QUINS SÓN ELS INSTRUMENTS DE LES BONES OBRES

De la Regla de sant Benet
Capítol 4

1 Abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. 2 Després, el proïsme com a si mateix. 3 Després no matar. 4 No cometre adulteri. 5 No furtar. 6 No cobejar. 7 No allevar fals testimoni. 8 Honorar tothom. 9 Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre. 10 Abnegar-se un mateix per seguir el Crist. 11 Mortificar el cos. 12 No lliurar-se als plaers. 13 Estimar el dejuni. 14 Reconfortar els pobres. 15 Vestir el despullat. 16 Visitar els malalts. 17 Enterrar els morts. 18 Socórrer el qui passa tribulació. 19 Consolar l’afligit. 20 Apartar-se de les maneres de fer del món. 21 No anteposar res a l’amor del Crist. 22 No satisfer la ira. 23 No guardar ressentiment. 24 No tenir engany al cor. 25 No donar una pau fingida. 26 No abandonar la caritat. 27 No jurar, no fos cas que perjurés. 28 Dir la veritat amb el cor i amb la boca. 29 No tornar mal per mal. 30 No fer cap ofensa, sinó més aviat sofrir amb paciència les que ens fan. 31 Estimar els enemics. 32 No tornar maledicció per maledicció, sinó més aviat beneir. 33 Suportar persecució per causa de la justícia. 34 No ser orgullós. 35 Ni donat al vi. 36 Ni golut. 37 Ni dormidor. 38 Ni peresós. 39 Ni murmurador. 40 Ni criticaire. 41 Posar l’esperança en Déu. 42 El bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix; 43 el mal, en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l’imputi. 44 Témer el dia del judici. 45 Esglaiar-se de l’infern. 46 Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual. 47 Tenir cada dia la mort present davant els ulls. 48 Vigilar tothora els actes de la pròpia vida. 49 Tenir per cert que Déu el mira en tot lloc. 50 Esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor, i manifestar-los a l’ancià espiritual. 51 Guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses. 52 No ser amic de parlar molt. 53 No dir paraules vanes o que facin riure. 54 No ser amic de riure molt o sorollosament. 55 Escoltar amb gust les lectures santes. 56 Donar-se sovint a l’oració. 57 Confessar cada dia a Déu en l’oració, amb llàgrimes i gemecs, les faltes passades, 58 i esmenar-se en endavant d’aquestes faltes. 59 No satisfer els desigs de la carn. 60 Avorrir la pròpia voluntat. 61 Obeir en tot els manaments de l’abat, encara que ell —Déu no ho vulgui— faci altrament, recordant aquell precepte del Senyor: «Feu el que diuen, però no feu el que fan». 62 No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat. 63 Practicar amb fets cada dia els manaments de Déu. 64 Estimar la castedat. 65 No odiar ningú. 66 No tenir gelosia. 67 No obrar per enveja. 68 No ser amic de baralles. 69 Defugir l’altivesa. 70 Venerar els ancians. 71 Estimar els més joves. 72 En l’amor del Crist, pregar pels enemics. 73 Fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit. 74 I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. 75 Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual: 76 si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès: 77 «Que cap ull no ha vist, ni orella ha sentit, ni cor d’home ha pressentit allò que Déu té preparat per als qui l’estimen». 78 Però l’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 7 de gener de 2024

Escriu Dom Paul Delatte que fins aquí sant Benet ens ha parlat de l’estructura jeràrquica de la comunitat i ara comença el que podem denominar com la part que defineix l’espiritualitat del monjo segons sant Benet. Sant Benet ens presenta en aquest capítol una condensació de la vida no tant sols monàstica, sinó també de tota vida cristiana. El capítol precedeix els dedicats a l’obediència, el silenci i la humilitat i amb ells forma tot un conjunt. Enumerar els principis o orientacions de la vida espiritual és un element ben present en les regles monàstiques anteriors a sant Benet i en les que ell s’ha inspirat, a part evidentment de la seva pròpia experiència monàstica, per escriure aquest capítol, com la resta del text de la Regla. El capítol comença per enumerar primer que tot els dos grans manaments amb els que Jesús sintetitzà tota la llei: Estimar a Déu i estimar al proïsme. Ho explicita l’Evangeli de Lluc: «Un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta: Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna? Jesús li digué: Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes? Ell va respondre: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix. Jesús li digué: Has respost bé: fes això i viuràs.» (Lc 10,25-28). Havent començat pels dos grans manaments segueixen els principals manaments de la Llei, el Decàleg pràcticament al complet i comença després la part més directament dirigida als monjos partint també de dos grans preceptes: Negar-se a un mateix per seguir al Crist i no fer als altres allò que un no vol que li facin a ell. D’aquí parteixen un seguit de manaments concrets destinats a mantenir la salut espiritual interior i la exterior, és a dir la relació amb Déu i amb els altres. Aquesta llista de 74 punts que conclou amb un altre gran precepte: No desesperar mai de la misericòrdia de Déu, ens hauria de servir de guió pel nostre examen de consciència diari, veure en quins punts fallem, perquè de ben segur que fallem cada dia i no tant sols només en un punt; també ens cal veure en quins caiem més sovint i a partir d’aquí tenir sempre ben present aquest centre de la nostra vida que ha de ser Crist i que s’ha de manifestar en l’amor a Déu i al proïsme. I quan caiem sempre acollir-nos a la misericòrdia de Déu i no desesperar-ne mai. Estem en mans de Déu, a Ell hem d’estimar i a Ell hem d’acudir en la dificultat per demanar-li la seva ajuda en els mals moments i en els moments de joia per agrair-li aquest do de la seva gràcia. «El bé que vegi en ell, que l’atribueixi a Déu i no a sí mateix, el mal en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l’imputi», diu sant Benet. Escriu Sor Michaela Puzicha que tot pivota en la vida del monjo sobre Crist, amb Ell tot és possible, sense Ell no tenim res a fer.

La llista d’aquest setanta-quatre punts no ens ha de fer però oblidar el colofó del capítol, on sant Benet ens ve a dir el com, l’on i el perquè de seguir tots aquests preceptes. Cal aplicar-los amb perseverança, fer-los servir nit i dia, no deixar-los mai. La mirada sempre posada en el dia del judici, quan siguem cridats de manera individual i personal a la presència del Senyor i Ell faci balanç de com ho hem viscut tot això i aleshores, si hem obrat bé, si ho hem fet de cor, si ens hem aixecat cada cop que hem caigut, si ens hem acollit sempre a la seva misericòrdia, si hem intentat de totes, totes estimar-lo a Ell i als germans; qui sap si el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès, el premi reservat als qui l’estimen. Déu estima a tothom, però nosaltres hem de correspondre a aquest amor, amb amor, i quan deixem de complir algun d’aquests setanta-quatre preceptes estem demostrant que el nostre amor a Déu no és sincer, no és regular, no és gratuït.

Semblantment al mestre de la llei que a l’Evangeli de Lluc li planteja a Jesús qui és el seu proïsme, quins són els altres que ha d’estimar i Jesús li respon amb la paràbola del bon samarità; aquí sant Benet ens diu ben clar on hem de practicar totes aquestes coses i com hem de practicar-les. Ho hem d’acomplir amb diligència i el lloc on practicar-ho és el clos del monestir vivint de manera franca i neta l’estabilitat. La pacient perseverança és una de les característiques de la vida monàstica, aquella, com diu sant Benet, per la qual participem dels sofriments del Crist. La perseverança demana equilibri. Viure equilibradament la nostra vida entre la pregària, comunitària i personal, el treball, el contacte amb la Paraula i també el descans. Menjar i beure equilibradament, sense caure en l’enfit o en l’embriaguesa, com adverteix sant Benet dient «ni donat al vi, ni golut» o de manera més concreta en els capítols dedicats al menjar i a la beguda. Equilibri també en les relacions interpersonals dins i fora de la comunitat, sense amistats massa estretes, mirant de no fer accepció de persones; evitant de caure en dependències respecte d’altres germans o de coneguts o fins i tot mirant de no dependre en excés de la família. Hem pres una opció de vida concreta que no vol dir desarrelament, ni trencament, però que tampoc vol dir viure com si no haguéssim fet uns vots; tenim i hem de tenir una vida diferent també en el que fa a les relacions respecte a qui no ha pres la nostra opció de vida, la nostra ha d’estar sempre centrada en Crist. Sant Benet ho formula dient: «Apartar-se de les mareres de fer del món». Estabilitzar-se, en el sentit monàstic de la paraula, és doncs comprometre’s en un procés de creixement sense fi i l’estabilitat en un lloc és només el punt de partida, la condició prèvia. L’estabilitat que prometem en la professió consisteix sobretot en perseverar. De la mateixa manera, que ens ho diu Jesús a l’Evangeli: «el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà.» (Mt 10,22). L’estabilitat en la comunitat fins a la mort, de la que ens parla sant Benet, mereixedora de premi no és altra cosa que l’acompliment de les paraules mateixes de Jesús: «Vosaltres sou els qui heu perseverat amb mi en els moments de prova, i així com el meu Pare m’ha concedit la reialesa, jo també us la concedeixo a vosaltres. Menjareu i beureu a la meva taula en el meu regne» (Lc 22,28-30). Tant de bo que així sigui i arribem tots junts a la vida eterna.