De la Regla de sant Benet
Capítol 2,1-10
1 L’abat que és digne de regir el monestir s’ha de recordar sempre de com l’anomenen i ha d’acomplir amb fets el nom de superior. 2 Hom creu, en efecte, que fa les vegades del Crist al monestir, des del moment que és designat amb el seu mateix nom, 3 segons el que diu l’Apòstol: «Heu rebut l’esperit de fills adoptius que ens fa clamar: Abbà, Pare». 4 Per tant, l’abat no ha d’ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor, 5 sinó que els seus manaments i la seva doctrina difonguin en els cors dels deixebles el llevat de la justícia divina. 6 Que es recordi sempre l’abat que de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen en el terrible judici de Déu. 7 I que sàpiga l’abat que s’imputarà a culpa del pastor tot el que el cap de casa hagi pogut trobar de menys en el profit de les ovelles. 8 Però també, si ha esmerçat tota la diligència de pastor pel ramat inquiet i desobedient, i ha posat tota la cura en llurs accions malsanes, 9 el pastor, absolt en el judici del Senyor, li podrà dir amb el profeta: «No he amagat la vostra justícia en el meu cor, he proclamat la vostra veritat i la vostra salvació; però ells m’han desdenyat i m’han menyspreat». 10 I aleshores, finalment, que la mort prevalgui com a càstig sobre les ovelles indòcils a la seva cura.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Hom creu que l’abat actua en efecte en lloc del Crist en el monestir. Com fer-ho? Escoltant la veu de Déu. Déu ens parla, certament tots ho creiem així i és cert; però cal saber quan ens parla, a través de qui, que ens diu realment. Avui sant Benet ens diu que en qualsevol cas, si ho fa per mitjà de l’abat, el que aquest digui no ha de ser res al marge del precepte del Senyor, que ha de ser sempre quelcom que respongui als manaments i a la doctrina; tot plegat per tal de difondre el llevat de la justícia divina. Per tant l’abat ha d’anar ben bé amb compte de no manar ni establir res al marge del precepte del Senyor, recordant sempre que tot el que el Senyor trobi per culpa seva de menys en el profit dels altres li serà imputat.
On pouar els preceptes del Senyor? Déu ens parla i ho fa per mitja de la seva Paraula, ho fa per mitjà dels altres, ho fa a voltes per sorpresa i ho fa en la quotidianitat. Per escoltar-lo hem d’esmerçar tota la nostra diligència per tal d’obeir la seva veu. A voltes distingir entre els nostres desitjos i els del Senyor ens costa; la temptació d’ofegar la veu del Senyor amb la nostra pròpia moltes vegades s’imposa; la temptació d’interpretar el que nosaltres volem com a veu del Senyor, com la seva voluntat, se’ns fa present. Paral·lelament potser quant ens surten entrebancs, contratemps per fer el que ens és més plaent, tendim aleshores a interpretar-los com a barreres per fer la voluntat de Déu, com si estiguéssim certs de que en elles ja no actua el Senyor. Avui sant Joan Crisòstom ens donava la clau dient-nos «Que totes les nostres obres, com si fossin amanides amb la sal de l’amor de Déu, es converteixin en un aliment del tot agradable al Senyor. Però només podrem gaudir perpètuament de l’abundor que brolla de Déu, si li dediquem molt de temps» (Homilia 6), si li dediquem més temps que a les nostres cabòries, a les nostres murmuracions; si no fem accepció de persones, si no anteposem res al Crist, fits els ulls en la vida eterna.
Les nostres comunitats estan afectades per la malaltia del individualisme, i això tant mateix, apunta Aquinata Böckmann, no ajuda a desenvolupar un sentit de la responsabilitat comunitària. L’individualisme ens mou a aixecar barreres a la voluntat de Déu. El brogit de la nostra voluntat, del nostre caprici, ofega la veu del Senyor que està més sovint en el silenci que en grans manifestacions. Com en l’episodi d’Elies que ens diu:
«Aleshores s’aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau. En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l’entrada.» (1 Re, 19,11-13)
Davant de Déu pot haver-hi un vent huracanat i violent que esberli les muntanyes i esmicoli les roques; l’huracà del menyspreu als altres; un sentiment que fa inviable l’escolta. Podem arribar a retreure-li als altres tot allò que ens passa i veiem dolent per a nosaltres, com si fos un atac; a voltes podem arribar a creure que el món sencer ha fet aliança contra nosaltres. Aquest huracà ens impedeix d’escoltar al Senyor, perquè esdevé una actitud de retret, que crea distàncies i elimina qualsevol contacte amb Déu. Un cor disgustat contra els altres amb el neguit sovint del rancor, de l’empipament per alguna cosa o contra algú; si no l’eliminem a temps, es pot convertir en quelcom que acabi essent no tant sols negatiu per la nostra vida monàstica, sinó que arribi a perjudicar la nostra salut física i psicològica. És quan diem “així, no puc viure” perquè en el nostre interior bull constantment la llavor del retret. Potser el que realment succeeix és que l’orgull; un excés d’amor propi, un amor desmesurat cap als propis mèrits fa que ens creiem superiors als altres o no necessitats d’ells. Una condició necessària per poder escoltar la veu de Déu és tenir un cor reconciliat (Mt 5, 24).
Davant de Déu pot haver-hi el terratrèmol de l’enveja, que fa que no pensem o parlem bé de ningú, que murmurem, que desconeguem la imatge de Déu en els altres i a la fi els propis talents, negant l’acció de Déu en la nostra pròpia vida. Aleshores sorgeix el soroll de la por, de la inseguretat, de la manca de confiança en els altres, en nosaltres mateixos i en Déu; creiem que no importem res a ningú, sinó és per al nostre propi mal. És el terratrèmol de les preocupacions que absorbeixen tota la nostra atenció; perquè les preocupacions generen inquietud i aleshores ens sentim febles, impotents.
Davant de Déu pot haver-hi el foc de la vanitat; de la inclinació a emmotllar-nos al que tenim impedint-nos per això mateix de sortir de nosaltres mateixos a l’encontre dels altres i a l’encontre de Déu. S’hi poden afegir les brases del propi passat personal, de les ferides que la vida ens ha anat donant i que mai hem recosit, que mai han acabat per cicatritzar amb la sutura del vertader perdó; un foc en el que també ens podem sentir culpables dels errors del passat i caure així en el desassossec i la inquietud interior.
El vertader pare de la comunitat és el Senyor, aquell qui fou enviar per fer-se home com nosaltres, aquell qui ens cridà a la comunitat, concebuda com un ramat d’ovelles, d’acord amb la imatge bíblica tradicional. En la comunitat hi ha un abat, que no actua en nom propi, sinó en nom de Crist. Precisament per això un dia serà cridat a respondre de la seva administració, i se li passarà comptes de qualsevol deficiència que es trobi en les ovelles. Sant Benet s’afanya a atenuar aquesta responsabilitat, dient que el pastor serà responsable de les falles de la seva comunitat, tant sols si no ha ensenyat valentament el camí de la justícia i de la salvació; si no ha escoltat la veu del Senyor, si no l’ha sabut interpretar. És una pregunta que ens podem fer sovint, com reconèixer la veu, la voluntat de Déu en el dia a dia de la nostra vida. Com saber l’abat si el que va a dir i a fer, perquè no pot dir sense fer, és realment interpretació de la voluntat del Senyor? Sant Benet marca unes pautes, la recta doctrina i els manaments; i uns objectius la salvació no s’ha de callar, no es pot callar, s’ha de donar a conèixer la veritat de la salvació de Déu, d’aquell de qui tots som fills. Tant de bo tots i cadascun de nosaltres siguem capaços de reconèixer la veu de Déu en el murmuri del ventijol sua del nostra dia a dia, de la nostra pregària comunitària i personal, i que en reconèixer-lo sortim de la cova del nostre individualisme i tapada la cara per vergonya de les nostres mancances, restem drets atenta l’orella a la seva veu.
Avui ens ho deia sant Joan Crisòstom: «Quan vulguis reconstruir en tu aquella mansió que Déu s’edificà en el primer home, adorna’t amb la modèstia i la humilitat i fes-te resplendent amb la llum de la justícia; guarneix el teu ésser amb bones obres, com amb or acendrat, i embelleix-lo amb la fe i la grandesa d’esperit, com si fossin murs i pedres; i, damunt de tot, com aquell qui posa la cúspide per coronar l’edifici, col·loca la pregària, a fi de preparar a Déu una casa perfecta on poder-lo rebre, com si fos una mansió règia i esplèndida, ja que, per gràcia de Déu, és com si posseïssis la mateixa imatge de Déu col·locada en el temple de l’ànima.» (Homilia 6)
diumenge, 30 de setembre del 2018
diumenge, 23 de setembre del 2018
EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS
De la Regla de sant Benet
Capítol 72
1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Som a la part final de la Regla, en el penúltim capítol. Sant Benet acaba de resumir que significa per a ell l’obediència i ara ens parla del que ens ha de guiar en la nostra vida diària; un zel bo. Ens diu sant Benet que depenent de quin zel practiquem ens podem allunyar dels vicis i apropar-nos a Déu i a la vida eterna o bé podem viure en un zel amarg i dolent que ens allunyi de Déu i ens apropi a l’infern etern, fent de la nostra pròpia vida un infern i fent-ne un infern per als altres. Tot depèn de quin zel practiquem, de si ens avancem a honorar als altres, o esperem aspectants a que vinguin a honorar-nos a nosaltres; de si suportem amb gran paciència les febleses tant físiques com morals dels altres, o si tant sols esperem que els altres ens suportin les nostres i nosaltres no suportem les de ningú; si ens obeïm els uns als altres o si tant sols esperem que ens obeeixin creient-nos imbuïts de tota raó per poc raonable que sigui el que per exemple demanem; de si cerquem més allò que és útil a tots o bé allò que sols ho és per a nosaltres i que àdhuc perjudica als altres. El bon zel és practicar la caritat fraterna però de forma desinteressada, no pas esperant que ens la retornin, ni cobrar-nos-la; és témer Déu i estimar, tant a l’abat com a la comunitat de manera sincera i humil. Tot plegat es pot resumir en no anteposar absolutament res al Crist, fixem-nos ben bé en aquesta expressió d’absolutesa; perquè tant sols així podem aspirar tots junts a la vida eterna. Ens ho deia també avui a Matines sant Màxim de Torí «aquell qui és conscient de tenir per company Crist, s’avergonyeix de fer coses dolentes. Crist és la nostra ajuda en les coses bones; en les dolentes, el qui ens en preserva» (Sermó 73).
Escoltàvem aquesta setmana, tot celebrant la festa de l’evangelista sant Mateu, un text molt similar a aquest capítol que avui ens presenta sant Benet. No pot ser d’altre manera perquè sant Benet pouà en l’Evangeli i en l’Escriptura. La Carta als cristians d’Efes de l’apòstol sant Pau ens demanava de viure d’acord amb la vocació que hem rebut del Senyor. Un element important a tenir present cada dia, la vocació l’hem rebut del Senyor, no ens l’hem feta nosaltres a la nostra mida i caprici, és el Senyor qui ens crida a la vida monàstica o sacerdotal o matrimonial; la nostra participació és la resposta i aquesta ha de ser sincera i amarada de bon zel, no pot ser amb condicions, a terminis, amb caducitat; ha de ser lliure, generosa i total. En la pràctica, ens ho deia l’apòstol, hem de fer-ho tot amb humilitat, amb mansuetud, amb paciència, suportant-nos els uns als altres, no escatimant esforços, donant en la mesura dels dons que hem rebut del Senyor, perquè qui més ha rebut més ha de donar; el barem és la generositat que Déu ha tingut amb nosaltres.
Aquest capítol, juntament amb l’anterior sobre l’obediència dels uns vers els altres, el pròleg i el capítol LVIII sobre l’admissió dels germans, per ells sols si algú els llegís sense conèixer la resta del text de la Regla, ja tindria una idea ben arrodonida de l’esperit que inspira tot el text. Un text certament cristocèntric, idea be representada per la frase «no anteposar res absolutament al Crist». Crist com a model, com a objectiu i com a centre de la nostra vida. És Ell qui ens crida al monestir i a Ell li devem la màxima entrega, sense regateigs. Però aquest lliurament total a Crist no és eteri, no és sols teòric, ni tampoc particular; és ben pràctic; és tota la comunitat, tots junts diu sant Benet, la qui cerca a Crist, la qui s’emmiralla en Crist i ho ha de fer practicant el bon zel, formant el poble sant per a una obra de servei, com diu l’apòstol, per edificar el cos de Crist. Com ens deia avui sant Màxim de Torí «hem d’orientar tots els nostres actes inspirats en aquest nom – el de Crist -, i referir-hi tots els moviments de la nostra vida, atès que l’apòstol diu: En ell vivim, ens movem i som.» (Sermó 73).
«Hem de fer el nostre camí, un camí de vida plena i fecunda. Hi ha massa sofriment en el món. Masses vides trencades, sense sentit, perquè nosaltres no visquem en plenitud. Aquesta vida se’ns dona perquè la visquem amb intensitat.» escriu l’abadessa Montserrat Viñas. Per això com ens deia avui sant Màxim de Tori, «en llevar-nos al matí, hem de donar gràcies al Salvador (...) ja que ell ha vetllat el nostre descans i el nostre son (...). Hem de donar gràcies a Crist, i portar a terme, sota el senyal del Salvador, tota la jornada» (Sermó 73).
Però aquest capítol crec que continua a hores d’ara tenint el seu millor comentarista en l’abat Cassià Maria Just, perquè tot comentant-lo ens diu «La vida de comunitat és exigent i requereix un llarg aprenentatge. A grans trets podem distingir-ne dues etapes abans d’assolir la tercera, que consisteix en la vivència del bon zel amb amor ferventíssim. Un primer temps feliç, idíl·lic. Encara no coneixíem a fons la comunitat. Gairebé érem incapaços de veure’n els defectes. En l’eufòria de l’opció que havíem fet sincerament per Déu, tot ens resultava nou i meravellós. Tendíem a veure els membres de la comunitat com a persones excepcionals, que havien realitzat ja l’ideal que nosaltres cercàvem. Només vèiem qualitats. I, si vèiem o notàvem algun defecte, l’assumíem com una excepció que confirmava la impressió de conjunt. Després, i generalment ben aviat, segueix un temps de decepció, normalment lligat al període de fatiga, a un sentiment de solitud, a algun fracàs personal o a alguna frustració relacionada amb l’autoritat. Durant aquest temps de depressió tot esdevé tenebrós. Només veiem els defectes dels altres i de la comunitat. Tenim la impressió o be d’estar submergits en un món encarcarat en el qual domina la hipocresia del reglament i les ganes de pujar, o bé que ens les havem amb gent que no toca de peus a terra, incompetent i desorganitzada. I la vida esdevé insuportable. Com més havíem idealitzat la comunitat i els seus responsables, més el desencís esdevé greu i amarg. Ara bé, si per la gràcia hem arribat a superar aquesta segona etapa, entrem en una tercera que dura tota la vida, i que cada vegada esdevé més bella i autèntica. És l’etapa que jo qualificaria - diu l’abat Cassià - del realisme i de l’amor crucificat. És quan ens adonem que, si havíem entrat a la comunitat cercant de realitzar un ideal i de ser personalment feliços, ara hi restem pensant més a fer feliços als altres a partir de la fidelitat radical a Déu (...). És cert que al llarg de la vida se’ns presenta la temptació de retornar a la segona etapa i a voltes hi recaiem. També hi ha persones que ja no passen mai d’aquesta segona etapa i s’hi queden encallades. Naturalment sofreixen molt i fan sofrir amb la seva càrrega inestroncable de negativitat. Però Déu és el més fort i no hi ha ningú exclòs de l’esperança.»
Disculpeu l’extensió de la cita però aquest fragment del comentari escrit ja fa quasi quaranta anys per l’abat Cassià Maria Just sempre m’ha semblat extraordinàriament clar, realista i alliçonador; és una reflexió a rellegir sempre, en hores baixes i en hores de joia.
Confiem doncs sempre en aquell qui és el més fort, no ens creguem mai exclosos de l’esperança i animem-nos a seguir caminant vers Crist amarats del millor zel que puguem trobar en el nostre interior; fem que tot vingui d’ell, passi per ell i vagi cap a ell (Cf. Rm 11,36). Així no anteposant-li res absolutament al Crist, esperem que ens dugui tots junts a la vida eterna.
Capítol 72
1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Som a la part final de la Regla, en el penúltim capítol. Sant Benet acaba de resumir que significa per a ell l’obediència i ara ens parla del que ens ha de guiar en la nostra vida diària; un zel bo. Ens diu sant Benet que depenent de quin zel practiquem ens podem allunyar dels vicis i apropar-nos a Déu i a la vida eterna o bé podem viure en un zel amarg i dolent que ens allunyi de Déu i ens apropi a l’infern etern, fent de la nostra pròpia vida un infern i fent-ne un infern per als altres. Tot depèn de quin zel practiquem, de si ens avancem a honorar als altres, o esperem aspectants a que vinguin a honorar-nos a nosaltres; de si suportem amb gran paciència les febleses tant físiques com morals dels altres, o si tant sols esperem que els altres ens suportin les nostres i nosaltres no suportem les de ningú; si ens obeïm els uns als altres o si tant sols esperem que ens obeeixin creient-nos imbuïts de tota raó per poc raonable que sigui el que per exemple demanem; de si cerquem més allò que és útil a tots o bé allò que sols ho és per a nosaltres i que àdhuc perjudica als altres. El bon zel és practicar la caritat fraterna però de forma desinteressada, no pas esperant que ens la retornin, ni cobrar-nos-la; és témer Déu i estimar, tant a l’abat com a la comunitat de manera sincera i humil. Tot plegat es pot resumir en no anteposar absolutament res al Crist, fixem-nos ben bé en aquesta expressió d’absolutesa; perquè tant sols així podem aspirar tots junts a la vida eterna. Ens ho deia també avui a Matines sant Màxim de Torí «aquell qui és conscient de tenir per company Crist, s’avergonyeix de fer coses dolentes. Crist és la nostra ajuda en les coses bones; en les dolentes, el qui ens en preserva» (Sermó 73).
Escoltàvem aquesta setmana, tot celebrant la festa de l’evangelista sant Mateu, un text molt similar a aquest capítol que avui ens presenta sant Benet. No pot ser d’altre manera perquè sant Benet pouà en l’Evangeli i en l’Escriptura. La Carta als cristians d’Efes de l’apòstol sant Pau ens demanava de viure d’acord amb la vocació que hem rebut del Senyor. Un element important a tenir present cada dia, la vocació l’hem rebut del Senyor, no ens l’hem feta nosaltres a la nostra mida i caprici, és el Senyor qui ens crida a la vida monàstica o sacerdotal o matrimonial; la nostra participació és la resposta i aquesta ha de ser sincera i amarada de bon zel, no pot ser amb condicions, a terminis, amb caducitat; ha de ser lliure, generosa i total. En la pràctica, ens ho deia l’apòstol, hem de fer-ho tot amb humilitat, amb mansuetud, amb paciència, suportant-nos els uns als altres, no escatimant esforços, donant en la mesura dels dons que hem rebut del Senyor, perquè qui més ha rebut més ha de donar; el barem és la generositat que Déu ha tingut amb nosaltres.
Aquest capítol, juntament amb l’anterior sobre l’obediència dels uns vers els altres, el pròleg i el capítol LVIII sobre l’admissió dels germans, per ells sols si algú els llegís sense conèixer la resta del text de la Regla, ja tindria una idea ben arrodonida de l’esperit que inspira tot el text. Un text certament cristocèntric, idea be representada per la frase «no anteposar res absolutament al Crist». Crist com a model, com a objectiu i com a centre de la nostra vida. És Ell qui ens crida al monestir i a Ell li devem la màxima entrega, sense regateigs. Però aquest lliurament total a Crist no és eteri, no és sols teòric, ni tampoc particular; és ben pràctic; és tota la comunitat, tots junts diu sant Benet, la qui cerca a Crist, la qui s’emmiralla en Crist i ho ha de fer practicant el bon zel, formant el poble sant per a una obra de servei, com diu l’apòstol, per edificar el cos de Crist. Com ens deia avui sant Màxim de Torí «hem d’orientar tots els nostres actes inspirats en aquest nom – el de Crist -, i referir-hi tots els moviments de la nostra vida, atès que l’apòstol diu: En ell vivim, ens movem i som.» (Sermó 73).
«Hem de fer el nostre camí, un camí de vida plena i fecunda. Hi ha massa sofriment en el món. Masses vides trencades, sense sentit, perquè nosaltres no visquem en plenitud. Aquesta vida se’ns dona perquè la visquem amb intensitat.» escriu l’abadessa Montserrat Viñas. Per això com ens deia avui sant Màxim de Tori, «en llevar-nos al matí, hem de donar gràcies al Salvador (...) ja que ell ha vetllat el nostre descans i el nostre son (...). Hem de donar gràcies a Crist, i portar a terme, sota el senyal del Salvador, tota la jornada» (Sermó 73).
Però aquest capítol crec que continua a hores d’ara tenint el seu millor comentarista en l’abat Cassià Maria Just, perquè tot comentant-lo ens diu «La vida de comunitat és exigent i requereix un llarg aprenentatge. A grans trets podem distingir-ne dues etapes abans d’assolir la tercera, que consisteix en la vivència del bon zel amb amor ferventíssim. Un primer temps feliç, idíl·lic. Encara no coneixíem a fons la comunitat. Gairebé érem incapaços de veure’n els defectes. En l’eufòria de l’opció que havíem fet sincerament per Déu, tot ens resultava nou i meravellós. Tendíem a veure els membres de la comunitat com a persones excepcionals, que havien realitzat ja l’ideal que nosaltres cercàvem. Només vèiem qualitats. I, si vèiem o notàvem algun defecte, l’assumíem com una excepció que confirmava la impressió de conjunt. Després, i generalment ben aviat, segueix un temps de decepció, normalment lligat al període de fatiga, a un sentiment de solitud, a algun fracàs personal o a alguna frustració relacionada amb l’autoritat. Durant aquest temps de depressió tot esdevé tenebrós. Només veiem els defectes dels altres i de la comunitat. Tenim la impressió o be d’estar submergits en un món encarcarat en el qual domina la hipocresia del reglament i les ganes de pujar, o bé que ens les havem amb gent que no toca de peus a terra, incompetent i desorganitzada. I la vida esdevé insuportable. Com més havíem idealitzat la comunitat i els seus responsables, més el desencís esdevé greu i amarg. Ara bé, si per la gràcia hem arribat a superar aquesta segona etapa, entrem en una tercera que dura tota la vida, i que cada vegada esdevé més bella i autèntica. És l’etapa que jo qualificaria - diu l’abat Cassià - del realisme i de l’amor crucificat. És quan ens adonem que, si havíem entrat a la comunitat cercant de realitzar un ideal i de ser personalment feliços, ara hi restem pensant més a fer feliços als altres a partir de la fidelitat radical a Déu (...). És cert que al llarg de la vida se’ns presenta la temptació de retornar a la segona etapa i a voltes hi recaiem. També hi ha persones que ja no passen mai d’aquesta segona etapa i s’hi queden encallades. Naturalment sofreixen molt i fan sofrir amb la seva càrrega inestroncable de negativitat. Però Déu és el més fort i no hi ha ningú exclòs de l’esperança.»
Disculpeu l’extensió de la cita però aquest fragment del comentari escrit ja fa quasi quaranta anys per l’abat Cassià Maria Just sempre m’ha semblat extraordinàriament clar, realista i alliçonador; és una reflexió a rellegir sempre, en hores baixes i en hores de joia.
Confiem doncs sempre en aquell qui és el més fort, no ens creguem mai exclosos de l’esperança i animem-nos a seguir caminant vers Crist amarats del millor zel que puguem trobar en el nostre interior; fem que tot vingui d’ell, passi per ell i vagi cap a ell (Cf. Rm 11,36). Així no anteposant-li res absolutament al Crist, esperem que ens dugui tots junts a la vida eterna.
diumenge, 16 de setembre del 2018
EL PRIOR DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 65
1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet és un bon coneixedor de la psicologia humana, sap fefaentment que la vida comunitària no és que no sigui fàcil, sinó que és difícil i sap que aquesta dificultat no és teòrica sinó ben real; que es trasllueix en problemes concrets. Això ja era en temps de sant Benet i ho serà, de ben segur, fins a la fi del món; però potser ara en la nostra època la nostra societat, estigui especialment amarada d’un fort individualisme que fa que la vida en comunitat esdevingui encara més difícil. És cert, però pel que ens diu en concret sant Benet en aquest capítol, que en el seu temps hi havia l’agreujant de la intromissió dels bisbes, com era el cas quan aquest instituïa un prior.
El problema de fons no és la figura de l’abat, del prior, del degà o de qui sigui, ni potser tampoc la persona concreta que podem estar menys o més capacitats, més o menys encertats; sinó el risc d’escàndols i de discòrdies. Com diu el mateix sant Benet no costa gaire de crear-ne ni de veure com n’és d’absurd això i com es fa perillar així les ànimes i la comunitat amb aquestes discòrdies. En la nostra societat els valors del individualisme, podríem dir de l’egoisme directament, així com també la por al compromís, el recel a l’obediència i tantes altres coses que podem entendre com una amenaça a la nostra llibertat individual, ens fan reaccionar davant dels altres, tancar-nos en banda. No és tant sols una reacció infantil, com podríem definir de manera lleugera, sinó que ens afecta a tots, en totes les etapes de la vida humana. Coneixem, escoltem i fins i tot podem treballar i comentar la Regla, creure’l sincerament un text savi, com certament és, qui en pot dubtar? però en el moment concret, quan arriba l’hora de posar-ho negre sobre blanc en la nostra vida si el que ens diuen en un moment o altre no ens va bé, no tenim recança a tancar-nos en el nostre ego. I així la culpa d’aquests mals recau sobre els responsables de semblant desordre, que ho poden ser i ho són els superiors, però també cadascun de nosaltres; perquè hem estat cridats a seguir a Crist «amb les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència» (RB Pròleg, 3), no a fer la nostra voluntat malgrat que aquesta maldi per imposar-se, fins i tot a desgrat nostre, per damunt del que tenim més interioritzat que és el seguiment de Crist, que tantes voltes acaba enfosquit, tapat pels nostres capricis momentanis. El centre de la nostra vida ens el recorda avui l’Evangeli de Marc: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’Evangeli, la salvarà.»
La possible resposta que hi veu sant Benet és que encomanem les coses a molts, perquè així no ens en puguem enorgullir un de sol, i que les responsabilitats es compleixin amb respecte a allò que l’abat encomana, sense fer res contra la disposició de l’abat, que vol dir res contra la disposició de la comunitat, posant el bé comú de la comunitat al nostre particular. Tal volta és primer que tot una mesura de prudència perquè moltes vegades consultar una cosa ens fa reflexionar sobre aquesta, ens hem de plantejar com exposar-ho i quins arguments direm a favor i fins i tot quins en contra ens poden plantejar; fer les coses amb un impuls momentani pot no ser el millor camí; pensar-hi, deixar-ho reposar un mínim espai de temps i consultar-ho, en qüestions més o menys importants, sempre és una bona mesura. Com més se’ns confia, més risc tenim de creure’ns per damunt del bé i del mal. Aleshores correm el risc de que ens succeeixi el que sant Benet creu tant perniciós, fruit del vici i de l’orgull i punible, ser posseïts per una ambició que afecta, que fa mal, al conjunt de tota la comunitat. Prudent, com sempre, sant Benet parla d’amonestar fins a quatre vegades, d’aplicar la sanció del càstig regular, de destituir del càrrec i fins i tot, Déu vulgui que no calgui, de l’expulsió si s’ha trencat la tranquil·litat de la comunitat i s’ha obviat l’obediència. També de bona fe correm el risc de creure sempre que la nostra opinió és la millor, l’única vàlida. Sense caure en relativismes ens podem confiar en qui per exemple tria un llibre de lectura ho fa mogut per creure que pot ser interessant, en qui predica una homilia tot pensant que el que ens diu ens farà pensar o reflexionar i així tantes altres coses de la nostra vida de cada dia i no pensar d’antuvi que nosaltres ho hauríem fet millor perquè potser sols seria millor per a noslatres.
La perla final del capítol recull una idea ja ben present al llarg de tot el text de la Regla, i és la de que l’abat ha de ser conscient de les seves febleses i que de tot n’haurà de donar compte a Déu i que per això ha de vetllar per no fer accepció de persones (RB 4,16), no estimar-ne més un que a un altre, no moure’s per l’enveja o la gelosia. Una “demi-phrase”, la defineix Aquinata Böckmann, però que esdevé un advertiment sever en un capítol on el centre és la bona col·laboració entre l’abat i el prior, entre ells i els degans, entre els degans i els seus ajudants i a la fi entre tota la comunitat. Una invitació a no crear conflictes innecessaris i també a no malmetre la pau de la comunitat sembrant zitzània i «sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal» (RB 34,6). Per citar aquesta setmana un autor cartoixà, escrivia Joan Just Lanspergi: «Alegreu-vos d’estar on esteu i doneu gràcies a Déu que us ha fet un gran benefici sense que ho sabéssiu, malgrat vosaltres mateixos.»
Capítol 65
1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet és un bon coneixedor de la psicologia humana, sap fefaentment que la vida comunitària no és que no sigui fàcil, sinó que és difícil i sap que aquesta dificultat no és teòrica sinó ben real; que es trasllueix en problemes concrets. Això ja era en temps de sant Benet i ho serà, de ben segur, fins a la fi del món; però potser ara en la nostra època la nostra societat, estigui especialment amarada d’un fort individualisme que fa que la vida en comunitat esdevingui encara més difícil. És cert, però pel que ens diu en concret sant Benet en aquest capítol, que en el seu temps hi havia l’agreujant de la intromissió dels bisbes, com era el cas quan aquest instituïa un prior.
El problema de fons no és la figura de l’abat, del prior, del degà o de qui sigui, ni potser tampoc la persona concreta que podem estar menys o més capacitats, més o menys encertats; sinó el risc d’escàndols i de discòrdies. Com diu el mateix sant Benet no costa gaire de crear-ne ni de veure com n’és d’absurd això i com es fa perillar així les ànimes i la comunitat amb aquestes discòrdies. En la nostra societat els valors del individualisme, podríem dir de l’egoisme directament, així com també la por al compromís, el recel a l’obediència i tantes altres coses que podem entendre com una amenaça a la nostra llibertat individual, ens fan reaccionar davant dels altres, tancar-nos en banda. No és tant sols una reacció infantil, com podríem definir de manera lleugera, sinó que ens afecta a tots, en totes les etapes de la vida humana. Coneixem, escoltem i fins i tot podem treballar i comentar la Regla, creure’l sincerament un text savi, com certament és, qui en pot dubtar? però en el moment concret, quan arriba l’hora de posar-ho negre sobre blanc en la nostra vida si el que ens diuen en un moment o altre no ens va bé, no tenim recança a tancar-nos en el nostre ego. I així la culpa d’aquests mals recau sobre els responsables de semblant desordre, que ho poden ser i ho són els superiors, però també cadascun de nosaltres; perquè hem estat cridats a seguir a Crist «amb les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència» (RB Pròleg, 3), no a fer la nostra voluntat malgrat que aquesta maldi per imposar-se, fins i tot a desgrat nostre, per damunt del que tenim més interioritzat que és el seguiment de Crist, que tantes voltes acaba enfosquit, tapat pels nostres capricis momentanis. El centre de la nostra vida ens el recorda avui l’Evangeli de Marc: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’Evangeli, la salvarà.»
La possible resposta que hi veu sant Benet és que encomanem les coses a molts, perquè així no ens en puguem enorgullir un de sol, i que les responsabilitats es compleixin amb respecte a allò que l’abat encomana, sense fer res contra la disposició de l’abat, que vol dir res contra la disposició de la comunitat, posant el bé comú de la comunitat al nostre particular. Tal volta és primer que tot una mesura de prudència perquè moltes vegades consultar una cosa ens fa reflexionar sobre aquesta, ens hem de plantejar com exposar-ho i quins arguments direm a favor i fins i tot quins en contra ens poden plantejar; fer les coses amb un impuls momentani pot no ser el millor camí; pensar-hi, deixar-ho reposar un mínim espai de temps i consultar-ho, en qüestions més o menys importants, sempre és una bona mesura. Com més se’ns confia, més risc tenim de creure’ns per damunt del bé i del mal. Aleshores correm el risc de que ens succeeixi el que sant Benet creu tant perniciós, fruit del vici i de l’orgull i punible, ser posseïts per una ambició que afecta, que fa mal, al conjunt de tota la comunitat. Prudent, com sempre, sant Benet parla d’amonestar fins a quatre vegades, d’aplicar la sanció del càstig regular, de destituir del càrrec i fins i tot, Déu vulgui que no calgui, de l’expulsió si s’ha trencat la tranquil·litat de la comunitat i s’ha obviat l’obediència. També de bona fe correm el risc de creure sempre que la nostra opinió és la millor, l’única vàlida. Sense caure en relativismes ens podem confiar en qui per exemple tria un llibre de lectura ho fa mogut per creure que pot ser interessant, en qui predica una homilia tot pensant que el que ens diu ens farà pensar o reflexionar i així tantes altres coses de la nostra vida de cada dia i no pensar d’antuvi que nosaltres ho hauríem fet millor perquè potser sols seria millor per a noslatres.
La perla final del capítol recull una idea ja ben present al llarg de tot el text de la Regla, i és la de que l’abat ha de ser conscient de les seves febleses i que de tot n’haurà de donar compte a Déu i que per això ha de vetllar per no fer accepció de persones (RB 4,16), no estimar-ne més un que a un altre, no moure’s per l’enveja o la gelosia. Una “demi-phrase”, la defineix Aquinata Böckmann, però que esdevé un advertiment sever en un capítol on el centre és la bona col·laboració entre l’abat i el prior, entre ells i els degans, entre els degans i els seus ajudants i a la fi entre tota la comunitat. Una invitació a no crear conflictes innecessaris i també a no malmetre la pau de la comunitat sembrant zitzània i «sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal» (RB 34,6). Per citar aquesta setmana un autor cartoixà, escrivia Joan Just Lanspergi: «Alegreu-vos d’estar on esteu i doneu gràcies a Déu que us ha fet un gran benefici sense que ho sabéssiu, malgrat vosaltres mateixos.»
diumenge, 9 de setembre del 2018
LA MANERA D’ADMETRE ELS GERMANS
De la Regla de sant Benet
Capítol 58
1 Quan algú es presenta per primera vegada per fer-se monjo, que no l’admetin fàcilment; 2 ans, com diu l’Apòstol, «proveu els esperits per si són de Déu». 3 Si, doncs, el qui es presenta perseverava trucant i, després de quatre o cinc dies, es veia que suporta amb paciència els greuges que li han fet i la dificultat de l’admissió i que persisteix en la seva demanda, 4 que li concedeixin l’entrada, i que s’estigui uns quants dies a l’hostatgeria. 5 Després s’estarà al noviciat, on han d’estudiar, menjar i dormir. 6 Que se’ls destini un ancià que sigui capaç de guanyar les ànimes, el qual ha de vetllar damunt d’ells molt atentament. 7 Que es preocupi de veure si cerca Déu de veritat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions. 8 Se li han de dir per endavant totes les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu. 9 Si mantenia la promesa de lligar-se a la comunitat, al cap de dos mesos se li ha de llegir tota sencera aquesta Regla, 10 i dir-li: «Vet aquí la llei sota la qual vols militar: si pots observar-la, entra; i si no pots, vés-te’n lliurement». 11 Si encara persistia, aleshores que el duguin de nou al noviciat, i que es torni a provar fins on arriba la seva paciència. 12 I al cap de sis mesos se li ha de llegir la Regla, a fi que sàpiga a què es vol comprometre. 13 I si encara persisteix, al cap de quatre mesos, que se li torni a llegir una altra vegada la Regla. 14 I si, després d’haver-s’hi pensat, prometia de complir totes les coses i d’observar tot el que li manin, llavors sigui admès a la comunitat; 15 però ha de saber que la llei de la Regla estableix que a partir d’aquell dia no li serà lícit d’anar-se’n del monestir 16 ni de sostreure el coll al jou de la Regla, que després d’haver-s’ho pensat tant pogué refusar o acceptar. 17 El qui ha de ser admès, que prometi a l’oratori, davant de tothom, de lligar-se a la comunitat, de comportar-se com a monjo i de ser obedient, 18 davant de Déu i dels seus sants, perquè, si mai obrava altrament, sàpiga que ha de ser condemnat per aquell de qui es burla. 19 Farà d’això que ha promès una cèdula de petició a nom dels sants, les relíquies dels quals es troben allà, i de l’abat, que hi és present. 20 Aquesta cèdula, que l’escrigui de pròpia mà, o bé, si no sap de lletra, que demani a un altre que la hi escrigui, i que el novici hi faci un senyal i la posi ell mateix damunt l’altar. 21 Un cop la hi hagi dipositada, començarà tot seguit el novici aquest verset: «Rebeu-me, Senyor, segons la vostra paraula i viuré: que no em vegi confós en la meva esperança». 22 Tota la comunitat repetirà tres vegades aquest verset, i hi afegirà el «Glòria al Pare». 23 Aleshores el germà novici es prostrarà als peus de cada un, perquè preguin per ell; i que ja des d’aquell dia se’l consideri de la comunitat. 24 Si posseeix béns, o que abans els distribueixi als pobres, o que amb una donació legal els cedeixi al monestir, sense reservar-se res de res, 25 com qui sap que des d’aquell dia no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos. 26 Tot seguit, doncs, a l’oratori, li trauran els seus vestits que portava i el vestiran amb els del monestir. 27 Els vestits que li han tret, es conservaran guardats al vestuari; 28 perquè, si mai per instigació del dimoni consentia a anar-se’n del monestir —Déu no ho permeti—, aleshores, que el despullin dels vestits del monestir i que l’expulsin. 29 Però que no li donin aquella seva cèdula que l’abat prengué de damunt l’altar, sinó que es guardi al monestir.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Aquest capítol el tenim tots ben present, segur que durant els nostres primers temps de vida monàstica hem recorregut sovint a la seva lectura. Convindria però que no l’oblidéssim, que en féssim una lectura atenta de tant en tant, com si anéssim a les fonts de la nostra vocació. Certament és un capítol ric que té dos protagonistes principals; el primer és aquell qui per primera vegada va al monestir per fer-se monjo i el segon la comunitat que, si és el cas, l’acull. Un guió de lectura del paper d’ambdues parts ens el proporcionen els verbs emprats, amb tota la reserva de la traducció al català de l’original llatí.
Primer que tot qui creu ser cridat a la vida monàstica cal que es presenti a la porta del monestir i hi truqui. Està clar que no es tracta de que se cerquin en llocs allunyats vocacions sinó que essent Déu qui crida a cadascú el cridat cerca un monestir i s’hi presenta. A partir de ser-li oberta la porta, després de quatre o cinc dies d’estar a la serena, el postulant, el qui demana de ser admès, inicia tot un procés, no pas fàcil ni tampoc breu. Un dels verbs més emprats per sant Benet en aquest capítol, referit al candidat, és perseverar. Tots tenim present com en els nostres temps la perseverança no és pas una virtut molt comuna; sembla que en la nostra societat abandonar de seguida, esfereïts de terror (Cf. RB, Pròleg 48) és més comú que no pas perseverar. Ho veiem en l’alt índex de parelles matrimonials que es desfan, en la inestabilitat laboral i en tants altres indicadors socials. Això ha fet parlar a vegades de la possibilitat d’estudiar algun tipus de monaquisme temporal, és un tema que surt també en les converses informals entre superiors, tot i que de moment no ha estat mai plantejat de manera formal. Segurament si el monaquisme esdevingués pretesament temporal perdria un element no ja sols important o fonamental, sinó consubstancial a ell, que és el lliurament de la vida a Déu que no pot ser iuxta modum sinó total. Perquè tota vocació sigui a la vida consagrada o matrimonial, és fruit de l’amor i aquest no pot ser volgudament limitat en el temps, nom pot tenir data de caducitat sinó que és més aviat un xec en blanc. La realitat a vegades és una altre, tots tenim presents al cap monjos que han donat per acabada la seva vida monàstica, ja sigui per incorporar-se de nou a la vida laïcal o bé com a preveres diocesans o creant comunitats més a mida amb un grup afí; tot opcions respectables però que ja no són ben bé la vida monàstica comunitària què segur que varen iniciar moguts per la crida i l’amor a Déu. Avui per avui recórrer al símil matrimonial o de l’enamorament potser ja no és un bon recurs per comparar-lo a la nostra vida que, malgrat els evidents i fins i tot necessaris alts i baixos, té vocació de perdurabilitat fins a la mort. Avui l’amor, o el que es creu o el que es diu que és l’amor, dura el que dura i marxa quan marxa. Quan jo era infant, si em permeteu la frivolitat, un dels famosos monòlegs de l’humorista Joan Capri parlava del matrimoni, evidentment no hi havia en aquell temps divorci a Espanya; Capri en un moment donat deia sobre el seu suposat matrimoni: “l’amor se’n va, però ella es queda; si de cas que se’n vagin tots dos”. L’amor se’n pot anar amb facilitat sinó el cuidem si no en tenim cura. Com ens deia avui sant Lleó el Gran «El qui estima Déu, amb ser-li plaent en té prou, perquè la recompensa més gran que podem desitjar és el mateix amor; l’amor, en efecte ve de Déu, de tal manera que Déu mateix és amor.» (Sermó 92 1,2)
Perseverar, persistir, mantenir la promesa, pensar-hi molt, observar el que li manin, són totes les accions que per sant Benet porten a complir, prometre, lligar-se fins a arribar a escriure de pròpia mà la cèdula de professió i a dipositar-la sobre l’altar, com una ofrena de la nostra pròpia vida, de tota la nostra vida, no d’una part o d’un temps. Acaba el capítol sant Benet fent dues fortes afirmacions; la primera és la que significa la postració davant de cada membre de la comunitat del nou vingut i l’acolliment que aquest gest representa. La segona, certament molt dura, la que ens diu que el monjo ja no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos.
El procés no el fa tant sols el qui es presenta a la porta del monestir, també l’ha de fer la comunitat que no el pot admetre fàcilment, que ha de vetllar-lo molt atentament, que ha de llegir-li al menys dos cops tota la Regla sencera, que li ha de manar les coses i per damunt de tot ha de preocupar-se per si cerca Déu de veritat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència i per les humiliacions dient-li per endavant totes les coses dures. Si perseverant acaba el camí d’inici, la comunitat el rep i prega per ell i si mai, Déu no ho vulgui, consentia en anar-se i abandonava el monestir li treu l’hàbit, retornant-li els vestits que portava quan va arribar, guardant-se això sí, la cèdula un dia dipositada sobre l’altar; perquè el que es dona a Déu no es pot obviar de la memòria. Li treu allò aparent, accessori i serva en l’arxiu del monestir allò de fonamental, la promesa escrita de la seva pròpia mà.
Aquest capítol té una vinculació molt directe amb el pròleg de la Regla, esdevenint la concreció del procés d’admissió d’aquell qui renunciant als propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, vol prendre les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència (cf. RB, Pròleg 3). Al llarg d’aquesta setmana hem escoltat en l’Eucaristia part de la Primera Carta de l’Apòstol als cristians de Corint. Aquest text ens pot fer recordar que també en la vida monàstica els ancians, com a bons arquitectes, amb la gràcia que Déu els ha donat ens han posat els fonaments de la vida monàstica però que som cadascun de nosaltres els qui hi construïm al damunt; per això hem de mirar bé com i amb quin material hi construïm. L’únic fonament és Jesucrist, a l’amor del qual no hem d’anteposar res (cf. RB, 4, 21); ningú no en pot posar cap altre de base fora d’Ell. Perquè no venim al monestir a fer tal o qual cosa, sinó a cercar-lo a Ell de veritat, essent zelosos per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions. Sobre aquest fonament, Crist, podem construir-hi amb l’or de la perseverança, amb la plata de la persistència i amb les pedres precioses de la observança d’una vida de pregària, treball i contacte amb la Paraula. Però també podem construir-hi amb la fusta de l’incompliment de la Regla, amb l’herba seca de la mandra o amb la palla de la murmuració, tants cops esmentada per sant Benet com el pitjor dels mals. Sigui com sigui, com diu l’Apòstol «ja es veurà què val l’obra de cadascú; el dia del judici la posarà en evidència, perquè es manifestarà (...) i comprovarà el valor de cada obra. Si l’obra resisteix, el qui l’ha construïda en rebrà la recompensa, mentre que, si crema, en sofrirà la pèrdua, tot i que ell se salvarà, però com qui s’escapa just del foc.» (1Co 3, 13-14).
«Allò mateix que un sembri, és el que collirà, i tal com sigui el treball de cadascú serà el seu guany; i on posi el cor la seva delectació, allí queda obligada la seva sol·licitud. Però atès que són moltes les menes de riquesa i diversos els objectes de plaer, el tresor de cadascun ve determinat per la tendència del seu desig, i si aquest desig es limita als béns terrens, no trobarà en ells la felicitat, sinó la dissort. En canvi, els qui posen el cor en les coses del cel, no en les de la terra, i la seva atenció en les coses eternes, no en les caduques, aconseguiran una riquesa incorruptible i amagada» ens deia avui també sant Lleó el Gran (Sermó 92 1,2).
Hem vingut al monestir per ser servidors de Crist i l’únic que s’espera de nosaltres és que li siguem fidels, no ens enganyem a nosaltres mateixos, no ens tinguem per savis «perquè, als ulls de Déu, la saviesa d’aquest món és un absurd» (1Co 3, 19) nosaltres, si els nostres esperits són de Déu, hem de cercar de ser de Crist, perquè Crist és de Déu a qui hem vingut a cercar de veritat.
Capítol 58
1 Quan algú es presenta per primera vegada per fer-se monjo, que no l’admetin fàcilment; 2 ans, com diu l’Apòstol, «proveu els esperits per si són de Déu». 3 Si, doncs, el qui es presenta perseverava trucant i, després de quatre o cinc dies, es veia que suporta amb paciència els greuges que li han fet i la dificultat de l’admissió i que persisteix en la seva demanda, 4 que li concedeixin l’entrada, i que s’estigui uns quants dies a l’hostatgeria. 5 Després s’estarà al noviciat, on han d’estudiar, menjar i dormir. 6 Que se’ls destini un ancià que sigui capaç de guanyar les ànimes, el qual ha de vetllar damunt d’ells molt atentament. 7 Que es preocupi de veure si cerca Déu de veritat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions. 8 Se li han de dir per endavant totes les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu. 9 Si mantenia la promesa de lligar-se a la comunitat, al cap de dos mesos se li ha de llegir tota sencera aquesta Regla, 10 i dir-li: «Vet aquí la llei sota la qual vols militar: si pots observar-la, entra; i si no pots, vés-te’n lliurement». 11 Si encara persistia, aleshores que el duguin de nou al noviciat, i que es torni a provar fins on arriba la seva paciència. 12 I al cap de sis mesos se li ha de llegir la Regla, a fi que sàpiga a què es vol comprometre. 13 I si encara persisteix, al cap de quatre mesos, que se li torni a llegir una altra vegada la Regla. 14 I si, després d’haver-s’hi pensat, prometia de complir totes les coses i d’observar tot el que li manin, llavors sigui admès a la comunitat; 15 però ha de saber que la llei de la Regla estableix que a partir d’aquell dia no li serà lícit d’anar-se’n del monestir 16 ni de sostreure el coll al jou de la Regla, que després d’haver-s’ho pensat tant pogué refusar o acceptar. 17 El qui ha de ser admès, que prometi a l’oratori, davant de tothom, de lligar-se a la comunitat, de comportar-se com a monjo i de ser obedient, 18 davant de Déu i dels seus sants, perquè, si mai obrava altrament, sàpiga que ha de ser condemnat per aquell de qui es burla. 19 Farà d’això que ha promès una cèdula de petició a nom dels sants, les relíquies dels quals es troben allà, i de l’abat, que hi és present. 20 Aquesta cèdula, que l’escrigui de pròpia mà, o bé, si no sap de lletra, que demani a un altre que la hi escrigui, i que el novici hi faci un senyal i la posi ell mateix damunt l’altar. 21 Un cop la hi hagi dipositada, començarà tot seguit el novici aquest verset: «Rebeu-me, Senyor, segons la vostra paraula i viuré: que no em vegi confós en la meva esperança». 22 Tota la comunitat repetirà tres vegades aquest verset, i hi afegirà el «Glòria al Pare». 23 Aleshores el germà novici es prostrarà als peus de cada un, perquè preguin per ell; i que ja des d’aquell dia se’l consideri de la comunitat. 24 Si posseeix béns, o que abans els distribueixi als pobres, o que amb una donació legal els cedeixi al monestir, sense reservar-se res de res, 25 com qui sap que des d’aquell dia no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos. 26 Tot seguit, doncs, a l’oratori, li trauran els seus vestits que portava i el vestiran amb els del monestir. 27 Els vestits que li han tret, es conservaran guardats al vestuari; 28 perquè, si mai per instigació del dimoni consentia a anar-se’n del monestir —Déu no ho permeti—, aleshores, que el despullin dels vestits del monestir i que l’expulsin. 29 Però que no li donin aquella seva cèdula que l’abat prengué de damunt l’altar, sinó que es guardi al monestir.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Aquest capítol el tenim tots ben present, segur que durant els nostres primers temps de vida monàstica hem recorregut sovint a la seva lectura. Convindria però que no l’oblidéssim, que en féssim una lectura atenta de tant en tant, com si anéssim a les fonts de la nostra vocació. Certament és un capítol ric que té dos protagonistes principals; el primer és aquell qui per primera vegada va al monestir per fer-se monjo i el segon la comunitat que, si és el cas, l’acull. Un guió de lectura del paper d’ambdues parts ens el proporcionen els verbs emprats, amb tota la reserva de la traducció al català de l’original llatí.
Primer que tot qui creu ser cridat a la vida monàstica cal que es presenti a la porta del monestir i hi truqui. Està clar que no es tracta de que se cerquin en llocs allunyats vocacions sinó que essent Déu qui crida a cadascú el cridat cerca un monestir i s’hi presenta. A partir de ser-li oberta la porta, després de quatre o cinc dies d’estar a la serena, el postulant, el qui demana de ser admès, inicia tot un procés, no pas fàcil ni tampoc breu. Un dels verbs més emprats per sant Benet en aquest capítol, referit al candidat, és perseverar. Tots tenim present com en els nostres temps la perseverança no és pas una virtut molt comuna; sembla que en la nostra societat abandonar de seguida, esfereïts de terror (Cf. RB, Pròleg 48) és més comú que no pas perseverar. Ho veiem en l’alt índex de parelles matrimonials que es desfan, en la inestabilitat laboral i en tants altres indicadors socials. Això ha fet parlar a vegades de la possibilitat d’estudiar algun tipus de monaquisme temporal, és un tema que surt també en les converses informals entre superiors, tot i que de moment no ha estat mai plantejat de manera formal. Segurament si el monaquisme esdevingués pretesament temporal perdria un element no ja sols important o fonamental, sinó consubstancial a ell, que és el lliurament de la vida a Déu que no pot ser iuxta modum sinó total. Perquè tota vocació sigui a la vida consagrada o matrimonial, és fruit de l’amor i aquest no pot ser volgudament limitat en el temps, nom pot tenir data de caducitat sinó que és més aviat un xec en blanc. La realitat a vegades és una altre, tots tenim presents al cap monjos que han donat per acabada la seva vida monàstica, ja sigui per incorporar-se de nou a la vida laïcal o bé com a preveres diocesans o creant comunitats més a mida amb un grup afí; tot opcions respectables però que ja no són ben bé la vida monàstica comunitària què segur que varen iniciar moguts per la crida i l’amor a Déu. Avui per avui recórrer al símil matrimonial o de l’enamorament potser ja no és un bon recurs per comparar-lo a la nostra vida que, malgrat els evidents i fins i tot necessaris alts i baixos, té vocació de perdurabilitat fins a la mort. Avui l’amor, o el que es creu o el que es diu que és l’amor, dura el que dura i marxa quan marxa. Quan jo era infant, si em permeteu la frivolitat, un dels famosos monòlegs de l’humorista Joan Capri parlava del matrimoni, evidentment no hi havia en aquell temps divorci a Espanya; Capri en un moment donat deia sobre el seu suposat matrimoni: “l’amor se’n va, però ella es queda; si de cas que se’n vagin tots dos”. L’amor se’n pot anar amb facilitat sinó el cuidem si no en tenim cura. Com ens deia avui sant Lleó el Gran «El qui estima Déu, amb ser-li plaent en té prou, perquè la recompensa més gran que podem desitjar és el mateix amor; l’amor, en efecte ve de Déu, de tal manera que Déu mateix és amor.» (Sermó 92 1,2)
Perseverar, persistir, mantenir la promesa, pensar-hi molt, observar el que li manin, són totes les accions que per sant Benet porten a complir, prometre, lligar-se fins a arribar a escriure de pròpia mà la cèdula de professió i a dipositar-la sobre l’altar, com una ofrena de la nostra pròpia vida, de tota la nostra vida, no d’una part o d’un temps. Acaba el capítol sant Benet fent dues fortes afirmacions; la primera és la que significa la postració davant de cada membre de la comunitat del nou vingut i l’acolliment que aquest gest representa. La segona, certament molt dura, la que ens diu que el monjo ja no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos.
El procés no el fa tant sols el qui es presenta a la porta del monestir, també l’ha de fer la comunitat que no el pot admetre fàcilment, que ha de vetllar-lo molt atentament, que ha de llegir-li al menys dos cops tota la Regla sencera, que li ha de manar les coses i per damunt de tot ha de preocupar-se per si cerca Déu de veritat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència i per les humiliacions dient-li per endavant totes les coses dures. Si perseverant acaba el camí d’inici, la comunitat el rep i prega per ell i si mai, Déu no ho vulgui, consentia en anar-se i abandonava el monestir li treu l’hàbit, retornant-li els vestits que portava quan va arribar, guardant-se això sí, la cèdula un dia dipositada sobre l’altar; perquè el que es dona a Déu no es pot obviar de la memòria. Li treu allò aparent, accessori i serva en l’arxiu del monestir allò de fonamental, la promesa escrita de la seva pròpia mà.
Aquest capítol té una vinculació molt directe amb el pròleg de la Regla, esdevenint la concreció del procés d’admissió d’aquell qui renunciant als propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, vol prendre les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència (cf. RB, Pròleg 3). Al llarg d’aquesta setmana hem escoltat en l’Eucaristia part de la Primera Carta de l’Apòstol als cristians de Corint. Aquest text ens pot fer recordar que també en la vida monàstica els ancians, com a bons arquitectes, amb la gràcia que Déu els ha donat ens han posat els fonaments de la vida monàstica però que som cadascun de nosaltres els qui hi construïm al damunt; per això hem de mirar bé com i amb quin material hi construïm. L’únic fonament és Jesucrist, a l’amor del qual no hem d’anteposar res (cf. RB, 4, 21); ningú no en pot posar cap altre de base fora d’Ell. Perquè no venim al monestir a fer tal o qual cosa, sinó a cercar-lo a Ell de veritat, essent zelosos per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions. Sobre aquest fonament, Crist, podem construir-hi amb l’or de la perseverança, amb la plata de la persistència i amb les pedres precioses de la observança d’una vida de pregària, treball i contacte amb la Paraula. Però també podem construir-hi amb la fusta de l’incompliment de la Regla, amb l’herba seca de la mandra o amb la palla de la murmuració, tants cops esmentada per sant Benet com el pitjor dels mals. Sigui com sigui, com diu l’Apòstol «ja es veurà què val l’obra de cadascú; el dia del judici la posarà en evidència, perquè es manifestarà (...) i comprovarà el valor de cada obra. Si l’obra resisteix, el qui l’ha construïda en rebrà la recompensa, mentre que, si crema, en sofrirà la pèrdua, tot i que ell se salvarà, però com qui s’escapa just del foc.» (1Co 3, 13-14).
«Allò mateix que un sembri, és el que collirà, i tal com sigui el treball de cadascú serà el seu guany; i on posi el cor la seva delectació, allí queda obligada la seva sol·licitud. Però atès que són moltes les menes de riquesa i diversos els objectes de plaer, el tresor de cadascun ve determinat per la tendència del seu desig, i si aquest desig es limita als béns terrens, no trobarà en ells la felicitat, sinó la dissort. En canvi, els qui posen el cor en les coses del cel, no en les de la terra, i la seva atenció en les coses eternes, no en les caduques, aconseguiran una riquesa incorruptible i amagada» ens deia avui també sant Lleó el Gran (Sermó 92 1,2).
Hem vingut al monestir per ser servidors de Crist i l’únic que s’espera de nosaltres és que li siguem fidels, no ens enganyem a nosaltres mateixos, no ens tinguem per savis «perquè, als ulls de Déu, la saviesa d’aquest món és un absurd» (1Co 3, 19) nosaltres, si els nostres esperits són de Déu, hem de cercar de ser de Crist, perquè Crist és de Déu a qui hem vingut a cercar de veritat.
diumenge, 2 de setembre del 2018
ELS GERMANS QUE NO VAN GAIRE LLUNY
De la Regla de sant Benet
Capítol 51
1 El germà que és enviat per qualsevol encàrrec i espera retornar el mateix dia al monestir, que no gosi menjar a fora, encara que algú li ho pregui molt, 2 llevat del cas que el seu abat li ho indiqui. 3 Si obrava altrament, que sigui excomunicat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Aquest aspecte de la vida del monjo, les sortides a l’exterior, són tractades amb bastant més amplitud en la Regla del Mestre, el seu autor distingeix entre les invitacions que venen d’un altre monjo, d’un laic o d’una persona pietosa; també el Mestre parla de la diferència en ser convidat un dia de la setmana o un altre. Sant Benet, com fa habitualment, va a allò més essencial. En primer lloc les sortides del monestir han de ser per a realitzar un encàrrec, breus i concretes en tant que es pugui i no aprofitar-les per anar a menjar a casa d’altri; un dels meus antecessors ho resumia en una frase que es va fer famosa: «no aneu per les cases». I és que en una època durant el passeig comunitari havia esdevingut costum anar a berenar a casa d’algun conegut i aquesta rutina no era massa edificant. Certament aquesta tendència a aprofitar les sortides per visitar coneguts s’ha anat perdent en certa manera. Potser una de les causes sigui que les comunicacions són més fàcils i ja no costa tant anar i venir de Tarragona, Reus o Barcelona i a més disposem de més mitjans de transport i més conductors que en temps passat.
Però el tema essencial per sant Benet és que la vida del monjo es desenvolupa en l’àmbit del monestir, ja sabem com considera d’important que a dins del monestir es disposi del màxim de mitjans per a viure sense necessitat de cercar-los a fora. Sant Benet, bon coneixedor de la nostra feblesa, es mostra especialment exigent en les sortides a indrets propers. La fidelitat a viure establement dintre del monestir, escriu l’abat Cassià, és una de les exigències més senzilles però alhora més dures a llarg termini per als monjos. Potser és un tema d’hàbits, d’habituar-se o acostumar-se a una determinada praxis; per exemple anar a fer el que cal fer per part de qui ho té encomanat i retornar sense sucumbir a la temptació de visites innecessàries, que més tard o més d’hora s’acaben sabent i també sovint són causa de queixes per part dels visitats quan se supera una certa mesura i prudència.
També avui aquest curt text se’ns presenta com un advertiment per tal de que no degradem la intensitat del nostre ritme monàstic amb sortides, “escapatòries” diu l’abat Cassià, que sovint desorienten els amics i familiars i fan perdre mordent a la nostra vida de pregària, treball i servei. Hi ha monjos modèlics en aquest punt, que quan els veus passar per exemple pel pati de les cases noves quasi no cal que miris el rellotge perquè saps que acaba de tocar la campana que indica la fi del treball. A d’altres potser ens costa més obeir la campana que regula la nostra vida, el nostre horari. Per exemple en la vida cartoixana la guarda de la cel·la és un eix fonamental, però que costa molt de mantenir, sobretot en els primers anys, cal habituar-s’hi, practicar-ho. Hem d’intentar de no sucumbir a la temptació de fer de l’excepcionalitat la nostra quotidianitat, prioritzant allò que és fonamental i valorant allò que no ho és; potser sovint ens podem estar d’una cosa o esperar un dia o dos a tenir-ho i descobrirem que no n’hi havia per ant, que no era tant urgent o necessari com pensàvem.
Si vivim amb generositat la nostra opció de vida, la monàstica, ens podrem mantenir lliures sense deixar per això de mantenir una relació humana i càlida vers familiars i amics. Certament els temps de sant Benet fins avui han canviat força, fins i tot en pocs anys han canviat; potser avui a la frase «no aneu per les cases» caldria afegir-hi o substituir-la per «no aneu per les xarxes». Realment és un tema de reflexió com fer-nos presents en el món d’avui tant hipercomunicat sense perdre la nostra identitat, la riquesa que suposa un cert apartament del món, no com un rebuig sinó com un prendre distància perquè ens permeti reflexionar amb serenor i més llibertat, al redós de la pregària i de la Paraula de Déu.
Destaca sant Benet que el germà surt del monestir a fer un encàrrec per obediència, no pas per caprici sinó per fer un servei de manera ràpida i eficaç. Potser aquest capítol, com alguns d’altres, ens pugui semblar sever, poc adequat als nostres temps; però ens destaca la importància de la comunió, de la vida en comunitat, de la necessitat d’evitar al màxim les singularitzacions, les excepcions. També quan tenim una responsabilitat aquest aspecte pot ser important, intentant d’evitar sortides excessives en freqüència o en durada sense caure en situacions de descortesia per exemple vers els qui ens envolten. En el cas del nostre monestir aquest aspecte pot ser un xic més complicat i mirar de trobar l’equilibri un poc difícil. En la pràctica mirem d’evitar sortides innecessàries, d’acudir als germans que tenen aquesta tasca encomanada en cas de necessitar quelcom i d’estar disponibles sempre per ajudar o acompanyar a un germà si així se’ns demana. I mirem d’aplicar la idea central d’aquest capítol tant físicament com virtualment. Per exemple seria rar que una persona relacionada amb el monestir veiés connectat a les xarxes socials algun membre de la comunitat en unes hores que per a nosaltres són de descans, i encara més si el tal monjo no acudis per exemple a Matines; aquest seria, si es produís, Déu no ho vulgui, un clar exemple d’anteposar el nostre caprici o la nostra voluntat a la tasca a la que el Senyor ens ha cridat. Segur que és més edificant per a qui ens tracta, interrompre una conversa telefònica quan la campana ens convoca per exemple a la col·lació o dir a un hoste, a qui l’hostatger ens ha dit de parlar-hi, que hi parlarem en un altre moment si hem de rentar plats.
Quan l’abat de Saint-Wandrille, Dom Jean-Charles Nault, parla del dimoni meridià, de l’accedia com el mal fosc del nostre temps ens diu que sant Benet insisteix tant en l’estabilitat perquè el monestir és el taller on hem de posar en pràctica els instruments de l’art espiritual. Escriu «aquestes compensacions també es manifesten en petits incompliments, relatius a la pobresa, al dejuni, al silenci i a l’obediència: faltes insignificants, en un principi, que es van fent grans de manera progressiva, sense que el monjo se n’adoni, sinó està alerta.» Mirem d’aturar-ho quan encara hi som a temps per tal d’evitar mals pitjors i arribar a assecar la nostra vocació o al menys a posar-la en perill o en crisi.
Capítol 51
1 El germà que és enviat per qualsevol encàrrec i espera retornar el mateix dia al monestir, que no gosi menjar a fora, encara que algú li ho pregui molt, 2 llevat del cas que el seu abat li ho indiqui. 3 Si obrava altrament, que sigui excomunicat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Aquest aspecte de la vida del monjo, les sortides a l’exterior, són tractades amb bastant més amplitud en la Regla del Mestre, el seu autor distingeix entre les invitacions que venen d’un altre monjo, d’un laic o d’una persona pietosa; també el Mestre parla de la diferència en ser convidat un dia de la setmana o un altre. Sant Benet, com fa habitualment, va a allò més essencial. En primer lloc les sortides del monestir han de ser per a realitzar un encàrrec, breus i concretes en tant que es pugui i no aprofitar-les per anar a menjar a casa d’altri; un dels meus antecessors ho resumia en una frase que es va fer famosa: «no aneu per les cases». I és que en una època durant el passeig comunitari havia esdevingut costum anar a berenar a casa d’algun conegut i aquesta rutina no era massa edificant. Certament aquesta tendència a aprofitar les sortides per visitar coneguts s’ha anat perdent en certa manera. Potser una de les causes sigui que les comunicacions són més fàcils i ja no costa tant anar i venir de Tarragona, Reus o Barcelona i a més disposem de més mitjans de transport i més conductors que en temps passat.
Però el tema essencial per sant Benet és que la vida del monjo es desenvolupa en l’àmbit del monestir, ja sabem com considera d’important que a dins del monestir es disposi del màxim de mitjans per a viure sense necessitat de cercar-los a fora. Sant Benet, bon coneixedor de la nostra feblesa, es mostra especialment exigent en les sortides a indrets propers. La fidelitat a viure establement dintre del monestir, escriu l’abat Cassià, és una de les exigències més senzilles però alhora més dures a llarg termini per als monjos. Potser és un tema d’hàbits, d’habituar-se o acostumar-se a una determinada praxis; per exemple anar a fer el que cal fer per part de qui ho té encomanat i retornar sense sucumbir a la temptació de visites innecessàries, que més tard o més d’hora s’acaben sabent i també sovint són causa de queixes per part dels visitats quan se supera una certa mesura i prudència.
També avui aquest curt text se’ns presenta com un advertiment per tal de que no degradem la intensitat del nostre ritme monàstic amb sortides, “escapatòries” diu l’abat Cassià, que sovint desorienten els amics i familiars i fan perdre mordent a la nostra vida de pregària, treball i servei. Hi ha monjos modèlics en aquest punt, que quan els veus passar per exemple pel pati de les cases noves quasi no cal que miris el rellotge perquè saps que acaba de tocar la campana que indica la fi del treball. A d’altres potser ens costa més obeir la campana que regula la nostra vida, el nostre horari. Per exemple en la vida cartoixana la guarda de la cel·la és un eix fonamental, però que costa molt de mantenir, sobretot en els primers anys, cal habituar-s’hi, practicar-ho. Hem d’intentar de no sucumbir a la temptació de fer de l’excepcionalitat la nostra quotidianitat, prioritzant allò que és fonamental i valorant allò que no ho és; potser sovint ens podem estar d’una cosa o esperar un dia o dos a tenir-ho i descobrirem que no n’hi havia per ant, que no era tant urgent o necessari com pensàvem.
Si vivim amb generositat la nostra opció de vida, la monàstica, ens podrem mantenir lliures sense deixar per això de mantenir una relació humana i càlida vers familiars i amics. Certament els temps de sant Benet fins avui han canviat força, fins i tot en pocs anys han canviat; potser avui a la frase «no aneu per les cases» caldria afegir-hi o substituir-la per «no aneu per les xarxes». Realment és un tema de reflexió com fer-nos presents en el món d’avui tant hipercomunicat sense perdre la nostra identitat, la riquesa que suposa un cert apartament del món, no com un rebuig sinó com un prendre distància perquè ens permeti reflexionar amb serenor i més llibertat, al redós de la pregària i de la Paraula de Déu.
Destaca sant Benet que el germà surt del monestir a fer un encàrrec per obediència, no pas per caprici sinó per fer un servei de manera ràpida i eficaç. Potser aquest capítol, com alguns d’altres, ens pugui semblar sever, poc adequat als nostres temps; però ens destaca la importància de la comunió, de la vida en comunitat, de la necessitat d’evitar al màxim les singularitzacions, les excepcions. També quan tenim una responsabilitat aquest aspecte pot ser important, intentant d’evitar sortides excessives en freqüència o en durada sense caure en situacions de descortesia per exemple vers els qui ens envolten. En el cas del nostre monestir aquest aspecte pot ser un xic més complicat i mirar de trobar l’equilibri un poc difícil. En la pràctica mirem d’evitar sortides innecessàries, d’acudir als germans que tenen aquesta tasca encomanada en cas de necessitar quelcom i d’estar disponibles sempre per ajudar o acompanyar a un germà si així se’ns demana. I mirem d’aplicar la idea central d’aquest capítol tant físicament com virtualment. Per exemple seria rar que una persona relacionada amb el monestir veiés connectat a les xarxes socials algun membre de la comunitat en unes hores que per a nosaltres són de descans, i encara més si el tal monjo no acudis per exemple a Matines; aquest seria, si es produís, Déu no ho vulgui, un clar exemple d’anteposar el nostre caprici o la nostra voluntat a la tasca a la que el Senyor ens ha cridat. Segur que és més edificant per a qui ens tracta, interrompre una conversa telefònica quan la campana ens convoca per exemple a la col·lació o dir a un hoste, a qui l’hostatger ens ha dit de parlar-hi, que hi parlarem en un altre moment si hem de rentar plats.
Quan l’abat de Saint-Wandrille, Dom Jean-Charles Nault, parla del dimoni meridià, de l’accedia com el mal fosc del nostre temps ens diu que sant Benet insisteix tant en l’estabilitat perquè el monestir és el taller on hem de posar en pràctica els instruments de l’art espiritual. Escriu «aquestes compensacions també es manifesten en petits incompliments, relatius a la pobresa, al dejuni, al silenci i a l’obediència: faltes insignificants, en un principi, que es van fent grans de manera progressiva, sense que el monjo se n’adoni, sinó està alerta.» Mirem d’aturar-ho quan encara hi som a temps per tal d’evitar mals pitjors i arribar a assecar la nostra vocació o al menys a posar-la en perill o en crisi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)