diumenge, 2 de setembre de 2018

ELS GERMANS QUE NO VAN GAIRE LLUNY

De la Regla de sant Benet
Capítol 51

1 El germà que és enviat per qualsevol encàrrec i espera retornar el mateix dia al monestir, que no gosi menjar a fora, encara que algú li ho pregui molt, 2 llevat del cas que el seu abat li ho indiqui. 3 Si obrava altrament, que sigui excomunicat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest aspecte de la vida del monjo, les sortides a l’exterior, són tractades amb bastant més amplitud en la Regla del Mestre, el seu autor distingeix entre les invitacions que venen d’un altre monjo, d’un laic o d’una persona pietosa; també el Mestre parla de la diferència en ser convidat un dia de la setmana o un altre. Sant Benet, com fa habitualment, va a allò més essencial. En primer lloc les sortides del monestir han de ser per a realitzar un encàrrec, breus i concretes en tant que es pugui i no aprofitar-les per anar a menjar a casa d’altri; un dels meus antecessors ho resumia en una frase que es va fer famosa: «no aneu per les cases». I és que en una època durant el passeig comunitari havia esdevingut costum anar a berenar a casa d’algun conegut i aquesta rutina no era massa edificant. Certament aquesta tendència a aprofitar les sortides per visitar coneguts s’ha anat perdent en certa manera. Potser una de les causes sigui que les comunicacions són més fàcils i ja no costa tant anar i venir de Tarragona, Reus o Barcelona i a més disposem de més mitjans de transport i més conductors que en temps passat.

Però el tema essencial per sant Benet és que la vida del monjo es desenvolupa en l’àmbit del monestir, ja sabem com considera d’important que a dins del monestir es disposi del màxim de mitjans per a viure sense necessitat de cercar-los a fora. Sant Benet, bon coneixedor de la nostra feblesa, es mostra especialment exigent en les sortides a indrets propers. La fidelitat a viure establement dintre del monestir, escriu l’abat Cassià, és una de les exigències més senzilles però alhora més dures a llarg termini per als monjos. Potser és un tema d’hàbits, d’habituar-se o acostumar-se a una determinada praxis; per exemple anar a fer el que cal fer per part de qui ho té encomanat i retornar sense sucumbir a la temptació de visites innecessàries, que més tard o més d’hora s’acaben sabent i també sovint són causa de queixes per part dels visitats quan se supera una certa mesura i prudència.

També avui aquest curt text se’ns presenta com un advertiment per tal de que no degradem la intensitat del nostre ritme monàstic amb sortides, “escapatòries” diu l’abat Cassià, que sovint desorienten els amics i familiars i fan perdre mordent a la nostra vida de pregària, treball i servei. Hi ha monjos modèlics en aquest punt, que quan els veus passar per exemple pel pati de les cases noves quasi no cal que miris el rellotge perquè saps que acaba de tocar la campana que indica la fi del treball. A d’altres potser ens costa més obeir la campana que regula la nostra vida, el nostre horari. Per exemple en la vida cartoixana la guarda de la cel·la és un eix fonamental, però que costa molt de mantenir, sobretot en els primers anys, cal habituar-s’hi, practicar-ho. Hem d’intentar de no sucumbir a la temptació de fer de l’excepcionalitat la nostra quotidianitat, prioritzant allò que és fonamental i valorant allò que no ho és; potser sovint ens podem estar d’una cosa o esperar un dia o dos a tenir-ho i descobrirem que no n’hi havia per ant, que no era tant urgent o necessari com pensàvem.

Si vivim amb generositat la nostra opció de vida, la monàstica, ens podrem mantenir lliures sense deixar per això de mantenir una relació humana i càlida vers familiars i amics. Certament els temps de sant Benet fins avui han canviat força, fins i tot en pocs anys han canviat; potser avui a la frase «no aneu per les cases» caldria afegir-hi o substituir-la per «no aneu per les xarxes». Realment és un tema de reflexió com fer-nos presents en el món d’avui tant hipercomunicat sense perdre la nostra identitat, la riquesa que suposa un cert apartament del món, no com un rebuig sinó com un prendre distància perquè ens permeti reflexionar amb serenor i més llibertat, al redós de la pregària i de la Paraula de Déu.

Destaca sant Benet que el germà surt del monestir a fer un encàrrec per obediència, no pas per caprici sinó per fer un servei de manera ràpida i eficaç. Potser aquest capítol, com alguns d’altres, ens pugui semblar sever, poc adequat als nostres temps; però ens destaca la importància de la comunió, de la vida en comunitat, de la necessitat d’evitar al màxim les singularitzacions, les excepcions. També quan tenim una responsabilitat aquest aspecte pot ser important, intentant d’evitar sortides excessives en freqüència o en durada sense caure en situacions de descortesia per exemple vers els qui ens envolten. En el cas del nostre monestir aquest aspecte pot ser un xic més complicat i mirar de trobar l’equilibri un poc difícil. En la pràctica mirem d’evitar sortides innecessàries, d’acudir als germans que tenen aquesta tasca encomanada en cas de necessitar quelcom i d’estar disponibles sempre per ajudar o acompanyar a un germà si així se’ns demana. I mirem d’aplicar la idea central d’aquest capítol tant físicament com virtualment. Per exemple seria rar que una persona relacionada amb el monestir veiés connectat a les xarxes socials algun membre de la comunitat en unes hores que per a nosaltres són de descans, i encara més si el tal monjo no acudis per exemple a Matines; aquest seria, si es produís, Déu no ho vulgui, un clar exemple d’anteposar el nostre caprici o la nostra voluntat a la tasca a la que el Senyor ens ha cridat. Segur que és més edificant per a qui ens tracta, interrompre una conversa telefònica quan la campana ens convoca per exemple a la col·lació o dir a un hoste, a qui l’hostatger ens ha dit de parlar-hi, que hi parlarem en un altre moment si hem de rentar plats.
Quan l’abat de Saint-Wandrille, Dom Jean-Charles Nault, parla del dimoni meridià, de l’accedia com el mal fosc del nostre temps ens diu que sant Benet insisteix tant en l’estabilitat perquè el monestir és el taller on hem de posar en pràctica els instruments de l’art espiritual. Escriu «aquestes compensacions també es manifesten en petits incompliments, relatius a la pobresa, al dejuni, al silenci i a l’obediència: faltes insignificants, en un principi, que es van fent grans de manera progressiva, sense que el monjo se n’adoni, sinó està alerta.» Mirem d’aturar-ho quan encara hi som a temps per tal d’evitar mals pitjors i arribar a assecar la nostra vocació o al menys a posar-la en perill o en crisi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada