EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 72

1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«El vostre zel n’ha estimulat molts d’ells» escrivia l’Apòstol als cristians de Corint (2Co 9,2). Hi ha zels i zels, hi ha un zel que neix de l’amargor i que allunyant de Déu acabà per portar a l’infern, és aquell zel que per exemple neix d’afeccions impròpies de la vida d’un monjo i crea dependències interpersonals que estan fora de lloc en una vida comunitària. Però el zel per sí mateix no és dolent intrínsecament, perquè hi ha un zel bo que allunyant dels vicis porta a Déu; com aquest que lloa sant Pau escrivint als cristians de Corint. Tot depèn doncs del que motivi el zel, així el mateix Pau declara als filipencs que el zel per la seva religió l’havia portat a perseguir l’Església, era zelós, però el motiu d’aquest zel no era agradable als ulls de Déu, no se centrava en el Crist.

Celebrem aquests dies la solemnitat del naixement de Nostre Senyor Jesucrist segons la carn. En els textos que ens proposa la litúrgia apareixen dos figures exemples de bon zel: Josep i Maria; cridats de manera diversa al seguiment del Crist, a fer la voluntat del Pare. Però per damunt de tot és Crist mateix el model de bon zel i d’obediència en fer-se home per salvar als homes. El bon zel, com el de Josep i Maria, no és extremós ni cau mai en excessos; no es deriva de l’afany d’imposar als altres el que un personalment pot entendre per perfecció, partint des de la falsa sensació de seguretat en creure’ns haver complert amb tot deure; tampoc no ve d’ímpetus inconsiderats o violents, sinó que únicament pot venir de l’amor de Déu, que és pur, humil i mansuet. Sant Benet ens ho exemplifica en reduir a tres les formes del bon zel del monjo en la relació amb els seus germans: respecte, paciència i promptitud en el servei.

La primera manera de practicar el bon zel és un mutu respecte: «que s’avancin a honorar-se els uns als altres.» escriu sant Benet (RB 72,4); referència directe a la Carta als Romans: «Estimeu-vos afectuosament com a germans, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres.» (Rm 12,10). Si creiem que el respecte s’oposa a la lliure expansió dels afectes no sabem veure que el respecte és la salvaguarda de l’amor, escriu Dom Columbà Marmion en la seva clàssica obra Jesucrist ideal del monjo, una obra que manté encara vius molts dels seus postulats. Som persones consagrades a Déu; aquesta és la primera font del mutu amor. Hem d’estimar com Jesucrist estimava als seus deixebles, que com més pròxims a Ell estaven, més ho estaven també del Pare. La caritat fraterna, per viva que sigui, no ha de degenerar mai en amistats particulars; perquè la familiaritat excessiva, lluny de reforçar els llaços de l’afecte, els destrueix; lluny d’unir la comunitat, la divideix; ja que en lloc de conservar la caritat, l’adultera i la refreda. Hem d’estimar-nos com diu sant Benet: «amb un amor ferventíssim» (RB 72,3). De cóm, en tenim un reflex formal quan sant Benet ens diu que els monjos «en la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol» (RB 63,11); així demana als més joves el respecte que pertoca als ancians per la seva edat, i arriba fins i tot a determinar quines paraules hem d’emprar com a tractament (RB 63,12-13). En aquestes prescripcions es manifesta l’esperit que guia a sant Benet en tots i cadascun dels capítols de la seva Regla. Mai un afecte particular ens ha d’apartar, ni que sigui en un petit grau, ni que sigui per poc temps, de la centralitat de l’amor al Crist. Vol això dir que no podem estimar-nos entre els membres de la comunitat? Ens hem de considerar com a abstraccions els uns als altres? No, de cap manera. Podem i hem d’estimar-nos real i profundament, però en Déu i per Déu. El nostre amor recíproc ha de ser fonamentat en el Crist. És Jesucrist, el nostre model; i recordem que també Ell tenia les seves amistats, també Ell estimava amb afecte humà a la seva mare, a Joan, als amics de Betània, als seus deixebles; recordem com davant la tomba de Llàtzer no pot contenir les llàgrimes, fins al punt que veient-ho els jueus, exclamaren: «Mireu com l’estimava» (Jn 11,36).

La segona manera de practicar el bon zel és la paciència recíproca: «que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals» (RB 72,5) escriu sant Benet. Ningú està exempt de defectes; tots tenim les nostres imperfeccions. Estranyar-se de les febleses dels altres demostra poca maduresa espiritual i inquietar-se per aquestes ens mostra la nostra pròpia imperfecció. Les nostres febleses poden accentuar-se per hàbits inadequats o amb la mateixa vellesa; i poden arribar a donar lloc a antipaties; fins i tot que a vegades la sola presència d’una germà ens sigui causa d’aversió, de desgrat, Déu no ho vulgui. Com superar aquests obstacles? Com impedir que es refredi el cor i mostrem el disgust fins i tot exteriorment? Com desarrelar aquest desgrat del nostre cor? Només l’amor i una caritat ardent pot realitzar el miracle de fer-nos vèncer la nostra limitada naturalesa i estimar als nostres germans tal com són, homes de carn i ossos, talment com nosaltres som. No és pas així com Déu ens estima a nosaltres? Ell ens estima tal com som; ens estima amb les qualitats particulars que tenim però també amb totes les febleses i defectes de fàbrica que portem a la motxilla. Sant Benet ens dona un exemple d’aquesta paciència quan diu que l’abat no ha «de deixar créixer els vicis, sinó que els ha d’extirpar prudentment i amb caritat segons vegi que convé a cadascú.» (RB 64,14).

La tercera manera de practicar el bon zel és la conseqüència directa del respecte i de la paciència, quan sant Benet afegeix «que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; que practiquin desinteressadament la caritat fraterna.» (RB 72,7-9). És una referència directa al consell de l’Apòstol als Gàlates: «per l’amor, feu-vos servents els uns dels altres» (Gal 5,13) i als cristians de Roma quan els diu: «Més aviat, que cadascú miri de complaure els altres i procuri el bé d’ells, per tal d’edificar la comunitat.» (Rm 15,2). No es tracta aquí de donar i rebre ordres pròpiament dites, ni d’atendre peticions contràries a la Regla o d’anteposar manaments particulars com diu sant Benet al capítol precedent (RB 71,3); sinó d’aquells petits serveis dels que tingui necessitat l’altre o el conjunt de la comunitat. És el que diu l’Apòstol als cristians de Filips: «Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres.» (Fl 2,4). Pensar primer en l’altre, més que en nosaltres mateixos, és un senyal inequívoc de caritat, perquè per a obrar així, i no una vegada, sinó setanta vegades set, sempre, en totes les circumstàncies i sense distinció de persones, cal estimar veritablement a Déu.

Per sant Benet el veritable zel neix de l’amor al Crist. Quan ens diu la manera com el bon zel s’ha de manifestar amb els germans i com si volgués resumir-ho tot plegat en una sola frase diu: «que temin Déu amb amor; que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. Que no anteposin res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna». L’amor al Crist és la font en la que s’alimenta el bon zel, no podia ser-ne d’altre. Tant de bo els monjos no preferim mai res al Crist. Com deia el Papa Benet XVI en la seva primera Audiència General: «D’aquest pare del monacat occidental [sant Benet] coneixem el consell deixat als monjos en la seva Regla: No anteposar res a l’amor de Crist (RB 4,21). A l’inici del meu servei com a successor de Pere, demano a sant Benet que ens ajudi a mantenir amb fermesa a Crist en el centre de la nostra existència. Que en els nostres pensaments i en totes les nostres activitats sempre estigui el Crist en el primer lloc.» (Audiència General 27 d’abril de 2005).

EL PRIOR DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 65

1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies i desordres no semblen gens propis de monjos, tampoc de cristians i certament poden fer perillar les ànimes i portar cap a la perdició. L’arrel està en el vici, en l’orgull que neix de la inflor, del menyspreu a la santa Regla i de la supèrbia. Tot plegat és poc propi de monjos, però sant Benet sap de les febleses humanes i sap que tot això pot ser possible si no cuidem la nostra salut espiritual. Per mantenir-la saludable ens cal seguir el ritme diari que ens marca sant Benet: Pregària, treball, lectura, descans. Cada cosa al seu moment, perquè cadascuna té el seu espai i el seu temps en la nostra jornada diària. Si comencem per negligir-ne un o altre aspecte acabem per estar exposats al virus de la murmuració que acaba per propagar la pandèmia de la discòrdia. Totes les comunitats viuen aquest perill, cal ser-ne conscients i no baixar mai la guàrdia, i d’evitar-ho en som tots responsables. Perquè no és tant sols que el prior es pugui considerar un segon abat, Déu no ho vulgui, sinó que cadascun de nosaltres podem sucumbir a la temptació de considerar-nos uns segons cuiners, uns segons hostatgers, uns segons liturgistes, uns segons sagristans, uns segons cantors, uns segons cellerers, uns segons porters i així podríem allargar la llista a tots els oficis que puguin desenvolupar-se al monestir.

Sempre tenim la temptació de criticar, potser seria millor dir de murmurar com diu habitualment sant Benet, sobre el que fan els altres i com ho fan i també sovint ho fem faltant a la caritat i qui sap si també descuidant les nostres pròpies responsabilitats. Per allunyar-nos d’aquest perill ens cal mantenir el ritme diari que ens marca sant Benet: Pregària, treball, lectura, descans, i fer cada cosa al seu moment i mirar de fer-ho posant-hi els cinc sentits, o com diu sant Benet complint amb respecte el que se’ns hagi encomanat; no sigui que ens passi que mirant el que fa malament l’altre acabem per descuidar o fer malament el que tenim encomanat nosaltres.

És el que la Regla estableix en parlar dels degans del monestir, perquè així havent estat encomanada a cadascun una tasca concreta ningú pot enorgullir-se i tots tenen la seva responsabilitat. Aquesta corresponsabilitat s’ha de basar en la disponibilitat i la subsidiarietat, essent aquest darrer un dels principis bàsics de la doctrina social de l’Església. Això no vol dir pas que res del monestir ens sigui aliè, sinó que tenim en una part una responsabilitat major que els altres.

En temps de sant Benet la relació entre abat i prior venia sovint viciada pel mateix origen, per això en fa culpables als responsables de semblant desordre. Avui les circumstàncies són diferents però és ben cert que per a qualsevol de nosaltres existeix també la temptació de sucumbir a l’orgull, a l’inflor i a la vanagloria. «No oblidem mai que el veritable poder és el servei» deia el Papa Francesc el 19 de març de 2013 en la Missa inaugural del seu pontificat. I no oblidem tampoc, com ens diu sant Benet, referint-se a l’abat, que haurem de donar compte a Déu dels nostres determinis i que hem d’evitar que la nostra ànima s’abrusi per l’enveja o la gelosia.

El do de la unitat és un do preciós en una comunitat i en tota l’Església. Ho expressa sant Pau molt bellament en la primera Carta als Corintis quan escriu: «vosaltres formeu el cos de Crist, i cadascú n’és un membre. En l’Església, Déu ha posat, en primer lloc, apòstols; en segon lloc, profetes; en tercer lloc, mestres; després, els qui tenen poder d’obrar miracles; després, els qui tenen el do de guarir, d’ajudar els altres, de guiar-los, de parlar en llengües. ¿Són tots apòstols? ¿O tots profetes? ¿O tots mestres? ¿Tots fan miracles? ¿Tenen tots el do de guarir? ¿Tots parlen en llengües? ¿O tots les saben interpretar?» (1Co 12, 27-30). Si tots ens creiem apòstols o profetes o mestres, aleshores actua en nosaltres la supèrbia perquè també una comunitat és com un cos humà on un peu no pot anar en direcció contrària a l’altre, on una mà no es pot sentir aliena a la resta del cos; cada element està al servei de l’altra i cadascun és servit pels altres.

Voler fer la nostra pot arribar a paralitzar la totalitat del cos i fer perillar les ànimes de tots. Recordem que sant Benet ens diu al capítol en que parla del bon zel que no anteposem res absolutament al Crist, que ens ha de dur tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72, 11-12). Aquests són els dos grans principis de la nostra vida de monjos; Crist com a centre i la vida eterna com a objectiu. Si Crist és el model i la vida eterna la meta, no hi ha lloc per a discòrdies ni escàndols; però no podrem pas avançar cap a la vida eterna carregats amb les pedres de l’enveja, la renyina, la calúmnia, la gelosia o el desordre.

El seguiment del Crist no és un viatge còmode que puguem recórrer per un camí planer, sorgeixen moments de desànim, perquè també molts deixebles seus es van tirar enrere i van deixar a Jesús, que es va veure obligat a preguntar als dotze si també ells volien deixar-lo (Cf. Jn 6, 67). En paraules de sant Joan Pau II: «La meta última del seguiment és la glòria. El camí consisteix en la imitació de Crist, que va viure en l’amor i va morir per amor en la creu. El deixeble «ha de, per dir-ho així, entrar en Crist amb tot el seu ésser, ha d’apropiar-se i assimilar tota la realitat de l’Encarnació i de la Redempció per a trobar-se a si mateix» (Redemptor hominis, 10). Crist ha d’entrar en el seu jo per a alliberar-lo de l’egoisme i de l’orgull, com diu en aquest sentit sant Ambrós: “Que Crist entri en la teva ànima i Jesús habiti en els teus pensaments, per a tancar tots els espais al pecat en la tenda sagrada de la virtut” (Comentari al Salm 118, 26).» (Audiència General 6 de setembre de 2000).

En aquesta escola del servei de la caritat que ha de ser el monestir cal prioritzar la voluntat de Déu per damunt de la nostra i que l’única flamarada que il·lumini el nostre camí sigui la que encén la Paraula de Déu en els nostres cors.

LA MANERA D’ADMETRE ELS GERMANS

De la Regla de sant Benet
Capítol 58

1 Quan algú es presenta per primera vegada per fer-se monjo, que no l’admetin fàcilment; 2 ans, com diu l’Apòstol, «proveu els esperits per si són de Déu». 3 Si, doncs, el qui es presenta perseverava trucant i, després de quatre o cinc dies, es veia que suporta amb paciència els greuges que li han fet i la dificultat de l’admissió i que persisteix en la seva demanda, 4 que li concedeixin l’entrada, i que s’estigui uns quants dies a l’hostatgeria. 5 Després s’estarà al noviciat, on han d’estudiar, menjar i dormir. 6 Que se’ls destini un ancià que sigui capaç de guanyar les ànimes, el qual ha de vetllar damunt d’ells molt atentament. 7 Que es preocupi de veure si cerca Déu de veritat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions. 8 Se li han de dir per endavant totes les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu. 9 Si mantenia la promesa de lligar-se a la comunitat, al cap de dos mesos se li ha de llegir tota sencera aquesta Regla, 10 i dir-li: «Vet aquí la llei sota la qual vols militar: si pots observar-la, entra; i si no pots, ves-te’n lliurement». 11 Si encara persistia, aleshores que el duguin de nou al noviciat, i que es torni a provar fins on arriba la seva paciència. 12 I al cap de sis mesos se li ha de llegir la Regla, a fi que sàpiga a què es vol comprometre. 13 I si encara persisteix, al cap de quatre mesos, que se li torni a llegir una altra vegada la Regla. 14 I si, després d’haver-s’hi pensat, prometia de complir totes les coses i d’observar tot el que li manin, llavors sigui admès a la comunitat; 15 però ha de saber que la llei de la Regla estableix que a partir d’aquell dia no li serà lícit d’anar-se’n del monestir 16 ni de sostreure el coll al jou de la Regla, que després d’haver-s’ho pensat tant pogué refusar o acceptar. 17 El qui ha de ser admès, que prometi a l’oratori, davant de tothom, de lligar-se a la comunitat, de comportar-se com a monjo i de ser obedient, 18 davant de Déu i dels seus sants, perquè, si mai obrava altrament, sàpiga que ha de ser condemnat per aquell de qui es burla. 19 Farà d’això que ha promès una cèdula de petició a nom dels sants, les relíquies dels quals es troben allà, i de l’abat, que hi és present. 20 Aquesta cèdula, que l’escrigui de pròpia mà, o bé, si no sap de lletra, que demani a un altre que la hi escrigui, i que el novici hi faci un senyal i la posi ell mateix damunt l’altar. 21 Un cop la hi hagi dipositada, començarà tot seguit el novici aquest verset: «Rebeu-me, Senyor, segons la vostra paraula i viuré: que no em vegi confós en la meva esperança». 22 Tota la comunitat repetirà tres vegades aquest verset, i hi afegirà el «Glòria al Pare». 23 Aleshores el germà novici es prostrarà als peus de cada un, perquè preguin per ell; i que ja des d’aquell dia se’l consideri de la comunitat. 24 Si posseeix béns, o que abans els distribueixi als pobres, o que amb una donació legal els cedeixi al monestir, sense reservar-se res de res, 25 com qui sap que des d’aquell dia no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos. 26 Tot seguit, doncs, a l’oratori, li trauran els seus vestits que portava i el vestiran amb els del monestir. 27 Els vestits que li han tret, es conservaran guardats al vestuari; 28 perquè, si mai per instigació del dimoni consentia a anar-se’n del monestir —Déu no ho permeti—, aleshores, que el despullin dels vestits del monestir i que l’expulsin. 29 Però que no li donin aquella seva cèdula que l’abat prengué de damunt l’altar, sinó que es guardi al monestir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El capítol 58 és segurament un text que tenim molt present en els nostres primers anys de vida monàstica, especialment durant el postulantat i el noviciat i potser fins a la professió solemne, en el període on se’ns han de dir per endavant totes les coses dures i aspres per les quals es va a Déu. Però el que ens diu en aquest capítol sant Benet tal volta ho oblidem poc després de fer la professió solemne i no hauríem d’oblidar-ho perquè perdre el fervor novell o pensar que un cop signada la cèdula de professió damunt l’altar ja hem obtingut una mena de carnet, de títol o de diploma de monjo, seria erroni. La nostra vertadera professió solemne la farem al final del camí quan arribem davant del Pare, fins aleshores tot es avançar cap al Senyor, anar conformant-se a la seva voluntat i a la imatge del Crist; o al menys hauria de ser així. Al final d’aquest camí hi ha la vida eterna, i això no ha de ser pas cap motiu d’angoixa ans al contrari ho ha de ser de joia en estar certs de que al final d’aquesta vida terrena ens espera el Pare de la misericòrdia.

Nosaltres proposem però és Déu, sols Déu qui disposa; nosaltres ens fem plans i Déu ens els canvia a la seva conveniència; però això si hi pensem una mica, tampoc ens ha de provocar angoixa ja que si Déu és amor res podem témer d’Ell. Potser ens havíem plantejat de venir al monestir a trobar la pau, això dèiem, i tal volta pensem cada dia que aquesta pau és ben diferent a com l’havíem imaginat. Potser ens havia passat pel cap que al monestir seriem tal o qual altre càrrec o tindríem aquella o l’altra responsabilitat o faríem una o altra feina relacionada més directament amb la nostra vida d’abans d’entrar al monestir i aquí novament Déu disposa i sovint qualsevol pla que puguem fer provoca una mirada condescendent del Senyor dient-se per a Ell mateix «que lluny estàs de la realitat, deixa’m fer a mi i no et capfiquis tu per controlar la teva vida, deixa-la a les meves mans, confia’t a mi». Aquesta hauria de ser la realitat, la nostra actitud, deixar-nos en mans del Senyor i posar els nostres dons i talents i també les nostres febleses tant físiques com morals, a les seves mans i no cercar o defugir mai tal o tal altra dificultat o responsabilitat, perquè quan som nosaltres els qui li volem dir a Déu el que Ell ha de fer, al final, ens n’adonem o no, acabem vençuts per la seva força, per la força del seu amor. Si obrem d’altra manera podem escoltar com aquell ric de l’Evangeli segons sant Lluc «Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà? Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu.» (Lc 12,20-21). O acabar essent com el fariseu del mateix Evangeli segons sant Lluc que li deia al Senyor al temple tot pregant: «Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes (...) ni sóc tampoc com aquest publicà.» (Lc 18,11). Perquè aleshores és cert que no som com el publicà, creient-nos millors, de fet som molt pitjors que qualsevol publicà dels nostres dies. Aquest capítol 58, tota la Regla, ens convida a apropar-nos al Senyor amb l’esperit del publicà en el temple, no gosant ni aixecar els ulls al cel, sinó donant-nos interiorment cops al pit dient-li al Senyor: «Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador.» (Lc 18, 13). És aquest el sentit últim de l’expressió «viure com a monjo» de la que ens parla sant Benet en aquest capítol; és a dir viure per al Crist, obert a complir la seva voluntat. Mai desapareixeran del tot les temptacions de rebutjar o ambicionar tal o qual altre cosa, de voler fer la nostra. Però tenim en la Regla aquell instrument que ens ajuda a vèncer qualsevol temptació, la llei sota la qual volem militar i que hem d’observar o bé marxar lliurament si veiem que no podem fer-ho així.

Els barems que ens indiquen la nostra salut monàstica també ens els diu sant Benet en explicitar allò que mostra si cerquem Déu de veritat: Zel per l’ofici diví, obediència i humiliacions. El zel per l’ofici diví és en principi fàcil de quantificar: l’assistència i la puntualitat en són bons indicadors. Però potser no n’hi ha prou amb això, que ja de per sí és important. Hi hem d’afegir el que realment vol dir l’expressió zel; és a dir pregar amb els cinc sentits posats en l’ofici diví, sense distraccions ni sucumbir per exemple a les temptacions de mirar qui entra o qui hi ha a l’església o a l’oratori. Expliquen de sant Bernat que no sabia quantes finestres tenia el refetor de Claravall, ho expliquen com a signe de que estava abstret per la lectura que hi escoltava. Potser a vegades nosaltres sabem més com va vestit qui hi ha a Vespres que no pas quin Salm hem cantat o que deia la lectura breu o la pregària final. Hem d’estar centrats en la pregària, perquè és un moment fort de contacte amb el Senyor. L’obediència i les humiliacions potser ja no són tant fàcils de quantificar, perquè podem prendre per humiliació qualsevol cosa que alteri els nostres plans, que dificulti la imposició de la nostra voluntat i en aquest mateix sentit podem entendre per obediència tant sols la que va dirigida a atendre aquesta nostra voluntat.

Paciència i perseverança no són tant sols elements ha tenir presents durant el postulantat o el noviciat, sinó al llarg de tota la nostra vida de monjos i també en la vida de qualsevol cristià. «La paciencia todo lo alcanza» escrivia Teresa de Jesús i això és ben cert i ho veien quan una impaciència menor ens consumeix perquè aquell germà o aquell hoste no ocupa el seu lloc al refetor; perquè el silenci durant l’ofici diví se’ns fa massa llarg, perquè la lectura o el lector del refetor no ens satisfà i així en tants altres moments. Ja diu sant Benet que participem dels sofriments del Crist amb la paciència. Com diu la Declaració del Capítol General de l’Orde Cistercenc de l’any 2000, que estem escoltant aquests dies d’Advent al Capítol ens cal: «exercitar la paciència, que ens ajuda a suportar les malalties del cos i de l’ànima, l’afebliment de les nostres facultats i el pes de la vida comunitària.» (Declaració 66).

ELS QUI FALTEN EN QUALSEVOL ALTRA COSA

De la Regla de sant Benet
Capítol 46

1 Si algú en qualsevol feina, treballant a la cuina, al rebost, en un servei, al forn, a l’hort, en algun ofici o a qualsevol lloc, comet algun mancament, 2 o trenca o perd alguna cosa, o fa alguna altra falta sigui allà on sigui, 3 i no es presenta de seguida davant l’abat i la comunitat i ell mateix espontàniament en dóna satisfacció i declara el seu mancament, 4 sinó que és sabut per un altre, serà sotmès a una correcció més dura. 5 Però si es tracta d’un pecat secret de l’ànima, que el manifesti només a l’abat o als ancians espirituals 6 que sàpiguen guarir tant les ferides pròpies com les dels altres, no pas descobrir-les i fer-les públiques.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escoltàvem aquesta setmana de boca de sant Lleó el Gran: «entén bé quina ha de ser la teva conducta i quin és el premi que se’t promet. El qui és la misericòrdia vol que siguis misericordiós, el qui és la justícia desitja que siguis just, perquè el creador vol veure’s reflectit en la seva criatura i Déu vol veure reproduïda la seva imatge en el mirall del cor humà mitjançant la imitació que tu acompleixes de les obres divines» (Sermó sobre les benaventurances). Aquesta imatge de Déu que portem dins nostre la desfigurem quan pequem i l’enterbolim quan faltem; és a dir quan deixem de ser justos o misericordiosos.

Sembla que sant Benet estableix una gradació de les nostres culpes, culpes que són sempre fruit de les nostres febleses tant físiques com morals, i si bé hi ha faltes molt greus i faltes greus, el més habitual és que fem faltes lleus, mancances, petites coses que qui sap si més per comoditat que per maldat ens allunyen també de Déu. Aquest sentir-se sempre en presència de Déu del que ens parla sant Benet l’hem de mantenir tothora i en tot lloc i mirar de no cometre cap mancament. Inevitablement però, el cometrem i aleshores el més important és reconèixer-ho i donar-ne satisfacció, com diu sant Benet; no es tracta tant d’una mena d’humiliació pública com del fet d’adonar-nos-en de la mancança, és aquest un pas ineludible i imprescindible per a fer propòsit d’esmena i poder seguir avançant cap al Crist. Sant Benet destaca aquí l’espontaneïtat del reconeixement de la falta, superant la temptació natural d’ocultar-la o fins i tot, Déu no ho vulgui, d’intentar d’atribuir-la a un altre. Potser són actituds una mica infantils aquestes d’ocultar o carregar a un altre les nostres faltes, però que si hi pensem una mica, sovint ens passen pel cap, al menys les cometem de pensament sinó d’obra.

Errar és humà, reconèixer l’error és profundament cristià. Reconèixer no pel simple fet de reconèixer-lo i quedar-nos aquí, sinó reconèixer-lo per esmenar-nos, per no caure en la temptació de preocupar-nos profundament per mantenir la nostra imatge idealitzada i acabar per tenir problemes per tolerar qualsevol tipus de desaprovació o crítica, sentint-la com un atac personal generador de rancor. La clau és reconèixer nosaltres mateixos la nostra mancança i no esperar a que sigui un altre qui la descobreixi, perquè tant sols així mostrem que no desesperem mai de la misericòrdia de Déu, que no desconfiem de la seva misericòrdia que és infinita.

Sant Benet però fa distincions, fa accepció de faltes, perquè diu que hi ha faltes i faltes; n’hi ha algunes que afecten al secret de l’ànima, aquelles que ens provoquen ferides que no es guareixen pas descobrint-les i fent-les públiques, sinó tant sols amb ajut espiritual. Hem de ser doncs també prudents a l’hora de descobrir les faltes dels altres no sigui que ho fem per creure’ns destinats a la grandesa tendint a creure que som naturalment especials, que formem part d’una classe diferent, d’una mena d’elit i que nosaltres ho fem tot bé i que mereixem el millor; no sigui que això ho fem moguts en sentir-nos superiors als altres i impulsats per una recerca incessant per mostrar el nostre domini, mentre ens neguem a ser responsables dels nostres errors i mal comportament i en culpem als altres d’aquest nostre mancament.

No hem de perdre mai de vista que el que cerquem, reconeixent una nostra falta o descobrint-ne la del germà; no pot pas ser per sentir-nos obligats a mostrar els nostres assoliments; cercant de destacar de manera generosa les nostres qualitats i buscant d’edificar una visió idealitzada de la nostra pròpia persona, pensant de merèixer sempre un tracte especial que ens fem a mida de la nostra conveniència i que a la pràctica consisteix en blasmar, difondre o fer mofa de les faltes dels altres i a dissimular, amagar o minimitzar les nostres pròpies. El que hem de buscar reconeixent les nostres de faltes és avançar més i més cap a Déu, mirar de recuperar aquella imatge divina que hi ha en nosaltres i que massa sovint oblidem de cuidar-la cada dia, a cada moment, en cada instant de la nostra vida. No podem descansar mai de Déu, no podem fer mai vacances de Déu si volem viure la nostra vida de cristians, de seguidors del Crist, en plenitud i amb sinceritat de cor. Ens ho diu sant Benet: en qualsevol feina i en qualsevol lloc; sempre som imperfectes seguidors del Crist, sempre ens hem d’intentar emmirallar en el Crist, sempre hem d’estar atents i disposats a guarir tant les ferides pròpies com les dels altres i sobretot disposats a no ferir als altres.

Iniciem avui un nou any litúrgic, el temps d’Advent per preparar-nos a la celebració del naixement del Fill de Déu fet home com nosaltres llevat del pecat. El fet de l’Encarnació de Déu que es fa home com nosaltres, ens mostra el realisme de l’amor de Déu. L’obrar de Déu, en efecte, no es limita a les paraules, és més, podríem dir que Ell no es conforma amb parlar, sinó que se submergeix en la nostra història i assumeix sobre seu la limitació i el pes de la vida humana, la nostra limitació i la nostra càrrega. El Fill de Déu es va fer veritablement home, va néixer de la Verge Maria, en un temps i en un lloc determinats, va créixer en una família concreta, va formar un grup de deixebles, va instruir als Apòstols per a continuar la seva missió, i va acabar la cursa de la seva vida terrena a la creu, és a dir va morir com nosaltres morirem. Aquesta manera d’obrar de Déu és el model per a interrogar-nos sobre la realitat de la nostra fe, que no ha de limitar-se a l’àmbit del sentiment, de les emocions, de les paraules; sinó que ha d’entrar en el concret de la nostra existència, ha de tocar la nostra vida de cada dia i orientar-la també de manera pràctica; no podem viure una fe de façana. Déu no es va quedar en paraules, sinó que ens va indicar com viure-les, compartint la nostra mateixa experiència, menys en el pecat. La fe té un aspecte fonamental que afecta no sols la ment i el cor, sinó tota la nostra vida. (Cf. Benet XVI, Audiència General 9 de gener de 2013).

El nostre obrar, si som, si volem ser realment imitadors del Crist no es pot limitar a les paraules, s’ha de concretar en cada moment de la nostra vida, en qualsevol moment d’aquesta. No és fàcil, la temptació a ser cristians en horari laboral, a fer vacances, a descansar de Crist sempre existirà, però mai hauria d’existir. Si realment Crist és el centre i l’objectiu de la nostra vida, si estem enamorats d’Ell, ni voldrem ni podrem fer vacances del Crist, el tindrem sempre present. Això sembla una tasca impossible, però tant sols amb l’ajut de l’Esperit la podem anar fent possible dia a dia, allí on estiguem en cada moment de la nostra vida, allí on Déu ens cridi en cada etapa del nostre camí cap a Ell.

LA MESURA DEL MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 39

1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: "Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa". 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Expliquen que a Tarragona el juliol de 1936 el primer convent en ser cremat fou el de les clarisses, situat al passeig de les palmeres, al terreny on avui hi ha un important hotel; la veu popular explica que una de les monges, afortunadament totes van salvar la vida, digué com un plany; “fixa’t quina mala sort, tot just avui ens cremen el convent quan teníem el bacallà a l’aigua per fer-lo demà”. És una anècdota que no vol pas dir que aquelles pobres religioses fossin unes golafres, sinó que ens ve a mostrar com a vegades en la vida comunitària donem importància a coses que realment no la tenen tant i tal volta és conseqüència de que el ritme de la vida diària se’ns fa monòton, sobretot quan perdem de vista el que és el principal, seguir al Crist i descobrir-lo cada dia en la seva Paraula, en l’Eucaristia, en els altres.

Malgrat que tot allò relacionat amb els àpats i el sosteniment alimentici no pugui ser considerat primordial en la vida monàstica, no per això sant Benet li presta una atenció menor. Li dedica concretament de manera directa o indirecta sis capítols, que no són pocs. Com no podria ser d’altra manera en aquests capítols s’hi reflecteixen també les idees fonamentals de la Regla: la moderació, l’igualitarisme asimètric prestant més atenció als febles i l’al·lèrgia a l’ociositat, ben representada per la presència de la lectura durant els àpats, com si no ens fos permès de perdre el temps en converses ocioses amb el veí de taula o menjar badant mentalment en coses mundanes.

Sant Benet es preocupa doncs de que la taula sigui servida amb caritat, que els malalts, els ancians i els infants siguin atesos amb bondadosa condescendència, que la lectura no falti sempre atesa per un lector que no s’allunyi de Déu per l’esperit de la vanitat, que al refetor no se senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix, que es mengi sense caure mai en la disbauxa ni l’enfit, que es begui, si no hi ha més remei, sense caure mai en la sacietat ni encara menys en l’embriaguesa i que tot es faci a les hores indicades. Per no ser un tema principal, Déu n’hi do del que ens aconsella sant Benet d’acomplir.

Aquí com sempre podríem dir que vivim altres temps, que si aleshores es llegia al refetor potser ara s’hi podria veure la televisió; si no s’hi parlava, potser ara podem fer-ho i així uns llargs etcèteres. El sentit pel que sant Benet estipula totes aquestes coses no ha canviat pas i la lectura, el silenci, la sobrietat i tota la resta continuen tant vigents com sempre. No són valors d’ahir, són valors monàstics d’ahir i d’avui, perquè són la plasmació pràctica dels valors fonamentals de la Regla com la humilitat, l’obediència, el mateix silenci i en definitiva la conversió de costums.

Podríem dir que si em ve de gust parlar quan menjo, hi tinc tot el dret; si em plau menjar quan vulgui, hi tinc tot el dret; si m’abelleix menjar tal o qual altra cosa i beure sense tanta moderació, hi tinc tot el dret i és cert, hi tenim el dret; però no hem vingut al monestir a fer la nostra de voluntat sinó la d’aquell qui ens hi ha cridat i la Regla, els consells del nostre pare sant Benet, no són sinó una plasmació d’aquesta alta voluntat. Si caiem en la temptació d’improvisar cada dia, de fer de la nostra voluntat, per no dir del nostre caprici, la norma, no som vertaderament monjos; no vol dir pas que siguem males persones, simplement que per fer el que ens vingui de gust no calia venir al monestir. Nosaltres no vivim aquesta nostra vida obligats o per força, com podria ser en una institució penitenciaria o fins i tot en un col·legi o a l’exèrcit. Nosaltres hem escollit voluntàriament de seguir al Senyor, a qui es pot seguir de moltes maneres diferents, però nosaltres ens hem sentit cridats a seguir-lo ara i aquí i per tant ho hem de fer sempre de bon grat perquè som nosaltres els qui ens hem de convertir al Senyor en aquesta comunitat que segueix una Regla i no pas tota la comunitat s’ha de convertir als nostres desitjos cada dia diferents.

Que els àpats no són un detall menor en la nostra vida hi ha un element físic, arquitectònic, que ens ho mostra amb força: el refetor. L’escenari, el marc dels àpats comunitaris, en els monestirs que segueixen la Regla de sant Benet i encara més concretament en els monestirs cistercencs, amb la seva mateixa estructura deixa patent la transcendència de l’acte perquè esdevenen un marc més que solemne. I no sols el refetor ja que la mateixa estructura del claustre dedica una ala a la refecció, on hi ha la cuina i el refetor; al cap i a la fi és una escenificació de la importància que sant Benet dona al manteniment del cos, sense excessos, però de manera convenient ja que és un regal del Senyor del que ens cal tenir sempre cura.

Els orígens de tot plegat els hem escoltat aquest darrers dies de boca de Joan Cassià en les seves Institucions que llegim a la lectura de col·lació. Però també en les Col·lacions ens diu: «d’una banda, hem de prevenir-nos per no relliscar pel pendent d’una apetència voluptuosa en el menjar fins a arribar a una relaxació que podria ser fatal, ni anticipar l’hora fixada, ni abandonar-nos al plaer de les menges extralimitant-nos en elles. Però convé, per una altre banda, prendre l’aliment i tenir el somni deguts al temps establert, qualsevol que sigui la repugnància que sentim. No oblidem que un i altre extrem són temptacions de l’enemic. Però la caiguda sol ser més greu per un dejuni immoderat que per un apetit satisfet. Perquè amb aquest es pot portar, amb l’ajuda de la compunció, una vida moderadament austera; amb l’altre, és impossible.» (Col·lacions, XVII).

Moderació contra desaforament, contenció contra sens mesura; com escriu el mateix Joan Cassià: «En realitat, i apurant una mica les coses, la naturalesa no exigeix per a la seva subsistència més que el menjar i beguda quotidianes. Tota la resta, per molt que fem per obtenir-ho i conservar-ho, sempre serà aliè a la necessitat, com ho prova l’experiència de la vida. Però com això no és indispensable sinó superflu, només preocupa als monjos tebis i vacil·lants en la seva vocació; mentre que el que és de debò natural no deixa de ser motiu de temptació, fins i tot per als monjos més perfectes, malgrat que la seva vida transcorri en la solitud del desert.» (Col·lacions, VIII).