dilluns, 2 de novembre de 2020

L’ACTITUD EN LA SALMÒDIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 19

1 Creiem que Déu és present a tot arreu i que «els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents»; 2 però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví. 3 Per tant, recordem-nos sempre d’allò que diu el profeta: «Serviu el Senyor amb temor»; 4 i encara: «Salmegeu amb gust»; 5 i: «En presència dels àngels us cantaré salms». 6 Així, doncs, considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, 7 i mantinguem-nos de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Perquè el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu, per servir al Senyor amb temor, per salmejar amb gust, ens cal creure’ns sempre a la presència de Déu i considerar com cal estar-hi a la seva de presència i a la dels àngels.
Això no es fa tot sol, cal una actitud, una predisposició, una conscienciació del que fem i de la importància del que fem. En la pregària, quan som a l’Ofici Diví, no estem tant sols complint una obligació que hem adquirit, que també, estem sobretot i per damunt de tot participant anticipadament de la litúrgia celestial, estem més que mai a la presencia de Déu. Ubique, arreu, maxime, sobretot, ideo semper memores, per tant recordem-nos sempre. Són els tres conceptes claus que lliguen la presència del Senyor amb la nostra pregària. D’aquesta presència ja ens en parla sant Benet en el primer graó de la humilitat, però ara i aquí ens la posa en pràctica, ens parla de la seva aplicació en una situació concreta per a nosaltres habitual i quotidiana, la pregària. No és pas una pregària qualsevol, perquè és la nostra pròpia en un doble sentit, perquè la protagonitzem nosaltres, en comunitat i perquè es fonamenta en un llenguatge molt concret. Sant Benet ens parla de salmejar, perquè els Salms són el llenguatge, el vehicle per excel·lència que emprem per lloar i comunicar-nos amb Déu, amb aquest Déu que està present arreu però d’una manera especial en l’Ofici Diví.

Ens explicaven l’altra dia en la formació de litúrgia d’aquell monjo que exasperat en veure com l’Ofici Diví s’allargava exclamava «amb la feina que tinc», una mostra clara de que pensament i veu molts cops no estan d’acord.
I això ens passa sovint, potser no ho arribem a expressar verbalment, gràcies a Déu, però ens passa pel cap i aleshores el nostre pensament se separa de la nostra veu i així la nostra pregària resta com incompleta, coixa espiritualment. Sant Benet ens diu de no anteposar res, absolutament res, a l’Ofici Diví i això alguna vegada és difícil, no és tant fàcil. En primer lloc perquè ens pot sorgir una incompatibilitat entre els nostres horaris, el ritme de la nostra jornada, amb la de l’exterior sigui per un tema mèdic o per un tema considerat molt important que ens porti a una absència presencial. En segon lloc perquè els nostres maldecaps, les nostres cabòries comunitàries, particulars i personals ens allunyen i acaben per amenaçar aquesta sintonia entre veu i pensament.

Sempre hi haurà una excepció, un imponderable que ens obligui a una absència; precisament per això, perquè aquesta situació en un moment o altre acabarà per produir-se, Déu vulgui que de manera molt puntual, és aconsellable, és prudent, és bo no cercar-la de manera voluntària, no afavorir-la i alhora gaudir espiritualment de cada hora de l’Ofici Diví. Perquè anar a la presència de Déu, d’aquesta manera tant especial i privilegiada com és anar-hi i participar-hi activament, amb la veu i amb el pensament, hauria de fer de l’Ofici Diví per a nosaltres com allò que es diu de la cel·la per al monjo cartoixà, que és l’aigua per al peix o la pastura per a l’ovella. Escriu Dom Guillaume, abat de Mont-des-Cats, que aquest capítol li fa venir a la ment aquell company d’estudis universitaris, òbviament abans d’entrar al monestir, enamorat d’una companya, que maldava per fer-se el trobadís amb ella amb qualsevol excusa, fins i tot de manera inconscient, i que quan l’encontre succeïa el seu rostre es transformava. És això el que ens vol dir sant Benet, la manera com hem de considerar-nos sempre en presència de l’estimat i tant més quan a l’Ofici Diví el lloem, li supliquem, estem en comunicació amb el Pare, amb el mateix llenguatge que el seu Fill, el Crist, feia servir per adreçar-se-li, tot pregant-li, la salmodia.

Ens hauríem de recordar sempre d’això, no oblidar-ho mai. Potser així aquell pensament de «amb la feina que tinc» no ens assaltarà, no pas perquè no tinguem feina a fer, que segur que la tindrem sempre, sinó perquè estarem concentrats en la pregària de tal manera que pensament i veu estiguin d’acord i així gaudirem del moment concret i privilegiat, d’aquesta presència més pròxima i evident de Déu. Hi pot haver moments de sequera espiritual, moments més baixos, deserts més o menys perllongats durant els quals la pregària se’ns faci feixuga, àrdua, cansina. Ho deia el Papa Francesc aquesta setmana en la seva catequesis «si en una nit de pregària ens sentim febles i buits, si ens sembla que la vida ha estat del tot inútil, en aquest moment hem de demanar que la pregària de Jesús també es faci nostra. “No puc pregar avui, no sé què fer: no em ve de gust, sóc indigne, indigna.” En aquell moment, és necessari confiar en Ell perquè pregui per nosaltres. Ell en aquest moment es troba davant del Pare pregant per nosaltres, és l’intercessor; fa que el Pare vegi les nostres ferides. Ho hem de creure això! Si nosaltres tenim fe, aleshores sentirem una veu del cel, més forta que la que surt del nostre interior, i sentirem aquesta veu xiuxiuejant paraules de tendresa: “Tu ets l’estimat de Déu, tu ets el fill, tu ets la joia del Pare del cel.”» (Audiència general 28 d’octubre de 2020).

L’afirmació inicial d’aquest capítol sembla molt senzilla, però és el fonament teològic i espiritual de tota pregària, l’omnipresència de Déu. Déu està present arreu i en tot moment. No hem de posar-nos en la seva presència, ja hi som sempre. El que hem de fer és ser-ne conscients, tenir la certesa d’aquesta presència en tot moment, però sobretot en l’Ofici Diví. No només vivim en presència de Déu, sinó que vivim al seu esguard, sota la seva mirada sempre compassiva i misericordiosa que ens demana conversió. D’aquesta convicció sant Benet en treu tres conclusions: El Senyor ha de ser servit amb temor, és a dir, amb reverència filial; hem de salmejar amb gust i alhora ser conscients de que la litúrgia terrena és anticipació de la litúrgia celestial.

Cap comentari:

Publica un comentari