l’opinió personal entesa com la formulació dels propis interessos, de la imposició de la pròpia voluntat. Potser el contingut d’aquest capítol pot tenir avui una lectura políticament incorrecte, però llegit correctament és certament un dels capítols clau; estar certs de que la meva opinió és una entre d’altres, amb tant de valor com les altres, oberta a la revelació de Déu com les altres, però no més que les altres. El tema no és imposar-se, d’una manera o d’una altre, sinó cercar la voluntat de Déu, que és el que hem vingut a fer al monestir.

En aquest procés sant Benet ens va donant les pautes per l’actitud dels germans i la de l’abat. Pels germans estableix que cadascú doni la seva opinió, amb humilitat, sense arrogància, és a dir sense caure en la temptació d’exagerar els arguments, de vestir un relat que allunyant-se un xic de la veritat cerqui captar la voluntat dels altres; no pas faltant a la veritat però si que seguint el propi voler mirar de totes les maneres possibles d’imposar-lo. També l’abat pot tenir la temptació de mostrar els arguments de manera tendenciosa, poc equitativa, accentuant alguns aspectes i disminuint, dissimulant o obviant-ne d’altres. Ambdues actituds són poc sinceres, enterboleixen més que ajuden a revelar la veritat i amb elles es corre el perill de faltar a la sinceritat. Fins i tot l’abat pot tenir la temptació d’escoltar havent pres ja la decisió i no tenint cap intenció de canviar-la, això també és un error i no pas lleu. La decisió final ha de ser fruit d’escoltar, de discernir la voluntat de Déu i no pas d’acontentar a l’abat o a un o altre germà. Hi pot haver també el risc de callar-se l’opinió o la d’oposar-se sistemàticament a la dels altres; ambdues postures tampoc no ajuden a la comunió.

A l’abat sant Benet li demana seny i justícia; el mot llatí traduït al català per seny és provide que ve del verb providere el significat del qual va més en el sentit de preveure, de pressentir, de calcular els efectes i resultats d’una decisió. Sant Benet ens fa veure la dificultat de cercar tots junts la veritat, de caminar cap a la decisió encertada, potser sense haver copsat del tot els arguments. Sant Benet va en la línia de l’Apòstol a la Primera Carta als Corintis, també la comunitat pot ser comparada a un cos on cada monjo té la seva funció i aquesta és fonamental, sense participació responsable d’un la resta perd unitat. I finalment, havent estat escoltada l’opinió dels germans cal prendre la decisió procurant escoltar la veu de l’Esperit que parla a tota la comunitat, a cada germà, sovint al més jove ens diu sant Benet. Un cop presa la decisió aquesta ha de ser rebuda per tots, fins i tot pels qui no els hi agrada, també sinó es correspon amb la nostra opinió; un cop la comunitat ha parlat i l’abat ha decidit havent-la escoltada, el resultat és ja també nostre. Sant Benet ens ho diu clarament i amb senzillesa, escoltar amb atenció, prendre la decisió i aplicar-la.

Tot plegat representa un repte que en certa manera hem començat a afrontar en els treballs en grup, on pot ser més fàcil expressar-se sobre temes importants que finalment han de ser decidits entre tots al Capítol. També és molt útil el consell dels ancians, que diria sant Benet, en el nostre cas el consell de l’abat, un òrgan més reduït que permet exposar problemes i temes que requereixen més discreció i reserva. Sant Benet oposa les idees de desig, de voluntat i el voler del propi cor, d’una banda, i la Regla com a mestre de la qual ningú ens hi hem d’apartar temeràriament, de l’altre. «Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor» esdevé la clau de volta de tot el capítol, una frase situada al centre per dir-nos que el que cerquem és el guariment del nostre propi cor, fent un camí de conversió, de llibertat. Escoltàvem aquesta setmana la conclusió de la Declaració de l’Orde « mai no arribem a realitzar perfectament el nostre ideal; per tant, sempre tindrem necessitat d’aquella conversió contínua i sincera mitjançant la qual nosaltres, com a individus i com a comunitat, anem sent transformats a imatge de Crist, el Fill de Déu.» Que Ell ens hi ajudi i ens guiï.