QUE AQUESTA REGLA NO ESTABLEIX TOTA LA PRÀCTICA DE LA PERFECCIÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 73

1 Hem redactat aquesta Regla perquè, observant-la als monestirs, mostrem que tenim, si més no, una honestedat de costums o un començ de vida monàstica. 2 D’altra banda, per a qui s’afanya per arribar a la perfecció de la vida monàstica hi ha els ensenyaments dels sants Pares, l’observança dels quals porta l’home fins al cim de la perfecció. 3 Perquè, ¿quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? 4 O bé, ¿quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador? 5 I, encara, les Col·lacions dels Pares i les Institucions i les seves Vides, i la Regla del nostre pare sant Basili, 6 ¿què són sinó instruments de virtut per a monjos de vida santa i obedients? 7 Encara que, per a nosaltres, peresosos, que vivim malament, i negligents, són motiu de vergonya i de confusió. 8 Tu, doncs, siguis qui siguis, que t’afanyes per arribar a la pàtria celestial, compleix bé amb l’ajut del Crist aquesta mínima Regla que hem redactat com un començament, 9 i aleshores arribaràs, amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts que ara recordàvem. Amén.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Acaba la Regla; acaba la lectura de la Regla i comença la nostra feina, el nostre camí perquè observant-la aconseguim una honestedat de costums o un començament de vida monàstica. Perquè resulta que acabada la lectura no ha fet sinó començar el nostre camí de vida monàstica. Per sant Benet la Regla marca uns mínims a partir dels quals comença el camí per avançar en la perfecció de la vida monàstica, un camí que no acaba mai, que no té altra meta que la vida eterna.

En el capítol 58 ja ens ha parlat sant Benet de que escoltar la lectura de la Regla, llegir-la, tenir-la ben apresa, aquesta llei sota la qual volem militar, és tant sols una condició per entrar al monestir, per decidir si ens veiem capaços d’observar-la o bé anar-nos-en lliurament si no podem. La Regla esdevé doncs un tast, o com diu l’Apòstol «us vaig donar llet, i no menjar sòlid, perquè no l’hauríeu pogut assimilar» (1Co 3,2). La Regla esdevé així aquest menjar suau que ens ha de fer venir fam del menjar més sòlid com és l’Escriptura i el magisteri dels Pares.

L’Escriptura és la primera norma rectíssima per a la vida humana, el mateix sant Benet ens ho ha demostrat al llarg de la Regla, amb les nombroses cites que mostren que hi poua, que és la font primera de la seva doctrina. En segon lloc la tradició, el magisteri de l’Església que ens fa sentir insistentment que hem de córrer per arribar al nostre creador. I finalment el magisteri de la vida monàstica amb les Col·lacions, les Institucions i les Regles que esdevenen per a nosaltres instruments de virtut per a esdevenir monjos de vida santa i obedients. Són aquests els cims més elevats de doctrina que ens poden portar a la virtut.

Sant Benet no pretén altra cosa pel monjo que aquest esdevingui un cercador de Déu. Per a afavorir aquest objectiu ofereix l’escriptura com a centre de la nostra vida. La cerca de Déu suposa, per al monjo cristià, el coneixement d’aquest insubstituïble font de la fe que és l’Escriptura i amb ella els principals comentaris dels Pares de l’Església. Sant Benet no ha escrit la seva Regla en un marc teòric, el text traspua realisme i experiència en tots i cadascun dels seus capítols. Sap quins poden ser els entrebancs, sap d’on venen aquests, que no és sinó de les nostres febleses tant físiques com morals, de tot allò que ens impedeix d’acomplir amb els instruments de les bones obres, amb l’obediència, amb la humilitat, amb el silenci, amb el treball. I aquí de nou, en el darrer paràgraf quasi bé del text ens torna a dir peresosos, negligents, que vivim malament i acabem per ser motiu de vergonya i de confusió.

Escrivia sant Joan Pau II en la seva Carta Apostòlica Sanctorum Altrix amb motiu del 25è aniversari de la declaració de sant Benet com a Patró d’Europa: «La vida benedictina apareix a l’Església sobretot com una ardentíssima cerca de Déu, amb la qual, en certa manera és necessari que estigui marcat el curs de la vida de tot cristià, que tendeix cap als més alts cims de doctrina i de virtut (RB, 73,9; cf. Lumen Gentium, 9; Unitatis Redintegratio, 2), fins que arribi a la pàtria celestial. Sant Benet recorre i observa aquest camí amb ànim sol·lícit i commogut, mostrant els no pocs impediments que el fan ardu, així com els perills que semblen tancar-lo i fer inútils tots els esforços; perquè l’home és esclau d’immoderades cobdícies, amb les quals a vegades s’infla de vana presumpció i a vegades s’atemoreix amb una sotsobre que esgota les seves forces (cf. RB, Pròleg, 48). Però aquest camí de vida (cf. RB, Pròleg 20) pot ser recorregut tant sols en determinades condicions, és a dir, en la mesura en què s’estima a Crist amb el cor indivís i es conserva una genuïna humilitat.»

No podem argumentar desconeixement, no pas. Sant Benet a més de dir-nos-ho al capítol 58 que ens cal conèixer ben bé la Regla sota la qual volem militar i acceptar-la o no, quedar-nos o marxar; ens ho ha recordat de nou al capítol 67 en parlar dels porters del monestir, un capítol que sembla que tancava inicialment el text, abans d’adonar-se’n de que li calia parlar-nos també de el que ens cal fer si marxem de viatge, o si ens manen coses que considerem impossibles d’acomplir, també que no ens podem prendre la llibertat de defensar o pegar a un altre; o finalment que ens hem d’obeir els uns als altres i hem d’estar plens de bon zel. Ens diu que cal que la Regla ens llegeixi sovint en comunitat, per tal de que no puguem al·legar ignorància.

Sant Benet vol preservar la nostra llibertat de decisió, ens deixa ben clar que acceptem un mínim de vida monàstica, no pas per fer-nos cada dia una regla al nostre gust, que seria un regal i no una regla, sinó per mirar d’afanyar-nos per arribar a la pàtria celestial i això no ho podrem aconseguir, no podrem obtenir aquesta gràcia, sense l’ajut d’aquesta mínima Regla, però sobretot sense la protecció de Déu i l’ajut del Crist. De nou, com no podia ser d’altra manera, el centre és Crist, perquè la Regla és fonamentalment cristològica, en cap cas egocèntrica, el model i el centre és Crist, ni tu, ni jo, ni cap altre.

Deia el papa Benet parlant de sant Benet que aquest: «qualifica la Regla com a «aquesta mínima Regla que hem redactat com un començament»; però, en realitat, ofereix indicacions útils no tant sols per als monjos, sinó també per a tots els qui busquen orientació en el seu camí cap a Déu. Per la seva moderació, la seva humanitat i el seu sobri discerniment entre l’essencial i el secundari en la vida espiritual, ha mantingut la seva força il·luminadora fins avui. Pau VI, en proclamar el 24 d’octubre de 1964 a sant Benet patró d’Europa, pretenia reconèixer l’admirable obra duta a terme pel sant a través de la Regla per a la formació de la civilització i de la cultura europea.» (Audiència General 9 d’abril de 2008).

ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El porter ha de ser un monjo assenyat, que sàpiga rebre i donar encàrrecs, madur, que es guardi de rondar d’un cantó a un altre i que faci la seva feina amb tota la dolcesa del temor de Déu i amb tot el fervor de la caritat.

Parla una llegenda d’un monjo porter de Poblet, d’aquells sempre a punt per a respondre a qui truca a la porta. Així quan un dia el rei Felip II es dirigiria amb una gran comitiva des de Saragossa a Barcelona, en un trasllat lent i laboriós, com eren els viatges aleshores, al passar per Lleida va decidir visitar Poblet, monestir del qual li havien parlat molt, però que no coneixia. El monarca va cridar a l’aposentador reial i li va dir: «Aquí et dono aquesta carta destinada a l’abat de Poblet, Dom Francesc Oliver de Boteller, perquè sàpiga que hi anem i ens prepari allotjament.» L’aposentador va galopar ràpid cap a Poblet per a complir l’encàrrec reial i hi va arribar de matinada, trucant a aquelles intempestives hores a les portes del monestir. El monjo porter tenia com demana sant Benet la cel·la vora la porta per atendre a tot aquell qui trucava fos l’hora que fos, amb precaució abans d’obrir va aparèixer per una petita finestra i li va preguntar al cavaller: «Què voleu a aquestes hores?» Aquest li va respondre amb to majestuós: «Obriu la porta al missatger del rei d’Espanya, perquè em cal que veure a l’abat ara mateix.» La petita finestra es tancà, i al cap d’una bona estona es torna a obrir. El mateix monjo, porter zelós com diu sant Benet, li torna a preguntar al cavaller què volia. «Sóc el missatger del rei d’Espanya», li tornà a dir aquest ja una mica impacient. «De qui dieu?» Preguntà el monjo. «Del rei d’Espanya», repetí el cavaller ara ja una mica contrariat. El monjo li respongué: «No coneixem a aquest senyor». El cavaller tornà tot aïrat i enutjat vers el rei Felip II i li contà el que li havia succeït,esperant que la fúria del rei esclataria contra aquell monjo irrespectuós i imprudent. Però el rei Felip II li respongué de manera pragmàtica, com pertoca a un rei assenyat i prudent: «Per què esteu tan esverat? Torneu a anar-hi i aquest cop digueu que aneu de part del senyor Comte de Barcelona, veureu com us són obertes les portes de Poblet de bat a bat». El cavaller sorprès per la reacció i l’ordre del rei tornà al monestir i hi trucà de nou. El monjo porter, sempre atent al seu servei, obri la finestra i li preguntà altre cop: «Què voleu? En nom de qui veniu?». El cavaller respongué: «De part del Comte de Barcelona, el vostre senyor». Aleshores les portes s’obriren de bat a bat.

La llegenda s’ha anat repetint amb diferents versions al llarg dels temps però el que avui ens interessa d’aquesta és el zel del monjo porter que atenia el seu servei amb tota la dolcesa del temor de Déu, perquè tot i ser de matinada la trucada a la porta, l’atengué i el seu zel el portà a no obrir-la fins que sabé ben bé qui era qui demanava per l’abat a qui transmeté l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat.

El porter és sovint el primer contacte d’un nouvingut amb el monestir. La porteria esdevé així el lloc de contacte amb el món, com les antigues portes de les ciutats que eren punt de trobada i de tràfec de persones i de mercaderies. La porteria és sovint el lloc on algunes persones tenen per primer cop contacte directe amb un monjo i el porter esdevé així la representació visible del monestir. De la seva disponibilitat, amabilitat, seny i saviesa dependrà la imatge que el qui truca a la porta s’endugui. Qui truca representa sovint la diversitat de la societat, hi ha qui és vell conegut de la comunitat, qui hi truca per demanar ajuda, perquè ve o vol venir com a hoste i també qui ho pot fer per error o per curiositat. El porter doncs cal que sigui pacient, zelós de l’horari que li cal complir i, com diu sant Benet, que sàpiga rebre i donar encàrrecs. Alhora ha de transmetre en certa manera al visitant la singularitat de la vida monàstica, per tal de no torbar en excés la nostra rutina diària.

Avui per avui però, la porteria no és l’única porta del monestir. Ja fa anys s’hi va anar unint poc a poc el telèfon, primer localitzat a la mateixa porteria i ara, quan tenim la sort de que funcioni, a qualsevol lloc del monestir. Els darrers anys s’hi ha unit el telèfon mòbil per a alguns i internet per a molts altres. Són portes obertes al món davant les quals ens cal ser a tots porters plens de seny i d’una maduresa que ens guardi de rondar d’un cantó a l’altre. Tot en aquesta vida té el seu cantó positiu i el seu cantó negatiu; les noves tecnologies, les xarxes com habitualment se les anomena o la telefonia mòbil ens poden ajudar però alhora poden ser en un moment o altre un destorb; les hem de veure sinó amb certa prevenció si amb prudència evitant la dispersió. Tanmateix com el que sant Benet demana al monjo porter. Potser avui la porteria va poc a poc perdent aquest caràcter de punt únic de trobada entre la vida monàstica i el món exterior; veiem com les mateixes visites als monjos van disminuint,si recordem el que passava fa uns anys, amb visitants setmanals o fins i tot diaris habituals, i és que la mateixa societat canvia i tard o d’hora aquests canvis arriben també al monestir. Tant la persona que ens visita passant per la porteria, com aquella que ho fa passant per un correu electrònic o una trucada l’hem d’atendre amb tota la dolcesa i caritat que puguem, tal com ens diu sant Benet, perquè poc a poc hem anat esdevenint tots porters del monestir on les portes s’han anat multiplicant. Ens cal però no oblidar la darrera part del capítol, perquè no és casual que sant Benet ens parli aquí de que no tinguem necessitat de córrer per fora, de que això no convé de cap manera a les nostres ànimes. La dolcesa i la caritat vers a qui truca a la porta, física o virtual, no ens ha de fer perdre el ritme de la nostra vida de pregària, treball i contacte amb la Paraula de Déu.

ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 59

1 Si mai algun noble ofereix el seu fill a Déu en el monestir, i el noi encara és petit, que els seus pares escriguin la cèdula de petició que hem dit abans, 2 i juntament amb l’oblació eucarística embolcallin la cèdula i la mà del noi amb les tovalles de l’altar, i així l’oferiran. 3 Pel que fa als seus béns, que a la cèdula que presenten prometin amb jurament que mai, ni per ells mateixos, ni per un procurador, ni per qualsevol mitjà, no li donaran res ni li facilitaran l’ocasió de posseir; 4 o bé, si no volen fer-ho així i volen oferir alguna cosa com a almoina per compensar el monestir, 5 que facin una donació dels béns que volen donar al monestir, reservant se’n, si ho preferien, l’usdefruit. 6 I així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l —Déu no ho vulgui—, cosa que sabem per experiència. 7 Igual ho faran els de condició modesta. 8 Aquells, però, que no tenen absolutament res, que escriguin simplement la cèdula i ofereixin el seu fill amb l’oblació davant de testimonis.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Del capítol 58 al 61 de la Regla, sant Benet ens parla de la manera d’admetre als germans. En el capítol 58 estableix el marc i en els següents ens parla de tres casos particulars: els infants, els sacerdots i els monjos provinents d’altres monestirs. Sembla evident que aquest capítol d’avui està en certa manera desfasat, perquè gràcies a Déu l’Església fa molt de temps que no accepta l’admissió de menors d’edat a la vida religiosa, ni encara menys la donació o oblació per part de les seves famílies. Però algunes de les idees que hi planteja continuen essent vàlides i són aplicables a qualsevol admissió en una comunitat. Les comunitats són diverses, com ho són també els orígens de cada monjo. La situació familiar i la vida que hem viscut fins a entrar al monestir no són les mateixes per a cadascú. Ningú de nosaltres no ha triat ni la família en la que ha nascut, ni la seva infància, però ambdós fets han marcat les nostres vides i el nostre caràcter.

Ens parla sant Benet dels qui procedeixen de família noble o rica o bé els qui venen de família pobre o modesta, els qui diu sant Benet que no tenen absolutament res. Sembla que no li preocupa que aquests darrers vulguin abandonar el monestir, perquè sens dubte en aquell moment allí hi tenien les condicions mínimes de vida garantides mentre que a fora aquestes perillaven. No era pas fàcil aconseguir en època de sant Benet un plat a taula i un llit per a dormir en una societat on hi havia rics, molt rics, però que eren ben pocs, i molts pobres, molt pobres, que a la vegada eren la immensa majoria. Faltaven molts segles perquè sorgís allò que avui se’n diu classe mitjana i en aquells moments la burgesia urbana era tant sols una hipòtesi de futur, en les beceroles del règim feudal amb senyors, serfs i ben pocs homes lliures. Dins del món de l’Església aquestes circumstàncies podien ser d’alguna manera diferents però no pas tant. El que sí li preocupa a sant Benet és que els fills dels nobles puguin voler abandonar el monestir seduïts per una vida millor en el seu àmbit familiar i unint a això l’evident manca de vocació, ja que la seva entrada al monestir havia estat tant sols conseqüència de la voluntat dels pares, tal volta per a solucionar la vida d’un fill no primogènit com era costum de manera bastant estesa. D’aquí el consell de tancar totes les portes, de tal manera que a l’infant no li resti cap esperança que el pugui seduir o perdre, i aquí sant Benet apunta a l’experiència, recordem que ell mateix venia de família noble romana. Aquesta sentència sona molt dura i poc adequada, diríem que políticament incorrecte per al món d’avui, ja que sembla que sant Benet vulgui monjos per força coartant-los la llibertat de decisió, impedint-los cap altra possibilitat que la de restar al monestir. Però potser no és tant així i el que vol precisament sant Benet és que la seguretat econòmica garantida fora del monestir no coarti la seva decisió de seguir al Crist, no els tempti en excés. També avui ens pot passar pel cap que si marxem del monestir i la nostra família té recursos ens donaran un cop de mà, cosa que seria del tot natural. Déu ens pot cridar aquí o allà però el que no ens hauria de cridar mai fora del monestir és la temptació d’una major comoditat. Com tampoc a dins, perquè som nosaltres que ens hem d’anar emmotllant a la vida que ens proposen l’Evangeli i la Regla i no pas aquestes al nostre caprici, escrivint cada dia un capítol de la Regla tenint com a model la nostra voluntat.

En el fons d’aquest capítol es planteja la relació dels monjos amb la família, amb els seus orígens, amb els amics, amb el món que han abandonat, com s’hagués dit fa uns anys. Sembla que durant segles entrar en una comunitat religiosa significava tallar qualsevol lligam amb tot allò que s’havia viscut abans, morir al món. També avui optar per una vida monàstica o consagrada implica un cert trencament amb el passat i amb els vincles familiars o amicals, o al menys la necessitat de viure’ls d’una altra manera ben diferent. No per ser monjos deixem de ser fills i quan els pares són grans i cal atendre’ls això es fa més evident, tenim molts casos entre nosaltres. Les renúncies són altres, són petites o no tant petites coses, com per exemple no poder passar determinats dies amb les nostres famílies, dies que eren abans fonamentalment familiars o rebre d’elles coses que ara ens són supèrflues o que ja no necessitem i que de rebre-les ens posarien en situació de privilegi davant dels altres, com diu sant Benet al capítol 54 de la Regla. La comunitat no substitueix la família, perquè dir que la comunitat és una família, com pensar que és un grup d’amics, no seria prou encertat; una comunitat és un grup de persones diverses en molts aspectes, però unides per un vincle comú, un vincle fort, molt fort, cercar al Crist. Aquest aspecte fonamental, en tant que base i raó de la nostra vida de monjos, és el que destaca sant Benet com a rerefons d’aquest capítol quan parla d’oferir la cèdula i la mà del noi embolcallades amb les tovalles de l’altar; la vida del noi, la nostra vida, oferta amb el pa i el vi a punt d’esdevenir el cos i la sang de Crist. Escriu sant Ambrós que «el qui té set desitja estar sempre prop de la font i sembla que no té altra anhel que l’aigua, al contacte de la qual queda saciat» (Comentari al Salm 118). Ha de ser aquesta la raó fonamental de la permanència al monestir, estar vora la font de la nostra vida que és el Crist, i aquesta raó cal viure-la amb suficient força com per a vèncer qualsevol temptació, també la que avui sant Benet ens proposa de tallar de soca-rel, tancant tota porta a la seducció i a la perdició.

L’ORATORI DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 52

1 L’oratori ha de ser allò que diu el seu nom, i no s’hi ha de fer ni de guardar cap altra cosa. 2 En acabat de l’ofici diví, que surtin tots amb el màxim silenci i guardin la reverència deguda a Déu, 3 perquè el germà que potser vulgui pregar ell tot sol no es vegi destorbat per la importunitat d’un altre. 4 I si, algú, una altra estona, volia pregar amb més recolliment, que entri senzillament i que pregui, no amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes i amb efusió del cor. 5 Per això, al qui no hi faci res de semblant, que no se li permeti de quedar-se a l’oratori acabat l’ofici diví, tal com hem dit, a fi que un altre no es vegi destorbat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Cada cosa té el seu lloc, la seva hora, i cal fer-la sempre amb reverència i sense destorb. La rítmica vida monàstica té la seva correspondència en la mateixa estructura arquitectònica del monestir. Cada estança ha estat pensada per a acollir la seva funció i sant Benet ens diu que no s’hi ha de fer res més, ni de guardar cap altra cosa. Sembla adonar-se’n de que som capaços del contrari, de fer i de guardar qualsevol cosa en qualsevol lloc i ens adverteix de la importunitat d’això, de que cal que no fem res de semblant. Un precepte que és vàlid per a qualsevol dependència, per a qualsevol cosa que fem, i que ho és molt més quan parlem de l’oratori i parlem de la pregària.

El monjo se l’anomena sovint com l’home de la pregària, a vegades fins i tot es fa servir l’expressió de professional de la pregària; aquesta darrera definició potser no és prou encertada perquè pregar és molt més que una obligació per a nosaltres, és com l’aire que respirem o l’aigua per als peixos, és quelcom no tant sols necessari per a la nostra vida, sinó imprescindible. Sense pregària no hi ha monjo, perquè sense pregària no hi ha creient. Pregar és estar en contacte amb Déu, parlar a Déu lloant-lo o suplicant-li i per al creient res pot ser més important que parlar amb Déu i escoltar la seva veu. Una pregària que tenim ben establerta al llarg del dia, que comença quan encara és fosc i acaba quan ja torna a ser fosc.

Ja de bon matí ens hi hem de posar com ens deia ahir a Matines de manera deliciosa sant Ambrós: «Procura de precedir aquest sol que veus: Desvetlla’t, tu que dorms, aixeca’t d’entre els morts, i Crist t’il·luminarà. Si t’avances a la sortida d’aquest sol, acolliràs Crist-Llum. De primer, ell t’il·luminarà allà al fons del teu cor; i quan tu li diguis: la meva ànima us desitja de nit, farà resplendir la llum matutina a les hores nocturnes, si medites la paraula de Déu. Mentre medites, tens llum, i tot veient la llum –llum de la gràcia, no del temps-, diràs: Els preceptes del Senyor són planers, omplen el cor de goig. I, quan la matinada et trobi meditant la paraula de Déu, i aquesta ocupació tan grata de pregar i de salmejar faci les delícies de la teva ànima, diràs novament al Senyor Jesús: les portes de l’aurora s’omplen de goig.» (Comentari al Salm 118).

Dins de l’equilibri de la vida monàstica entre pregària, treball, contacte amb la Paraula i descans, la pregària amb la Lectio ocupa el lloc central; tothom treballa, o hauria de treballar, tothom descansa, però tant sols el creient prega, llegeix i escolta la Paraula de Déu tot alimentant-se espiritualment d’aquesta. La pregària, sigui comunitària o sigui personal, té un lloc específic per a fer-la, que és l’oratori. Aquest lloc, per la seva funció, demana del màxim silenci, no tant sols quan hi estem pregant, sinó també en entrar-hi i sortir-hi. Allí cal que hi guardem en tot moment la reverència deguda a Déu.

Sant Benet ens diu que Déu és present arreu i és ben cert, però també ens diu que això cal que ho tinguem encara més present quan som a l’Ofici Diví (RB XIX). De la mateixa manera si cal que pensem que Déu és present en cada estança del monestir, sigui al refetor, al nostre lloc de treball, a la cel·la o a qualsevol altre lloc; aquesta presència l’hem de tenir encara molt més present a l’oratori. També si quan fem alguna cosa, sigui la que sigui, ens hem de saber en presència de Déu, molt més quan som pregant a l’oratori, perquè allí durant l’Ofici Diví i tot pregant estem més que mai, si això pot ser possible, en presència del Senyor.

Sant Benet sap que tant com hem de ser conscients de tot això podem tenir la temptació d’importunar als altres. Ho podem fer de diverses maneres, amb una conversa ociosa o fora de lloc que no és pas urgent o també tot pregant personalment amb esclats de veu. Ja en parla sant Benet quan tracta de la lectura al refetor de que allí cal un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix; o que al dormitori cal un silenci absolut, o bé, si algú per ventura vol llegir, que llegeixi per a ell sol de manera que no molesti ningú (RB XLVIII,5); sembla que a la seva època la lectura s’acostumava a fer massa sovint en veu alta i està clar que això pertorbava als altres monjos.

La pregària personal cal fer-la amb llàgrimes i amb efusió del cor, és a dir amb tota l’ànima i en silenci. Per evitar les importunitats sant Benet aconsella o més aviat estableix de sortir de l’oratori amb el màxim silenci i mantenint la reverència deguda a Déu. Ningú s’hi ha de quedar si no és per a pregar per tal de no destorbar als altres. L’oratori segueix essent l’oratori malgrat que l’Ofici Diví hagi finalitzat i no és el lloc de converses entre nosaltres, ni menys amb els fidels que hi puguin venir cercant una estona de recolliment.

Però no n’hi ha prou amb el silenci exterior, tenim necessitat per pregar d’un silenci interior i aquest massa sovint costa de trobar-lo. Ens deia també sant Ambrós: «Com pot el teu cos estar prop de Déu si ni tant sols l’honres amb els llavis? Ets ben esclau de la son, dels interessos del món, de les preocupacions d’aquesta vida, de les coses de la terra! Reparteix el teu temps, almenys, entre Déu i el món.» (Comentari al Salm 118). Prioritzar Déu pot no ser tant fàcil com sembla, cal que ens hi esforcem i que siguem ben conscients de que la pregària és la que ens dona la força, la que ens manté per tal d’afrontar tota la nostra vida.

D’aquí que sigui tant important per a nosaltres mantenir el ritme de la nostra jornada, a cada hora la seva ocupació, a cada lloc la seva tasca, en cada moment la seva hora litúrgica. Com deia sant Ambrós: «Ves, de matinet, a l’església, portant les primícies dels teus bons desigs, i després si la feina de cada dia et reclama, tindràs prou motius per a dir: Abans d’hora es desvetllen els meus ulls, per considerar les vostres promeses, i t’aniràs tranquil als teus afers. (Comentari al Salm 118).