De la Regla de sant Benet
Capítol 7,60-61
60 L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i
sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i
sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: «El savi es fa conèixer per les
poques paraules».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Aquest onzè graó de la humilitat es correspon al segon graó de la supèrbia de
sant Bernat que parla de la lleugeresa d’esperit i de la indiscreció de paraules.
Ambdós, sant Benet i sant Bernat, prefereixen el silenci a les paraules vanes,
indiscretes i ocioses, prefereixen dir poc i assenyat que massa i amb niciesa;
dir-ho suaument més que rient; dir-ho humilment i amb gravetat més que amb
esclats de veu. En la vida del monjo la Paraula hi té un paper central, la
Paraula de Déu evidentment, i davant d’aquesta les nostres de paraules sovint
no són sinó niciesa i poc seny. Escriu el llibre dels Proverbis: «Amb el seu
parlar, el neci es guanya garrotades, però al sensat, les seves paraules el
protegeixen.» (Pr 14,3).
Per Michaela Puzicha aquest onzè graó completa i aprofundeix els dos anteriors,
el novè i el desè, i convida a viure amb gravetat, dient les paraules justes,
cercant la serietat i la dignitat que han de caracteritzar la vida monàstica,
evitant sucumbir als cops de la còlera, mirant de viure amb moderació, també
pel que fa a la veu. La nostra societat és una societat del soroll, una
societat que defuig el silenci en la que sembla que qui més crida més raó té.
Es pot veure aquesta tendència en debats on la interrupció és la norma i on una
veu tracta d’imposar-se sobre una altra. La nostra vida ha de defugir aquesta
manera de fer, aquesta manera d’actuar, mirant, com escriu Michaela Puzicha, de
no voler atreure l’atenció vers nosaltres, explicant històries vanes, qui sap
si no inventades o com a mínim exagerades. La sobrietat ha de ser present
també, segons sant Benet en el llenguatge.
El Papa Benet XVI escriu a l’Exhortació Apostòlica post sinodal Verbum Domini:
«la paraula només pot ser pronunciada i escoltada en el silenci, exterior i
interior. El nostre temps no afavoreix el recolliment, i es té a vegades la
impressió que hi ha gairebé temor d’allunyar-se dels instruments de comunicació
de massa, encara que només sigui per un moment. Per això s’ha d’educar al Poble
de Déu en el valor del silenci. Redescobrir el lloc central de la Paraula de
Déu en la vida de l’Església vol dir també redescobrir el sentit del
recolliment i de l’assossec interior. La gran tradició patrística ens ensenya
que els misteris de Crist estan units al silenci, i només en ell la Paraula pot
trobar estada en nosaltres, com va succeir en María, dona de la Paraula i del
silenci inseparablement.» (VD, 66).
El nostre silenci no ha de ser un silenci buit, ha de ser l’oportunitat d’omplir-lo
per la Paraula, amb majúscules, que la nostra veu sigui suau per tal de poder
sentir la Veu, amb majúscules, i davant d’aquesta no hi ha altre manera d’estar-hi
presents que humilment i amb gravetat. Un silenci de la boca, que sols podem
trencar amb poques paraules i assenyades, sense esclats de veu. És el moment, l’oportunitat
de parlar amb Crist; una conversa que ens porta a estar alegres en els moments
de desolació i a descobrir coses assenyades per a dir. En els moments de
desolació, Crist ens parla i en la meditació ens parla encara més directament.
El silenci, les poques aparaules i assenyades ens acosten més al Crist que no
pas els grans crits, els grans esclats de veu, ja que Ell sent una especial
predilecció per aquesta virtut del silenci. Més important que allò que diem, és
allò que Déu ens diu i el que diu a través de nosaltres. Jesús està sempre més
atent a presentar-se’ns en el silenci que en el soroll, en el molt parlar. En
el silenci, nosaltres l’escoltem, Ell parla al nostre esperit, i nosaltres
podem escoltar la seva veu. Diu el salmista: «Ara guardo silenci. No obriré la
boca, perquè ets tu qui ho fas tot.» (Salm 39,10).
També el Papa Francesc en la seva al·locució en la vetlla de pregària que
precedí a la darrera reunió el Sínode deia: «el silenci és essencial en la vida
del creient. En efecte, està al principi i al final de l’existència terrena de
Crist. El Verb, la Paraula del Pare, es va fer “silenci” en el pessebre i en la
creu, en la nit de la Nativitat i en la de Pasqua. Aquesta tarda nosaltres
cristians hem romàs en silenci davant el Crucifix de Sant Damià, com a
deixebles a l’escolta davant la creu, que és la càtedra del Mestre. El nostre
silenci no ha estat buit, sinó un moment ple d’espera i de disponibilitat. En
un món ple de soroll ja no estem acostumats al silenci, és més, a vegades ens
costa suportar-lo, perquè ens posa davant de Déu i de nosaltres mateixos. I,
tanmateix, això constitueix la base de la paraula i de la vida. Sant Pau diu
que el misteri del Verb encarnat estava «guardat en secret des de l’eternitat»
(Rm 16,25), ensenyant-nos que el silenci custodia el misteri, com Abraham va
custodiar l’Aliança, com María va custodiar en el seu si i va meditar en el seu
cor la vida del seu Fill (cf. Lc 1,31; 2,19.51). D’altra banda, la veritat no
necessita de crits violents per a arribar al cor dels homes. A Déu no li
agraden les proclames i els rebomboris, les enraonies i la confusió; Déu
prefereix més aviat, com va fer amb Elies, parlar en el «el rumor d’una brisa
suau» (1 Re 19,12), en un “fil sonor de silenci”. I així també nosaltres, com
Abraham, com Elies, com María necessitem alliberar-nos de tants sorolls per
escoltar la seva veu. Perquè només en el nostre silenci ressona la seva
Paraula.» (30 de setembre de 2023).
En aquesta escala de la humilitat la relació paraula / silenci té un paper
important. Sant Benet ens parla d’evitar el pecat, que és un fruit que apunta
ràpidament als nostres llavis, el silenci apareix com un mitjà poderós per a
conservar la paciència, és a dir, la pau, és d’ordinari, el mitjà més indicat
per a veure clarament un problema, per a prendre una decisió apropiada i a la
fi per executar-la. En el setè graó de la humilitat sant Benet al·ludeix a les
declaracions ben intencionades fugint de l’altivesa, declarant-se l’últim i
esperar que els altres reconeguin la nostra santedat, si és que s’escau de
fer-ho. Sant Benet alerta sobre la possibilitat de converses ocioses, vanes,
amb moltes paraules i aposta per aquelles que són poques i assenyades, sempre
amb el propòsit d’edificació i en un clima d’humilitat.
Avui aquest silenci, aquesta parquedat en les paraules l’hem de practicar més
enllà del boca orella tradicional. Avui les noves tecnologies, les xarxes socials,
els telèfons mòbils i tants altres mitjans omplen i ens tempten a omplir amb
esclats de veu, ni que siguin virtuals, les nostres vides. Sobre aquest tema
alerta el Papa Francesc a la Constitució Apostòlica Vultum Dei quaerere
quan escriu: «En la nostra societat, la cultura digital influeix de manera
decisiva en la formació del pensament i en la manera de relacionar-se amb el
món i, en particular, amb les persones. Aquest clima cultural no deixa immunes
a les comunitats contemplatives. És cert que aquests mitjans poden ser
instruments útils per a la formació i la comunicació, però us exhorto a un
prudent discerniment perquè estiguin al servei de la formació per a la vida
contemplativa i de les necessàries comunicacions, i no siguin ocasió per a la distracció
i l’evasió de la vida fraterna en comunitat, ni siguin nocius per a la vostra
vocació o es converteixin en obstacle per a la vostra vida enterament dedicada
a la contemplació.» (Vultum Dei quaerere, 34)
I s’insisteix sobre aquest tema suggerint de crear un espai de protecció pel
silenci quan a Cor Orans, instrucció aplicativa de la Constitució Apostòlica Vultum
Dei quaerere, s’escriu: «Amb el nom de clausura s’entén l’espai monàstic
separat de l’exterior i reservat a les monges, en el qual només en cas de
necessitat pot ser admesa la presència d’estranys. Ha de ser un espai de
silenci i de recolliment on es pugui desenvolupar la recerca permanent del
rostre de Déu, segons el carisma de l’Institut.» (Cor Orans, 161). Cal
protegir el silenci, ens ho demana també sant Benet en aquest onzè graó de la
humilitat, buidant-lo dels esclats de veu i dels riures sorollosos, omplint-lo
amb poques paraules i assenyades, amb gravetat i amb humilitat. Com escriu Dom
Marie Bruno «l’abundància de paraules produeix soroll i el soroll és un dels
grans enemics de l’home.» (Le silence monastique, p. 128)
diumenge, 21 de gener del 2024
LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ
diumenge, 14 de gener del 2024
LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43
35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en
dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li
facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant
ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri
fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el
Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel
Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per
vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I,
segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en
totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura
diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel
foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat
tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar
sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres
caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les
adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra;
al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una
milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la
persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
A la vida, a qualsevol vida, sorgeixen dificultats i moltes vegades entrem en
contradiccions. La vida del cristià i més concretament la vida del monjo no és,
ni ha de ser, pas diferent i en ella també ens trobem amb dificultats i entrem
en contradiccions. Davant de tota dificultat es presenten dues opcions:
afrontar-la o defugir-la. Sembla que la nostra societat està avui més per
defugir qualsevol entrebanc que per afrontar-lo i això provoca que la
perseverança no estigui massa de moda. Sant Benet sap molt bé que la vida del
monjo, la vida de recerca de Déu, la vida en comunitat no és fàcil, que
inevitablement presenta dificultats i ja al pròleg ens demana de no abandonar
de seguida esfereïts de terror el camí de la salvació.
Aguantar ferm, no defallir, no fer-se enrere sembla fàcil, sempre i quan les
coses vagin bé o vagin, millor dit, com nosaltres volem que transcorrin. Però
vet aquí que això no sempre és així, que inevitablement la nostra voluntat o
fins i tot la nostra manera de veure o de plantejar les coses entra en
contradicció o bé amb la visió dels altres o bé a vegades fins i tot amb
nosaltres mateixos amb els nostres estats d’ànims.
Una contradicció habitual és la que es produeix entre el dir i el fer; i això
ho veiem sempre més en els altres que no pas en nosaltres mateixos i així
sovint tenim a la punta de la llengua l’acusació, verbalitzada o bé plantejada
de pensament, d’acusar als altres d’incoherència. Això no és pas nou, pertany
quasi bé podríem dir a la mateixa naturalesa humana i davant d’aquesta realitat
l’Evangeli, norma suprema, com diu sant Benet, de la nostra vida, ens prevé del
judici erroni o parcial que sovint fem. Així a l’Evangeli de Lluc Jesús ens
diu: «Com li pots dir: “Germà, deixa’m que et tregui la brossa de l’ull”, si tu
no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors
hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l’ull del teu germà.» (Lc 6,42).
I respecte també a la coherència ens adverteix Crist a l’Evangeli de Mateu:
«Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i
no fan» (Mt 23,3).
Aguantar-ho tot per aguantar-ho no ens ho demana pas sant Benet, seria absurd;
no és pas cristià; hi ha una raó per aquesta perseverança, perseverem pel
Senyor, per ser-li fidels, morint cada dia amb l’esperança posada en la
recompensa divina, amb la convicció de sortir-ne plenament vencedors gràcies a
Crist, gràcies a Aquell qui ens estima.
En paraules de sant Bernat: «si en la mateixa obediència sorgeixen conflictes
durs i contraris, si ensopeguem amb qualsevol classe d’injúries, aguanta sense
desmai. Així manifestaràs que vius en el quart grau d’humilitat.» (Graus de
la humilitat i la supèrbia, 47,1).
L’objectiu és sempre cercar Déu de veritat, la recompensa divina, la vida
eterna, tal com diu sant Benet als capítols 58 i 72; la metodologia és la
paciència, tal com diu el pròleg, i el model no pot ser altra que el Crist que
és qui mitjançant la seva gràcia ens ajuda a arribar a aquest objectiu; de fet
és Ell qui patint, morint i ressuscitant ens ha obert les portes de la vida
eterna, ens l’ha posat al nostre abast.
Ser provat com la plata, ser depurat al foc, ser carregat amb un feix
insuportable, portar d’altres homes damunt els nostres caps o les nostres
espatlles, no són pas tasques agradables, ningú les escolliria pel simple fet d’escollir-les.
Si ens prenen la túnica cedir fins i tot el mantell, fer dues milles quan
fent-ne una en tindríem prou, aguantar els falsos germans i la persecució i a
sobre beneir als qui ens maleeixen; no són consells fàcils a dur a terme, no
les hem de suportar per si mateixes, tant sols si hi ha una raó de pes i
aquesta és Crist. Cercant l’equilibri i no oblidant mai que tots i cadascun de
nosaltres som fills del mateix Pare, de Déu i germans en Jesucrist.
Quan el Prior de la Gran Cartoixa Dom Dismas de Lassus tracta del que ell
denomina el tercer grau de l’obediència escriu: «No és sinó a Déu a qui devem
una obediència total i incondicional, tant de la nostra voluntat com de la
nostra intel·ligència, perquè Ell és la Bondat i la Veritat absoluta. Tota
obediència a un home, en el context que sigui, està limitada per aquesta
veritat primera. Com van dir Pere i els apòstols davant el Sanedrí: “Cal obeir
Déu abans que els homes”. (...) Hi ha dos límits més: d’una banda, l’obediència
requereix la submissió de la voluntat, concerneix sempre una acció, cosa que
significa que el superior pot demanar-li a un subjecte de fer alguna cosa, no
pot demanar-li que pensi alguna cosa. L’abat - per exemple - pot demanar-li a
un monjo que entri les cadires perquè creu que demà plourà, però no pot
demanar-li – al monjo - que pensi que demà plourà. Pel vot d’obediència,
prometem la submissió de la nostra voluntat, no la de la nostra intel·ligència.»
(Risques et dérives de la vie religieuse). Ens cal ser conscients de a
qui i per què obeïm.
Perquè res de tot plegat, de la nostra vida de cristians i de monjos, de
cercadors del Crist, té sentit si darrera no hi ha el Crist com a model i la
vida eterna com a objectiu. D’aquí que la perseverança davant les dificultats,
les contradiccions, pròpies i d’altri, i les injustícies sigui un vertader
obstacle, molts cops un obstacle que se’ns presenta com insalvable.
Tot plegat ens fa fixar la mirada més en la pedra d’ensopec que tenim davant
dels ulls que en la meta, la finalitat, el perquè de tot plegat. L’única raó de
tot és Crist, sense Ell res té sentit, per Ell i amb Ell tot adquireix
coherència.
Com escriu Dom Dismas de Lassus: «L’obediència religiosa, a l’exemple de Crist,
és la submissió lliure d’una voluntat lliure esclarida per una intel·ligència
lliure. Tota la resta no té valor religiós.» (Risques et dérives de la vie
religieuse).
diumenge, 7 de gener del 2024
QUINS SÓN ELS INSTRUMENTS DE LES BONES OBRES
De
la Regla de sant Benet
Capítol 4
1 Abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb
totes les forces. 2 Després, el proïsme com a si mateix. 3 Després no matar. 4
No cometre adulteri. 5 No furtar. 6 No cobejar. 7 No allevar fals testimoni. 8
Honorar tothom. 9 Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un
altre. 10 Abnegar-se un mateix per seguir el Crist. 11 Mortificar el cos. 12 No
lliurar-se als plaers. 13 Estimar el dejuni. 14 Reconfortar els pobres. 15
Vestir el despullat. 16 Visitar els malalts. 17 Enterrar els morts. 18 Socórrer
el qui passa tribulació. 19 Consolar l’afligit. 20 Apartar-se de les maneres de
fer del món. 21 No anteposar res a l’amor del Crist. 22 No satisfer la ira. 23
No guardar ressentiment. 24 No tenir engany al cor. 25 No donar una pau
fingida. 26 No abandonar la caritat. 27 No jurar, no fos cas que perjurés. 28
Dir la veritat amb el cor i amb la boca. 29 No tornar mal per mal. 30 No fer
cap ofensa, sinó més aviat sofrir amb paciència les que ens fan. 31 Estimar els
enemics. 32 No tornar maledicció per maledicció, sinó més aviat beneir. 33
Suportar persecució per causa de la justícia. 34 No ser orgullós. 35 Ni donat
al vi. 36 Ni golut. 37 Ni dormidor. 38 Ni peresós. 39 Ni murmurador. 40 Ni
criticaire. 41 Posar l’esperança en Déu. 42 El bé que vegi, en ell, que l’atribueixi
a Déu, no a si mateix; 43 el mal, en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que
se l’imputi. 44 Témer el dia del judici. 45 Esglaiar-se de l’infern. 46
Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual. 47 Tenir cada dia la mort
present davant els ulls. 48 Vigilar tothora els actes de la pròpia vida. 49
Tenir per cert que Déu el mira en tot lloc. 50 Esclafar de seguida contra el
Crist els mals pensaments que li vénen al cor, i manifestar-los a l’ancià
espiritual. 51 Guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses. 52 No ser
amic de parlar molt. 53 No dir paraules vanes o que facin riure. 54 No ser amic
de riure molt o sorollosament. 55 Escoltar amb gust les lectures santes. 56
Donar-se sovint a l’oració. 57 Confessar cada dia a Déu en l’oració, amb
llàgrimes i gemecs, les faltes passades, 58 i esmenar-se en endavant d’aquestes
faltes. 59 No satisfer els desigs de la carn. 60 Avorrir la pròpia voluntat. 61
Obeir en tot els manaments de l’abat, encara que ell —Déu no ho vulgui— faci
altrament, recordant aquell precepte del Senyor: «Feu el que diuen, però no feu
el que fan». 62 No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer
perquè li ho puguin dir amb veritat. 63 Practicar amb fets cada dia els
manaments de Déu. 64 Estimar la castedat. 65 No odiar ningú. 66 No tenir
gelosia. 67 No obrar per enveja. 68 No ser amic de baralles. 69 Defugir l’altivesa.
70 Venerar els ancians. 71 Estimar els més joves. 72 En l’amor del Crist,
pregar pels enemics. 73 Fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi
renyit. 74 I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. 75 Vet aquí quins són
els instruments del treball espiritual: 76 si els fem servir nit i dia sense
deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà amb
aquell premi que Ell mateix ha promès: 77 «Que cap ull no ha vist, ni orella ha
sentit, ni cor d’home ha pressentit allò que Déu té preparat per als qui l’estimen».
78 Però l’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són
el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.
Comentari
de l’Abat Octavi Vilà
Poblet,
7 de gener de 2024
Escriu Dom Paul Delatte que fins aquí sant Benet ens ha parlat de l’estructura
jeràrquica de la comunitat i ara comença el que podem denominar com la part que
defineix l’espiritualitat del monjo segons sant Benet. Sant
Benet ens presenta en aquest capítol una condensació de la vida no tant sols
monàstica, sinó també de tota vida cristiana. El capítol precedeix els dedicats
a l’obediència, el silenci i la humilitat i amb ells forma tot un conjunt.
Enumerar els principis o orientacions de la vida espiritual és un element ben
present en les regles monàstiques anteriors a sant Benet i en les que ell s’ha
inspirat, a part evidentment de la seva pròpia experiència monàstica, per
escriure aquest capítol, com la resta del text de la Regla. El capítol comença
per enumerar primer que tot els dos grans manaments amb els que Jesús
sintetitzà tota la llei: Estimar a Déu i estimar al proïsme. Ho explicita l’Evangeli
de Lluc: «Un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va
fer aquesta pregunta: Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?
Jesús li digué: Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes? Ell va respondre:
Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les
forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix. Jesús li
digué: Has respost bé: fes això i viuràs.» (Lc 10,25-28). Havent començat pels
dos grans manaments segueixen els principals manaments de la Llei, el Decàleg
pràcticament al complet i comença després la part més directament dirigida als
monjos partint també de dos grans preceptes: Negar-se a un mateix per seguir al
Crist i no fer als altres allò que un no vol que li facin a ell. D’aquí
parteixen un seguit de manaments concrets destinats a mantenir la salut
espiritual interior i la exterior, és a dir la relació amb Déu i amb els
altres. Aquesta llista de 74 punts que conclou amb un altre gran precepte: No
desesperar mai de la misericòrdia de Déu, ens hauria de servir de guió pel
nostre examen de consciència diari, veure en quins punts fallem, perquè de ben
segur que fallem cada dia i no tant sols només en un punt; també ens cal veure
en quins caiem més sovint i a partir d’aquí tenir sempre ben present aquest
centre de la nostra vida que ha de ser Crist i que s’ha de manifestar en l’amor
a Déu i al proïsme. I quan caiem sempre acollir-nos a la misericòrdia de Déu i
no desesperar-ne mai. Estem en mans de Déu, a Ell hem d’estimar i a Ell hem d’acudir
en la dificultat per demanar-li la seva ajuda en els mals moments i en els
moments de joia per agrair-li aquest do de la seva gràcia. «El bé que vegi en
ell, que l’atribueixi a Déu i no a sí mateix, el mal en canvi, sàpiga que el fa
sempre ell, i que se l’imputi», diu sant Benet. Escriu Sor Michaela Puzicha que
tot pivota en la vida del monjo sobre Crist, amb Ell tot és possible, sense Ell
no tenim res a fer.
La llista d’aquest setanta-quatre punts no ens ha de fer però oblidar el colofó
del capítol, on sant Benet ens ve a dir el com, l’on i el perquè de seguir tots
aquests preceptes. Cal aplicar-los amb perseverança, fer-los servir nit i dia,
no deixar-los mai. La mirada sempre posada en el dia del judici, quan siguem
cridats de manera individual i personal a la presència del Senyor i Ell faci
balanç de com ho hem viscut tot això i aleshores, si hem obrat bé, si ho hem
fet de cor, si ens hem aixecat cada cop que hem caigut, si ens hem acollit
sempre a la seva misericòrdia, si hem intentat de totes, totes estimar-lo a Ell
i als germans; qui sap si el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell
mateix ha promès, el premi reservat als qui l’estimen. Déu estima a tothom,
però nosaltres hem de correspondre a aquest amor, amb amor, i quan deixem de
complir algun d’aquests setanta-quatre preceptes estem demostrant que el nostre
amor a Déu no és sincer, no és regular, no és gratuït.
Semblantment al mestre de la llei que a l’Evangeli de Lluc li planteja a Jesús
qui és el seu proïsme, quins són els altres que ha d’estimar i Jesús li respon
amb la paràbola del bon samarità; aquí sant Benet ens diu ben clar on hem de
practicar totes aquestes coses i com hem de practicar-les. Ho hem d’acomplir
amb diligència i el lloc on practicar-ho és el clos del monestir vivint de
manera franca i neta l’estabilitat. La pacient perseverança és una de les
característiques de la vida monàstica, aquella, com diu sant Benet, per la qual
participem dels sofriments del Crist. La perseverança demana equilibri. Viure
equilibradament la nostra vida entre la pregària, comunitària i personal, el
treball, el contacte amb la Paraula i també el descans. Menjar i beure
equilibradament, sense caure en l’enfit o en l’embriaguesa, com adverteix sant
Benet dient «ni donat al vi, ni golut» o de manera més concreta en els capítols
dedicats al menjar i a la beguda. Equilibri també en les relacions
interpersonals dins i fora de la comunitat, sense amistats massa estretes,
mirant de no fer accepció de persones; evitant de caure en dependències
respecte d’altres germans o de coneguts o fins i tot mirant de no dependre en
excés de la família. Hem pres una opció de vida concreta que no vol dir
desarrelament, ni trencament, però que tampoc vol dir viure com si no haguéssim
fet uns vots; tenim i hem de tenir una vida diferent també en el que fa a les
relacions respecte a qui no ha pres la nostra opció de vida, la nostra ha d’estar
sempre centrada en Crist. Sant Benet ho formula dient: «Apartar-se de les
mareres de fer del món». Estabilitzar-se, en el sentit monàstic de la paraula,
és doncs comprometre’s en un procés de creixement sense fi i l’estabilitat en
un lloc és només el punt de partida, la condició prèvia. L’estabilitat que
prometem en la professió consisteix sobretot en perseverar. De la mateixa
manera, que ens ho diu Jesús a l’Evangeli: «el qui es mantindrà ferm fins a la
fi se salvarà.» (Mt 10,22). L’estabilitat en la comunitat fins a la mort, de la
que ens parla sant Benet, mereixedora de premi no és altra cosa que l’acompliment
de les paraules mateixes de Jesús: «Vosaltres sou els qui heu perseverat amb mi
en els moments de prova, i així com el meu Pare m’ha concedit la reialesa, jo
també us la concedeixo a vosaltres. Menjareu i beureu a la meva taula en el meu
regne» (Lc 22,28-30). Tant de bo que així sigui i arribem tots junts a la vida
eterna.