De la Regla de sant Benet
Capítol 51
1 El germà que és enviat per qualsevol encàrrec i espera retornar el mateix dia al monestir, que no gosi menjar a fora, encara que algú li ho pregui molt, 2 llevat del cas que el seu abat li ho indiqui. 3 Si obrava altrament, que sigui excomunicat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 26 febrer 2017
Sant Benet regula fins i tot els més petits detalls de la vida comunitària que tenen relació amb l’obediència. Aquí ens parla de no menjar fora del monestir sense permís de l’abat, amb el benentès, és clar, que la sortida del monjo ha estat obeint un encàrrec. Sens dubte el concepte de distància ha canviat molt des de l’època de sant Benet, avui fins i tot es pot esmorzar a Roma i dinar a Poblet sense massa dificultat si el transport funciona correctament, però el que no ha canviat tant és el sentit en què sant Benet demana que el monjo, fins i tot, es resisteixi a menjar fora malgrat que algú li ho pregui molt. Es podria resumir en una frase que a molts us sona d’un dels meus predecessors; és el famós «no aneu per les cases». Diria que en aquest aspecte hem millorat força. I és que a fora, al monjo segurament li oferiran plats de qualitat superior i de més varietat que els que tenim a casa, com quan vivíem amb els pares, que no era tampoc cada dia un dinar de festa major. La idea fonamental de sant Benet és que el monjo que es troba fora del monestir hi és per complir un servei i això no ha de servir de pretext per permetre’s luxes que no son adients ni anar de visita allí on no cal anar. Què hi pot haver darrere d’aquestes sortides, algunes no legítimes per dir-ho d’una manera concreta? Segurament una certa necessitat de reconeixement, de contacte amb l’exterior, de ser en certa mesura venerat i això sols pel fet de portar hàbit. En aquest aspecte també ha canviat la societat, i ara, anar amb hàbit o amb clergyman, pot ser més d’un cop ocasió de rebre algun retret per no dir un exabrupte, més que no pas provocar respecte, i per això té més mèrit.
El monjo enviat fora del monestir per a un servei comunitari o pel servei de l’Església en nom de la comunitat, ha de continuar donant testimoni de la seva qualitat de vida més que per singularitzar-se i fer valer la seva identitat de monjo. Fem atenció al principi d’aquest capítol, on hi ha una petita frase que sembla inofensiva, però que està plena d’intenció: «El germà que és enviat per qualsevol encàrrec». Aturem-nos una mica en les implicacions d’aquesta frase. Els monjos hem triat una vida de solitud per normalment passar-la al monestir. Només les funcions encomanades ens poden portar a sortir. Sant Benet no jutja la freqüència de les sortides, sinó la seva naturalesa i especialment la seva motivació. A més de raons d’estudi o de salut, la pròpia, la dels familiars o la dels germans de comunitat que cal acompanyar al metge, el monjo sols surt fora del monestir per un servei a la comunitat o un servei a tercers en nom de la comunitat. Per sant Benet el monjo no hauria de tenir la llibertat de sortir llevat que se li hagi manat.
Però també podem sortir del monestir sols amb la ment, sense moure els peus. La comunitat monàstica necessàriament té molts i variats vincles amb l’Església i amb tota la comunitat humana. Per viure en comunió amb l’Església i la humanitat, el monjo necessita estar informat de les principals preocupacions i desafiaments que afronten els seus germans i germanes en el món. Els mitjans moderns de comunicació ens faciliten aquesta comunió. Alhora, però constitueixen un perill i poden provocar-nos dispersió si en fem un continu ús de manera que esdevinguin mitjans de distracció contínues. En aquest cas sembla també millor desenvolupar l’ascesi personal en lloc de tractar de controlar l’accés a aquestes fonts d’informació per regulacions o restriccions, a les quals sempre s’és a temps i que alguns monestirs ja apliquen.
El que diu sant Benet de les breus absències del monestir, per tant, es pot aplicar més àmpliament. En una vida en comú sempre hi ha un gran nombre de serveis a fer per l’un o per l’altre. Molts d’aquests serveis impliquen responsabilitats i aquestes responsabilitats proporcionen fàcilment accés a diguem-ne privilegis o a una més àmplia llibertat de moviments. La nostra responsabilitat és mantenir-nos sempre en un esperit de servei; i això es debilita cada vegada que una responsabilitat es viu com una resposta a una necessitat personal d’exercir o d’utilitzar els beneficis materials que no tenen altres germans. Però aquesta és una àrea en la qual tot és tan subtil que potser seria il•lusori regular-la fins a l’extrem. El més important és desenvolupar un profund respecte i el sentit individual del servei a Crist que va venir, com ell mateix diu, no pas a ser servit, sinó a servir. I com ens deia aquesta setmana fray Juan Justo Lanspergio a la col•lació «creu-me que no he tingut intenció de jutjar-te, sinó d’aconsellar-te, predicar-te i exhortar-te, com el qui parla per la multitud i no sap a qui toca, i reprenent-lo tal volta no hi hagi ningú a l’auditori a qui la seva consciència acusi» (Carta 30).
diumenge, 26 de febrer del 2017
diumenge, 19 de febrer del 2017
ELS QUI FALTEN EN QUALSEVOL ALTRA COSA
De la Regla de sant Benet
Capítol 46
1 Si algú en qualsevol feina, treballant a la cuina, al rebost, en un servei, al forn, a l’hort, en algun ofici o a qualsevol lloc, comet algun mancament, 2 o trenca o perd alguna cosa, o fa alguna altra falta sigui allà on sigui, 3 i no es presenta de seguida davant l’abat i la comunitat i ell mateix espontàniament en dóna satisfacció i declara el seu mancament, 4 sinó que és sabut per un altre, serà sotmès a una correcció més dura. 5 Però si es tracta d’un pecat secret de l’ànima, que el manifesti només a l’abat o als ancians espirituals 6 que sàpiguen guarir tant les ferides pròpies com les dels altres, no pas descobrir-les i fer-les públiques.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Podem cometre mancaments evidents als ulls de tots, com ara trencar o perdre quelcom, i també cometre pecats secrets de l’ànima, aquells que sols Déu i nosaltres mateixos sabem que hem comès. Per als dos tipus sant Benet ens demana abans que res de reconèixer-los, no esperar que siguin descoberts per altri, així fem el primer pas per poder superar l’entrebanc en què ens situen.
Primer sant Benet ens parla dels mancaments en les nostres feines, perquè també en el treball hem de ser curosos amb els estris, que com ens diu en el capítol 32, són de tota la comunitat i avui els fas servir tu i demà sóc jo qui els puc haver de menester. És important destacar que sant Benet ens parla sempre que el que fem, sigui el que sigui, treball manual o intel·lectual, a la cuina o a la porteria, a l’hostatgeria o a la biblioteca, portant el cant de la comunitat o fent la bugada, atenent una visita o treballant a l’hort, tocant l’orgue o atenent els malalts, tot és en bé de tots i d’una banda ho hem d’atendre de la millor manera que sapiguem i de l’altra no enorgullir-nos-en si ho fem bé ni tampoc blasmar o deixar en evidència si un altre aquell dia no arriba a la perfecció. Ens cal intentar i voler fer les coses sempre el millor possible. Però això no ens ha de fer caure en un perfeccionisme excloent dels nostres germans; quan segurament tots fem el que podem el millor que podem. A vegades no ens costaria tant fer un gest de comprensió quan manquem en alguna cosa o no ens surt prou bé quelcom, el que cal aleshores és ajudar-nos mútuament perquè la propera vegada ens surti millor. Al cap i a la fi tots fem coses bé, d’altres no tant bé i d’altres les fem directament malament.
Aprendre a suportar-nos els uns als altres les febleses tant físiques com morals se’ns fa sovint feixuc, però a més de cristià és quelcom de molt necessari per a viure tots junts cercant Déu. Per això és important reconèixer-nos les faltes comeses i no pas amagar-les amb l’esperança que ningú les descobreixi. I faltes tots en cometem per acció i per omissió, de paraula i d’obra. Quan no fem allò que ens toca o ens han demanat de fer manquem a la caritat, que deia abans el llenguatge monàstic. Quan quelcom que fem ens ho volem cobrar d’una o altra manera, manquem. Quan no ho fem de cor i no hi posem els cinc sentits tot i que potser donem la imatge de monjos perfectes; Déu i nosaltres sabem que en el fons no ho hem fet de grat i de poc ens serveix al cap i a la fi i per tant manquem també. Benifets i malifets, febleses, dons i talents tot està al servei de la comunitat. Hi ha qui és vàlid per a fer moltes coses, d’altres no ho som per a tantes; un pot aportar una gran capacitat de treball, l’altre un ampli coneixement en quelcom; tots junts però estem al servei de Crist.
Un exemple és el cor quan preguem; els cantors ens ajuden a pregar tots junts a un mateix ritme; l’organista ajuda als cantors a seguir la melodia i el temps correcte, i és aleshores que la comunitat prega. Si ens separéssim, ni l’orgue sol tindria cap sentit en la salmòdia, ni la comunitat sense cantors que la portessin podria pregar. Ens cal en aquests moments de pregària l’orella atenta als cantors i que els monjos rasos, si em permeteu l’expressió barroera, els cantors, l’organista, el salmista o l’hebdomadari ens donem un cop de mà els uns als altres en bé de tots. Sentíem aquests dies en la lectura de la col·lació dir a fray Juan Justo Lanspergio, cartoixà, que «actues contra la caritat no col·laborant amb la comunitat de la qual ets membre» (Carta 12).
A això ens hi ajuda reconèixer els nostres propis errors quan els cometem, o sigui avui sí i demà també; i després intentar de reparar-los cercant la completa restauració de la comunió amb la comunitat, amb nosaltres mateixos i amb Déu. Aquesta consideració de la compensació per la falta, porta sant Benet a parlar en el següent capítol «dels qui cometen errors a l’oratori» durant l’Opus Dei. Fa uns quants anys que hem abandonat un ritual força complex que feia demanar satisfacció, és a dir, tocar el terra amb els dits de la mà, cada vegada que es cometia un error en el cant o en el recitat, o també la prostració del monjo en tota la seva longitud sobre el terra o de genolls cada vegada que hi havia un error més o menys greu en l’exercici d’una feina com ara servir taula. Hem abandonat la major part d’aquests rituals, probablement perquè s’havien convertit en quelcom d’artificial, inútil i fins i tot de vegades ridícul. Conten que s’exigia en alguns monestirs quan s’havia trencat un estri a la feina que el culpable s’agenollés a la porta del refetor, amb l’objecte trencat a les mans, i restar allí agenollat en passar la comunitat. Al cap i a la fi eren sols gestos, però que potser servien per adonar-nos que avui tu i demà jo tots ens equivoquem. Perdent-los potser hem obviat amb excés la nostra pròpia responsabilitat cada vegada que tenim un servei a prestar ja sigui de cantor, hebdomadari, salmista, lector, organista, porter, servidor. Ser-hi a temps, ben disposats i també saber-nos recolzats pels altres, si en algun moment defallim o ens despistem, que ben humà és.
El realment important en la vida espiritual, igual que en tota vida humana, és admetre els nostres propis errors, també els involuntaris, però sobretot aquells que fem a consciència, que també n’hi ha. Perquè no hi ha cap possible correcció, i per tant no hi ha progrés espiritual, sense aquest reconeixement. I quan es viu en una comunitat, és important reconèixer que qualsevol error, fins i tot involuntari, afecta la comunitat d’una manera o altra. Reconèixer-los i demanar-ne disculpes si hem molestat errant que és també una actitud de respecte.
El segon punt, fa referència als pecats secrets de la nostra ànima. Sant Benet ens diu de reconèixer-los al pare espiritual, avui diríem que en una confessió sacramental privada, que en aquell temps no existia encara. La Regla descriu també l’actitud que han de tenir els qui escoltem el qui ha mancat, els pares espirituals; que hem de saber primer que tot sanar les pròpies ferides perquè sols podrem fer-ho aleshores amb les dels altres, i ens cal tenir una absoluta discreció del que se’ns diu; tot plegat una al·lusió directa a l’obertura del cor. Per sant Benet, com per d’altres regles, una vida comunitària només té sentit si ens va portant a la puresa de cor que ens permet veure Déu; com diu l’Evangeli «Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!» (Mt 5,8). Un Evangeli que també avui ens ho diu ben clar: Hem de parar, donar, portar, no desentendre’s, pregar i estimar.
Capítol 46
1 Si algú en qualsevol feina, treballant a la cuina, al rebost, en un servei, al forn, a l’hort, en algun ofici o a qualsevol lloc, comet algun mancament, 2 o trenca o perd alguna cosa, o fa alguna altra falta sigui allà on sigui, 3 i no es presenta de seguida davant l’abat i la comunitat i ell mateix espontàniament en dóna satisfacció i declara el seu mancament, 4 sinó que és sabut per un altre, serà sotmès a una correcció més dura. 5 Però si es tracta d’un pecat secret de l’ànima, que el manifesti només a l’abat o als ancians espirituals 6 que sàpiguen guarir tant les ferides pròpies com les dels altres, no pas descobrir-les i fer-les públiques.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Podem cometre mancaments evidents als ulls de tots, com ara trencar o perdre quelcom, i també cometre pecats secrets de l’ànima, aquells que sols Déu i nosaltres mateixos sabem que hem comès. Per als dos tipus sant Benet ens demana abans que res de reconèixer-los, no esperar que siguin descoberts per altri, així fem el primer pas per poder superar l’entrebanc en què ens situen.
Primer sant Benet ens parla dels mancaments en les nostres feines, perquè també en el treball hem de ser curosos amb els estris, que com ens diu en el capítol 32, són de tota la comunitat i avui els fas servir tu i demà sóc jo qui els puc haver de menester. És important destacar que sant Benet ens parla sempre que el que fem, sigui el que sigui, treball manual o intel·lectual, a la cuina o a la porteria, a l’hostatgeria o a la biblioteca, portant el cant de la comunitat o fent la bugada, atenent una visita o treballant a l’hort, tocant l’orgue o atenent els malalts, tot és en bé de tots i d’una banda ho hem d’atendre de la millor manera que sapiguem i de l’altra no enorgullir-nos-en si ho fem bé ni tampoc blasmar o deixar en evidència si un altre aquell dia no arriba a la perfecció. Ens cal intentar i voler fer les coses sempre el millor possible. Però això no ens ha de fer caure en un perfeccionisme excloent dels nostres germans; quan segurament tots fem el que podem el millor que podem. A vegades no ens costaria tant fer un gest de comprensió quan manquem en alguna cosa o no ens surt prou bé quelcom, el que cal aleshores és ajudar-nos mútuament perquè la propera vegada ens surti millor. Al cap i a la fi tots fem coses bé, d’altres no tant bé i d’altres les fem directament malament.
Aprendre a suportar-nos els uns als altres les febleses tant físiques com morals se’ns fa sovint feixuc, però a més de cristià és quelcom de molt necessari per a viure tots junts cercant Déu. Per això és important reconèixer-nos les faltes comeses i no pas amagar-les amb l’esperança que ningú les descobreixi. I faltes tots en cometem per acció i per omissió, de paraula i d’obra. Quan no fem allò que ens toca o ens han demanat de fer manquem a la caritat, que deia abans el llenguatge monàstic. Quan quelcom que fem ens ho volem cobrar d’una o altra manera, manquem. Quan no ho fem de cor i no hi posem els cinc sentits tot i que potser donem la imatge de monjos perfectes; Déu i nosaltres sabem que en el fons no ho hem fet de grat i de poc ens serveix al cap i a la fi i per tant manquem també. Benifets i malifets, febleses, dons i talents tot està al servei de la comunitat. Hi ha qui és vàlid per a fer moltes coses, d’altres no ho som per a tantes; un pot aportar una gran capacitat de treball, l’altre un ampli coneixement en quelcom; tots junts però estem al servei de Crist.
Un exemple és el cor quan preguem; els cantors ens ajuden a pregar tots junts a un mateix ritme; l’organista ajuda als cantors a seguir la melodia i el temps correcte, i és aleshores que la comunitat prega. Si ens separéssim, ni l’orgue sol tindria cap sentit en la salmòdia, ni la comunitat sense cantors que la portessin podria pregar. Ens cal en aquests moments de pregària l’orella atenta als cantors i que els monjos rasos, si em permeteu l’expressió barroera, els cantors, l’organista, el salmista o l’hebdomadari ens donem un cop de mà els uns als altres en bé de tots. Sentíem aquests dies en la lectura de la col·lació dir a fray Juan Justo Lanspergio, cartoixà, que «actues contra la caritat no col·laborant amb la comunitat de la qual ets membre» (Carta 12).
A això ens hi ajuda reconèixer els nostres propis errors quan els cometem, o sigui avui sí i demà també; i després intentar de reparar-los cercant la completa restauració de la comunió amb la comunitat, amb nosaltres mateixos i amb Déu. Aquesta consideració de la compensació per la falta, porta sant Benet a parlar en el següent capítol «dels qui cometen errors a l’oratori» durant l’Opus Dei. Fa uns quants anys que hem abandonat un ritual força complex que feia demanar satisfacció, és a dir, tocar el terra amb els dits de la mà, cada vegada que es cometia un error en el cant o en el recitat, o també la prostració del monjo en tota la seva longitud sobre el terra o de genolls cada vegada que hi havia un error més o menys greu en l’exercici d’una feina com ara servir taula. Hem abandonat la major part d’aquests rituals, probablement perquè s’havien convertit en quelcom d’artificial, inútil i fins i tot de vegades ridícul. Conten que s’exigia en alguns monestirs quan s’havia trencat un estri a la feina que el culpable s’agenollés a la porta del refetor, amb l’objecte trencat a les mans, i restar allí agenollat en passar la comunitat. Al cap i a la fi eren sols gestos, però que potser servien per adonar-nos que avui tu i demà jo tots ens equivoquem. Perdent-los potser hem obviat amb excés la nostra pròpia responsabilitat cada vegada que tenim un servei a prestar ja sigui de cantor, hebdomadari, salmista, lector, organista, porter, servidor. Ser-hi a temps, ben disposats i també saber-nos recolzats pels altres, si en algun moment defallim o ens despistem, que ben humà és.
El realment important en la vida espiritual, igual que en tota vida humana, és admetre els nostres propis errors, també els involuntaris, però sobretot aquells que fem a consciència, que també n’hi ha. Perquè no hi ha cap possible correcció, i per tant no hi ha progrés espiritual, sense aquest reconeixement. I quan es viu en una comunitat, és important reconèixer que qualsevol error, fins i tot involuntari, afecta la comunitat d’una manera o altra. Reconèixer-los i demanar-ne disculpes si hem molestat errant que és també una actitud de respecte.
El segon punt, fa referència als pecats secrets de la nostra ànima. Sant Benet ens diu de reconèixer-los al pare espiritual, avui diríem que en una confessió sacramental privada, que en aquell temps no existia encara. La Regla descriu també l’actitud que han de tenir els qui escoltem el qui ha mancat, els pares espirituals; que hem de saber primer que tot sanar les pròpies ferides perquè sols podrem fer-ho aleshores amb les dels altres, i ens cal tenir una absoluta discreció del que se’ns diu; tot plegat una al·lusió directa a l’obertura del cor. Per sant Benet, com per d’altres regles, una vida comunitària només té sentit si ens va portant a la puresa de cor que ens permet veure Déu; com diu l’Evangeli «Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!» (Mt 5,8). Un Evangeli que també avui ens ho diu ben clar: Hem de parar, donar, portar, no desentendre’s, pregar i estimar.
diumenge, 12 de febrer del 2017
LA MESURA DEL MENJAR
De la Regla de sant Benet
Capítol 39
1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Seria fàcil dir que la mesura del menjar és menjar sense mesura, però no és pas aquesta la idea de sant Benet, «ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa». El títol del capítol és doncs la mesura del menjar; no hi ha dubte que aquí la paraula mesura té un significat molt concret. Així es mesura físicament la lliura de pa o la quantitat de plats per servir. Però darrere d’aquesta concreció material de mesura hi ha una noció més fonamental; tot s’ha de fer amb mesura, una idea bastant propera a la de la discreció, també força present en la Regla i tot sempre sense murmurar. Sant Benet ens parla de mesura pel que fa a l’excomunió, a les nostres forces si ens manen coses impossibles o a les correccions. També en el capítol següent sobre la beguda parla d’una certa quantitat, la famosa hèmina de vi, una mesura a la qual els especialistes han dedicat molt de temps i energia per determinar-ne l’abast exacte però sense aconseguir-ho.
A diferència d’altres vegades, que sant Benet fa cites bíbliques abans d’entrar en les conseqüències pràctiques d’un determinat tema, aquí sant Benet va per feina i comença ja directament per normes pràctiques. Ell creu que per al menjar cada dia són suficients dos plats cuits. Per tant, diu, si algú no pot menjar de l’un, normalment hauria de ser capaç de poder-ne menjar de l’altre. Però això no exclou que es pugui menjar de tots dos; així ens diu que si quan veiem el primer plat no és del nostre gust no desesperem mai de la misericòrdia de Déu, que potser el segon ho serà més. Per a sant Benet aquesta mesura hauria de ser suficient per a tots els germans; «prou» és un mot que apareix en diversos capítols de la Regla, i aquí sembla que es refereix al fet que l’home certament necessita menjar per a viure; menjar per a satisfer una necessitat bàsica i una certa quantitat de menjar ha de ser suficient per a alimentar-nos i preservar-nos la salut. Tot el que s’afegeixi a allò que és suficient, o bé és excés o bé simple satisfacció d’un plaer carnal. És obvi però que no s’exclou poder gaudir del bon menjar, ja que el plaer, ben entès, és saludable en si mateix; però quan l’objectiu és menjar simplement per gaudir-ne més que per a satisfer una necessitat, la idea de mesura per sant Benet ha estat superada i exclosa.
La Regla està lluny de l’actitud d’alguns ascetes dels primers segles del cristianisme que van veure en una abstinència, tan radical com fos possible, un exercici ascètic amb l’objectiu de dominar la natura humana. Quan sant Benet parla de mesura, en aquest àmbit com en tots els altres, no ens presenta una mena de norma, objectiu o quantitat la qual tots han de seguir cegament; més aviat per a ell cal tenir en compte els valors i objectius per respectar la sobrietat i evitar els aliments rars i cars; cosa que també nosaltres hauríem de tenir ben present. Sant Benet no ens presenta una teologia del dejuni; però ens dóna alguns preceptes pràctics que mostren que aquí cal tenir també motivacions i disposicions espirituals, per això no ens parla de grans penitències sinó de mesura. La mateixa actitud que es troba en el capítol següent sobre la beguda, on Sant Benet parla en un to amb alguns trets irònics i humorístics, que si bé el vi no és adequat per als monjos, com que no se’ns pot convèncer d’això resulta més pràctic aconsellar-nos de no beure fins la sacietat, tenint en compte de nou les condicions del lloc de treball, la calor de l’estiu, etc.
Sant Benet insisteix sempre en la seva preocupació per l’actitud del cor, que en la pràctica vol dir abstenir-se de la murmuració. La passió pel menjar és desitjar aliments no per tal d’alimentar-se sinó sobretot pel plaer ja sigui per la quantitat o per la qualitat i s’anomena gastrimargia, en llenguatge laic, o gola, en llenguatge teològic, que és un dels set pecats capitals i que és combat amb la temprança, és a dir no lligant-se a cap plaer determinat.
Com viure-ho avui això en una comunitat com la nostra no sembla pas fàcil. Sant Bernat ens adverteix contra l’enfit amb la seva contundència habitual, quan escriu unes frases al respecte ben colpidores, diu: «quants trastorns porta el plaer de la gola, tan desitjat als nostres dies; quin delit tan mins el seu i quanta incomoditat, al cap i a la fi per limitar-se a un ben petit espai (l’estòmac). Per saciar-lo, se t’inflarà monstruosament el ventre, se’t carregaran les espatlles en dilatar-se l’estòmac fart de greix que engendra la ruïna. Ni els ossos podran un dia amb el pes de tanta carn i brostaran les xacres més diverses» (Als clergues sobre la conversió, 13).
Allò realment important és no caure en centrar la nostra vida sols en el menjar perquè aleshores tindrem sens dubte moltes decepcions, cuini qui cuini, i serà alhora una mostra ben evident de la nostra pobresa espiritual. No perdem mai de vista que el que hem vingut a fer al monestir és cercar Déu i per això necessitem nodrir-nos primer de tot de la Paraula, també de la pregària i del treball i per no caure defallits ens cal també alimentar-nos suficientment i si pot ser del nostre gust millor, però no agafant mai un enfit, superant sempre allò que Guillem de Saint-Thierry qualifica com «l’animalitat o manera de viure en que l’ànima jau sotmesa a les exigències i capricis del cos» (Carta d’Or, II,1).
Capítol 39
1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Seria fàcil dir que la mesura del menjar és menjar sense mesura, però no és pas aquesta la idea de sant Benet, «ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa». El títol del capítol és doncs la mesura del menjar; no hi ha dubte que aquí la paraula mesura té un significat molt concret. Així es mesura físicament la lliura de pa o la quantitat de plats per servir. Però darrere d’aquesta concreció material de mesura hi ha una noció més fonamental; tot s’ha de fer amb mesura, una idea bastant propera a la de la discreció, també força present en la Regla i tot sempre sense murmurar. Sant Benet ens parla de mesura pel que fa a l’excomunió, a les nostres forces si ens manen coses impossibles o a les correccions. També en el capítol següent sobre la beguda parla d’una certa quantitat, la famosa hèmina de vi, una mesura a la qual els especialistes han dedicat molt de temps i energia per determinar-ne l’abast exacte però sense aconseguir-ho.
A diferència d’altres vegades, que sant Benet fa cites bíbliques abans d’entrar en les conseqüències pràctiques d’un determinat tema, aquí sant Benet va per feina i comença ja directament per normes pràctiques. Ell creu que per al menjar cada dia són suficients dos plats cuits. Per tant, diu, si algú no pot menjar de l’un, normalment hauria de ser capaç de poder-ne menjar de l’altre. Però això no exclou que es pugui menjar de tots dos; així ens diu que si quan veiem el primer plat no és del nostre gust no desesperem mai de la misericòrdia de Déu, que potser el segon ho serà més. Per a sant Benet aquesta mesura hauria de ser suficient per a tots els germans; «prou» és un mot que apareix en diversos capítols de la Regla, i aquí sembla que es refereix al fet que l’home certament necessita menjar per a viure; menjar per a satisfer una necessitat bàsica i una certa quantitat de menjar ha de ser suficient per a alimentar-nos i preservar-nos la salut. Tot el que s’afegeixi a allò que és suficient, o bé és excés o bé simple satisfacció d’un plaer carnal. És obvi però que no s’exclou poder gaudir del bon menjar, ja que el plaer, ben entès, és saludable en si mateix; però quan l’objectiu és menjar simplement per gaudir-ne més que per a satisfer una necessitat, la idea de mesura per sant Benet ha estat superada i exclosa.
La Regla està lluny de l’actitud d’alguns ascetes dels primers segles del cristianisme que van veure en una abstinència, tan radical com fos possible, un exercici ascètic amb l’objectiu de dominar la natura humana. Quan sant Benet parla de mesura, en aquest àmbit com en tots els altres, no ens presenta una mena de norma, objectiu o quantitat la qual tots han de seguir cegament; més aviat per a ell cal tenir en compte els valors i objectius per respectar la sobrietat i evitar els aliments rars i cars; cosa que també nosaltres hauríem de tenir ben present. Sant Benet no ens presenta una teologia del dejuni; però ens dóna alguns preceptes pràctics que mostren que aquí cal tenir també motivacions i disposicions espirituals, per això no ens parla de grans penitències sinó de mesura. La mateixa actitud que es troba en el capítol següent sobre la beguda, on Sant Benet parla en un to amb alguns trets irònics i humorístics, que si bé el vi no és adequat per als monjos, com que no se’ns pot convèncer d’això resulta més pràctic aconsellar-nos de no beure fins la sacietat, tenint en compte de nou les condicions del lloc de treball, la calor de l’estiu, etc.
Sant Benet insisteix sempre en la seva preocupació per l’actitud del cor, que en la pràctica vol dir abstenir-se de la murmuració. La passió pel menjar és desitjar aliments no per tal d’alimentar-se sinó sobretot pel plaer ja sigui per la quantitat o per la qualitat i s’anomena gastrimargia, en llenguatge laic, o gola, en llenguatge teològic, que és un dels set pecats capitals i que és combat amb la temprança, és a dir no lligant-se a cap plaer determinat.
Com viure-ho avui això en una comunitat com la nostra no sembla pas fàcil. Sant Bernat ens adverteix contra l’enfit amb la seva contundència habitual, quan escriu unes frases al respecte ben colpidores, diu: «quants trastorns porta el plaer de la gola, tan desitjat als nostres dies; quin delit tan mins el seu i quanta incomoditat, al cap i a la fi per limitar-se a un ben petit espai (l’estòmac). Per saciar-lo, se t’inflarà monstruosament el ventre, se’t carregaran les espatlles en dilatar-se l’estòmac fart de greix que engendra la ruïna. Ni els ossos podran un dia amb el pes de tanta carn i brostaran les xacres més diverses» (Als clergues sobre la conversió, 13).
Allò realment important és no caure en centrar la nostra vida sols en el menjar perquè aleshores tindrem sens dubte moltes decepcions, cuini qui cuini, i serà alhora una mostra ben evident de la nostra pobresa espiritual. No perdem mai de vista que el que hem vingut a fer al monestir és cercar Déu i per això necessitem nodrir-nos primer de tot de la Paraula, també de la pregària i del treball i per no caure defallits ens cal també alimentar-nos suficientment i si pot ser del nostre gust millor, però no agafant mai un enfit, superant sempre allò que Guillem de Saint-Thierry qualifica com «l’animalitat o manera de viure en que l’ànima jau sotmesa a les exigències i capricis del cos» (Carta d’Or, II,1).
diumenge, 5 de febrer del 2017
LES EINES I ELS OBJECTES DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 32
1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
El cànon 1257 del Codi de Dret Canònic, que parla sobre els béns temporals de l’Església, els defineix com a béns eclesiàstics (bona ecclesiastica); és a dir que pertanyen a tota l’Església, a tot el poble de Déu. Els qui en tenen la propietat legal en la societat civil o els utilitzen, són en realitat els administradors o usufructuaris i no pas els amos. També els Pares de l’Església parlaven que tot allò que tenim de més, allò no imprescindible, és dels pobres, del conjunt dels fidels.
L’organització del monestir, seguint l’exemple de les primitives comunitats cristianes, està destinada a viure els valors de la nostra vocació monàstica sota el carisma cistercenc, on la pregària, el contacte amb la Paraula i el treball en són els eixos; per tant els estris que fan possible el treball han de tenir un tracte correcte. En aquest sentit sant Benet diu que l’abat ha de confiar els béns del monestir —ell parla sobretot de les eines i la roba que en aquell moment eren essencials per a una comunitat— als germans la vida i la conducta dels quals inspiri confiança. Sant Benet també estableix que cal portar un inventari del que es dóna i retornar-ho en bon ús i és interessant observar també que un germà pot ser castigat si tracta de manera desordenada o negligent els béns dels monestir. L’espiritualitat de la Regla de sant Benet té a veure també amb el bon ordre, com per exemple l’administració prudent, o un exemple ben concret, com seria en el nostre cas el bon ordre de la casa, on la neteja de les dependències revela alhora l’atenció a l’espai de la nostra vida espiritual. Quan fem la neteja en dissabte ens cal estar amatents al fet que alhora estem fent el manteniment de la principal eina de la comunitat, el mateix monestir, que no cal recordar ara i aquí que és patrimoni mundial i un centre de visites turístiques important que ens aporten els mitjans per a viure i per donar feina a un conjunt de persones. Per a sant Benet el que ha de ser realment important per a nosaltres, monjos, és harmonitzar cos i ànima, pregària i treball com a part important del camí de perfecció cap a Déu.
Respecte als béns, cada comunitat ha de complir amb els criteris de la senzillesa evangèlica, i les exigències de l’Església en aquest aspecte. Seguint l’exemple dels nostres Pares cistercencs, que buscaven una relació senzilla d’acord amb la senzillesa de Crist, la nostra manera de viure ha de ser simple i frugal. Tot a la casa de Déu ha d’estar en harmonia amb el tipus de vida que s’hi porta i allò que és superflu no hi hauria de tenir lloc, de manera que la simplicitat sigui un exemple per a tots els qui se’ns apropen. Sant Benet ens parla d’usar, de guardar i de recollir les eines i objectes del monestir; de ser conscients que uns tindran uns estris i altres uns de diferents, en la mesura en que sigui convenient per a cadascú i segons la feina que els hagi estat assignada. Unes eines i uns objectes que han de passar d’uns als altres i també per això els hem de tractar tant bé com puguem mentre els fem servir i no pas amb deixadesa. Aquest criteri val també per les nostres cel·les on ens cal guardar un mínim de pulcritud intentant d’evitar allò que ens costa tant, que és acumular-hi coses. M’ha tocat ja buidar dues cel·les i un despatx de germans nostres que ens han deixat. Confesso que sempre fa una certa basarda aquesta tasca ja que és com penetrar un xic en la intimitat d’un altre. Han estat germans nostres amb una llarga vida monàstica, amb responsabilitats i feines concretes, que han treballat, han escrit i publicat, s’han cartejat i tantes altres coses que els han portat a acumular molts papers i també molts estris. Inevitablement un es pregunta què passarà quan buidin la meva cel·la; un bon punt de reflexió per pensar en si hi tinc allò que em cal o més aviat allò que crec que em pot caldre, hipòtesis d’una necessitat que potser mai no es farà realitat.
Simplicitat en els edificis i en els mobles, en el menjar i en la roba, o fins i tot en la litúrgia, ja que el monestir ha de fer compatibles la bellesa i la senzillesa. La bellesa de l’art cistercenc, de l’arquitectura cistercenca, en particular, no rau tant en la decoració ni en l’ostentació, sinó en la puresa i la simplicitat de línies. L’ideal cistercenc posa l’accent en la simplicitat i la modèstia; l’estil de vida dels primers cistercencs al segle XII cercava un context i unes condicions necessàries per a una vida viscuda en simplicitat per tal de poder donar-nos del tot a Déu. En un món dominat per l’afany de possessió no ens manquen temptacions per agafar-nos als béns materials, a crear-nos sentiments de propietat on teòricament no n’hi ha d’haver pas. Un, avui és porter i demà pot ser una altra cosa; els estris de la cuina no són del cuiner sinó de tota la comunitat i així amb l’orgue, els aparells de la bugaderia, etc. També qui més qui menys cerca que algú de fora de casa li faci un present, li cobreixi alguna pretesa necessitat. Potser ens vénen al cap exemples concrets passats, però segur que en tenim també de ben presents. La dificultat pot ser com viure aquesta simplicitat, que els nostres pares varen definir com un mitjà i molt útil per a la vida de recerca de Déu, enmig d’una societat on consumir, posseir i fins i tot destruir per posseir quelcom de millor o de més nou, és llei universal.
Thomas Merton treballà la visió de sant Bernat sobre la simplicitat interior. El monjo concebut com l’home d’unitat i de simplicitat, com aquell que no pot estar en pau ni amb ell mateix ni amb els altres sinó està en pau amb Déu. Un sentiment de possessió ens envaeix, un sentiment de control sobre les coses i fins i tot sobre les persones per fer-les a la nostra mida; un neguit que no ens deixa estar en pau. Cercar de posseir, en la vida monàstica, és un pecat contra la pobresa, això ho sabem prou; també sabem que la Regla és categòrica en aquest tema, que ningú ha de posseir res en concret i que l’abat ha de donar tot el necessari per tal que no manqui allò que li cal a ningú; però hem de saber també que usar no vol pas dir posseir. Més enllà de la pobresa, que ja és important, ho és encara més l’esperit de pobresa, tenir allò necessari refusant allò de superflu; compartint tots els béns i compartint-los amb joia, tenir-ho tot en comú i utilitzant-ho amb saviesa, prudència, cura i sensibilitat vers els altres; tot això com a signe d’obertura a Déu.
Capítol 32
1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
El cànon 1257 del Codi de Dret Canònic, que parla sobre els béns temporals de l’Església, els defineix com a béns eclesiàstics (bona ecclesiastica); és a dir que pertanyen a tota l’Església, a tot el poble de Déu. Els qui en tenen la propietat legal en la societat civil o els utilitzen, són en realitat els administradors o usufructuaris i no pas els amos. També els Pares de l’Església parlaven que tot allò que tenim de més, allò no imprescindible, és dels pobres, del conjunt dels fidels.
L’organització del monestir, seguint l’exemple de les primitives comunitats cristianes, està destinada a viure els valors de la nostra vocació monàstica sota el carisma cistercenc, on la pregària, el contacte amb la Paraula i el treball en són els eixos; per tant els estris que fan possible el treball han de tenir un tracte correcte. En aquest sentit sant Benet diu que l’abat ha de confiar els béns del monestir —ell parla sobretot de les eines i la roba que en aquell moment eren essencials per a una comunitat— als germans la vida i la conducta dels quals inspiri confiança. Sant Benet també estableix que cal portar un inventari del que es dóna i retornar-ho en bon ús i és interessant observar també que un germà pot ser castigat si tracta de manera desordenada o negligent els béns dels monestir. L’espiritualitat de la Regla de sant Benet té a veure també amb el bon ordre, com per exemple l’administració prudent, o un exemple ben concret, com seria en el nostre cas el bon ordre de la casa, on la neteja de les dependències revela alhora l’atenció a l’espai de la nostra vida espiritual. Quan fem la neteja en dissabte ens cal estar amatents al fet que alhora estem fent el manteniment de la principal eina de la comunitat, el mateix monestir, que no cal recordar ara i aquí que és patrimoni mundial i un centre de visites turístiques important que ens aporten els mitjans per a viure i per donar feina a un conjunt de persones. Per a sant Benet el que ha de ser realment important per a nosaltres, monjos, és harmonitzar cos i ànima, pregària i treball com a part important del camí de perfecció cap a Déu.
Respecte als béns, cada comunitat ha de complir amb els criteris de la senzillesa evangèlica, i les exigències de l’Església en aquest aspecte. Seguint l’exemple dels nostres Pares cistercencs, que buscaven una relació senzilla d’acord amb la senzillesa de Crist, la nostra manera de viure ha de ser simple i frugal. Tot a la casa de Déu ha d’estar en harmonia amb el tipus de vida que s’hi porta i allò que és superflu no hi hauria de tenir lloc, de manera que la simplicitat sigui un exemple per a tots els qui se’ns apropen. Sant Benet ens parla d’usar, de guardar i de recollir les eines i objectes del monestir; de ser conscients que uns tindran uns estris i altres uns de diferents, en la mesura en que sigui convenient per a cadascú i segons la feina que els hagi estat assignada. Unes eines i uns objectes que han de passar d’uns als altres i també per això els hem de tractar tant bé com puguem mentre els fem servir i no pas amb deixadesa. Aquest criteri val també per les nostres cel·les on ens cal guardar un mínim de pulcritud intentant d’evitar allò que ens costa tant, que és acumular-hi coses. M’ha tocat ja buidar dues cel·les i un despatx de germans nostres que ens han deixat. Confesso que sempre fa una certa basarda aquesta tasca ja que és com penetrar un xic en la intimitat d’un altre. Han estat germans nostres amb una llarga vida monàstica, amb responsabilitats i feines concretes, que han treballat, han escrit i publicat, s’han cartejat i tantes altres coses que els han portat a acumular molts papers i també molts estris. Inevitablement un es pregunta què passarà quan buidin la meva cel·la; un bon punt de reflexió per pensar en si hi tinc allò que em cal o més aviat allò que crec que em pot caldre, hipòtesis d’una necessitat que potser mai no es farà realitat.
Simplicitat en els edificis i en els mobles, en el menjar i en la roba, o fins i tot en la litúrgia, ja que el monestir ha de fer compatibles la bellesa i la senzillesa. La bellesa de l’art cistercenc, de l’arquitectura cistercenca, en particular, no rau tant en la decoració ni en l’ostentació, sinó en la puresa i la simplicitat de línies. L’ideal cistercenc posa l’accent en la simplicitat i la modèstia; l’estil de vida dels primers cistercencs al segle XII cercava un context i unes condicions necessàries per a una vida viscuda en simplicitat per tal de poder donar-nos del tot a Déu. En un món dominat per l’afany de possessió no ens manquen temptacions per agafar-nos als béns materials, a crear-nos sentiments de propietat on teòricament no n’hi ha d’haver pas. Un, avui és porter i demà pot ser una altra cosa; els estris de la cuina no són del cuiner sinó de tota la comunitat i així amb l’orgue, els aparells de la bugaderia, etc. També qui més qui menys cerca que algú de fora de casa li faci un present, li cobreixi alguna pretesa necessitat. Potser ens vénen al cap exemples concrets passats, però segur que en tenim també de ben presents. La dificultat pot ser com viure aquesta simplicitat, que els nostres pares varen definir com un mitjà i molt útil per a la vida de recerca de Déu, enmig d’una societat on consumir, posseir i fins i tot destruir per posseir quelcom de millor o de més nou, és llei universal.
Thomas Merton treballà la visió de sant Bernat sobre la simplicitat interior. El monjo concebut com l’home d’unitat i de simplicitat, com aquell que no pot estar en pau ni amb ell mateix ni amb els altres sinó està en pau amb Déu. Un sentiment de possessió ens envaeix, un sentiment de control sobre les coses i fins i tot sobre les persones per fer-les a la nostra mida; un neguit que no ens deixa estar en pau. Cercar de posseir, en la vida monàstica, és un pecat contra la pobresa, això ho sabem prou; també sabem que la Regla és categòrica en aquest tema, que ningú ha de posseir res en concret i que l’abat ha de donar tot el necessari per tal que no manqui allò que li cal a ningú; però hem de saber també que usar no vol pas dir posseir. Més enllà de la pobresa, que ja és important, ho és encara més l’esperit de pobresa, tenir allò necessari refusant allò de superflu; compartint tots els béns i compartint-los amb joia, tenir-ho tot en comú i utilitzant-ho amb saviesa, prudència, cura i sensibilitat vers els altres; tot això com a signe d’obertura a Déu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)