diumenge, 20 de novembre del 2016

EL LECTOR SETMANER

De la Regla de sant Benet
Capítol 38

1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fóra feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La Regla ens parla avui dels lectors setmaners, de la lectura i de les dues condicions per aprofitar-la: escolta i silenci. Sant Benet ens parla d’un servei a la comunitat, com ho és també la cura dels malalts i dels grans, dels quals ha fet esment als capítols anteriors. El monjo és aquell qui escolta, el qui escolta la Paraula de Déu i que, fins i tot durant els àpats, segueix nodrint-se espiritualment. L’actitud d’escolta del monjo és constant, com si es tractés d’una formació permanent, en la qual sant Benet dona especial importància a la lectura de la Paraula, tant en privat com en els actes comunitaris.

El costum de la lectura durant els àpats hauria començat en els monestirs de la tradició de sant Basili, mentre que sembla que els monjos de tradició egípcia menjaven en silenci absolut. Per Cassià, és en primer lloc una manera d’evitar les xafarderies o fins i tot conflictes entre germans durant els menjars. El propòsit de la lectura és inicialment preservar el silenci però més tard, la tradició agustiniana i Cesari d’Arles, donen a aquest costum una dimensió espiritual, s’ha d’alimentar la ment amb la Paraula de Déu, al mateix temps que es nodreix el cos per l’aliment material. Sant Benet fa una referència molt concreta al silenci, que ha ser absolut durant el menjar, on si cal demanar alguna cosa s’ha de fer amb discreció, evitant de trencar el silenci al refetor. Un silenci actiu ja que propicia l’escolta de la Paraula de Déu i dels escrits dels pares. Un altre punt important, que s’anomena al principi i al final del capítol, és que aquesta lectura es realitzi amb dignitat, amb la finalitat d’edificar els oients. Cal tenir en compte el fet que en aquell moment el nombre de germans que sabien llegir era restringit, molt baix. Sant Benet, que en altres punts de la Regla insisteix tant a no fer accepció de persones o no trencar l’ordre de la comunitat regit per l’antiguitat, aquí si que contempla que llegeixi aquell qui pot fer arribar la lectura als germans amb claredat i fent-la comprensible, edificant els altres. Adverteix però que el lector no s’enorgulleixi de la seva lectura, d’aquí que li calgui demanar abans la benedicció, que remarca el caràcter de servei d’aquesta tasca.

Per sant Benet l’actitud del lector ha de ser similar a la del lector a l’ofici diví. S’ha d’intentar transmetre el text de manera clara; deixant de banda els sentiments personals, fins i tot si el text mou el lector a la discrepància o a l’avorriment. La lectura ha de ser un instrument perquè el text arribi a l’oient amb la seva puresa i nuesa, i deixant a cadascú la tasca de desenvolupar els seus propis sentiments i respondre al text per si mateix i no pels sentiments o emocions del lector. Es fa difícil d’entendre un text si el lector tracta de transmetre les emocions que el text li desperta. Que es pugui, com diu sant Benet «escoltar amb gust les lectures santes» (RB 4,55). Com escriu Dom Leclercq, el lector ha de realitzar una lectura acústica, ja que no es comprèn sinó allò que s’escolta. A casa nostra, gràcies a Déu, tenim bons lectors que ens fan arribar els textos amb claredat, nitidesa i objectivitat i així ens ajuden a créixer espiritualment.

Els llibres llegits en l’època de sant Benet deurien ser fonamentalment i potser exclusivament els de l’Escriptura. Malgrat això, es pot pensar que el tema d’aquesta lectura també cobria tots els llibres esmentats en l’últim capítol de la regla quan sant Benet escriu: «¿quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? O bé, ¿quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador? I, encara, les Col•lacions dels Pares i les Institucions i les seves Vides, i la Regla del nostre pare sant Basili, ¿què són sinó instruments de virtut per a monjos de vida santa i obedients?» (RB 73,3-6). Avui l’amplitud de les publicacions ens permet escoltar una major varietat de lectures. Al llarg dels anys escoltem la Bíblia diverses vegades tota sencera i també la Regla i un seguit d’obres, algunes ens poden arribar o agradar més que d’altres, però si que entre totes ens donen una quantitat impressionant d’informació sobre diversos temes; però el fet és que un grup de germans escoltem junts, any rere any, les mateixes lectures i això ajuda o hauria d’ajudar a formar una unitat, tot i que cadascú hi doni la seva resposta personal. Aquest és un altre aspecte de la dimensió de la vida monàstica benedictina, escoltar en comunitat.

I, què hem de llegir? Procurem a la col•lació escoltar textos patrístics o espirituals una mica més profunds que al refetor, on potser la capacitat de concentració no és tan elevada. En un i altre lloc la lectura ens va endinsant en l’espiritualitat, ens actualitza el magisteri o ens apropa a la biografia de diversos personatges protagonistes actuals o passats de l’Església. El monjo és aquell qui escolta, aquell disposat a obrir-se per aprendre cada dia una mica més, aprofundint així la nostra fe amb la lectura de les experiències i els estudis d’altres companys nostres de viatge en el seguiment de Crist. A la fi de la nostra vida haurem escoltat molts llibres, alguns ens hauran enriquit i altres fins i tot els recordarem. Tots però els haurem escoltat si hi parem l’orella atenta per a aprendre’n alguna cosa o treure’n algun profit.

diumenge, 13 de novembre del 2016

EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS

De la Regla de Sant Benet
Capítol 72

PROFESSIÓ TEMPORAL DE F. JURIJUS ŠONLINSKIS I F. LLORENÇ VILLAGRASA

1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.

De la carta als Romans 12,9-21

9 Que l’amor no sigui fingit. Fugiu del mal, abraceu-vos al bé. 10 Estimeu-vos afectuosament com a germans, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres. 11 Esforceu-vos a ser sol·lícits. Sigueu fervents d’esperit, serviu el Senyor. 12 Que l’esperança us ompli d’alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració. 13 Feu-vos solidaris de les necessitats del poble sant. Practiqueu amb deler l’hospitalitat. 14 Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. 15 Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. 16 Viviu d’acord els uns amb els altres. No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis. 17 No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom. 18 Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom. 19 Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà; deixeu que actuï el càstig de Déu, tal com diu l’Escriptura: A mi em toca de passar comptes, jo donaré la paga, diu el Senyor. 20 Més aviat, si el teu enemic té fam, dóna-li menjar; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap. 21 No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé.

Exhortació del P. Abat Octavi Vilà

Estimats fra Iurius i fra Llorenç,

Avui us comprometeu amb Crist davant d’aquesta comunitat. El Senyor us ha preguntat «Qui és l’home que vol viure la vida i desitja veure dies feliços?» (RB Pròleg 39) i vosaltres generosament heu contestat «jo».

Us comprometeu a cercar Déu en aquesta comunitat i el Senyor espera de vosaltres que cada dia respongueu amb fets a aquest compromís vostre que expressareu prometent obediència, estabilitat en el monestir i conversió de costums. Aquests vots no són un objectiu en si mateixos sinó que són un mitjà per cercar Déu en el silenci, en la solitud, en la pregària, en el treball i en la lectura divina, tot en comunió fraterna. Ja fa més d’un any que vàreu arribar al monestir, heu pogut conèixer de prop la nostra vida i ja heu descobert que és un camí forçosament estret on no tot són flors i violes i en el qual cal tenir sempre present el vertader i únic objectiu que és cercar Déu. Per això, conscients de la vostra migradesa i també de la migradesa de la comunitat a la qual us incorporeu, heu demanat la misericòrdia de Déu i la nostra. «No desesperar mai de la misericòrdia de Déu» (RB IV,74) és quelcom fonamental per avançar en aquest camí estret que avui inicieu amb el vostre compromís d’una manera més intensa fent la professió per tres anys.

A avançar us hi ajudarà tenir un bon zel, sent zelosos «per l’ofici diví, per l’obediència i per les humiliacions» (RB LVIII,7), pacients en la tribulació i constants en l’oració, com ens diu l’apòstol en el capítol de la carta als Romans que heu triat perquè l’escoltem. Ja sabeu que haureu de suportar amb paciència les febleses físiques i morals dels altres i nosaltres les vostres. Us serà més fàcil si no cerqueu allò que us sembli útil per a vosaltres sols, tenint més aviat present el que és útil als altres, així practicareu la caritat fraterna i coherents amb l’opció de vida que heu triat sereu també fidels al manament del Senyor d’estimar els germans com a vosaltres mateixos; o com diu la carta als Romans, que no us tingueu per més del que sou, ni ens hi tingueu a nosaltres. Heu estat escollits pel Senyor, Ell és qui us ha cridat a seguir-lo més de prop i heu acceptat lliurement de seguir el seu mestratge perseverant i participant dels seus sofriments amb la paciència fins a merèixer compartir el seu regne i fer-ho en aquesta comunitat que, imperfecta com és, us acull. Així és la vida del monjo, una pacient i activa espera del regne, un caminar dia a dia cap a Crist.

Sant Pau ens diu que ens hem de deixar transformar i renovar per Déu per tal de reconèixer la seva voluntat. Coneixent-vos a vosaltres mateixos arribareu al temor de Déu i el temor de Déu porta a estimar-lo. Temeu Déu amb amor, sigueu temorosos de Déu, però perquè l’estimeu per damunt de tot; perquè Ell ompli de sentit la vostra vida. Prometreu obediència, això és consagrar la vostra llibertat a Déu reconeixent així que sou creació seva i que voleu servir-lo amb la mateixa obediència amb què Crist obeí el Pare; sent pobres com Crist fou pobre i sent casts com Ell ho fou. Al clos del monestir la nostra vida ha de ser una vida de recerca de Déu, un pelegrinatge vers el regne en el qual, per bé o per mal, no estareu sols.

Fareu camí en aquesta comunitat a la qual us lligueu pel vot d’estabilitat. Això no significa restar aturats, estàtics en la vostra manera de fer o de pensar; sinó estar promptes per canviar els costums una mica cada dia fins que al final de la jornada estigueu a punt per trobar-vos davant del Senyor. Per a fer aquest camí us cal estar confiats en el Senyor, no cercar la salvació només amb els vostres migrats i humans recursos, en el vostre pensament, la vostra habilitat, els vostres talents. Emprar el que Déu us ha donat en benefici seu i alhora confiar-li les vostres febleses tan físiques com morals i per damunt de tot esperançats en la seva infinita misericòrdia.

Inicieu una nova etapa del vostre camí monàstic, més compromesa amb Crist i amb aquesta comunitat. Una comunitat amb tot allò de bo i de no tant bo que te; perquè avui us arreleu també una mica més a aquesta comunitat vivint el vostre vot d’estabilitat. Certament en veure-la imperfecta no us en podreu estar de ser-ne crítics, però procureu que aquesta crítica sigui sempre constructiva i mai corrosiva.

Estimant els vostres vots, aquests que avui per primer cop i amb caràcter temporal feu davant del Senyor i d’aquesta comunitat, és com trobareu l’alegria i rebreu la benedicció de Déu si persevereu en la seva recerca. El Senyor us ha cridat aquí a cercar-lo, vosaltres heu respost a la seva crida, afanyeu-vos cada dia a recordar-ho, a tenir-ho sempre present. A convertir-vos cada dia. La conversió és una gràcia que desperta la consciència de les nostres mancances portant-nos per la humilitat, a l’encontre personal amb Déu. No és sols una intenció, un comportament exterior que pugui ser avaluat pels altres; és una transformació interior que es reflecteix en el dia a dia, en la relació amb els altres i amb els germans de comunitat primer que tot.

Estimats fra Iuri i fra Llorenç, rebreu avui la Regla, un text en el qual ja uns heu anat endinsant en els darrers mesos; observant-la fidelment podreu arribar a la caritat perfecta, podreu unir-vos més estretament amb Déu amb aquest nou títol de la professió religiosa. El nucli de la Regla i l’essència del monjo són l’estabilitat, la conversió de costums i l’obediència, si us neguéssiu a observar el que prometreu per la vostra cèdula de professió davant de Déu demostraríeu no participar ni confiar en la misericòrdia del Senyor. Però tingueu per cert que el camí és llarg, a voltes planer, a voltes costerut, fins i tot amb revolts perillosos; no en fugiu esporuguits, seguiu caminant confiats que qui us crida és Crist, el Fill de Déu fet home i vencedor de la mort. Com escriu Elred de Rievall «cal elegir-lo per damunt de tot, per gaudir d’Ell, perquè és l’origen de l’amor; ens cal desitjar-lo per damunt de tot perquè és com el llit del riu i el impuls de l’amor, i en abastar-lo, com que haurem estimat perfectament un bé perfecte, la felicitat serà també perfecte» (Speculum caritatis III,26). Calceu-vos les sandàlies de la humilitat, preneu el bastó de l’obediència, pengeu-vos el sarró de l’estabilitat i cobriu-vos amb la conversió i seguiu caminant. Tota la comunitat us hi ajudarem i us desitgem ja ara un bon camí i us diem benvinguts.

diumenge, 6 de novembre del 2016

QUINA HA DE SER LA MESURA DE L’EXCOMUNIÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 24

1 Segons la mena de falta s’ha de mesurar l’abast de l’excomunió i del càstig. 2 L’apreciació de les faltes dependrà del judici de l’abat. 3 Si un germà ha caigut en faltes lleus, se’l privarà de participar a la taula. 4 El qui així hagi estat privat de la taula comuna seguirà aquesta norma: a l’oratori no entonarà salm ni antífona, ni recitarà cap lliçó, fins que hagi satisfet. 5 Menjarà tot sol després que hagin menjat els germans; 6 de manera que si, per exemple, els germans mengen a l’hora sisena, aquell germà a la novena; si els germans a la novena, ell al vespre, 7 fins que obtingui el perdó amb una satisfacció adequada.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Hi ha diferents menes de faltes, n’hi ha de lleus i n’hi ha de greus; però en unes i en altres, tot i que en diferent mesura, la penitència és l’apartament, l’exclusió del ritme diari de la comunitat fins a obtenir el perdó amb una satisfacció adequada, restant l’afectat sol a la taula i mut en la pregària comunitària al cor. Així ho estableix sant Benet que ens presenta tres elements: la causa, la sanció i els autors: el de la culpa, imputat o investigat que es diu avui, i el qui imposa la sanció, el jutge que és l’abat de qui depèn el judici i l’apreciació de les faltes.

Per sant Benet hi ha quatre motius en l’origen de les faltes: la desobediència, l’orgull, la murmuració i el menyspreu. ¿Considerem encara avui un càstig, un donar satisfacció, com diria la Regla, l’exclusió de la taula comuna o l’apartament a l’oratori? Potser amb un cop d’ull veuríem que pot ser ben bé a l’inrevés, que per més d’un seria un càstig compartir tota una jornada completa amb la comunitat. Certament l’exclusió té avui un significat nou, no és lliga tant a la culpa sinó a la incapacitat d’integrar-se en un grup establert, al qual, per cert, ens hem incorporat voluntàriament cercant un lloc on seguir la crida del Senyor. L’exclusió és el resultat d’aquesta dificultat d’integració; l’exclòs, l’excomunicat, és aquell qui no pot o no vol seguir les mínimes normes comunes i el ritme de la vida del grup que va escollir per cercar Déu de veritat.

Per sant Benet, en canvi, l’exclusió està lligada a la culpa i és proporcionada a ella; no pas per no compartir idees concretes, sinó per mancar en alguna cosa a la vida comunitària. Avui, fins i tot en faltes greus, la sanció, la pena o la solució es consensua amb qui ha faltat, de tal manera que és de fet l’afectat qui demana per exemple deixar la comunitat un temps concret. Però hi ha una altra forma més evident, freqüent i estesa d’exclusió i és quan nosaltres mateixos ens l’apliquem. De ben segur que mai amb la idea d’autoexcomunicar-nos o sancionar-nos per faltes comeses, ni menys encara per satisfer qualsevol mancança a la caritat. Més aviat amb la nostra actitud i els nostres actes excomuniquem tota la resta de la comunitat; és l’actitud del «ja s’ho faran», «a mi que em deixin tranquil i no em maregin».

Els altres membres de la comunitat els excomuniquem i de fet ens autoexcomuniquem de pensament, paraula, obra i omissió. De pensament quan ens anem formant el nostre propi món, el nostre monestir particular fet a mida nostra que poc a poc va tenint molt poc a veure amb l’origen de la nostra vocació, ens fem una regla a mida. Ho fem de paraula quan caiem en allò que sant Benet blasma tantes vegades, que és la murmuració. Ho fem d’obra amb grans i amb petits detalls de cada dia. Ho fem per omissió quan ens autoexcloem de tants actes comunitaris com poden ser la pregària, la recreació o la taula. Així de pensament, paraula, obra i omissió en autoexcomuniquem, de fet trenquem els vots que vàrem fer davant Déu, no pas a cap superior concret, sinó aquells que vàrem dipositar sobre l’altar com a ofrena; i alhora trenquem també els lligams amb la comunitat, ens muntem una vocació idiorítmica, al nostre gust. Sempre trobarem excuses per justificar les nostres mancances davant dels altres, però, desenganyem-nos, a Déu no el podem convèncer i a voltes ni a nosaltres mateixos; cadascú sap molt bé què pot fer i què no pot fer, què ha de fer i què no ha de fer; i som el nostre millor jutge. Cal vigilar atentament per no caure en l’aïllament, creant-nos amb excés el nostre espai, el nostre món, fent el que creiem que ens pertoca i res més.

Sant Carles Borromeo ens deia aquesta setmana a Matines «tots som dèbils, però Déu ens ha donat mitjans amb els quals, si ho volem, podem fàcilment ajudar-nos a nosaltres mateixos. (...) ¿Vols que t’ensenyi com progressaràs de virtut en virtut, i si en l’ofici coral ja has estat atent, com ho estaràs més quan hi tornaràs, i la teva oblació serà més acceptable davant del Senyor? Escolta el que et dic: si en tu ja hi ha encesa una espurna petita d’amor a Déu, no vulguis de seguida exhibir-la, no l’exposis al vent; tingues tancat el forn perquè no es refredi i perdi calor; aparta, en tant que puguis, les distraccions, conserva’t unit a Déu i evita paraules inútils. (...) si cantes al cor, medita el que dius i a qui ho dius. (...) D’aquesta manera podrem vèncer fàcilment les dificultats incomptables que experimentem cada dia, que són inevitables pel fet que ens hi trobem enmig, i tindrem forces per a fer néixer Crist en nosaltres i en els altres» (Sermó pronunciat en l’últim sínode que va convocar).

Posar en la pregària, en la lectura de la Paraula i en el treball tot el nostre pensament, les nostres paraules i les nostres obres; posar-hi els cinc sentits. Tots els membres de la comunitat, de l’abat als novicis, som responsables de la vitalitat i del dinamisme de la Regla en la vida de la comunitat. La rutina de la vida monàstica ens dóna la possibilitat de col·locar la nostra voluntat sota la guia de l’Esperit; però no és en si mateixa un objectiu. Per superar els nostres egoismes, per aprendre a identificar els nostres interessos i a nosaltres mateixos amb la comunitat ens cal no considerar els interessos privats en oposició als comunitaris. Com planteja sant Bernat és l’alliberament de la persona mitjançant la seva plena i madura participació en la vida comuna a través de l’oblació d’un mateix, amb caràcter martirial, és a dir amb el testimoni de la nostra vida, aquella que vàrem oferir al Senyor dipositant la nostra vocació sobre l’altar el dia de la professió. Hem rebut un regal, un do de Déu, la nostra vocació. Un talent no per ocultar sinó per fer-lo a treballar; una llavor no per enterrar sinó per sembrar. A les nostres mans està fer-la rendir, fer-la créixer.