diumenge, 15 de novembre de 2020

SI ELS MONJOS HAN DE TENIR RES DE PROPI

De la Regla de sant Benet
Capítol 33

1 Sobretot cal que aquest vici sigui extirpat de soca-rel del monestir: 2 que ningú no gosi donar o rebre res sense permís de l’abat, 3 ni tenir cap cosa com a pròpia, absolutament res, ni un còdex, ni tauletes, ni estil, res absolutament, 4 com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat, 5 sinó que, totes les coses necessàries, les han d’esperar del pare del monestir; i que no els sigui lícit de tenir res que l’abat no els ho hagi donat o permès. 6 «Que tot sigui comú a tots», tal com està escrit, i que «ningú no digui ni tingui res com a seu».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La propietat com un vici que cal que sigui extirpat de soca-rel, pot sonar a consigna d’una ideologia decimonònica radical, tant més quan la propietat és un dels drets fonamentals de l’home.
Ara bé, el repartiment actual de la riquesa fa dir al Papa Francesc en la seva darrera encíclica que «el món existeix per a tothom, perquè tots els éssers humans naixem en aquesta terra amb la mateixa dignitat.» (Fratelli tutti, 118). Sant Benet ens parla en aquest capítol, precisament en aquest sentit, diferenciant el necessari del superflu; el que ens cal del que desitgem per caprici. No es tracta de no poder emprar estris en les tasques que cadascú té encomanades, es tracta en primer lloc de no fer-ne un ús privat, abusiu i exclusiu i en segon lloc de no tenir pel simple plaer de posseir, sense una raó pràctica que ho justifiqui. La raó de fons ens la diu també sant Benet: que al monjo no li és lícit de fer el que vol ni del seu propi cos, ni de la seva voluntat.

Aquest vici tant detestable per sant Benet, el de la propietat, ens assalta de diverses maneres i és que a part de ser un vici, és un dels trets més característics de la nostra societat, on el tant tens, tant vals esdevé norma de vida i de conducta. Una societat que en paraules del Papa Francesc «deixa en peus únicament la necessitat de consumir sense límits i l’accentuació de moltes formes d’individualisme sense continguts.»
(FT, 13).

En el nostre cas hi ha una primera raó per acumular, de desitjar més que de necessitar, que es pot resumir en la dita per sí un cas; es una mena de frase talismà, d’adaptació monàstica del síndrome de Diògenes que pot arribar a omplir les nostres cel·les o els nostres llocs de treball d’objectes que potser mai no emprarem, però que en el algun moment hem cregut que ens podrien fer servei i que en qualsevol cas acumular-los ens dona una determinada sensació de seguretat. En aquest cas el necessari és infinitament menor en nombre al que acabem per acumular. Una altra raó pot ser diríem més circumstancial. Com escriu també el Papa Francesc «alguns neixen en famílies de bona posició econòmica, reben bona educació, creixen ben alimentats o posseeixen capacitats destacades» (FT, 109). Aleshores ens pot passar que no donem valor a certes coses, perquè no ens ha calgut donar-los-hi. Això en la pràctica pot ser una descura en la roba o les eines, un ús excessiu dels cotxes, un deixar llums oberts innecessàriament o tants altres petits detalls que poden mostrar que o bé no ens ha calgut patir pas per estalviar o bé algú ens ha anat sempre al darrera fent aquestes petites coses que nosaltres oblidàvem de fer o ni tant sols érem conscients de que calia fer. A tall d’exemple en un capítol de culpes recollit en una publicació, no pas tan antiga, un monjo s’acusava de coses que podríem considerar tant nímies com ara deixar una aixada fora durant tot l’any, trencar un vidre, estripar un hàbit per negligència, trencar un bastó de caminar o deixar oberta una porta que sempre està tancada; són exemples reals del que s’anomenaven faltes contra la pobresa a les que s’hi afegien les que es cometien contra la caritat i contra l’obediència, com ara mostrar-se indignat pels errors dels altres o fer comentaris condescendents. La idea que hi havia al darrera és que ni l’aixada, ni el vidre, ni l’hàbit, ni el bastó, ni la porta ens pertanyen sinó que en tenim confiat el seu ús i d’aquí que calgui donar-ne comptes del seu mal ús. L’acusació pública, el capítol de culpes, sembla que ja és majoritàriament cosa del passat, però no pas les faltes que nosaltres cometem que són ben iguals a les que perpetraven els monjos que ens ha precedit i de les que s’acusaven públicament i de les que tant de bo nosaltres, tebis, ens n’acuséssim ni que fos en privat.

Un altre cas és quan el desig de posseir estris, ens mou a necessitar coses concretes per realitzar una tasca que tal volta no caldrien i la podríem fer amb les eines que ja tenim. Tot plegat ens ha de portar a entendre el que ens vol dir sant Benet i és que no ens ha de mancar el necessari però que alhora no hem de ser víctimes del consumisme i encara menys d’un consumisme exacerbat.
Sant Benet ens parla d’això quan ens diu que tot sigui comú a tots, que els estris i les eines no les hem de tenir com a nostres, sinó de tots.

Diu la Regla del Mestre que hi ha tres coses per les que l’home es preocupa, treballa i s’afanya: el vestit, el calçat i l’aliment i afegeix que si aquestes necessitats estan garantides «quina necessitat hi ha de posseir quelcom en propietat: un objecte, or, diners o qualssevol altra cosa necessària, si tot el que es pot comprar o adquirir ho subministra Déu a través del monestir?» (RM, 82). Sembla que aquestes tres necessitats les tenim ben cobertes i que tant el majordom com el cereller, acomplint les seves obligacions establertes en la Regla i que aquesta mateixa setmana hem escoltat, s’ocupen de que així sigui. Escriu sant Bernat «Què desgraciat que soc, Senyor Déu meu. Estic cansat de guerres, perills, i destorbs! Enlloc trobo seguretat. Tant em fa por el que m’afalaga com el que em repugna. La fam i el menjar, la són i les vigílies, el treball i el descans em declaren la guerra. El savi suplica: No em doneu ni pobresa ni riquesa. Sap que l’una i l’altra amaguem trampes i perills.» (Sermó 7 en la Quaresma, 3). Com sempre la recepta de sant Benet és ben senzilla, l’equilibri i la moderació, tenir tot allò que ens cal, sense tenir ni ambicionar més que el que necessitem.

Cap comentari:

Publica un comentari