diumenge, 23 de setembre de 2018

EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 72

1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Som a la part final de la Regla, en el penúltim capítol. Sant Benet acaba de resumir que significa per a ell l’obediència i ara ens parla del que ens ha de guiar en la nostra vida diària; un zel bo. Ens diu sant Benet que depenent de quin zel practiquem ens podem allunyar dels vicis i apropar-nos a Déu i a la vida eterna o bé podem viure en un zel amarg i dolent que ens allunyi de Déu i ens apropi a l’infern etern, fent de la nostra pròpia vida un infern i fent-ne un infern per als altres. Tot depèn de quin zel practiquem, de si ens avancem a honorar als altres, o esperem aspectants a que vinguin a honorar-nos a nosaltres; de si suportem amb gran paciència les febleses tant físiques com morals dels altres, o si tant sols esperem que els altres ens suportin les nostres i nosaltres no suportem les de ningú; si ens obeïm els uns als altres o si tant sols esperem que ens obeeixin creient-nos imbuïts de tota raó per poc raonable que sigui el que per exemple demanem; de si cerquem més allò que és útil a tots o bé allò que sols ho és per a nosaltres i que àdhuc perjudica als altres. El bon zel és practicar la caritat fraterna però de forma desinteressada, no pas esperant que ens la retornin, ni cobrar-nos-la; és témer Déu i estimar, tant a l’abat com a la comunitat de manera sincera i humil. Tot plegat es pot resumir en no anteposar absolutament res al Crist, fixem-nos ben bé en aquesta expressió d’absolutesa; perquè tant sols així podem aspirar tots junts a la vida eterna. Ens ho deia també avui a Matines sant Màxim de Torí «aquell qui és conscient de tenir per company Crist, s’avergonyeix de fer coses dolentes. Crist és la nostra ajuda en les coses bones; en les dolentes, el qui ens en preserva» (Sermó 73).

Escoltàvem aquesta setmana, tot celebrant la festa de l’evangelista sant Mateu, un text molt similar a aquest capítol que avui ens presenta sant Benet. No pot ser d’altre manera perquè sant Benet pouà en l’Evangeli i en l’Escriptura. La Carta als cristians d’Efes de l’apòstol sant Pau ens demanava de viure d’acord amb la vocació que hem rebut del Senyor. Un element important a tenir present cada dia, la vocació l’hem rebut del Senyor, no ens l’hem feta nosaltres a la nostra mida i caprici, és el Senyor qui ens crida a la vida monàstica o sacerdotal o matrimonial; la nostra participació és la resposta i aquesta ha de ser sincera i amarada de bon zel, no pot ser amb condicions, a terminis, amb caducitat; ha de ser lliure, generosa i total. En la pràctica, ens ho deia l’apòstol, hem de fer-ho tot amb humilitat, amb mansuetud, amb paciència, suportant-nos els uns als altres, no escatimant esforços, donant en la mesura dels dons que hem rebut del Senyor, perquè qui més ha rebut més ha de donar; el barem és la generositat que Déu ha tingut amb nosaltres.

Aquest capítol, juntament amb l’anterior sobre l’obediència dels uns vers els altres, el pròleg i el capítol LVIII sobre l’admissió dels germans, per ells sols si algú els llegís sense conèixer la resta del text de la Regla, ja tindria una idea ben arrodonida de l’esperit que inspira tot el text. Un text certament cristocèntric, idea be representada per la frase «no anteposar res absolutament al Crist». Crist com a model, com a objectiu i com a centre de la nostra vida. És Ell qui ens crida al monestir i a Ell li devem la màxima entrega, sense regateigs. Però aquest lliurament total a Crist no és eteri, no és sols teòric, ni tampoc particular; és ben pràctic; és tota la comunitat, tots junts diu sant Benet, la qui cerca a Crist, la qui s’emmiralla en Crist i ho ha de fer practicant el bon zel, formant el poble sant per a una obra de servei, com diu l’apòstol, per edificar el cos de Crist. Com ens deia avui sant Màxim de Torí «hem d’orientar tots els nostres actes inspirats en aquest nom – el de Crist -, i referir-hi tots els moviments de la nostra vida, atès que l’apòstol diu: En ell vivim, ens movem i som.» (Sermó 73).

«Hem de fer el nostre camí, un camí de vida plena i fecunda. Hi ha massa sofriment en el món. Masses vides trencades, sense sentit, perquè nosaltres no visquem en plenitud. Aquesta vida se’ns dona perquè la visquem amb intensitat.» escriu l’abadessa Montserrat Viñas. Per això com ens deia avui sant Màxim de Tori, «en llevar-nos al matí, hem de donar gràcies al Salvador (...) ja que ell ha vetllat el nostre descans i el nostre son (...). Hem de donar gràcies a Crist, i portar a terme, sota el senyal del Salvador, tota la jornada» (Sermó 73).

Però aquest capítol crec que continua a hores d’ara tenint el seu millor comentarista en l’abat Cassià Maria Just, perquè tot comentant-lo ens diu «La vida de comunitat és exigent i requereix un llarg aprenentatge. A grans trets podem distingir-ne dues etapes abans d’assolir la tercera, que consisteix en la vivència del bon zel amb amor ferventíssim. Un primer temps feliç, idíl·lic. Encara no coneixíem a fons la comunitat. Gairebé érem incapaços de veure’n els defectes. En l’eufòria de l’opció que havíem fet sincerament per Déu, tot ens resultava nou i meravellós. Tendíem a veure els membres de la comunitat com a persones excepcionals, que havien realitzat ja l’ideal que nosaltres cercàvem. Només vèiem qualitats. I, si vèiem o notàvem algun defecte, l’assumíem com una excepció que confirmava la impressió de conjunt. Després, i generalment ben aviat, segueix un temps de decepció, normalment lligat al període de fatiga, a un sentiment de solitud, a algun fracàs personal o a alguna frustració relacionada amb l’autoritat. Durant aquest temps de depressió tot esdevé tenebrós. Només veiem els defectes dels altres i de la comunitat. Tenim la impressió o be d’estar submergits en un món encarcarat en el qual domina la hipocresia del reglament i les ganes de pujar, o bé que ens les havem amb gent que no toca de peus a terra, incompetent i desorganitzada. I la vida esdevé insuportable. Com més havíem idealitzat la comunitat i els seus responsables, més el desencís esdevé greu i amarg. Ara bé, si per la gràcia hem arribat a superar aquesta segona etapa, entrem en una tercera que dura tota la vida, i que cada vegada esdevé més bella i autèntica. És l’etapa que jo qualificaria - diu l’abat Cassià - del realisme i de l’amor crucificat. És quan ens adonem que, si havíem entrat a la comunitat cercant de realitzar un ideal i de ser personalment feliços, ara hi restem pensant més a fer feliços als altres a partir de la fidelitat radical a Déu (...). És cert que al llarg de la vida se’ns presenta la temptació de retornar a la segona etapa i a voltes hi recaiem. També hi ha persones que ja no passen mai d’aquesta segona etapa i s’hi queden encallades. Naturalment sofreixen molt i fan sofrir amb la seva càrrega inestroncable de negativitat. Però Déu és el més fort i no hi ha ningú exclòs de l’esperança.»

Disculpeu l’extensió de la cita però aquest fragment del comentari escrit ja fa quasi quaranta anys per l’abat Cassià Maria Just sempre m’ha semblat extraordinàriament clar, realista i alliçonador; és una reflexió a rellegir sempre, en hores baixes i en hores de joia.

Confiem doncs sempre en aquell qui és el més fort, no ens creguem mai exclosos de l’esperança i animem-nos a seguir caminant vers Crist amarats del millor zel que puguem trobar en el nostre interior; fem que tot vingui d’ell, passi per ell i vagi cap a ell (Cf. Rm 11,36). Així no anteposant-li res absolutament al Crist, esperem que ens dugui tots junts a la vida eterna.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada