diumenge, 3 de gener de 2021

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,11-22

11 Quan algú, doncs, accepta el nom d’abat, ha d’anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, 12 és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres. 13 Per contra, tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer, no fos cas que, predicant als altres, ell fos trobat reprovable, 14 i un dia li digués Déu veient-lo en falta: «¿Com goses predicar els meus preceptes i tenir sempre als llavis la meva aliança, tu que has avorrit la correcció i has llençat rere teu les meves paraules?» 15 I «tu que veies la brossa a l’ull del teu germà no has vist la biga al teu». 16 Que no faci accepció de persones al monestir. 17 Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència. 18 Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure, si no hi ha una altra causa raonable. 19 Però si, per un motiu de justícia, així li ho semblava a l’abat, que ho faci, de qualsevol estament que sigui; si no, que cadascú conservi el seu lloc, 20 perquè tots, «tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa» i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que «Déu no fa pas accepció de persones». 21 L’única cosa que en això ens distingeix davant d’ell és que ens trobi millors que els altres en les bones obres i humils. 22 Que tingui, doncs, l’abat una mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots una mateixa norma segons els mèrits de cadascú.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Paraules, fets i accepció. Les paraules han d’anar d’acord amb les obres, amb els fets i tot plegat sense fer accepció de persones; aquestes podrien ser les dues idees fonamentals d’aquest paràgraf del capítol segon de la Regla. Unes idees que sant Benet aplica aquí a l’abat però que es poden fer extensives a tot monjo, a tot cristià, a qualsevol home i dona. Sovint diem i no fem, i per això esdevenim reprovables. Com deia el mateix Jesús referint-se als mestres de la llei i als fariseus: «feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan» (Mt 23, 3). El Senyor es referia als fariseus a qui agradava d’estar sempre en el candeler, anunciant les seves bones obres al so de trompeta i cercant de ser reconeguts com els més sants per tal de ser honrats per la gent; és precisament en aquest reconeixement on el Senyor diu que ja van rebre la seva recompensa, mentre que als ulls de Déu no la mereixien. Perquè dir i obrar ha d’estar motivat per la humilitat, pel reconeixement de les nostres febleses tant físiques com morals, de la nostra petitesa i la necessitat sempre present de fer camí cap al Senyor defugint de la vanagloria i avançant per la humilitat.

Escrivia Lanspergi, autor espiritual del segle XVI, que la vanaglòria s’alimenta de tot, posseeix una vida llarga i mor per asfíxia, és a dir pel silenci, pel passar desapercebuts, per la sinceritat total, pel desig i l’esforç de ser coneguts només per Déu. Ens cal tenir molta cura de tot el que fem, o deixem de fer; cercant sempre que estigui precedit de recta intenció, no buscant la nostra voluntat, sinó la de Déu. Encara que intervinguin altres finalitats secundàries, la fi última ha de ser cercar la caritat, que ens estimuli a desitjar, voler i buscar en aquesta o aquella altra cosa l’acompliment de la voluntat de Déu.

Tots tenim dons i talents, tots tenim febleses i defectes. Els dons de Déu han de ser una oportunitat per a la humilitat, no per a la supèrbia, no sigui que acabi per fer-nos abominables davant de Déu de tant cercar de complaure als homes o a nosaltres mateixos. Ens ho diu l’Apòstol «Què us en sembla: Em vull guanyar el favor dels homes, o el favor de Déu? Direu que busco de plaure als homes? Si encara busqués de plaure als homes, ja no seria servent del Crist» (Ga 1,10). Hem d’intentar de mirar als altres amb la mirada del Crist i això vol dir cercar de mostrar compassió pels febles, temptats i fatigats, com menyspreats pel món, però estimats i escollits per Déu, perquè «Déu ha escollit el insensats d’aquest món per a confondre els savis. Déu ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa. Així ningú no es pot gloriar davant de Déu», en paraules també de sant Pau (1 Co 1, 27-29). Ens hauria de sorprendre quan ens indignem o mostrem desgrat contra el proïsme perquè no sap cantar o predicar, o perquè no te una bona veu, ni memòria, ni eloqüència, ni els altres dons que Déu concedeix gratuïtament, ja que només pot tenir-los aquell a qui li han estat donats.

Per això, de cap manera hem de culpar a un altre si no gaudeix d’aquest o de tal altre do. No hem de menysprear a qui no té aquest o aquell do de Déu; precisament per això, perquè no l’ha rebut. Però si l’hem rebut, no hem de creure per això que som millors, perquè són dons gratuïts donats per Déu, i els concedeix tant a bons com a dolents; haver rebut un do de Déu no ens fa més bons als seus ulls, tant sols significa que Déu ens exigirà més. Ningú per tant per posseir-los és millor davant de Déu, per més que davant els homes sembli més respectable i digne de la més alta lloança.

Tot plegat ens ajuda en aquest camí a no fer accepció de persones, cita de sant Benet de la Carta als cristians de Roma (Rm 2,11). No hem de donar mai lloc a les crítiques contra el proïsme. Si veiem que algú erra, falta o peca, no hem pas d’adoptar contra ell una actitud displicent ni encara menys caure en la murmuració, sinó com escrivia Lanspergi: «Senyor, què som? Tots t’ofenem cada dia i Tu mostres una paciència infinita. Pobre de mi, que he pecat molt més greument i més sovint que aquest; i si la teva gràcia no em sostingués, quina altra cosa faria sinó pecar? Temo caure en qualsevol moment, mentre ell s’aixeca». El nostre fer no ha de ser jutjar els errors, les faltes o els pecats del proïsme, ja hi ha un Senyor per a jutjar-nos, a nosaltres ens cal d’abstenir-nos d’emetre judici o tal volta compadir-nos-en. Ans al contrari si en el nostre cor s’aixeca una temptació de disgust, impaciència o ira contra un germà, vigilem els nostres pensaments i la nostra voluntat amb gran diligència a fi de no tramar res ni concebre cap mal pensament contra ell. Mirant de controlar els nostres sentits i la nostra llengua per a no difamar-lo, criticar-lo o acusar-lo. Perquè al cap i a la fi de què ens serveix que els homes tinguin una excel•lent opinió de nosaltres o bé, quin mal pot fer-nos que ens considerin de poc valor; les opinions dels homes són inestables i fràgils, i davant Déu ni ens condemnen ni ens exculpen, com escrivia Joan Just Lanspergi.

Ens cal tenir sempre present que hi ha en nosaltres defectes que tant sols sap Déu. En paraules del Papa Benet moltes vegades ens identifiquem amb una comunitat, precisament perquè l’estimem poc, i som llavors molt hàbils per a descobrir els seus defectes, que són, entre altres coses, el mirall dels nostres propis errors, de la nostra desídia, de les nostres faltes i mancances. Arribem a pensar que la comunitat no ens mereix i el que succeeix en realitat és que no ens fem mereixedors d’ella. Les preocupacions, els interessos humans i les inclinacions a tot allò fugisser o bé tancar-se en el cercle impenetrable de l’autosuficiència, posant tota la nostra il·lusió i confiança en el reconeixement humà, pot acabar per impedir-nos l’obertura a Déu.

El nostre esforç ha d’estar sempre dirigit a trencar aquest cercle de vanagloria i autosuficiència per tal de poder trobar en Crist el vertader camí cap a la vida eterna. Dient certament, però alhora obrant i no fent accepció de persones, ni posant-nos a nosaltres mateixos per damunt de cap altre germà. Aquets són els veritables valors que han de presidir tota la nostra vida; mirant de fer el que escoltem i no pas allò, que segur que quan diem, febles com som, puguem fer i que ens fa reprovables als ulls del Senyor. Ell, ens ho diu sant Agustí i ho hem escoltat avui a Matines, és la nostra llum, la nostra aurora, aquella llum que «ni surt ni es pon, perquè resta per sempre.» (Tractat sobre l’Evangeli de sant Joan). Ell, en expressió del Papa Benet XVI, és la Paraula que no sols es pot sentir, no sols té una veu, sinó que té un rostre que podem veure: Jesús de Natzaret (Cf. Verbum Domini, 12).

Cap comentari:

Publica un comentari