diumenge, 31 de gener del 2021

LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 27

1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Feblesa, malaltia corporal i espiritual formen part de la nostra vida, com de la de tot ésser humà. Conscient d’això sant Benet agrupa en aquests capítols un conjunt de normes relatives a la correcció dels monjos per les faltes comeses. No ha de causar sorpresa que en el monestir es puguin cometre faltes que mereixin les penes com les aquí establertes; perquè l’home és feble i cau fàcilment. No és tant la presència d’aquestes febleses el que causa un major perjudici a un monestir, sinó tant la impossibilitat d’esmenar-les com la negligència a corregir-les. Sant Benet ens parla en primer lloc dels monjos ancians, als qui cal exigir-los una plena responsabilitat dels seus actes i una més gran fidelitat a la Regla. A ells dedica gairebé la totalitat de les prescripcions contingudes en aquests capítols i tant sols al final dóna també les normes que han de seguir-se amb els infants.

En el fons de tota aquesta legislació es troba latent una gran vitalitat espiritual; perquè per a sant Benet, tota sanció persegueix en última instància la salvació de l’ànima, alhora que intenta l’extirpació radical del vici en concret, i per això ens parla de l’amputació com a mesura extrema si cap altre no sorgeix efecte. Els procediments s’adapten a la finalitat que es proposen, presentant-se de manera mesurada, sòbria, prudent i discreta, essent això una excepció en la legislació d’aquells temps que era bastant més radical i sense cap garantia jurídica. Tant la mateixa vida social com tota legislació entre els homes està condemnada al fracàs si no hi ha sancions que estimulin la seva observança. Aquí sant Benet les dona d’una manera ben precisa i de la ubicació en el conjunt de la Regla d’aquests capítols, immediatament després dels quals tracta dels degans, sembla deduir-se que són aquests els qui tenen la missió d’aplicar les prescripcions del codi penal.

Sant Benet ens parla dels monjos pecadors, concretament dels excomunicats, i de la sol·licitud que han de rebre per part de l’abat i per part de la comunitat. Sant Benet fa i ens convida a fer una opció pels febles, això no vol dir pas que no sigui ben conscient de que part de la nostra feblesa pot com a mínim temperar-se fent servir bé les eines de les que ens parla al llarg de la Regla, com ara l’observança, l’obediència, la humilitat, la pregària o la paciència per citar-ne tant sols algunes.

Per Aquinata Böckmann aquest capítol en concret sorgeix com una mena d’illot espiritual entre el conjunt del codi penal, fet que pot fer pensar que es fruït d’una redacció més tardana, com si sant Benet se n’hagués adonat de que calia introduir enmig del dolor del pecat o de la falta, la via de la misericòrdia, refermar-la i destacar-la; no tant sols per part de l’abat sinó també per part de tota la comunitat. Ens ho mostra quan parla dels ancians que han d’ajudar com d’amagat o ens diu que cal pregar tots junts pel germà en risc d’exclusió pel pecat.

Un mot destaca entre tots i és sol·licitud, una sol·licitud que cal vessar sobre els germans culpables o els germans amb l’ànima malalta. Fer-ho amb uns mitjans concrets que tenen a l’abast l’abat i la comunitat en general per ajudar al germà que s’aparta de la vida comuna, sovint tancat en la convicció de que defensa els seus drets. Sant Benet en cita alguns: enviar ancians que consolin i animin a un retorn humil, intensificar la caritat i pregar. Seguint els consells evangèlics, davant d’una llibertat mal entesa o mal practicada, només la caritat pot ajudar a vèncer les dificultats.

Tots, a imatge de Déu, som creats lliures per fer el bé o fer el mal. El pecat no destrueix ni la nostra llibertat ni la nostra capacitat d’estimar, sinó que les paralitza, les debilita i aleshores en lloc d’utilitzar la nostra llibertat per estimar i donar, la fem servir per imposar-nos, per salvaguardar el nostre interès, per fer la nostra i no pas la voluntat de Déu, que és a qui hem vingut a cercar de veritat.

Un germà que s’excomunica a si mateix, que això és el pecat com a allunyament de Déu, és un germà que, com tots algun cop, pensa que ja no necessita el marc comunitari i que li cal recuperar la veritable llibertat i per tant li fa nosa avui un germà i demà un altre, quan no una part o fins i tot tota la comunitat, considerant que són un destorb per a poder alliberar-se i realitzar-se. Aleshores caiem en la tirania del nostre caprici prenent el que és gras en funció de si serveix als nostres propòsits i rebutgem el que és flac si no ens plau. Creiem ser lliures tot i que el que som, és esclaus de nosaltres mateixos i del pecat que hi ha en nosaltres.

Tant sols conscients de les nostres pròpies febleses tant físiques com morals podem mirar a un germà que es desvia sense jutjar-lo ni menysprear-lo; perquè si ens creiem o ens sentim perfectes i superiors, no ho aconseguirem pas. La ferida de l’altre ens ha de recordar sempre la nostra pròpia ferida, tal volta més profunda, de la qual el Senyor ens guareix a poc a poc si li deixem fer. Es tracta de sortir de la nostra falsa seguretat de creure fer-ho tot bé, sabent que mai no ho aconseguirem, per intentar arribar al germà perdut en les seves il·lusions i les seves pors, tal i com nosaltres mateixos hi estem de perduts en elles. La reconciliació entre germans no és possible sense aquella mirada de tendresa que Crist ens va ensenyar en la paràbola del fill pròdig. No deixant-nos tocar per la crida a la compassió i a la misericòrdia, ferim al germà, a la comunitat, a nosaltres mateixos i al mateix Crist.

diumenge, 24 de gener del 2021

LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 20

1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Més d’una vegada algun candidat a la vida monàstica i també algun monjo d’un altre monestir m’ha confessat sentir-se buit, eixut davant de la pregària; que no trobava cap sentit a la salmodia més enllà d’unes paraules que li sonaven buides. El perill d’una nit fosca, de sentir-nos de sobte travessant un desert esmaperduts, sempre està present en la nostra vida. Aquesta aridesa o nit fosca també ens pot assaltar en el contacte amb la Paraula de Déu, no trobar-hi sentit, no veure-hi una interpel·lació personal i directa. Són els riscos de la vida espiritual que mai desapareixeran del tot del nostre camí, les vicissituds en expressió de sant Bernat.

Per això sant Benet, que ens prescriu de no anteposar res a l’Ofici Diví, ens parlava ahir de l’actitud en la salmodia, de salmejar amb gust i avui de la reverència en la pregària, d’acudir-hi, de practicar-la amb reverència i amb humilitat. Hi hem de posar de la nostra part, anar-hi amb una donació ben pura, ens diu sant Benet. A vegades se’ns defineix com a professionals de la pregària, però mai la pregària és per a professionals perquè per la seva mateixa naturalesa és abans que res una relació d’amor, l’expressió oral de la nostra relació amb Déu.

Per fer-la amb humilitat i reverència el primer que ens cal fer és, òbviament, assistir-hi, fer-ho amb puntualitat, amb gravetat, com ens diu sant Benet, conscients de que anem a l’encontre del Senyor, Déu de totes les coses.
No és per tant el moment de facècies, sinó el de la reverència, amb uns instants previs al inici de l’Ofici Diví de preparació, de motivació i en acabar sortir amb la mateixa reverència, segurs de la importància de l’encontre que acabem de tenir. Ja hi ha moments per a altres coses, per pensar en el treball o en dir-li a aquell altre germà tal altra cosa. Al cap i a la fi anem a l’encontre d’aquell que és el més poderós, perquè certament que és l’omnipotent, però sobretot és l’estimat, el més estimat per a nosaltres.

La nostra vida de monjos, de cristians, és cristocèntrica, té al Senyor per centre, model i meta i per tant la pregària sigui comunitària, sigui personal, és un moment fort de la nostra jornada, molt fort. Dom Jean-Charles Nault, Abat de Saint-Wandrille, parla de vuit símptomes de l’accedia i el tercer, no pas menor, és la negligència en l’observança, en l’acompliment dels deures monàstics i el primer de tots ells que es veu afectat és la pregària. Podem caure en la temptació del minimalisme, on tot sembla estar de més i ens porta a descuidar la pregària, potser a ni tant sols recitar o cantar les paraules, a estar absents, malgrat la presència física que no està acompanyada per la de la ment ni encara menys per la de l’ànima (El demonio del mediodia. La acedia, el oscuro mal de nuestro tiempo). També Evagri ens parla de que en aquesta situació l’anima esdevé dèbil i cansada i no trobem consol enlloc. (Cf. Antirrhétikos VI, 38).

La pregària, la dificultat amb la pregària és doncs un dels símptomes de l’accedia; perquè la pregària es troba al cor mateix de la nostra vida, és el vincle que uneix totes les altres parts i sense ella res no té sentit. Sant Benet, escriu Esther de Waal, no demana al monjo de fer un vot de pregària, perquè espera que la vida del monjo tingui l’oració per centre. Dos cops fa servir sant Benet el mot anteposar, un referit al Crist i l’altre a l’Ofici Diví; en primer lloc no anteposar res al mestre, al Senyor i en segon lloc no anteposar res tampoc al moment privilegiat de contacte amb Ell.

Sant Benet demana que la nostra vida, que la nostra relació amb el Senyor sigui interactiva i per això mateix ens cal anar a la pregària amb predisposició i preparació per que aquesta sigui el lloc i el moment d’escoltar i de parlar amb el Senyor, sense distraccions, posant-hi els cinc sentits, amb aquesta donació ben pura de la que ens parla la Regla.
Però això no regeix tant sols per la pregària comunitària, per l’Ofici Diví, que és pregària individual feta i viscuda en comunitat; sinó també per la pregària personal. Aquesta part de la pregària no la podem ni oblidar ni negligir. Potser és més lliure en el que fa referència al temps i a l’espai, però tal volta en ella pot ser encara més intensa i forta aquesta relació amb el Senyor que ens parla i ens escolta a cadascun de nosaltres.

Un company insubstituïble per a aquesta pregària personal és el silenci, deixar espai a la veu del Senyor, no ofegar-la aquesta veu amb el nostre soroll exterior i interior. El nostre és un silenci actiu, fem silenci per poder escoltar al Senyor i aquest silenci forma part de la reverència i la humilitat amb que hem d’apropar-nos a la pregària. La dificultat de pregar pot afectar tant a l’oració individual com a la comunitària, de manera conjunta o alternativa. Potser a priori la pregària litúrgica pot ser més activa i la personal, en necessitar d’una més gran espontaneïtat, a voltes més àrida i laboriosa. Però en cap cas són oposades, sinó complementàries. La resposta no és tal volta preferir la pregària litúrgica o la pregària personal, sinó totes dues juntes, amb el contacte amb la Paraula de Déu, que conformen aquesta vida de pregària que ha de configurar el nostre dia a dia.

En paraules d’un autor espiritual del segle XX: «La pregària significa l’anhel de la senzilla presència de Déu, de la comprensió personal de la seva paraula, del coneixement de la seva voluntat i de la seva capacitat per escoltar-lo i obeir-lo. Per tant és molt més que pronunciar peticions de coses bones alienes a les nostres preocupacions més profundes.» (MERTON, Thomas, El clima de la oración monàstica, p. 93-94). Per aquest caràcter tota pregària, lectura, meditació i qualsevol de les nostres activitats han de ser acompanyades per una donació ben pura amb el desig de trobar la puresa de cor, una obertura total al Senyor i a fer la seva voluntat; per ser una pregària feta amb humilitat i amb reverència.

diumenge, 17 de gener del 2021

LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54

51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

No sols amb la llengua, sinó al fons del cor. La vida monàstica, la vida de creient, de seguidor del Crist no és per viure-la de llengua, amb la boca sinó des del fons del cor. No ha de ser una vida de façana, com aquells sepulcres emblanquinats dels que parlava Jesús que dins estaven plens de podridures (Cf. Lc 11,44) sinó que la cara, tot el cos cal que sigui reflex del que hi ha dins del nostre cor. No tothom qui repeteix Senyor, Senyor entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del Pare (Cf. Mt 7,21). De la mateixa manera la humilitat no ho ha de ser de llengua, sinó que ha de néixer i ser viscuda des del fons del cor.

El sisè i el setè graó de la humilitat formen una unitat, com el segon i el tercer o el novè i l’onzè. Aquest setè graó ens parla de l’arrel de la humilitat en parlar-nos de fer -ne experiència, de veure-la en profunditat com una experiència de Déu; la humilitat com a experiència mística, com expressen alguns comentaristes de la Regla. Per a alguns d’aquests autors l’arrel d’aquest pensament està en el mateix Parenostre, reconèixer-nos deutors, pecadors per tal de sentir-nos capaços de perdonar als altres. El perdó vingut des de la vanagloria personal o des de l’orgull seria com la pregària del fariseu en el temple, compadit falsament del publicà, amb una compassió de llengua, de façana que no surt del fons del cor. Déu no vol ni oblacions ni sacrificis, no vol grans aparences, ni grans excursos sobre la humilitat; el que Ell vol vertaderament és la conversió del nostre cor.

En aquets darrers temps vivim moments difícils, una època realment convulsa i això, com també succeí en temps anteriors, dona lloc al que s’anomena populismes; però no pensem que aquest fenomen, que és per antonomàsia el que avui ens diu sant Benet de que la força se’n va per la boca, pel discurs, es limiti al món de la política. Al cap i a la fi aquest món polític no es sinó reflex d’una tendència social que fins i tot arriba a l’Església, a les comunitats, perquè està al carrer, està en el món i al cap i a la fi no som sinó un reflex del món que ens envolta i al que pertanyem. Potser de tant repetir-nos «et dono gràcies perquè no soc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com aquest publicà» (Lc 18,11) ens acabem per creure que nosaltres tenim tots els drets del món i els altres germans cap. Ens acabem per creure que ens correspon el dret a menysprear, a mirar per damunt de l’ombro, a criticar amb impietat, a burlar-nos dels altres i tantes altres coses que tots sabem fer molt bé, sense aturar-nos a pensar que precisament per tot plegat ens allunyem de Déu, ja que practicant-les aquestes coses tant sols demostrem la nostra duresa de cor davant dels altres i sobretot davant de Déu. Com escriu el Papa Francesc en la seva darrera encíclica «Destrossar l’autoestima d’algú és una manera fàcil de dominar-lo» (Fratelli Tutti 52) i a vegades cerquem de dominar als altres, conscient o inconscienment.

En l’antic monaquisme no era estranya la idea de considerar-se el pitjor dels pecadors, però no pas dir-ho de llengua, sinó sentir-ho des del fons del cor. Son múltiples les cites, per exemple a la Vitae Patrum om diu «Pensa que tu ets inferior a totes les creatures, per sota de tot home pecador. Aquell que pensa ser alguna cosa aleshores no és res, s’enganya a sí mateix. No jutgeu al vostre proïsme, no menystingueu ningú, tant sols ploreu els vostres pecats.» (Vitae Patrum, VII, 43,2). Humiliar-se no vol dir cobrir-se de pols i cendra com feien en l’antiguitat, més aviat vol dir assumir interiorment, al fons del nostre cor com ens diu sant Benet, la condició d’home fràgil i pecador.

No és altra aquesta idea que la que recull sant Pau en les seves cartes i ell hi veu sempre darrera d’aquesta acceptació de la nostra fragilitat, de l’assumpció de que tots tenim les nostres febleses tant físiques com morals, l’acció de la gràcia de Déu. En paraules del Papa Benet: «Un punt clau en el qual Déu i l’home es diferencien és l’orgull: en Déu no hi ha orgull perquè Ell és tota la plenitud i tendeix tot a estimar i donar vida; en nosaltres els homes, en canvi, l’orgull està arrelat en l’íntim i requereix constant vigilància i purificació. Nosaltres, que som petits, aspirem a semblar grans, a ser els primers; mentre que Déu, que és realment gran, no tem abaixar-se i fer-se l’últim» (Angelus, 23 de setembre de 2012).

Al llarg de la nostra vida Déu ens va donant oportunitat d’exercir la humilitat, a vegades pot ser el mateix decurs de la vida que quan avança més i més ens mostra la nostra feblesa en perdre les forces, en anar perdent facultats que abans no ens mancaven pas, com la memòria, la mobilitat, la veu, la capacitat de concentració i tantes altres. A vegades pot ser una malaltia que de sobte ens fa adonar-nos de que no som pas nosaltres els qui dominem la nostra vida, la nostra salut o les nostres forces; tot està en mans de Déu i tots estem a les seves mans.
En aquests darrers temps aquesta sensació de fragilitat la experimentem socialment, en tots i cadascun dels països on es viu avui per avui en la incertesa, en la por, en la fragilitat. No som capaços de controlar-ho tot, com potser a voltes estàvem temptats de creure. No és pas Déu qui ens envia les epidèmies o qualsevol altra situació més o menys dramàtica a nivell social o personal; però si que ens convida a viure-les aquestes situacions com un moment de gràcia, un moment de confiança en Ell, un moment fort per viure la fe.

El model sempre és el Crist, com ens deia sant Ambrós aquesta setmana a Matines «No et convé, només encomanar a Déu el teu camí, sinó també fiar-te d’Ell. La veritable submissió no és ni vil ni abjecta, sinó sublim i gloriosa, perquè viu sotmès a Déu qui compleix la voluntat del Senyor» (Comentari al salm 36,16). «El Senyor s’humilià fins a sotmetre’s a la mort, per a ser exalçat en el mateix llindar de la mort. Contempla la gràcia de Crist, reflexiona els seus benifets» (Comentari sobre el salm 43,75-77)

diumenge, 10 de gener del 2021

LA HUMILITAT: L'ESCALA

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«A la humilitat se l’anomena camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat el premi a l’esforç» escriu sant Bernat (Els graus de la humilitat i la supèrbia, I,1). Aquesta escala que sant Benet ens presenta per anar-la pujant al llarg de la nostra vida és una escala ben particular, és aquella que Jacob ja veié en somnis i que puja fins al cel; la mateixa que apareix en la llegenda de la fundació d’alguns monestirs com a signe de la voluntat de Déu d’establir-hi allí un lloc on practicar la humilitat i l’observança. Una escala amb uns graons que no s’aguanten en el buit sinó en dos muntants com són el cos i l’ànima. La manera de pujar-la també és ben particular, ja que per la humilitat es puja i per l’exaltació és baixa, exactament a l’inrevés que els paràmetres que regeixen la nostra societat, no tant sols ara sinó des de ja fa segles, potser des de sempre.

A pujar-la ens hi convida la mateixa Escriptura i a través de l’Escriptura Crist, model d’humilitat i d’abaixament. Sant Benet ens diu per això que aquesta escala s’arrapa a la terra en la seva base però és el mateix Senyor qui la dreça fins al cel, però ho fa tant sols quan el nostre cor es manifesta ben humil. La humilitat del Crist va estretament lligada a la seva obediència i aquesta a no fer la seva voluntat sinó la voluntat del Pare. No és per tant un esforç voluntarista, confiat en les nostres soles forces el que ens pot permetre anar pujant-hi; és gràcies a aquell qui ens estima, ens diu al quart graó, que podem avançar perquè no es tracta d’un tractat ascètic sinó d’un camí de vida, anar configurant-nos al Crist, anar configurant la nostra voluntat a la voluntat de Déu, pas a pas, graó rere graó.

L’únic que ens cal per poder pujar-la, escriu l’abat Cassià Maria Just, és un gest de pobresa, reconèixer la nostra pobresa i la necessitat de ser salvats. Aleshores reconeixent-nos pecadors, conscients de les nostres febleses tant físiques com morals, ho entendrem com una obra de Déu, no pas com l’adquisició d’unes virtuts, sinó obra de Déu que treballa a llarg termini, poc a poc.

Una escala cristocèntrica tal com l’abadessa Montserrat Viñas la imagina com una escala de cargol, amb graons concèntrics d’humilitat, diferents aspectes d’una mateixa realitat però sempre vinculats a un eix central que és el Crist. La clau per a pujar-la és aleshores la senzillesa que desarma l’orgull, la ira o l’odi, ens apropa a Déu i ens dona el do de la pau. Malament la pujarem quan sentim el desig del protagonisme ja que això vol dir que Crist no és realment el centre de la nostra vida; però si cerquem Déu de veritat, si passem de l’egoisme a l’amor, podrem pujar-la amb fermesa.

És aquesta una escala quotidiana. L’abat Sighard Kleiner parla de que la clau està en no singularitzar-se i dona exemples i consells senzills que tots podem entendre i atendre, com per exemple que si toca fer quelcom a una hora determinada no hem pas d’anar a fer un treball previst per un altre moment o si anem o bé si sortim en fila per exemple de l’església o del capítol no anar a dreta o esquerra intentant sortejar no se sap ben bé quin obstacle. Ho sintetitza dient que si hi ha certs costums no hem pas de demostrar a cada moment que som lliures, reafirmant la nostra personalitat d’una manera primitiva mitjançant la singularització fins i tot dels gestos. Podríem dir que la humilitat de la que parla l’abat Sighard és la humilitat de les petites coses, com aquella santedat quotidiana de la que parla el Papa Francesc en fer servir l’expressió dels sants de la porta del costat.

Escriu Aquinata Böckmann que hi ha una humilitat que es presentada com una presa de consciència del pecat i una depreciació personal i davant d’aquesta una humilitat entesa com a do de l’Esperit i coronament de la vida monàstica. Com un treball a quatre mans, les nostres i les de Déu, deixant-nos fer més que no pas volen modelar la nostra vida monàstica a una regla creada ad hoc per nosaltres mateixos i conformant-la a la nostra voluntat i no tant sols per a nosaltres sinó a voltes volent aplicar-la als germans cercant de sotmetre’ls al nostre caprici. Al cap i a la fi això seria exaltar-nos a nosaltres mateixos i ja ens diu sant Benet que tota exaltació d’un mateix no és sinó una forma d’orgull.

Sant Tomàs d’Aquino considera la humilitat com el fonament de tota perfecció i és per tant la conseqüència de la sobirania de Déu damunt nostre o la conformació de la nostra voluntat a la de Déu. En la filosofia aristotèlica la humilitat no té un paper destacat per la raó de que aquesta virtut especial, en paraules de Tomàs d’Aquino, es refereix a la relació personal amb Déu. Ja ens ho diu sant Benet que el camí que hi porta no és fàcil, que a voltes és aspre, que ens cal agafar-nos bé als muntants per evitar baixar un graó de cop. Cos i ànima són els muntants que la crida divina ha disposat perquè mirem de pujar-la, potser a poc a poc, però amb fermesa, evitant de tirar enrere, confiats en aquell qui dreça l’escala fins al cel.

Escriu sant Bernat «El que promulgà la llei, donarà també la benedicció; el que ha exigit la humilitat, portarà a la veritat (...) Aquesta llei que ens orienta cap a la veritat, la promulgà sant Benet en dotze graons. I tal com mitjançant els deu manaments de la llei i de la doble circumcisió, que en total sumen dotze, s’arriba a Crist, pujats aquests dotze graons s’arriba a la veritat.» (Els graus de la humilitat i la supèrbia, II,3)

diumenge, 3 de gener del 2021

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,11-22

11 Quan algú, doncs, accepta el nom d’abat, ha d’anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, 12 és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres. 13 Per contra, tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer, no fos cas que, predicant als altres, ell fos trobat reprovable, 14 i un dia li digués Déu veient-lo en falta: «¿Com goses predicar els meus preceptes i tenir sempre als llavis la meva aliança, tu que has avorrit la correcció i has llençat rere teu les meves paraules?» 15 I «tu que veies la brossa a l’ull del teu germà no has vist la biga al teu». 16 Que no faci accepció de persones al monestir. 17 Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència. 18 Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure, si no hi ha una altra causa raonable. 19 Però si, per un motiu de justícia, així li ho semblava a l’abat, que ho faci, de qualsevol estament que sigui; si no, que cadascú conservi el seu lloc, 20 perquè tots, «tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa» i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que «Déu no fa pas accepció de persones». 21 L’única cosa que en això ens distingeix davant d’ell és que ens trobi millors que els altres en les bones obres i humils. 22 Que tingui, doncs, l’abat una mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots una mateixa norma segons els mèrits de cadascú.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Paraules, fets i accepció. Les paraules han d’anar d’acord amb les obres, amb els fets i tot plegat sense fer accepció de persones; aquestes podrien ser les dues idees fonamentals d’aquest paràgraf del capítol segon de la Regla. Unes idees que sant Benet aplica aquí a l’abat però que es poden fer extensives a tot monjo, a tot cristià, a qualsevol home i dona. Sovint diem i no fem, i per això esdevenim reprovables. Com deia el mateix Jesús referint-se als mestres de la llei i als fariseus: «feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan» (Mt 23, 3). El Senyor es referia als fariseus a qui agradava d’estar sempre en el candeler, anunciant les seves bones obres al so de trompeta i cercant de ser reconeguts com els més sants per tal de ser honrats per la gent; és precisament en aquest reconeixement on el Senyor diu que ja van rebre la seva recompensa, mentre que als ulls de Déu no la mereixien. Perquè dir i obrar ha d’estar motivat per la humilitat, pel reconeixement de les nostres febleses tant físiques com morals, de la nostra petitesa i la necessitat sempre present de fer camí cap al Senyor defugint de la vanagloria i avançant per la humilitat.

Escrivia Lanspergi, autor espiritual del segle XVI, que la vanaglòria s’alimenta de tot, posseeix una vida llarga i mor per asfíxia, és a dir pel silenci, pel passar desapercebuts, per la sinceritat total, pel desig i l’esforç de ser coneguts només per Déu. Ens cal tenir molta cura de tot el que fem, o deixem de fer; cercant sempre que estigui precedit de recta intenció, no buscant la nostra voluntat, sinó la de Déu. Encara que intervinguin altres finalitats secundàries, la fi última ha de ser cercar la caritat, que ens estimuli a desitjar, voler i buscar en aquesta o aquella altra cosa l’acompliment de la voluntat de Déu.

Tots tenim dons i talents, tots tenim febleses i defectes. Els dons de Déu han de ser una oportunitat per a la humilitat, no per a la supèrbia, no sigui que acabi per fer-nos abominables davant de Déu de tant cercar de complaure als homes o a nosaltres mateixos. Ens ho diu l’Apòstol «Què us en sembla: Em vull guanyar el favor dels homes, o el favor de Déu? Direu que busco de plaure als homes? Si encara busqués de plaure als homes, ja no seria servent del Crist» (Ga 1,10). Hem d’intentar de mirar als altres amb la mirada del Crist i això vol dir cercar de mostrar compassió pels febles, temptats i fatigats, com menyspreats pel món, però estimats i escollits per Déu, perquè «Déu ha escollit el insensats d’aquest món per a confondre els savis. Déu ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa. Així ningú no es pot gloriar davant de Déu», en paraules també de sant Pau (1 Co 1, 27-29). Ens hauria de sorprendre quan ens indignem o mostrem desgrat contra el proïsme perquè no sap cantar o predicar, o perquè no te una bona veu, ni memòria, ni eloqüència, ni els altres dons que Déu concedeix gratuïtament, ja que només pot tenir-los aquell a qui li han estat donats.

Per això, de cap manera hem de culpar a un altre si no gaudeix d’aquest o de tal altre do. No hem de menysprear a qui no té aquest o aquell do de Déu; precisament per això, perquè no l’ha rebut. Però si l’hem rebut, no hem de creure per això que som millors, perquè són dons gratuïts donats per Déu, i els concedeix tant a bons com a dolents; haver rebut un do de Déu no ens fa més bons als seus ulls, tant sols significa que Déu ens exigirà més. Ningú per tant per posseir-los és millor davant de Déu, per més que davant els homes sembli més respectable i digne de la més alta lloança.

Tot plegat ens ajuda en aquest camí a no fer accepció de persones, cita de sant Benet de la Carta als cristians de Roma (Rm 2,11). No hem de donar mai lloc a les crítiques contra el proïsme. Si veiem que algú erra, falta o peca, no hem pas d’adoptar contra ell una actitud displicent ni encara menys caure en la murmuració, sinó com escrivia Lanspergi: «Senyor, què som? Tots t’ofenem cada dia i Tu mostres una paciència infinita. Pobre de mi, que he pecat molt més greument i més sovint que aquest; i si la teva gràcia no em sostingués, quina altra cosa faria sinó pecar? Temo caure en qualsevol moment, mentre ell s’aixeca». El nostre fer no ha de ser jutjar els errors, les faltes o els pecats del proïsme, ja hi ha un Senyor per a jutjar-nos, a nosaltres ens cal d’abstenir-nos d’emetre judici o tal volta compadir-nos-en. Ans al contrari si en el nostre cor s’aixeca una temptació de disgust, impaciència o ira contra un germà, vigilem els nostres pensaments i la nostra voluntat amb gran diligència a fi de no tramar res ni concebre cap mal pensament contra ell. Mirant de controlar els nostres sentits i la nostra llengua per a no difamar-lo, criticar-lo o acusar-lo. Perquè al cap i a la fi de què ens serveix que els homes tinguin una excel•lent opinió de nosaltres o bé, quin mal pot fer-nos que ens considerin de poc valor; les opinions dels homes són inestables i fràgils, i davant Déu ni ens condemnen ni ens exculpen, com escrivia Joan Just Lanspergi.

Ens cal tenir sempre present que hi ha en nosaltres defectes que tant sols sap Déu. En paraules del Papa Benet moltes vegades ens identifiquem amb una comunitat, precisament perquè l’estimem poc, i som llavors molt hàbils per a descobrir els seus defectes, que són, entre altres coses, el mirall dels nostres propis errors, de la nostra desídia, de les nostres faltes i mancances. Arribem a pensar que la comunitat no ens mereix i el que succeeix en realitat és que no ens fem mereixedors d’ella. Les preocupacions, els interessos humans i les inclinacions a tot allò fugisser o bé tancar-se en el cercle impenetrable de l’autosuficiència, posant tota la nostra il·lusió i confiança en el reconeixement humà, pot acabar per impedir-nos l’obertura a Déu.

El nostre esforç ha d’estar sempre dirigit a trencar aquest cercle de vanagloria i autosuficiència per tal de poder trobar en Crist el vertader camí cap a la vida eterna. Dient certament, però alhora obrant i no fent accepció de persones, ni posant-nos a nosaltres mateixos per damunt de cap altre germà. Aquets són els veritables valors que han de presidir tota la nostra vida; mirant de fer el que escoltem i no pas allò, que segur que quan diem, febles com som, puguem fer i que ens fa reprovables als ulls del Senyor. Ell, ens ho diu sant Agustí i ho hem escoltat avui a Matines, és la nostra llum, la nostra aurora, aquella llum que «ni surt ni es pon, perquè resta per sempre.» (Tractat sobre l’Evangeli de sant Joan). Ell, en expressió del Papa Benet XVI, és la Paraula que no sols es pot sentir, no sols té una veu, sinó que té un rostre que podem veure: Jesús de Natzaret (Cf. Verbum Domini, 12).