diumenge, 9 de setembre de 2018

LA MANERA D’ADMETRE ELS GERMANS

De la Regla de sant Benet
Capítol 58

1 Quan algú es presenta per primera vegada per fer-se monjo, que no l’admetin fàcilment; 2 ans, com diu l’Apòstol, «proveu els esperits per si són de Déu». 3 Si, doncs, el qui es presenta perseverava trucant i, després de quatre o cinc dies, es veia que suporta amb paciència els greuges que li han fet i la dificultat de l’admissió i que persisteix en la seva demanda, 4 que li concedeixin l’entrada, i que s’estigui uns quants dies a l’hostatgeria. 5 Després s’estarà al noviciat, on han d’estudiar, menjar i dormir. 6 Que se’ls destini un ancià que sigui capaç de guanyar les ànimes, el qual ha de vetllar damunt d’ells molt atentament. 7 Que es preocupi de veure si cerca Déu de veritat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions. 8 Se li han de dir per endavant totes les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu. 9 Si mantenia la promesa de lligar-se a la comunitat, al cap de dos mesos se li ha de llegir tota sencera aquesta Regla, 10 i dir-li: «Vet aquí la llei sota la qual vols militar: si pots observar-la, entra; i si no pots, vés-te’n lliurement». 11 Si encara persistia, aleshores que el duguin de nou al noviciat, i que es torni a provar fins on arriba la seva paciència. 12 I al cap de sis mesos se li ha de llegir la Regla, a fi que sàpiga a què es vol comprometre. 13 I si encara persisteix, al cap de quatre mesos, que se li torni a llegir una altra vegada la Regla. 14 I si, després d’haver-s’hi pensat, prometia de complir totes les coses i d’observar tot el que li manin, llavors sigui admès a la comunitat; 15 però ha de saber que la llei de la Regla estableix que a partir d’aquell dia no li serà lícit d’anar-se’n del monestir 16 ni de sostreure el coll al jou de la Regla, que després d’haver-s’ho pensat tant pogué refusar o acceptar. 17 El qui ha de ser admès, que prometi a l’oratori, davant de tothom, de lligar-se a la comunitat, de comportar-se com a monjo i de ser obedient, 18 davant de Déu i dels seus sants, perquè, si mai obrava altrament, sàpiga que ha de ser condemnat per aquell de qui es burla. 19 Farà d’això que ha promès una cèdula de petició a nom dels sants, les relíquies dels quals es troben allà, i de l’abat, que hi és present. 20 Aquesta cèdula, que l’escrigui de pròpia mà, o bé, si no sap de lletra, que demani a un altre que la hi escrigui, i que el novici hi faci un senyal i la posi ell mateix damunt l’altar. 21 Un cop la hi hagi dipositada, començarà tot seguit el novici aquest verset: «Rebeu-me, Senyor, segons la vostra paraula i viuré: que no em vegi confós en la meva esperança». 22 Tota la comunitat repetirà tres vegades aquest verset, i hi afegirà el «Glòria al Pare». 23 Aleshores el germà novici es prostrarà als peus de cada un, perquè preguin per ell; i que ja des d’aquell dia se’l consideri de la comunitat. 24 Si posseeix béns, o que abans els distribueixi als pobres, o que amb una donació legal els cedeixi al monestir, sense reservar-se res de res, 25 com qui sap que des d’aquell dia no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos. 26 Tot seguit, doncs, a l’oratori, li trauran els seus vestits que portava i el vestiran amb els del monestir. 27 Els vestits que li han tret, es conservaran guardats al vestuari; 28 perquè, si mai per instigació del dimoni consentia a anar-se’n del monestir —Déu no ho permeti—, aleshores, que el despullin dels vestits del monestir i que l’expulsin. 29 Però que no li donin aquella seva cèdula que l’abat prengué de damunt l’altar, sinó que es guardi al monestir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest capítol el tenim tots ben present, segur que durant els nostres primers temps de vida monàstica hem recorregut sovint a la seva lectura. Convindria però que no l’oblidéssim, que en féssim una lectura atenta de tant en tant, com si anéssim a les fonts de la nostra vocació. Certament és un capítol ric que té dos protagonistes principals; el primer és aquell qui per primera vegada va al monestir per fer-se monjo i el segon la comunitat que, si és el cas, l’acull. Un guió de lectura del paper d’ambdues parts ens el proporcionen els verbs emprats, amb tota la reserva de la traducció al català de l’original llatí.

Primer que tot qui creu ser cridat a la vida monàstica cal que es presenti a la porta del monestir i hi truqui. Està clar que no es tracta de que se cerquin en llocs allunyats vocacions sinó que essent Déu qui crida a cadascú el cridat cerca un monestir i s’hi presenta. A partir de ser-li oberta la porta, després de quatre o cinc dies d’estar a la serena, el postulant, el qui demana de ser admès, inicia tot un procés, no pas fàcil ni tampoc breu. Un dels verbs més emprats per sant Benet en aquest capítol, referit al candidat, és perseverar. Tots tenim present com en els nostres temps la perseverança no és pas una virtut molt comuna; sembla que en la nostra societat abandonar de seguida, esfereïts de terror (Cf. RB, Pròleg 48) és més comú que no pas perseverar. Ho veiem en l’alt índex de parelles matrimonials que es desfan, en la inestabilitat laboral i en tants altres indicadors socials. Això ha fet parlar a vegades de la possibilitat d’estudiar algun tipus de monaquisme temporal, és un tema que surt també en les converses informals entre superiors, tot i que de moment no ha estat mai plantejat de manera formal. Segurament si el monaquisme esdevingués pretesament temporal perdria un element no ja sols important o fonamental, sinó consubstancial a ell, que és el lliurament de la vida a Déu que no pot ser iuxta modum sinó total. Perquè tota vocació sigui a la vida consagrada o matrimonial, és fruit de l’amor i aquest no pot ser volgudament limitat en el temps, nom pot tenir data de caducitat sinó que és més aviat un xec en blanc. La realitat a vegades és una altre, tots tenim presents al cap monjos que han donat per acabada la seva vida monàstica, ja sigui per incorporar-se de nou a la vida laïcal o bé com a preveres diocesans o creant comunitats més a mida amb un grup afí; tot opcions respectables però que ja no són ben bé la vida monàstica comunitària què segur que varen iniciar moguts per la crida i l’amor a Déu. Avui per avui recórrer al símil matrimonial o de l’enamorament potser ja no és un bon recurs per comparar-lo a la nostra vida que, malgrat els evidents i fins i tot necessaris alts i baixos, té vocació de perdurabilitat fins a la mort. Avui l’amor, o el que es creu o el que es diu que és l’amor, dura el que dura i marxa quan marxa. Quan jo era infant, si em permeteu la frivolitat, un dels famosos monòlegs de l’humorista Joan Capri parlava del matrimoni, evidentment no hi havia en aquell temps divorci a Espanya; Capri en un moment donat deia sobre el seu suposat matrimoni: “l’amor se’n va, però ella es queda; si de cas que se’n vagin tots dos”. L’amor se’n pot anar amb facilitat sinó el cuidem si no en tenim cura. Com ens deia avui sant Lleó el Gran «El qui estima Déu, amb ser-li plaent en té prou, perquè la recompensa més gran que podem desitjar és el mateix amor; l’amor, en efecte ve de Déu, de tal manera que Déu mateix és amor.» (Sermó 92 1,2)

Perseverar, persistir, mantenir la promesa, pensar-hi molt, observar el que li manin, són totes les accions que per sant Benet porten a complir, prometre, lligar-se fins a arribar a escriure de pròpia mà la cèdula de professió i a dipositar-la sobre l’altar, com una ofrena de la nostra pròpia vida, de tota la nostra vida, no d’una part o d’un temps. Acaba el capítol sant Benet fent dues fortes afirmacions; la primera és la que significa la postració davant de cada membre de la comunitat del nou vingut i l’acolliment que aquest gest representa. La segona, certament molt dura, la que ens diu que el monjo ja no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos.

El procés no el fa tant sols el qui es presenta a la porta del monestir, també l’ha de fer la comunitat que no el pot admetre fàcilment, que ha de vetllar-lo molt atentament, que ha de llegir-li al menys dos cops tota la Regla sencera, que li ha de manar les coses i per damunt de tot ha de preocupar-se per si cerca Déu de veritat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència i per les humiliacions dient-li per endavant totes les coses dures. Si perseverant acaba el camí d’inici, la comunitat el rep i prega per ell i si mai, Déu no ho vulgui, consentia en anar-se i abandonava el monestir li treu l’hàbit, retornant-li els vestits que portava quan va arribar, guardant-se això sí, la cèdula un dia dipositada sobre l’altar; perquè el que es dona a Déu no es pot obviar de la memòria. Li treu allò aparent, accessori i serva en l’arxiu del monestir allò de fonamental, la promesa escrita de la seva pròpia mà.

Aquest capítol té una vinculació molt directe amb el pròleg de la Regla, esdevenint la concreció del procés d’admissió d’aquell qui renunciant als propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, vol prendre les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència (cf. RB, Pròleg 3). Al llarg d’aquesta setmana hem escoltat en l’Eucaristia part de la Primera Carta de l’Apòstol als cristians de Corint. Aquest text ens pot fer recordar que també en la vida monàstica els ancians, com a bons arquitectes, amb la gràcia que Déu els ha donat ens han posat els fonaments de la vida monàstica però que som cadascun de nosaltres els qui hi construïm al damunt; per això hem de mirar bé com i amb quin material hi construïm. L’únic fonament és Jesucrist, a l’amor del qual no hem d’anteposar res (cf. RB, 4, 21); ningú no en pot posar cap altre de base fora d’Ell. Perquè no venim al monestir a fer tal o qual cosa, sinó a cercar-lo a Ell de veritat, essent zelosos per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions. Sobre aquest fonament, Crist, podem construir-hi amb l’or de la perseverança, amb la plata de la persistència i amb les pedres precioses de la observança d’una vida de pregària, treball i contacte amb la Paraula. Però també podem construir-hi amb la fusta de l’incompliment de la Regla, amb l’herba seca de la mandra o amb la palla de la murmuració, tants cops esmentada per sant Benet com el pitjor dels mals. Sigui com sigui, com diu l’Apòstol «ja es veurà què val l’obra de cadascú; el dia del judici la posarà en evidència, perquè es manifestarà (...) i comprovarà el valor de cada obra. Si l’obra resisteix, el qui l’ha construïda en rebrà la recompensa, mentre que, si crema, en sofrirà la pèrdua, tot i que ell se salvarà, però com qui s’escapa just del foc.» (1Co 3, 13-14).

«Allò mateix que un sembri, és el que collirà, i tal com sigui el treball de cadascú serà el seu guany; i on posi el cor la seva delectació, allí queda obligada la seva sol·licitud. Però atès que són moltes les menes de riquesa i diversos els objectes de plaer, el tresor de cadascun ve determinat per la tendència del seu desig, i si aquest desig es limita als béns terrens, no trobarà en ells la felicitat, sinó la dissort. En canvi, els qui posen el cor en les coses del cel, no en les de la terra, i la seva atenció en les coses eternes, no en les caduques, aconseguiran una riquesa incorruptible i amagada» ens deia avui també sant Lleó el Gran (Sermó 92 1,2).

Hem vingut al monestir per ser servidors de Crist i l’únic que s’espera de nosaltres és que li siguem fidels, no ens enganyem a nosaltres mateixos, no ens tinguem per savis «perquè, als ulls de Déu, la saviesa d’aquest món és un absurd» (1Co 3, 19) nosaltres, si els nostres esperits són de Déu, hem de cercar de ser de Crist, perquè Crist és de Déu a qui hem vingut a cercar de veritat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada