diumenge, 18 d’octubre de 2020

LA HUMILITAT: EL DESÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,59

59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Entre el novè graó de la humilitat que ens parla de reprimir la llengua per tal d’evitar el pecat i l’onzè que ens diu que cal parlar suaument, sense riure, humilment i amb gravetat; sant Benet en aquest desè graó ens parla de no riure fàcilment o de seguida, de no tenir un riure neci i sorollós. Som als darrers graons de l’escala de la humilitat i sant Benet es preocupa per l’aparença o més aviat ens parla de que el nostre estat interior s’ha de reflectir fins i tot en l’estat extern. Una cosa és estar joiós i l’altra riure de manera nècia; perquè potser el que ens vol dir sant Benet és que la motivació de la nostra alegria ha d’estar d’acord amb la nostra mateixa vida. Riure és fàcil, però sovint ho fem rient-nos dels altres i aleshores la motivació no és la millor, perquè podem faltar a la caritat, podem ferir. El més greu pot ser el que ens motivin aquesta manca de caritat i la nostra falta d’humilitat, la nostra autosuficiència i el nostre orgull. Reprimir el riure quan algú per exemple cau o ensopega, sigui físicament o d’una altra manera, a vegades no és fàcil. Però si ho analitzéssim una mica més, veuríem que acabem rient d’un altre que comet els mateixos errors que nosaltres mateixos i tal volta no ens agradaria que riguessin dels nostres d’errors. D’altres vegades ens mou al riure o a la burla tal fet, però si aquest mateix error el comet algun altra aleshores ens envaeix una altra sentiment, la compassió. És aquest darrer sentiment el que en tot cas ens hauria d’envair sempre, amb els uns i amb els altres, no fos cas que féssim accepció de persones i, Déu no ho vulgui, aquesta vingués motivada per una dependència afectiva fora de lloc. Tots cometem errors, per tant fer escarni d’una situació concreta d’un altra germà, per exemple d’un error en la litúrgia, en el servei, en el treball que tenim encomanat, una mancança qualsevol o un fracàs acadèmic, s’acosta a aquest riure neci del que ens parla sant Benet.

El que hem de tenir és joia, som afortunats perquè vivim una vida que hem escollit, a la que hem estat cridats i a la que hi hem vingut voluntàriament. Hi ha molta gent que pateix situacions no volgudes, que viu d’una manera que no ha escollit sinó que per moltes circumstàncies s’hi ha trobat. Ho veiem ara en aquesta situació de crisi sanitària que ha acabat essent una crisi econòmica i laboral molt greu, que afecta cada cop a més famílies que veuen el seu futur amenaçat i amb ell la seva mateixa subsistència. Nosaltres vivim el que hem volgut viure i no hi pot haver joia més gran que aquesta, tant més quan la raó és la crida de Déu i no hi pot haver cap motivació més alta. Aquesta joia no la podem malbaratar amb un riure neci, amb la burla o el menyspreu d’un altre germà; és una joia que ens ha d’empènyer vers una més alta caritat. Menysprear o burlar-se és fàcil, ens surt ràpidament i sense massa esforç, però la nostra burla o el nostre menyspreu quan és reiterat acaba per generar burla i menyspreu en l’altra i potser quan els patim una gran part de la culpa no sigui tanmateix nostra. No hauríem de ser mai sembradors de burla i de menyspreu.

Sant Benet ens diu que no siguem fàcils i massa ràpids a riure. Potser sant Benet mateix no fos inclinat al riure; potser va patir algun membre de la seva comunitat que esclatava en grans rialles de manera nècia. Però pel que deixa entreveure en el text de la Regla sí que era un monjo alegre, joiós de ser monjo, però sembla ser que amb una alegria humil, continguda. No prohibeix pas de riure, vol que hi hagi alegria en el cor dels monjos seguint la cita de l’Escriptura, «Déu estima al qui dóna amb alegria» (2Co 9,7); perquè la joia és un signe de caritat, un fruit de l’Esperit. El que aquí reprova sant Benet és la lleugeresa d’un riure superficial, que és l’oposat a la joia interior. Déu no es deixa sentir pas enmig del soroll, de l’excés de paraules, de grans riallades.

La mateixa Escriptura oposa el riure a la joia; perquè aquesta darrera és espiritual, és un do de Déu, que brolla de la pau difosa en el cor.
El riure neci, per contra, pot tenir un sentit pejoratiu. Un riure serè és del que ens parla sant Benet, perquè potser aquest brolli d’un cor pur i alegre, lliure d’apreciar les coses en el seu just valor, expressant una serenitat capaç de dominar les nostres tristeses i maldecaps. Els fariseus retreien als deixebles que no dejunessin ni s’afligissin, que no fessin un posat trist. Jesús mateix respon a aquestes crítiques dient que l’alegria dels seus deixebles és legítima, perquè s’ha complert davant dels seus ulls l’esperança d’Israel, el mestre, el nuvi, és amb ells. És precisament d’aquesta alegria de la qual nosaltres hem de donar testimoni, l’alegria del Crist ressuscitat que ningú ens pot arrabassar; ni el sofriment, ni la humiliació, ni la mateixa mort no ens han de moure a la tristesa.

El món, amb tota la seva seqüela de sofriments, té necessitat d’aquesta joia tranquil·la i profunda que res té a veure amb el riure neci, sorollós, que sovint és menyspreador; com el que patí Jesús al pati del pretori o de la creu estant, per part dels seus botxins i torturadors. La conversió de cor, sembla dir-nos sant Benet en aquests darrers graons, cal que es trasllueixi fins i tot en el posat del mateix cos. El llenguatge del cos pot expressar si estem oberts a Déu o tal volta replegats sobre nosaltres mateixos, si tant sols ens fiem de nosaltres o bé si ens posem a les mans de Déu en tot i per tot. Aquesta conversió del cor traslladada en una determinada actitud externa es relaciona, per sant Benet, amb la nostra manera de parlar, amb la pròpia veu i inclou també el riure.

Hi ha el riure alliberador, sà, alegre i sincer i davant d’aquest hi ha també el riure neci, cínic que mostra potser un complex de superioritat quan tractem als altres sense respecte i és davant d’aquest que sant Benet ens proposa de tenir sempre la presència del Senyor per propera i així aquesta ens portarà a manifestar la nostra humilitat de cor, si és que arribem a tenir-la, també en el cos, en els gestos, en la moderació fins i tot del riure. Així tot l’home, ànima i cos, està impregnat de l’Esperit de Déu.

Escrivia sant Basili en la seva Regla que «lliurar-se a un riure sorollós i immoderat és un signe d’intemperància i la prova de que un no sap mantenir-se en la calma, ni reprimir la frivolitat de l’ànima per una raó santa. No hi ha cap inconvenient en mostrar amb un somriure joiós el floriment de l’ànima. Com diu un proverbi de l’Escriptura «L’home content fa bona cara, l’home afligit està abatut.» (Pr 15,13), però riure amb esclats i ser sacsejat malgrat un mateix, no està fet per l’ànima tranquil·la, provada per ella mateixa. Aquest tipus de riure, Cohèlet el reprova com el gran adversari de l’estabilitat de l’ànima: «les rialles em semblaven una estupidesa, l’alegria, una cosa sense sentit» (Coh 2,2), i afegeix «com l’espetec de l’argelaga cremant sota l’olla, així són les riallades dels necis. I també tot això és en va.» (Coh 7,6) (Regla de sant Basili 8, 26-28).

diumenge, 11 d’octubre de 2020

LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34

34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: «Es féu obedient fins a la mort».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Una lectura en diagonal d’aquest tercer graó de la humilitat ens pot fer esfereir, o com a mínim podríem dir-ne que és políticament incorrecte ja que sotmetre’s amb total obediència a algú, avui per avui no sona gens bé i atempta contra un grapat de drets. Però una lectura en aquest sentit seria esbiaixada i mancada del seu sentit profund, perquè ens deixaríem el sentit últim d’aquest graó ja que no es tracta d’una obediència humana, al caprici d’un altre, que seria una relació malsana, sinó que es fonamenta en un doble element: l’amor de Déu i la imitació de l’obediència del Crist. O dit d’una altra manera l’obediència per amor a Déu.

El Decret Perfectae Caritatis del Concili Vaticà II, presenta l’obediència lligada estretament al compromís a seguir a Crist pobre, cast i obedient. L’obediència és ofrena de la pròpia voluntat, com un sacrifici. Realment deixar de fer la nostra voluntat esdevé un sacrifici, no ens enganyem, ens vindria de gust fer sempre el que vulguem i sovint ho emmascarem amb que la nostra voluntat és la recta doctrina de la vida monàstica, quan de fet no és ni recta ni encara menys doctrina. No es tracta pas d’aniquilar la pròpia voluntat, sinó d’assimilar-la a la voluntat de Déu. El nexe aleshores no pot ser altre que l’amor, és aquest el que ha d’unir el nostre voler al voler de Déu.

Sembla impossible, inabastable, però hi ha un precedent, hi ha un ésser humà, tant humà com nosaltres, llevat del pecat, que va aconseguir-ho i aquest és el Crist, el nostre model que identificant la seva voluntat amb la voluntat del Pare vingué a servir i no a ser servit; a alliberar i no a ser alliberat, a estimar tot i córrer el risc de no ser estimat. És el sentit de la frase de sant Agustí estima i fes el que vulguis, perquè si estimem el que voldrem és fer la voluntat del Senyor. El Papa Francesc en la seva darrera Encíclica escriu que «deia sant Tomàs d’Aquino —citant a sant Agustí— que la temprança d’una persona avara ni tan sols és virtuosa.
Sant Bonaventura, amb altres paraules, explicava que les altres virtuts, sense la caritat, estrictament no compleixen els manaments “com Déu els entén”». (Fratelli Tutti, 91)

Tot plegat ho concreta sant Benet, com el mateix Decret Perfectae Caritatis, en seguir la voluntat del superior; partint d’antuvi que la voluntat d’aquest no ha de ser ni pot ser altra que la de Déu. Sovint tenim una obediència selectiva, depèn de qui ens ho mana, de com ens ho mana, de quan ens ho mana i de què ens mana. No es tracta pas de fer sacrificis estèrils, ni encara menys d’humiliacions, ni d’atemptar contra la llibertat personal i la dignitat intrínseca a tot ésser humà, creat com a fill de Déu, creat per Déu i estimat per Déu. Déu ens ha creat lliures i ens vol lliures, per tant el nostre sacrifici, la nostra obediència ha de ser lliurament acceptada i executada.

De res no valdria obeir per por, seria una impostura, una obediència fraudulenta perquè l’obediència no ha de ser pas una dimissió de la nostra responsabilitat respecte a la nostra vida i a les accions que durant aquesta desenvolupem. Obeint seguim essent totalment responsables dels nostres actes, en tot moment i en tota ocasió, no si val en la nostra vida, en la vida del cristià, l’eximent de l’obediència deguda que donaria certa impunitat perquè ves a saber si és cert el que creiem haver entès com una ordre.

És difícil establir paral·lelismes però en la societat les lleis són establertes, en principi, per afavorir el bon desenvolupament de la convivència; certament tenen un aspecte punitiu per a qui les infringeix, però el seu sentit últim és o ha de ser el bé comú. La societat es dona les lleis lliurament a través dels seus legítims representants i així tots s’obliguen al seu compliment. Certament son textos escrits i elaborats en un més o menys llarg procediment mentre que interpretar la voluntat de Déu sovint no és tant fàcil. Per això és tant important l’element clau d’aquest tercer graó de la humilitat, l’amor de Déu, aquesta ha de ser la clau de lectura de la nostra obediència, de tota la nostra vida. Podem optar lliurament per aquella plaça de criticaire que sempre està lliure en tota comunitat, com em deia una superiora fa unes setmanes, però aleshores caldrà que ens plantegem si ens hi mou l’amor de Déu i si imitem aleshores al Senyor, però sembla que assumint el rol de rondinaire no podrà ser pas així.

Com escriu el Papa Francesc «L’altura espiritual d’una vida humana està marcada per l’amor, que és “el criteri per a la decisió definitiva sobre la valoració positiva o negativa d’una vida humana”». (Fratelli Tutti, 92).

diumenge, 4 d’octubre de 2020

COM S’HA DE CONVOCAR ELS GERMANS A CONSELL

De la Regla de sant Benet
Capítol 3

1 Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l’abat convoqui tota la comunitat i exposi personalment de què es tracta. 2 I, després d’escoltar el consell dels germans, que s’ho pensi i faci el que cregui més convenient. 3 Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. 4 I que els germans donin el consell amb una submissió ben humil, i que no gosin defensar amb arrogància el seu propi parer, 5 sinó que tot ha de quedar a la decisió de l’abat, i tots l’obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. 6 Però, així com correspon als deixebles d’obeir el mestre, també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia. 7 Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n. 8 Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor, 9 ni s’atreveixi a disputar amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. 10 I si s’hi atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. 11 Però també l’abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions. 12 Si es tracta d’afers de menys importància en els interessos del monestir, que demani el consell només dels ancians, 13 tal com està escrit: «Fes ho tot amb consell, i, un cop fet, no te’n penediràs».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Pensar el que cal fer, fer el més convenient, fer-ho amb seny i justícia, amb temor de Déu i observança de la Regla. Abans de prendre una decisió sant Benet ens ofereix tot un protocol, que va des de plantejar el tema o el problema fins a prendre una decisió, passant per escoltar els consells adequats al cas i que acaba amb el judici del Senyor. No sembla pas sant Benet partidari de decisions precipitades, en calent i encara menys guiades pel voler del nostre propi cor; demana d’intentar esbrinar i seguir sempre la voluntat de Déu.
Això ens obliga a tots, en una primera fase al qui demana consell i al qui el dona i en una segona a qui decideix i al qui li pertoca obeir. Discerniment, obediència, seny i justícia són els elements fonamentals. Sempre podem errar, però al menys cal mirar de defugir de fer-ho voluntàriament, decidint amb arbitrarietat o amb partidisme. Sant Benet ens parla de no decidir a cop calent o com deia algú intentant de fer-ho amb el cor calent i el cap fred, amb amor i pensa-t’ho bé.

El consell, que pot venir de qualsevol, de tots, ha de ser donat amb humilitat i submissió i no ha de ser defensat amb arrogància. Un consell ha de situar-se sempre en uns paràmetres determinats per ser això, un consell i no pas l’expressió del propi parer entesa com a expressió de la pròpia voluntat o el voler del propi cor en expressió de sant Benet. Ens hem d’intentar posar en el lloc d’aquell qui ens demana consell. Això implica agafar certa distància i analitzar el tema sobre el que se’ns demana consell des d’una òptica molt més àmplia que la simple visió personal. Davant d’un problema, de qualsevol tema que sigui, ens cal analitzar els diversos factors que hi intervenen per tal d’aconsellar la millor solució que per ser la millor ha de ser viable i guiada sempre pel temor de Déu.
No ens podem deixar endur doncs per la visceralitat per les empaties i les antipaties, les filies i les fòbies. Això no és fàcil, perquè sovint situacions o bé similars o bé idèntiques, les analitzem d’una o altra manera en funció de qui en són els protagonistes i de la nostra actitud envers aquests. Superar aquest condicionament que pot marcar de manera fonamental el nostre judici de valor és fonamental i no és pas sempre fàcil o millor dit, sempre és difícil. Per aquesta raó sant Benet ens parla de no seguir el voler del propi cor sinó de cercar allò que és millor.

La decisió final la posa sant Benet en mans de l’abat. No pas de manera arbitrària o capritxosa, sinó basada en aquets dos principis fonamentals: el temor de Déu i l’observança de la Regla. Un cop presa la decisió cal obeir-la considerant que s’ha decidit allò que és millor. Una decisió o un acord per exemple comunitari lliga a tota la comunitat, al seu conjunt; un cop presa ja no importa si hi estàvem a favor o en contra, si hi vam aportar aquest o aquell altre matís; ja és decisió de tots i a tots ens implica. Sant Benet ens adverteix davant la discrepància de no disputar descaradament i molt menys fer-ho fora del monestir.

Escriu sant Bernat respecte al tema que «no se sol donar equanimitat en les prescripcions humanes.
Les motivacions dels que manen fluctuen en un vaivé continu a grat de les múltiples necessitats i utilitats pràctiques. A vegades es cataloga com allò més adequat i convenient allò que més es desitja i s’imposa com a obligació. (...) Hi ha preceptes que no poden relegar-se sense culpa i encara menys menysprear-los sense greu delicte. Si hi ha descuits culpables els seus menyspreus estan sotmesos a censura. Però hi ha una diferència. El descuit és atonia d’indolència. El menyspreu, tumor de la supèrbia.» (El precepte i la dispensa, 15 i 18).

A la fi hi ha un jutge rectíssim a qui retre compte de les nostres decisions. A ell pertoca la darrera i definitiva paraula; Ell sap si les coses es fan o es diuen per voler del propi cor o mirant de fer-ho amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sense apartar-se d’aquesta temeràriament. Com escriu el Papa Francesc en la seva darrera Encíclica Fratelli Tutti: «L’assumpte és la fragilitat humana, la tendència constant a l’egoisme humà que forma part d’allò que la tradició cristiana anomena “concupiscència”: la inclinació de l’ésser humà a tancar-se en la immanència del seu propi jo, del seu grup, dels seus interessos mesquins. Aquesta concupiscència no és un defecte d’aquesta època. Va existir des que l’home és home i simplement es transforma, adquireix diverses modalitats en cada segle, i finalment utilitza els instruments que el moment històric posa a la seva disposició. Però és possible dominar-la amb l’ajuda de Déu.» (Fratelli Tutti, 166)

En el rerefons d’aquest capítol hi ha els principis fonamentals que inspiren tota la Regla: La mesura i la moderació. Sant Benet no escriu la Regla com un llibre derivat de la voluntat de Déu directament; l’escriu com una ajuda, com un inici ens diu ell, per orientar la vida humana tenint a Déu com a centre. Si el tenim a Ell com a centre, el seny i la justícia ens vindran com a do de la seva gràcia inefable.