diumenge, 22 de novembre de 2020

LA MESURA DE LA BEGUDA

De la Regla de sant Benet
Capítol 40

1«Cadascú té un do particular de Déu, l’un d’una manera, l’altre d’una altra». 2 Per això ens fa un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment dels altres. 3 Amb tot, tenint en consideració la flaquesa dels febles, creiem que és suficient per a cadascú una hèmina de vi al dia. 4 Aquells, tanmateix, a qui Déu dóna de poder-se’n estar, sàpiguen que tindran una recompensa especial. 5 Però, si les condicions del lloc, o el treball, o la calor de l’estiu, fan que en calgui més, que estigui al judici del superior, mentre vigili que mai no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. 6 Encara que llegim que el vi no és gens propi de monjos, amb tot, com que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre, almenys convinguem a no beure fins a la sacietat, sinó amb moderació, 7 perquè «el vi fa claudicar fins i tot els savis». 8 Però, si les condicions del lloc fan que no es pugui trobar ni la quantitat esmentada, sinó molt menys, o no gens que beneeixin Déu els qui viuen allà, i que no murmurin. 9 Sobretot advertim això: que evitin les murmuracions.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet sap que qualsevol aspecte de la nostra vida té la seva importància, sap que la vida del monjo es va composant de petites i no tant petites coses i que totes elles han de formar un conjunt.
La literatura i el cinema han representat sovint al monjo o al religiós com a golut i bevedor; evidentment com no podia ser d’altra manera la caricatura no es correspon al pensament de sant Benet i Déu no vulgui que es correspongui a la realitat.

Els àpats tenen la seva importància. Ja en les primeres comunitats cristianes no eren un moment qualsevol, eren un moment important de la comunitat. Aquesta tradició es manté en la vida monàstica, el mateix refetor d’un monestir sovint apareix com una estança sòbria però alhora solemne i és així perquè la funció que acull, pel que està pensat, és per a ser marc d’un acte comunitari no pas menor.

Quatre capítols seguits dedica sant Benet al tema de les menjades. Primer ens parla de l’escenari de la diguem música de fons o ambiental, perquè alhora que nodrim el nostre cos no ens oblidem d’alimentar el nostre esperit tot escoltant la lectura. Però cal que també nodrim el nostres cossos tot i que amb mesura, amb contenció, sense enfits ni disbauxes, sense sacietat ni embriaguesa.

Com escriu Guillem de Saint Thierry als Germans de Monte Dei «El mateix si mengeu o beveu, o feu qualsevol altra cosa, feu-ho tot en el nom del Senyor, santament, religiosament. I mentre el teu cos pren la seva refecció que la teva ànima no descuri de fet la seva; que, assimili un pensament tret del record de la gran bondat del Senyor, o bé una paraula de l’Escriptura, alguna cosa que l’alimenti quan la mediti o simplement la recordi.»

Tenir un plat a taula i un llit on dormir cada monjo, tot i que ara en escoltar la lectura de la Regla ens pot semblar una cosa molt normal, no ho era tant en època de sant Benet, fins i tot per a la major part de la societat medieval era un luxe poder fer dos o tres menjades al dia i tenir un llit on reposar. La major part de la població dormia al terra damunt la palla aprofitant l’escalf del bestiar i el de les mateixes persones i això si tenien la sort de no haver de dormir al ras. En aquestes circumstàncies tenir un plat a taula de manera assegurada esdevenia quasi un privilegi.
Sant Benet vol que els monjos en siguem conscients d’això i que per tant no es donem a menjar i a veure molt, sense sentit. Fins i tot per sant Benet l’ideal seria poder-se’n estar per exemple de veure vi, però sap prou bé que una cosa és l’ideal i l’altra la realitat de les nostres febleses tant físiques com morals. Sant Benet sap que el vi no és pas propi de monjos, però també és ben conscient de que potser això no se’ns pot fer entendre i que aleshores tot i que cada persona és diferent i que a ell mateix li faci un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment i la beguda dels altres, ens convida com sempre a la mesura.

Aquí també sant Benet és un bon representant de la tradició romana, la civilització en la qual nasqué i es formà abastament. A Roma beure vi no era un acte trivialitzat, com ho és en el món actual. El vi formava part important de la cultura i de la societat, un mitjà de cohesió entre iguals. De sempre els antics havien atribuït al vi, propietats curatives molt variades. Tan important com beure, era la manera de beure, això per exemple distingia el ciutadà romà civilitzat del bàrbar. S’exigia decorum és a dir ordre, racionalitat i equilibri, és la mesura de que parla sant Benet. A tall d’anècdota dir que el costum romà era barrejar el vi amb l’aigua o herbes, perquè pels ciutadans romans beure el vi pur es considerava propi de bàrbars; tot i que nosaltres puguem tenir una imatge esbiaixada que ens han transmès alguns gèneres en aquest més cinematogràfics que literaris.

Certament en una vida rutinària petites o per alguns potser no tant petites coses com el menjar poden representar un al·licient. Sant Benet no ens diu de passar gana, ni set; no pas, perquè quan parla del menjar o del beure té ben present la necessitat pel treball o les característiques climàtiques, les condicions del lloc en expressió seva o que hi hagi un o altre plat alternatiu. Simplement ens ve a dir que no en fem un objectiu primordial, que el menjar i la beguda ocupin el lloc que els pertoca, perquè ens cal menjar i beure, però sense fer-ne un centre. És el mateix que ens diu l’Apòstol quan afirma que «els aliments són per al ventre, i el ventre per als aliments» (1Co 6,13), o que és propi dels enemics de Crist aquells dels quals «la seva fi serà la perdició, el seu déu és el ventre, i posen la seva glòria en les parts vergonyoses.» (Fl 3,19) o afegeix que «és bo de no menjar carn ni beure vi, si el teu germà se n’ha d’escandalitzar.» (Rm 14,21).

Com escriu sant Bernat cal cercar aquella «sacietat que no cansa, curiositat insaciable i tranquil·la, desig etern que mai es calma ni coneix limitació, sòbria embriaguesa que no s’ofega en vi ni destil·la alcohol, sinó que crema en Déu.»

diumenge, 15 de novembre de 2020

SI ELS MONJOS HAN DE TENIR RES DE PROPI

De la Regla de sant Benet
Capítol 33

1 Sobretot cal que aquest vici sigui extirpat de soca-rel del monestir: 2 que ningú no gosi donar o rebre res sense permís de l’abat, 3 ni tenir cap cosa com a pròpia, absolutament res, ni un còdex, ni tauletes, ni estil, res absolutament, 4 com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat, 5 sinó que, totes les coses necessàries, les han d’esperar del pare del monestir; i que no els sigui lícit de tenir res que l’abat no els ho hagi donat o permès. 6 «Que tot sigui comú a tots», tal com està escrit, i que «ningú no digui ni tingui res com a seu».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La propietat com un vici que cal que sigui extirpat de soca-rel, pot sonar a consigna d’una ideologia decimonònica radical, tant més quan la propietat és un dels drets fonamentals de l’home.
Ara bé, el repartiment actual de la riquesa fa dir al Papa Francesc en la seva darrera encíclica que «el món existeix per a tothom, perquè tots els éssers humans naixem en aquesta terra amb la mateixa dignitat.» (Fratelli tutti, 118). Sant Benet ens parla en aquest capítol, precisament en aquest sentit, diferenciant el necessari del superflu; el que ens cal del que desitgem per caprici. No es tracta de no poder emprar estris en les tasques que cadascú té encomanades, es tracta en primer lloc de no fer-ne un ús privat, abusiu i exclusiu i en segon lloc de no tenir pel simple plaer de posseir, sense una raó pràctica que ho justifiqui. La raó de fons ens la diu també sant Benet: que al monjo no li és lícit de fer el que vol ni del seu propi cos, ni de la seva voluntat.

Aquest vici tant detestable per sant Benet, el de la propietat, ens assalta de diverses maneres i és que a part de ser un vici, és un dels trets més característics de la nostra societat, on el tant tens, tant vals esdevé norma de vida i de conducta. Una societat que en paraules del Papa Francesc «deixa en peus únicament la necessitat de consumir sense límits i l’accentuació de moltes formes d’individualisme sense continguts.»
(FT, 13).

En el nostre cas hi ha una primera raó per acumular, de desitjar més que de necessitar, que es pot resumir en la dita per sí un cas; es una mena de frase talismà, d’adaptació monàstica del síndrome de Diògenes que pot arribar a omplir les nostres cel·les o els nostres llocs de treball d’objectes que potser mai no emprarem, però que en el algun moment hem cregut que ens podrien fer servei i que en qualsevol cas acumular-los ens dona una determinada sensació de seguretat. En aquest cas el necessari és infinitament menor en nombre al que acabem per acumular. Una altra raó pot ser diríem més circumstancial. Com escriu també el Papa Francesc «alguns neixen en famílies de bona posició econòmica, reben bona educació, creixen ben alimentats o posseeixen capacitats destacades» (FT, 109). Aleshores ens pot passar que no donem valor a certes coses, perquè no ens ha calgut donar-los-hi. Això en la pràctica pot ser una descura en la roba o les eines, un ús excessiu dels cotxes, un deixar llums oberts innecessàriament o tants altres petits detalls que poden mostrar que o bé no ens ha calgut patir pas per estalviar o bé algú ens ha anat sempre al darrera fent aquestes petites coses que nosaltres oblidàvem de fer o ni tant sols érem conscients de que calia fer. A tall d’exemple en un capítol de culpes recollit en una publicació, no pas tan antiga, un monjo s’acusava de coses que podríem considerar tant nímies com ara deixar una aixada fora durant tot l’any, trencar un vidre, estripar un hàbit per negligència, trencar un bastó de caminar o deixar oberta una porta que sempre està tancada; són exemples reals del que s’anomenaven faltes contra la pobresa a les que s’hi afegien les que es cometien contra la caritat i contra l’obediència, com ara mostrar-se indignat pels errors dels altres o fer comentaris condescendents. La idea que hi havia al darrera és que ni l’aixada, ni el vidre, ni l’hàbit, ni el bastó, ni la porta ens pertanyen sinó que en tenim confiat el seu ús i d’aquí que calgui donar-ne comptes del seu mal ús. L’acusació pública, el capítol de culpes, sembla que ja és majoritàriament cosa del passat, però no pas les faltes que nosaltres cometem que són ben iguals a les que perpetraven els monjos que ens ha precedit i de les que s’acusaven públicament i de les que tant de bo nosaltres, tebis, ens n’acuséssim ni que fos en privat.

Un altre cas és quan el desig de posseir estris, ens mou a necessitar coses concretes per realitzar una tasca que tal volta no caldrien i la podríem fer amb les eines que ja tenim. Tot plegat ens ha de portar a entendre el que ens vol dir sant Benet i és que no ens ha de mancar el necessari però que alhora no hem de ser víctimes del consumisme i encara menys d’un consumisme exacerbat.
Sant Benet ens parla d’això quan ens diu que tot sigui comú a tots, que els estris i les eines no les hem de tenir com a nostres, sinó de tots.

Diu la Regla del Mestre que hi ha tres coses per les que l’home es preocupa, treballa i s’afanya: el vestit, el calçat i l’aliment i afegeix que si aquestes necessitats estan garantides «quina necessitat hi ha de posseir quelcom en propietat: un objecte, or, diners o qualssevol altra cosa necessària, si tot el que es pot comprar o adquirir ho subministra Déu a través del monestir?» (RM, 82). Sembla que aquestes tres necessitats les tenim ben cobertes i que tant el majordom com el cereller, acomplint les seves obligacions establertes en la Regla i que aquesta mateixa setmana hem escoltat, s’ocupen de que així sigui. Escriu sant Bernat «Què desgraciat que soc, Senyor Déu meu. Estic cansat de guerres, perills, i destorbs! Enlloc trobo seguretat. Tant em fa por el que m’afalaga com el que em repugna. La fam i el menjar, la són i les vigílies, el treball i el descans em declaren la guerra. El savi suplica: No em doneu ni pobresa ni riquesa. Sap que l’una i l’altra amaguem trampes i perills.» (Sermó 7 en la Quaresma, 3). Com sempre la recepta de sant Benet és ben senzilla, l’equilibri i la moderació, tenir tot allò que ens cal, sense tenir ni ambicionar més que el que necessitem.

diumenge, 8 de novembre de 2020

ELS QUI SENSE PERMÍS S’AJUNTEN ALS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 26

1 Si algun germà, sense ordre de l’abat, s’atreveix a ajuntar-se, de la manera que sigui, a un germà excomunicat, o a parlar amb ell, o a passar-li algun encàrrec, 2 que el castiguin amb una excomunió semblant.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 8 novembre 2020

Estem en els capítols que sant Benet dedica a les faltes, lleus o greus, i a la manera d’esmenar-se. Certament la paraula excomunió ens sona molt dura, fins i tot d’alguna manera pròpia d’un altra temps i mancada de caritat. Sant Benet escriu la Regla des de l’experiència, sap que la naturalesa humana és feble i que a la fi podem caure en faltes fins i tot greus. Per això creu que un apartament de la vida comunitària, quan la nostra vida té aquest tret com a característic, pot ser un càstig, un fer adonar-nos de que no estem en comunió amb la comunitat i per tant estem fora d’ella, excomunicats, mancats de comunió. Ens parla sant Benet de l’excomunió per les faltes com a càstig o com a remei, depèn de com vulguem percebre-ho.

Però l’excomunió ens cal pensar que és un verb transitiu de la primera conjugació, un verb que té per tant les tres persones del singular i del plural aplicables; podem ser excomunicats i podem excomunicar i potser sovint apliquem aquest darrer sentit, excomuniquem diguem que segons la visió de sant Benet fent-ho de manera il·legítima. Considerem als germans en no comunió amb nosaltres. El Diccionari General de la Llengua Catalana defineix excomunió com l’acció d’excomunicar i excomunicar com separar de la comunió de l’Església. També el Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola defineix el terme com a privació activa i passiva dels sagraments i sufragis comuns dels fidels en l’Església Catòlica. Les nostres excomunions particulars evidentment no responen a aquestes definicions i no hi responen perquè són fruit de la nostra voluntat capritxosa i banal i no pas fruit de cap dels procediments que estableix sant Benet. Malgrat això són excomunions que fan mal, que fereixen i que trenquen la comunió dins d’una comunitat.

Per què excomuniquem, aplicant aquest sentit del terme esbiaixat però ben habitual en el seu ús? Perquè considerem que no està en comunió amb nosaltres aquell qui no ens riu les gràcies, qui no accepta tot el que fem o no ens considera superiors, quan evidentment creiem ser-ho de totes, totes. Ja en aquesta simple formulació no costa gaire de veure com és d’absurd això, per fer servir una expressió de sant Benet en el capítol LXV de la Regla. Certament pot ser absurd, també una manca total d’humilitat i per tant mancat de tot sentit per als qui seguim la Regla de sant Benet i maldem per pujar els graons de la humilitat, o al menys hauríem d’intentar-ho i acabem per baixar-los tots de cop i a una certa velocitat. Però sempre correm el perill de sentir-nos el centre de l’univers, la personificació de sant Benet en un sentit esbiaixat perquè anem redactant una regla a la nostra mesura, cada dia diferent per tal de respondre al nostre caprici. Així potser podem arribar a creure que quan ens toqui el judici arribarem al cel, que per descomptat creiem que ens pertoca de dret, i no tant sols estarem lluny de reconèixer les nostres febleses tant físiques com morals, els nostres pecats, sinó que potser li direm al Senyor que aquell germà i aquell altre els ha d’enviar directament a l’infern perquè el nostre criteri és suficient i evidentment el més vàlid. Estarem aleshores ben lluny del publicà del temple, humil i penedit i tots sabem que en deia Jesús del fariseu hipòcrita que no veia la biga al seu ull i es preocupava per mostrar la molla a l’ull del germà. Aleshores es quan obrim abismes amb un o altra germà, quan excloem, és a dir quan excomuniquem de manera escadussera i del tot il·legítima.

L’excomunió l’estableix sant Benet, la reserva als reincidents, als qui volgudament s’obstinen en apartar-se de la comunitat i quan nosaltres volem imitar-lo, aplicar-lo segons el nostre criteri, més propi d’un adolescent capritxós i consentit, que d’un adult, ens acabem per fer reus nosaltres de la pena d’excomunió. Sant Benet no és pas algú que estigui guiat pel propi voler, la seva Regla és fruit d’anys d’experiència de vida espiritual primer eremítica i després comunitària. Sap ben bé de quin peu calcem els monjos, quins són els perills que podem córrer, com caure al pou de la supèrbia o ensopegar amb la pedra de la murmuració.
Per això ens adverteix tant dels orígens de tot plegat, de les fonts d’on veu la nostra injusta visió dels altres. Ens les ha dit en el capítol XXII que obre aquest denominat codi penal de la Regla: la desobediència, la supèrbia, la murmuració, deixant-nos endur per l’orgull, com ens diu al capítol XXVIII.

Certament aquests capítols ens sonen feréstecs, massa durs; però tant sols quan pensem que se’ns poden aplicar a nosaltres, no pas quan es tracta d’aplicar-los nosaltres a un altre. Com podem dir o fins i tot tant sols pensar que entre un germà i jo hi ha un abisme, que ja no en volem saber res, que fins aquí hem arribat? Imaginem al Senyor pensant això de nosaltres? Seria un Déu retributiu no pas misericordiós i benigne i no és això el que Crist amb la seva vida, la seva passió i la seva mort ens va ensenyar.

La clau és la presència o la manca d’amor. Ens deia ahir Guillem de Saint-Thierry «aquesta és la justícia vigent entre els homes: estima’m perquè jo t’estimo.
Però és rar trobar qui pugui dir: t’estimo perquè m’estimis.» (Sobre la contemplació de Déu) Evidentment si que hi ha algú capaç d’estimar sense condicionants, fins i tot quan excomuniquem, no és altre que el Crist, el nostre mestre i el nostre model.

dilluns, 2 de novembre de 2020

L’ACTITUD EN LA SALMÒDIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 19

1 Creiem que Déu és present a tot arreu i que «els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents»; 2 però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví. 3 Per tant, recordem-nos sempre d’allò que diu el profeta: «Serviu el Senyor amb temor»; 4 i encara: «Salmegeu amb gust»; 5 i: «En presència dels àngels us cantaré salms». 6 Així, doncs, considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, 7 i mantinguem-nos de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Perquè el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu, per servir al Senyor amb temor, per salmejar amb gust, ens cal creure’ns sempre a la presència de Déu i considerar com cal estar-hi a la seva de presència i a la dels àngels.
Això no es fa tot sol, cal una actitud, una predisposició, una conscienciació del que fem i de la importància del que fem. En la pregària, quan som a l’Ofici Diví, no estem tant sols complint una obligació que hem adquirit, que també, estem sobretot i per damunt de tot participant anticipadament de la litúrgia celestial, estem més que mai a la presencia de Déu. Ubique, arreu, maxime, sobretot, ideo semper memores, per tant recordem-nos sempre. Són els tres conceptes claus que lliguen la presència del Senyor amb la nostra pregària. D’aquesta presència ja ens en parla sant Benet en el primer graó de la humilitat, però ara i aquí ens la posa en pràctica, ens parla de la seva aplicació en una situació concreta per a nosaltres habitual i quotidiana, la pregària. No és pas una pregària qualsevol, perquè és la nostra pròpia en un doble sentit, perquè la protagonitzem nosaltres, en comunitat i perquè es fonamenta en un llenguatge molt concret. Sant Benet ens parla de salmejar, perquè els Salms són el llenguatge, el vehicle per excel·lència que emprem per lloar i comunicar-nos amb Déu, amb aquest Déu que està present arreu però d’una manera especial en l’Ofici Diví.

Ens explicaven l’altra dia en la formació de litúrgia d’aquell monjo que exasperat en veure com l’Ofici Diví s’allargava exclamava «amb la feina que tinc», una mostra clara de que pensament i veu molts cops no estan d’acord.
I això ens passa sovint, potser no ho arribem a expressar verbalment, gràcies a Déu, però ens passa pel cap i aleshores el nostre pensament se separa de la nostra veu i així la nostra pregària resta com incompleta, coixa espiritualment. Sant Benet ens diu de no anteposar res, absolutament res, a l’Ofici Diví i això alguna vegada és difícil, no és tant fàcil. En primer lloc perquè ens pot sorgir una incompatibilitat entre els nostres horaris, el ritme de la nostra jornada, amb la de l’exterior sigui per un tema mèdic o per un tema considerat molt important que ens porti a una absència presencial. En segon lloc perquè els nostres maldecaps, les nostres cabòries comunitàries, particulars i personals ens allunyen i acaben per amenaçar aquesta sintonia entre veu i pensament.

Sempre hi haurà una excepció, un imponderable que ens obligui a una absència; precisament per això, perquè aquesta situació en un moment o altre acabarà per produir-se, Déu vulgui que de manera molt puntual, és aconsellable, és prudent, és bo no cercar-la de manera voluntària, no afavorir-la i alhora gaudir espiritualment de cada hora de l’Ofici Diví. Perquè anar a la presència de Déu, d’aquesta manera tant especial i privilegiada com és anar-hi i participar-hi activament, amb la veu i amb el pensament, hauria de fer de l’Ofici Diví per a nosaltres com allò que es diu de la cel·la per al monjo cartoixà, que és l’aigua per al peix o la pastura per a l’ovella. Escriu Dom Guillaume, abat de Mont-des-Cats, que aquest capítol li fa venir a la ment aquell company d’estudis universitaris, òbviament abans d’entrar al monestir, enamorat d’una companya, que maldava per fer-se el trobadís amb ella amb qualsevol excusa, fins i tot de manera inconscient, i que quan l’encontre succeïa el seu rostre es transformava. És això el que ens vol dir sant Benet, la manera com hem de considerar-nos sempre en presència de l’estimat i tant més quan a l’Ofici Diví el lloem, li supliquem, estem en comunicació amb el Pare, amb el mateix llenguatge que el seu Fill, el Crist, feia servir per adreçar-se-li, tot pregant-li, la salmodia.

Ens hauríem de recordar sempre d’això, no oblidar-ho mai. Potser així aquell pensament de «amb la feina que tinc» no ens assaltarà, no pas perquè no tinguem feina a fer, que segur que la tindrem sempre, sinó perquè estarem concentrats en la pregària de tal manera que pensament i veu estiguin d’acord i així gaudirem del moment concret i privilegiat, d’aquesta presència més pròxima i evident de Déu. Hi pot haver moments de sequera espiritual, moments més baixos, deserts més o menys perllongats durant els quals la pregària se’ns faci feixuga, àrdua, cansina. Ho deia el Papa Francesc aquesta setmana en la seva catequesis «si en una nit de pregària ens sentim febles i buits, si ens sembla que la vida ha estat del tot inútil, en aquest moment hem de demanar que la pregària de Jesús també es faci nostra. “No puc pregar avui, no sé què fer: no em ve de gust, sóc indigne, indigna.” En aquell moment, és necessari confiar en Ell perquè pregui per nosaltres. Ell en aquest moment es troba davant del Pare pregant per nosaltres, és l’intercessor; fa que el Pare vegi les nostres ferides. Ho hem de creure això! Si nosaltres tenim fe, aleshores sentirem una veu del cel, més forta que la que surt del nostre interior, i sentirem aquesta veu xiuxiuejant paraules de tendresa: “Tu ets l’estimat de Déu, tu ets el fill, tu ets la joia del Pare del cel.”» (Audiència general 28 d’octubre de 2020).

L’afirmació inicial d’aquest capítol sembla molt senzilla, però és el fonament teològic i espiritual de tota pregària, l’omnipresència de Déu. Déu està present arreu i en tot moment. No hem de posar-nos en la seva presència, ja hi som sempre. El que hem de fer és ser-ne conscients, tenir la certesa d’aquesta presència en tot moment, però sobretot en l’Ofici Diví. No només vivim en presència de Déu, sinó que vivim al seu esguard, sota la seva mirada sempre compassiva i misericordiosa que ens demana conversió. D’aquesta convicció sant Benet en treu tres conclusions: El Senyor ha de ser servit amb temor, és a dir, amb reverència filial; hem de salmejar amb gust i alhora ser conscients de que la litúrgia terrena és anticipació de la litúrgia celestial.